Mes: juliol de 2022

Arribem a l’últim dia de les vacances, i segur que no tenim ganes de tornar a casa. Tenim ganes de continuar visitant i explorant aquesta magnífica terra que és Cantàbria. Avui visitarem una de les comarques més oblidades de Cantàbria, la comarca de Campoo-Los Valles. Aquí, durant el matí, farem una petita ruta de trekking molt fàcil fins al Pico Tres Mares. Les vistes des de dalt son espectaculars. Seguidament anirem a trobar el naixement del riu Ebre, visitant la Fuentona de Fontibre, amb el seu Centre de Visitants. I això serà tot, ja que després ens en tornarem cap a casa.

Un cop fetes les maletes i carregades en el cotxe, sortirem de Liérganes per anar cap al sud de Cantàbria, a l’Estació d’Esquí Alto Campoo, concretament anirem fins al Collado de la Fuente del Chivo, passada l’estació d’esquí (carretera CA-916). Hi ha uns 107 kilòmetres des de Liérganes, que es fan amb una hora i 19 minuts aproximadament.

El Collado de la Fuente del Chivo serà el punt de partida de la ruta que farem, i el lloc que ofereix unes vistes grandioses de les valls de Polaciones i el Puerto de Piedrasluengas, que dóna accés a Liébana.

La ruta que farem té algo menys de 3 kilòmetres (anar i tornar), una durada estimada de 1 hora, i un desnivell de 200 metres de pujada i de baixada. La ruta no presenta cap dificultat si hi ha bones condicions climatològiques.

Un cop tinguem el cotxe aparcat, abans de fer la ruta, anirem a observar el Mirador de la Fuente del Chivo, al costat mateix de l’aparcament habilitat.

I comencem amb la caminadeta. Des del refugi de la Fuente del Chivo s’agafa el sender que discorre per la cresta de la muntanya, fins arribar a l’estació superior del telecadira de la pista de El Chivo.

La ruta segueix per la cresta de la muntanya camí del Pico Tres Mares, d’on s’accedeix sense molta dificultat. Després de deixar enrere el remuntador superior de la pista d’esquí, ens trobem un petit promontori abans d’arribar a la cima. Un cop a dalt, les vistes son extraordinàries doncs es divisen les muntanyes palentines i els Picos de Europa i si el dia és net i clar, en la llunyania, el mar.

La peculiaritat d’aquest pic és que en ell neixen tres rius que aboquen les seves aigües a tres mars: el Nansa que desemboca en el Cantàbric; el Híjar que és afluent de l’Ebre i desemboca en el Mediterrani, i el Pisuerga que aboca en l’Atlàntic. El descens es fa per el mateix camí.

Un cop a l’aparcament del Collado de la Fuente del Chivo, agafarem el cotxe i portarem a terme el descens en direcció a Fontibre. De l’aparcament a Fontibre hi ha 24,4 kilòmetres (uns 29 minuts amb cotxe). Arribarem al poble de Fontibre, en el qual hi ha la Fuentona de Fontibre, que és considerada com el naixement del riu Ebre.

Envoltada de freixes i pollancres ens trobem a la Fuentona de Fontibre. Un monòlit de pedra coronat amb una petita estàtua de la Virgen del Pilar custodia el lloc: és el naixement del riu Ebre.

Conta amb un aparcament just al costat, allí podràs deixar el cotxe i baixar uns pocs metres fins al propi naixement. Té una zona per a fer pícnic.

En l’entorn immediat es troba el Centre d’Interpretació del Río Ebro, on el visitant coneixerà tots els detalls sobre el llarg recorregut del riu fins a la seva desembocadura.

L’horari d’obertura del Centre és en temporada alta de 10 a 18h de dimarts a diumenge. L’entrada és gratuïta.

El Centre de visitants del Riu Ebre, pretén aproximar al visitant, el coneixement de la diversitat cultural, social i paisatgística que el riu ha generat al llarg de la història. En aquest sentit, el riu Ebre ha unit als pobles i cultures situats a les seves ribes, influint positivament en les activitats humanes que s’han desenvolupat des de sempre.

Vist el naixement i visitat el centre, ha arribat el moment d’anar a buscar el cotxe i entornar-nos-en a casa, i donar per finalitzades les vacances a Cantàbria. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (746,00 kilòmetres, en 8 hores i 24 minuts):

I fins aquí ha arribat el nostre viatge per Cantàbria. Només resta dir que espero que hagueu gaudit del viatge i que en pugueu fer molts més com aquest i de millors i tot.

Salut, i ens veiem de ruta…

I arriba l’últim dia sencer de les nostres vacances a Cantàbria. La intenció del dia d’avui és repetir una visita a la comarca de los Valles Pasiegos, però fent un petit trekking per acabar de conèixer més l’entorn. Farem la Ruta de las Cabañas Pasiegas, des de San Roque de Riomiera. I com a segona activitat del dia, donarem a escollir entre… 5 opcions!!! Com podeu suposar, les 4 opcions que no es facin seran apuntades per un pròxim viatge a Cantàbria.

Agafarem el cotxe i anirem fins a San Roque de Riomiera, en la Comarca de los Valles Pasiegos. Hi ha 16,1 kilòmetres des de Liérganes (es fa amb uns 23 minuts amb cotxe). Aparcarem a la Plaza de San Roque, i des d’aquest lloc s’inicia la caminada. El circuït completa una distància de 8 kilòmetres, amb un desnivell de 200 metres, i un temps estimat de unes tres hores. La duresa de la caminada ens defineix que és mitja, i la ruta transcorre per carretera, pistes i camins.

Aquesta ruta ens permet conèixer algunes de les més de 800 cabanes que es reparteixen per el municipi. El recorregut s’inicia en la plaza de San Roque, des d’on un camí encatxat puja fins creuar la carretera comarcal que va de San Roque a Selaya.

A partir d’allí, la ruta transita entre finques de cabanes vividores i condueix cap al barrio de La Herrería, creuant en el trajecte el rierol de La Pedrosa.

A través de calçades parcialment empedrades que discorren sempre a mitja alçada sobre la vall del Miera, es creuen diversos paratges transformats per els usos ramaders tradicionals, amb cabanes pasiegas, algunes taques de bosc autòcton i un sens fi de praderies tancades amb murs de pedra.

L’ascens culmina en el barrio de Cortiguero, que és el punt més alt de la ruta, a quasi 750m. Un cop arribats en aquesta cota, el camí inicia un suau descens a través del barrio del Ahorcado, que conserva magnífics exemples de cabanes, algunes de les quals remonten els seus orígens varis segles enrere.

Un camí empedrat molt ben conservat ens condueix fins la carretera comarcal CA-643, junt a la que es localitza el puente de Los Pontones, construït en el segle XVIII com a part de l’antic Camino Real.

Seguint la carretera es baixa cap a San Roque, en la plaça del qual finalitza el camí.

Un cop realitzada la caminada, continuarem la nostra ruta en el dia d’avui, escollint una opció entre 5 propostes que tenim possibles per fer:

• El Churrón de Borleña: En la mateixa comarca de los Valles Pasiegos, hi ha aquesta petita caminadeta (es tracta d’una passejada), de 4,6km (anar i tornar), on seguim un rierol i finalitza amb una cascada.
• Cueva del Pendo / Castillo / Monedas: La Cueva del Pendo s’ubica al municipi de Camargo, al poble d’Escobedo, i està declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco (conté art rupestre paleolític). La Cueva del Castillo s’ubica al municipi de Puente Viesgo, i està declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco (conté art rupestre paleolític). La Cueva de las Monedas està a prop de la del Castillo, en el municipi de Puente Viesgo, i està declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco (conté art rupestre paleolític).
• Visita a quesería: Proposem la visita a una granja-formatgeria anomenada el Pendo, ubicada al municipi de Camargo i al poble d’Escobedo.
• Centro de Interpretación del románico: Ubicat a Villacantid, dins d’una església romànica, l’església de Santa Maria de Villacantid, en la comarca de Campoo-Los Valles.
• Museo etnográfico de Cantábria: Ubicat al municipi de Camargo, al poble de Muriedas. Museu amb utensilis, eines d’oficis tradicionals, etc… Durada de la visita sobre uns 45-60 minuts.

El Churrón de Borleña

Ens dirigim amb el cotxe a la població de Borleña, ubicada a 35,4 kilòmetres de Liérganes (uns 31 minuts amb cotxe), a la comarca de los Valles Pasiegos.

Es tracta de la senda fluvial del Churrón de Borleña. És una ruta curta i sense cap dificultat, el què fa que sigui ideal per anar-hi amb nens. És una ruta completament verda. La vida neix per tot arreu d’aquesta senda. Podem aparcar en l’esplanada entre la bolera i les pistes esportives de Borleña. Des de la Bolera de Borleña la ruta anar i tornar son 4,6 kilòmetres, hi ha uns 75 metres de desnivell, i el temps efectiu estimat és de 1 hora i mitja o dues hores. Aquí tens espai de sobres per aparcar, i més endavant es complica una mica.

Segueix cap a dalt per una carretera amb un mur de pedra en ambdós costats. Veuràs el Telecentro de Borleña a mà dreta.

Segueix el camí. Deixaràs el rentador del poble a la dreta, i quan vegis una casona amb escut típica muntanyesa de color blanc i els baixos de pedra, amb balcons de fusta i un rellotge de sol de pedra a peu de carrer, agafa el camí de l’esquerra. No necessites pujar més.

Està indicat per “Sólo Vecinos”, per lo que si no vas amb nens, és millor aparcar junt a la bolera del poble.

Aquesta senda és de fàcil accés i sense grans dificultats, en la que es segueix una senda fluvial fins a arribar al Churrón de Borleña, una cascada amb uns 20 metres de caiguda en la que cada pas és una delícia pels nostres sentits.

Després de caminar uns 200 metres per la senda, veuràs una casa un tant peculiar i a inicis del sender del rierol veuràs una indicació a la dreta que et mostra la ruta. A l’esquerra pots pujar cap a la Piedrona de Villegar, que es diu que és un rellotge solar d’origen celta, encara que no hi ha estudis que ho recolzin. Son 400 metres de desnivell, que podria ésser un xic dur per a nens. Millor seguim per el rierol de la Llana per gaudir de l’espectacle que ens espera.

Després de creuar el pont, et sentiràs que formes part d’un documental sobre la selva amazònica, quan en realitat és una ruta apta per a totes les edats que tenim a l’abast de la mà.

Sembla que el color verd neix en la senda fluvial del Churrón de Borleña. Aquesta preciosa vall poblada de roures, freixes i verns fa que gaudeixis de la verdor refrescant inclús en els dies més calorosos de l’estiu; així com del plaer de caminar sobre les fulles en la tardor.

Sens dubte, és una ruta que es pot gaudir durant totes les èpoques de l’any en la que podràs apreciar que bé s’ha conservat el bosc original caducifoli de ribera.

La molsa creix amb una facilitat increïble, fruit de la frescor que genera la humitat d’aquest paratge. La ruta que et proposo és per fer-la en família, donat que és un trajecte de tant sols uns 75 metres de desnivell, un xic més evidents al final del nostre recorregut.

A meitat de camí et trobaràs amb la Carbonera. És el lloc del poble en el que abans s’enterrava la llenya perquè es convertís en carbó vegetal i estar calentets en el fred hivern “pasiego”, mostra de la saviesa dels nostres avant-passats.

A l’arribar al final de la ruta ens trobarem amb el Churrón de Borleña, que és una toba, una roca sedimentària molt porosa formada per l’acció de l’aigua en els paisatges de roca calcària (kàrstics). Al sortir a la superfície, l’aigua va dipositant el carbonat càlcic en la vegetació present en una font, o un riu. Amb el pas del temps es va formant la toba, com pot ser el Churrón de Borleña, i al desaparèixer els vegetals, fa que tingui aquesta forma porosa.

En aquesta part final els nens necessitaran ajuda. L’únic risc que corren és poder donar-se una relliscada i que tinguis que posar-los-hi uns mitjons secs. És la única part en la que haurien d’anar de la mà.

En el gorg que crea el Churrón es crien un fotimer de granotes. Has d’anar amb compte i tenir molta cura de no trepitjar-les, perquè son un dels animals més complexes que existeixen, i mostren la qualitat de l’ecosistema local.

La senda és molt còmoda, i a lo millor es pot enfangar una mica els dies de pluja. A l’hivern, o quan comença el desgel en la primavera, et trobaràs unes cues d’aigua impressionants, així com el soroll que forma l’aigua al xocar contra el gorg.

Veuràs que també hi ha un mirador perquè puguis veure la Cascada des de tot el seu esplendor. Després d’haver jugat bastant amb els nens, retornarem sobre els nostres passos. És un espectacle de vegetació i aigua del que sembla que no pugui ser.

Cueva del Pendo / Castillo / Monedas

Son tres propostes de coves. Les tres estan declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, i les tres contenen art rupestre paleolític, per tant, podem triar qualsevol cova de les tres aquí anunciades:

• Cueva del Pendo: Ubicada al Barrio El Churi, al poble d’Escobedo. Horaris: de dimarts a dissabte de 10 a 14h i de 15 a 19h (sessions de 10:15h, 11:30h, 12:45h, 15:15h, 16:30h, 17:45h). Diumenge de 10 a 15:30h (sessions de 10:20h, 11:20h, 12:20h, 13:20h, 14:20h). Tarifes: 5€ entrada general (i nens a partir de 13 anys), 3€ entrada reduïda (jubilats, estudiants, famílies nombroses,…), 1,5€ entrada de nens i grups escolars (nens de 4 a 12 anys), entrada gratuïta nens de 0 a 3 anys.

• Cueva del Castillo: Ubicada al Monte Castillo, al municipi de Puente Viesgo. Horaris: de dimarts a dissabte de 10 a 14h (última visita 13:00h) i de 15 a 19h (última visita 18:00h). Diumenge de 10 a 15:30h (última visita 14:20h). Tarifes: 5€ entrada general (i nens a partir de 13 anys), 3€ entrada reduïda (jubilats, estudiants, famílies nombroses,…), 1,5€ entrada de nens i grups escolars (nens de 4 a 12 anys), entrada gratuïta nens de 0 a 3 anys.

• Cueva de las Monedas: Ubicada al Monte Castillo, al municipi de Puente Viesgo. Horaris: de dimarts a dissabte de 10 a 14h (última visita 13:00h) i de 15 a 19h (última visita 18:00h). Diumenge de 10 a 15:30h (última visita 14:20h). Tarifes: 5€ entrada general (i nens a partir de 13 anys), 3€ entrada reduïda (jubilats, estudiants, famílies nombroses,…), 1,5€ entrada de nens i grups escolars (nens de 4 a 12 anys), entrada gratuïta nens de 0 a 3 anys.

Visita a quesería

Proposem una visita a la Granja-Quesería El Pendo, ubicada al poble d’Escobedo, en el municipi de Camargo. Es tracta d’una explotació familiar que consta de dos ramats, un de 200 ovelles de races latxa i assaf, productores de llet i l’altre d’uns 50 caps de vàries races, per a carn. A més, en la formatgeria transformen la llet de la granja en formatge de llet crua d’ovella, de manera totalment artesanal.

