Categoria: PIRINEUS ARAGONESOS

I arriba l’últim dia de les nostres vacances al Pirineu Aragonès. Aprofitant la tornada a casa, ens aturarem en el Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara, concretament en el meravellós poble d’Alquézar. A part de visitar aquest poblet medieval, ens interessarà realitzar una petita ruta pel cañón del rio Vero, la qual és bastant famosa perquè es realitza en una bona part per sobre passarel·les.

Amb les maletes al cotxe, ens dirigirem cap a Alquézar, un dels pobles més bonics d’Aragó i del país. Ens dirigirem cap al sud, i passarem per Barbastre i la carretera A-138, que potser dóna un xic més de volta, però és de conducció més agradable que les carreteres interiors. El temps, però, és el mateix. Es fa amb 1 hora i 10 minuts (uns 80,9km).

Alquézar és un poble que es troba inclòs en la llista dels més bonics d’Espanya i amb tota la raó. Ubicat molt a prop del tram final del cañón del riu Vero, al peu de les serres de Balcez i Olsón en la comarca de Somontano, és una vil·la medieval que ocupa part del Parc Natural de la Sierra y los Cañones de Guara.

Alquézar prové de l’àrab “Al-Qsar” i de la paraula alcázar que significa fortalesa, i és que, el castell o fortalesa el va manar construir “Jalaf Ibn Rasid” en el segle IX, sent el principal punt de defensa de Barbastre enfront als reis cristians de Sobrarbe.

Sense cap mena de dubte, el primer que has de fer si visites Alquézar és anar al mirador Sonrisa al Viento, des d’on es té la millor vista de tot el poble, amb la Sierra de Guara al fons. Es troba just abans d’arribar als estacionaments.

En temps medievals, la vil·la va arribar a tenir varies portes d’accés, de les quals avui només se’n conserva una d’elles. Es tracta del Portal Gòtic, un arc gòtic que té en la seva part superior l’escut de la vil·la; des d’aquí ja es comença a veure l’estil dels carrers de pedra i detalls en els balcons.

A l’arribar a la plaça Rafael Ayerbe, antiga Plaza Mayor, ens trobarem amb la Calle de los Dragones, un carrer molt curiós perquè té un passatge que dóna a la plaça. Sobre el passatge, es veu una casa amb balcó que està suportat per dues estàtues de dragons; també es poden veure uns bonics arcs en el sostre, sobre els tres balcons de la casa.

Tots els carrers de la vil·la condueixen a la plaça central anomenada Rafael Ayerbe, que està rodejada per soportals i arcs, amb les cases més antigues d’Alquézar. Com en tots els pobles, la seva plaça central és el centre de la vida quotidiana dels propis habitants.

Molta de l’arquitectura medieval de la vil·la encara es manté, exemple d’això son els anomenats “callizos”, o carrerons coberts aprofitats per situar habitacions volades i guanyar espai a les cases. Moltes vegades, els habitants de la vil·la poden creuar d’un extrem a un altre per mitjà dels “callizos”.

Un dels callizos més representatiu d’Alquézar és l’anomenat Pasador de Casa Lailla, el terra del qual està ja desgastat, doncs moltes generacions l’han creuat assentades com si fos un tobogan, quan era conegut com “la eslizadera”.

Alçant-se sobre el casc urbà d’Alquézar, en un penya-segat sobre el riu Vero, es troba el Castillo Colegiata Santa María la Mayor, que fou una de les fortaleses musulmanes més importants de la comarca i s’anomenà “Barbintayya”. Com ja hem vist, fou un enclavament defensiu de Barbastre enfront als cristians de Sobrarbe.

D’aquella fortalesa només en queda una torrassa quadrangular ja que, després de la reconquesta, en el segle XI, es varen construir edificacions tant defensives com religioses, donant lloc a la primera Colegiata, d’estil romànic. Després, ja en el segle XVI, fou remodelada en estil gòtic tardà, amb l’aspecte que té en l’actualitat. Avui en dia, la Colegiata és Monument Nacional des de 1966.

Ja en les afores del casc urbà d’Alquézar ens trobem amb l’església de San Miguel, molt a prop de la plaça nova que està plena de bars, restaurants i allotjaments. Aquesta església és d’estil barroc encara que la seva apariència sòbria de l’exterior no dóna aquesta impressió.

Capella de Nuestra Señora de las Nieves: Amb una senzilla façana, té una gran entrada amb un arc de mig punt. Pel que sembla, junt a la porta hi ha un símbol de lo que podia ésser el sabater medieval, alguna cosa així com dos soles gravades en la pedra.

Alguns llocs més per conèixer son la Font de Monchirigüel, el Mirador d’O Vicón, i el Museo Etnográfico Casa Fabián. Ah! I no t’oblidis de provar un “dobladillo” de Alquézar!!!

Un cop visitat Alquézar, ens n’anirem a fer la Ruta de les passarel·les del riu Vero. Es tracta d’una de les activitats que pots fer si visites la vil·la medieval d’Alquézar. Aquesta ruta consta de varis trams de passarel·les que s’han adossat a les parets del congost per sobre del riu amb un total de 4 kilòmetres de recorregut i uns 180 metres de desnivell, dins de la part final del Cañón del río Vero. La ruta dura aproximadament unes 3 hores.

La ruta és ideal per a fer-la en família, ja que és relativament fàcil. El riu Vero neix molt a prop del poble El Pueyo de Morcat i s’endinsa en el Parc Natural de la Sierra y Cañones de Guara, recorrent els congostos calcaris d’aquest parc. Així, aquest riu forma l’anomenat Barranco del Vero, un lloc de molta importància per la seva gran quantitat d’abrics rupestres, com els de Barfaluy, Lecina Superior i Mallata, que son Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1998, dins de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Per arribar en aquesta ruta de passarel·les s’ha de sortir dels carrers del poble d’Alquézar. La ruta consta de 4 etapes:

Primera etapa – Barranco de la Fuente

La ruta s’inicia molt a prop de la plaza Rafael Ayerbe d’Alquézar, en la Calle Iglesia; a mà Esquerra, just enfront de l’Ajuntament, hi ha una baixada amb una cadena que obre el personal encarregat de les passarel·les, previ pagament d’una taxa municipal.

La primera etapa de la ruta és una baixada creuant el Barranco de la Fuente, dos grans parets de roca i frondosa vegetació. A l’hivern, aquest barranc porta un curs d’aigua que acaba sent afluent del riu Vero. Molts dels trams de la baixada del barranc estan condicionats amb passarel·les de fusta encara que hi ha altres zones en que s’ha de baixar per zones rocoses però son accessibles.

Durant la baixada es va entre dues parets de roca calcària. La de la banda Esquerra és coneguda com a Peña Castibián i és una zona d’escalada, encara que ja des del neolític aquesta paret fou estada dels nostres avantpassats, ja que s’han trobat algunes pintures rupestres en coves.

A l’arribar a lo més profund del barranc, ens trobem rodejats de grans arbres, vegetació i plantes enfiladisses i arrels que s’enganxen a les parets de roca. També en aquesta zona hi ha plantes endèmiques del Guara, com la Oreja de Oso i la Trencapiedras, i animals com el tritó pirinenc, encara que aquest últim és difícil de veure.

Al sortir del barranc, a mà dreta ja està l’inici de les passarel·les, però es pot anar abans a mà Esquerra fins la riba del riu per veure la Cueva de Picamartillo, una cavitat formada per l’erosió de l’aigua.

Segona etapa – Passarel·les del riu Vero

Després de veure la cova de Picamartillo, iniciem el primer tram de passarel·la, una estructura de metall molt ben adherida a la paret de roca per poder admirar el color turquesa del riu.

Al final d’aquest primer tram baixem directament a la riba del riu, des d’on es pot apreciar l’alçada a la que està la passarel·la, uns 3 o 4 metres aproximadament. Seguim la riba del riu fins arribar a un altre tram petit de passarel·la que es troba en una caiguda d’aigua que es va dissenyar per abastir d’aigua a un molí de farina que va existir anys enrere. Aquesta caiguda forma uns gorgs d’aigua ideals per prendre’s un bany, encara que l’aigua està molt freda. Aquesta zona es troba entre grans blocs de roca, podent veure’s cordes dels que practiquen l’escalada.

Llavors ve un tram entre roques, ja que s’ha de baixar entre una espècie de túnel que forma una llosa de roca. Aquí s’ha d’anar amb compte amb el cap i amb el no relliscar amb les pedres per evitar un accident.

Seguit d’aquest pas de pedra, ens trobem novament amb un altre tram de passarel·la que discorre per una garganta més estreta del riu, mantenint el turquesa de les seves aigües.

Més endavant es pot veure l’actual passarel·la i més avall l’antiga passarel·la que anava des de la caiguda d’aigua fins la petita central elèctrica que trobarem més endavant.

El tram final de passarel·les és més llarg i és el que s’ha agregat més recentment al recorregut, en el 2016. S’alcen en alguns trams fins a 20 metres sobre el riu, tenint unes vistes bellíssimes del congost.

Tercera etapa – Mirador del río Vero

Finalitzant l’últim tram de passarel·les, ens queda el mirador del riu Vero, una plataforma metàl·lica sobre un sortint rocós, des d’on es tenen les millors vistes del Cañón del río Vero, les passarel·les i Alquézar al fons.

Quarta etapa – Pujada a Alquézar

Des d’aquest punt només queda pujar fins a Alquézar. La pujada és de quasi un kilòmetre entre oliveres; recomanem pujar a poc a poc ja que hi ha força desnivell.

Realitzar la ruta de les passarel·les del riu Vero té un preu (taxa municipal per manteniment) de 4 euros per persona. Es pot adquirir directament a l’Ajuntament d’Alquézar o bé a través de la pàgina web de les passarel·les, i en aquest cas la taxa és un xic més barata (3€ si s’adquireix “on-line”). L’entrada inclou una assegurança d’accident i un casc que ha d’utilitzar-se durant tot el recorregut i que s’ha de dipositar en un contenidor al finalitzar el recorregut, sense necessitat de retornar al lloc d’inici.

Finalitzada la ruta de les passarel·les, serà l’hora d’agafar el cotxe i enfilar el camí de tornada a Manresa.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (281,00 kilòmetres, en 3 hores i 22 minuts):

I fins aquí ha arribat el nostre viatge pel Pirineu Aragonès d’Osca. Només resta dir que espero que hagueu gaudit del viatge i que en pugueu fer molts més com aquest i de millors i tot. Salut, i ens veiem de ruta…

És l’últim dia sencer de les vacances al Pirineu Aragonès. L’aprofitarem anant a explorar el Parc Natural de Posets-Maladeta. Primer de tot ens arribarem a Benasque o als Llanos de l’Hospital per agafar el bus que ens ha de portar a La Besurta (a l’estiu). Des de la Besurta farem una espectacular ruta de trekking pel Pla d’Aigualluts i el Forau d’Aigualluts. Finalitzada la ruta, on també hi dinarem de pícnic, ens n’anirem a trobar les Cascades de Ardonés, un xic més amunt de Cerler. Després entrarem al Centre de Interpretació dels Glaciars, ubicat a Eriste, prop de Benasque, i per finalitzar la ruta del dia, triarem una opció entre les dues que us proposarem: per una banda, la visita al poble de Graus; i per l’altra banda, una petita ruta al Mirador de Isábena, totes dues opcions a la comarca de la Ribagorza. Comencem.

Sortirem d’Aínsa en direcció al Parc Natural de Posets-La Maladeta. Al cap d’1 hora ens trobarem ja a les immediacions de Benasque, i podem decidir on aparcar el cotxe per anar a buscar el bus a la Besurta, si a Benasque o al pàrking de Llanos de l’Hospital. Si decidim d’aparcar a Benasque, l’autobús surt de l’Hotel Aneto, amb uns horaris fixes. En canvi, des de Llanos de l’Hospital surten busos cada 30-35 minuts aproximadament.

El tancament de la pista cap a la Besurta és degut a la gran afluència de cotxes i persones en aquesta zona, amb l’impacte visual i ambiental que això provoca, a més d’ésser nociu per la fauna i flora del lloc, apareixent any rere any marmotes i altres animals morts.

El primer autobús surt de Benasque cap a Llanos del Hospital i Besurta a les 4:30h del matí. És l’habitual si el què vols és realitzar l’ascensió de l’Aneto. Aquest mateix autobús torna a parar en el pàrking de Llanos del Hospital a les 5:00h, per si enlloc de deixar el cotxe a benasque, decidiu deixar-lo a Llanos del Hospital. L’últim autobús que surt des de Benasque en direcció a La Besurta és a les 18h de la tarda. El primer autobús que va des de La Besurta fins a Benasque surt a les 6:00h del matí i l’últim que surt des de La Besurta és a les 21h.

En el cas d’haver pujat a Llanos del Hospital en cotxe, és a dir, no haver agafat l’autobús des de Benasque, pots agafar allí l’autobús, aparcant el cotxe just abans d’una barrera amb caseta de fusta, a l’esquerra. Des d’aquesta barrera, hi ha autobusos des de les 8h i fins les 20:30h, amb una freqüència d’uns 35 minuts entre un autobús i l’altre. Aquesta opció és menys recomanable, doncs en dies d’afluència, el pàrking del Vado del Hospital s’omple i no deixen passar més cotxes, tenint que aparcar lluny, a la carretera o directament no hi ha llocs.

Els preus de l’autobús son de 12,20€ anar i tornar des de Benasque, i de 5,10€ anar i tornar des de Llanos del Hospital. Aquests preus son orientatius, perquè cada any els canvien. Com veieu és força més car des de Benasque, però si anem a Llanos del Hospital ens podem trobar que l’aparcament està ple o que l’autobús quan passa ja no hi ha places. És massa arriscat. Proposaríem de sortir amb el bus directament des de Benasque.

Finalment hem agafat l’autobús que ens deixa a La Besurta (el trajecte és d’uns 16,6km, uns 22 minuts aproximadament). Aquí comença la nostra ruta d’avui: Forau i Cascada de Aigualluts.

