Ens agradaria repetir algun dia com el d’ahir a Fisterra, però creiem que en la ruta que hem planificat no hi caben 2 dies iguals. Cada dia és diferent i fem coses diferents i així ha de ser. L’exemple, és el dia d’avui, el qual la nostra intenció és anar a explorar els entorns del faro Vilán, realitzant una petita caminada d’un tram de la Ruta de los Faros. Per tant, el programa d’avui queda així:
Hem titulat la ruta de Faro Vilán a Ensenada do Trece, però realment vàrem seguir amb una planificació que continuava amb la ruta. El títol només fa referència a lo més important. També cal dir, que no vam considerar idoni el fet de parar-nos a Camariñas (a part del Museo del Encaje no vàrem saber veure res que ens seduís del poble). Ja havíem vist molts poblets tradicionals i vam decidir començar la Ruta al Faro Vilán. La carretera canvia a partir de Camariñas, quan encara ens falten 10km per arribar al far. Aquest tram de carretera final és més estreta, però hi passen 2 cotxes perfectament.
L’emplaçament del Cap i del Far Vilán és realment espectacular. Quan vàrem arribar-hi en cotxe i el vam veure de lluny vam quedar totalment impressionats per la seva silueta. El far apareix com una majestuosa figura que s’endinsa al mar sobre un promontori rocós de 100 metres d’alçada en el que, sens dubte, és un punt clau de totes les rutes que hi ha pels voltants, com per exemple, el Camino de los Faros. L’entorn és impressionant. A davant d’ell, el penyal de Vilán de Fora, separat de la terra per el pas de O Bufardo, on el mar ho omple tot d’escuma blanca. El vent, present quasi tots els dies, esculpeix les roques dels voltants formant figures de les més variades formes. És l’hàbitat perfecte de les aus marines, alguna en greu perill d’extinció.
| En el Cabo Vilán hi havia un far de vapor funcionant des de 1.854, el Faro Vello, ubicat en una torre octogonal sobre una petita elevació, del que avui es poden veure les seves restes. Aquest far, al no estar situat en la part més alta, no era capaç de salvar la roca del cap i deixava zones cegues. Al 1.885 es va aprovar la construcció d’un nou far de primera ordre, i els desastres del Serpent en 1.890 i del Tinacria en 1.893 van obligar a accelerar la seva posada en funcionament. Sis anys després de la tragèdia del Serpent (al 15 de gener de 1.896), s’inaugura en la seva ubicació actual el primer far elèctric d’Espanya, suposant una notable millora per a la navegació. Amb la seva torre octogonal de 25 metres d’alt, la seva lluminositat arribava a les 10 milles, sent un dels més potents de l’època. Va ésser declarat d’interès nacional en el 1.933. En el 1.962 es va reformar la seva òptica arribant a les 28 milles i afegint-li una sirena antiboira. L’edifici que servia d’habitatge per els faroners i les seves famílies està separat de la torre per un túnel tancat d’escales. Avui dia podem visitar el museu, on veurem antigues òptiques i altres elements de la història del far, un centre d’interpretació dels naufragis, la sala d’exposicions i la cafeteria. |
Volíem entrar al museu, però a causa de la Covid hi havia restriccions pels accessos i l’edifici estava complet, o sigui que ens vam tenir que conformar amb veure’l des de fora i veure les espectaculars vistes, que ja és molt. Vam trigar molt en marxar, això que el vent bufava amb molta força. El següent pas de la ruta era arribar per un camí de terra, amb el cotxe al Cementiri dels Anglesos. El camí que portava al Cementiri eren uns 6,5km, de terra, mitjanament arreglat, o sigui que anant a poc a poc ho vam poder fer bé. En principi havíem valorat la possibilitat de fer el camí a peu, però veient que molts cotxes hi passaven vam decidir fer el mateix, perquè no és gaire agradable caminar per un lloc on et van passant cotxes, un darrera l’altre. Les vistes del Far i del Cabo Vilán des del camí eren impressionants, perquè deixaven veure la silueta de tot plegat i veies la magnitud de les coses.
Vàrem arribar emocionats al Cementiri dels Anglesos, i vam aparcar el cotxe en un espai habilitat. El lloc era tranquil i a mida que t’hi acostaves es respirava quietud i respecte per tot el què va succeir en aquest lloc.
