Avui és un dia molt intens, i sobretot, molt turístic. Havíem agafat el ritme a la durada i llargada de les jornades a Galícia i en volíem més. Doncs la intenció del dia d’avui era començar visitant el Cap de Fisterra i acabar per visitar Muxía, a 30km de l’anterior. La ruta estava molt ben acotada i era qüestió de començar a descobrir-la. Així doncs, vàrem anar per veure la fi del món, i vaja si el vam veure. No vam veure res, tot era boira, quina desil·lusió. Mira que hi vam anar d’hora al matí, però no, estava tot el cap cobert de boira i no es veia res. Vam decidir que hi tornaríem al finalitzar la jornada. No hi ha res com tenir l’allotjament a 17km d’allà.
Vàrem prosseguir amb els plans del dia, peti qui peti, i el proper pas era visitar el poble de Fisterra. No era com el poble de Muros, quina diferència. En canvi, Fisterra és més turístic. A nosaltres ens interessava per 2 o 3 atraccions. Vàrem aparcar el cotxe al límit del casc urbà, a la Igrexa de Santa Maria das Areas, perquè era un lloc estratègic per anar a peu a tot arreu, i perquè volíem veure la imatge del Sant Crist de Finisterre, la qual és una talla medieval. Doncs ens vam quedar amb un pam de nas, perquè l’església era tancada. Vam decidir anar a donar un tomb fins al Castillo de San Carlos, on hi havia un museu, el Museo do Mar, el qual era molt didàctic perquè t’explicaven els secrets de la pesca a la Costa da Morte. Ens varen ensenyar com pescaven els pops. Ens va costar 2€ per cap, em sembla. Després del museu vàrem anar caminant fins al port de Fisterra, per veure la Llotja, la qual és un edifici molt modern que ha guanyat algun premi. Per variar, també estava tancada.
Vàrem decidir d’acabar de caminar per alguns carrers del casc històric i quan ens vam cansar, vam agafar el cotxe i vam marxar a les afores per veure una platja, la Praia do Rostro, totalment verge, de 2km de longitud i amb un sistema dunar molt ben conservat. El mar i el seu onatge estaven espectaculars amb la platja, seguien un ritme que se’t posava a dins el cos i no podies moure’t ni marxar d’allà. La Praia do Rostro és una altra meravella salvatge de la Costa da Morte. Una oda al mar, al salnitre i a l’aire pur, un complet luxe per els sentits. Oberta a l’oceà Atlàntic, el constant vent que en ella colpeja durant bona part de l’any, ha format un extens sistema dunar, amb alçades importants i plenes de vegetació. Vàrem gaudir del passeig per la sorra, i vàrem escoltar el soroll d’aquest mar que en pocs llocs més podrem tornar a escoltar.
Era com recarregar les piles. Vàrem continuar el nostre camí, aquest cop cap a una altra platja, la Praia de Nemiña, de més difícil accés (vàrem haver d’anar a voltar quasi fins al nostre allotjament, ja ho veureu en el mapa final adjunt del google maps). Hi vam anar perquè era hora de dinar i sabíem que hi havia un restaurant, on prèviament vam reservar, per si de cas (es deia Restaurante Saburil, no gran cosa, ens van fer esperar moltíssim). La Praia de Nemiña no era tant espectacular com la del Rostro, però també ens va agradar. El mar aquí, estava més calmat.
Ja teníem ganes d’arribar en el pròxim lloc, un far, el Faro de Touriñán, que segons els càlculs que vam fer, és el punt més a l’occident de Galícia, i no el cabo Fisterra. Per arribar fins al Faro de Touriñán vam haver de passar quasi una odissea, entre l’estretor de les carreteres i els cops que et trobes a dins d’un Lugar o Barri sense saber com sortir… El google maps ens va guiar i quasi no ho expliquem. El far està a uns 4km del poblet de Touriñán, i s’hi arriba per una carretera simple molt estreta. A part d’això, en el far, vam al·lucinar. L’entorn era molt maco, ja que està ubicat a la punta d’una petita península, com un enorme sortint en la costa de més de 2 kilòmetres, i el mar xoca descaradament contra els penya-segats. El far original es va construir al 1.898, per a guiar les embarcacions durant la travessia per aquestes perilloses aigües. Hi ha un corriol que voreja tota la península del far i et porta molt a prop dels penya-segats. El nou far es va construir el 1.981, el qual és una torre de formigó de 11 metres d’alçada amb una llum que arriba a les 23 milles. Ens vam assentar una bona estona en alguna roca o en la gespa que voreja el far, per observar tot l’immens paisatge.