Es tracta d’un preciós itinerari que ens descobreix el Forau, la cascada i el Plan de Aigualluts, en el cor del Parc Natural Posets-Maladeta. És un recorregut linial (d’anar i tornar) d’uns 6 kilòmetres de longitud que transcorre en les immediacions del naixement del riu Ésera, en la capçalera de la vall de Benasque. Sortim del cobert de la Besurta i ens apropem al Forau de Aigualluts, des d’on continuem cap a la cascada i el Plan de Aigualluts. Tornarem pel mateix camí que hem anat, fins a La Besurta, on finalitzem la ruta. La ruta té uns 110 metres de desnivell i un horari efectiu (sense aturades) de 2 hores i uns 40 minuts.

Comencem l’itinerari en el cobert de la Besurta (0:00h – 1.900m)(1), en l’esplanada d’accés al transport públic. Des d’aquí seguirem la senyalització vertical cap al Forau i els Plans d’Aigualluts. Agafem una pista-sender senzilla i molt agradable cap al Sud-Est que ens permet captar la bellesa dels Plans de la Besurta.

Mentres avancem podem veure cap al Sud els Portillones amb el pic de la Renclusa i el llom que baixa fins al fons de la vall, que és la culminació del contrafort Nord-Est de la cima de la Maladeta (3.308m).

Creuem el riu Ésera i seguidament arribem al creuament de camins Forau de Aigualluts / Refugio de la Renclusa (0:15h – 1.910m)(2), situat junt a la sortida del barranc de la Renclusa, per on hi ha una ruta de baixada força important (però no és la nostra caminada en el dia d’avui).

Nosaltres seguim ara el camí cap al Forau de Aigualluts i abordem un tram de pujada amb vistes al conjunt de cimes del sector Nord-Oest del massís de la Maladeta i a part de lo que queda del seu glaciar. Pugem per un petit torrent fins a una collada junt al turó de la Pleta de la Renclusa, des d’on accedim a un nivell superior de l’alta vall de Benasque.

Ja per sobre de la cota 2.000m, la pendent es suavitza i, rodejats de prats alpins amb vistes a la piràmide perfecta del pic d’Aigualluts (2.692m), ens acosten plàcidament fins el Forau de Aigualluts (0:50h – 2.011m)(3). Des de la barana de protecció costa de veure i entendre el Forau, ja que el tenim justament a sota nostre, però un panel ens explica els processos erosius que el formaren.

Un cop hem admirat i comprès aquest capritxós fenòmen natural, reprenem la ruta cap amunt, passant junt a la impetuosa cascada de Aigualluts. Des d’aquest punt ja podem contemplar, 1.000 metres per sobre nostre, la glacera i la preciosa piràmide de la cima de l’Aneto, que amb els seus 3.404m és la màxima cota de tota la serralada pirinenca. Depenent de l’època de l’any en la que fem la ruta veurem el reflex del gel de la glacera o bé el reflex de la neu que cobreix el gel.

Per damunt de la cascada ens trobarem amb el pintoresc Plan de Aigualluts (1:10h – 2.030m)(4), que s’ha format amb el dipòsit dels sediments que amb el temps li han anat aportant els diferents cursos d’aigua que baixen de les valls de Barrancos i de la Escaleta. L’aigua discorre com pot entre les argiles impermeables, creant bonics meandres o “aigües tortes”. Aquest biòtop alberga comunitats de flora i microfauna adaptades al medi humit com la cotonera de fulla estreta (Eriophorum angustifolium), éssers molt fràgils que s’hauran de respectar, evitant xafar-los i per tant, en aquest tram, és important no sortir del camí marcat.

En aquest punt podem decidir si tornem per on hem vingut (caminada prevista així d’inici), o si fem una tornada alternativa, com seria seguir cap a la Renclusa (augmentant el desnivell i l’horari de la ruta). Així doncs, decidim tornar cap a La Besurta, quan portem uns 1:25h de caminada. Arribarem al cobert de la Besurta (2:40h – 1.900m)(1), on donarem per acabada aquesta fantàstica excursió.

Finalitzada la ruta, tornarem amb l’autobús cap als Llanos de l’Hospital o cap a Benasc, depèn d’on tinguem el cotxe. La pròxima atracció de la ruta del dia és anar a visitar la cascada d’Ardonés. Anirem amb cotxe fins a Cerler i continuarem per la carretera A-2617 fins a 5,5km més amunt de Cerler, passant pel Mirador de Cerler, a peu de carretera.

Passat el mirador, la carretera creua el barranc d’Ampriu i descriu una gran corba. Allí hi ha l’aparcament del Born (a 5,5km de Cerler). Aquí deixarem el cotxe i anirem fins a la cascada caminant. Surt una pista que ens hi porta.

La cascada de Ardonés, també coneguda com la cascada del Born, és un dels racons més bonics de l’entorn de Cerler. La seva proximitat, fàcil accés i bellesa, fan d’aquest lloc una aturada pràcticament obligatòria per tots els que visiten aquesta zona. Bàsicament existeixen dues vies d’accés, la primera i més ràpida es realitza des de la carretera d’accés a l’Estació d’Esquí de Cerler (com hem explicat), mentres que la segona, de major durada, es realitza a través d’un sender que surt des de la mateixa localitat de Cerler.

Primera opció (des del poble de Cerler):

Des de Cerler agafarem el camí en direcció a l’ermita de San Pedro Martir, per la qual passarem i seguirem en direcció al torrent de Ardonés seguint les marques grogues de la ruta PR. En aproximadament 1 hora i mitja arribarem a la cascada. La tornada la realitzaríem per el mateix camí completant així una excursió d’unes 3 hores.

Opció 2: Des de la Carretera d’accés a l’Estació d’Esquí de Cerler

Aquesta és l’opció que utilitzarem. Des de Cerler, prenem la carretera en direcció a l’Estació d’Esquí de Cerler. Quan portem aproximadament uns 4,5 kilòmetres recorreguts arribarem fins al creuament de la carretera amb el barranc d’Amprius, que és salvat per un petit pont. Seguint la carretera uns 600 metres més endavant arribarem a una corba molt tancada amb una petita esplanada a la seva esquerra, des de la qual hi surt un camí o pista el qual prendrem. Podem deixar el cotxe en aquest punt i continuar a peu per la pista durant 1 kilòmetre (10-15 minuts) o bé seguir en cotxe fins al final de la mateixa on l’estacionarem per seguir a peu per una senda que surt a la nostra dreta i que en uns 600 metres (5-10 minuts) ens deixarà als peus de la cascada.

La cascada es precipita sobre un petit gorg en el que podem refrescar-nos.

Als peus de la cascada hi ha un petit pont el qual, si no baixa molt cabal pel barranc, podrem crear i continuar per la senda que discorre per la cara oposada del barranc i que més endavant travessa el Barranc del Clotet. Des d’aquest punt podem retornar per on hem vingut o bé continuar per aquesta senda fins a trobar més endavant un altre sender que baixa fins al fons del barranc d’Ardonés, on existeix un petit pont que ens permetrà crear el barranc i continuar per la senda que acaba en el final de la pista per la que hem vingut completant així un petit recorregut circular d’aproximadament 1,5 kilòmetres en uns 25 minuts. Des d’aquí retornarem a peu per la pista fins a arribar a la carretera en uns 15 minuts.

En total haurem invertit prop d’1 hora per la visita a aquesta cascada espectacular. Agafarem el cotxe i ens dirigirem fins al Centre d’Interpretació dels Glaciars Pirinencs, ubicat en el poble de Eriste, a 4 kilòmetres de Benasque. Es troba a l’edifici de les Antigues Escoles d’Eriste. La temàtica del centre son els valors del Monument Natural dels Glaciars Pirinencs, així com la importància com a indicadors del canvi climàtic. És un centre-museu amb projecció d’audiovisuals, una exposició interactiva sobre el paisatge glaciar i el canvi climàtic, un programa d’atenció al visitant i interpretatiu, i un programa d’educació ambiental destinat a grups organitzats.

Visitat el centre, ens quedarà a escollir entre una visita al poble de Graus, i una visita al Mirador de Isábena. Aquí i ara us explicarem aquesta segona, ja que la del poble de Graus ja la vàrem explicar en un dia anterior. Les dues opcions queden a la mateixa comarca, la comarca de la Ribagorza.

Per arribar al Mirador de Isábena des d’Eriste, hi ha uns 39,4km equivalent a uns 49 minuts de cotxe cap al sud-est, a prop de la frontera amb Catalunya. Arribarem i aparcarem en l’Alto de Bonansa (carretera A-1605), sobre el punt kilomètric 48,6. Des de l’Alto de Bonansa, agafarem un sender adaptat de 500 metres que ens portarà mitjançant passarel·les i panells explicatius per dins el bosc de Pegá, el qual és una massa de bosc mixte natural alternat amb pineda de repoblació en estat de maduresa. Al final del recorregut podem trobar el mirador sobre el curs alt del riu Isábena.

També hi ha la possibilitat d’enllaçar amb una altra ruta, la Ruta al Mirador de Ansuilo, el qual és proper a una zona de pícnic i una borda que porta el mateix nom. Aquesta segona ruta té uns 5,5km, uns 30m de desnivell i una durada (anar i tornar) de 1h i mitja. A escassos 200 metres de l’Alt de la Bonansa, s’inicia aquesta ruta ornitològica que travessa un frondós bosc pirinenc: el bosc de Pegá. L’itinerari coincideix amb una tranquil·la pista forestal que discorre en suau pujada, entorn als 1.400m d’alçada, entre pinedes i fagedes. Acaba arribant a la borda de Ansuilo i a un impressionant mirador sobre la vall del riu Isábena que ens ofereix boniques vistes cap al congost de Obarra, al sud, i les grans cimes de La Ribagorza, al nord.

I fins aquí la jornada d’avui. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (230,00 kilòmetres, en 3 hores i 57 minuts). Adjuntem les opcions una darrera l’altra, com si les haguéssim fet en el mateix dia:

Avui anirem a passar el dia a la vall màgica de Gistaín. Aquest bell racó et deixarà fascinat per els seus paisatges de somni i els seus pobles d’alta muntanya amb sabor a passat. Primer de tot mirarem d’arribar fins a l’Ibón de Plan (o Basa de la Mora). El cotxe ens deixarà a uns 20 minuts a peu de l’ibón i la resta la farem caminant. Dinarem de pícnic i aprofitarem també per anar a veure el Mirador Alto de Lavasar, on es tenen unes grans vistes de la vall de Gistaín. Després baixarem ja al fons de la vall, primer al poble de San Juan de Plan, on visitarem l’interessant Museu Etnològic. Als afores, ens acostarem al Puen Pecador, un pont sobre un torrent, amb una espectacular alçada, i finalitzarem la ruta al poble de Gistaín, on a part de visitar-lo ens acostarem a l’últim dels miradors, el Mirador de la Cruz de Puyadase (a 1,5 kilòmetres al nord de Gistaín), on es tenen també unes grans vistes de la vall. Avui farem una ruta etnogràfica i panoràmica al mateix temps. Comencem.

La Vall de Gistaín o Chistau està rodejada d’imponents pics, nombrosos llacs o ibons i amples praderies de muntanya on pastura el bestiar. Plan, San Juan de Plan, Gistaín i Tella-Sin son els bucòlics pobles que integren aquesta vall, amb les seves cases de pedra, carrers en costa amunt i pintorescos racons amb vistes panoràmiques a la muntanya.

Junt a la seva arquitectura tradicional, aquests pobles han sabut conservar les seves tradicions com els carnavals, la falleta de San Juan i els vestits i artesania popular.

Una vall que t’ofereix, no només rutes de senderisme per a tots els nivells, ascensions a llacs gelats i cimes mítiques com Posets o Bachimala, sinó també el plaer del turisme assossegat, aïllat del món.

Primer de tot ens arribarem al poble de Saravillo, per anar a buscar la pista forestal per a pujar a l’ibón de Plan. Ens trobarem que hem de pagar uns 3€ pel manteniment de la pista en condicions. Com a mínim que aquests diners serveixin per això. La pista té uns 14 kilòmetres i ens estarem aproximadament 1 hora per pujar-la fins al seu final, el Refugio de Lavasar. Aquí deixarem el cotxe i continuarem a peu.

La ruta a peu fins l’Ibón de Plan son uns 20 minuts, on s’hi afegiran uns altres 20 minuts si volem donar la volta a l’ibón quan hi arribem.

El Ibón de Plan, també conegut com a Basa de la Mora, és considerat com un dels ibons més bells del Pirineu. L’ibón es troba emplaçat en un entorn majestuós, acompanyat per enormes moles pètries i grans tarteres de pedra alternades per boscos de pins negres i verdes praderies a les seves ribes.

La ruta a peu és a través d’un còmode sender sense quasi desnivell.

És recomanable preguntar en la oficina de turisme comarcal l’estat de la pista abans d’iniciar l’excursió.

La ruta a peu comença darrera el refugi de Lavasar, on surt un camí que ens portarà, com hem dit, en aproximadament 20 minuts i havent caminat 1,5km per un recorregut de poc desnivell fins al magnífic circ de pedra que envolta l’ibón.

El nivell d’aigua existent a l’ibón dependrà de l’època de l’any en la que ens trobem i la pluja caiguda abans de la nostra visita.

Un cop hem arribat a l’ibón podem relaxar-nos en les seves praderies circumdants o bé podem realitzar un recorregut circular que rodeja totalment l’ibón, recorrent aproximadament 1,5km pràcticament plans en uns 20 minuts.

Agafant la sena que surt a la nostra esquerra i sempre junt a l’ibón podrem recórrer aquest senzill sender que ens permet contemplar diferents perspectives de l’ibón.

En l’altre extrem de l’ibón arribarem a una extensa praderia que ens ofereix una perspectiva totalment diferent, res a veure amb la clàssica imatge de l’ibón.

En aquest punt podem retornar per el mateix sender o bé continuar rodejant l’ibón per un camí un xic més complicat encara que practicable per qualsevol excursionista mig ja que travessa una gran pedrissa.

La tornada fins al refugi de Lavasar la realitzarem per el mateix camí d’anada en uns 20 minuts. Un cop arribem al refugi de Lavasar, anirem a buscar el trencall cap al Mirador Alto de Lavasar.

