Mes: desembre de 2021

La intenció del dia d’avui, abans d’agafar el vol amb destinació a Barcelona, és de visitar el què ens queda de la capital d’Escòcia, Edinburgh. En principi, vam deixar per visitar el barri de Stockbridge i Dean Village.

Començarem la visita, doncs, per l’encantador barri de Stockbridge, un antic poblet que avui en dia forma part d’Edinburgh. S’estén en el nord d’Edinburgh, contigu a la New Town i a les ribes del riu Water of Leith. Malgrat que aquest antic poble moliner fou engolit per l’expansió de la ciutat en el segle XIX, dècades després encara conserva un aire de llogaret, que es filtra per els seus carrerons empedrats i flota en els animats dies de mercat. A 20 minuts del cor d’Edinburgh, és el lloc ideal per un passeig tranquil.

Stockbridge significa “pont de fusta”, encara que el pont principal del barri es construís en pedra en el 1786. En els anys 70, els lloguers econòmics varen atraure al barri a artistes i estudiants, que el varen tenyir d’un aire bohemi que segueix perdurant. Encara que, avui en dia, Stockbridge és una de les àrees residencials més adinerades d’Edinburgh, i no és d’estranyar. La tranquil·litat, les botigues independents, les galeries d’art, la naturalesa a un pas…

Stockbridge és un bon lloc per viure: alguns dels seus residents més cèlebres son el premi Nobel de física Peter Higgs o Shirley Manson, la cantant de Garbage. Unes dècades enrere, un jove Sean Connery repartia cada matí les ampolles de llet entre els veïns. La senyora Doubtfire de veritat, en qui l’autora Anne Fine es va inspirar per la novel.la homònima (res a veure amb el personatge encarnat per Robin Williams a la pel·lícula) regentava una botiga de menuderies a Stockbridge, molt a prop del freqüentat bordell de la senyora Dora Noyce en Danube Street, una llegenda del barri coneguda per tots i mencionada per pocs. Com veus, aquest és un barri ple d’històries i racons.

Anem a descobrir els 5 motius principals de perquè has de visitar el barri de Stockbridge:

1. Per les botigues i el mercat de Stockbridge:

Stockbridge conta amb una profusa xarxa de petits comerços que la fan única, estructurats al voltant de Raeburn Place, Deanhaugh Street, St Stephen Street i N.W.Circus Place. Des d’establiments especialitzats en alimentació on comprar un bon formatge escocès (com “Herbie”) fins a botigues de charity i llibres de segona mà, passant per botigues d’antiguitats i galeries d’art, Stockbridge ofereix una mica de tot als compradors.

Si el que busques és un lloc on menjar o prendre alguna cosa, en Stockbridge abunden els restaurants, pubs (com “The Bailie Bar” o “The Antiquary”), i cafeteries per un esmorzar o un berenar revitalitzadors.

Els diumenges, en el cor del barri, a Jubilee Gardens, s’instal.la el colorista mercat de Stockbridge, amb aliments frescos, menjar preparat i artesania.

2)    Per els carrerons de conte:

Stockbridge conserva encara edificis i carrerons que li atorguen un aura de petit poble, i això, sumat a la proximitat del centre i a l’entorn plàcid, ha contribuït a que els lloguers en el barri no deixin d’augmentar. La modernització de construccions antigues i modestes dóna com a resultat carrers per on passejar és com endinsar-se en un conte: experimenta-ho recorrent el carrer Circus Lane i la resta de Mews, tant senzills i tant inacabables.

Al fons de Circus Lane s’alça l’església de St Stephen’s, visible des de quasi tot el barri: la va dissenyar l’arquitecte William Playfair, responsable d’un gran nombre d’edificis de la New Town i de Calton Hill.

Entre el riu Water of Leith i Glenogle Road hi trobaràs una altra de les zones residencials més humils, a la par que exclusives, del barri. Es tracta de les Stockbridge Colonies, les colònies: onze carrers paral·lels amb edificis quasi idèntics que es construïren com allotjament econòmic per els gremis d’artesans entre 1861 i 1911.

La proximitat al riu, al Jardí Botànic d’Edinburgh i al parc de Inverleith, sumada a la tranquil·litat de la zona, fan que les antigues colònies siguin avui en dia cobejades residències.

En la corbada St Stephen’s Street, llar d’oficines, pubs i botigues d’antiguitats, sobreviuen algunes típiques construccions de dos nivells de la New Town, amb els soterranis accessibles des de unes escales en el carrer. L’essència de la New Town també es deixa entreveure en un altre dels preciosos i elegants carrers del barri de Stockbridge, Ann Street, que presumeix de ser una de les més exclusives de tot el Regne Unit.

3)    Per les iniciatives i l’ambient de barri:

Stockbridge és un barri dinàmic, genuí, replet d’iniciatives veïnals, de vida de proximitat. En essència: un barri amb ambient de barri, que mostra una altra faceta d’Edinburgh. Un cop l’any, els comerços i veïns es reuneixen per a celebrar el Stockfest, i també és molt popular l’estiuenca Stockbridge Duck Race, una carrera d’aneguets de goma per el riu Water of Leith per a recaptar fons amb fins benèfics.

4)    Per el riu Water of Leith:

Des de Stockbridge, baixa fins al sender del Water of Leith i segueix el curs del riu per a gaudir d’un passeig entre naturalesa.

Molt a prop veuràs aparèixer el pou de St Bernard, protagonista d’una curiosa història: en el passat, es creia que les aigües que sortien de la deu eren miraculoses i la gent peregrinava a Stockbridge per a curar els seus mals. Un noble a qui les aigües ajudaren va manar construir un temple junt a la deu, presidit per la deessa grega Higía.

Segueix el camí i aviat arribaràs al pintoresc llogaret de Dean Village i, una mica més endavant, a les Galeries d’Art Modern d’Edinburgh. No molt lluny es troba el frondós cementiri de Dean, un dels més especials d’Edinburgh.

També pots seguir el riu en direcció contrària, vorejant les colònies fins arribar al Jardí Botànic i a l’extens parc de Inverleith. O, des de Comely Bank, agafar el carrer Portgower Place fins arribar al tranquil estanc de Inverleith Park.

5)    Per els racons i detalls:

Un passeig per el barri de Stockbridge revela una infinitat de detalls i racons. Si recorres St Stephen Street i a la meitat del carrer agafes St Stephen Place, veuràs l’arc de pedra que donava la benvinguda a l’antic mercat de Stockbridge, avui en dia desaparegut. I què tal relaxar-te nedant després d’un dia de compres? Retrocedeix en el temps i neda en unes piscines victorianes recentment renovades en el Glenogle Swim Centre.

Per tots aquests motius, i per mil i un més, et recomano que visitis el barri de Stockbridge si viatges a Edinburgh.

En els seus carrers hi trobaràs comerços i charities, i els diumenges, el barri bull d’activitat gràcies al seu mercat de productors. Treu el cap a Circus Lane, un tradicional carrer de Mews, i prova un típic formatge escocès en la botiga de Mellis. Passat el pont, els carrers estan plens de cafeteries i delicatessen.

Si disposes de temps, una de les visites més sorprenents que pots fer en la zona és el llogaret de Dean Village. Abans de creuar el pont de Stockbridge, agafa el camí que segueix el riu Water of Leith, molt freqüentat per els caminants. Entre els arbres, aviat veuràs el pou de St Bernard.

Segueix el camí, passant de llarg el pont de Queensferry, i en aproximadament 15 minuts arribaràs a les pintoresques casetes de Dean Village, un antic llogaret de molins que descansa junt a les aigües i un recés de pau que et farà sentir que et trobes molt lluny de la ciutat.

Explora els patis de pedra del llogaret, esquitxats de roba estesa i escenes quotidianes.

Endinsar-te a Dean Village, és submergir-te en un recés de calma en el que el temps sembla haver-se aturat. Les arrels del llogaret, que s’alça amb les seves peculiars casetes a les ribes del riu Leith, es remunten a 1128. Durant segles, aquest fou un enclavament industrial en el que la corrent del riu servia per propulsar fins a 11 molins, que s’utilitzaven per tractar la farina que proveïa la ciutat.

Foren temps pròspers per al llogaret: en el 1884 es va construir el pintoresc pati de veïns Well Court, que encara avui pots recórrer, per allotjar als treballadors; i també la torre del rellotge, que llavors servia com a centre d’encontre per a la comunitat. Si t’hi fixes, sobre algunes portes podràs observar símbols relacionats amb l’elaboració del pa. Amb la construcció de nous i majors molins en Leith, l’activitat en el llogaret va anar disminuint, fins que va caure en la decadència. Per sort, amb la col·laboració de l’Ajuntament, fa uns anys, l’àrea es va restaurar fins a transformar-se en una encantadora zona residencial.

Avui en dia, lluny del bullici d’altres èpoques, Dean Village és un dels racons més sorprenents d’Edinburgh. Les curioses casetes, els ponts i els patis, marcats per el fluir del riu… Aprofita per a tafanejar entre els carrerons de Dean Village i gaudir de la faceta més fotogènica d’Edinburgh. Costa de creure que et trobis a pocs minuts del centre d’una capital, veritat?

De tornada a Stockbridge, segueix Gloucester St o Queensferry St en direcció al centre, i en menys de 10 minuts et trobaràs de nou en la quadrícula que formen Queen St, George St, Princes St i els carrers perpendiculars que les travessen, unint els jardins de Queen St amb els de Princes St.

Adjuntem la totalitat de les atraccions explicades en el dia d’avui i els principals imprescindibles dels barris de Stockbridge i Dean Village de la ciutat d’Edinburgh, en un plànol de google maps:

Acabats de visitar Stockbridge i Dean Village ens dirigirem a l’aeroport d’Edinburgh per agafar el nostre vol fins a Barcelona.

Ho farem a través de l’autobús Airlink 100, el qual és el transport més popular i l’opció que et recomanem si et va bé per les parades.

És un bus 24 hores que uneix l’aeroport amb el centre d’Edinburgh, i viceversa, en uns 25 minuts. Per el camí, para en diferents llocs. Té wifi gratis, molt espai per maletes, espai per a carros i en general, és una opció molt còmoda.

Els preus de l’Airlink és de £4,5 pels adults (anada) i £2 pels nens (anada).

Com comprar el bitllet:

• Pots comprar-lo per internet o en el mostrador que hi ha junt a la parada de l’aeroport. En el mostrador, accepten targeta o efectiu.

• Si el mostrador estigués tancat, o en el trajecte de tornada des d’Edinburgh, pots comprar el bitllet a bord del bus. Accepten efectiu (retornen canvi), targeta contactless o Apple Pay i Google Pay.
• Si prefereixes portar-lo comprat des de casa, també ho pots fer des de la web, imprimir-lo i mostrar-lo a la taquilla o en el bus.

Parades de l’Airlink i on pujar:

• Si vols anar al centre d’Edinburgh des de l’aeroport, tindràs que agafar-lo a l’exterior de la Terminal. Està senyalitzat, ja ho veuràs que no té pèrdua.
• Si vols anar a l’aeroport des d’Edinburgh, la parada més cèntrica i popular per pujar és Waverley Bridge.
• L’Airlink també té altres parades intermèdies i pots pujar i baixar en la que tu prefereixis.

Aquí tens la ruta amb totes les parades:

Horaris:

L’Airlink opera 24 hores tots els dies de la setmana, cada 20 minuts durant el dia i cada 30 minuts de matinada.

Si vols viatjar a altres barris d’Edinburgh que quedin fora del trajecte de l’Airlink, tens l’alternativa del bus Skylink.

Aquest bus té tres línies (el Skylink 200, el Skylink 300 i el Skylink 400), amb parades per tot Edinburgh. El funcionament i les tarifes son les mateixes que per el Airlink, però no circulen de nit.

I fins aquí ha arribat el nostre viatge per Escòcia. Només resta dir que espero que hagueu gaudit del viatge i que en pugueu fer molts més com aquest i de millors i tot.

Salut, i ens veiem de ruta…

Després de passejar per la Old Town i descobrir tots els racons i carrerons de la ciutat vella, el segon dia d’aquest itinerari a Edinburgh ens porta a una zona dominada per l’ordre i l’elegància arquitectònica.

L’elegància de la New Town

Malgrat el seu nom, la Ciutat Nova no ho és tant: es va construir a finals del segle XVIII al nord del nucli antic de la ciutat, més enllà de la vall que avui alberguen els jardins de Princess Street. En aquella època, Edinburgh, limitada al reduït espai de la Old Town, sofria de superpoblació. La New Town es va planificar com una forma d’expandir els confins de la ciutat i pal·liar el problema… encara que no per a tot el món.

Projectada per James Craig i considerada una obra mestra de plantejament urbanístic, la Ciutat Nova va néixer com un suburbi residencial al que molt aviat es varen mudar els ciutadans més adinerats.

Avui en dia, aquesta part d’Edinburgh segueix sent residencial, però allotja també àrees comercials i d’oficines. La reconeixeràs per les fileres d’elegants construccions d’estil neoclàssic i georgià, conegudes com a terrasses, distribuïdes en nítides quadrícules i mitges llunes.

Son característiques les façanes decorades amb columnes i portes de colors, les escales, els soterranis accessibles des del carrer…

Els carrers principals de la New Town

De sud a nord, tres carrers paral·lels travessen la New Town d’Edinburgh:

• Princes Street, el carrer comercial per excel·lència d’Edinburgh, acompanyada del pulmó verd dels Prince St Gardens
• George Street, amb comerços més exclusius, i també pubs i restaurants.
• Queen Street, molt més tranquil.la i vorejada per els jardins privats Queen Street Gardens.

Aquests tres carrers, estan flanquejats per dues àmplies places: a l’est, l’animada St Andrew Square, i a l’oest, la tranquil.la Charlotte Square, on cada estiu hi té lloc el Edinburgh International Book Festival.

Més enllà del sempre bulliciós centre, la New Town destil.la tranquil·litat, grandiositat i harmonia. Pensada per uns pocs, accessible ara a tots: anem a passejar per els seus carrers per a gaudir d’un altre Edinburgh.