Recomanem reservar per whats (639.844.106) o pel facebook. Les visites es fan durant tots els dies de temporada alta, a les 11h, 12h, 17h i 18h, i tenen una durada d’1 hora. Els preus son de 6€ pels adults i 3€ pels nens.

Centro de Interpretación del románico

Ens dirigim amb el cotxe a la població de Villacantid, en la comarca de Campoo-Los Valles. Des de Liérganes hi ha 84,10 kilòmetres (es fan amb uns 55 minuts).

El Centre està allotjat dins de l’església romànica de Santa María la Mayor, a escassos 6 kilòmetres de Reinosa. Construïda a finals del segle XII i coincidint amb el regnat d’Alfonso VIII, aquest centre d’interpretació es troba ubicat entre l’àrea geogràfica amb major concentració de romànic a Cantàbria: Campoo i Valderredible.

A Cantàbria les primeres esglésies romàniques comencen a aixecar-se de forma sistemàtica durant la primera meitat del segle XII. Situades sempre en les vies de comunicació utilitzades pels peregrins per anar a Santiago de Compostela.

Els horaris d’accés durant la temporada alta son de dimarts a dissabte de 10 a 14h i de 15 a 19h, i els diumenges de 10 a 15:30h. La última visita és a 30 minuts abans del tancament. Els preus son de 1,5€ per l’entrada normal (majors de 13 anys), i 1€ l’entrada reduïda (nens de 4 a 12 anys).

La visita al centre s’inicia a través d’una breu introducció sobre la fundació i principals característiques arquitectòniques i iconogràfiques en l’exterior i interior de l’església. L’interior està dotat d’audiovisuals que expliquen les diferents fases de construcció de l’església, els treballs de pedreria, les tècniques arquitectòniques, l’origen i desenvolupament del romànic en la regió. En aquest sentit, la intensitat artística del temple, es concilia amb la tecnologia més avançada.

Els diversos interactius i audiovisuals instal·lats en el centre ens permetran conèixer i interpretar les principals esglésies romàniques de les valls meridionals, sent aquest centre cultural el punt de partida que ens porti a conèixer llocs tant significatius com San Cipriano de Bolmir o Santa María de Retortillo, ambdues situades properes a la “Casa-Domus Juliobriga”, o la col·legiata de San Pedro de Cervatos i San Martín de Elines, veïnes al Centro de Interpretación de la Arquitectura Rupestre, entre altres.

Museo etnográfico de Cantábria

Per visitar el museu hem d’anar fins al poble de Muriedas, en el municipi de Camargo (a 18,9 kilòmetres de Liérganes, tardant uns 18 minuts amb cotxe).

Els horaris d’obertura son durant els dies d’estiu de dimarts a diumenge de 10 a 14h i de 16 a 19h. L’entrada és gratuïta. Totes les visites son guiades i han de concertar-se mitjançant cita prèvia trucant al numero de telèfon 942.251.347.

El Museu s’estructura a partir d’eixos temàtics vinculats a la cultura i activitats tradicionals de Cantàbria amb el propòsit de desenvolupar una línia didàctica essencialment de naturalesa etnogràfica.

Però, no es pot oblidar la col·lecció pertanyent al capità Velarde que s’exposa en un dels espais, amb peces singulars com “La probanza de Hidalguía” segellada a Flandes en el 1652, i el “sillón frailero blasonado” amb els escuts d’armes dels Velarde i Ceballos del segle XVII.

La resta de les col·leccions del museu estan compostes per objectes de distinta cronologia i de variada procedència, elaborats fundamentalment en fusta.

I fins aquí l’exposició de les 5 opcions per triar. Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (284,00km i 4 hores i 35 minuts). Hem posat les cinc opcions de forma correlativa, com si fossin 5 activitats a realitzar, una darrera l’altre:

Avui serà un dia molt especial, perquè farem algunes de les activitats imprescindibles que s’han de fer si vols visitar Cantàbria. La primera que farem serà visitar l’icònic far anomenat Faro del Caballo. La visita, però, serà amb vaixell des de la localitat de Santoña. També s’hi podria arribar des de Laredo, així com fer-ho caminant des de Santoña. Explicarem les diferents opcions que hi ha. Seguidament farem una altra ruta per un tram de costa espectacular càntabre. Aquí donarem dues opcions per triar-ne una. La primera és fer la Ruta de los Acantilados de Liendo, a la Costa Oriental, i l’altre és fer la Ruta a los Acantilados de Isla, a Trasmiera. I finalment, mirarem d’arribar al cim del Pico Virgen de las Nieves, des del qual tens unes grans vistes de tot l’entorn cantàbric.

Anirem amb cotxe fins a Santoña, i aparcarem a prop del seu Passeig Marítim, concretament a prop del Monument a Juan de la Cosa, que és des d’on surt el vaixell que ens ha de portar a visitar el Faro del Caballo.

La companyia que fa el viatge amb vaixell s’anomena “Excursiones Marítimas Santa Clara de Asís”, i també fa el viatge des de la població veïna de Laredo, sortint des del seu Puerto Deportivo.

Però, on anem? Al far més bonic del país! Et sembla una exageració? No sé si el Faro del Caballo de Santoña és o no és el far més bonic d’Espanya, però el què està clar és que fou construït per impressionar. L’accés, l’entorn, l’increïble color que ens mostra el Mar Cantàbric en aquest tram… Ho té tot!

El Faro del Caballo fou construït en l’any 1863 dins de la península del Monte Buciero a Santoña. Un entorn idíl·lic que el fa una visita imprescindible de la costa càntabre. Però no tot podia ésser tant fàcil. I és que per arribar als peus del far tenim que recórrer una petita ruta a peu. En el seu últim tram ens obliga a baixar més de 700 graons (700 graons altíssims que tindràs que remuntar a la tornada). Però hi ha una alternativa a la ruta a peu que és l’acostament amb vaixell o caiac, que és el què farem nosaltres (concretament en vaixell des de Santoña).

Això sí, tens que saber d’antuvi que aquest lloc s’ha popularitzat moltíssim aquests últims anys. Els caps de setmana durant la temporada alta sol trobar-se abarrotat de gent per terra i mar. Així que, la meva primera recomanació és que intentis visitar-lo entre setmana o en temporada baixa.

Com hem dit, l’accés fins al Faro del Caballo es pot fer de dues maneres. O bé contractar una excursió amb vaixell des de Santoña o Laredo, o bé realitzar una senzilla ruta de senderisme, que s’inicia també des del passeig marítim de Santoña. Us recomanem ambdues coses, però nosaltres, avui, farem la primera opció (vaixell).

En aquest passeig en vaixell des de Santoña navegarem per la seva badia fins a trobar els cingles on es troba el famós Faro del Caballo, i des d’allí retornarem al mateix punt de partida.

El nostre passeig en vaixell per la costa de Santoña començarà junt al Monumento a Juan de la Cosa. Des d’aquest cèntric punt salparem cap al Parque Natural de las Marismas de Santoña: un espai natural únic on s’estenen diversos aiguamolls amb una gran varietat de fauna, especialment d’aus autòctones com “zarapitos reales”, “escribanos nivales” o “espátulas comunes”.

Navegarem també junt a altres icònics llocs de la costa càntabre com la desembocadura del riu Asón o la Playa del Puntal de Laredo. La nostra travessia també discorrerà paral·lela als paisatges del Monte Buciero, on observarem el famós Faro del Caballo.

Finalitzarem aquest passeig atracant en el mateix moll de partida. Abans de fondejar, divisarem des de l’embarcació el Passeig Marítim de Santoña.

El passeig té una durada de 90 minuts, i inclou un guia de parla espanyola. El preu de la sortida és de 12€ pels adults i de 6€ pels nens entre 4 i 12 anys. Les sortides en els mesos d’estiu son cada dia a les 11h, a les 12:30h i a les 16h. Et recomanem reservar una mica abans, si és on-line millor (Excursiones Marítimas – Paseos en Barco SANTOÑA LAREDO y (excursionesmaritimas.com)).

Com hem dit abans, també hi ha la possibilitat de realitzar una caminada fins al far des de Santoña. Aquesta, té una longitud d’anar i tornar de 9 kilòmetres (és circular), un temps total efectiu estimat de 3 hores, i un desnivell acumulat de 400 metres. La dificultat rau en que s’han de baixar i pujar més de 700 graons en el seu tram d’arribada al far. La sortida de la caminada és des del final del Passeig Marítim de Santoña.

En quan a les sortides en caiac, ho deixarem per un altre dia. Has de contar, però, amb una excursió que fàcilment arriba a les 4 hores… (Tour en kayak por el Faro del Caballo, Santoña (civitatis.com)).

Finalitzada l’excursió amb vaixell al Faro del Caballo, continuarem amb la nostra ruta en el dia d’avui. La nostra idea és fer una ruta a peu per un tram de costa espectacular càntabre. Aquí, donarem dues opcions i en triarem una:

• Ruta de los Acantilados de Liendo, a la Costa Oriental.
• Ruta a los Acantilados de Isla, a Trasmiera.

Ruta de los Acantilados de Liendo, a la Costa Oriental

En el municipi de Liendo es troben alguns dels paisatges costaners més bells i agrestes de Cantàbria. Son penya-segats pràcticament verges que amaguen petites platges.

Volem descobrir una de les meravelles de Cantàbria. En concret, anirem a perdre’ns per els penya-segats de Liendo, un lloc allunyat del món.

La costa de Cantàbria es caracteritza per tenir unes fantàstiques platges de sorra a la vegada que unes increïbles vistes a la muntanya. Tanmateix, els penya-segats de Liendo son una fusió entre platja i muntanya, donant com a resultat uns paisatges naturals abruptes i impressionants. Anem a descobrir els penya-segats de Liendo.

Liendo és un municipi situat a la comarca de la Costa Oriental de Cantàbria. Es tracta d’un lloc molt especial, ja que a diferencia de la resta de municipis costaners, conta amb una línia de penya-segats en comptes de platja. Això converteix a Liendo en el lloc idoni per contemplar l’horitzó i el mar des de grans elevacions rocoses.

Liendo neix sobre una vall tancada rodejada de muntanyes. Com a resultat d’això, la geografia dels seus paisatges fa que les roques arribin fins la línia marítima. Per lo tant, apenes hi ha platges, excepte petites cales situades entre roques.

Son llocs amb molta riquesa natural i biodiversitat. En aquests penya-segats habiten tot tipus de espècies, inclús voltors. Per altra banda, les vistes des dels penya-segats de Liendo son realment impressionants, sobretot durant l’estiu, quan els dies clars permeten contemplar la bellesa del Cantàbric i de tota la línia de la costa.

La platja més coneguda que es pot visitar entre els penya-segats de Liendo és la de San Julián. Es troba en el propi municipi, en concret, a les afores del barri de Iseca Vieja. És un lloc emblemàtic per el poble, precisament per les vistes als penya-segats. Té 180 metres de longitud i des d’ella pots visitar els penya-segats, una ermita en ruïnes i inclús gaudir de les vistes a la vall de Liendo. Expliquen algunes llegendes que els antics contrabandistes arribaven en aquesta platja per a deixar-hi mercaderies.

A més d’aquesta platja existeix una segona, la playa del Arenal de Sonabia. Es troba més allunyada del terme municipal i té 154 metres de longitud. També la seva situació és única: neix als peus del mont Candina i s’oculta darrere el massís de la que fou una de les primeres platges nudistes que va existir a Espanya.

La visita als penya-segats de Liendo és imprescindible per aquells que vulguin descobrir els paisatges de Cantàbria. Els penya-segats son d’una notable alçada i només veure’ls impressiona. És com viatjar a un entorn salvatge i nou, purament natural.

També, perquè es tracta d’una zona poc coneguda, per lo que serà tranquil·la i perfecta per aquells viatgers que busquen destins allunyats del bullici.

A més, pels amants del senderisme, és el lloc ideal per fer rutes i gaudir del paisatge. Hi ha una ruta de cinc kilòmetres entre San Julián i Hoya de Somante. Pràcticament pot fer-la qualsevol. En el camí passaràs per les ruïnes de l’ermita de San Julián, un antic punt de pas del Camino de Santiago.

Però sobretot, la principal raó per visitar els penya-segats és per el paisatge. Sen dubte, es tracta d’un lloc aïllat de la vida i el urbanisme. Un lloc apenes alterat per la mà de l’home. Solament per aquells amants de la platja i la tranquil·litat.

Aprofita l’oportunitat de visitar la zona oriental de Cantàbria. Gaudiràs de la bellesa d’un dels paisatges més increïbles d’Espanya. I no solament això, sinó que podràs aprofitar el viatge per descobrir el municipi de Liendo. Conta amb un bell casc històric que val la pena conèixer. I sobretot, podràs aprofitar per a gaudir d’un passeig tranquil.

La nostra intenció és fer una petita ruta de trekking. Arribar amb el cotxe a l’aparcament de la Playa de San Julián i caminar en direcció a la Punta Las Presas o a la Playa del Arenal de Sonabia. Hi ha uns 6 kilòmetres (anar i tornar) i es tarda unes 2 o 3 hores per realitzar-la.

Ruta a los Acantilados de Isla, a Trasmiera

Aquesta és la segona opció per triar. Hem d’anar en direcció al poble d’Isla, i con cretament a la zona de platges on es troba la majoria de la infraestructura hotelera del poble. Hem d’arribar fins la porta principal del Camping d’Isla, que està perfectament indicat mitjançant senyals. La ruta comença en la porta del Camping, on podrem deixar el cotxe. Aquí hi ha dos rètols informatius de la ruta.

La ruta té una longitud de 8 kilòmetres (4 d’anada + 4 de tornada, pel mateix camí: lineal), un desnivell de 108 metres i una durada estimada de 3 hores (anar i tornar).

Encara que la ruta s’inicia amb una pronunciada pendent, la resta de la ruta és suau i relaxada. Tot el camí està degudament senyalitzat per balises i indicadors. Comencem l’ascens recorrent uns pocs metres per asfalt, en direcció a uns dipòsits d’aigua. En aquest punt comencem a tenir unes meravelloses vistes dels penya-segats.

Continuem l’ascens per un sender de terra paral·lel al litoral, deixant la costa a mà dreta. Coronant la cima veurem una senyalització de fusta indicant Cabo Quejo i las Antenas.

Continuem de front i a pocs metres divisem el Cabo Quejo i una balisa que ens indica el sender de baixada a ell. Una vegada estiguem en el Cabo, tindrem unes espectaculars vistes d’Isla, Noja i Ajo, gaudint de l’agrest paisatge.

Tornarem a pujar al sender inicial, que no deixarem fins arribar al punt final de la ruta d’anada, en la platja de La Arena. La tornada la realitzarem pel mateix camí.

Explicades les dues rutes, ja tenim una base per a poder escollir quina farem. Les dues valen molt la pena, i és trist que no puguem fer-les totes dues. Haurem de deixar coses per un altre viatge a Cantàbria, perquè Cantàbria, com sabeu, és infinita…

I finalment, per acabar el dia, us proposem una aproximació per tal de pujar al Pico de la Virgen de las Nieves, en la comarca de Asón-Agüera. Hem d’anar amb el cotxe al poble de Ampuero, que és on realment comença l’ascensió per carretera. Ampuero està a uns 18,8 kilòmetres de Santoña (uns 22 minuts en cotxe).