Després del mirador, agafarem el cotxe i ens en tornarem per la mateixa pista forestal que hem arribat. Un cop a Saravillo, agafarem la carretera de la vall i ens acostarem al poble de San Juan de Plan. Mirarem d’aparcar el cotxe lo més a prop possible del casc urbà, que és molt petitet. Un cop aparcats, anirem a buscar el Museu Etnològic de San Juan de Plan. El Museu es troba a la calle Alta nº1, i ofereix una àmplia col·lecció d’objectes tradicionals. La visita pot durar de 30 minuts fins a 60 minuts. El preu és de 2€ per persona i l’horari d’accés en els mesos d’estiu és de 10 a 13h, i de 16:30 a 20:30h.

Visitat el museu i recorregut el seu casc urbà, sortirem del poble per la carretera de la vall per anar a trobar l’aparcament del Puen Pecador. L’aparcament es troba a la mateixa carretera a uns 1200 metres del poble en direcció nord. Allí aparcarem, i ens dirigirem fent una caminadeta, fins al Puen Pecador.

Es tracta d’un pont molt antic, ple de llegendes, com la que li dóna nom, on es diu que des d’aquí es llançaven al riu Zinqueta als pecadors. La ruta es troba senyalitzada, per lo què no té pèrdua. Durant el passeig anirem gaudint d’un meravellós bosc de ribera amb informació dels arbres que ens anem trobant pel camí. De l’aparcament al pont hi ha uns 200 o 300 metres únicament.

Visitat el pont, anirem fins al poble de Gistaín, el que li dóna el nom a la vall. Està a 3,6km de San Juan de Plan (uns 5 minuts amb cotxe). Però primer, entrarem al poble amb el cotxe per desviar-nos a mà dreta i agafar una pista forestal que en qüestió de 1,5km ens durà a un dels millors miradors de la vall, el Mirador de la Cruz de Puyadase. Les vistes de la vall son espectaculars. A més, en la zona, hi ha una àrea de pícnic.

Si la pista forestal estés en mal estat, en definitiva son només 1,5km des del poble de Gistaín amb una mica de pendent. Calculeu una mitja hora anant a peu (per l’anada).

A la tornada, aparcarem a l’entrada del poble de Gistaín i el visitarem passejant pels seus carrerons així com observant la seva arquitectura tradicional. Amb poca estona haurem fet, ja que el poble és molt petit. Això sí, està ubicat en la millor situació per a contemplar la vall.

I fins aquí la jornada d’avui, on hem descobert una nova vall pirinenca, molt especial i màgica.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (94,50 kilòmetres, en 1 hora i 53 minuts):

En el dia d’avui tornarem a fer una ruta per dins el Parc Nacional d’Ordesa i el Monte Perdido. Ens endinsarem a la Garganta d’Escuaín, i farem dues petites rutes panoràmiques: una des del poble de Revilla fins al mirador de Angonés, amb vistes a la Garganta i a Escuaín; i l’altra des del poble d’Escuaín fent una ruta pels seus miradors. La primera ruta té una durada d’1 hora i la segona d’uns 20 minuts, i ens permetran veure i entendre la particularitat del paisatge de l’àrea d’Escuaín i la seva garganta. Finalment, a la mateixa comarca del Sobrarbe, anirem a veure les ermites i el castell de Samitier.

Per veure i visitar la Garganta d’Escuaín, tant hi pots anar per el poble d’Escuaín, com pel poble de Revilla. Cada poble està a un costat de la garganta, per tant, si ho vols veure tot, és millor anar als dos pobles. I això és el què farem. Començarem l’excursió d’avui anant primer a veure el poble de Revilla, el qual s’hi arriba a través del poble de Tella (que ja el vàrem visitar en un dia anterior). Agafem el cotxe i ens arribem fins a Revilla. Des d’Aínsa hi ha uns 29,1km (uns 40 minuts amb cotxe). Has de trencar a la carretera A-138 a l’alçada de la pedania d’Hospital i anar en direcció a Tella. De Tella a l’aparcament de la població hi ha 9 kilòmetres.

Aparcarem a l’aparcament que indica “Aparcamiento Miradores de Revilla”. I d’allà començarem la caminada.

Hem de tenir en compte que per informació turística ens podem dirigir al Centre de Visitants de Tella que fan un horari en els mesos d’estiu de 9h a 14h i de 16:15h a 19h. També, per més tard, a Escuaín hi ha una oficina d’informació turística que fa uns horaris de 8:30h a 20h.

La caminada té per nom “De Revilla fins al Mirador de Angonés”. El recorregut de la caminada, presenta un escàs desnivell, i segueix una faixa sobre el riu Yaga i acaba en un mirador penjat sobre el barranc d’Angonés i la surgència d’Escuaín. El camí comença en una corba molt pronunciada, poc abans d’arribar al poble de Revilla (en l’aparcament que hem dit).

Després de passar el barranc de Consusa –que encara es troba fora del Parc Nacional- es passa per sota de la paret que alberga als seus peus les restes de lo que fou l’ermita de San Lorenzo, amb inscripcions i símbols religiosos. Seguint el camí principal es troba el primer mirador (mirador de San Lorién), des del qual es contempla, de front, el poble d’Escuaín.

Si es continua la marxa, s’arriba a un segon grup de miradors, en el límit del Parc. S’obre sobre la confluència del barranc d’Angonés –que neix en el circ de la Sarra- i la garganta del riu Yaga. Al fons, sobre el marge esquerre del riu, es distingeix la cascada de la Fuente de Escuaín, magnífica surgència originada per els processos del modelat kàrstic.

La caminada té una durada de 30 minuts anada, i un desnivell de 50 metres únicament. És apta per a fer-la amb família i nens petits.

I realitzada la caminada, tornarem a agafar el cotxe i ens n’anirem al poble d’Escuaín, que el tenim allí davant però per arribar-hi s’ha de fer una volta… S’ha de tornar enrere fins a la carretera A-138 i a l’alçada d’Escalona entrar a mà dreta en direcció Escuaín. Hi ha 34,2km però es fan amb uns 59 minuts!!! Les carreteres son estretes i de força corbes.

Un cop arribem a Escuaín, aparcarem en l’aparcament habilitat del poble, i anirem a començar la petita ruta pels miradors. La ruta es diu “Escuaín – Proas de O Castiello – Escuaín”. Té una durada de 20 minuts i un desnivell d’uns 30 metres. Ja ho veieu, és com una passejada…

Des de la caseta d’informació, en el poble d’Escuaín, s’ha de seguir el camí que en direcció nord-est recorre els miradors de O Castiello. Diverses proes naturals de roca treuen el cap a la verticalitat de la garganta del riu Yaga. Les vistes son espectaculars. Es retorna al poble a l’alçada de la central fotovoltaica per donar sortida per el Punt d’Informació del Parc Nacional –amb temàtica centrada en el trencalòs i les aus rapinyaires- i la font d’entrada.

Com podeu observar, les vistes de la garganta d’Escuaín son al·lucinants, i imprescindibles de veure des de la ruta explicada. Es tracta de 20 minuts on s’observen autèntiques meravelles naturals.

Finalitzada la caminada, ens dirigirem fins al pròxim punt de la ruta del dia, que és el poble de Samitier, a la mateixa comarca del Sobrarbe i a 15 minuts amb cotxe des d’Aínsa, cap al sud (carretera A-138). A Samitier aparcarem el cotxe al poble.

Es tracta d’un entretingut i fàcil passeig realitzat majoritàriament per pista fins al conjunt religiós-militar del segle XI format per una torrassa defensiva coneguda com a Castillo de Samitier i una ermita romànica dedicada als Santos Emeterio y Celedonio. Aquestes fortificacions es troben en lo alt d’un promontori que gaudeix de magnífiques vistes de l’Embalse de Mediano i la Peña Montañesa en un primer pla, amb els Pirineus de fons on destaquen entre altres els massissos de Monte Perdido i Cotiella. Als nostres peus discorre el riu Cinca que en un estret i vertical congost conegut com los Estrechos de Entremon connecta els embalses de Mediano i El Grado. A la meitat del recorregut d’ascens ens trobarem amb l’ermita gòtica de Nostra Senyora de Waldesca, que data del segle XVI. Totes les construccions es troben obertes al públic.

El recorregut surt de la pròpia localitat de Samitier. Si continuem pel poble per el carrer principal ens trobarem a la nostra Esquerra un camí que neix i on es troba una petita Font. Continuem per aquest camí i de seguida ens trobarem amb panells informatius de l’itinerari a seguir.

En uns 20 minuts arribarem a l’ermita de Waldesca, del segle XVI i recentment restaurada a la qual podrem accedir.

Passada l’ermita de Waldesca i a mesura que anem pujant per la pista van apareixent davant nostre magnifiques vistes dels Pirineus i el seu entorn. En aquest punt hem de girar en la pista de l’esquerra per dirigir-nos al Castillo de Samitier, encara que també podrem fer un parèntesis en l’excursió i continuar recte per pujar fins al Castillo Moro. Les vistes sobre l’Embalse Mediano son magnifiques.

La pista finalitza en un magnífic mirador dels Estrechos de Entremon.

L’últim tram del recorregut es realitza per un camí que en forta ascensió ens porta fins la porta de l’Ermita de San Emeterio y Celedonio.

Per accedir a la torrassa defensiva, curiosament s’ha de travessar l’ermita per el seu interior ja que aquesta construcció ocupa totalment la cresta del promontori sobre el que s’alça aquest conjunt religiós-militar.

Finalitzada la visita, adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (124,00 kilòmetres, en 2 hores i 51 minuts):

I tornarem a endinsar-nos a la meravella del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido, aquest cop per la zona de Bielsa, ens endinsarem al Valle de Pineta. Deixarem el cotxe al pàrking de l’oficina d’informació de la vall (a prop del Parador Nacional) i farem una caminada per mirar d’arribar als Llanos de La Larri passant per les cascades del Cinca. Combinarem a dues de les caminades més conegudes d’aquesta zona del Parc. Feta la caminada, donarem dues opcions: una tornar a Aínsa i acabar de visitar el poble; i l’altra, anar-nos-en fins al poble de Graus, a la Comarca de La Ribagorza, per visitar-lo. És un bonic poble amb un casc antic declarat Conjunt Històric-Artístic. Bé, comencem.

Sortirem d’Aínsa cap al nord, seguint la carretera local A-138 i realitzant uns 34,6km fins arribar a la població de Bielsa (uns 33 minuts aproximadament). A Bielsa hi tenim el Centre de Visitants, ubicat a la “Casa Larraga”, ubicada a la plaça Major del poble. Els horaris d’obertura del centre son de 9 a 14h i de 16:15 a 19h durant els mesos d’estiu. A Bielsa, trencarem cap a la carretera de la vall de Pineta (trencall a l’esquerra) i ens endinsarem a la vall seguint el riu Cinca. Al cap d’uns 13,7 kilòmetres de Bielsa (a uns 19 minuts en cotxe) arribarem al lloc on estacionarem el vehicle. Es tracta de l’aparcament de la Vall de Pineta. Hi ha una oficina d’informació del parc, la qual obre de 8:30h a 20h. Des d’aquí començarem amb la ruta de senderisme.

La nostra idea és fer una ruta combinant la nº1 i la nº2 de la vall. La caminada que en surt és la caminada de la Cascada del Cinca i cascades de Lalarri. És una excursió circular al circ de Pineta per a visitar les diferents cascades de la vall. És una caminada de dificultat mitja, amb una distància total de 7km i un desnivell acumulat de 500 metres, amb un temps total efectiu de 4h i 10 minuts. S’arriba i se surt del mateix lloc, l’aparcament de la vall de Pineta.

És una excursió molt bonica i completa que ens introduirà en la capçalera de l’immensa vall de Pineta, descobrint-nos la gran cascada del riu Cinca i llavors l’escalonada cascada de Lalarri, emplaçada en la meitat del bosc. Sortint des de l’aparcament on està ubicat el centre de interpretació del Parc Nacional pujarem per la pista que remunta la vall per, després de creuar un rierol, desviar-nos per el sender que inicia el camí cap al Balcón de Pineta. Així arribarem a l’espectacular salt d’aigua de 200 metres de caiguda vertical per on es precipiten les aigües del riu Cinca, que neix en el glaciar de Marboré. De tornada visitarem la poderosa cascada de Lalarri i baixarem seguint els diversos salts d’aigua del riu Lalarri en el seu camí cap al fons de la vall.

Comencem la ruta en l’aparcament de la vall de Pineta (0:00h – 1.279m)(1). Travessem l’esplanada fins a unes construccions que hi ha en l’extrem (lavabos i centre d’interpretació del parc nacional) i prenem la pista que surt des de l’oficina del parc i que es dirigeix cap a l’oest.

El camí és ample i ben fresat i ens condueix per el fons de la vall. Més endavant ens trobarem una bifurcació a la dreta. Nosaltres seguim recte cap amunt, direcció Oest.

Uns 150 metres més amunt ens trobarem amb una cadena que prohibeix la circulació als vehicles. Descartem un sender poc fresat que es desvia a la dreta i seguim cap amunt, per un camí agradable que ara transita enmig d’avellaners, faigs i bedolls.

Poc després sortim del bosc i ja veiem davant nosaltres l’imponent circ de Pineta. Sentim el fragor de les aigües del Cinca, que baixen a la nostra dreta. La pendent es fa més pronunciada i el camí comença a donar una volta per guanyar alçada. Estem en la zona coneguda com el Felqueral. La vall es tanca i ja intuïm un barranc que tindrem que vorejar.

Abans d’arribar al barranc trobem, a la nostra Esquerra, una Font d’aigua molt fresca que ens serà molt útil si ens hem oblidat d’omplir la cantimplora.

A continuació creuarem el barranc per un pont sobre el riu Cinca (0:45h – 1.430m)(2). Val la pena aturar-se a contemplar com baixa el riu, el gran protagonista de la nostra excursió. En aquest punt, conegut com el barranc de los Churros, el Cinca té ja un cabal important encara que no està molt lluny del seu naixement, que es troba en el glaciar de Marboré, a 1.420m per sobre de nosaltres però a sols 3,5km de distancia en línia recta.