Matí del segon dia a Edinburgh: Calton Hill i Princess Street

En Broughton Street i els seus voltants trobaràs una gran varietat de cafeteries independents, com la premiada Artisan Roast. Si és diumenge i et trobes per la zona, després de l’esmorzar pots aprofitar per donar un passeig pel “Sunday Market”, un peculiar “mercadillo” de segona mà que s’organitza en un pàrquing soterrani.

Amb les piles carregades, ens encaminem cap a Calton Hill, un turó que s’eleva en ple centre i que segurament hauràs detectat per l’estranya col·lecció de monuments en la cima, com el National Monument, una rèplica inacabada del Partenón de Atenes.

Hi ha varis accessos, però lo més senzill és pujar des de Waterloo Place, que comença en l’extrem est de Princess Street. Des de Calton Hill obtindràs una de les millors vistes d’Edinburgh, amb la Old Town fonent-se amb la zona nova i el Castell despuntant al fons. Però també gaudiràs d’una increïble panoràmica de Leith, els barris del nord, el Firth of Forth i la costa de Fife a l’altra banda del mar. Si ja has passejat per Edinburgh, pujar a Calton Hill brinda una bonica ocasió per a divisar lo visitat, comprendre l’estructura de la ciutat i, en els dies bons, assentar-se i gaudir d’una estona tranquil.

Els monuments que es concentren a la cima del turó, per la seva part, s’han convertit també en una vista emblemàtica. Projectats en la seva majoria per el cèlebre arquitecte William Henry Playfair, el més conegut és el desconcertant National Monument, una ambiciosa construcció que s’inicià en el 1826 per commemorar als soldats escocesos morts en les Guerres Napoleòniques. Es pretenia que el monument fos una rèplica del Partenón de Atenes, que inclouria un temple i les seves pròpies catacumbes, i així varen començar a aixecar-se les columnes clàssiques.

En el 1829, els fons destinats al projecte es varen esgotar i la construcció es va paralitzar, deixant en la cima a dotze columnes que aviat es guanyaren el sobrenom de “la desgràcia d’Edinburgh”. Avui en dia, tanmateix, s’han transformat en un símbol de la ciutat i son molts els que pugen els colossals graons de pedra per asseure’s en la façana inacabada, que perpetua el sobrenom de “Atenes del Nord” que Edinburgh es va guanyar durant la il·lustració.

Molt a prop del National Monument es troba el Nelson Monument, una torre en forma de telescopi alçada en honor al vicealmirant Nelson per a commemorar la victòria en la batalla de Trafalgar. Avui en dia, l’interior s’ha reconvertit en un petit museu que repassa la seva vida, i també poden pujar-se els 143 esgraons que condueixen cap a la terrassa, on Calton Hill pot contemplar-se des de dalt. Si puges al monument a Nelson tindràs unes vistes increïbles. Els horaris del mateix en els mesos estivals son de 10h a 17h, i els preus de £6 per persona.

El més curiós de la torre és la bola del temps emplaçada en la part superior, que cau tots els dies entre setmana a les 12 (a la 1 en l’horari d’estiu). Es va instal·lar en el 1852 perquè, des del port, els mariners presenciessin la caiguda i ajustessin els cronòmetres. En els dies de boira, tanmateix, la visibilitat era escassa, així que anys més tard, en el 1861, es va iniciar la costum de disparar un canó des del castell a la 1 del migdia, el “One o’clock gun”, que perdura encara a dia d’avui.

La mítica construcció que apareix en primer pla en la majoria de fotografies és el monument al filòsof escocès Dugald Stewart, que es va modelar en el 1831 a partir del monument de La llanterna de Lisícrates, a Atenes. El recinte emmurallat que es troba en l’altre extrem de la cima acull els edificis i cúpules que serviren en temps passats com a punt d’observació astronòmica, especialment amb el propòsit de mesurar el temps. L’observatori de la ciutat es va emplaçar aquí fins al seu trasllat a Blackford Hill en el 1896 degut a la contaminació lumínica del centre d’Edinburgh.

A dalt del turó, hi ha el camí “Hume Walk” dedicat al filòsof David Hume, que sempre va defensar Calton Hill com un lloc tranquil en el que passejar.

Ja als peus del turó, cap a l’est, hi ha la Seu del Govern Escocès, Saint Andrew’s House, que s’alça sobre les restes de l’antiga presó de Calton.

De tornada a Waterloo Place, entra a l’Old Calton Cemetery, un lloc envoltat de fosques llegendes habitual entre els tours de fantasmes d’Edinburgh. Passeja per les grandiloqüents construccions i velles tombes del cementiri i trobaràs, entre altres, el lloc de repòs del cèlebre filòsof David Hume. Fixa’t, entrant a mà esquerra, en una de les làpides més curioses i ben conservades del cementiri, la dels pares del capità John Gray.

A la sortida del cementiri ens endinsem en el centre d’Edinburgh i comencem a recórrer Princes Street (El carrer dels prínceps), l’avinguda comercial per excel·lència de la ciutat, sempre plena de compradors, autobusos i tramvies.

La seva principal característica és que només es construïren edificis en la cara nord, per lo que, en els dies clars, la llum la banya per complet. Son moltes les cafeteries que potencien aquesta circumstància i s’ubiquen en les plantes altes dels edificis, com Starbucks o la cafeteria de Waterstones, de forma que per el preu d’un cafè pots contemplar unes boniques vistes de la Old Town. Encara que avui en dia les construccions estiguin ocupades per botigues de souvenirs escocesos i de roba i la majoria de soterranis originals no es conservin, la arquitectura de la via resulta encara grandiosa.

En l’extrem est, en la cantonada amb North Bridge, el primer que hi trobaràs és el luxós Hotel Balmoral. El rellotge de la torre marca sempre dos minuts més del compte perquè els viatgers que es dirigeixen a l’estació de Waverley, just a sota del pont, no perdin els seus trens.

Una mica més endavant, en la vall que antigament ocupava el llac Nor’ Loch, els bells jardins de Princes Street s’estenen fins al final de la via. Estan dividits en dos trams per “The Mound”, un turó artificial que condueix a la Old Town i als seus peus s’erigeix el museu gratuït Scottish National Gallery. En aquest tram, les opcions son moltes. Si la temperatura és agradable, els jardins s’omplen de gent menjant a l’aire lliure.

També pots pujar a la torre del monument a Scott per a tenir vistes panoràmiques d’Edinburgh, la qual disposa d’uns horaris dins els mesos estivals de 10:00h a 16:00h i els preus son de £20 per tots quatre.

Abans de perdre’t en les entranyes de la torre, fixa’t en la figura de marbre blanc que descansa sota dels arcs. Es tracta de l’autor Walter Scott, reposant després d’una jornada d’escriptura amb el seu gos, Maida, als seus peus.

Nascut a Edinburgh, Sir Walter Scott (1771-1832) és un dels escriptors més admirats d’Escòcia. Les seves novel·les històriques re-avivaren la identitat i la cultura escoceses, i ell va lluitar per recuperar els Honors d’Escòcia, que avui en dia pots veure exposats en el castell d’Edinburgh.

Després de la seva mort, Edinburgh va decidir homenatjar-lo amb una torre, i el Scott Monument, dissenyat per l’arquitecte George Meikle Kemp, es va inaugurar en el 1845. Sabies que, amb els seus 61 metres d’alçada, es tracta del major monument del món alçat en honor a un escriptor? Un cop a dalt, quan puguis contemplar-la de prop, veuràs que l’agulla està decorada amb florons i amb 64 figuretes en forma de personatges dels llibres de Scott.

Una altra curiositat d’aquesta construcció és que l’aspecte ennegrit de la pedra és fruit de la contaminació del Edinburgh victorià, que li va valdre a la ciutat el sobrenom de “Auld Reekie” (“la vella fumejant/apestosa”).

Ara que coneixem una mica més sobre de la seva història, és el moment de pujar al Scott Monument. Les visites son guiades. Després de comprar l’entrada per el següent tour en la diminuta taquilla, et trobaràs cara a cara amb les escales de cargol que solquen la torre. T’esperen 287 graons, encara que podràs descansar per el camí:

• El monument a Scott està dividit en quatre pisos.
• En el primer pis hi trobaràs la Museum Room, un petit museu dedicat a la vida i el llegat de Scott.
• La resta de nivells estan formats per terrasses exteriors, cada una una mica més elevada i estreta que l’anterior.
• Donat que passaràs gran part del temps a l’exterior i a certa alçada, et recomanem pujar al Scott Monument en un dia sense gaire vent.
• Abans es podia pujar per lliure, però, des de fa un temps, totes les visites son guiades i en petits grups. El tour dura uns 30 minuts.

Si els espais tancats no son lo teu, deus tenir en compte que, a mesura que puges i deixes enrere al museu, les escales es van estrenyent i inclinant fins al punt de permetre el pas d’una sola persona a la vegada. Però, amb les enlluernants vistes d’Edinburgh que t’esperen, veuràs com l’ascens haurà valgut la pena!

Estàs a la cúspide del monument a Scott. Des d’aquí, les teulades de la ciutat s’intercalen amb els monuments icònics i, en els dies clars, podràs albirar inclús la costa de Fife, a l’altra banda del fiord de Forth.

A veure quines vistes t’esperen des de cadascuna de les direccions:

• Cap al nord veuràs Princes St, amb el moviment incessant de busos. En primer pla, fixa’t en els grans magatzems Jenner’s. Enfront a tu s’estén la New Town d’Edinburgh, amb l’estàtua a Melville traient el cap per sobre de St Andrew Square, el Jardí Botànic i el parc de Inverleith al fons. Més enllà, veuràs les aigües del Firth of Forth i la costa de Fife.

• Cap a l’est, el paisatge està dominat per l’Hotel Balmoral, el turó de Calton Hill i els seus monuments i el pont de North Bridge. Per darrera s’alça la imponent muntanya volcànica de Arthur’s Seat, que també ofereix vistes magnífiques d’Edinburgh.

• Cap al sud, el paisatge té dos protagonistes: Per un cantó, l’estació de trens de Waverley i el pont homònim (un altre homenatge a Scott, ja que porten aquest nom en honor a una de les seves novel·les). Per l’altre, la inconfusible Old Town, un embolic fascinant d’edificis i xemeneies.

• Per últim, si mires a l’oest veuràs els jardins de Princes St, solcats per les Galeries d’Art i delimitats per Princes St i les seves mil i una botigues. Les agulles que apareixen al fons del carrer son les de la Catedral de St. Mary. I, per suposat, dominant les vistes des de la roca volcànica està el castell d’Edinburgh.

Quatre direccions i una panoràmica única de la capital escocesa que fa que cada graó per pujar al Scott Monument hagi valgut la pena.

Un cop hem baixat del Scott Monument, podem anar de botigues per comprar algun record, etc…

Una visita curiosa son els grans magatzems Jenner’s, els més antics d’Edinburgh. Es varen construir en el 1838 i conserven un interior d’estil senyorial.

Si segueixes passejant per Princes St, aviat arribaràs a l’altre tram dels jardins. Aquí, a més d’un exèrcit d’esquirols, es troba el famós rellotge floral, que canvia de disseny cada primavera (en la tardor desapareix). Fixa’t també amb la caseta del jardiner, sembla sortida d’un conte! Un altre detall curiós i emotiu son les plaques dels bancs, amb inscripcions que la gent dedica a familiars desapareguts que gaudien d’aquests racons. Les vistes del castell des del final dels jardins, junt a la font de Ross, son tot un clàssic i un dels millors llocs per a fotografiar Edinburgh.

Quan arribis al final del carrer, en la cantonada amb Lothian Road veuràs les esglésies de St John i St Cuthbert, a més del Caledonian Hotel, de pedra sorrenca vermella. Els dissabtes, molt a prop d’aquí, en Castle Terrace, es celebra un mercat de grangers escocesos, el Farmer’s Market, on pots comprar alguna cosa de menjar, com una típica hamburguesa d’Angus.

Si prefereixes seure, en Lothian Road hi trobaràs restaurants de tot tipus. Una altra opció és menjar en un fast food de Princes St o comprar alguna cosa en un supermercat i seure als jardins.

Tarda del segon dia a Edinburgh: New Town i George Street

És el moment d’endinsar-nos en la part més tranquil.la de la New Town, lluny de la zona més turística. Des de Princes St, gira a la dreta per Hope St o South Charlotte St, per arribar a la senyorial Charlotte Square. Encara que durant gran part de l’any la plaça està tancada, a l’estiu es transforma per acollir el magnífic Edinburgh International Book Festival.

Al voltant de la plaça s’aixequen elegants construccions pròpies de la New Town, com “The Georgian House”, una casa museu que permet descobrir l’arquitectura de la zona i imaginar la opulenta vida allí uns segles enrere. L’entrada a la casa durant els mesos d’estiu és cada dia de 10h a 17h, i els preus son de £10 pels adults i £19,50 el pack familiar (els nens entren gratis).

Segueix per North Charlotte St i passat Queen Street, arribaràs a una bonica plaça circular, Moray Place. Fixa’t en els típics portals i soterranis; et trobes en el cor de la ciutat nova.

La continuació fins a trobar el barri de Stockbridge la farem millor demà al matí, on a part de visitar el barri de Stockbridge també visitarem Dean Village. Avui ens dedicarem a finalitzar la visita de la New Town.

Seguirem Gloucester Street en direcció al centre i de seguida ens trobarem de nou a la quadrícula que formen Queen Street, George Street, Princes Street i els carrers perpendiculars que les travessen, unint els jardins de Queen St amb els de Princes St. Seguim de ruta per la New Town!

Dirigeix-te a George Street, la més exclusiva de les tres avingudes, i segueix-la en direcció Est. Aquí, a més d’oficines, bancs, discoteques i restaurants, hi trobaràs alguna de les botigues més selectes d’Edinburgh (i també algun pub econòmic, com el famós “The Standing Order”).