Hem de sortir d’Ampuero per l’est, pel Barrio de La Bárcena, on agafarem la carretera CA-510 i ja no l’haurem de deixar fins al final, al cap de 10 minuts aproximadament (farem uns 6,6km des d’Ampuero per aquesta carretera CA-510). Quan arribi el moment agafarem un trencall a mà dreta i seguirem el camí per una altra carretera més estreta i amb més corbes, la SV-5211.

La senyal ens diu que encara falten 5 kilòmetres per l’ermita, i continuarem amb la carretera SV-5211 fins a la seva finalització. Ja veurem que quan s’acabin aquests 5 kilòmetres ja no podrem avançar i tindrem l’ermita a sobre un petit turonet a la nostra dreta. En aquell punt haurem de deixar el cotxe i pujar-hi a peu. Tranquils, que només s’han de fer a peu uns 500 metres com a molt!!!

En total hem fet des d’Ampuero uns 12 kilòmetres de cotxe. Els últims 500 metres els haurem de fer a peu, i son una mica durs, tot i que el sender és ampli. Val la pena arribar-hi perquè és una de les millors panoràmiques que veure a Cantàbria amb nens. Per la vessant oest es pot veure la comarca del Asón, Laredo, Santoña i Santander. Per la vessant sud, en la porta de l’Ermita, l’embassament del Juncal amb un bosc de roures i salzes preciós, però millor no passar amb nens de l’Ermita, perquè és una mica perillós i ja sabem que els nens mai paren quiets.

També has de saber que en l’actualitat, es celebren les festes patronals de la Virgen de las Nieves de Guriezo el 5 d’agost, una bona excusa per conèixer un altre bell racó de la infinita Cantàbria si us plantegeu algun pla amb nens.

Guriezo, venera a la Virgen de las Nieves des de temps immemorials. S’han trobat documents de l’any 1.356 que refereixen que ja existia un ermità que es dedicava a la cura de l’ermita i culte de Nostra Senyora de la Virgen de las Nieves.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (184,00km i 3 hores i 24 minuts). Hem posat les dues opcions de caminada pels penya-segats com si fos una activitat a realitzar cada una:

Avui anirem a explorar i passar el dia a la comarca de l’Asón-Agüera, la qual està molt a prop del límit amb Biscaia i abasta la conca per la qual discorre el riu Asón i els seus afluents com el riu Gándara. El primer que farem serà acostar-nos al poble de Aja i anar a peu fins al seu mirador, el Mirador de Aja. Estem anant en el punt més llunyà de la ruta i a partir d’aquí cada atracció ens acostarem un xic més des de la nostra ubicació de Liérganes. El Mirador de Aja es troba a 46,80 km de Liérganes (que es fan amb un xic més d’1 hora). Seguidament després anirem a veure el naixement de l’afluent de l’Asón, el riu Gándara. Arribarem al poble de la Gàndara, i a 1,5km del poble hi surt del terra un torrent d’aigua. Aquest és el naixement. Seguidament visitarem el Mirador de la Reina (o mirador del Gándara) i entrarem al Centre d’Interpretació del Parc Natural Collados de Asón. Després continuarem la ruta per la vall del riu Asón, veient el Mirador de los Collados del Asón i el Mirador del nacimiento del Asón. En aquest punt, farem una caminadeta de 9 kilòmetres anomenada Ruta de Asón a la Cascada de Cailagua. L’iniciarem al poble d’Asón. Ja per finalitzar, tornarem per la carretera CA-261 i entre els pobles d’Arredondo i La Cavada ens aturarem al Mirador de Alisas, en el Puerto de Alisas, on tindrem vistes del mar i tot. Comencem.

Ens dirigirem al punt més llunyà de la ruta, al poble de Aja, passant per el Puerto de Alisas i les Valls de l’Asón, en els quals ens hi aturarem de tornada. Per arribar a Aja hem de trencar a mà esquerra un cop siguem a la carretera CA-256. El trencall ens pujarà al poble durant 3 kilòmetres per una carretera estreta i amb moltes corbes (la CA-667). Hem d’anar en compte. Un cop hem aparcat al poble d’Aja, prendrem un sender senyalitzat d’uns 5 minuts a peu cap al Mirador de Aja. Des d’aquest mirador es tenen unes precioses vistes de la vall de Soba.

Jutjeu vosaltres mateixos:

Un cop n’hem tingut prou de les vistes, ens en tornarem pel camí que hem vingut i amb el cotxe ens acostarem al poble de La Gándara i el primer que farem serà anar a buscar el Centro de Interpretación del Parque Natural Collados de Asón (estem a 6,9 kilòmetres del mirador de Aja).

En el centre ens informaran de si hi ha novetats o imprevistos en la ruta que volem fer avui. Per altra banda, el centre compta amb una sala d’audiovisuals, panells i fotos expositives perquè ens fem a la idea del Parc Natural que estem visitant.

En el centre es pot gaudir d’una sala cega on a través d’un audiovisual es convida al visitant a l’apropament als diferents sons més comuns de la vall: l’aigua, el vent, els animals, etc… Disposa d’un espai expositiu en el que a través de les diferents sales es pretén donar una visió global de tot l’entorn. La sala dedicada a la flora i a la fauna ens apropa a les diferents espècies que habiten en l’Alto Asón.

Des de la sala de Glaciarisme, Geologia i Coves, el Centre d’Interpretació del P.N. de los Collados de Asón ens brinda la possibilitat d’entendre com es va formar el sistema muntanyós de l’Alto Asón i de la Serralada Cantàbrica, i així, avui podem entendre les diferents formacions que ens trobarem en el Cor del Parc Natural.

Les gents “Sobanas” i les seves costums, també estan representades en el Centre d’Interpretació com mostren els diferents panells referits a l’etnografia de la Vall.

La Comarca de l’Alto Asón, és sens dubte, una de les valls més boniques de Cantàbria i alhora, un dels paratges més desconeguts d’aquesta comunitat.

L’entrada és gratuïta i l’horari d’obertura a l’estiu és de dilluns a diumenge de 10 a 19h.

Des del Centre hi surt un camí que en uns 500 metres ens portarà al Mirador de la Reina (o de la Gándara), en la qual es veuen les cascades del riu Gándara i la seva caiguda brusca impressionant.

Per arribar al mirador, caminem entre la tranquil·litat que es respira i el primer que ens trobem és una esplanada verda on només escoltes el soroll de riu al passar per aquest espectacle de la naturalesa. En altres temps hi havia en la riba d’aquest riu una sèrie de molins fariners, una fàbrica de farines i varies ferreries que aprofitaven aquestes aigües per el seu funcionament… i al fons, el mirador!

En època de pluges la vista és espectacular ja que des del mirador no solament podem veure el descens del riu, sinó que també podem veure els petits pobles “sobans” que regalen un espectacle fabulós, des del verd intens dels camps als blaus d’un cel net i sense contaminació. Per això una de les millors èpoques per visitar aquesta zona seria en plena tardor.

El mirador en si és una gran estructura metàl·lica amb barana de vidre que està en voladís i el seu terra també és d’enreixat metàl·lic. Des d’aquí podràs obtenir les millors fotos de part de la vall amb les cases “sobanes” sobresortint, les muntanyes de fons i la panoràmica de la cascada.

Vist l’espectacular mirador, ha arribat l’hora d’anar a veure el Naixement del Riu Gándara, el qual es troba a 1,5km del Centre d’Interpretació aproximadament. Seguirem amb el cotxe una senyalització que ens portarà directes al naixement del riu Gándara. El torrent d’aigua sorgeix a borbolls del propi terra. És un lloc bell i francament relaxant.

I continuarem la nostra ruta anant a trobar el primer dels miradors de la vall de l’Asón, el Mirador de los Collados del Asón. Es troba a 3,5km de la Gándara, ja a la carretera que ens portarà a Asón (la CA-265). Deixarem el cotxe una mica abans del mirador, en el pàrking del Parque Natural. D’aquí al mirador hi ha un tram de 200 metres a caminar pel voral de la carretera.

Les vistes de la vall de l’Asón son espectaculars, i es veu la traça de la carretera com baixa per la vall. Anirem a buscar el següent mirador, el Mirador del Nacimiento del Asón.

Hem d’estar molt atents perquè aquest mirador es troba a molt poca distància de l’anterior, just a la meitat d’una corba tancada, a 2,10km (3 minuts en cotxe). Aquest mirador és el millor per admirar la gran cascada de l’Asón. Es tracta d’un salt d’aigua de 70 metres que és el naixement del riu Asón. Des del mirador es tenen unes vistes increïbles, amb tota la vall…

I finalment ha arribat el moment de realitzar una gratificant caminada fins a la cascada de l’Asón. La ruta es diu “Ruta de Asón a la cascada de Cailagua” (o Cascada del riu Asón). Hem d’anar fins al poble d’Asón i aparcar el cotxe. La ruta té un total de 7km (anar i tornar), un total de temps efectiu d’unes 3 hores i un desnivell d’uns 200 metres aproximadament. També hi ha una versió més llarga de la caminada, des del poble d’Arredondo (afegir 11 kilòmetres més, si a algú li interessa).

La cascada del Asón, amb els seus 70 metres d’alçada, presumeix de ser la cascada més alta de Cantàbria. Una senzilla ruta de senderisme apta per anar-hi amb nens et portarà als seus peus en ple cor del Parque Natural de los Collados del Asón. Qualsevol època de l’any és bona per calçar-nos unes botes de muntanya i fer aquesta preciosa ruta.

La vertiginosa cascada del Asón s’ha convertit en l’icona de la Comarca del Asón. No hi ha cascada més bonica a Cantàbria. I la comarca en general és el més. La comarca del Asón no és tant coneguda com altres localitats muntanyoses de Cantàbria, però té un fort patrimoni natural que cada cop està més patent en els itineraris per Cantàbria. Cada vegada aquesta zona és més famosa. És una meravella i una alternativa perfecta a altres zones rurals de Cantàbria que estan més massificades.

El punt de partida de la ruta del Nacimiento del Asón son els allotjaments rurals les “Casucas del Asón”, en el poble d’Asón, prop d’Arredondo, davant de l’ermita de San Antonio de Pádua del mateix poblet.

Un cop aparcats havent deixat el cotxe prop de las Casucas del Asón, ja estem preparats per començar un dia de desconnexió en plena naturalesa. L’únic soroll que sentiràs és el murmuri del riu. Quina meravella!

La ruta de senderisme és ben senzilla i es pot fer amb nens. Com hem dit, la ruta és lineal i molts dels trams discorren prop del riu Asón.

La caminada és com un passeig, i tot el passeig és una delícia, però el premi final é quan arribes al propi Naixement del Asón. Si quan hi vas el riu va plenet d’aigua el seu soroll tant potent i tant de prop serà la millor teràpia anti-estrés del món.

Una vegada tenim el cotxe aparcat, s’ha de travessar un pont a la dreta per començar una lleugera pujada per un terreny una mica irregular, però en apenes unes metres arriba a un camí molt més pla i regular. El camí està perfectament senyalitzat. De tant en tant durant la ruta trobaràs marques blanques i grogues. No hi ha opció a perdre’s. Tot el camí fins a la cascada discorre entre un bosc màgic de falgueres, riberes, alzines, faigs i castanyers. Passada ja una bona estona des de que comences a caminar arribem a un punt concret on hi ha una desviació amb el símbol PR-S14.

Arribats fins aquí, hi ha dues opcions, travessar el riu o continuar per la ruta normal. Nosaltres ens decantarem per tirar tot recte sense desviar-nos, però a la tornada decidim tornar per la bifurcació PR-S14. Es tracta d’una drecera amb un terreny més regular que va a parar a uns metres abans del tram final cap a la cascada del Asón. Si vols fer drecera, et recomano millor anar directament a prendre l’opció del PR-S14. Tant si decideixes prendre la desviació com si continues tot recte, hi ha un moment en el que tens que creuar el riu sí o sí. No te’n lliures abans o després. Les pedres per creuar el riu son bastant estables i grans.

El tram final de la ruta ja arribant als peus de la cascada té un xic més de pendent i és algo més irregular, però res que no pugui fer un nen a partir de 6 o 7 anys aproximadament. També dependrà del nen, és clar.

La veritat és que la Cascada del Asón és una de les cascades més boniques del país. El seu accés és tant còmode que no hi ha excuses per arribar fins aquí. Per cert, també se la coneix com la Cascada de Cailagua, com hem dit anteriorment.

Un cop arribes als peus d’aquesta joia del parc natural, en poc més d’una hora i quart si vas a poc a poc (o poc més d’una hora si alleugeres un xic el pas), et mereixes una bona pausa davant de semblant bellesa. Un bon moment per relaxar-se simplement escoltant el so de la cascada, tirar unes fotos o reposar forces amb un piscolabis. Al tenir tanta alçada la paret de calcària vertical, l’aigua de la cascada es pulveritza mentres cau, a no ser que la cascada vagi a tope d’aigua. El so i l’entorn del lloc és envolvent i màgic.

Un cop recuperat l’alè i immortalitzat el moment, comencem la baixada i la tornada. Com et comentàvem abans, en aquest cas per evitar la part del tram final, podem decidir tornar per el tram del PR-S14 i la veritat és que serà un encert perquè el terreny sol estar molt millor. Aquesta desviació és més senzilla.

Ara bé, si no voleu fer cap caminada o fa mal temps, també hi ha la possibilitat de visitar la cascada d’allò més ràpid en cinc minuts.

Just després del segon mirador del que hem parlat (Mirador del Nacimiento del Asón), unes quantes corbes més avall, quan ja hem salvat tot el desnivell, hem de fixar-nos bé en un petit rètol que veurem a mà esquerra. És molt petit i indica una ruta a peu directa a la cascada. Quan ho vegis aparca on puguis. Aquest és el camí més curt.

El camí és molt curtet però té lo millor de la zona. Aniràs paral·lel al curs del riu i en pocs minuts et trobaràs al peu d’aquesta enorme cascada. Amb algo més de 70 metres de caiguda, aquest salt d’aigua en forma de cua de cavall es precipita des de la mateixa roca.

I fins aquí és lo què haurà donat de si la ruta a la cascada del Asón. En principi tenim previst per el recorregut des del poble d’Asón, però mai se sap…

Ens en tornem cap a Liérganes i pel camí passarem pel Puerto de Alisas, entre els pobles d’Arredondo i La Cavada, on trobarem el Mirador de Alisas. Cal dir, que tota la carretera al passar per aquest port, es converteix en un gran mirador panoràmic. El mirador està a poc menys de 100 metres del port, i a 674 metres d’alçada. Aparcarem en un petit espai habilitat en el port, i anirem al mirador caminant.

En el mirador hi ha una estructura de forma circular amb un pilar de blocs de pedra, terra adoquinat i en el centre una figura circular en la que trobem una rosa dels vents senyalant cap al nord.