Seguim caminant per l’ampla pista, deixant a l’esquerra un desviament que sembla remuntar el barranc per la seva riba Esquerra (orogràfica) però que mor aviat. Uns 100m més endavant el camí fa un gir marcat cap a l’esquerra seguint la lloma. Ens endinsem en una ombrívola i fresca fageda amb increïbles exemplars centenaris. Aviat ens trobarem amb un creuament de camins on una senyal indicadora ens marcarà clarament el camí a seguir.

Prenem el desviament cap a la cascada del Cinca (0:50h – 1.420m)(3). El sender puja amb decisió entre els faigs. Aquest tram es fa molt agradable ja que, encara que la pendent sigui forta, estem protegits del sol i la pluja gràcies a les copes dels arbres.

Aviat sortim a uns prats sense arbres i després tornarem a entrar en el bosc. En aquests Prats podem trobar vegetació pròpia de la zona subalpina com l’epilobi o el lliri pirinenc. Al sortir del bosc per segona vegada, prop de la cota 1.600m, ens trobem amb un abeurador per ús del bestiar i la fauna salvatge. Hi ha un salze solitari que ens ofereix un xic d’ombra. Des de l’abeurador ja veiem el fabulós salt d’aigua del Cinca, cada vegada més imponent. A la dreta s’alcen les muralles que culminen amb el panoràmic Balcó de Pineta, gran Terrassa fruit de la morrena d’un antic glaciar penjada que recollia els gels del Soum de Ramond, el Monte Perdido, el Cilindro, los Astazou, el Tucarroya i el pico de Pineta.

Sortint del bosc ens sorprèn la proximitat i la magneficiència de les parets que formen el circ de Pineta.

Continuem cap amunt i la pendent es suavitza. Sortim del bosc definitivament i caminem entre roques, seguint sempre les diferents fites que ens van indicant els passos més segurs. Uns metres més amunt ens trobem amb un creuament de camins (1:30h – 1.628m)(4).

Deixem enrere a la dreta el sender que marxa cap al barranc de Montaspro i el camí que puja cap al Balcón de Pineta, i nosaltres girem cap a l’esquerra per flanquejar la tartera en direcció Sud-Oest. Estem en la base d’una lloma que s’apropa al curs superior del barranc de los Churros. Ja sentim el soroll de la cascada. Anem fent llaçades per guanyar alçada i, un cop a dalt, ja tenim davant nostre la impressionant cascada del Cinca (1:50h – 1.690m)(5). L’espectacle de la naturalesa és meravellós! Ens hem de quedar una estona a contemplar aquesta joia de l’erosió. Si no hi ha crescudes i la roca no està molla podem baixar fins la llera del riu, sempre amb precaució, ja que el terreny és bastant descomposat. Una vegada junt a l’aigua, l’escenari és encara més grandiós. Ens fonem amb la cascada. Un pont metàl·lic permet crear a l’altra banda del riu i accedir a un camí que progressa per una repisa que cau al buit, en direcció Est, seguint el contrafort meridional de la vall de Pineta. Aquest camí és un dels més atractius de la zona i rep el nom de Faja de la Tormosa. No es recomana transitar per aquest camí a menys que es tingui experiència en alta muntanya.

Refem els nostres passos fins a l’abeurador, la fageda i el creuament de la pista. Des d’aquest punt, continuem el nostre itinerari en direcció Nord-Est.

Aviat voregem el barranc de la Vispeta, que més amunt rep el nom de barranc de Montaspro. Seguim pujant per la pista mentres gaudim del joc de llum i colors del fullatge dels faigs, que ens fan ombra i ens resguarden de la pluja.

A mesura que avancem sentim un rumor d’aigua que ve d’un nou barranc que tenim a uns 500m. Superada aquesta distancia, descartem un sender que es desvia cap a la dreta, amb una senyal on s’indica Cascadas de Lalarri y Pradera de Pineta (és per on retornarem al punt d’inici de la ruta) i de seguida arribem a la cascada de Lalarri (3:20h – 1.480m)(6). Aquest segon salt d’aigua, si bé no és tant alt com el del Cinca, cau de forma esgraonada fins al fons de la vall. Sorprèn la coloració rogenca que presenten les roques metamòrfiques, sens dubte molt riques en òxid de ferro. Hi ha un pont que travessa el barranc i ens podem quedar una estona, gaudint de l’espectacle aqüatic i de les vistes cap a l’agrest vall de Pineta, amb les seves vertiginoses parets de roca.

Tornem per on hem vingut fins al desviament senyalitzat que acabem de passar, que ara ens queda a la nostra Esquerra. Deixem la pista i iniciem el descens per el camí que va seguint les màgiques cascades de Lalarri.

En aquest camí haurem d’anar molt amb compte ja que la bellesa de l’entorn a vegades farà que ens despistem i que no prestem atenció al terreny, que aquí sempre és humit i abrupte. Vigila, ja que tenim que esquivar moltes arrels de faigs i de pi vermell. Mentres anem baixant ens trobarem a petits miradors per contemplar les diverses cascades. Més avall ja no hi ha miradors i si volem veure el riu haurem d’apropar-nos a ell amb molta cura, ja que les roques sempre estan mullades. Passada una petita esclusa el relleu es suavitza i sortim del bosc. Hem arribat al fons de la vall i aviat arribarem al puente Barranco de los Churros (03:50h – 1.296m)(7), que es troba molt a prop de la confluència del riu Lalarri (que he manat seguint mentres baixàvem) amb el riu Cinca.

Anem resseguint el riu Cinca per la seva riba dreta en un tram molt senzill i bonic, gaudint de la vegetació de ribera que creix en aquest sorral ple de còdols i sediments. Mig kilòmetre més avall ens tornem a trobar amb el creuament de camins per on hem passat a l’inici de la nostra excursió.

Des d’aquí ja només ens queda caminar 5 minuts per arribar a l’aparcament de la Vall de Pineta (04:10h – 1.279m)(1), punt i final del recorregut.

Adjuntem els punts de pas de la caminada, amb les seves coordenades, temps i alçada:

I finalitzada la caminada, proposem dos activitats per tal que n’escolliu una: la primera seria anar a Aínsa i acabar de visitar el poble; i la segona seria anar-nos-en fins al poble de Graus, a la comarca de la Ribagorza, i visitar-lo.

Per tant, aquí i ara explicarem aquesta segona visita, perquè la primera ja la vàrem explicar en dies anteriors.

A Graus s’hi arriba per la carretera local A-139, en direcció sud. Es troba a 98,3km de l’aparcament de la Vall de Pineta (aproximadament a 1 hora i 28 minuts en cotxe). Des d’Aínsa queda a menys d’1 hora. Graus és un bonic poble amb un casc antic declarat Conjunt Històric-Artístic. Diguem que Graus té una colla d’imprescindibles per veure, i aquí els anunciarem. Els 10 llocs imprescindibles que no pots perdre’t de la Vil·la son:

• L’Església parroquial de San Miguel: Conserva restes romàniques, encara que al llarg dels segles es va modificar en la seva majoria, sobretot durant el segle XVIII. El seu interior alberga el crist que va deixar Sant Vicenç Ferrer en el seu viatge cap a França fa més de 600 anys. Entre el seu tresor hi destaquen les taules gòtiques que formaven part de l’antic retaule i que en l’actualitat estan dipositades en el Museu Diocesà Barbastro-Monzón.

• Basílica de Nostra Senyora de la Peña: Situada en un alt dominant les teulades de la vil·la. L’accés al recinte resulta impressionant i des d’allí podem observar magnifiques vistes sobre els rius Ésera i l’Isábena. És un temple gòtic del segle XVI, amb una sola nau coberta per volta de creueria i exteriors tant sobris com l’aparença massissa.

• Plaza Mayor o de España: De forma rectangular i amb soportals en els seus quatre costats per aixoplugar el mercat setmanal, crida l’atenció per els colors de les seves façanes, algunes decorades amb pintures al·legòriques com la Casa del Barón i la Casa Heredia. L’Ajuntament és la típica construcció renaixentista a Aragó, realitzat en maó cara vista i la Casa Bardaxí, d’estil neoclàssic, va veure néixer a varis fills il·lustres.

• Casa de Joaquín Costa: Aquí va passar bona part de la seva vida Joaquin Costa, el “León de Graus”, fins la seva mort en 1911. Podem veure un gran monument erigit en el seu honor en el centre de la localitat. Altres personatges destacats que tenen relació amb Graus son: Ramiro I, el primer Rei d’Aragó que fou ferit de mort en la Batalla de Graus; Baltasar Gracián que va estar en el Col·legi de la Companyia de Jesús; la família Torquemada que va disposar del títol de Justicia Major del Comptat de Ribagorza; i l’escultor Felipe Coscolla, que va néixer en el poble a 1.880.

• Puente de Abajo: Sobre el curs fluvial, el pont romànic denominat “de Abajo” era el lloc on es rebia als gaiters de Caserras en l’inici de les seves festes patronals, en honor a Santo Cristo i a San Vicente Ferrer, declarades d’interès turístic per la seva profusió d’actes tradicionals (dansaires, Albades, capgrossos, moixiganga,…).

• Hospital de San Lorenzo, Convento de Santo Domingo i Convento de la Compañía de Jesús
• Puertas de Chinchín, Linés i Baró. Restes de la muralla, aixecades en el segle XVII. Son les úniques restes que es conserven del recinte emmurallat de Graus.

• Cases pairals: Les més importants son les dels llinatges de Fantón, Solano, Oliván, Oncino i Mur.

• Palacio de Don Rodrigo Mur: En el que podem observar en la seva façana gravada, l’apassionada inscripció: “Rodrigo ama a Marica”.

• Gastronomia de Graus: En el capítol gastronòmic hem de citar el mercat de la trufa, la seva excel·lent llonganissa i el seu tradicional torró.

I fins aquí la visita a Graus, un poble màgic amb molt d’encant i que val la pena visitar en una tarda. Bé, com Aínsa.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (199,00 kilòmetres, en 3 hores):

Avui anirem a explorar els entorns del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido. Anirem fins al poble de Tella, el qual és un poble amb molt d’encant. Farem una petita ruta a peu d’1 hora de durada, que es diu “la ruta de las 3 ermitas”. Després visitarem a fons el poble de Tella, veurem la Casa de la Bruja (museu de la bruixeria)), el museu i la cueva del Oso, i el famós dolmen de Tella, un dels exemples de cultura megalítica dels Pirineus. Bé doncs, comencem.

Ens dirigirem amb el cotxe cap al nord d’Aínsa, per la carretera local A-138. A l’alçada de la pedania “Hospital”, prendrem un trencall a mà esquerre que ens portarà fins al poblet de Tella. En total, des d’Aínsa hem estat uns 32 minuts (son uns 25,6km). Aparcarem el cotxe a l’entrada de la població de Tella.

Estem a punt per començar la Ruta de las ermites de Tella, la qual és un interessant passeig de caràcter històrico-cultural en el que visitarem les tres ermites de Tella.

La dificulta la caminada és baixa, el temps total efectiu de caminada és d’1 hora, i la distància total és de 2,3km, amb un desnivell acumulat de 80m. El punt de sortida i d’arribada és l’església de San Martín de Tella.

Lo millor de la ruta és la possibilitat de visitar una església i tres ermites precioses recorrent menys de 3 kilòmetres. També val la pena per aturar-se un moment durant la ruta, oblidar-nos del rellotge i deixar-nos captivar per un entorn meravellós.

Comencem la ruta en l’entrada del poble de Tella. El camí que ens portarà a descobrir les tres ermites comença enfront a l’entrada principal de l’església de San Martín (0:00h – 1.339m)(1). Aquesta església parroquial fou edificada durant els segles XVI i XVII, però fou modificada posteriorment.

La ruta està totalment senyalitzada i durant el recorregut anirem trobant varis panells interpretatius que ens informaran de l’itinerari, de les ermites i de la seva historia.

Des de Tella, podem veure les ermites de la Virgen de la Peña i de la Virgen de Fajanillas (al fons). El camí és fàcil i està molt ben senyalitzat. Deixem enrere la població. Avancem en direcció Oest (en lleugera tendència cap a la dreta), per un camí flanquejat per Prats i per algunes construccions de pedra.

El camí està ben mantingut i conservat. Caminem fins a un petit llom de terra on abunda el boix i altres arbusts fins a introduir-nos en un bonic bosc de pi roig (també anomenat pi silvestre). Les escorces ataronjades del pi roig s’aixequen per sobre d’un sotabosc que està dominat per el ginebre comú i el boix.

El boix i el pi roig, dues espècies que resisteixen bé les baixes temperatures de la zona. Aprofitem alguna clariana entre la densa pineda per observar, a la nostra dreta, les muntanyes que ens separen de la vall de Pineta.

Després d’uns minuts arribem a una senyalització “Ermitas / San Juan y Pablo (s.XI)”. En aquest punt, el bosc s’aclareix i al fons a la dreta ja podem veure la primera ermita de la ruta, la més antiga del conjunt.

Prenem el petit camí de la dreta i arribem a la ermita de los Santos Juan y Pablo (0:20h – 1.348m)(2). Aquesta ermita fou construïda en el segle XI seguint la tradició arquitectònica de les valls pirinenques i és un dels millors exemples del romànic a Aragó. Gràcies a un manuscrit de l’època (Museu Diocesà de Barbastre) sabem que fou consagrada en 1018 per el bisbe Borrell de Roda de Isábena. L’absis i la petita cripta rectangular (s’accedeix a ells baixant per una escala que hi ha junt a la paret sud) son els elements arquitectònics més antics del temple, ja que la resta corresponen a èpoques posteriors. L’ermita es troba situada als peus de la roca de la Peña de San Juan, també coneguda com Puntón de las Brujas. Aquesta ubicació no és casual: es creu que fou el propi bisbe que la va manar edificar just aquí per eliminar les supersticions populars que anunciaven la presencia de bruixes en la zona.