| Per aquí hi passa el famós “O Camiño dos Faros”, el qual és un recorregut d’uns 200 kilòmetres per la vora del mar, que uneix Malpica i Finisterre, convenientment senyalitzat. La nostra intenció era fer-ne algun tram. |
No haguéssim marxat mai de Touriñán, però era hora de continuar la ruta, ara ja directament cap al poble de Muxía. Lo més espectacular del poble de Muxía, estava als seus afores. El poble en si, no té res de l’altre món. En el seu casc històric encara es veuen alguns carrers i cases tradicionals. Però en els afores, és una altra cosa. Diguem-ne que lo que hi ha al voltant del far de Muxía és com fet per art de màgia. Hi ha una bona esplanada per aparcar, i des de l’aparcament, a davant tens una mola immensa que és el Santuari da Virxen da Barca. La història del Santuari i de les pedres del seu entorn va lligada a la història de la vil·la. El Santuari és objecte de culte màgic-religiós al llarg dels segles, i de veneració per els milers de peregrins que recorren el camí Xacobeo de Santiago a Muxía-Fisterra. L’arribada al Santuari es converteix en l’esperada recompensa a l’esforç realitzat per arribar al final del camí, el lloc on la Verge va arribar en una barca de pedra per donar-li ànims a l’Apòstol Santiago (això és lo què es diu). La romeria de la Barca està reconeguda com d’interès turístic nacional, rebent milers de visitants en el mes de Setembre de cada any.
El lloc és espectacular. Ho és el propi recinte religiós i l’atri que s’estén més allà del muret, cap on estan les pedres màgiques que diuen tenir propietats curatives i endevinatòries (la Pedra de Abalar, la Pedra de Os Cadrís,…), per la forma que tenen i les llegendes que expliquen. El temple fou reconstruït vàries vegades. La última, al 2.015. Des d’aquí, un caminet empedrat condueix a dalt del Monte Corpiño (68 metres) des del que es té una bona panoràmica del nucli urbà i la posta de sol, amb unes excel·lents vistes. També, a prop del Santuari, hi ha el Miradoiro Jesús Quintanal, el qual és una escultura feta per 2 immensos blocs de pedra, que es diu “la herida”, tractant-se de la ferida i el mal que va fer l’enfonsament del vaixell Prestige.
La jornada estava arribant al seu final, i és llavors quan ens vàrem adonar que el dia tenia d’acabar amb una exposició més de màgia, per tant, és llavors quan vàrem anar al Cabo de Fisterra. Vàrem recórrer els 33km que separen Muxía del cap de Fisterra, i ens vam presentar a la Praza de Stephen Hawking amb el cotxe per tal d’aparcar-lo (sort que en sortia algun, sinó l’haguéssim hagut de deixar vés a saber on). Des de la Praza de Stephen Hawking (on hi ha les botigues de souvenirs) fins al far, hi ha uns 250m, que ens van saber a glòria, com es diu. El sol brillava radiant, per enlloc hi havia rastre de les boires del matí. Era el millor moment del dia per plantar-se al cap, o sigui que ho vàrem encertar.
| El cap de Fisterra és un promontori de granit d’una alçada de 600 metres constituït per una península que penetra uns 3 kilòmetres cap el mar. Els romans pensaven que aquest era el punt més occidental de la terra, i per tant, el món s’acabava aquí. El cap de Fisterra amaga el veritable secret de la Costa da Morte: paisatges agrestes i platges impressionants, i la gran atracció de tots els temps, la posta de sol sobre la immensitat de l’oceà, el mar de la fi del món. Sigui per curiositat o per viure una aventura, el Cap de Fisterra fou un imant des de la més remota antiguitat, atraient a viatgers de llunyans països i també, amb pitjor fortuna, a tants vaixells que naufragaren en les seves aigües. Avui, amb el seu potent far, segueix exercint un atractiu especial sobre els peregrins del Camino de Santiago, que no donen per finalitzat el seu viatge fins arribar aquí. Per alguna cosa serà. El far està construït a 1.853, a 138 metres sobre el nivell del mar |
Vam buscar el nostre lloc un cop passats el far i l’edifici de la “vaca” de Fisterra, allà on hi ha la creu i les botes de ferro (botes de peregrí en referència als que acaben el camí de Santiago aquí). El sol estava radiant i el lloc també irradiava molta intensitat emocional. Hi havia moltíssima gent que feia el mateix i possiblement molts esperaven l’hora del capvespre. Nosaltres ens ho vàrem proposar i vàrem quedar per un altre dia. Estàvem cansats i era l’hora d’anar a l’allotjament després d’un dia força concorregut. Vàrem entrar a les botigues de souvenirs a comprar alguna coseta i ens en vàrem anar cap a Cee. Abans, però, de sortir del municipi de Fisterra, hi ha un mirador des de la carretera local AC-445, anomenat “Miradoiro de Fisterra”. S’entra a ell en direcció contraria al poble. Va ésser la última aturada del dia, per acomiadar-nos del poble i de la zona.
| Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (119km amb 2h 51min). |