Aquest mirador disposa d’un rètol informatiu identificant les cimes i altres llocs. Sens dubte el detall principal de l’estructura la trobem en el mur exterior de la circumferència on podrem trobar diferents fletxes apuntant als elements que podem identificar en cada sentit.

Des del mirador i en dies clars, és possible observar la badia de Santander, el Valle de Ruesga i gran part de la zona oriental de Cantàbria, Alto Campoo i inclús els Picos de Europa i la Serralada Cantàbrica.

En una de les corbes del port existeix un monument dedicat als ciclistes, ja que és un port bastant freqüentat per aquests.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (96,00km i 2 hores i 22 minuts):

I avui no ens mourem de la comarca en la qual som: Trasmiera. Primer de tot farem un petit trekking per veure un altre tram de la costa càntabre. La Ruta de Somo a Langre és ideal. Partirem del pàrking de la playa de loredo i recorrerem 9,60km d’anada i tornada, arribant fins a la playa de Langre, on ens hi banyarem. Acabarem el dia fent una altra caminadeta als pous de Noja, amb unes magnífiques vistes del litoral. Comencem.

Avui farem la Ruta de Somo a Langre per la costa. En la costa oriental de cantàbria, aquest passeig discorre entre Somo i Langre per la costa de Ribamontán al Mar, travessant la platja de El Puntal – Somo – Loredo, i la illa de Santa Marina. Nosaltres escurçarem aquesta ruta una mitja hora (anada) fent un total escurçat de 1 hora.

Per tant, serà una ruta de 4,80km (anada), d’una durada aproximada de 1 hora i 15 minuts (anada), amb desnivell escàs, únicament algo pronunciat en la baixada a la platja de Langre.

La ruta “oficial” surt de l’embarcador de Somo, però nosaltres escurçarem la ruta una mitja hora i aparcarem en el parking de la playa de Loredo. Continuarem caminant per la platja fins al seu final i prendrem el corriol que ens durà fins a l’aparcament de la playa de Los Tranquilos.

L’aparcament de la playa de Los Tranquilos està situat enfront a la illa de Santa Marina, que és la més gran del litoral cantàbric.

A partir d’aquest punt, el camí discorre per uns alts penya-segats (los Acantilados de Loredo), al llarg dels quals haurem de tenir la precaució de no apropar-nos massa a les vores.

En breu arribarem al mirador de Llaranza, que ofereix una espectacular imatge de la bravura del mar Cantàbric.

Superat aquest lloc, es veurà la bella playa de Langre, a la que haurem de baixar-hi des de l’aparcament de la platja.

Ens banyarem en aquesta meravellosa platja. Després, només ens quedarà la tornada pel mateix camí que hem fet.

Un cop acabem el trekking a l’aparcament de la platja de Loredo, agafarem el cotxe en direcció a Miera, per anar a fer la ruta a los pozos de Noja. De Loredo a Miera hi ha uns 35,70 kilòmetres cap a l’interior, que es fan en 50 minuts aproximadament. A Miera anirem en compte de trobar la carretera que ens deixi a l’aparcament de la Cueva Sopeña II. Allí deixarem el cotxe i farem la caminada fins als pous de Noja.

Com veiem, és una caminada d’uns 6,4km (anar i tornar), amb un temps efectiu total de 2 hores. Té una mica de desnivell tot i que la dificultat és fàcil.

Els pozos de Noja son dues llacunes artificials situades entre els municipis de Miera i Liérganes. Existeixen varies formes d’arribar als pous, però t’aconsello que si hi aneu amb nens, seguiu les indicacions d’aquesta ruta que surt des del poble de Miera, un preciós poble en el que podràs passar-hi unes hores estupendes. Si es vol, al final del dia i de la caminada, et recomanem una visita a la Cova de Sopeña i al poble de Miera. T’encantarà!

La ruta és per descobrir el balcó més bonic del Cantàbric, a 700 metres d’alçada…

Per arribar als pous de Noja com hem dit, haurem d’acostar-nos al poble de Miera. De la carretera CA-260 haurem de trencar a mà dreta i agafar la carretera CA-641 en direcció Miera i La Solana. És una carretera de tant sols 3 kilòmetres, però s’ha de fer amb paciència perquè hi ha corbes per avorrir.

A Miera t’hi trobes l’església de Nuestra Señora de Miera, que es coneix familiarment com “la Catedral de Miera” per la seva espectacularitat arquitectònica i per la seva portada i retaules barrocs. No te la pots perdre. Des d’aquí podràs gaudir d’unes vistes precioses de la vall de Miera.

Des de la majestuositat dels 400 metres d’alçada en els que se situa Miera podràs gaudir del paisatge llaurat per el riu del mateix nom. Des d’aquí haurem de tornar a agafar el cotxe i seguir per la mateixa carretera. Veuràs una indicació cap a la Cueva de Sopeña – Salitre II, el punt de partida de la nostra ruta de los Pozos de Noja.

Des de Miera fins a la Cueva de Sopeña son 4 kilòmetres d’una carretera de poble, així que no fa falta córrer molt, sinó que és millor gaudir del paisatge i fer-ho a poc a poc.

Al final arribaràs a un aparcament per a 4 places junt a una casa. És l’accés a la Cova de Sopeña. Aquí és on pots deixar el cotxe. Des d’aquí son tant sols 3 kilòmetres fins arribar a los Pozos de Noja.

Després d’aparcar comença la nostra pujada per la carretera. Son 1.700 metres d’un tram que segueix éssent asfaltat, amb molt poc tràfic, excepte per alguna furgoneta o tractor dels propietaris de les 3 o 4 cabanes que et trobaràs per el camí. És recomanable anar amb cura.

Les vistes son impressionants, i milloren a cada pas. A mà esquerra podràs gaudir del cuidat paisatge de la Vall del Miera format per infinits camps que els ramaders d’aquesta vall agreste cuiden amb tant d’amor.

Qui sap si els nostres fills seran la última generació que pugui gaudir d’aquests verds prats delimitats per murs de pedra, abans de que el seu abandó els converteixi en bosc i males herbes. Gaudiu d’aquest paisatge únic que sembla que ha nascut de la paleta d’un pintor.

Després de passar el barri de la Solana veuràs un creuament de camins. Assegura’t de seguir per la carretera de la dreta. No té pèrdua, però una foto explicativa mai està de més.

Després d’haver realitzat els primers 1.700 metres, veuràs un camí de terra que va cap a la dreta. Deixa la carretera i segueix per aquí.

En aquesta segona desviació tingues un xic més de cura. Fixa’t en la tanca del bestiar com a referència i agafa el camí de la dreta. Poc després veuràs que en el camí hi ha una cabana a mà esquerra. És la última que veuràs.

A partir d’aquesta desviació son 1.300 metres més fins als Pozos de Noja. Son de terra i el camí està bastant erosionat per l’efecte de l’aigua i dels tractors, així que per aquí no es pot anar amb cadiretes de nens.

Aquests últims metres son costa avall, així que passen volant. Quan comenci una última pujadeta cap amunt gira a l’esquerra i veuràs el primer Pozo de Noja.

Els Pozos de Noja son dos petits embassaments creats a principis del segle XX per alimentar una petita central hidroelèctrica de la Electra Pasiega, en la base de la muntanya. Es varen construir aprofitant les fondalades del terreny, i en el petit encara s’aprecia la canalització per la que baixava l’aigua. Les turbines que generaven la electricitat encara es troben en la carretera que uneix Liérganes amb San Roque de Riomiera, encara que estan molt deteriorades. Les anomenen “la fàbrica de la llum”. Encara que abandonades, estan ben visibles.

El primer Pozo és més gran, i està en el terme municipal de Miera. En canvi, el petit es situa en el de Liérganes. Entre ambdós podràs pujar-te a un mirador des del que es divisen més de 50 kilòmetres del litoral càntabre.

Des d’aquí podràs contemplar una de les millors vistes de la plana litoral, des de Santoña fins a la Badia de Santander.

Entre els dos pozos de Noja hi ha una campa gegant en la que els nens podran jugar sense cap tipus de perill mentres que els grans reposem forces.

Els Pozos de Noja son un ecosistema molt necessari per a aus i la vida aquàtica d’aquests cossos d’aigua. Et recomanem que tinguis molt de cura amb aquest enclavament tant delicat, i que els deixis almenys igual de bé de com t’ho has trobat.

Un cop arribat al teu destí, tant sols tens que tornar sobre els teus propis passos fins a l’aparcament de la Cueva de Sopeña – Salitre II i que t’expliquem a continuació.

Cueva de Sopeña – Salitre II La Cueva de Sopeña no és molt coneguda i té molt d’encant. És una cova-museu que recrea la Cueva de Salitre en Ajanedo, i a la que només hi poden accedir paleontòlegs. Aquest jaciment del Paleolític Superior i Mesolític té panells de pintures rupestres paleolítiques que han servit d’inspiració per la habilitació al turisme de la Cueva de Sopeña – Salitre II. Si us interessa la seva visita heu de contactar amb l’Ayuntamiento de Miera (942.53.97.46) o enviar un correu electrònic a ayuntamientodemieramail.com amb antelació.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (73,90km i 1 hora i 39 minuts):

Avui anirem a descobrir i explorar la Comarca històrica de los Valles Pasiegos. Primer ens perdrem per San Pedro del Romeral, una típica població “pasiega”. Després continuarem per Vega de Pas, una altra vil·la pasiega, amb la seva arquitectura rural tradicional. Ens enfilarem per les valls i muntanyes i passarem pel Mirador de la Braguía, en el Port de la Braguía, entre Selaya i Vega de Pas. Enllaçarem amb Puertoestacas y Puerto Lunada, una ruta per les dues valls en plena província de Burgos. Explorarem el Valle del Miera i acabarem la ruta del dia visitant la població de San Roque de Riomiera, una altra vil·la pasiega. Comencem.

De Liérganes a San Pedro del Romeral hi ha 60,20km que es realitzen amb poc més d’1 hora. Les terres pasiegas estan poblades des de fa segles, i això es reflexa en el paisatge. Les cabanes pasiegas es troben disseminades per tot el paisatge de pastures escarpades. Les Tres Vil·les Pasiegas: San Pedro del Romeral, Vega de Pas i San Roque de Riomiera son el millor exemple d’aquest modus de vida que les seves gents han sabut transmetre de generació en generació. Els cuidadíssims prats, encara que creats per la ma de l’home al llarg dels segles, son un atribut més d’un ecosistema en el que la naturalesa i les formes de vida tradicionals estan molt integrats. El Valle del Miera, amb estretes gargantes excavades en la roca per el riu, és el més tancat de la regió, i en el seu encapçalament s’hi troba un circ glaciar. El bosc autòcton –avellaners, freixes, castanyers, roures- es troba bastant reduït en favor dels prats.

Arribem i aparquem el cotxe a San Pedro del Romeral, la primera de les valls i vil·les pasiegues que visitem.

San Pedro del Romeral és una de les tres vil·les pasiegues, ubicada al sud-est de la comarca de Pas-Iguña, en la part alta de les valls del Pas.

Aquest poble és un dels grans oblidats d’aquestes famoses valls, probablement per la seva situació geogràfica. No conta amb grans atractius culturals, però els seus esglaiadors paisatges tenyits de les tradicionals cabanes pasiegues son un veritable delit per a la vista, un espectacle natural que no voldràs perdre’t.

La Cabana Pasiega

Segell d’identitat per excel·lència de la comarca del Pas… I no és per menys! Aquest tipus de construcció tant característic de les Valls Pasiegas comença a desenvolupar-se a l’Edat Mitjana, amb l’arribada a aquestes terres dels Pasiegos, el principal medi de vida del qual era el pasturatge.

No seria fins als segles XVI i XVII quan comença a formar-se el paisatge tant singular que coneixem avui en dia, doncs es passa d’un sistema pastoril comunitari a un d’individual, on cada pastor s’encarrega del seu propi bestiar. Com a resultat, cada família va tancar el seu terreny, conformant el paisatge actual.

En els segles XVIII-XIX s’acaba de donar forma als diferents tipus de cabanes pasiegas: la tradicional cabana pasiega, la funció principal de la qual és la de albergar el bestiar quan es puja a les pastures de la zona alta de la vall, i la cabana “vividora”, dotada amb més comoditats per el dia a dia, i que és més freqüent veure en els nuclis urbans o en les zones més baixes de la vall.

La distribució de la cabana és senzilla: en dues plantes, la part baixa amb capacitat d’albergar el bestiar; i la planta superior a mode de vivenda. Per a la seva construcció s’utilitza pedra per els murs, fusta per els posts i bigues, i lloses d’arenisca fosca a mode de teules.

Les parcel·les es limiten per mitjà de murs de pedra. Les pedres es col·loquen l’una sobre l’altra, conformant el mur, sense ciment o altres materials d’unió. És sorprenent veure l’extensió i aguant d’aquests murs, l’esforç i temps que haurà portat realitzar-los!

Església de San Pedro

Aixecada en el segle XVIII, de construcció senzilla, es distribueix en una nau coberta de volta de “terceletes” i una torre campanar.

Ermita del Rosario

Es troba en el barri de Bustiyerro, és un altre exemple de la simplicitat arquitectònica religiosa de los Valles Pasiegos. A l’igual que l’església de San Pedro, també es va construir en el segle XVIII.

Costums ancestrals – La Muda Alguns pasiegos a dia d’avui continuen practicant la transhumància, una costum ancestral que en la comarca del Pas es coneix com la “Muda”. La Muda consisteix en el canvi de cabana en busca de millors pastures per el bestiar, per lo que era freqüent que cada família tingués quatre o inclús cinc cabanes per a poder portar-ho a terme. Es traslladaven de l’una a l’altra, com si d’una mudança es tractés, emportant-se totes les seves pertinences amb ells. El camí no és fàcil, sol haver-hi varis kilòmetres de distància entre les cabanes, a través de muntanyes amb vessants escarpades i pronunciades pendents. Sense cap dubte un modo de vida tant fascinant com esgotador, lo que demostra la gran enteresa dels habitants d’aquestes valls.

Quan sortim de San Pedro del Romeral sortim per la seva zona nord, per anar a buscar el Mirador de San Pedro del Romeral, ubicat a una pista forestal al nord del poble, a 850 metres del mateix. Les vistes que es tenen son de la vall i del poble. Son espectaculars. Val la pena apropar-s’hi. També s’hi troben taules de pícnic i barbacoes.

Ens desplacem amb el cotxe fins a Vega de Pas, una altra de les vil·les pasiegas. S’hi arriba per la carretera local CA-632 que va a buscar la CA-263. En total son uns 12,8 kilòmetres que es recorren en uns 19 minuts.

Considerada la més important de les tres vil·les pasiegas, descobreix què podem veure a Vega de Pas.

Encara que no destaca especialment pel seu patrimoni històric, sí pel seu patrimoni natural gràcies a la seva ubicació entre altes muntanyes. Això, a més, ha permès que es conservin intactes les seves tradicions més arrelades, incloent les cabanes pasiegas que esquitxen el paisatge.

La visita comença inevitablement en la Plaza del Doctor Madrazo, envoltada per edificis d’arquitectura muntanyesa amb les seves tradicionals balconades de fusta.