Un dels edificis més emblemàtics és The Dome, ubicat quasi al final del carrer. El reconeixeràs per les seves imponents columnes i la seva façana d’estil neoclàssic, que amaga un espectacular i luxós interior on degustar la gastronomia escocesa. Encara que la carta no sigui per a totes les butxaques, val la pena visitar-lo per dins. Alguna cosa més assequible és el seu Afternoon tea, o de nit, prendre una copa en el bar que hi ha sota la immensa cúpula que dóna nom a l’edifici.

Al final de George Street veuràs aparèixer St Andrew Square, la plaça de l’est, dominada per el monument a Melville. Està plena de jardins i és un lloc animat, ja que sovint acull activitats i celebracions. En el costat oposat a la plaça comença una altra zona selecta: Multrees Walk, un carrer per als vianants amb botigues de marques exclusives.

Si vols, pots entrar a tafanejar als grans magatzems Harvey Nichols, on a la planta quarta acull un restaurant-cafeteria amb unes boniques vistes de la New Town i el mar.

Seguidament, apropa’t fins a Rose Street, un encantador carrer per als vianants que s’obre entre George St i Princes St. El carrer està ple de botigues, i molts comerços de les avingudes tenen entrades posteriors que desemboquen aquí.

La jornada acaba, i amb ella, acaba també aquesta ruta per la New Town d’Edinburgh. Si disposes de més dies hi trobaràs moltes idees i excursions entre naturalesa: pots visitar el Jardí Botànic, la illa de Cramond, el turó de Blackford,…

Sigui com sigui, esperem que hagis gaudit molt d’aquest viatge a través de dues ciutats històriques, la Old Town i la New Town, tant oposades i tan fascinants a la vegada. Encara que t’hagi faltat temps per veure-ho tot segur que te n’aniràs amb la sensació d’haver conegut una mica més la captivadora capital escocesa. També has de tenir en compte que et queda el matí de l’endemà.

Adjuntem la totalitat de les atraccions explicades en el dia d’avui i els principals imprescindibles d’aquesta New Town d’Edinburgh, en un plànol de google maps:

I arriba el primer dia de visites a Edinburgh. La intenció d’aquest primer dia és visitar el màxim d’atraccions de la Old Town, la ciutat vella d’Edinburgh.

No hi ha millor lloc per començar a explorar Edinburgh que la Old Town, la ciutat vella. Aquesta zona, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és una de les més fascinants de la ciutat, i també una peça clau per entendre la seva història. Aquí tens una completíssima ruta per la Old Town d’Edinburgh en un dia.

Desxifrant la old Town

Benvingut a la Old Town. Aquest barri no podria explicar-se sense la Royal Mile, la seva artèria principal. La Royal Mile s’extén al llarg de 1,8 kilòmetres, i té 4 trams (d’oest a est: Castlehill, Lawnmarket, High Street, i Canongate). Connecta el castell d’Edinburgh, alçat sobre una roca volcànica en l’extrem oest, amb les ruïnes de l’abadia de Holyrood i el Palau de Holyroodhouse, en l’extrem est.

La Royal Mile atravessa la Old Town

En els segles XVI i XVII, Edinburgh s’articulava al voltant de la Royal Mile i sofria un greu problema de superpoblació. Els habitants s’amuntegaven en precaris edificis de varies plantes i vivien en condicions insalubres i poc segures.

Aquest problema urbanístic va propiciar la creació de la New Town, un nou barri al nord del nucli antic que va permetre l’expansió de la ciutat. Encara que, després de la ampliació d’Edinburgh, la densitat de població de la Old Town va baixar, l’esquelet d’aquella ciutat abarrotada ha perdurat fins als nostres temps.

Passeja per la Royal Mile avui en dia, poblada de visitants i botigues de souvenirs, i encara distingiràs construccions compactes, carrerons estrets i foscos (coneguts com a “closes”), teulades pintades de petits detalls, voltes i passadissos subterranis…

Històrica, bella i enigmàtica, explorar la Old Town és acostar-te a l’essència d’Edinburgh.

Matí del primer dia a Edinburgh: La Royal Mile y Grassmarket

Després d’esmorzar contundentment, comença el dia en el Castell d’Edinburgh. Des del punt de vista històric, es tracta d’una visita imprescindible, i les vistes de la ciutat des dels diferents nivells son magnífiques. Però tingues en compte que una visita completa a les estances i racons de la fortalesa poden agafar-nos de 2 a 3 hores. Nosaltres disposem del temps suficient i anirem a visitar el castell. Si no disposes del temps suficient, acosta’t a l’esplanada, des d’on gaudiràs d’unes boniques vistes del nord i el sud d’Edinburgh (excepte a l’estiu, quan en aquest lloc s’instal·len les grades del Festival Military Tattoo), i acte seguit comença a baixar per la Royal Mile.

Nosaltres, però, anem a visitar el castell en 10 curiositats.

10 curiositats del castell d’Edinburgh

Realitzem una visita exposant les 10 curiositats més interessants que amaga el castell d’Edinburgh:

1. L’espionatge de la reialesa del segle XV es deia Laird’s Lugs

Encara que no tant sofisticades com les històries d’espionatge que esquitxen les notícies avui en dia, en el segle XV, els monarques ja contaven amb tècniques efectives per agusar l’oïda i recaptar informació. En el castell d’Edinburgh, al rei Jacob IV no se li escapava res gracies a les Laird’s Lugs (Lord’s ears, és a dir, “les orelles del rei”), una petita obertura en la paret de pedra que comunicava amb el Gran Saló del Castell i permetia escoltar, sense ser vist, les conversacions que allí hi tenien lloc durant les reunions importants. Expliquen que segles després, quan l’expresident soviètic Mikhail Gorbachev preparava la seva visita al castell en el 1984, el KGB va demanar que els Laird’s Lugs es tapiessin per raons de seguretat.

2) Tots els dies a les 13:00h es dispara el One o’clock Gun

Si estàs passejant per Edinburgh i de cop et sorprèn un baluern so, el més probable és que sigui el One o’clock Gun, un canó que es dispara a la una en punt des del Castell.

El so ressona per tota la ciutat tots els dies, excepte els diumenges, el dia de Nadal i Divendres Sant. L’origen es remunta a 1852, quan a Calton Hill, en el monument a Nelson, es va instal·lar una bola del temps que queia a diari a les 13:00h perquè, al veure-la des de les aigües del fiord de Forth, els mariners ajustessin els cronòmetres. Però, en Edinburgh és molt típica la boira procedent del mar (el haar), que impedia la visibilitat molts dies. Així que, en el 1861, per acompanyar la senyal visual de Calton Hill, es va començar a disparar-se el One o’clock Gun, tot un clàssic edinburguès que pots presenciar en directe en el Castell.

3) Les mascotes dels soldats tenen el seu propi cementiri

Un dels racons més curiosos de l’Edinburgh Castle és el cementiri de mascotes, una petita terrassa replena de tombes que pots contemplar des de dalt. Es va crear en el 1840 perquè els soldats poguessin enterrar a les seves mascotes, en especial gossos, en les èpoques en les que el castell estava aïllat de l’exterior. En Escòcia només existeix un altre cementiri de mascotes de militars, que es troba a Fort George, prop de la ciutat d’Inverness.

4)    En el castell hi visqué un elefant

Sí, com ho llegeixes. Encara que avui en dia seria impensable, en el 1838, el regiment nº78 de Highlanders va tornar de Sri Lanka amb un animal singular en latituds escoceses: un elefant. En aquella època, per desgràcia, era habitual que s’aprofités la fortalesa d’aquests animals amb propòsits militars. Els Highlanders el varen adoptar i varen decidir que visqués en el castell d’Edinburgh amb ells, però la història no acaba aquí. Si preguntes als guies del Castell, t’explicaran que l’elefant i el seu cuidador acudien a la cantina, i l’home engolia litres i litres de cervesa i llavors es tombaven a dormir en els estables. D’aquesta història han sobreviscut tant sols un croquis que va dibuixar un veí d’Edinburgh, amb l’elefant i el regiment seguits per un grup de nens, i uns quants dits del pobre animal, ambdós exposats en el National War Museum, dins del Castell.

5)    La capella de Santa Margaret és l’edifici més antic d’Edinburgh

La capella de Santa Margarida es va construir al voltant de 1130, i no tant sols és l’edifici més antic del Castell, sinó també una de les estructures més ancianes de la ciutat. Quan no acull batejos o casaments, pots entrar en la petita nau i gaudir d’uns instants de pau.

Santa Margarida es va convertir en reina d’Escòcia en 1070, després del seu casament amb el rei Malcom III. Era una dona molt devota i, anys després de la seva mort, el seu fill, el rei David I, va decidir alçar la Capella de Santa Margarida en el castell d’Edinburgh en honor a la reina. Amb els anys va caure en l’oblit, la estructura va sofrir danys i es va oblidar, encara que en el segle XIX es va restaurar. A les parts originals d’estil romànic, com l’arc, se li han sumat altres detalls moderns, com les vidrieres.

6)    El fantasma del castell és un gaiter

Com a tota fortalesa amb segles d’història a les seves espatlles, al castell d’Edinburgh no li falta una bona col·lecció de llegendes escruixidores. Però la més repetida, sens dubte, és la del Lone Piper, el gaiter solitari. La llegenda explica que segles enrere, al descobrir que a sota el castell hi existien túnels subterranis per connectar-lo secretament amb altres parts d’Edinburgh, manaren a un jove gaiter a explorar-los. I no a un jove qualsevol, sinó a un gaiter, perquè toqués mentre caminava i, així, poguessin saber a on es trobava des de la superfície. Així fou…fins que la música va acabar abruptament. Ningú mai va tornar a veure el gaiter. Des de llavors, hi ha qui assegura sentir el so de les gaites, com un lament, aflorant des de lo més profund de la fortalesa, on el gaiter solitari va quedar atrapat per sempre…

7)    Prohibit el pas a estudiants supersticiosos

A més de fantasmes, en l’Edinburgh Castle hi ha lloc també per a supersticions. Una de les més conegudes adverteix als estudiants de la ciutat de que tinguin molt de compte al visitar el castell d’Edinburgh: si creuen les portes de la fortalesa abans de graduar-se, tindran mala sort en els exàmens. Si estàs estudiant a Edinburgh i no visites el castell, segur que no és per superstició, sinó per el preu de l’entrada. Però, per si a cas, també diuen que fregar el dit del peu de l’estàtua de Hume, en la Royal Mile, dóna bona sort en els estudis. Així que, si vols equilibrar la balança, en quant surtis del Castell fes-li una visita a Hume. Segur que la combinació d’història i saviesa no falla!

8) La pedra del destí ha protagonitzat coronacions, xantatges i furts

Unes de les peces clau que alberga el castell d’Edinburgh son els Honors d’Escòcia (la corona, el ceptre i l’espasa de l’estat), les joies que s’utilitzaven per a coronar als reis escocesos. Junt a elles s’exposa, en el Royal Palace, la Pedra del destí, o Pedra de Scone, considerada una relíquia de gran simbolisme. Durant segles, la pedra va presenciar la coronació dels monarques d’Escòcia, fins que, en el 1296, el rei anglès Edward I la va incorporar en el seu tron, iniciant així un afront polític entre anglesos i escocesos per el seu control.

Algunes històries asseguren que, en aquella època, la Pedra del destí es va ocultar i es va intercanviar per una altra, sent possible si tens en compte que en realitat és, malgrat del seu valor simbòlic, tant sols un bloc de pedra sorrenca. Verídic o no, el cert és que va seguir protagonitzant peripècies. El dia de Nadal de 1950, quatre estudiants escocesos varen irrompre a l’abadia londinenca de Westminster i varen robar la cobejada pedra per a retornar-la a Escòcia, amb la mala sort de que, mentre la traslladaven, va caure i es va partir en dues. Després de moltes aventures per el Regne Unit, finalment la dipositaren en la abadia d’Arbroath sota la custodia de l’església escocesa, qui la va retornar a Westminster. A aquest insòlit episodi es va dedicar inclús una pel·lícula, Stone of Destiny.

Els escocesos van tenir d’esperar fins al 1996 perquè el govern anglès retornés la Pedra de Scone a la seva terra. Avui en dia pots veure-la en el Castell: només l’abandonarà el dia en el que es coroni un monarca en l’abadia de Westminster.

9) Cents de bruixes moriren cremades en l’esplanada

Des de 1563 fins al 1722, s’estima que en el lloc que avui ocupa l’esplanada del castell varen cremar a més de 200 persones per bruixeria, en especial a dones. Edinburgh fou la ciutat amb més execucions per bruixeria d’Escòcia: la majoria de suposades bruixes morien estrangulades abans de que les cremessin en la foguera a Castlehill. En record a les víctimes, en un racó de l’esplanada es va instal·lar el Witche’s Well (el pou de les bruixes), una petita font amb figures gravades que simbolitzen la dualitat entre el bé i el mal.

10)    Aquí va néixer el primer rei d’escocesos i anglesos

El 19 de juny de 1566, la cèlebre reina escocesa Mary Queen of Scots (Maria Estuardo) va donar a llum al seu únic fill, Jacob IV, en una de les habitacions del Castell. Un any més tard, Mary fou engarjolada i obligada a abdicar en favor del petit, que amb un any fou proclamat rei de Escòcia.

En el 1603, es donà la circumstància de que la última Tudor, Isabel I, va morir sense descendència. Donat que Jacob descendia del rei Enric VII d’Anglaterra a través de Margarida Tudor, es va proclamar llavors rei d’Anglaterra i Irlanda.

Així fou com, durant 22 anys, Jacob VI i I va regir Escòcia, Anglaterra i Irlanda. A partir de llavors, els monarques varen començar a regnar de forma conjunta en tots els territoris. Malgrat de que per el Castell han passat varis monarques, la majoria ha viscut en el palau de Holyrood, en l’altre extrem de la Royal Mile, on encara avui s’allotja la família reial quan visita Edinburgh. La residència és menys elevada, menys freda i no està tant assotada per el vent com la roca del Castell.

Des de lo més alt del Castell, pots veure tot Edinburgh

Aquesta última no és una curiositat com tal. Però no li farem justícia al castell d’Edinburgh si no acabéssim l’article amb aquestes precioses vistes de la ciutat (sens dubte, és un dels millors miradors d’Edinburgh).