Continuem amb la marxa i retornem al creuament de camins on hi ha la indicació cap a les dues ermites que ens queden per visitar (“Ermitas”). Desfent uns metres el camí. Al costat de la petita collada ja veiem l’ermita de Fajanillas. Hi ha un panel interpretatiu enfront de l’ermita de Fajanillas.

Seguim avançant i arribem a una petita collada. Des d’aquest punt prendrem un sender que puja en direcció Nord-Est fins l’ermita de la Virgen de Fajanillas (0:30h – 1.382m)(3). L’origen de l’ermita és romànic (segle XII), com ho acredita el seu absis –que té forma semicircular-, però la resta del temple pertany al segle XVI (la nau quadrada i la torre). Segons alguns historiadors, l’ermita era, originàriament i fins la construcció de l’actual església de San Martín, la capella parroquial de Tella. Des d’aquesta ermita, ja podem veure, al Sud, la següent ermita que visitarem.

Desfem el camí fins arribar novament a la collada i des d’aquest punt pugem en direcció Sud-Oest, i per pendents suaus, fins al monticle on s’aixeca la més “jove” de les ermites de Tella (segle XVI). Durant la pujada, gaudim de boniques vistes sobre el poble de Tella (Esquerra) i les muntanyes que el rodegen.

Ens trobem amb la ermita de la Virgen de la Peña (0:40h – 1.396m)(4) situada a sobre d’una bonica talaia natural. En la seva façana hi destaca la portalada, en arc de mig punt format per dovelles, que dóna pas a una única nau. Podem gaudir d’aquesta ermita gràcies a la restauració que es va realitzat en 1995.

Uns metres per damunt de l’ermita, a dalt del turó, hi ha una taula d’orientació que ens ajuda a reconèixer i precisar les vistes de les que gaudim des d’aquest mirador privilegiat. A l’Est, la Punta Llegra (2.267m) s’alça imponent sobre la vall del Cinca.

Baixem del turó fins a la collada gaudint d’una excepcional perspectiva de l’ermita dels Sants Juan y Pablo.

Des de la collada, agafarem un vell camí que està protegit per murs de pedra i rodejat de Prats. Passem per el costat de rosers silvestres, heures i també pomers i altres arbres plantats per l’home. Arribem a les primeres cases de Tella.

Creuem tot el casc urbà i arribem a l’església de San Martín (1:00h – 1.339m)(1) on finalitzem aquest passeig per els voltants de Tella.

Resum dels punts importants de pas, amb els corresponents temps i coordenades:

Finalitzada la caminada, ens quedarem a visitar al poble de Tella, i entrarem en els dos museus que té. El primer és la Casa de la Bruja: es tracta d’un museu sobre la bruixeria, ubicat en la calle Iglesia nº14. Tella és considerat com el poble de les bruixes. L’entrada al museu és gratuïta i els horaris en els mesos d’estiu son de 9h a 14h i de 16:15h a 19h.

El poble de Tella, un dels llocs preferits per les bruixes per a celebrar els seus aquelarres i encanteris, acull avui en dia un museu, ubicat en l’antiga Casa de la Maestra dedicat a la bruixa on es recullen diverses històries relacionades amb l’habitual presència de bruixes en la població, i fins i tot es té constància de la Danza d’as Bruxas que encara avui es balla en el poble.

En la Casa de la Bruja de Tella ens endinsarem en el món màgic del Pirineu i la etnobotànica de l’Alt Aragó, mitjançant uns panells explicatius que ens parlen del món de la bruixeria, les plantes i el seu ús, així com llegendes de la zona, elements protectors que utilitzaven la gent de l’entorn, el significat que tenien per l’home elements naturals com l’aigua o les tempestes; i llegendes sobre la formació de muntanyes com el Monte Perdido i la Brecha de Rolando.

Un cop visitat, entrarem en el segon museu del poble, el Museo y la Cueva del Oso. Primer s’entra al museu i després es visita la cova de l’ós. En aquest cas, s’ha de reservar prèviament i a més “on-line”. També es pot reservar trucant al telèfon 608.104.525.

A 1600 metres d’alçada, en les portes del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido, es troba el jaciment d’ós de les cavernes més alt d’Europa occidental.

Vine a conèixer l’Espai Interpretatiu de l’ós de les cavernes (Cueva de los Osos y Museo de Tella) on pots descobrir com va viure aquesta espècie desapareguda fa 9.000 anys en l’àmbit pirinenc i com s’han excavat les seves restes en aquest jaciment datat de fa 30.000 anys.

El Museu de l’Ós de les Cavernes de Tella es troba en la planta superior de la Casa del Molino de Tella. Pot ser un bon punt de partida per la visita a la cova. En una superfície d’uns 75 metres quadrats, l’exposició mostra alguns dels aspectes més importants del jaciment, les tècniques d’excavació i estudi i per suposat, les conclusions a les que s’ha arribat durant la investigació. L’espai està compartimentat en varis blocs expositius.

La visita a la Cova comença en el Museu de l’Ós. Des d’allí ens desplaçarem amb els nostres vehicles particulars. A uns 1,3km, prop del dolmen megalític, s’ha d’agafar una pista forestal sense asfaltar, que és apta per a turismes, però circulant amb precaució. A uns dos kilòmetres arribarem a la zona de pàrking senyalitzada amb una P. Allí deixarem els vehicles i esperarem a que arribi el guia, que ens conduirà per un camí peatonal fins la cova.

La visita al museu i a la cova s’estima en una durada de 2 hores i mitja. Els preus son de 12€ pels adults i 5€ pels nens entre 6 i 12 anys. Els menors a 6 anys entren gratuïtament. Els horaris son entre les 10h i les 18h, segons es disposi per la pàgina web.

I finalment, no podem marxar de Tella sense haver vist el seu Dolmen, un dels millors exemples de cultura megalítica dels Pirineus. Es troba a les afores del poble.

La seva cambra és rectangular amb obertura cap al sud-est, el dolmen es composa d’una llosa en la part de la coberta i sis lloses en forma vertical, que s’ubiquen cap als costats i en la part nord i sud. En la seva obertura posseeix una llosa a forma d’entrada.

L’emplaçament del dolmen és un lloc ideal per el descans i la meditació degut a l’imponent paisatge natural, adornat per prats verds, congostos, gargantes i muntanyes. La presència humana aquí, fou mil·lenària i d’això en dóna testimoni el dolmen.

Un cop visitat el poble de Tella i els seus museus, donarem per finalitzada la jornada del dia. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (54,30 kilòmetres, en 1 hora i 11 minuts):

Producte de la millor ubicació d’Aínsa que de Biescas en relació amb l’accessibilitat de la totalitat del Parc Nacional d’Ordesa i el Monte Perdido, ho aprofitarem i accedirem en el dia d’avui a un nou emplaçament del Parc Nacional, el Cañón de Añisclo. És un dels paratges més espectaculars d’Aragó, un profund congost esculpit durant milions d’anys per la intensa acció erosiva del riu Bellós. Hi farem una ruta a peu i explicarem les diferents possibilitats de fer senderisme que hi ha en l’emplaçament. Un cop explorat i realitzada la ruta, anirem a visitar el poble de Boltaña, el qual té un castell del segle XI, i el poble abandonat de Jánovas. La cosa promet. Som-hi.

Parlem del Cañón de Añisclo: les seves nombroses i vertiginoses cascades, el seu frondós bosc i la sensació d’estar en un lloc únic, foren raons més que suficients per a ésser inclòs en el Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido en el 1982.

En la població d’Escalona veuràs el desviament que indica “Cañón de Añisclo”. Per aquesta carretera arribaràs fins a l’aparcament de San Úrbez (Ereta de Biés) passant per un estret congost conegut com el Desfiladero de las Cambras. Un camí de ferradura baixa fins al vertiginós pont de San Úrbez, que s’eleva 30 metres sobre el riu. A prop, hi ha l’ermita de San Úrbez, sant i pastor que va viure en aquesta cova en el segle VIII.

La carretera que va d’Escalona a San Úrbez és de sentit únic en temporada alta, normalment en Setmana Santa i a l’estiu, fins a mitjans d’octubre. Per sortir del cañón tens dues possibilitats: seguir la carretera de Buerba i Vió, que retorna a Escalona, o bé seguir la que es dirigeix a Sarvisé per Fanlo. Ambdues son de doble sentit.   I fins fa ben pocs anys, s’ha hagut de regular el trànsit per aquest carril de circulació de la carretera a San Úrbez, prohibint-lo. A partir de mitjans de juliol fins a finals d’Agost, l’accés a la zona de San Úrbez (Ereta de Biés), en el Cañón de Añisclo, només es podrà realitzar a peu, o amb un bus llançadora gratuït des de l’aparcament de Vió. L’autobús surt des de l’aparcament de Vió junt al punt d’informació. Els horaris son des de les 8:30h (primer autobús des de Vió) fins les 20h (últim autobús des de San Úrbez). La freqüència de pas és de cada 30 minuts. Així doncs, queda prohibit durant els mesos centrals de l’estiu, la circulació per la carretera del Cañón de Añisclo.

A Escalona hi ha un Centre de Visitants, ubicat en el carrer major de la localitat. L’horari del mateix és de 9h a 14h i de 16:15h a 19h. L’entrada és gratuïta i podem entrar perquè ens resolguin petits dubtes que podem arribar a tenir.

I ara sí, anem a lo què ens interessa: des de l’entorn de San Úrbez pots fer varies rutes de senderisme:

1. Ereta de Biés – San Úrbez – Puente río Bellós – Rio Aso – Ereta de Biés: Des de l’aparcament de la Ereta de Biés es segueix la carretera per arribar al pont de San Úrbez, suspès trenta metres en un estret sobre les aigües del riu Bellós. A prop hi ha l’ermita dedicada a San Úrbez, sant i pastor que va viure en aquesta cova en el segle VIII. Deixant el camí principal, a mà esquerra, una senda baixa al pont del riu Bellós. Es guanya alçada i es passa junt a diversos miradors, arribant al riu Aso, que es despenja en forma de belles cascades. Finalment, es surt del camí principal i es continua fins a l’aparcament. Horari: 45 minuts (anar i tornar). Desnivell: 50 metres.

2) Ereta de Biés – San Úrbez – La Ripareta: Seguint l’itinerari 1 fins a l’ermita de San Úrbez, es prossegueix per la pista forestal que discorre al llarg del riu Bellós. En el pont de Sangóns canvia de vessant – al marge orogràfic de la dreta -. La pendent es torna cada cop més pronunciada, deixant a l’esquerra el camí que puja al poble de Sercué. Molt més endavant, en la Ripareta –confluència del barranc de la Pardina amb el riu Bellós- el camí torna a l’alçada del riu. El retorn es realitza per el mateix camí. Es recomana molta precaució al treure el cap al riu en alguns punts. Horari: 3 hores (anada). Desnivell: 440 metres. Més endavant proposem una variant.

3) Ereta de Biés – San Úrbez – Sercué – Ereta de Biés: Se surt des de l’aparcament de la Ereta de Biés i s’arriba a San Úrbez, continuant la marxa fins al pont de Sangons. De seguida neix el camí a l’esquerra cap al poble deshabitat de Sercué, camí que va guanyant alçada amb una forta pendent a l’inici. Abans d’arribar a Sercué, a mà esquerra, un sender condueix a les restes d’una antiga guixeria, on es fabricava guix per a la construcció de les vivendes. Traspassada la collada del Portillo, Sercué mostra l’avançat deteriorament d’un lloc que va quedar buit quan va veure marxar als seus habitants en un èxode rural propi d’aquestes muntanyes de l’Alt Aragó. Val la pena la visita de l’església d’origen romànic. Des de la part baixa del poble es baixa cap al barranc de Viandico, lloc recollit amb el bonic pont de pedra de las Espuciallas. El camí surt a la carretera de Buerba a Fanlo. Seguint-la cap a l’esquerra es passa junt a la desviació que porta a Buerba i Vió. Seguint la carretera, una indicació –Cañón de Añisclo- senyala una drecera que en cinc minuts permet arribar a l’aparcament des d’on s’ha sortit. Horari: 3-4 hores (anada i tornada). Desnivell: 220 metres.

Nosaltres proposem qualsevol d’aquestes 3 caminades, amb una petita variant pel què respecta a la caminada nº2. Nosaltres l’escurçaríem a la meitat, que el total de l’horari fos (anada i tornada) unes 3 hores. Es tractaria que un cop s’hagi entrat al Cañón de Añisclo, caminar-lo fins que faci una hora aproximadament i tornar pel mateix camí.

Hi ha molts altres llocs recomanables en l’entorn, com la Cueva del Molino de Aso o la Cueva del Moro, el Mirador de Buerba, o les properes localitats de Puyarruego, Vió, Nerín o Fanlo. En el punt d’informació d’Escalona t’informaran sobre aquestes i moltes altres rutes de senderisme per el sector de Añisclo, adequades al teu nivell de dificultat.

Finalitzada la caminada escollida, anirem a buscar el bus llançadora que ens durà a l’aparcament de Vió, però abans, a mig recorregut aproximadament, ens hem de fixar en la carretera i en una corba molt oberta, en la qual hi ha un mirador, el Mirador del Cañón de Añisclo. Les vistes del congost son superespectaculars. Val la pena aturar-se si és possible a tirar algunes fotografies.

Un cop a Vió, agafarem el cotxe i ens dirigirem al poble de Boltaña, que està a 34,2km (tardarem uns 46 minuts ja que les carreteres son estretes…). Hem de desfer tot el camí fet des d’Aínsa…

Finalment, arribem a Boltaña, el qual és un poble situat en un altiplà a les ribes del riu Ara. El Casc Antic de Boltaña et convida a viatjar al passat. En el pla s’aixeca la nova població, com a mostra del desenvolupament que la localitat ha adquirit en els últims anys.

L’arquitectura tradicional ha aconseguit mantenir-se pràcticament intacta amb el pas del temps, el que atrau a molts a perdre’s per els seus carrerons estrets.

A més de cases de pedra centenàries, el casc antic de Boltaña alberga tresors com la bella col·legiata de San Pedro, d’estil gòtic i construïda en el segle XIV sobre una petita església romànica.