En un extrem s’alça l’església de Nuestra Señora de la Vega, construïda entre els segles XVII i XVIII. De l’exterior crida l’atenció la seva monumental espadanya de tres obertures, la major de los Valles Pasiegos. Ja en l’interior val la pena aturar-se a observar la creueria gòtica estrellada, així com les diferents capelles.

En l’espai annex a l’entrada hi ha una antiga Mesa de Juntas de pedra, molt possiblement del segle XV. A més hi ha un quiosc de música i als seus peus un monument al sobao pasiego i la quesada, els dos productes gastronòmics més importants de la comarca.

A uns pocs metres de la Plaza Mayor es troba el complex sanitario del Doctor Madrazo, eminent cirurgià nascut en la vil·la en el 1850. En el 1894 va crear un sanatori quirúrgic, hospital pioner en la seva època amb capacitat per a vint pacients. Amb posterioritat, en el 1910 va fundar las Escuelas Públicas, amb un concepte molt més modern i integral de l’ensenyament.

Avui tot el complex es troba en ruïnes, però encara així, permet fer-se una idea de la importància del Doctor Madrazo per a Vega de Pas.

A continuació podem visitar el Museu de las Tres Villas Pasiegas, ubicat en l’antiga ermita de San Antonio. Ideal per a conèixer les costums pasiegas, inclou reproduccions, eines, mobles, utensilis i fons documental.

Els horaris d’estiu son de dimarts a diumenge de 11 a 13:30h i de 17 a 19:30h. El preu és de 2€ per persona. Gratuït pels menors de 6 anys.

A més del patrimoni històric del centre urbà de Vega de Pas, el seu principal atractiu resideix en l’arquitectura popular que esquitxa les valls dels voltants. Es tracta de les cabanes pasiegas, construccions que es venen utilitzant des de fa segles en la regió.

Son robustes edificacions de pedra, rematades amb teulades de lastres i disposades en parcel·les individuals tancades per murs. Els pasiegos les utilitzaven per a la muda, una forma de transhumància en la que tota la família es traslladava junt amb el bestiar en busca dels millors prats.

Malgrat això, des del fons de les valls fins lo alt de les muntanyes, el paisatge ha quedat esquitxat de cabanes que mostren el llegat de la vida rural pasiega.

Moltes d’elles han estat reconvertides en allotjaments turístics, oferint al visitant totes les comoditats en un entorn tradicional.

Visitat el poble i el museu, anirem a buscar amb el cotxe el Mirador de la Braguía, en direcció al Puerto de la Braguía, per la carretera CA-262. El Mirador es troba a uns 5,5 kilòmetres de Vega de Pas, cap al nord. El Puerto de la Braguía és un gran port de muntanya de Vega de Pas, encarregat de connectar el poble amb la veïna localitat de Selaya. Per ell discorren les sinuoses corbes de la carretera CA-262, oferint immillorables vistes del paisatge.

Com hem dit, és imprescindible aturar-se en el Mirador de la Braguía, dins del terme municipal de Vega de Pas, encara que en la vessant de Selaya també hi ha varis observatoris. Recentment restaurat, ofereix una amplia zona verda amb vistes de quasi 360º, bancs i berenadors.

Tornarem a baixar cap a Vega de Pas per anar en direcció de l’altre gran port de muntanya, al sud de Vega de Pas: el Puerto de las Estacas de Trueba.

Es tracta del límit natural entre Cantàbria i Burgos, ofereix des dels seus diferents miradors espectaculars vistes de l’entorn.

S’hi arriba seguint la carretera CA-631 des de Vega de Pas, la mateixa és com un mirador natural de la vall, i una vegada a la província de Burgos passa a anomenar-se BU-570 per arribar fins a Espinosa de los Monteros.

L’alçada màxima és de 1.153 metres sobre el nivell del mar, on neix el riu Yera que es precipita per vertiginoses cascades.

De l’altra banda s’extén el cabañal de Las Machorras, als peus de l’imponent Cerro de Castro Valnera.

Un cop hem arribat al Puerto de las Estacas de Trueba, ens aturarem i prendrem consciència del paisatge que ens envolta. Seguidament recorrerem l’enllaç entre aquest port i el Puerto Lunada, a la província de Burgos (Castella i Lleó). S’ha de seguir a les carreteres BU-570 i BU-572 fent de trajecte uns 18 kilòmetres. Enllacem les dues valls, el valle del Yera i el valle del Miera. La carretera amb aquests 18 kilòmetres fins a Puerto Lunada ens fa d’impressionant mirador, creant una ruta totalment panoràmica.

Així doncs, entrarem a la Vall del Miera a partir del Puerto de Lunada (a 1.350 metres d’alçada). Baixarem i explorarem la Valle del Miera fins a aturar-nos a la seva població principal, San Roque de Riomiera, a 15,4 km del Puerto de Lunada (uns 23 minuts amb cotxe).

Baixarem poc a poc amb el cotxe per la Valle del Miera, observant aquesta vall espectacular. Des del Puerto de Lunada, però, de seguida ens haurem d’aturar, ja que hi ha dos miradors a peu de carretera que les vistes bé que valen la pena. El primer d’ells es diu Mirador de Covalruyo, es troba a una corba de 180º a 2,3 kilòmetres de dalt el Puerto, i s’ha de seguir un camí en principi ple de graons. El camí que segueix, el qual és una escala, ens porta, amb menys de 100 metres fins a un púlpit penjat de la vessant de la muntanya, on es tenen unes grans vistes. El lloc també és molt espectacular.

Baixarem del mirador amb cara d’haver-nos esglaiat, ja que l’emplaçament del mateix és imponent. Continuarem baixant per la carretera CA-643 fins a aturar-nos en el segon mirador, el Mirador de la Casa del Rey. Aquest mirador no és tant espectacular com l’altre, però val la pena igualment per les seves vistes, a peu de carretera. El mirador es troba a 3,7 kilòmetres de l’altre. Les vistes de la vall, tant mirant amunt com mirant avall, son superespectaculars.

Un cop gaudit de les vistes, continuarem el nostre viatge fins a arribar a la població de San Roque de Riomiera. Es troba a 9,4 kilòmetres de l’últim mirador (a uns 13 minuts amb cotxe).

És la tercera de les Tres Vil·les Pasiegas que hem descobert en el dia d’avui. Zona eminentment ramadera, amb una gran riquesa de pastures, al peu del Portillo de Lunada. Ofereix bellíssims paratges que a l’hivern, per la seva alçada, registren nevades copioses. La dispersió de la població és molt típica en aquesta comarca.

Encara que el paisatge i els poblaments rurals son sense dubte el seu principal atribut, San Roque de Riomiera conta també amb algunes manifestacions artístiques com l’església parroquial de La Pedrosa, edificada en el segle XVII encara que amb abundants reformes posteriors. La imagineria fou destruïda durant la Guerra Civil. El retaule major és de mitjans del XVIII i fou portat de Burgos.

Podem mencionar també l’ermita de Los Desamparados, a Morilla, una edificació popular del segle XVII. En gastronomia, San Roque de Riomiera sobresurt per les seves excel·lents carns de boví i de xai.

Hem de dir que ens hem enamorat de tal forma d’aquestes valls, que pensem tornar-hi un altre dia a realitzar una caminada per les mateixes i acabar de conèixer-les més a fons.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (147,00km i 3 hores i 5 minuts):

Anirem a passar el dia visitant la capital de Cantàbria, Santander. Santander té 171.951 habitants (any 2017), i és el municipi més poblat de la comunitat autònoma. És capçalera de l’àrea metropolitana de Santander, una conurbació de més de 300.000 habitants que s’extén al voltant de la badia de Santander. El terme municipal limita al nord amb el Mar Cantàbric, a l’est amb la badia homònima, que l’envolta també per el sud junt al municipi de Camargo, i a l’oest limita amb el municipi de Santa Cruz de Bezana. La seva cota màxima, situada en Peñacastillo, s’eleva 138 metres sobre el nivell del mar. Comencem.

Agafarem el cotxe per anar a Santander i l’aparcarem a prop de l’Oficina de Turisme del Centre, en el Parking Alfonso XIII, ubicat al Paseo Pereda, a menys de 100 metres de l’oficina de turisme, la qual també està ubicada en el Paseo Pereda.

Visitada l’oficina, la intenció que tenim per el dia d’avui és com fer dues rutes, una pel matí fins mitja tarda, i l’altra per la tarda fins al vespre:

• Del Centre Històric a la Península de la Magdalena
• Del Sardinero al Faro de Cabo Mayor, per la senda de Mataleñas

Una de les ciutats més elegants i belles de la costa nord d’Espanya i el destí ideal per organitzar una visita és, sens dubte, Santander. Tant el mar com la muntanya estan presents en aquesta ciutat que conquesta als forasters pel seu ambient senyorial, els seus edificis decimonònics, les seves encantadores terrasses o per la seva espectacular badia, reconeguda com a una de les més boniques del món.

Del Centre Històric a la Península de la Magdalena

Centre Històric

Començarem la visita a Santander pel seu centre històric, el qual s’ubica entre la Plaza Porticada i la Plaza Pombo. El nostre recorregut començarà en els Jardins de Pereda. Els creuem després de contemplar els seus cedres i magnòlies i entrem en el casc històric. No és molt ampli, així que lo millor per conèixer-lo és fer un passeig pels seus carrers, descobrir poc a poc els seus monuments i deixar-nos emportar pel seu aire distingit. El primer que ens cridarà l’atenció és la majestuositat de les façanes dels seus bancs, molt importants per Santander. Si seguim per el carrer Hernán Cortés, arribem a la Plaça Porticada, un dels llocs amb més vida de la ciutat i tot un símbol, ja que es va construir per ser el nou centre de la ciutat després de que un incendi arrasés Santander en el 1941.

Al costat, hi trobarem l’Iglesia del Cristo i la Catedral de Santander, enfront a l’Església de la Compañía. És el moment d’immortalitzar amb la nostra càmara la bellesa que ens envolta i de conèixer les llegendes dels orígens de la ciutat. Si continuem per la calle Juan de Herrera, arribarem fins a la Plaça de l’Ajuntament.

La Plaça de l’Ajuntament sempre té un ambient animat i segur que hi ha gent descansant en els seus bancs. Des d’aquí, podem apropar-nos fins al Museu Municipal de Bellas Artes o fins la Casa-Museu i Biblioteca Menéndez-Pelayo, un dels grans pensadors d’aquesta terra. Això sí, si lo què busquem és alegria i conèixer el dia a dia dels santenderins, res millor que entrar en el Mercat de la Esperanza, on es ven un dels millors peixos frescs d’Espanya.

Després d’un matí cultural, aprofitarem per fer compres. Si continuem per els carrers Jesús de Monasterio i San Fernando, estarem en la zona més comercial de Santander, ideal per adquirir un regal o un record.

Una ciutat oberta al mar

Just en aquesta zona i sobre tot en la calle Vargas (paral·lela a San Fernando) hi trobarem varis locals perfectes per a degustar la cuina marinera típica de Santander. No hem d’oblidar-nos de demanar les famoses rabas, els “caracolillos” o els “mejillones”. Deliciosos.

La tarda és el moment idoni per a conèixer el Santander marítim caminant junt a la bonica zona del moll. Sortim dels jardins de Pereda, junt als que es situa la famosa Grúa de Piedra, de 30 tonelades. Podem prendre un cafè en el Paseo de Pereda, ja que està ple d’elegants locals de tall literari que segur que ens encanten. A pocs metres, hi trobarem el Palacete del Embarcadero, i des d’aquí ens animem a fer una agradable excursió. I és que des d’aquest palauet surt un petit vaixell que ens farà donar una volta per tota la badia. La vista que obtenim de la ciutat des del mar és increïble, així que aquest viatge d’una hora suposa una experiència meravellosa.

A la nostra tornada, podem aprofitar per a visitar el que s’ha convertit en un dels nous símbols de la ciutat: el Centro Botín. És un espai cultural dedicat a l’art contemporani, la música, el cinema, el teatre i la literatura. L’edifici està dissenyat per l’arquitecte i premi Pritzker Renzo Piano i ocupa un lloc privilegiat a la vora de la badia de Santander.

Després, recorrent el Moll del Calderón, ens trobarem amb l’escultura de “Los Raqueros”, que representa a uns nens tirant-se a l’aigua i que es feu com a record dels nois que fa uns anys es llençaven a la badia per agafar les monedes que els hi llençaven els turistes. Junt a ells podem fer-nos una de les fotos més curioses i divertides del nostre viatge.

Si seguim caminant, passem junt al Club Marítimo Puertochico i enfront a cridaners edificis com el Planetari o el Palacio de Festivales. Per l’Avinguda de Luis Carrero Blanco, arribem al Museu Marítim del Cantàbric, que val la pena una aturada per tal de conèixer el seu interior, amb els seus moderns aquaris i aprendre més sobre la relació de l’home amb el mar.

Un cop que deixem enrere el museu, comença la zona de platges (la de los Peligros i la de La Magdalena son les primeres), on podem refrescar-nos i passar la resta de la tarda si volem. La nostra intenció, és però, continuar amb la ruta.

Península de la Magdalena

La Península de la Magdalena, és un dels entorns de Santander més bonics i especials. Abans d’arribar-hi, podem baixar per la calle Horadada fins a la vora de la platja, junt a les roques, obtenir una visió preciosa de les Islas de La Torre i Horadada. Avancem, ara sí, fins l’entrada d’aquest gran parc. Es tracta d’una zona extensa, d’unes 25 hectàrees, així que, si no volem caminar, sempre podem muntar-nos en el trenet turístic “Magdaleno”, que la recorre. Els horaris son de les 8 a les 22h, i els preus van des de 5€ per persona.

Però ens interessa més descobrir la península caminant. Passem a prop de la playa de Los Bikinis per trobar-nos amb l’Embarcadero Real i arribar fins el Faro de la Cerda. Si continuem rodejant la Península, arribarem a una esplanada que ens conduirà fins a la joia de Santander: el Palacio de la Magdalena. Estem en la cima de la península, així que és el moment de fer una foto d’aquest majestuós Palau Reial i de les immillorables vistes del paisatge de Santander que s’obtenen des d’aquí. Es tracta de la residència estival de la família reial. Es pot visitar: el preu de l’entrada general és de 5€, i l’entrada reduïda és de 3€ (estudiants, jubilats,…).

En el descens, trobarem tres autèntiques caravel·les que un mariner va donar a Santander (i que es diu que son una rèplica de les de Cristòfol Colom) i un divertit mini-zoo on podrem veure animals marins com foques, pingüins o lleons marins submergits en l’aigua que arriba directament des del mar.

La primera part de la visita ja l’hem realitzat, i ara continuarem amb la nostra ruta un cop sortim de la península de la Magdalena.

Del Sardinero al Faro de Cabo Mayor

Les Platges del sardinero

Després d’un matí i migdia molt agradables, pot ser que sigui el moment de menjar. Si avancem per l’Avinguda de la Reina Victòria i travessem els bells jardins de San Roque, arribem fins a la plaça de Italia. Aquí hi trobarem el majestuós i emblemàtic Gran Casino que, creat en el 1916, sembla presidir la ciutat i contribueix a augmentar aquesta sensació de conte en el que sembla que estiguem. Aquí, sobretot a l’estiu, hi ha multitud de terrassetes amb vistes a la platja, ideals per a menjar mentres la brisa marina amb olor a sal ens acompanya.