| El Cementiri dels Anglesos està ubicat entre la punta de O Boi i la punta A Cagada, un dels llocs més fatídics de la Costa da Morte (foren 8 els naufragis i 245 les víctimes). Però el naufragi més tràgic fou el del vaixell Serpent la nit del 10 de novembre de 1.890. Aquest cuirassat va sortir dos dies abans de Plymouth rumb a Sierra Leona. Derivà molt cap a terra i l’escassa llum del Faro Vilán (original) va fer que xoqués amb les roques. Dels 175 tripulants només se’n salvaren 3, que foren empesos a la Platja de Trece. El capellà del poblet de Xaviña va mobilitzar als veïns per a procedir a la sepultura dels 172 cossos en aquest emblemàtic lloc. En l’interior del cementiri, amb un tancat a part, hi havia les restes del capità i oficials, i en l’exterior (recinte gran) les restes dels mariners. En els primers anys, un vaixell de l’armada anglesa s’acostava fins aquí per llançar una corona de flors, i els vaixells de guerra llançaven salves d’honor. El Cementiri dels Anglesos està inclòs en la Ruta Europea de Cementiris Singulars, reconeguda igual que el Camí de Santiago com a Itinerari Cultural Europeu. |
Realment, quan arribes a un lloc així, se’t posa la pell de gallina i passa força estona perquè puguis continuar amb la marxa prevista. La nostra intenció fou arribar allà on es van trobar la major part dels cossos, a l’Ensenada do Trece, la qual son un encadenament de platges verges amb sorra blanca molt espectaculars. Del Cementerio de los Ingleses a l’Ensenada do Trece hi havia aproximadament 2,5km que coincidien amb la Ruta de los Faros. Els vam anar fent tranquil·lament, i a l’arribar a les platges, vàrem dinar de pícnic. A darrera nostre es trobava el Monte Branco, la major duna rampant de Galícia, i als seus peus la major reserva de caramiñas, l’arbust protegit que dóna el nom al poble de Camariñas. Tornàvem a estar immersos en l’onatge espectacular de la costa gallega, i vam fer esforços per marxar d’allà ja que era un lloc que arribava molt endins. Vam desfer la caminada (els 2,5km) i vàrem tornar al cotxe per desfer també el camí de terra que ens havia de portar fins al Faro Vilán.
Per nosaltres el dia es podia acabar aquí. Lo què acabàvem de veure i viure ens va fer reflexionar molt i potser ja en teníem prou, però vam decidir continuar la ruta, encara que no fos tant important el què veiem. Per carreteres secundàries ens vàrem acostar al poble d’Arou i del mateix poble sortia una carretera estreta que ens va portar en 2km fins a un mirador de la zona, el Miradoiro de Punta Lobeiras. Des d’ell es divisava el poble d’Arou i la Praia de Area Lobeiras. Era maco, però no cal dir, que en el dia d’avui, ens sabia a poc.
Vam decidir anar a visitar 2 llocs a l’interior en comptes de la costa. Feia alguns dies que només visitàvem costa, doncs era qüestió també de donar una ullada a les atraccions que hi haguessin a l’interior del territori. El primer lloc que ens queia més a prop fou la Igrexa de San Xulián de Moraime, prop de Muxía (a 3,5km, per la carretera local AC-440 en direcció sud). Es tracta d’una església romànica d’un antic Monestir benedictí.
| L’antic Monestir de San Xulián de Moraime, va constituir el centre religiós més influent de la Costa da Morte, ja que fins a finals del segle XV, va funcionar de manera independent. Es tracta de l’església d’un antic monestir benedictí, els orígens del qual es remunten al segle XI. Amb la desamortització de Mendizábal el monestir fou exclaustrat, passant des de llavors a funcionar com a temple parròquia del petit nucli habitat sorgit al voltant d’ell. Del conjunt monacal primitiu, només ha arribat a dia d’avui, l’església, dividida en tres naus separades per pilars de secció quadrada, quedant tancat l’espai mitjançant una coberta de fusta a dos aigües. |
Vam donar alguna volta per tirar alguna fotografia, i el què més ens va agradar varen ser els detalls dels diferents pòrtics i lo què es veia de l’interior, bàsicament pintures (semblava que estava en restauració). A l’interior no hi vam poder accedir, només mirar des de la porta.
Seguidament vam marxar 11 kilòmetres més al sud, per carreteres locals i estretes, fins que vàrem arribar gràcies al google maps, a l’àrea habilitada d’aparcament de les Caldeiras do Castro. A part de l’aparcament, hi havia com una àrea recreativa amb taules per fer pícnic i alguns bancs. Vam deixar el cotxe i ens vam posar a caminar seguint el camí principal que portava al cap de 300 metres fins a les Caldeiras do Castro. Es tracta d’una espècie de piscines naturals que forma el riu Castro al caure formant una cascada de 8 metres, i varis ràpids descendint sobre unes roques escalonades, amb buits circulars a manera de “calderos” (Caldeiras do Castro) en un fantàstic paratge natural rodejat de vegetació. La millor època per anar-hi és durant els mesos d’estiu, ja que durant l’hivern, degut a les nombroses pluges de la zona, la quantitat d’aigua en el lloc pot fer impossible el bany. Això sí, l’espectacle de la cascada carregada d’aigua és únic en aquesta època.
| Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (86,90km amb 2h 16min). |