Un cop visitat el castell d’Edinburgh, començarem a baixar per la Royal Mile: En aquest primer tram hi trobarem diferents museus, com el Scotch Whisky Experience, un amè recorregut per el procés d’elaboració del whisky, és com el museu del whisky escocès, amb tast i degustació, i varis tours (el més econòmic és el The Silver Tour, que val £19 per persona), o la Camera Obscura and the World of Illusions, ideal si viatges amb nens: es tracta d’una col·lecció d’il·lusions òptiques que conta, en lo alt de la torre, amb uns miralls refractors que permeten veure Edinburgh des de diferents angles (els preus son de £18,95 pels adults i £14,95 els nens de 5 a 15 anys).

Molt a prop, veuràs The Hub, una antiga església gòtica que avui en dia serveix de seu per l’Edinburgh International Festival.

Arribats en aquest punt, veuràs que en ambdós cantons de la Royal Mile comencen a aparèixer carrerons (coneguts com closes o wynds) de tot tipus. Alguns son privats i allotgen restaurants, altres son tant foscos que no permeten veure què hi ha més enllà. El nostre consell és que siguis curiós i els exploris: alguns recompensen amb vistes del centre, altres et portaran a tranquil·les placetes amagades entre els edificis… En les closes radica gran part de l’encant de la Old Town. Un dels més especials d’aquest tram és “Lady Stair’s Close”, que et condueix al Museu dels Escriptors, i les casetes de Ramsay Gardens també son molt pintoresques.

Ara et mostrarem una recopilació dels 10 carrerons amb més encant de la Royal Mile:

1. Tweeddale Court:

Davant de l’Scottish Storytelling Centre s’amaga un dels nostres carrerons preferits, Tweeddale Court. Avui en dia, la casa que s’alça en el fons, la Tweeddale House, és la seu de la revista The List. Però, des de que es va construir, en el segle XVI, molts inquilins han passat per el carreró i deixat la seva empremta arquitectònica.

I també alguna que altra història macabra: en aquest carreró hi va tenir lloc un dels assassinats sense resoldre d’Edinburgh. En el 1806, allí es va trobar el cadàver cosit a ganivetades d’un missatger del banc que transportava més de £4000 en efectiu. El curiós? Un temps després, els diners es varen descobrir amagats en una paret… Fixa’t en la porta i descobriràs el rastre d’un altre inquilí menys misteriós: veus el nom de la impremta de Oliver & Boyd en la llinda? A més, en el balcó de l’esquerra sobreviu un muntacàrregues, un altre record de la mateixa època.

Una altra curiositat de Tweeddale Court és que es creu que el mur de la dreta forma part de la King’s Wall, una de les antigues muralles de Edinburgh. Aquest carreró també va ésser escenari d’Outlander a Edinburgh.

2)    Dunbar’s Close:

Coneixes els jardins secrets de la Royal Mile? Descobrir que darrere d’un dels carrers més bulliciosos de la ciutat oculten petits oasis fou, una sorpresa increïble. D’entre tots ells, el jardí de Dunbar’s Close és un dels més bonics.

Malgrat de que solament té unes dècades, el varen dissenyar seguint el model de jardins del segle XVII (per aquell aleshores, els ciutadans més adinerats d’Edinburgh s’havien establert en l’àrea de Canongate en busca d’espai i calma, i en la zona existien molts d’aquests espais verds). És una delícia endinsar-te en el plàcid Dunbar’s Close i assaborir la tranquil·litat a solament uns metres del cor d’Edinburgh.

3)    Advocate’s close:

Si recorrent la Royal Mile t’atures a l’alçada de la catedral de Sant Giles i mires cap al nord, davant teu apareixerà una imatge de postal: un carreró estret emmarcant, al fons, el monument a Scott.

Es tracta d’Advocate’s Close, un carreró que es remunta al segle XVI. Però no et conformis amb la foto més típica i recorre tots els seus trams fins a desembocar a Cockburn Street. Gràcies a una renovació recent, els edificis històrics d’Advocate’s Close avui alberguen oficines i negocis, i els detalls arquitectònics moderns contrasten amb petits testimonis del passat, com les inscripcions en les llindes de les portes.

4)    Lady’s Stairs Close:

Al contrari que en altres dels seus companys menys coneguts, en el pintoresc Lady Stair’s Close és habitual trobar molts de visitants. En part, és degut a la seva proximitat al Castell, però, sobretot, al fet de que allí es troba el “Writer’s Museum”, un petit però fantàstic museu gratuït dedicat a tres grans escriptors escocesos: Sir Walter Scott, R.L.Stevenson i Robert Burns.

Lady Stair’s House, la preciosa casa que alberga el museu i que dóna nom al carreró, data de 1622, encara que la característica torre es va afegir en una reforma uns segles més tard. Enfront d’ella, en el terra, fixa’t en Makar’s Court, un sender literari format per cites d’escriptors inscrites en la pedra.

Després de visitar Lady Stair’s Close i el Museu dels escriptors, et proposem que t’endinsis per darrera del museu cap a James Court, el següent carreró de la Royal Mile que explorarem.

5) James Court:

James Court no és tant pintoresc com el seu veí, però ho recompensa amb una onada de tranquil·litat i amb un passat curiós. Aquesta placeta s’edificà amb llars de luxe fins al 1725, el que va suposar enrunar varis closes. Res estrany en aquella època: amb un Edinburgh abarrotat i sense la New Town, tenir espai, calma i una certa neteja era el major dels privilegis.

I els habitants cèlebres no tardaren en arribar, entre ells, el filòsof David Hume.

Per desgràcia, un incendi va arrasar James Court en el 1857, i gran part de la plaça es va haver de reconstruir. Però encara guarda detalls curiosos: fixa’t en l’edifici que hi trobaràs en el cantó oposat del Museu dels Escriptors. En la paret, es distingeix part dels graons de pedra de la casa. Veus que en un d’ells és molt més alt que els demés?

En algun tour expliquen que son burglar steps, una espècie de graons antirobatori. Un lladre es cola de nit en la llar i puja en compte les escales, però, al trobar un graó amb una alçada molt més alta de lo esperada, ensopega, i d’aquesta manera alerta als amos de la casa.

Durant molt de temps la gent es pensava de que era una anècdota sense base històrica, però fa poc, durant una visita d’aquest mateix edifici per la part de la Royal Mile (s’anomena Gladstone’s Land i és un museu del National Trust for Scotland) ens varen confirmar que així és. Una de les moltes curiositats d’Edinburgh.

6) Trunk’s Close

Trunk’s Close és un d’aquests carrerons de la Royal Mile que passen desapercebuts a ulls de la majoria dels vianants. Però com que ens agrada colar-nos a tots i a cadascun… Anem a descobrir què s’amaga en aquest.

Les primeres referències històriques es remunten en el segle XV. Avui en dia és la llar de la Scottish Book Trust, que promou la literatura, i de la Cockburn Association, que té com a objectiu mantenir la bellesa d’Edinburgh i convertir-la en una ciutat agradable per a tot el món.

Aquesta última organitza tots els anys una iniciativa fantàstica, els dies de portes obertes a Edinburgh. El carreró és privat, però solen obrir-lo a tot el món unes hores al dia. Si tens sort i el trobes obert, t’animem a entrar-hi i a descobrir un jardí circular banyat en silenci, amb alguna sorpresa com una petita escultura d’un gall amb ulleres.

7) White Horse Close:

Situat quasi al final de la Royal Mile, molt a prop del Holyrood Palace, White Horse Close és un dels carrerons més bonics d’Edinburgh.

Encara que el fotogènic pati de casetes que hi trobaràs avui en dia es remunta a una restauració dels anys 60, les pedres de White Horse Close podrien explicar-nos una llarga història: des de les cavallerisses del palau de Holyrood fins al punt de partida dels transports que connectaven Edinburgh amb Newcastle i Londres. Sense oblidar, clar, la posada que es creu que donà nom al carrer, que proveïa de whisky i menjar als viatgers famolencs.

Avui en dia, la calma regna entre les casetes.

8)    Bakehouse Close:

Recórrer la Royal Mile d’un extrem a l’altre implica varis viatges en el temps. Però si vols transportar-te a un bocí de l’Edinburgh de fa uns segles sense a penes altres visitants al voltant, et recomanem visitar Bakehouse Close.

Aquest carreró és un dels millors conservats de la ciutat. Des de l’arc d’entrada fins als edificis que el delimiten, en aquest racó et sentiràs lluny de la resta d’Edinburgh…

No és difícil entendre perquè el varen escollit com un dels escenaris d’Outlander, veritat? Per completar aquest viatge al passat, visita el museu veí, el Museu d’Edinburgh (gratis), per conèixer com els habitants de la capital escocesa vivien i treballaven.

9)    Riddle’s Close:

A la mateixa alçada que Lady Stair’s Close, però en el cantó oposat de la Royal Mile, s’amaga Riddle’s Close.

La seva proximitat al castell d’Edinburgh no impedeix que la tranquil·litat immergeixi cada una de les pedres del carreró, que condueix a Riddle’s Court, una llar que es remunta al segle XVI-XVII i que ha allotjat a personalitats com el rei Jacob VI d’Escòcia o el filòsof David Hume. Avui en dia, la restaurada Riddle’s Court compleix varis propòsits (casaments, conferències,…), però a vegades obre al públic. Hi trobaràs la informació detallada en la seva web.

10)    Ramsay Garden i Patrick Geddes:

Per tancar aquesta recopilació de carrerons de la Royal Mile, volem parlar-te de Ramsay Garden, un racó encantador a solament uns passos del castell d’Edinburgh. Aquesta col·lecció de llars també és visible des de Princes Street: les seves inconfusibles façanes blanques amb detalls vermelloses destaquen entre els demés edificis de la Old Town.

Malgrat de que es tracta d’un bloc residencial, no de un close, té molt a veure amb alguns dels carrerons dels que et parlem en l’article i en la resta de guies d’Edinburgh. La raó? El responsable de Ramsay Garden actual fou el botànic i urbanista Patrick Geddes. L’escocès es va dedicar a la renovació de la Old Town després de que es degradés durant l’època victoriana: zones empobrides, edificis en pèssimes condicions, carrerons estrets i inhòspits… Geddes va renovar edificis, va obrir carrerons per crear patis i retornar jardins a la ciutat i va redissenyar llocs com Riddle’s Court o White Horse Close. En part gràcies a ell, avui podem gaudir d’espais que d’una altra manera, tal vegada ja no existirien, així que mereix un espai en el nostre article.

I fins aquí aquesta llista a la que, si no poséssim fre, podria ser quasi infinita…

Segueix per la Royal Mile fins a trobar la Catedral de St. Giles, on el predicador John Knox va establir l’església presbiteriana escocesa. L’entrada és gratuïta, i l’interior mereix un passeig. Ets capaç de trobar els àngels tocant la gaita en l’interior de la Thistle Chapel? També s’ha de dir que es pot pujar a la torre des de la qual tindràs grans vistes. El preu per pujar a la torre és de £6 per persona.

A la sortida, potser observes a algú fregant el dit gros del peu a l’estàtua al filòsof David Hume: es diu que dóna sort en els estudis.

En aquests moments et trobes sobre una encisadora part de la ciutat: The Real Mary King’s Close, la ciutat subterrània, formada per un complex de carrerons que quedaren sepultats per les noves construccions. Durant molts anys varen romandre tapiades. Avui en dia, aquest lloc subterrani és una atracció turística plena de llegendes i històries. Si vols visitar-la, ofereix tours en espanyol i obre fins tard, així que pot ser un bon pla per a més endavant. L’atracció, durant els mesos d’estiu està oberta de 9:30 a 21:45h, i els preus son de £18,95 els adults i £12,45 els nens de 5 a 15 anys. L’entrada familiar val £54.

Des d’aquest punt, retrocedeix alguns metres en direcció al castell, i quan arribis al xamfrà amb el pont George IV Bridge, tomba a la dreta i comença a baixar per Victoria Street. Amb les seves façanes de colors i les seves botigues independents, és un dels carrers més pintorescs d’Edinburgh.

Al final de Victoria St hi trobaràs la zona de Grassmarket, dominada per un passeig i una plaça per als vianants plena de bars i restaurants. Avui és un racó molt agradable, però, amaga una història macabra, doncs abans, era un escenari d’execució pública, i fins al 1784, molts presos moriren penjats aquí per delictes o acusacions de bruixeria.

Grassmarket és un lloc perfecte per a menjar a Edinburgh: els restaurants, encara que turístics, solen ser més econòmics que en la Royal Mile. I si fa bon dia, hi ha molts pubs tradicionals a on seure o prendre una pinta, com “The Last Drop” o “The Black Bull”.

Si arribes fins al final del passeig, puja les escales de The Vennel per a veure les restes de la muralla d’Edinburgh i prendre una foto molt especial del castell. Per nosaltres, aquest és un dels millors llocs on prendre fotos d’Edinburgh.

Tarda del primer dia a Edinburgh: La Old Town i Canongate

Després d’aquest passeig per Grassmarket, la ruta per la Old Town d’Edinburgh segueix cap a Candlemaker Row, un carrer que es troba en el lloc oposat de Victoria Street i condueix de nou cap a la Old Town.

A mà dreta, puja les escales que entren al plàcid cementiri de Greyfriars, potser el més conegut d’Edinburgh per les llegendes d’algun que altre habitant de l’inframon i per la història del gosset Bobby que, segons diuen, durant anys va velar fidelment la tomba del seu amo en aquest mateix lloc. Si ets fan de Harry Potter, no marxis del cementiri sense trobar la tomba de Voldemort.

Després de passejar per els terrenys, pren la sortida principal i hi trobaràs l’estàtua de Bobby junt al pub del mateix nom. Veuràs que alguna gent li frega el nas, però no és cap tradició: és alguna cosa que va començar fa pocs anys i els habitants de la ciutat demanen que no es faci, ja que cada poc temps tenen que repintar-la.