Estem en la zona més popular de la costa de Santander: El Sardinero, així que després de menjar no ha de faltar un bany en qualsevol de les seves magnífiques platges. Tenim varies per escollir: des de la del Camello (posseeix una roca la forma de la qual recorda aquest animal) o la de La Concha fins les pròpies del Sardinero (amb més d’un kilòmetre de longitud). Prendre el sol estirats en la seva fina sorra daurada i contemplar el paisatge que ens envolta o inclús animar-nos a practicar surf és una experiència que recordarem sempre.

Després d’una capbussada, sempre podem recórrer amb tranquil·litat el passeig marítim, fer una aturada en l’espectacular mirador dels Jardines de Piquío (molt romàntics, si anem en parella) i continuar fins al final del Parque de Mesones. Per el camí, veurem alguns dels palauets i casones més belles de la ciutat per una banda i vaixells de vela per l’altra.

Si hem preferit no donar-nos un bany i tenim temps, podem animar-nos a continuar i fer el recorregut que ens porta cap a l’altre extrem de la ciutat, al Faro de Cabo Mayor, de 30 metres d’alçada. Arribarem fins a ell per la Senda de Mataleñas i és perfecte si lo que busquem és un paisatge de naturalesa molt més salvatge, ja que allí el mar és més obert i els penya-segats son dignes d’admirar.

El Faro de Cabo Mayor és una de les fites més visitades de Santander però, en la seva majoria, els turistes opten per agafar el cotxe i aparcar allí mateix. Lo què avui et proposem és que et relaxis a través d’una ruta senzilla, curta i plena de bellesa entre platges i penya-segats. Sens dubte, un dels millors punts que veure a Cantàbria.

Un passeig per Santander: Senda de Mataleñas

Es tracta d’una petita senda en la que t’acompanyaran unes vistes meravelloses de tota la badia santanderina. Malgrat la seva innegable bellesa, és més freqüentat per els propis habitants de la ciutat que per els visitants. Gaudiràs d’unes hores de màxima tranquil·litat per un camí que no presenta cap dificultat. Per a tots els públics!

El sender és linial i pots finalitzar-lo en el moment que estimis oportú. L’accés al mateix camí son les escales ubicades en els darreres de l’Hotel Chiqui, la dificultat és baixa, i la longitud son 10 kilòmetres (contant anar i tornar). El temps estimat de caminada son de 2h i 45 minuts (anar i tornar).

El camí s’inicia just al final de la segona platja del Sardinero. En concret has de pujar per les escales que hi ha junt a l’Hotel Chiqui. No té pèrdua. Avantatges de Santander: pots combinar un perfecte dia de platja amb algo de senderisme i tot sense sortir de la ciutat.

Hi ha molt aparcament en la zona però no t’encantis. En temporada alta pots desesperar en l’intent de trobar un forat al costat de la platja. Son mils de turistes que gaudeixen de les seves vacances en les platges santanderines i la zona es converteix en un bullidor de cotxes i gent.

Pugem les escales per a començar a caminar per un tram paral·lel a la costa i al Campo de Golf de Mataleñas. Anem guanyant una mica d’alçada per obtenir unes vistes privilegiades de tota la badia de Santander: des de les platges del Sardinero fins al Palacio de la Magdalena.

La nostra primera aturada serà la Platja de los Molinucos. Es tracta d’una petita cala de sorra fina que durant la pleamar queda completament coberta per el Cantàbric. És un racó encantador per a fer-se un bany lluny de la massificació de les platges urbanes.

El camí continua i ho fa pels penya-segats de Cabo Menor. Aquest tram canvia el ciment que ens hem trobat fins ara per un camí pedregós. Les vistes de la ciutat desapareixen a canvi d’una preciosa panoràmica de lo què t’espera d’ara en endavant. Salvem la punta de Cabo Menor per apropar-nos a la impressionant playa de Mataleñas, sempre amb el Faro de Cabo Mayor vigilant l’horitzó. Per nosaltres aquesta és una de les imatges més boniques que ens trobarem durant el passeig. Hi ha bancs de fusta estratègicament situats per quedar-se encantat amb les vistes.

La platja de Mataleñas, enclavada entre bellíssims penya-segats, és un lloc perfecte per relaxar-se i gaudir de l’entorn. Una de les millors platges de Santander. Malgrat trobar-se una mica apartada de la ciutat té bastant afluència de públic. És normal. Per nosaltres és una de les platges més boniques de tota la ciutat per el paisatge que l’envolta i les seves aigües cristallines. Sens dubte, un imprescindible de Santander. Això sí, per accedir a la sorra has de baixar més de 150 graons. Tot esforç té la seva recompensa.

Seguim la ruta enganxats a la costa amb un objectiu ben clar i visible: el Faro de Cabo Mayor. També anomenat Faro de Bellavista, el miris d’on el miris és una preciositat. Des de 1839, aquesta torre de 30 metres d’alçada compleix amb la seva important funció. Però, en l’actualitat, és també un dels llocs més visitats de Santander. Es pot accedir en cotxe, per lo que és freqüent trobar-se amb cents de persones gaudint del paratge. A més, és un lloc ideal per contemplar el capvespre i si tens sort, veure una posta de sol espectacular durant el camí de tornada.

Després de reposar forces en la cafeteria del far, prendrem la decisió de tornar cap a la platja del Sardinero. Això sí, si anem bé de temps, ens podem aventurar en continuar el camí a la vora de la costa. A partir d’aquí, el sender s’estreny, es torna més agrest, solitari i desapareix per moments. Però no hi ha pèrdua, sempre caminem a la vora dels penya-segats de Cueto. Els paisatges rocosos estan modelats a base d’un continu anar i venir d’onades furioses.

Després d’un bon tram caminant i després de creuar algunes passarel·les de fusta, arribem a una curiosa i petita construcció. Es tracta del Panteón del Inglés. Construït a finals del segle XIX per encàrrec del telègraf José Jackson Veyán, guarda una tràgica història entre els seus murs de pedra. En qualsevol cas, és un bon lloc per fer fotos i gaudir de la naturalesa. Les vistes de la costa càntabra des d’aquí son fantàstiques.

Si continuem la senda arribarem fins la platja de La Maruca. Nosaltres, però, hem quedat que tornàvem enrere des del faro de Cabo Mayor. Encara que sigui una ruta lineal, la tornada ens resultarà igual d’amena que la primera vegada. Si estàs de visita a Santander, calçat unes sabatilles i inspira’t amb aquests preciosos paisatges. Val la pena i molt.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (49,20km i 47 minuts):

I som en el dia que canviarem d’allotjament. Passem de San Vicente de la Barquera a Liérganes. Això sí, el dia l’anirem a passar al Parque de la Naturaleza de Cabárceno, més a prop del segon allotjament. Es tracta d’un recinte natural amb animals amb semi-llibertat, ubicat en la localitat de Cabárceno, a 17 kilòmetres de Santander. Comencem.

I avui anirem a passar el dia al Parque de la Naturaleza de Cabárceno, el qual és un recinte amb animals en semi-llibertat, ubicat en la localitat de Cabárceno (municipi de Penagos). El parc pertany a Cantur, l’empresa de promoció turística del Govern de Cantàbria. El parc de Cabárceno desenvolupa tant treballs d’investigació relacionats amb la conservació d’espècies en perill d’extinció, com a l’educació ambiental.

Els visitants poden veure des dels seus vehicles a rinoceronts, cérvols, daines o mones de Gibraltar, així com diferents tipus de plantes, situades normalment junt als llocs més visitats. En aquesta zona existien unes mines de ferro, les estructures industrials de les quals encara poden veure’s.

El Parc acull a quasi 120 espècies animals dels cinc continents que viuen en règim de semi-llibertat, distribuïts en recintes de grans superfícies on coexisteixen una o vàries espècies. Com hem dit, no es tracta d’un zoològic convencional ni un parc natural. És un espai naturalitzat per la mà de l’home, a partir de la bellesa primitiva del seu paisatge kàrstic, sobre les 750 hectàrees d’una antiga explotació minera a cel obert.

En el Parc la vida es desenvolupa en l’ambient més natural possible per els animals que l’habiten. Excepte la alimentació que se’ls hi facilita, la resta d’activitats estan marcades per la seva quasi total llibertat i instint. Pràcticament tots ells desencadenen baralles i lluites en època de zel per el control de les femelles i, per descomptat, excepte l’instint de supervivència, la resta dels seus sentits son tant salvatges com en el seu hàbitat natural.

En l’actualitat per la seva enorme qualitat, les instal·lacions del Parc de la Naturalesa de Cabárceno estan entre les millor valorades pels organismes que vigilen les condicions de vida dels animals.

El Parc està concebut amb finalitats educatives, culturals, científiques i recreatives, havent-se convertit en un dels majors atractius turístics del nord d’Espanya. Els més de 20 kilòmetres de carreteres que solquen el parc ens conduiran als diferents recintes a través de meravellosos congostos, plàcids llacs i suggerents figures rocoses. A més, per tot el parc existeixen nombroses zones d’aparcament i sendes que ens permeten descobrir racons de gran bellesa.

El Parc de la Naturalesa de Cabárceno és un lloc ideal per a passar el dia en família ja que disposa de nombroses zones d’esbarjo, berenadors, miradors, rutes botàniques, cafeteries, restaurants, parc infantil, etc… En ell descobriràs els secrets del mon animal, vegetal i mineral amb nombroses activitats per a tota la família. La visita al Parc es convertirà en una experiència inoblidable.

En el parc hi ha un Telecabina, el qual consta de dues instal·lacions independents que uneixen punts estratègics dins de les àrees dels accessos sud i est del parc, així com, en l’àrea del Mirador del Rubí i la que se situa en el perímetre superior del recinte dels Ossos.

Es tracta d’un traçat de 6 kilòmetres de longitud, en dues instal·lacions independents. La durada del trajecte complet (les dues línies), és de 50 minuts per a velocitats de transport entre 2 i 3 metres per segon.

La capacitat màxima de la instal·lació permet transportar al voltant de 1.200 persones per hora, per satisfer les puntes d’afluència del recinte, tenint la possibilitat d’afegir o suprimir vehicles d’acord amb la variació en l’afluència de visitants segons l’època de l’any.

El telecabina disposa de quatre estacions des de les que es pot accedir a la instal·lació, ubicades en punts estratègics.

Els horaris del telecabina durant els mesos d’estiu son de 10 a 19h. L’horari d’obertura del parc durant els mateixos mesos és de 9:30 a 18:00h (tancament de guixeta). Hem de dir que també hi ha un Ecobus que fa dues rutes, així com és possible llogar bicicletes elèctriques per recórrer el parc. L’horari de les tècniques de vol de les aus rapinyaires son a les 12h, 15:30h i 17:30h. L’horari del reptilari és de 9:30h a 19:45h (hora de tancament del parc).

Es pot comprar l’entrada per internet o a les guixetes del Parc, com vulgueu. Els preus en temporada alta son de 39€ l’entrada d’adult, i de 21,5€ pels nens de 4 a 12 anys.

Adjuntem el link per si voleu més informació sobre el parc: Parque de la Naturaleza de Cabárceno – Cantur – Cantabria – España – Inicio (parquedecabarceno.com)

Visitat el Parc de Cabárceno, serà l’hora d’anar a buscar el nostre nou allotjament a la població de Liérganes. Hi ha uns 22 kilòmetres aproximadament que es fan amb uns 20 minuts de cotxe. Un cop instal·lats, descansats i refrigerats, així com omplerta la nevera de l’apartament, anirem a donar un volt per Liérganes. Es tracta d’un bonic poble declarat Conjunt Històric-Artístic, a la comarca de Trasmiera.

Liérganes és un dels pobles medievals més bonics de Cantàbria. Aquest petit llogaret enamora pel seu fantàstic entorn natural, la seva tranquil·litat i ambient rural, les seves casones amb els balcons plens de flors i la llegenda de l’Home-Peix, que t’assegurem, un cop la coneguis, no et deixarà indiferent. Ara us enunciarem els 5 llocs imprescindibles de visitar a Liérganes:

1. Casc Antic

Després de deixar el cotxe en l’aparcament de l’allotjament, et recomanem que et perdis per els carrerons empedrats del casc antic o Barrio del Mercadillo, declarat conjunt històric-artístic i una de les millors coses que fer a Liérganes.

Durant el passeig des del carrer Jan Curtius fins la Plaza del Marqués de Valdecilla veuràs varies casones d’arquitectura classicista dels segles XVII i XVIII i cases blasonades amb escuts tallats en la façana i balconades de fusta.

Entre els edificis més importants i antics destaquen la Casa Rañada Portilla, la Casa Langre, la Casa de Cuesta Mercadillo, la Casona Setién i la Casa de los Cañones, de la que parlarem més endavant. A més de veure tots aquests punts d’interès pots entrar en alguna botiga per comprar artesanies o productes típics de la regió com les “quesadas”, les anxoves de Santoña i els “sobaos pasiegos”, o si tens gana menjar a “El Ojo del Ábrego” que és un dels restaurants on menjar a Liérganes més recomanats.

2. Casa de los Cañones

La Casa de los Cañones coneguda també com a Casa de los Cantolla i construïda entre els anys 1714 i 1716 per ordre de Domingo de la Cantolla Miera, secretari de la Inquisició, és un dels edificis que veure a Liérganes més importants.

Situada en la Plaza del Marqués de Valdecilla i realitzada en estil barroc, aquesta casa impressiona per l’aspecte ennegrit de la pedra de la façana en la que pots veure un balcó de ferro forjat, l’escut de Cantolla Miera, la creu i campana de lo que fou la capella del Carmen, una portada “almohadillada” i els canons que hi ha en els xamfrans de l’edifici, record de la fàbrica d’artilleria que hi havia en el poble.

3. Puente Mayor

El Puente Mayor, també conegut com Puente Romano, situat sobre el llit del riu Miera i que uneix els barris de El Mercadillo i El Calgar, és un altre dels llocs que visitar a Liérganes més bonics.

Construït entre 1587 i 1606 per Bartolomé de Hermosa, aquest pont fou un dels primers de pedra de Cantàbria i destaca pel seu aspecte elegant amb dos arcs de mig punt de diferents tamanys. A més el pont es conserva en un perfecte estat, el què junt a les vistes dels pics Marimón i Cotillamón de fons, anomenats popularment les “tetes” de Liérganes, forma un dels racons més màgics de tota la regió.

Després de creuar el pont i fer varies fotos des de diferents perspectives, t’aconsellem donar un agradable passeig per la riba del riu Miera en direcció Rubalcaba, que és sens dubte una de les experiències inoblidables que podràs emportar-te d’aquest encantador poble.

4. Estàtua de l’Home Peix

Sota el pont Major es troba l’estàtua realitzada en bronze en honor a l’Home Peix, un ésser llegendari de la mitologia de Cantàbria. Segons explica la llegenda, en l’any 1674, el jove Francisco de la Vega, veí de Liérganes, va desaparèixer en el riu Miera i no es va saber res més d’ell fins que uns 5 anys més tard, a Càdiz, uns pescadors troben en les seves xarxes una criatura marina, amb forma d’ésser humà i que únicament era capaç de pronunciar la paraula Liérganes.