En la part més elevada de la localitat encara queden restes del castell del segle XI i del seu recinte emmurallat.

En els voltants de la localitat hi trobaràs magnífics paratges en els que gaudir de la naturalesa en estat pur. Entre els itineraris senderistes, et recomanem el que discorre entre Boltaña i la deshabitada població de Jánovas, seguint el curs del riu Ara, o el camí que comunica Boltaña amb Aínsa.

La intenció del dia d’avui és visitar el seu casc antic i si tenim moltes ganes, pujar fins a dalt del castell, el qual exerceix de mirador amb unes grans vistes.

Visitada Boltaña, ens n’anirem a trobar el poble deshabitat de Jánovas, on també hi ha un bonic mirador per veure. De Boltaña a Jánovas hi ha uns 8,8km (es fan amb uns 11 minuts).

La petita localitat de Jánovas fou brutalment expropiada en els anys 50 del segle XX per a la construcció d’un embassament que mai fou dut a terme. Quan quaranta anys després es va desestimar el projecte, els veïns varen iniciar un periple legal per a recuperar el què era seu, tornant-li de mica en mica la vida a un lloc que mai l’hagués hagut de perdre.

Jánovas era, a mitjans del segle XX, un dels municipis més destacats de la Vall de l’Ara. Tanmateix, tot es va tòrcer quan en el 1951 aleshores) un projecte per a construir un embassament en la vall, el qual inundaria varies localitats.

Una dècada després varen començar les expropiacions. Els veïns no volien abandonar les seves cases, així que el règim franquista va realitzar tot tipus d’abusos: varen dinamitar vivendes, van tirar a terra la porta de l’escola per treure a la força a professors i alumnes, es talaren arbres dels voltants… Tot això, per suposat, amb l’ajuda de la Guardia Civil.

A això també hi va col·laborar de forma activa l’actual Iberdrola. L’empresa, la qual sol acollir en el seu consell d’administració a polítics del PP i PSOE quan es retiren de la política, va tallar la llum i l’aigua a una població que va resistir heroicament fins al 1984.

El lloc fou deteriorant-se amb el pas del temps, però als responsables del projecte se’ls hi feu de nit. L’obra no va acabar de materialitzar-se, lo que va permetre que en l’any 2001 es publiqués en el BOE un informe en el que se senyalava el brutal impacte que tindria en el medi ambient de la vall. Per fi, en el 2005, es va desestimar de manera oficial l’infame projecte.

Així, en el 2008 va començar la reversió dels béns expropiats. Des de llavors, poc a poc s’està recuperant el poble. Fins fa ben poc semblava un poble abandonat, però lo únic que hi hagué aquí fou un desnonament. El cor dels veïns mai se n’anà d’allí, i la millor mostra d’això és que des de l’any 2019 torna a haver-hi energia elèctrica.

La principal institució implicada en la recuperació del poble és la Fundación San Miguel de Jánovas, que promou dia a dia la rehabilitació d’un municipi que mai es va haver d’expropiar.

Un cop arribem a la desviació de Jánovas, aquesta ens portarà fins a l’entrada del poble. Allí, en un gran baixador de terra, podrem deixar el nostre vehicle i iniciar la visita a Jánovas.       

Jánovas és un d’aquests llocs en els que amb els ulls oberts és possible gaudir d’una experiència fascinant. El conjunt arquitectònic resultant després d’una època d’esplendor, dècades d’abandonament i la seva posterior recuperació fa que sigui un lloc fascinant.

Per tot arreu, veureu cases en ruïnes que conviuen amb altres en reconstrucció. Per sort, també veureu altres que han recuperat (i inclús superat) el vigor d’abans.

Us recomanem caminar per les diferents entrades i sortides del poble, així com recórrer tants carrers com pugueu. Això si, tingueu en compte dues coses: que és un lloc en reconstrucció, amb lo qual s’ha de prestar atenció a les indicacions en matèria de seguretat; i que és un lloc privat i amb una historia molt sensible darrere, per lo que teniu que ésser molt respectuosos i només accedir a aquells llocs que siguin públics.

En l’entrada del poble us espera la taula comunal, un dels primers treballs de recuperació que portaren a terme els veïns de Jánovas. Es tracta d’un lloc de reunió i de presa de decisions, en el qual es reuneixen per concretar els treballs de rehabilitació. En la taula es poden fer donatius per contribuir amb el projecte.

Un dels llocs més emblemàtics de Jánovas és la Placeta Escoles, on s’han dut a terme algunes de les obres més ambicioses en la recuperació del poble. Per exemple, allí està la Casa Castillo, on va residir Francisca Castillo, l’última veïna il·lustre de la localitat.

Una altra de les primeres reconstruccions que s’han dut a terme és la del Forn Veïnal. El que fóra un dels llocs clau de la vida en aquesta zona del sud dels Pirineus d’Osca ja està de nou en peu, convertint a Jánovas en un museu etnogràfic de primer nivell.

A les afores del poble hi ha la Parròquia o Església de San Miguel, sens dubte l’edifici més destacat de Jánovas. És una construcció del segle XVI, encara que està sobre l’emplaçament d’un temple romànic encara més antic. Encara que no sigui recomanable pujar al campanar per motius de seguretat, val la pena entrar al seu interior per a gaudir de les pintures de les parets.

Junt a l’església hi ha una enorme creu de pedra que també és l’orgull dels seus veïns. També en les afores de Jánovas, encara que just a l’altra cantó, hi ha un sorprenent pont penjant del segle XIX. No se’n conserven molts d’aquesta època a Espanya, lo que fa que el poble encara sigui més especial. Això sí, s’ha d’anar amb compte ja que està un xic deteriorat i pot ésser perillós passar-hi.

El pont serveis per passar per sobre del riu Ara. Abans era imprescindible, ja que era molt freqüent que tingués crescudes i fes que el seu pas fos molt complicat per el seu cabal. Precisament, sota el pont i al llarg de tot el riu al seu pas per Jánovas hi ha una bona zona de bany, per lo que amb molt de compte podreu donar-vos una remullada en els mesos càlids de l’any.

Per acabar, als peus de la N-260 hi ha el Mirador de Jánovas. Encara que tradicionalment era el lloc en el que baixar-se junt a la carretera i gaudir de les vistes del poble, avui en dia la panoràmica queda molt eclipsada per els grans arbres que hi ha entremig. Tanmateix, només ens sembla un motiu més per baixar fins al poble i gaudir d’ell sobre el terreny.

Un cop visitat el poble de Jánovas, donarem per finalitzada la jornada del dia. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (85,00 kilòmetres, en 1 hora i 52 minuts):

Avui és el dia que canviem d’allotjament. Passarem del poble de Biescas al poble d’Aínsa. Durant el dia, però, continuarem amb la visita dels entorns de la Vall d’Ordesa, i proposem accedir a una vall de l’entorn d’Ordesa: la vall de Bujaruelo i/o la vall de Otal. Després de triar entre una de les dues valls, visitarem l’escollida i farem un pícnic en la mateixa. Ja a la tarda, ens arribarem al poble del nou allotjament, Aínsa, i el visitarem a fons. Així doncs, comencem.

Proposem dues opcions de vall per a visitar en el dia d’avui, totes dues molt properes a la vall d’Ordesa. Una, és la vall de Bujaruelo, i l’altra, la vall d’Otal. Per tal d’escollir-la correctament, exposarem la visita en cadascuna d’elles.

Comencem per la vall de Bujaruelo. Ens arribarem amb el cotxe al poble de Torla i el passarem de llarg en direcció al Puente de los Navarros. Allí, prendrem el desviament a mà esquerra en direcció a la Vall de Bujaruelo i de referència agafarem el pont romànic de San Nicolás de Bujaruelo. El parking autoritzat es troba a uns 100 metres abans d’arribar-hi, en l’emplaçament del Refugi de Bujaruelo.

En total, des de Torla hi ha uns 9,1 kilòmetres que es fan amb uns 26 minuts de cotxe. La carretera està asfaltada fins al Puente de los Navarros, i després es converteix en una pista mig asfaltada fins al parking. Deixarem el cotxe i ens posarem a explorar la vall de Bujaruelo. A 100 metres de l’aparcament hi ha l’ermita i el pont romànic de San Nicolás de Bujaruelo.

La idea és fer una ruta curta d’exploració de la vall. La ruta té uns 3,4km de longitud, un desnivell acumulat de 55 metres, i un temps total efectiu de caminada de 50 minuts. Tant l’inici com l’arribada es fan des del Refugi de Bujaruelo.

L’itinerari comença en el refugi de Bujaruelo, just al costat del pont de San Nicolás de Bujaruelo. Primer remuntarem la vall de Bujaruelo per el marge dret del riu Ara (Sud-Oest) fins al pont d’Oncins seguint una àmplia i còmoda pista de terra. Un cop en el Puente de Oncins, passarem al marge esquerre del riu (Nord-Est) i retornarem a San Nicolás de Bujaruelo seguint un tram del sender de llarg recorregut GR-11. Finalment, ja en l’entorn de Bujaruelo, tornarem a creuar el riu Ara a través del bonic pont romànic de Bujaruelo.

Aquesta ruta pels voltants de Bujaruelo és una de les rutes ornitològiques que proposa el CEDESOR (Centre per el Desenvolupament del Sobrarbe i La Ribagorza). Junt al pont de San Nicolás de Bujaruelo, punt d’inici de la ruta, i repartits al llarg del recorregut, hi ha varis panells que ens parlen de les aus pròpies d’aquesta zona: el trencalòs, el trencapinyes, la merla, l’àguila reial, la perdiu nival,… La ruta transcorre per la riba del riu Ara i sempre estem envoltats de muntanyes que superen els 2.000 metres d’alçada. Creuem agradables prats de muntanya i boscos d’on predominen els pins, els freixes, els boixos, els teixos i els serbals. El refugi, el pont romànic i l’ermita de San Nicolás de Bujaruelo donen el contrapunt històric a aquesta ruta: Bujaruelo era fa cents d’anys un concorregut punt de pas de peregrins, comerciants, viatgers i pastors que creuaven els Pirineus a través del port de Gavarnie (també anomenat port de Bujaruelo).

L’itinerari és adequat per fer amb nens: el camí és fàcil i presenta varis atractius (flora i fauna, paisatges de gran bellesa, espais per descansar i jugar). La ruta es pot realitzar en ambdós sentits de la marxa. Nosaltres optarem per avançar primer per la pista de terra del marge dret del riu Ara (aigües avall) fins al Puente de Oncins i, des d’aquest punt, retornar per el sender GR-11 del marge esquerre del riu (aigües avall). Si opteu per fer la ruta en l’altre sentit, en el punt d’inici, en el refugi de Bujaruelo, haureu de creuar el pont romànic i remuntar la vall de Bujaruelo per el sender GR-11.

El refugi de Bujaruelo és un antic hospital de peregrins que fou construït en el segle XII per l’ordre dels Hospitalaris de San Juan. La vall de Bujaruelo fou, durant segles, un dels passos més concorreguts per part de peregrins, comerciants i pastors que volien creuar els Pirineus. De fet, en els estatuts de la Mancomunitat de la Vall es diu que les instal·lacions de Bujaruelo (refugi, ermita i pont) han de conservar-se com a “refugi hospitalari durant els mesos d’hivern i primavera” al trobar-se a mig camí entre Torla i França, per lo “escarpat de les horroroses ventoleres de la serralada pirenaica per el port de Gavarnie”, i per a “evitar les desgràcies de cada hivern”.

També hi ha l’opció d’allargar la ruta si és que tenim moltes ganes de caminar. Es pot allargar la ruta per tota la vall i aconseguir un recorregut d’uns 15 kilòmetres. Cadascú com li vagi bé, es pot fer una ruta “a mida”.

Bé, aquesta és la primera de les opcions que us proposem pel dia d’avui. La segona és la visita a la vall de Otal, i la idea seria similar a l’opció 1: aparcar al mateix lloc (al refugi de Bujaruelo) i acostar-nos a peu fins la vall. Es tracta d’una excursió fins al Circ d’Otal, als peus de la Sierra de Tendeñera, des de Bujaruelo. Lo bonic de la caminada és l’entrada a la mateixa vall d’Otal, la qual presenta una forma molt característica, ja que és una vall impressionant en forma de “U”.

La ruta presenta una dificultat mitja, amb una distància total de 13,5 kilòmetres, un desnivell acumulat de 315 metres i un temps total efectiu de 3h 15 minuts, amb el punt de sortida i arribada al mateix refugi de Bujaruelo. Aquesta és una caminada una mica més exigent que l’opció 1, però també es pot fer el contrari, escurçar-la, si interessa, fer-la “a mida” de cadascú.

Es tracta d’un passeig de 13,5km de longitud (anada i tornada) fins al circ d’Otal, en la capçalera de la vall d’Otal, des del refugi de Bujaruelo. Primer l’itinerari remunta la vall de Bujaruelo fins al desviament de la pista de Otal per una còmoda pista. A continuació prendrem la pista d’Otal que puja fent àmplies llaçades fins a la collada d’Otal, punt en el que se’ns obre tota la perspectiva sobre aquesta vall d’origen glaciar. Finalment recorrem la bonica vall fins a la seva capçalera per un camí senzill i fàcil. La tornada es realitza per el mateix itinerari. Tanmateix, si ho preferim, podem fer drecera per varis camins, i un camí ens permet anar des del desviament de la pista de Otal fins al refugi de Bujaruelo per el marge oriental del riu Ara.

La ruta fins al circ d’Otal ens permet endinsar-nos en el bonic i a la vegada desconegut vall d’Otal. Aquesta vall té la seva capçalera a occident, als peus de la serra de Tendeñera, i està rodejada de muntanyes com el propi pic de Tendeñera, la Peña de Otal, el pic Turbón o la Peña de Ordiso, que podem admirar al llarg de l’itinerari. El principal atractiu de la ruta és la captivadora estampa pirenaica que ens ofereix la vall d’Otal: enmig del marcat perfil en forma de “U” que ens ofereix aquesta vall d’origen glaciar, hi trobarem marmotes, vaques, flors silvestres, prats, petits boscos i el petit rierol de Otal. Una petita meravella.