Si encara no has menjat, és el moment de fer-ho. Et trobes en ple ambient universitari, a un pas dels edificis històrics de la Universitat d’Edinburgh en Potterow, i els carrers col·lindants (George IV Bridge, Forrest Road, Chambers St, South Bridge) alberguen una oferta gastronòmica molt variada i per a totes les butxaques: kebabs, cafeteries on provar la sopa del dia, buffets asiàtics, restaurants…

Una de les cafeteries més famoses de la zona, per la seva connexió amb Harry Potter i J.K.Rowling, és “The Elephant House”, en George IV Bridge. Una altra opció, si el dia és bo, és comprar menjar per a emportar i acostar-te a l’enorme parc dels Meadows, a uns 5 minuts a peu.

Si ja has recarregat bateries, toca visitar un museu gratuït que fascinarà a petits i a grans: el National Museum of Scotland, a Chambers St. Les extenses col·leccions d’història, naturalesa i ciència permeten deambular per les diferents plantes durant hores, però si disposes de poc temps, dóna una passejada per la primera planta i agafa l’ascensor per pujar a la Rooftop Terrace, on gaudiràs d’una fantàstica terrassa panoràmica.

Fixa’t en l’entramat de teulades d’Edinburgh i intenta traçar, des de dalt, el camí que has caminat fins ara en aquesta ruta per la Old Town: segur que ja reconeixes molts dels punts del centre.

A la sortida del museu, segueix per Chambers Street fins arribar a South Bridge, un dels carrers principals que connecta el centre amb el sud de la ciutat. Segueix aquesta animada artèria cap al nord, i para’t en les múltiples botigues i charities (botigues de segona mà) que aquí et trobaràs, i aviat arribaràs a la intersecció amb la Royal Mile.

És moment d’explorar Canongate, l’extrem est d’aquesta històrica avinguda. Les closes segueixen obrint-se entre els antics edificis de pedra, amb l’encant afegit de que, en aquest tram, algunes amaguen sorprenents jardins. Atura’t a Tweeddale Court o en algun d’aquests carrerons de la Royal Mile.

Si encara estan oberts, també pots aprofitar per fer una breu visita a algun dels museus de la zona, com el de la Infància o el d’Edinburgh: l’entrada és gratuïta i et permetran conèixer una mica més sobre la ciutat.

Aquí també hi trobaràs l’església de Canongate, en el cementiri del qual està enterrat el economista i filòsof Adam Smith.

Quasi al final de la Royal Mile, t’esperen dos dels carrerons més captivadors: White Horse Close i Dunbar’s Close. El primer s’obre a un pintoresc pati de veïns; el segon desemboca en uns idíl·lics jardins a l’estil del segle XVII.

Al final de la Royal Mile s’aixequen dos edificis emblemàtics: el Parlament escocès, dissenyat per l’arquitecte català Enric Miralles, una construcció controvertida que vol fondre’s amb la naturalesa escocesa, i el palau de Holyroodhouse, que data de 1128 i al llarg dels segles ha servit com a residència als reis i reines d’Escòcia.

Avui en dia és la residència oficial de la família reial a Escòcia. Si encara no ha tancat i et ve de gust, pots comprar una entrada per explorar el palau i les ruïnes de l’abadia agustina. Tingues en compte que la visita (que és per lliure i amb audio-guia) et portarà un poc més de 1 hora. Els horaris durant els mesos d’estiu son de 9:30h a 18:00h, i els preus son de £16,50 pels adults, £9,50 pels nens i £42,50 el pack familiar.

Si no, pots dedicar una estona a passejar per l’extens parc de Holyrood i arribar fins al llac proper de St Margaret’s.

Si encara queden hores de llum, des del parc pots pujar cap als penyals dels Salisbury Crags i el turó de Arthur’s Seat, el punt més elevat de la ciutat. Ambdues ofereixen unes de les millors vistes d’Edinburgh, precioses en especial al capvespre. Pujar i tornar a baixar d’Arthur’s Seat et portarà aproximadament unes dues hores.

Arthur’s Seat s’alça en el parc de Holyrood, al sud-est d’Edinburgh, i com delaten les seves roques fosques i escarpades, és d’origen volcànic. Però el mantell de vegetació que cobreix Holyrood Park també s’estén fins a aquest turó. Depenent de en quin moment de l’any la visitis, la trobaràs tenyida de groc, de verd intens o d’ocre. Malgrat el desnivell, pujar a Arthur’s Seat és una excursió apta per quasi tot el món. Encara així, tingues en compte aquests consells:

• Reserva-li unes 2-2:30h: En pujar i baixar tardaràs menys, però segur que voldràs parar a treure alguna fotografia per el camí i asseure’t a gaudir de les vistes en la cima.
• Porta calçat adequat. Si ha plogut, molt freqüent a Edinburgh, els camins s’enfanguen i les roques son relliscoses així que necessitaràs una bona adherència.
• Segueix el camí principal (si vols). Per a pujar a Arthur’s Seat, hi ha varis camins i senders. La majoria no estan senyalitzats, i veuràs que hi ha gent que agafa dreceres per llocs molt empinats. Si vas pels camins principals no et lliuraràs de les pendents, però se segueixen amb major facilitat.
• Escull un dia sense molt vent. Sí, a Edinburgh, això pot ser un repte. Però si puges en un d’aquests dies en els que bufa un aire que tomba, en la cima s’intensifica i no pots gaudir bé del paisatge. Una mica de vent està bé; de fet, en el parc de Holyrood és comú veure a gent fent volar estels.
• Emporta’t alguna cosa de menjar i beure per descansar una mica un cop estiguis a la cima.

Pujar a Arthur’s Seat des del Parlament

Com comentàvem en l’apartat anterior, hi ha diferents camins que es ramifiquen per el parc de Holyrood i desemboquen a la cima de Arthur’s Seat. Et pots anar desviant, encara que alguns estan en millor estat que altres.

Una opció és pujar per el cantó sud-est, pels camins amables a prop de Dunsapie Loch. Però el més comú entre els viatgers, i lo que detallarem en aquest article, és pujar des de la carretera Queen’s Drive, passats el Parlament d’Edinburgh i el palau de Holyrood.

El camí comença al costat dels Salisbury Crags, uns penya-segats de basalt que s’assemblen a una muntanya partida per la meitat, com una gran muralla natural modelada per l’efecte d’un antic glaciar. Aquest camí és molt visible, i sempre hi ha gent, així que et serà fàcil localitzar-lo. Des del principi, el camí es bifurca i pots escollir entre dues rutes, com mostra aquest mapa de Geowalks:

• Ruta blava: En aquesta ruta, tens dues opcions: si agafes el camí de la dreta, estaràs en la Radical Road, un camí que transcorre per sota dels Salisbury Crags. Si agafes el camí de l’esquerra, estaràs en el Volunteer’s Walk i caminaràs per sobre dels Salisbury crags. Ambdós tenen vistes espectaculars d’Edinburgh, encara que tingues en compte que la ruta per aquí és una mica més llarga, perquè quan arribis al final del camí, encara tindràs que pujar a la cima de Arthur’s Seat per un sender bastant empinat en forma de zig-zag.
• Ruta vermella: Aquesta ruta és recomanable perquè, va pujant sense descans, no té parts massa empinades. A més, per el camí tindràs bones vistes del llac St Margaret’s Loch i les ruïnes de la capella medieval de St Anthony.

Les vistes des de la cima de Arthur’s Seat

Escullis el camí que escullis, després d’una hora d’ascens arribaràs a la cima rugosa de Arthur’s Seat. Estàs en el sostre d’Edinburgh, en un lloc avantatjós per impregnar-te de tota la ciutat. En seguida distingiràs el castell, vigilant en la falda d’un altre turó volcànic, i el turó de Calton Hill, amb els seus monuments dispars.

Veuràs també el Firth of Forth, el fiord que separa Edinburgh del regne de Fife, i en ell, els majestuosos ponts i petites illes, com la illa de Inchkeith i el seu far, o la illa de Inchcolm i la seva abadia medieval.

Cap a l’est veuràs la platja de Portobello i, en els dies clars, inclús la silueta de la Bass Rock, la illa de la costa de North Berwick. Cap al sud-oest s’eleven els Pentland Hills.

Miris on miris, des de la cima de Arthur’s Seat, Edinburgh enlluerna en els dies de sol o es distingeix plena de misteri en els dies de boira. La panoràmica és tant bonica que segur que voldràs dedicar-li una bona estona abans de començar el descens, que pots agafar per els mateixos camins.

La nostra recomanació és que tant la Radical Road com la cima de Arthur’s Seat son ideals per veure el capvespre a Edinburgh.

Després d’una llarga jornada, arriba un descans ben merescut. Demà a primera hora sortirem de nou a descobrir, aquesta vegada, la New Town, una ciutat nova però amb una infinitat d’històries i racons a les seves espatlles.

Adjuntem ara, el plànol turístic d’Edinburgh:

Adjuntem la totalitat de les atraccions explicades en el dia d’avui i els principals imprescindibles d’aquesta Old Town d’Edinburgh, en un plànol de google maps:

Ja falta poc per arribar a la capital. Durant el dia d’avui ja arribarem a Edinburgh, però abans ens espera un dia intensíssim on visitarem pobles del Comptat de Fife i vàries construccions meravelloses.

Marxem de l’allotjament i sabem que anem a visitar el poble de Crail, i n’hem triat un altre, a prop de Crail, el qual es diu Anstruther.

Enlloc d’anar directes cap a Edinburgh, avui ens desviarem cap a la costa est i el fiord de Forth, per veure alguns dels poblets pesquers de Fife. Aquesta zona, coneguda com el East Neuk, és llar d’alguns dels poblets amb més encant d’Escòcia, com Crail, Anstruther o St Monans.

El comptat de Fife és un d’aquests racons d’Escòcia del que mai ens cansaríem d’explicar meravelles. Veïna d’Edinburgh, i per lo tant, idònia per a una escapada, aquesta regió històrica i rural segueix sent una gran desconeguda per a molts viatgers. Si la cosmopolita i encantadora St Andrews et va despertar la curiositat, avui et proposem un recorregut assossegat i pintoresc: una ruta per la costa de Fife parant en alguns dels pobles més bonics d’Escòcia. La península de la costa de Fife que engloba aquests poblets de tradició pesquera es coneix com el East Neuk. En escocès, un “nook” és un raconet, i ambdues paraules descriuen el lloc a la perfecció: relegat al xamfrà sud-est del comptat i replet d’encants amagats, carreteres tranquil·les, camps groguencs i el mar sempre a l’horitzó. La ruta que et proposem dura unes hores i és lineal, i nosaltres la començarem per Crail, potser el més bonic entre tots els pobles.

El poble de Crail

Crail és la viva definició d’un poble amb encant. Des del carrer principal, els acollidors carrerons de pedra competeixen per veure qui arriba abans al port, protegit de les corrents del Firth of Forth per una escullera. Junt a un munt d’embarcacions, un post ven marisc i captures fresques.

Les escales enfront a les casetes estan adornades amb flors, i les botigues, encara que escasses, son tant coquetes que és difícil resistir-se a entrar. De tornada al carrer principal, enfront a l’església de St Mary’s pots veure la Devil’s Stone, o la Blue Stone of Crail.

Passaria per una pedra qualsevol si no fos perquè la llegenda explica que el dimoni va llançar una gran roca i, al partir-se aquesta amb dos, una de les parts va aterrar a Crail. Alguns asseguren que la marca del dit polze del diable encara pot veure’s a la roca… No tot anava sobre casetes de conte, no?

El poble d’Anstruther i la illa de May

Següent aturada en la ruta per la costa de Fife: els pobles veïns de Anstruther i Cellardyke. Anstruther és major que Crail i està ubicat a 4,2 milles a l’oest d’aquest. El seu port és molt bulliciós gràcies als creuers a la Illa de May, una petita illa enfront de la costa on, d’abril a octubre, pots albirar “puffins”, foques i altres animals.

El centre d’Anstruther és el seu port, format per un petit far, sorra enganyosament daurada que la marea deixa a la vista i un carrer principal de parterres florits i alegres cases que abracen la badia. Aquí, temps enrere, la pesca servia de motor del poble. La indústria pesquera d’Escòcia i les seves comunitats al llarg dels segles son el tema principal del museu “Scottish Fisheries Museum”, que pots visitar en el port.

El millor fish & chips d’Escòcia

Tant si vas a visitar la illa de May com si decideixes quedar-te en terra ferma, abans pots omplir l’estómac en l’Anstruther Fish Bar, un aclamat restaurant familiar del port. En els últims anys, ha acumulat varis premis per preparar el millor fish & chips d’Escòcia i del Regne Unit. Encara que l’aspecte del restaurant no és molt diferent al de qualsevol “chippie”(temples de tot lo fregit), les llargues cues a l’interior confirmen la seva fama.

Tens dues opcions: servei de taula o menjar per emportar. Encara que la carta és extensa (inclou algun plat vegetarià i sense gluten), l’estrella és el clàssic fish & chips, que s’elabora amb la pesca del dia.

Aquesta és una de les cartes del restaurant: el producte es pesca a Anstruther i canvia a diari. També, a 10 minuts a peu cap a l’oest està la Dreel tavern, una taverna amb un ambient autèntic i bon menjar, per si vols anar a un altre lloc.

Dels carrerons a un búnker secret

Com succeeix amb la resta de poblets pesquers de la costa de Fife, Anstruther no té grans atraccions més enllà de lo què hem mencionat. L’encant d’aquests llocs està en perdre’t per els carrerons de pedra i passejar junt a l’aigua. Si segueixes cap a l’est, en 15 minuts arribaràs a la vila de Cellardyke, plena també de casetes de conte. I, una vegada en el cotxe, si no et vols reincorporat d’inmediat a la ruta dels pobles, en 10 minuts pots plantar-te en el Scotland’s Secret Bunker, un antic búnquer de la guerra freda que avui ofereix visites turístiques.

Bé, un cop visitats crail i Anstruther, hem de saber que hi ha més poblets en la ruta pels pobles de Fife, que son igual d’encantadors com els dos que hem vist. Quedarien els pobles de Pittenweem, St Monans, Elie i Lower Largo, per si en volem visitar algun més.