Després de comprovar-se la seva identitat i ésser retornat a casa de la seva mare, Francisco va viure durant nou anys més a Liérganes fins que va tornar a desaparèixer en el mar sense tornar a saber-se res més d’ell. Al costat del pont es troba un antic molí fariner de 1667 que actualment alberga el Centre d’Interpretació de l’Home-Peix.

5. Palacio de Cuesta Mercadillo

Per acabar aquesta llista de llocs que veure a Liérganes imprescindibles, i si disposes de temps, t’aconsellem fer una ruta pels voltants del poble per visitar varis punts d’interès com l’Església de San Pantaleón, la Ermita del Humilladero i acabar en el Palacio de Cuesta Mercadillo.

L’Església de San Pantaleón, d’estil romànic i situada en un petit turó, fou construïda en la segona meitat del segle XIII i tens unes magnífiques vistes del poble, mentres que l’ermita del Sant Crist del Humilladero fou aixecada sota l’estil classicista en l’any de 1594 i destaca per la seva senzillesa i austeritat.

Encara que l’edifici més impressionant és el Palacio de Cuesta Mercadillo o Palacio de La Rañada, construït entre els anys 1724 i 1730 en forma de U, fou declarat Bé d’interès cultural i destaca per la seva magnífica portalada amb blasó.

Si vas amb nens pot ésser interessant visitar també l’Ecomuseu-Fluviarium, que et mostrarà la riquesa del patrimoni natural d’aquesta zona i està entre els millors museus de naturalesa del país. L’horari d’accés al museu durant l’estiu és de tots els dies de 10 a 14h i de 16 a 21h. Els preus per entrar son de 6€ pels adults, i 3,50€ pels menors de 14 anys i jubilats. Hi ha un passi per una família de 4 membres (2 adults i 2 nens) a 16,15€.

Adjuntem el mapa de Liérganes, amb els seus atractius:

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (80,60km i 56 minuts):

Avui farem una ruta de trekking de les més espectaculars que es poden fer a Cantàbria. Ens n’anirem fins a la Costa Quebrada i farem un trekking des de Playa de la Arnía a Playa de Pedruquías, tractant-se d’una ruta de 10 kilòmetres (anar i tornar) i d’una durada de 4 hores. La nostra intenció serà fer la caminada i a la seva finalització, poder-nos banyar en alguna de les millors platges de la Costa Quebrada, com la Playa de la Arnía, la Playa de Portío o la Playa de Somoscuevas. En triarem una, o dues si anem bé de temps… Finalitzarem el dia visitant el Mirador de la Corneja, en el municipi de Liandres, a la Costa Occidental, ideal per veure la posta de sol. Comencem.

La ruta que farem avui serà la de los Acantilados de Costa Quebrada, amb un total de 10 kilòmetres (anar i tornar), 82 metres de desnivell, i d’una durada aproximada a unes 4 hores. Pel camí, a part dels penya-segats ens n’anirem trobant platges i podem banyar-nos a les que vulguem. N’hem proposat tres, però poden ésser totes les que ens trobem. Nosaltres, però, ens mullem i en proposem.

Avui recorrerem la Costa Quebrada de Cantàbria, una senda que recorre un paisatge de vertiginosos penya-segats de la Cornisa Cantàbrica. Recorrerem la part que comprèn des de la Playa de la Arnía fins a la de Pedruquías i veurem tallants, bufons, coves, flysch, platges i cales de sorra daurada. Una bona manera de gaudir de la naturalesa, en la que rebrem una classe de geologia entenent la formació d’aquest abrupte paisatge.

El Parc Geològic de la Costa Quebrada s’extén al llarg de 20 kilòmetres de costa ubicats entre la ciutat de Santander i la de Cuchía. Durant tot aquest territori podem veure un conjunt molt divers de formacions, que ens ensenyen geologia i la constant evolució de la terra. Per a comprendre-ho tot, en el recorregut, hi ha panells que t’ho expliquen amb claredat. Tens amplia informació en la web del parc geològic (Inicio – COSTA QUEBRADA (parquegeologicocostaquebrada.com)).

La Costa Quebrada està catalogada com a Punt d’Interès Geològic i integrada en la Xarxa Natura 2000 com Lloc d’Importància Comunitària.

A més, l’erosió del mar produeix també illots que els converteixen en un lloc ideal per niar algunes aus marines com el cormorà “monyut” i el “paiño” europeu. A l’estar protegits per la llei, la converteixen en una Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA).

Geològicament parlant, la Costa Quebrada és un paisatge molt recent, ja que es va començar a produir quan va finalitzar la última glaciació. Era un paisatge de suaus turons que ha estat llaurat per l’incessant onatge.

La ruta de la Costa Quebrada és lineal per lo que pots fer-la tant llarga com vulguis tornant per el mateix camí, en total son 20 kilòmetres de costa. També pots fer-la circular i tornar per les poblacions de l’interior.

Nosaltres preferim fer-la lineal per el mateix camí d’anada i de tornada i gaudir doblement de la força del Cantàbric.

El tram que escollim fou des de la Platja de La Arnía fins passar la de Pedruquías, en quasi uns 10 kilòmetres d’anada i tornada.

El nostre passeig començarà en l’aparcament de la Playa de La Arnía. Si hi vas a l’estiu, convé anar-hi d’hora perquè l’aparcament es queda petit. Tens més llocs on aparcar en la ruta, tot depèn d’on vulguis començar i acabar aquesta.

Playa de La Arnía

Abans de començar la ruta de la Costa Quebrada ens dirigim a admirar a una de les joies que la composen: la Playa de La Arnía, en la que a més hi ha guinguetes per a fer una “aturada tècnica”. En ella podem veure dues zones completament diferents separades per un petit monticle. A un cantó una platja de sorra daurada i a l’altre cantó un impressionant conjunt de flysch, illots i crestes verticals cisellades per la força del mar i del vent.

Tornem a l’aparcament i en direcció oest ens endinsem per el Barri de la Arnía, després de passar algunes cases, un camí a mà dreta perpendicular al mar, et condueix al començament de la senda. Atura’t uns minuts a contemplar les vistes de la platja de La Arnía des de l’altra banda, i si tens sort potser vegis a escaladors que aprofiten les parets verticals per a practicar.

Embudo de Pedrondo

El paisatge no pot ésser més bonic, però compte, perquè encara que es vegi tot ben clar, et trobaràs amb una enorme oquedat a una banda del camí: l’embut de Pedrondo o Bufón de Liencres. Un enorme pou natural per el que, emergeix l’aigua a pressió en mala maror. Se sent el mar en el fons i està format per l’erosió que la mar produeix sobre les margues argiloses i el desprendiment de les roques superiors.

Urros de Liencres

Aquest és un bon lloc per a gaudir de la vista dels Urros de Liencres. Així és com es conèixen als illots que, amb formes capritxoses, s’han anat tallant junt a la costa en forma vertical. Un dels més famosos i fotografiats era l’anomenada Punta de las Gaviotas, una agulla espectacular que el mar s’emportà per davant en el 2017 i que demostra que la Costa Quebrada no deixa de canviar. Un altre és l’Urro del Manzano o de la porta, un bonic arc per el que circula el Cantàbric.

Playa de Portío

El següent punt important és la Playa de Portio o Piélagos, un petit arenal que es troba protegit per una barrera rocosa que sobresurt del mar. Abans de continuar amb el recorregut pujarem en aquesta per a contemplar l’espectacle de les formacions rocoses i dels flysch. Habitualment hi ha cavalls amb els seus genets, que aprofiten que la platja és buida (quan ho està) per a donar un passeig per l’arenal amb els seus cavalls.

Per continuar baixem a la platja i pugem per unes escales junt a la urbanització de Portio. Continuem per una estreta senda d’herba per la que no deixem de veure la platja. Hi ha zones que estan pràcticament a la vora del penya-segat i s’ha de caminar amb compte.

Ensenada de Portío

Arribem a una de les plataformes d’abrasió de la Costa Quebrada, on en ella hi desemboca el rierol de Las Llatas i contemplem des d’aquí la Ensenada de Portío. En ella hi ha dues platges en els seus cantons oposats: a l’est la Playa de Portio de la que venim i a l’oest la de Cerrias, a la que ens dirigim ara creuant la relliscosa plataforma, un tram un xic complicat.

Playa de Cerrías

Ascendim i passegem junt a una zona residencial per arribar poc a poc a la playa de Cerrías. Aquesta petita platja de sorra daurada té una vista privilegiada a la playa de Portío. Es va formar a partir d’una plataforma d’abrasió que fou poc a poc coberta per la sorra.

Playa de Somocuevas

Continuem caminant junt a urbanitzacions i de seguida arribem al parc de Somocuevas on hi ha una àrea recreativa i un aparcament.

Poc més endavant surt un sender cap a la punta de Somocuevas, el nom del qual procedeix de les coves que hi ha entre les roques de la punta de la Perla. La punta està dividida en dues parts, la zona rocosa més petita i la de l’arenal. Una altra zona amb meravelloses vistes de la Costa Quebrada.

La platja de Somocuevas és nudista, pots baixar per la seva llarga escala de fusta fins a l’arenal. Val la pena realitzar l’esforç perquè la platja és realment bonica.

Playa de Pedruquías

Deixem enrere Somocuevas per començar per una zona amb un paisatge de prats bastant plana i diferent a les pujades, baixades, entrades i sortides que havíem recorregut fins ara.

Ens apropem a la següent platja, però just abans d’arribar-hi, veiem l’impressionant Bufón del Madero per el que es pot escoltar el mar.

I just darrere del bufón, una altra impressionant platja d’aquesta ruta per la Costa Quebrada: la Playa de Pedruquías, amb una llarga plataforma d’abrasió que la protegeix.

Podem continuar una mica més, per a contemplar la Playa de Conallave i la de Valdearenas amb el Parque Natural de las Dunas de Liencres a la seva espatlla. Al fons, es troba el Monte Tolio i el Monte La Picota.

I aquest serà el punt més llunyà de la ruta. Ara ens quedarà la tornada pel mateix camí, igual d’espectacular.

La ruta per la Costa Quebrada no està senyalitzada, però no té pèrdua. A l’anar junt a penya-segats i contar amb bufons, s’ha de ser previnguts i mirar bé per on es trepitja. No té ombres, per lo que a l’estiu hem de protegir-nos del sol i portar aigua abundant.

Per admirar com cal la Costa Quebrada, lo millor és mirar la taula de marees per intentar que la major part del temps del nostre passeig coincideixi amb la marea baixa, si pot ser.

Com hem comentat a l’inici, proposem tres platges de la Costa Quebrada per prendre un bany: la playa de La Arnía (podem banyar-nos al començament o al final), la playa de Portío (bany entremig), i la de Somocuevas (bany entremig).

Finalment, un cop pres el bany i realitzada la caminada, emprendrem el camí de retorn a San Vicente de la Barquera, però pel camí ens aturarem a un mirador imprescindible, el Mirador de la Corneja.

El mirador es troba a 49,5 kilòmetres de la Playa de La Arnía (Costa Quebrada), uns 46 minuts amb cotxe, i a uns 14,3 kilòmetres de San Vicente de la Barquera (uns 19 minuts amb cotxe), aproximadament.

Per arribar-hi s’ha d’anar fins a la carretera de la costa CA-131 i agafar el trencall prop de Liandres, anomenat  Calle de los Remedios que ens durà fins a l’Ermita de N.S. de los Remedios. Hem de continuar en direcció al penya-segat i de seguida arribarem a un aparcament per deixar-hi el cotxe. El mirador és ideal per veure postes de sol (i sortides), i conté algunes taules de pícnic i un banc pels instagramers.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (118,00km i 1 hora i 46 minuts):

Avui anirem a passar el dia a la comarca de Saja-Nansa, i visitarem la majoria de llocs imprescindibles per veure a la comarca. S’ha de dir que serà un dia molt complet. Començarem visitant la Cueva El Soplao, una de les coves més espectaculars de la regió, on per accedir-hi utilitzarem un tren miner. Seguidament visitarem la Ferrería de Cades, mitjançant una visita reservada amb anterioritat, a una antiga fundició que produïa ferro a partir de la força de l’aigua. Visitarem dos pobles típics càntabres: Carmona, declarat Conjunt Històric Artístic, i Bárcena Mayor, un dels pobles més bonics del país, amb una arquitectura popular típica. Seguidament a les visites als pobles, anirem al Centro de Interpretación del Parque Natural Saja-Besaya, en el municipi de Saja, on ens explicaran i aprendrem coses sobre el Parc Natural en el què estem. Finalment, anirem fins al municipi de Cabezón de la Sal per visitar dues atraccions, la primera el Poblado Cántabro de Cabezón de la Sal, el qual és un museu a l’aire lliure dels pobles de l’Edat del Ferro, i la segona, un bosc de Secuoyas. Comencem.

Per visitar la Cueva El Soplao també serà essencial que ho portem reservat des de casa. Ens acostarem al poble de Celis (a 3km de la cova), a 21,2 kilòmetres (a 29 mints en cotxe de San Vicente de la Barquera). Allí hi ha el Centre d’Interpretació. Farem l’entrada i sortida des d’un tren miner. La visita té una durada de 1 hora.

La Cueva El Soplao, descoberta a principis del segle XX amb motiu de l’explotació de les mines de La Florida, està considerada una de les grans meravelles de la geologia, atresorant un paradís de espeleotemas (excèntriques, estalactites, estalagmites, colades, columnes, perles de les cavernes, etc…).

El Soplao constitueix un delit per tothom que s’apropi a visitar-la, que podrà gaudir d’un recorregut que sobrecollirà per l’espectacularitat, abundància i diversitat de les seves formacions excèntriques, que son les que fan de El Soplao “una cavitat única”.

A més del seu valor geològic, la cova i el seu entorn alberguen un excepcional patrimoni d’arqueologia industrial minera, amb més de 30 kilòmetres de galeries, castillets, forns de calç, rentadors, etc…. Els treballs miners es varen orientar a l’extracció de zinc i de plom.

Una recreació de tren miner ens trasllada, a través de la galeria minera de La Isidra, fins arribar a la cova. Un cop allí, es realitza un circuït a peu a través de diverses galeries i sales. La il·luminació, els colors, els efectes sonors i l’atmòsfera que es respira faran del recorregut de 1 hora un record inoblidable. A l’experiència geològica s’uneix la minera: galeries i arqueologia industrial mineres.

Es tracta d’una visita apta per tot tipus de públic, adaptada per persones amb mobilitat reduïda. El 90% del recorregut es pot realitzar amb cadira de rodes.

Els nens fins a 12 anys i les persones que necessitin cadira de rodes hauran d’anar acompanyats. No està permesa l’entrada de cadiretes infantils, es faciliten motxilles porta-bebès.

Es recomana l’ús de calçat còmode i roba d’abric. La temperatura interior és d’uns 12 o 13ºC.