L’itinerari és adequat per fer amb nens: el camí és fàcil i presenta varis atractius (flora i fauna, paisatges de gran bellesa, espais per descansar i jugar). De tornada, en el desviament de la pista de Otal i el pont d’Oncins, es pot optar per anar cap a aquest pont (200 metres des del desviament) i tornar a San Nicolás de Bujaruelo per l’altre marge del riu Ara (el camí està en bon estat, ben senyalitzat en tot moment i creua una sèrie de prats molt bonics situats a les ribes del riu).

I així finalitza l’exposició de les dues rutes com les dues opcions que podem fer durant la major part del dia (n’hem de triar una). El següent pas de la nostra ruta és anar fins al poble on ens allotjarem tota la setmana, Aínsa, i visitar-lo. Així doncs, recorrerem els 54,3 kilòmetres que ens separen (es fan amb una hora i 12 minuts des del parking del refugi de Bujaruelo), i aparcarem a un aparcament habilitat als afores del casc històric d’Aínsa (direcció Nord-Oest).

A 589 metres d’alçada i amb 2.000 habitants, Aínsa posseeix una situació privilegiada entre el Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido, el Parc Natural de los Cañones i la Sierra de Guara i el Parc Natural Posets-Maladeta.

Aínsa ofereix una interessant oferta turística i comercial. La part comercial i moderna, clarament diferenciada, sorgida entorn al creuament de carreteres i el Casc Antic Medieval, declarat Monument Històric Artístic. En l’actualitat el municipi inclou uns altres 22 pobles, que ens ofereixen mil racons màgics.

En quan a la seva història, es data l’any 724 com el de la Reconquesta d’Aínsa sota el comandament de Garci Ximeno. Després d’organitzar-se militarment, els cristians que havien fugit del domini musulmà, varen arribar fins a Aínsa escometent la reconquesta. Segons la llegenda de la Cruz de Sobrarbe, la batalla fou guanyada amb l’ajuda d’una creu lluminosa apareguda sobre una carrasca; senyal que va animar a les tropes cristianes a reconquerir la ciutat. La victòria és commemorada encara en els nostres dies com la festa bianual de “La Morisma”.

Al llarg de la història a Aínsa li foren atorgats nombrosos privilegis per els diferents monarques, com el concedit per Alfons I en l’any 1124: el dret de celebrar fires, el d’adouanes, el d’escollir la seva pròpia justícia, etc…

La Plaça Medieval sembla ser dels segles XII-XIII, els de major auge de la vil·la. Fou escenari de nombroses fires i mercats. Les seves dimensions i el seu caràcter medieval, la converteixen en una de les més belles del país i possiblement la única que conserva les seves construccions originals.

L’element més característic son els seus porxos. El seu estil és típicament romànic, amb els seus arcs de mig punt, encara que n’hi ha alguns d’ogivals, de forma que és difícil trobar dos arcs iguals. Les cases de la plaça són d’estructura semblant, i les seves teulades originalment de llosa han estat substituïdes per teula àrab. Sota els porxos de la plaça es troben dues premses de vi comunals.

La resta de vivendes s’articulen entorn a dos carrers que sortint de la Plaza Mayor es fusionen en la Plazeta de San Salvador (que deu el seu nom a una antiga església de la que solament queden alguns vestigis), la Calle Mayor (anomenada també Gonzalo I) i la Calle de Santa Cruz.

L’església parroquial està sota l’advocació de Santa Maria. És un dels temples més excel·lents de tota la comarca del Sobrarbe, caracteritzant-se per la seva sobrietat i nuesa. La seva construcció es va iniciar a finals del segle XI i es va haver d’acabar en la segona meitat del segle XII. La torre va exercir un doble paper: religiós i militar. Aquest últim donat al seu òptim emplaçament i la seva considerable alçada.

El Castell és un impressionant conjunt emmurallat, originalment vorejat per un fossar que únicament es podia salvar creuant el pont llevadís que donava accés al descomunal pati d’armes franquejat per 4 torrasses, de les quals hi destaca el de la Torre de l’Homenatge (segle XI). Cal ressaltar l’entramat d’arcs de mig punt que sustenten el passeig de ronda i les dimensions d’aquesta fortalesa.

La Cruz Cubierta és un templet de planta circular construït en l’any 1655 com a monument commemoratiu de la batalla de la reconquesta d’Aínsa als musulmans. L’interior acull la creu sobre la carrasca, símbol de la comarca de Sobrarbe, primer quarter de l’escut d’Aragó.

Les Muralles es conserven en la seva major part emmascarades per les vivendes que s’hi adossaren per la seva cara interior. Encara es pot admirar cinc de les set portes que existiren en els dos recintes emmurallats: Portal de Abajo, Portal de Afuera, Portal Alto, Portal de Tierra Glera i Portal del Callizo.

A Aínsa hi ha 3 museus que valen la pena la seva visita:

• L’Ecomuseo de la fauna pirenaica: Audiovisuals, maquetes, recreació del sòl alpí,… És un museu interactiu i interpretatiu de la fauna dels Pirineus. Està ubicat a dins del castell d’Aínsa. Els seus horaris d’obertura son de 10:30h a 14:30h i de 15:30h a 20:30h. Els preus son de 5€ per persona.
• Espai del Geoparc dels Pirineus: Per conèixer com varen sorgir els Pirineus i la seva evolució en el temps. És un museu interactiu i interpretatiu. També està dins del recinte del castell d’Aínsa. També hi ha una oficina de turisme. Els horaris d’obertura son de dimecres a diumenge de 9:30h a 14h i de 16:30h a 19:30h. L’entrada és gratuïta.
• Museu d’oficis i arts tradicionals: És una recopilació d’objectes entorn a la temàtica de varis oficis tradicionals, avui perduts. Està ubicat a la Plaça Sant Salvador, 4. L’entrada val uns 2,5€ per persona.

Un cop visitada Aínsa, donarem per finalitzada la jornada del dia. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (88,8 kilòmetres, en 2 hores i 11 minuts):

I ja som en el segon dia de la nostra visita a la Vall d’Ordesa. El dia d’avui serà radicalment oposat amb el d’ahir. Si ahir fèiem un trekking pel fons de la vall d’Ordesa, avui contractarem una excursió amb 4×4’s perquè ens portin per les alçades de la vall d’Ordesa. Coneixerem els millors miradors i ens delectarem amb les seves impressionants vistes panoràmiques. A la tarda, un cop haguem finalitzat la ruta, anirem a visitar el poble de Broto, molt a prop de Torla, i ens acostarem a una de les millors cascades de la zona, la cascada del Sorrosal. Així doncs, comencem.

Hi ha varies companyies de 4×4’s que fan aquesta ruta dels Miradores de Ordesa, o sigui que en principi el què hem de fer amb una mica d’antelació, és contractar l’excursió, per no quedar-nos penjats.

L’empresa “Ordesa Taxi S.C.” és el servei oficial autoritzat per realitzar visites interpretatives al Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido en vehicle 4×4. Recorrerem la Vall d’Ordesa al complet, per lo alt i des d’un extrem a l’altre visitant als seus miradors fins arribar a veure el fons de la vall: Cola de Caballo, refugi de Góriz i Monte Perdido.

L’ajuntament de Torla ha concedit aquesta autorització en exclusiva a Ordesa Taxi, tenint en compte el seu coneixement del parc i el respecte que li professen. És l’únic servei que realitza la seva sortida des de Torla i recorre la ruta completa fins arribar als miradors d’Ordesa.

Descobrirem les seves valls, muntanyes, i pics. Coneixerem la seva flora i fauna, quin és el seu hàbitat, on trobar-los, quins son els millors llocs per avistar-los i poder capturar les millors instantànies o simplement empapar-se del seu aroma, bellesa i calma.

El gran coneixement del parc és degut a que tots els seus guies son oriünds, unit amb els seus 20 anys d’experiència faran d’aquesta visita algo inoblidable.

L’idioma no és cap problema ja que les excursions es poden realitzar en castellà, anglès i francès. L’empresa té 6 cotxes tot-terreny amb una capacitat per cadascun de 8 passatgers.

L’empresa fan varies rutes d’aproximació, i una d’elles és la que volem fer nosaltres, la dels Miradors d’Ordesa. Aquesta ruta, en temporada alta, té un cost de 45€ per adult i 40€ per nen menor a 10 anys. Déu n’hi do els preus! Has de reservar per e-mail o trucant al telèfon 630.418.918. És convenient reservar amb antelació, ja que hi ha les places contades.

En aquesta excursió podràs gaudir de tota la vall d’Ordesa al complet, des dels 2.200 metres d’alçada, i d’un extrem de la vall a l’altre. Veurem la famosa Cola de Caballo, el Refugio de Góriz, Monte Perdido, la Brecha de Rolando, el Taillón, la cascada de Cotatuero… Farem parada en cinc miradors, en els que després d’un petit passeig el guia ens anirà explicant tot el què es pot veure: pics, animals, plantes, etc… A més, porten ulleres de llarga vista amb trípode per anar-nos ensenyant les coses més interessants.

La excursió durarà 4 hores, sortint de Torla. Les sortides son a les 10h i a les 16h (amb prèvia cita). Creuarem el riu Ara per el Pont Romànic de la Glera i accedirem obrint una barrera a la pista d’accés restringit i regulat per el Parc Nacional. Pujarem per un bosc mixte de muntanya fins als Llanos de Diazas. En aquest punt anomenat “cruceta” efectuarem la primera de les parades, passant per l’ermita de Santa Ana per a fotografiar la panoràmica de la Vall del Ara o Broto, que ens permet contemplar al nord la cresta del Vignemale i Sierra Tendeñera.

La segona parada és en el Molar, des de la que tenim una àmplia perspectiva de la Vall de Bujaruelo, la Pradera de Ordesa, el Tozal del Mallo i el circo de Carriata.

Arribarem a la tercera parada, en el pas de Punta Acuta, on se’ns mostra el Valle de Vio, on s’aprecien les cinc cadenes muntanyoses del pre-Pirineu: Peña Montañesa, Sierra de Guara, en dies clars es pot apreciar el Moncayo, a Ordesa la cascada de Cotatuero, El Casco, tota la zona de Marboré i parets de Fraucata, del Gallinero i de Mondarruego. En aquesta parada és fàcil veure flor de neu (edelweiss).

La quarta parada (Mirador de O Tito Basto) està situada en un lapiaç impressionant on apareix majestuosa la Brecha de Rolando i la Cascada de Cotatuero amb el Taillón, falsa Brecha o dedo de Rolando, el Casco i la Torre de Marboré.

En la cinquena parada (Mirador de Ziarrazils), que és al final del recorregut, és necessari donar una passejada de 15 minuts per observar el fons del Circo de Soaso, amb les Gradas de Soaso i la famosa Cola de Caballo. El Monte Perdido com a teló de fons, l’impressionant Macizo de las Tres Sorores (el Cilindro, Monte Perdido i el Soum de Ramond) i el Refugio de Góriz. Des d’aquest mirador es pot avistar amb facilitat a sarris (isards).

En el cas de persones que tinguin alguna discapacitat o lesió, substituirem aquest últim mirador per un altre en el que es camina solament 50 metres, amb unes vistes que no son exactament les mateixes però si molt similars.

Tots els vehicles disposen de ulleres de llarga vista (“catalejos”), el que ens permet avistar la fauna en el seu hàbitat, així com muntanyencs en les cimes més emblemàtiques del Parc, Brecha de Rolando, Clavijas de Cotatuero, cima de Monte Perdido, escaladors en el Tozal del Mallo, etc…

Un cop finalitzada la ruta, ja podem dir que hem observat les vistes més espectaculars de la Vall d’Ordesa. Segur que se’ns quedaran gravades en la retina per sempre més. No us ho podeu perdre.

Per cert, l’empresa “Ordesa Taxi S.C.” no és l’única empresa que realitza visites als miradors d’Ordesa amb 4×4. N’hem trobat dues més, per si us interessa:

• Compañía Guías de Torla – Ordesa:Reserves al 974.486.422 o al mail de la web (Miradores de Ordesa – Guías de Torla Ordesa – Guías de montaña (guiasdetorlaordesa.com))

• Miradores de Ordesa 4×4: Reserves al 654.197.717 o al e-mail de la web (Excursiones 4×4 por Ordesa | Miradores de Ordesa

Finalitzada l’aventura amb 4×4, continuarem la nostra ruta del dia i ens n’anirem fins al poble de Broto, ubicat a 4,4km de Torla (a 8 minuts en cotxe). Aparcarem al Parking Ferrata, ubicat al costat de l’Hotel la Posada. Des de l’aparcament surt un sender, paral·lel al Barranco de Sorrosal, que ens portarà fins a la cascada del Sorrosal, en uns aproximadament 5 minuts. Aquest és un dels atractius de Broto. L’altre, és visitar una antiga presó.

La Cascada del Sorrosal, ubicada en el barranc del mateix nom, és un afluent del riu Ara. Es troba junt a la localitat de Broto i pot accedir-se a ella en només 5 minuts per un còmode sender que surt des de la pròpia localitat de Broto. Les vistes son espectaculars i es pot arribar fins la mateixa base de la cascada. Pels més atrevits, i sempre amb l’equipació adequada, existeix una via ferrata que puja fins la part superior de la cascada i remonta un tram de barranc. També és possible realitzar el descens de la cascada mitjançant rappel. Hi ha varies empreses d’esports d’aventura que inclouen aquestes activitats a la cascada. Us n’anunciarem dues (adjuntem els enllaços):

• Empresa Agua i Nieve: barranquismo, rafting y vías ferratas en Torla-Ordesa, en pirineos y Huesca (aguaynieve.com)
• Empresa Lurra Adventure: Barranco SORROSAL | Lurra Adventure (lurra-adventure.com)

Visitada la cascada, ens n’anirem al poble de Broto a passejar pels seus carrers, sabent que hi ha una atracció més on podem anar: es tracta d’una presó històrica que es pot visitar. Per fer-ho, ens hem d’apuntar a l’oficina de turisme del poble (està ubicada a l’Avenida de Ordesa, 1). Els horaris de l’oficina son de les 9h a les 20h aprox. De l’oficina a la presó hi ha uns 160 metres (uns 2 minuts a peu). La presó està ubicada al Carrer Santa Cruz, 5. Els horaris de la visita a la presó son de les 17:30h a les 21h, i el preu de la visita és gratuït. Com hem dit, ens hem d’inscriure a l’Oficina de Turisme, ja que les visites guiades les organitza l’Ajuntament de Broto.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (55,9 kilòmetres, en 1 hora i 15 minuts):

I arriba un dels dies més esperats de les vacances. El primer dia de la visita a la Vall d’Ordesa!!! La intenció d’avui és fer un trekking per la Vall d’Ordesa fins a la cascada Cola de Caballo, i dinar de pícnic per la ruta. Quan finalitzem la mateixa, la intenció és visitar el poble de Torla.