El proper punt de la ruta és triar una visita: o el castell d’Aberdour, el qual es diu que és el castell més antic d’Escòcia, o la Dunfermline Abbey, l’abadia espectacular on es visita la tomba del rei Robert the Bruce.

Començarem parlant del castell d’Aberdour (Aberdour Castle). Està ubicat a 1 hora d’Anstruther cap a l’oest i l’interior del Firth of Forth. Es tracta d’un castell-fortalesa, el més antic del país. L’entrada també inclou la visita als seus jardins. També és interessant incloure a la visita, l’església normanda del segle XII que hi ha a tocar, la qual està dedicada a St. Fillan’s.

Els horaris de visita del castell son durant els mesos d’estiu de 9:30h a 17:30h, i els preus son de £6 pels adults, £3,60 pels nens i el passi familiar a £17,00. Amb la tarja explorer pass és gratuït.

Acosta’t al que possiblement sigui el castell en peu més antic d’Escòcia. El castell d’Aberdour es va construir en la dècada de 1100 i va servir a generacions de tres famílies nobles, inclòs un regent d’Escòcia. La família Douglas va deixar la seva empremta, elevant l’alçada de la casa del vestíbul per convertir a Aberdour en un castell de casa torre més típic i agregant més gammes d’edificis. Explora l’impressionant complex i el seu encantador jardí emmurallat i les terrasses. Què pots veure i fer al castell:

• Ingressa a part de la casa del vestíbul construïda en el 1100, potser un dels castells de pedra més antics d’Escòcia, encara que llavors es va adaptar àmpliament
• Juga a l’”escondite” entre el gran i imponent complex d’edificis que daten del segle XI al segle XVII.
• Contempla el sostre pintat en la ala est, un preciós vestigi de principis del segle XVII
• Imagina la vida com un noble medieval mentre deambules per el fragant jardí emmurallat i per les terrasses sobre el Forth
• Passeja per l’església de St. Fillan (junt al castell d’Aberdour), un bon exemple d’una església normanda del segle XI.

L’abadia de Dunfermline (Dunfermline Abbey) està molt a prop del castell d’Aberdour, a 8,3 milles. L’abadia està ubicada a la ciutat de Dunfermline, i forma part del seu cor històric. Es remunta a 1128. Fou llavors quan el monarca David I va elevar a la categoria d’abadia el petit monestir benedictí que la seva mare, Santa Margarida d’Escòcia, havia fundat en el 1070 en l’enclavament on ella i el rei Malcolm III es varen casar.

Un petit assentament, els fonaments de la ciutat que coneixem avui en dia, havia anat creixent al voltant del monestir. Sota el regnat de Malcolm III i Santa Margarida, Dunfermline es va convertir en la capital del regne d’Escòcia, un estatus que va mantenir fins al 1437.

David I va encarregar la construcció d’una majestuosa església per a la nova abadia de Dunfermline, la Old Church. Encara que només han arribat alguns vestigis, com la nau, es tracta d’una construcció preciosa d’estil romànic. Passeja entre les seves delicades columnes i contagia’t de la pau del lloc.

Aviat notaràs que, encara des de l’exterior tot sembla un mateix edifici, l’interior està format per dues esglésies diferents:

• La Old Church, on et trobes, és l’església medieval. Forma part de l’atracció històrica i, per visitar-la, tindràs que comprar l’entrada a l’Abadia i el palau de Dunfermline (inclosa en la targeta Explorer Pass). Obre tot l’any (en els mesos d’estiu de 9:30h a 17:30h), amb horaris reduïts a l’hivern.
• La New Church és una església posterior, construïda en el segle XIX sobre part de l’antiga església, en la que avui en dia oficien misses i casaments. Té l’entrada gratuïta i allí és on descansa el rei Robert the Bruce, encara que no sempre està oberta. Per exemple, a l’hivern tanca entre setmana.

Al voltant d’ambdues esglésies, a més d’un cementiri, distingiràs petites parts d’una muralla que esquitxen el recinte de la Dunfermline Abbey. Aquest mur complia amb una doble funció: assegurava que els monjos estiguessin reclosos per complet i a la vegada, servia per a defensar l’abadia de qualsevol atac.

El palau de Dunfermline

Per a seguir explorant el recinte de l’abadia, et proposem donar un salt en el temps i traslladar-nos a finals del segle XVI, després de la reforma protestant. Junt a l’antic claustre, el rei Jacob VI va decidir construir un palau en el que viure amb la seva esposa, la reina Ana de Dinamarca.

En el 1600, el seu fill, el rei Carles I, va néixer en el palau de Dunfermline. Era impossible preveure-ho, però Carles I seria l’últim rei nascut a Escòcia.

Tres anys més tard, en el 1603, Jacob VI fou proclamat rei d’Anglaterra en lo que es coneix com “The Union of Crowns”(la unió de les corones), i la família reial va abandonar l’Abadia de Dunfermline, condemnant-la a un progressiu deteriorament.

Pocs vestigis d’aquell esplendor han perdurat fins als nostres dies, en part degut a un terrible incendi que va arrasar la ciutat en el 1624, però encara pots caminar entre les ruïnes del palau i imaginar com degué ésser en altres segles.

La tomba de Robert the Bruce

Un dels reclams de l’Abadia de Dunfermline és que és llar d’un mausoleu on descansen alguns dels grans reis d’Escòcia, com Santa Margarita i el seu fill, David I. I, el que sens dubte resulta el nom més emblemàtic, el rei Robert the Bruce, un dels herois del país, la tomba del qual pots visitar dins de la New Church.

Qui fou Robert the Bruce?

Robert the Bruce, o Robert I d’Escòcia (1274-1329), és un dels personatges més rellevants i estimats de la història d’Escòcia.

El seu paper en defensa de la llibertat del poble escocès es remunta a la primera Guerra de Independència d’Escòcia, que va començar en el 1296 amb la invasió anglesa per part de les tropes del rei Eduard I d’Anglaterra.

Tres anys de batalles, revoltes i negociacions de mans de personatges històrics com William Wallace i Andrew de Moray, els quals lluitaren per la independència, semblava que Escòcia havia caigut, finalment, en mans angleses.

La situació va empitjorar després de la captura i execució de William Wallace en el 1305, però Robert the Bruce, que durant un temps s’havia mantingut aparentment favorable i disposat a negociar amb el rei Eduard I d’Anglaterra, es va aixecar finalment en la seva contra i va començar una nova campanya, coronant-se rei dels escocesos en la Abadia de Scone a l’any següent.

Després d’una derrota, una breu fugida i uns anys de relativa pau, en especial després de que el rei Eduard I morís en 1307, Bruce va emprendre de nou batalles i va aconseguir victòries essencials, com la Batalla de Bannockburn en 1314.

Malgrat de que els escocesos havien reprès en gran part el control del seu territori, el successor del rei anglès, Eduard II, es resistia a reconèixer la independència d’Escòcia.

Així que, en el 1320, els comptes i nobles escocesos decidiren escriure una carta al Papa Joan XXII proclamant Escòcia estat independent i sobirà. Es coneix com la Declaració de Arbroath i es diu que va servir d’influència, dècades més tard, per a redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units.

En el Museu Nacional d’Escòcia pots llegir la traducció d’un dels seus paràgrafs més famosos.

L’atenció del Papa i la mort d’Eduard II varen propiciar que, en el 1328, el rei Eduard III accedís a firmar un tractat mitjançant el qual reconeixia la independència d’Escòcia, i a Robert the Bruce com al seu rei. Aquest és un resum brevíssim i s’han omès infinitat de fites històriques, però si t’agrada el tema, a internet pots devorar molta informació sobre ambdues Guerres d’Independència.

La tomba de Robert the Bruce…però no del seu cor

Com a monarca, el rei Robert the Bruce es va ocupar, quan la abadia de Dunfermline fou parcialment destruïda per les tropes angleses, de la reconstrucció. Després de la seva mort, en el 1329, el rei fou enterrat en l’altar de l’església de l’abadia…encara que no per complet. Explica la història que, per exprés desig, embalsamaren el seu cor i se l’emportaren cap a Terra Santa. Existeixen moltes llegendes en torn al viatge i a les peripècies a les que s’enfrontaren els portadors del cor, que segons alguns acabaren a Espanya. Però totes coincideixen en alguna cosa: el cor de Robert the Bruce es va enviar de tornada a Escòcia i avui en dia, reposa en la abadia de Melrose, en els Borders. Curiosa història, veritat?

Si després de visitar l’abadia de Dunfermline et ve de gust un passeig entre naturalesa, molt a prop s’estén el preciós parc de Pittencrieff.

Si visites el parc a finals d’Agost, no et perdis “The Bruce Festival”, un festival que allí es celebra en honor al rei Robert the Bruce amb una fira medieval, batalles i actuacions artístiques.

I des de Dunfermline o des de Aberdour, ens dirigirem a Culross, un dels poblets més pintorescos d’Escòcia. Està quasi al fons del Firth of Forth, a 9,8 milles cap a l’oest de Dunfermline.

Ja a Culross, oblida el mapa i deambula sense rumb per els carrerons, que et rebran amb llars centenàries i postals d’altres temps. Ens disposem a descobrir un altre dels racons encantadors, una vil.la ancorada en el temps que potser reconeguis per ser escenari de Outlander.

La primera impressió que tindràs al posar els peus en el poble és que aquí el rellotge es va aturar fa molt de temps: Culross és una de les viles millor conservades de l’Escòcia del segle XVI i XVII, amb multitud d’edificis i carrerons que daten d’aquesta època.

La llegenda de la princesa Teneu

Encara que la llegenda de la fundació del poble es remunta a molt abans, al segle VI. Narra la història que la princesa Teneu, filla del rei de Lothian, es va quedar embarassada sense estar casada a causa de ésser víctima d’una violació.

La seva cruel família volgué desfer-se de la jove tirant-la per un precipici. Però la princesa va sobreviure a la caiguda, i va trobar una barca a la deriva i va navegar fins la riba oposada del Firth of Forth, on va desembarcar a l’actual Culross. Allí la va acollir el sant St Serf, i Teneu (coneguda també com St Enoch) va donar a llum a qui es convertiria en San Mungo, el sant patró i fundador de Glasgow.

Una història lligada al carbó

Llegendes al marge, el què si és cert és que Culross es va convertir en un dels destins de peregrinació del regne de Fife junt amb St Andrews, aleshores llar de les relíquies de Sant Andreu, patró d’Escòcia, i Dunfermline.

Però el poble va viure el seu esplendor en els segles XVI i XVII gràcies a l’extracció i el comerç del carbó i de la sal. Fou essencial la figura del mercader George Bruce of Carnock, la llar del qual, el Culross Palace, és avui en dia l’atracció més visitada de Culross. En el 1595, aquest visionari va idear una mina submarina per excavar el carbó sota les aigües del fiord. Durant uns anys, el comerç va anar molt bé, però, en el 1625, una tempesta va destruir la mina. Amb un comerç portuari cada vegada menor, Culross va caure poc a poc en un declivi que duraria fins ben entrat el segle XX.

Les mines abandonades en els voltants de Culross delaten el seu passat industrial, però, en quan t’endinses en el poble avui en dia, sembla que res hagi canviat en segles, que s’hagi mantingut  immutable al pas del temps. I, encara que és cert que bona part del mèrit recau en el seu esquelet, si avui Culross és un dels pobles més bonics d’Escòcia és gràcies a les feines de manteniment i restauració que el National Trust for Scotland va portar a terme durant molts anys. I ara, coneguda la seva història, anem a visitar Culross.

El Culross Palace

Convertit en un ric mercader, George Bruce of Carnock (l’inventor de la mina de carbó submarina) es va construir a finals del segle XVI una elegant llar en el cor del poble, el Culross Palace. Encara que no és un palau ni va servir de residència reial, aquesta petita mansió, que reconeixeràs per la seva pintura ataronjada, és un dels edificis més emblemàtics de Culross.

Compra la entrada i endinsa’t en el Palau, on es conserva bona part de la decoració original del segle XVII. Un altre dels al·licients de la visita son els jardins plantats a l’estil de l’època, on venen plantes i herbes aromàtiques de cultiu propi.

Els escenaris de Outlander

Molt a prop del Culross Palace hi trobaràs la Town House, construïda en el 1626, i amb la torre del rellotge que la identifica afegida al 1783.

Aquest edifici va servir com a jutjat i com a presó, i expliquen que més d’una suposada bruixa va estar-hi captiva en el seu àtic…

Et recorda a la sèrie Outlander? Culross fou el poblet de Cranesmuir en la primera temporada, i fou en la Mercat Cross, de la que et parlo una mica més avall, on va tenir lloc una escena horripilant relacionada amb la bruixeria.

La vila apareix de nou en la segona temporada de la sèrie, i amés, també ha fet “cameos” en pelis com “Captain America: The First Avenger”.

Els carrers de Culross i la Mercat Cross

Després de visitar el Palau i deixar enrere la Town House, és moment de perdre’t per els carrerons empedrats de Culross, l’essència del seu encant. Continua fins a Tanhouse Brae, la vessant que antigament ocupaven els adobers. L’olor que es desprenia en el procés era tant fètid, que un dels carrers empedrats d’aquesta zona va rebre el nom de Stinking Wynd (“el carreró apestós”). Malgrat el seu passat, avui en dia aquest racó és un dels més pintorescos de Culross. Les llambordes, les façanes emblanquinades i les teulades vermelles (les teules provenien del comerç amb els Països Baixos), son marca de la casa, així com les escales on creixen mantells de flors.

Fixa’t en la Mercat Cross, l’estàtua que presideix la placeta i que en temps passats marcava el lloc on es celebrava el mercat. Com altres moltes mercat crosses del país, està coronada per un unicorn, l’animal nacional d’Escòcia.

L’abadia de Culross

Segueix pujant per la costa, ja que al final t’espera un altre al·licient: la Culross Abbey. Aquesta abadia es va construir en el 1217 i avui està parcialment enrunada, amb una torre que segueix en peu i opera com a església. Val la pena arribar fins aquí per passejar entre les ruïnes i el bonic jardí, amb vistes al Firth of Forth. L’entrada a l’abadia de Culross és gratuïta, encara que pots deixar un donatiu.