Els horaris per accedir a la cova son en els mesos de Juliol de 10 a 19h i a l’Agost, de 10 a 21h. Els preus son de 13,5€ per l’entrada general, 11€ pels nens de 4 a 16 anys, i 10,5€ pels jubilats, estudiants, persones amb mobilitat reduïda,…

Visitada la cova, ens acostarem a la Ferrería de Cades, en el mateix municipi de Cades, a 9km de la cova (uns 13 minuts amb cotxe). L’edifici de la Ferrería de Cades forma part d’un conjunt rural del segle XVIII de singular complexitat acabant-se de construir en el 1752. La seva tipologia és la que ha predominat en les ferreries de Cantàbria: una forta construcció en maçoneria composta per dues naus principals comunicades entre sí i en les que s’allotgen els ingenis hidràulics, i quatre naus o carboneres que s’adossen transversalment a les mateixes. Les seves importants dimensions, unit a una obra hidràulica d’excel·lent qualitat, ens porta a trobar-nos davant d’una de les millors obres d’aquesta tipologia.

El molí annex a la ferreria completa aquest interessant conjunt rural. I com a final de cicle, l’aigua torna al riu Nansa, d’on es desvia per fer funcionar la maquinària. La Ferreria i el Molí de Cades son un dels pocs exemples d’ingenis hidràulics que en l’actualitat es poden veure en funcionament.

Durant les visites guiades es posen en marxa les seves màquines, traslladant al visitant a la vida dels ferrons i moliners d’aquella època.

Els horaris d’obertura de la Ferreria durant els mesos d’estiu son de dimarts a diumenge de 10:30 a 14h i de 15:30 a 18h, amb visites guiades amb demostració de funcionament a les 12h, 13h, 16h i 17h. Els preus son de 8,5€ per l’entrada general (visita guiada + demostració de funcionament), i 6€ per l’entrada reduïda (nens fins 14 anys, estudiants, jubilats,..). Per la visita lliure sense demostració, el preu és de 4€.

I després d’aquestes dues visites culturals, ens n’anirem a visitar el poble de Carmona, un dels pobles amb més encant de Cantàbria, declarat Conjunt Històric Artístic.

Però anem a descobrir què veure a Carmona. Un petit poble digne de visita. Perquè? Doncs per la seva cuidada arquitectura típica de la zona, pel seu entorn i per la seva tranquil·litat. Una bellesa de poble rural, autèntic i ideal per a la desconnexió i els amants de la naturalesa.

Per aparcar, eviteu entrar massa en el centre del poble. Per lo que un bon lloc és al voltant del riu i dels seus ponts. Per exemple, junt a la Posada El Puente.

Doncs, més que a veure, a Carmona es va a gaudir. A gaudir dels seus carrers i carrerons, de racons, alguns acolorits, i de les seves casones. A gaudir, senzillament, de lo rural. D’aquest ambient càntabre d’interior que manté intactes vestigis del seu passat i on la ramaderia i l’artesania encara es mantenen vigents i son de gran importància.

Encara es poden contemplar en els seus carrers oficis com la ramaderia i l’artesania. Tant és així que inclús podem veure una estàtua en honor a la vaca Tudanca, una raça bovina autòctona de Cantàbria.

Carmona, com hem dit, és un dels pobles més bonics de la regió, però en ell encara impera la tranquil·litat. No té tant turisme com, per exemple, Bárcena Mayor, Potes o Santillana del Mar, sens dubte altres pobles a visitar a Cantàbria.

I potser és aquesta calma, aquesta pau que envaeix a Carmona, lo què la fa més especial. Et pots trobar visitant el poble en ple agost i ser pràcticament els únics que ho esteu fent.

És meravellós passejar i deixar-se portar per aquest terra empedrat sense cap soroll atípic. Acompanyats únicament per el soroll dels propis habitants del poble, uns preparant els seus àpats i altres embolicats amb els seus oficis. Es podia inclús escoltar el soroll de les vaques i la naturalesa que envolta a Carmona. Aquests passejos son reconfortants i estan plens de vitalitat. Si vols gaudir d’una escapada romàntica a Cantàbria, Carmona també és una excel·lent opció.

Si tenim que destacar algun edifici d’interès a Carmona, aquest és el Palacio de los Díaz Cossio y Mier. És del segle XVIII i actualment és el Parador de Turismo. En les vivendes del poble destaca l’arquitectura de la típica casona muntanyesa.

I si us agraden els miradors amb àmplies vistes panoràmiques molt a prop es troba el Mirador de la Asomada del Rivero. S’ubica junt a la carretera, sortint de Carmona direcció Renedo de Cabuérniga o Cabezón de la Sal. Des del mirador es pot apreciar Carmona i el seu entorn, destacant els Picos de Ozalba i la Sierra del Escudo de Cabuérniga.

Així que si us agraden els pobles, l’autenticitat de l’ambient rural i a més voleu desconnexió en un entorn natural i privilegiat, aquest és un dels vostres llocs.

Impactats encara per la visió rural de l’emplaçament, marxem de Carmona en direcció al poble de Bárcena Mayor. Es troba a 26km de Carmona (uns 32 minuts en cotxe), i el primer que ens trobarem quan hi arribem, és el seu aparcament habilitat als afores de la població, per no massificar ni embrutar el poble.

En l’interior de Cantàbria, en ple Parque Natural del Saja-Besaya, es troba un dels pobles més bonics d’Espanya: Bárcena Mayor. La seva arquitectura, la seva bona conservació, el seu entorn i la seva exquisida gastronomia l’han convertit en un dels llocs imprescindibles que veure a Cantàbria. I encara que no hi ha gaires coses a veure a Bárcena Mayor, us assegurem que passejar pels seus carrers és una autèntica delícia.

Bárcena Mayor està ubicat en el municipi de Los Tojos a 495 metres d’alçada en la vall del riu Argoza i tant sols conta amb una població de 84 habitants. En el 1979 fou declarat com a conjunt Històric-Artístic. Als voltants es pot gaudir de boscos de roures i faigs.

Bárcena Mayor és el poble més antic de Cantàbria i un dels més petits. Podreu recórrer cadascun dels seus carrers i cases en poc més d’una hora, però si voleu fer una ruta de senderisme pels seus voltants necessitareu un dia complet.

Aquest poble rural de Cantàbria és perfecte per desconnectar del món, doncs encara que cada vegada és més turístic, és encara avui dia un lloc molt tranquil.

Per arribar al poble tindreu que fer-ho amb cotxe; no us preocupeu per les carreteres perquè no presenten cap dificultat. Només els residents i treballadors poden circular pel poble, així que tindreu que aparcar en un aparcament que hi ha just a l’entrada, que costa 2 euros al dia.

Visitar Bárcena Mayor és com retrocedir en el temps. Els seus carrers son tots empedrats i les seves cases son d’arquitectura muntanyesa rural dels segles XVI i XVII, encara que han estat restaurades i estan en perfecte estat.

Dels seus balcons de fusta treuen el cap un fotimer de plantes amb flors d’intensos colors, que semblen extretes d’una postal.

És per tot això que Bàrcena Mayor, com hem dit al principi, fou declarada Conjunt Històric-Artístic en el 1979. A més de les seves precioses casetes, també hi trobareu unes quantes botigues d’artesania en les que podreu comprar articles de fusta, de cuir, de vímet, de ceràmica,…

Bárcena Mayor conta amb una petita església, l’Església Parroquial de Santa Maria, que està ubicada en el centre del poble i data del segle XVII. Només està oberta algunes hores els diumenges i els dijous.

Un altre lloc curiós de veure a Bárcena Mayor son els rentadors públics, als que acudien les dones antigament per rentar les seves robes. Els trobareu en la Plaça de les Ovelles.

Adjuntem el plànol del petit poble de Bárcena Mayor:

Una de les millors coses que fer a Bárcena Mayor és una ruta pel Parc Natural Saja-Besaya, el parc més extens de Cantàbria.

Un cop acabem de visitar el poble, podem creuar el pont de pedra sobre el riu Argoza i començar alguna de les rutes de senderisme.

Hi ha 4 rutes en el Parc Natural de Saja-Besaya però la més coneguda és la que porta al pou de la Arbencia. Aquesta ruta pot continuar amb una altra molt més llarga que és la ruta dels Ports de Fuentes.

Segons el temps i les ganes que tingueu podeu fer una o l’altra, però sigui la que sigui estem segurs de que anireu a gaudir d’un impressionant paisatge de faigs, roures, teixos, avets, castanyers, freixes, aurons, avellaners,… i un sense fi d’espècies animals.

Visitat el poble de Bárcena Mayor, anirem a trobar el Centre d’Interpretació del Parc Natural Saja-Besaya, el qual es troba a 15,4km del poble, a la carretera CA-280 en direcció Soto/Espinilla (concretament en el punt kilomètric 13).

És un centre informatiu també, ens informaran sobre les activitats i caminades que es fan pel parc natural. L’entrada és gratuïta, i els horaris en l’estiu son de dilluns a diumenge de 10 a 19h.

Visitat el centre, agafarem la carretera i posarem rumb a Cabezón de la Sal (en direcció CA-280 nord). Hi ha uns 25,10km (estarem uns 30 minuts en cotxe). Hi anirem a buscar el Poblado Cántabro de Cabezón de la Sal. Es tracta d’un museu a l’aire lliure dels pobles de l’Edat de Ferro. La ubicació del poble és la Cima El Picu La Torre.

Després de travessa la immensa muralla que rodeja el Poblat Càntabre de Cabezón de la Sal ens n’adonem de que estem en un enclavament especial. En primer lloc perquè ens trobem en lo alt del conegut “Picu de La Torre”, petita elevació sobre la que existeix un bon domini visual del territori tal i com haguessin escollit els antics càntabres. De fet, aquest punt era la ubicació d’una antiga torre medieval de la qual es creu que prové (entre altres teories) el nom del municipi, ja que les esmentades edificacions rebien també el nom de “cabezos” i la toponímia ens acostaria a lo què seria el “Cabezo del Valle de la Sal”, derivant en el nom final.

Hipòtesis a part, el Poblat Càntabre de Cabezón de la Sal és junt al de Argüeso, el referent divulgatiu de l’Edat de Bronze i del Ferro en Cantàbria, recreant-se elements típics d’aquest arc cronològic per el gaudi del visitant.

La tècnica constructiva de les diferents cabanes que el composen és fidel a la utilitzada fa més de 2.000 anys, obtenint-se aquesta informació gràcies a les diverses campanyes arqueològiques en el nostre territori i al Nord de Palencia i Burgos (Regio Cantabrorum). En el poblat hi trobarem les típiques cabanes circulars, on ens submergirem en el modo de vida dels seus antics habitants. Aquí aprendrem quina era la seva distribució interior, observant els diferents estris i eines utilitzats en la vida quotidiana.

Per complementar l’arc cronològic a nivell constructiu, també ens trobarem dins del recinte amb la típica cabana quadrada, emmarcada en la II Edat del Ferro on la influència celtibèrica va aconseguir el major apogeu en territori dels antics càntabres. No podem passar per alt la gran muralla construïda al voltant de les terrasses de l’interior del poblat.

El Poblat Càntabre de Cabezón de la Sal és també conegut per la seva activitat didàctica i divulgativa. Sempre és important que la història i cultura de Cantàbria es transmeti d’un modo efectiu, allunyant-nos d’estereotips que poc o res tenen a veure amb la realitat. És en aquest punt on el seu treball adquireix major rellevància, ja que apropen la història als més petits d’una manera fascinant i divertida: realitzen tallers de ceràmica, elaboren petites cabanes de fang i palla, teixeixen en un teler com els antics càntabres, etc… Aquest tipus d’activitats i tallers, units a diferents iniciatives que desenvolupen durant tot l’any (conferències o visites nocturnes al poblat), fan d’aquest enclavament un lloc de visita obligat si vols conèixer el mil·lenari passat de la regió.

Els horaris d’accés al Poblat son de dimecres a diumenge, de 10 a 14h i de 16 a 19h. Els preus per accedir-hi son de 2€ per l’entrada general i 1€ per l’entrada reduïda (nens fins a 12 anys).

Visitat el poblat, ens acostarem a l’última de les atraccions del dia, el Bosc de Secuoyas de Cabezón de la Sal. Es troba a 2,9km del poblat en direcció nord. Hi ha un gran aparcament habilitat per deixar-hi el cotxe.

La veritat és que resulta realment curiós trobar-te amb dues hectàrees i mitja de secuoyas en una zona tant atípica per a aquestes plantacions com és Cantàbria. Les secuoyas és una espècie comú de la Costa Oest de EEUU, però tranquils que no fa falta anar tant lluny per veure-les.

Realment les secuoyas es varen plantar a Cantàbria per necessitats industrials de la zona al voltant de l’any 1940, durant la època del franquisme. Es decidiren plantar 848 secuoyas en aquesta zona donada la rapidesa amb la que creixen aquests arbres i així aprofitar la fusta per a la indústria, d’aquesta forma no seria necessari dependre de matèries primes exteriors.

Quan les secuoyes varen créixer ja no els hi va interessar tallar-les i allí es varen quedar plantades perquè les puguem gaudir nosaltres. Actualment és un dels paratges més bonics de Cantàbria i el bosc fou declarat Monument Natural.

L’entorn no pot ésser més peculiar. I és que aquest bosc té secuoyes de fins a 40 metres d’alçada, i un perímetre de uns dos metres. Jo crec que per abraçar algunes secuoyes necessites almenys tres persones…

Fer una passejada per allí resulta realment agradable i més amb els colors de la tardor. Últimament el bosc ha agafat més fama, però encara hi ha molts càntabres que encara no l’han trepitjat i altres tants que encara ni el coneixen. Per cert, no fa falta que siguis senderista experimentat.

Un cop que aparques el cotxe a l’aparcament, just al costat de la carretera, l’entrada al bosc comença per una passarel·la de fusta, facilitant així l’entrada als minusvàlids. La passarel·la té molt poca pendent i en tot just uns metres arribes a la profunditat del bosc.

Acabada la passarel·la, el bosc de secuoyes queda a l’esquerra. Continua per una espècie de camí natural, baixant per les “escales”. I, sobretot, ves amb compte de no passar-te les secuoyes que és fàcil agafar impuls. Com et despistis una mica, comença a canviar la vegetació en un plis plas i en comptes de secuoyes et plantes en un bosc normal i corrent.

En plena tardor, les fulles de les secuoyes es mantenen verdes, i el bosc té dos colors, ja que tot el terra està amb aquests tons daurats i marrons tant característics d’aquesta època de l’any.

L’espai de les secuoyes no és molt gran, és més aviat un recinte. Calcula que pots estar-t’hi el temps que vulguis. Ràpidament se’t passarà una hora o més. També pensa, que ja que estàs allí, pots aprofitar per continuar el passeig pel bosc que rodeja a les secuoyes, i més si ets a la tardor, amb els seus colors. Et recomano que continuïs el passeig per aquí així veus el contrast entre les secuoyes i la resta del bosc.

També tingues en compte, que l’accés és gratuït i no hi ha horaris, pots entrar-hi i estar-t’hi quan vulguis. Doncs quina millor manera d’acabar amb les activitats proposades per aquest dia.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (139,00km i 2 hores i 39 minuts):