De bon matí ens dirigirem cap al poble de Torla. Hi ha uns 25,5 kilòmetres (uns 35 minuts amb cotxe) per arribar-hi. Al poble s’hi troba, entre d’altres coses, el Centre de Visitants del Parc Nacional d’Ordesa, que el seu aparcament serà el lloc on deixarem el cotxe. És un parking gratuït.

Deixarem el Centre de Visitants per la tornada, juntament amb la visita del poble. Ara hem d’anar per feina i anar a buscar el bus que ens portarà a la Pradera de Ordesa, que és el lloc on iniciarem el trekking. En temporada alta les sortides del bus son cada 15 o 20 minuts des del Parking de Torla, excepte entre les 6h i les 8h. En aquest període, només surt un autobús de pujada a les 6h, 6:30h, 7h, 7:30h i a les 8h. Com hem dit, el primer bus surt a les 6h del matí, i l’última pujada cap a la Pradera es fa a les 19h. L’última baixada des de la Pradera és a les 22h.

La capacitat màxima de la Vall d’Ordesa és de 1.800 persones simultànies. El servei de transport públic es suspendrà quan s’arribi en aquest nombre, per raons de conservació del Parc Nacional.

Els bitllets per pujar a l’autobús es poden adquirir a la caseta situada en l’aparcament, en els establiments de Torla on ens trobéssim allotjats, i els bitllets de baixada també es troben en el Restaurant de la Pradera de Ordesa. L’horari de la taquilla per la venda de bitllets en temporada alta és de 5:45h a 21:30h. No es pot reservar ni és possible la venta “on-line”. El preu del bitllet d’anada i tornada és de 5€. Els nens menors a 10 anys no paguen, és gratuït per ells (s’ha de presentar el DNI). El bitllet simple d’anada o tornada és de 3€. Es recomana adquirir el bitllet de forma anticipada per evitar aglomeracions en la taquilla del parking.

L’autobús Torla-Ordesa és un servei d’anada i tornada al Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido. Aquest servei és ofert en Setmana Santa i del període de juny a setembre, període en el que s’incrementa l’interès turístic de la zona. El parking està junt al Centre de Visitants del Parc Nacional, a Torla, i és gratuït. L’autobús uneix aquest parking amb la Pradera d’Ordesa, que és on pujarem per tornar. L’autobús surt de Torla en sentit pujada i segueix fins a completar el viatge cap a la Pradera d’Ordesa. Tot el recorregut es realitza amb el mateix bitllet. En la pujada es fan tres aturades: Hotel Abetos, Hotel Ordesa i Camping San Antón. No té parada en el Puente de los Navarros. L’accés a l’autobús en aquestes parades intermitges és únicament per passatgers, no per gossos, sempre i quan l’autobús tingui places i s’hagi comprat el bitllet prèviament. En la baixada, a petició del passatger, existeixen parades, només per baixar-se (passatgers i gossos) durant tota la jornada en sentit Torla en el Puente de los Navarros, Camping San Antón, Hotel Ordesa, Hotel Abetos, Torla poble i Torla aparcament. En la resta de l’any, l’accés de vehicles particulars a la Pradera de Ordesa no està restringit. En certs caps de setmana quan l’aparcament de La Pradera està complet es pot accedir al Parc Nacional mitjançant el servei de taxis de Torla (telèfon: 630.41.89.18). Per accedir a l’interior de la Vall d’Ordesa a peu, es pot utilitzar l’antic camí de Torla a Ordesa, anomenat Turieto Bajo o Turieto Alto. Ambdós arriben a la Pradera d’Ordesa en aproximadament dues hores.

Un cop arribem a la Pradera d’Ordesa (el trajecte amb bus dura uns 20 minuts, hi ha uns 8,5 kilòmetres), és allí on començarà el nostre trekking. Cal dir, però, que la Pradera de Ordesa està molt ben acondicionada i si necessitem alguna cosa hi ha un restaurant i l’oficina d’informació de la Vall d’Ordesa (horari de 8h a 18h). Ara sí, estem a punt d’iniciar la ruta més popular del Valle de Ordesa: des de la Pradera de Ordesa fins la Cola de Caballo. Les característiques de la caminada son les següents: dificultat és notable; la distància total (anar i tornar) és de 17,5km, l’altitud mínima és a 1305m, i la màxima és a 1755m; el desnivell acumulat és de 500m; i el temps total efectiu de caminada és de 5h i 40 minuts.

És un itinerari de 17,5km de longitud (anada i tornada) fins la cascada de la Cola de Caballo, en el Parc Nacional d’Ordesa y Monte Perdido. L’itinerari comença a la Pradera d’Ordesa i segueix el camí GR-11 que va remuntant la vall d’Ordesa per el marge Nord del riu Arazas fins arribar al circ de Soaso, on es troba el popular salt d’aigua de la Cola de Caballo. Durant la primera part del recorregut, fins poc abans d’arribar a les Grades de Soaso, avancem per una còmode pista que remunta la vall creuant boscos de pins, faigs i algun prat. Des de les grades de Soaso i fins la Cola de Caballo (en la capçalera del circ de Soaso), avancem per un camí més estret que remunta la vall creuant amplis prats de muntanya. La tornada es realitza pel mateix itinerari.

La ruta fins la Cola de Caballo per el camí clàssic de la vall d’Ordesa és una de les excursions més populars i conegudes dels Pirineus. Aquest itinerari ens permet endinsar-nos en el llarg i espectacular vall d’Ordesa, que en el 1997 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i constitueix un espai natural d’una bellesa excepcional. Durant el recorregut podrem admirar les espectaculars parets de la vall, excavades per l’erosió d’un antic glaciar, gaudir dels diversos salts d’aigua que presenta el riu Arazas: la cascada de Arripas, la cascada del Estrecho, las Gradas de Soaso,… i conèixer la gran riquesa natural de la vall. Donada la seva popularitat, aquesta ruta sol estar molt concorreguda, sobre tot durant els mesos d’estiu.

Iniciem el recorregut en l’enclavament conegut com a Pradera de Ordesa (0:00h – 1.305m)(1), que és el punt de sortida de diferents itineraris per la coneguda vall de Ordesa. En l’extrem oriental de l’aparcament de la Pradera d’Ordesa hi ha varis panells indicadors. Nosaltres seguirem la indicació de “Cola de Caballo”. Durant tot el recorregut avançarem per el fons de la vall d’Ordesa seguint el camí de llarg recorregut GR-11 i les seves marques vermelles i blanques.

Comencem a caminar per una pista de terra en bon estat en direcció est. Anem remuntant la vall entre boscos i clars. Tenim el riu Arazas a la nostra dreta.

La còmoda i ampla pista comença a pujar suaument. En un gir pronunciat cap a l’esquerra, ens trobem amb un mirador sobre la cascada d’Arripas (a la nostra dreta).

Seguim avançant i arribem al desviament cap a les cascades (1:05 – 1.458m)(2). Nosaltres hem de seguir avançant pel camí de l’esquerra, en direcció a la “Cola de Caballo”. El camí que surt cap a la dreta és una alternativa al camí clàssic que hem fet fins aquí i ens permetria retornar a la Pradera de Ordesa per el marge esquerre (sud) del riu Arazas així com apropar-nos a varis miradors que hi ha sobre les cascades de l’Estrecho i de la Cueva – agafant un sender d’anada i tornada que comença uns metres més avall -, i de Arripas. És una bona alternativa si de volta volem variar una mica l’itinerari i no repetir el tram que ja hem fet fins aquí per el camí clàssic. Ara seguim, doncs, el camí de l’esquerra que puja muntanya amunt.

Aviat arribarem al mirador superior de la cascada de l’Estrecho (1:20h – 1.531m)(3). La cascada de l’Estrecho és un dels salts més rellevants del riu Arazas al llarg del seu recorregut per la vall d’Ordesa.

El camí segueix guanyant alçada fent còmodes llaçades. Avancem ara per l’interior d’una bonica fageda i arribem a una petita cabana (1:30h – 1.573m)(4). L’amalgama de colors que les fulles dels faigs ens ofereixen és espectacular. Seguim avançant i deixem enrere a mà Esquerra el camí que puja cap al circ de Cotatuero i la Faja Racón.

Sortim de la fageda i la pista es fa més estreta. Aviat arribem a la cova de Frachinal, un tram on el camí transcorre mig cobert per la roca de la muntanya.

Continuem avançant i arribem a les Grades de Soaso (2:15h – 1.687m)(5), una bonica successió de petites cascades esgraonades.

Ens trobem a varis miradors que ens permeten admirar aquesta meravella natural des de varies perspectives.

Superem les Grades de Soaso fent varies esses i entrem en la part alta de la vall d’Ordesa. Davant nostre, al fons, ja podem observar l’espectacular capçalera de la vall d’Ordesa, l’anomenat circ de Soaso.

En aquesta zona és habitual de trobar-nos ramats de vaques pasturant durant els mesos d’estiu.

Continuem remuntant la vall, en direcció Nord-Est, per el marge dret del riu Arazas. Podem admirar les magnífiques parets que defineixen la vall, que té una marcada forma de “U”, i les diverses faixes, petites cornises horitzontals que hi ha en les parets verticals de la vall i que son degudes a la diferent duresa de les diverses capes rocoses que varen quedar al descobert per l’acció de l’antic glaciar. Creuem un petit pont metàl·lic que ens ajuda a superar un rierol que recull les aigües de la muntanya i les condueix cap al riu i a continuació deixem enrere, a mà esquerra, una cabana de pastors.

Cada cop estem més a prop del nostre objectiu, el circ de Soaso. I si la meteorologia ho permet, per sobre del circ de Soaso podem observar els contraforts de les anomenades Tres Serols o Tres Sorores: el Cilindre de Marboré (3.325m), el Monte Perdido (3.348m) i el pico Añisclo (3.257m).

Finalment arribem a la Cola de Caballo (3:00h – 1.755m)(6), un bonic salt d’aigua que corona la vall d’Ordesa i que deu el seu nom a la similitud que existeix entre la forma amb la que cau l’aigua de la cascada i la cua d’un cavall. La Cola de Caballo és un lloc molt conegut i concorregut, especialment durant els mesos d’estiu. El seu fàcil accés i el fet de ser punt de pas de la ruta cap al Refugi de Góriz (i del GR-11) fa que nombrosos excursionistes coincideixin en aquest lloc tant bonic i emblemàtic. Des d’aquí, als peus del Circ de Soaso, podem veure com el GR-11 continua amb el seu avanç i puja per entre les grans roques del circ cap al refugi de Góriz.

Per tornar a la Pradera de Ordesa (5:40 – 1.305m)(1), punt d’inici i final d’aquesta ruta per la vall d’Ordesa, tindrem que seguir el mateix itinerari. Per aquells que ho desitgin, recordem que en el desviament de les cascades tenim la opció de fer el tram cap a la Pradera de Ordesa per el marge esquerre (Sud) del riu.

Adjuntem un quadre amb els diferents punts de pas de la ruta, així com els terminis de pas i les alçades:

Un cop retornats a la Pradera de Ordesa, anirem a buscar el nostre autobús de tornada que ens portarà fins a l’aparcament del Centre de Visitants de Torla, el qual visitarem. L’horari d’obertura del Centre és de 9h a 14h, i de 16:15h a 19h.

Aquest centre està dedicat a la muntanya, agafant com a referent les muntanyes d’aquest Parc però fent extensibles els valors naturals i culturals associats a aquest espai a totes les del món. En alguns moments el Parc serveix com a exemple, i en altres ocasions son altres muntanyes o àrees muntanyoses, les que serveixen per explicar un concepte associat al Parc.

El Centre conta amb tres àmbits expositius diferenciats, així com en una sala de projecció, i una sala dedicada al “bucardo”, cabra montesa pròpiament pirenaica, els últims exemples de la qual varen viure en la Vall d’Ordesa.

Situat en el mateix edifici es troba el punt d’informació de Torla que permet l’atenció al visitant i al mateix temps compleix com oficina de coordinació i gestió administrativa del parc en el seu sector d’Ordesa.

Vist el centre, només ens queda la visita el poble de Torla, el qual és un poblet típic de muntanya amb molt d’encant, amb una Plaça Major i Ajuntament i l’Església de Sant Salvador del segle XVI.

Cases amb grans portons, teulades de pissarra, i també les seves típiques xemeneies espanta bruixes en cada casa, son un gran reclam per el turisme. Així que val la pena passejar per aquest poble i gaudir de cada casa i del seu ambient muntanyenc com a conseqüència de la seva ubicació.

Veurem sobretot botigues de material de muntanya, a més de botigues de souvenirs, per lo general plenes de turistes comprant algun record.

L’enclavament Torla Osca és perfecte, en ple pulmó dels Pirineus, a la dreta del riu Ara i just en front podem veure l’impressionant Mondarruego de 2.850m d’alçada.

També recomanem visitar l’església del Salvador que a més d’església sembla que feia funcions de Castell i sobretot de Casa Abadia. Té un jardí a la seva entrada i és en aquesta església on es troba a més, el Museu Etnològic.

Ha estat un dia força dur pel tema de la caminada, i així és com posem el punt i final en el dia d’avui. La resta, serà tot relax i descans en la tornada a Biescas.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (50,7 kilòmetres, en 1 hora i 6 minuts):