La West Kirk

Des de lo més alt del poble, en uns 15 minuts a peu pots arribar a un racó de les afores molt popular entre els seguidors d’Outlander: la West Kirk.

Es tracta d’una església en ruïnes en la meitat del camp, envoltada en enfiladisses i rodejada d’un petit cementiri.

Les càmeres de la sèrie la utilitzaren per a representar la Black Kirk, unes ruïnes suposadament embruixades que apareixen en la primera temporada.

Per nosaltres, Culross mereix ocupar un lloc molt alt entre els pobles més bonics d’Escòcia.

I finalment, per concloure aquesta jornada, posarem rumb al sud dels afores d’Edinburgh, on es troba una petita meravella més per finalitzar aquest dia: la Rosslyn Chapel. Hi ha uns 45 minuts amb cotxe des de Culross.

Potser coneixes aquesta capella perquè està sumida en algunes de les llegendes més intrigants d’Escòcia. O potser et sona per “El código da Vinci”, on va resultar ésser una de les claus en la cerca del Sant Grial. Sigui com sigui, és un lloc fascinant a tant sols 15km de la capital escocesa, i els boscos veïns del Roslin Glen, l’excusa perfecta per passar un matí entre misteris i naturalesa. T’expliquem com visitar la capella de Rosslyn i el Roslin Glen des d’Edinburgh.

Descobrint la capella de Rosslyn i les seves llegendes

La història de la Rosslyn Chapel es remunta a 1446, quan els treballs de construcció varen començar.

• Fou Guillem St Clair, primer compte de Caithness i tercer príncep d’Orkney, qui manà construir la capella com un espai sagrat per la seva família, el clan de nobles escocesos St Clair.
• Però, degut a la complexitat de la decoració, les obres es van estendre al llarg de 40 anys. I és possible que l’edifici que el compte havia imaginat mai arribés a completar-se, ja que, la seva mort en 1484, la capella romangué tal i com la veuràs avui en dia.
• Durant la Reforma Escocesa, el culte catòlic en la capella va finalitzar. Varen destruir els altars i poc a poc, aquest lloc sagrat fou caient en l’oblit.
• De fet, en el 1650, quan Oliver Cromwell i les seves tropes varen saquejar el castell veí, el Rosslyn Castle, van utilitzar la capella com a estables per als cavalls. Encara que, per sort, no arribaren a destruir la capella amb la violència que caracteritzaven els seus assalts. Això fou possible que l’estructura de la Rosslyn Chapel sobrevisqués, recoberta per la vegetació que es colava per cada escletxa i devorava la pedra.
• Que difícil imaginar aquest estat d’abandó coneixent la capella avui en dia, veritat? Als nobles i poetes del segle XIX els hi semblava una imatge de lo més romàntica, i poc a poc, fou sorgint l’interès en recuperar la capella per a la posteritat.
• En el 1862, després d’una restauració, el culte en la capella es va reprendre per primera vegada en 200 anys. I, des de llavors, s’han portat a cap varies renovacions importants.
• Encara que el que va catapultar a la Rosslyn Chapel a la fama més enllà d’Escòcia fou la publicació de la novel·la de ficció “El Código da Vinci” de Dan Brown (i la posterior peli), en el que la capella juga un paper crucial.
• Gràcies a l’efecte da Vinci, la capella va rebre els fons necessaris per construir un centre de visitants i transformar-se en una de les atraccions turístiques més visitades d’Edinburgh i dels seus voltants.

La resta de la història t’espera en l’interior, així que, anem a visitar la capella de Rosslyn!

La visita a la capella

La primera part de la visita transcorre en el centre de visitants, on descobriràs una mica més sobre la història de la capella i del clan St Clair. Després de les exposicions, podràs sortir a l’exterior. Allí t’espera un edifici que sorprèn des del primer moment: molt més petit de lo què cabria esperar, de formes singulars i, sobre tot, ple de petites figures tallades en la pedra i de gàrgoles que t’espien, bocabadades i desconfiades, des de cada racó.

Els símbols i relleus de la capella de Rosslyn

És solament un preludi de lo què t’espera en l’interior, on cada racó de la pedra està ocupat per símbols i relleus. Alguns salten a la vista, altres a penes es distingeixen, degradats per el pas del temps o ocults per les mans expertes que els tallaren.

Les escenes bíbliques, com la crucifixió o l’expulsió del Jardí de l’Edèn, contrasten amb les escultures paganes. En especial, el Green Man, un estrany rostre rodejat de vegetació que simbolitza el cicle de la vida i que, en la capella de Rosslyn, està present en més de cent ocasions.

Si no vols perdre’t detall, agafa una de les làmines repartides per la capella que et proposen el repte de localitzar els relleus i il·lustracions més curiosos.

Dins de la capella pots buscar també un camell, una dansa d’esquelets, un àngel tocant la gaita o el rostre de Robert the Bruce, a més del que, segons asseguren alguns, son panotxes de blat de moro tallades abans de la conquesta del Nou Món.

Els templers i la capella de Rosslyn

Sobre l’origen dels símbols ha sobreviscut poca informació, i el desconeixement ha propiciat que sorgeixin cents d’especulacions i interpretacions. Hi ha qui assegura que els cavallers templers, que deixaren d’existir molt abans de la fundació de la Rosslyn Chapel, varen sobreviure i fugiren a Escòcia, on varen construir la capella per amagar el seu tresor en una cripta segellada que mai més ha tornat a obrir-se. En la complexa ornamentació de l’edifici estarien les claus per accedir al tresor. El Sant Grial? El cap embalsamat de Jesús? Altres inclús relacionen els relleus amb un portal a una altra dimensió, i a la capella no li falten, tampoc, històries de fantasmes de monjos que resen a la foscor. Extraterrestres, templers, esperits,…

La capella de Rosslyn és un embull de teories, i cadascú les creu amb més o menys fervor, augmentant a cada pas les llegendes que rodegen a aquesta capella rural.

La llegenda del Pilar de l’aprenent

Després de localitzar els relleus més especials, la joia de la Rosslyn Chapel és el Pilar de l’aprenent, un dels tres pilars que separen el cor de l’ala central de la capella. Explica la llegenda que l’obrer encarregat de la construcció del pilar va marxar a Roma en busca d’inspiració per tallar-lo. Mentrestant, el seu aprenent va tenir un somni on se li va revelar el pilar acabat, així que es va posar mans a l’obra i el va tallar. I ho va fer amb tal perfecció que, quan el mestre va tornar i el va contemplar, envaït per l’enveja, va assassinar a l’aprenent a cops de mall.

La història va més enllà i, diuen que, un temps més tard els rostres del mestre i de l’aprenent es varen tallar en una cantonada de la capella, de tal forma que el mestre està obligat a veure el Pilar de l’aprenent, nit i dia, per a l’eternitat. No sabel quanta veritat hi ha en la llegenda, però els dragons nòrdics devorant la base del pilar de l’aprenent son raó suficient per no apartar la vista d’aquesta obra!

Escenari de El Código da Vinci

A través d’unes escales junt al Pilar de l’aprenent podràs accedir a una petita cripta que, segons les teories, amaga la cambra oculta dels templers. Però en les escales apreciaràs un petit cercle blanc que res té de llegendari: és conseqüència del rodatge de la pel·lícula “El Código da Vinci”(Ron Howard, 2006). Els protagonistes, Tom Hanks i Audrey Tatou, varen visitar la capella de Rosslyn per a gravar algunes escenes. Encara que el llibre ja havia despullat a aquest lloc de l’anonimat, quan es va estrenar la peli, una marea de viatgers va començar a arribar al poblet de Roslin per visitar la capella de Rosslyn. Més d’una dècada després, per a molts, segueix sent una de les visites imprescindibles en qualsevol viatge a Edinburgh.

Acabats de visitar la Rosslyn Chapel, posem rumb a Edinburgh, el centre del qual està a unes 8 milles de la capella. A Edinburgh, hi passaràs els últims dies d’aquesta ruta per Escòcia. Abans, però d’anar a l’allotjament, anirem a tornar el cotxe de lloguer en el centre de la ciutat, ja que prèviament a l’hora de llogar-lo ja vam avisar que faríem aquesta opció.

Adjuntem el recorregut realitzat en el dia d’avui mitjançant un mapa de google maps, amb els accessos, distàncies i llocs marcats. Estan també les principals fites del dia on s’observen els atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (117 milles amb 3h i 23min):

Ha arribat el dia que marxem de les Highlands, i on travessarem el Parc Nacional dels Cairngorms i petits pobles i ciutats amb encant, com Pitlochry o Dunkeld, per arribar durant la tarda, a la ciutat de Saint Andrews, font d’història i d’encant.

Així que començarem per agafar el cotxe i sortir cap al sud per la carretera A9 que ens durà més enllà de les Highlands.

Al cap de 30 milles de sortir (uns 40 minuts amb cotxe), ens trobem amb el poble d’Aviemore. Ens hi pararem en el cas que no vulguem visitar el Highland Folk Museum, que ens el trobarem més endavant.

Aviemore és un bon lloc per parar-se, en la cornisa nord-oest del majestuós Parc Nacional Cairngorms, està rodejat dels exuberants paisatges de les Highlands. Altes muntanyes, llacs pampalluguejants i densos boscos rodegen aquest magnífic lloc, convertint-lo en un popular destí per a una gran varietat d’activitats d’estiu i d’hivern. Si ens parem a Aviemore, únicament anirem a estirar una mica les cames i farem un cafè.

En el cas de no parar a Aviemore, anirem fins al municipi de Newtonmore a buscar el Highland Folk Museum, un poble-museu a l’aire lliure, el qual dóna vida a les condicions domèstiques i laborals dels primers pobles de les Highlands.

Endinsa’t en el passat i descobreix el veritable i vivent Museu Folclòric de les Terres Altes. Els visitants d’aquest museu de història viva poden aprendre com vivien els nostres avantpassats de les Terres Altes d’Escòcia, com van construir les seves cases, com llauraven la terra i com vestien, en un ambient amigable i acollidor.

Ubicat en un emplaçament d’una milla de llarg i 80 acres, actors en viu i edificis restaurats ajuden a donar vida a la història de les Highlands. El museu no solament resumeix l’esforç humà i el desenvolupament en la vida de les Terres Altes des del segle XVIII fins a l’actualitat, sinó que ofereix la oportunitat d’explorar un bonic entorn natural, llar d’esquirols vermells i enfiladisses d’arbres. Els visitants de totes les edats poden tenir una experiència divertida, tal vegada nostàlgica, i poden provar una activitat o artesania, sentir el pes d’un  objecte, experimentar la “pudor” de la turba o simplement gaudir d’un passeig per el lloc en busca d’esquirols vermells.

Les famílies poden passar de 3 a 5 hores explorant el museu, i hi ha àrees de pícnic i jocs, cafeteries i botigues en el lloc per a satisfer totes les necessitats.

Els horaris durant l’estiu son cada dia de 10:30 a 17:30h, i l’entrada és gratuïta (!).

Seguim amb la ruta per la A9 que ens portarà a les immediacions del poble de Pitlochry. Aquest poblet victorià de la regió de Perthshire està enclavat en el cor del país i serveix com a porta d’entrada a les Terres Altes. Al sud del parc dels Cairgorms i a meitat de camí entre Edinburgh i Inverness, és una parada ideal en la teva ruta per Escòcia. Anem a descobrir-lo!

Encara que, la ubicació és només una ínfima part de l’encant de Pitlochry. Un entorn natural esplèndid, de boscos i terrenys nodrits per el riu Tummel, destil.leries, castells,… I el favor de la reina Victoria, qui va visitar Pertshire en el 1842 i va quedar tant fascinada per la regió que, després d’ella, els visitants arribaren en massa. Aquí et donem 10 bones raons per visitar Pitlochry:

1. Passeja per Atholl Road: Atholl Road, el carrer principal de Pitlochry, té una certa semblança al carrer principal d’un poble alpí. Les cases de pedra, d’estil victorià, estan cobertes de teulades fosques rematades per fileres de xemeneies, i allotgen hotels, pensions, botigues,… Els comerços s’estenen cap als carrers veïns de West Moulin Road i Bonnethill Road. Potser et sorprengui que quasi tots estan dedicats als souvenirs i al muntanyisme, encara que també trobaràs restaurants i algun supermercat.

2) Arriba fins al Loch Faskally i l’escala de salmons: Si només passes unes hores a Pitlochry, una de les excursions més senzilles que pots fer des del poble és creuar el riu Tummel per algun dels seus bonics ponts fins arribar a la central hidroelèctrica. Allí pots veure l’escala de salmons, una sèrie de desnivells que permeten que els salmons sortegin la presa i nadin a contracorrent cap al Loch Faskally durant la migració anual. Aquesta excursió és curta.

Adjuntem un mapa de l’excursió per veure l’escala de salmons:

3) Tasta el whisky d’alguna de les seves destil.leries: En els voltants de Pitlochry hi trobaràs dues destil.leries que ofereixen visites guiades: la de Edradour i la de Blair Atholl.

• Edradour: és cèlebre per ser la destil.leria més petita d’Escòcia. Està a 10 minuts amb cotxe de Pitlochry.
• Blair Atholl: queda encara més a prop de Pitlochry, a 5 minuts en cotxe.

4)  Contempla les vistes des del mirador de Queen’s View: En les afores de Pitlochry (a uns 11km al nord-oest) s’alça un dels miradors més espectaculars de la regió: el Queen’s View, el mirador de la reina.

La panoràmica sobrevola el Loch Tummel i s’estén més enllà, entre muntanyes, en una imatge impregnada de la bellesa dels paratges d’Escòcia. Al peu del mirador hi trobaràs un aparcament, un centre de visitants i una cafeteria que obre des d’abril a finals d’octubre. El Queen’s View és un lloc ideal per a viure la tardor a Escòcia. Si el visites durant la tardor, descobriràs la marea de tonalitats vermelloses i daurades.

5) Visita el Castell de Blair: El Blair Castle, d’un blanc impecable que contrasta amb els prats verds i daurats que l’envolten, és un castell situat a uns 11 km al nord-oest de Pitlochry (15 minuts en cotxe). Visita’l d’abril a octubre i coneixeràs la seva història, que es remunta a 1269 i segueix fins als nostres dies, i la dels Atholl Highlanders, l’únic exèrcit privat que existeix en el Regne Unit. Després de conèixer la història dels seus ocupants a través de les 30 dependències decorades, acaba la visita amb un passeig per els terrenys i el bonic jardí emmurallat d’Hèrcules. Tenen cérvols en captivitat, i això no ens agrada gaire (també ho tenen altres castells).

6) Endinsa’t en el bosc encantat: Si tens pensat visitar Pitlochry durant el mes d’Octubre, coincidiràs amb un dels festivals més importants de la regió, el “Enchanted Forest”.

Es tracta d’un espectacle de llum i color que s’instal.la en el bosc de Faskally, molt a prop del poble, en el que passeges entre els arbres i senders i vas trobant diverses instal·lacions lumíniques i artístiques. S’ha de comprar entrada (més barata entre setmana) i és una experiència per a tota la família, encara que segur que els més petits son els que més al·lucinaran.

7) Descobreix l’Explorers Garden, un jardí per exploradors: L’Explorer Gardens s’estén junt al riu Tummel, a escassos minuts del centre de Pitlochry. A modo de jardí botànic, congrega flora de diverses àrees del món i explica la història dels caçadors que s’aventuraren a terres llunyanes per portar de tornada noves espècies. Per completar l’entorn natural, en el jardí hi trobaràs instal·lacions artístiques. Obre d’abril a finals d’octubre i pots explorar-lo pel teu conte o en una visita guiada.

8) Assisteix a una obra en el Festival Theatre: Junt a l’Explorers Garden, en el mateix entorn idíl·lic junt al riu Tummel, veuràs el Festival Theatre, un teatre que alberga obres i concerts durant tot l’any. El programa d’estiu és el més multitudinari, així que si visites Pitlochry durant els mesos més càlids, pots anar a veure una obra i passejar de nit junt al riu.

9) Gaudeix dels Highland Games: Es tracta dels jocs tradicionals de les Terres Altes d’Escòcia, que es fan al setembre. El festival inclou música, dansa i proves de força, i té lloc el segon dissabte de setembre. Et recomanem assistir si et coincideix per dies: son unes jornades úniques que no veuràs en cap altre lloc! Tens tota la informació actualitzada en la web dels Pitlochry Highland Games.

10) Puja al Ben Vrackie: Una altra de les excursions preferides de qui visita Pitlochry és l’ascens al Ben Vrackie (841 metres), a uns 6km al nord del poble. El camí està molt ben cuidat i ofereix trams molt agradables de típics terrenys erms i boscos d’Escòcia, a més d’alguns trams inclinats més exigents. En total, l’excursió completa et portarà entre 3 i 4 hores. Pots deixar el cotxe en el Ben Vrackie Car Park i començar a pujar per el camí senyalitzat des d’allí. En la web de WalkHighlands t’expliquen la ruta completa pas a pas.

I aquestes son les 10 propostes a fer a Pitlochry. Per desgràcia nostra, únicament en podrem fer 3 o 4, ja que anem justos de temps per portar a terme la ruta del dia d’avui.

Abans d’arribar i aparcar a Pitlochry, anirem fins al mirador de la reina (Queen’s View), que és l’imprescindible nº4, el qual està ubicat a 6,8 milles a l’oest de Pitlochry, a sobre el Loch Tummel. Hi arribarem per la carretera B8019, i la veritat és que val molt la pena fer la desviació per anar-hi.

Un cop visitat, aparcarem a Pitlochry al centre i passejarem per la ciutat, fent alguns dels imprescindibles.

No ens entretindrem gaire, perquè encara tenim algunes parades més a fer en la ruta, com per exemple, el poble i entorns de Dunkeld. Quan arribem als voltants de Dunkeld (a 18 minuts de Pitlochry, unes 12,4 milles), anirem primer a visitar un dels boscos més mítics i espectaculars del país, l’Hermitage de Dunkeld. La regió escocesa de Perthshire està entapissada de boscos màgics, i els de l’Hermitage de Dunkeld semblen sortits d’un conte. Es troben a uns 5 kilòmetres del poblet de Dunkeld, i el seu origen es remunta als ducs de Atholl. Els ducs vivien en el castell de Blair, a Pitlochry, però tenien una residència d’hivern en la zona de Dunkeld. Per potenciar l’entorn natural i crear passejos inoblidables per els seus convidats, de 1738 a 1830 varen plantar milions i milions de coníferes al voltant de Dunkeld. Uns segles més tard, els gegantins arbres s’han apropiat del terreny i han creat una atmosfera d’embruix on de tant en tant hi trobes rastre de història.

El camí de l’Hermitage de Dunkeld comença molt a prop de l’aparcament (la tarifa per deixar el cotxe a l’aparcament son £3 per cotxe). Pots escollir entre tres rutes principals, totes circulars: una de 2,5km (1 hora), una de 6,5km (2 hores), i una de 8km (2 hores i mitja).

En el dia d’avui, nosaltres escollirem la primera, la més curta i que té una durada de 1 hora. Es diu la “Ossian’s Cave”, perquè trobarem part del camí tancat per un lliscament, però si vols una excursió més llarga i el camí està obert, amb les altres dues rutes sortiràs de l’Hermitage i veuràs altres paisatges d’aquesta preciosa regió.

El camí transcorre junt al riu Braan. De seguida t’engoleix l’ombra projectada per els altíssims Douglas Firs (els avets de Douglas), que creixen fins el cel molt lluny del seu hàbitat natural, el Canadà i Estats Units. Un d’ells mesura més de 64 metres i es coneix com un dels arbres més alts del Regne Unit, junt a un altre avet que pots veure de prop, en el bosc Diana’s Grove, en els terrenys del castell de Blair.

Als crits dels ocells i el soroll d’alguna pinya propulsada al terra per un esquirol vermell se li suma el murmuri cada vegada més insistent del riu… Fins que aviat arribes a una preciosa cascada, la Black Linn Fall.

Pots veure el salt d’aigua des del pont de pedra, que data de 1770, o entrar a la sala circular Ossian’s Hall of Mirrors. Els ducs de Atholl varen aixecar aquesta estranya construcció en homenatge al bard cec Ossian, i dins custodia jocs de miralls i una porta quasi amagada. Empeny-la i emergiràs en un bonic mirador de la Black Linn Fall. Si visites l’Hermitage a la tardor, atent: des d’aquí és possible veure saltar als salmons cascada amunt en la seva migració per a fresar.

Segueix el camí i aviat t’espera una altra troballa, la Ossian’s Cave, una cova fosca de pedra construïda en el 1760 per el tercer compte de Breadalbane. Expliquen que, durant un temps, el compte va intentar trobar a un ermità que volgués viure aquí. No va tenir èxit, i avui la cova descansa devorada per la molsa i la humitat.

A aquestes alçades ja hauràs comprovat que en aquest bosc embruixat abunden les sorpreses, així que no és d’estranyar que uns metres més endavant hi trobis un tòtem de fusta alçat entre els arbres. El va tallar un grup d’indis canadencs, els Squamish, utilitzant la fusta dels avets de Douglas caiguts a l’Hermitage, i representa una àguila amb dos salmons per ales. Un dels salmons té un disseny picte, i l’altre, Squamish.

Entre ombres i arbres de troncs fins però alçades colossals, el camí et retorna de nou a l’aparcament i al mon real, d’on els boscos encantats queden relegats als contes… O no, perquè en aquesta regió d’Escòcia t’esperen altres meravelles naturals, com el Loch of the Lowes o el llac Tay, i pobles plens d’història com Dunkeld o Pitlochry. I els boscos de l’Hermitage de Dunkeld son una forma immillorable de començar a descobrir la regió i perdre’t en alguns dels paisatges més fascinants d’Escòcia.

Un cop feta la ruta curta, ens dirigim al poble de Dunkeld, on hi ha més atraccions per veure.

A les ribes del riu Tay, en una regió d’Escòcia on els arbres trepen cap al cel amb els seus troncs infinits, hi trobaràs el poblet de Dunkeld. Conegut per la seva catedral, Dunkeld és una parada pintoresca si viatges entre Edinburgh i Inverness, o al revés, o simplement estàs de pas unes hores. Et submergiràs amb la història i passejaràs entre casetes de postal.

La història de Dunkeld es remunta al segle VI, quan junt al riu Tay es va fundar un monestir. El seu paper en la història d’Escòcia cobraria importància uns segles després, en el segle IX, quan Kenneth MacAlpin (o Kenneth I d’Escòcia), el rei dels Pictes, va decidir traslladar les relíquies de San Columba des de l’illa de Iona fins a Dunkeld.

Allí estarien fora de perill dels atacs vikings, i d’aquesta forma, el poble es va convertir en lloc de pelegrinatge i en centre religiós d’Escòcia.

Visita la Dunkeld Cathedral

Per començar a explorar el poble, dirigeix-te a les ribes del riu Tay. Allí s’aixeca l’orgull de Dunkeld, la seva majestuosa catedral, rodejada de jardins i custodiada per els altíssims arbres que han merescut a aquesta regió de Perthshire el títol de “Big Tree Country”.

La Dunkeld Cathedral va començar a construir-se en el segle XII, i es fou ampliant fins al segle XVI. Els segles d’obres han llegat a la catedral una barreja d’estils que podràs contemplar a simple vista. Encara que el més curiós d’aquest lloc sagrat, son, sens dubte, les seves dues cares: la part est està restaurada, i encara alberga serveis religiosos, concerts i casaments, mentre que la part oest es troba en ruïnes.

Com altres molts edificis religiosos d’Escòcia, la catedral de Dunkeld va sofrir destrosses de la Reforma Escocesa en el segle XVI. Més endavant, en el 1689, se li sumaren els danys de la batalla de Dunkeld. Bona part s’ha mantingut en ruïnes fins als nostres dies, però l’ala est, on es troba el cor, es va restaurar i segueix en funcionament.

Visitar la catedral de Dunkeld és gratuït, així que no dubtis en entrar, visitar el petit museu en la part oest, que explica la seva història i exhibeix objectes històrics, i passejar per el renovat cor de la part est.

Passeja junt al riu Tay

Quasi tant encantadors com la catedral de Dunkeld son els terrenys que l’envolten, esquitxats de tombes, arbres gegants i vegetació. Un veritable recés de pau junt al riu Tay. Molt a prop, veuràs el pont que uneix Dunkeld amb la seva vila veïna, Birnam, i també pots passejar seguint el curs del riu en direcció oposada.

Enamora’t de les llars històriques

Més enllà de la catedral, un dels trets característics de Dunkeld son les casetes restaurades que doten de color el centre, en especial al llarg dels carrers The Cross i Cathedral Street. Es tracta de llars històriques que daten dels segles XVII i XVIII, quan es va d’haver de reconstruir el poble després de que la batalla de Dunkeld l’arrasés per complet en el 1689.

El National Trust for Scotland va renovar les llars i les va convertir en residencies per els veïns en els anys 50, i, encara no podràs visitar-les per dins, segur que les façanes emblanquinades amb pinzellades de color i marees de flors t’enamoraran. Amb les vistes al riu Tay de les que algunes gaudeixen, i la tranquil·litat que banya els carrers, t’agafen ganes de quedar-s’hi una temporada.

Recorre els carrers del centre

Dunkeld és tant petit, que a penes tardaràs uns minuts en recórrer el centre. Encara així, val la pena passejar per Atholl St. I The Cross, una plaça presidida per la font Atholl Memorial Fountain, ja que allí es congreguen les botiguetes de poble. Si vols, també pots visitar la botiga del National Trust for Scotland, situada en la plaça central de Dunkeld, molt a prop de la catedral. Es troba en una de les llars històriques, la Ell House, i ven detalls i records d’Escòcia.

Descobreix Birnam i el llegat de Beatrix Potter

Per seguir amb el passeig, creua el pont de Dunkeld i arribaràs al poblet de Birnam, en el cantó oposat del riu Tay.

Allí s’amaga una connexió literària que t’il·lusionarà si tu també vares créixer amb els contes i dibuixos de Beatrix Potter: durant la infància de l’autora, ella i la seva família estiuejaven en Dalguise, molt a prop de Dunkeld i de Birnam. A falta de la companyia d’altres nens, Beatrix aviat es va interessar per el món natural que la rodejava.

I, durant els llargs mesos d’estiu a Escòcia, el contacte amb la naturalesa i la llibertat per perdre’s entre boscos i passejar junt al riu avivaren encara més la seva curiositat per les plantes i animals de l’entorn. Allí varen néixer els esbossos dels que serien alguns dels seus contes més estimats. I, en homenatge a Potter, a Birnam t’espera un jardinet poblat d’escultures dels seus personatges més entranyables. El trobaràs en el Beatrix Potter Exhibition & Garden, una exposició dedicada a l’autora i orientada a famílies amb nens. El museu és de pagament (£3), però el jardí és gratuït i està sempre obert.

No és la única connexió literària de Birnam. Junt al riu Tay, abans s’aixecava el bosc Birnam Wood, que apareix en la cèlebre Macbeth, de William Shakespeare. Complint la profecia de les tres bruixes, els enemics del tirà Macbeth avancen a través del bosc quan van al seu encontre per a derrotar-lo. No se sap amb certesa, però és possible que Shakespeare visités Birnam en el 1599 i hi trobés allí la inspiració. Segueix els seus passos en un agradable passeig junt al riu Tay i contempla l’arbre centenari que sobreviu d’aquell ancià bosc, el Birnam Oak.

Seguidament després dels passejos per Dunkeld i Birnam, agafarem el cotxe i conduirem directament fins a la última ciutat de la ruta d’avui: Saint Andrews (a 51,6 milles més enllà de Dunkeld). Doncs si, en 1 hora i quinze minuts arribarem a Saint Andrews.

En aquesta fotogènica ciutat, els joves universitaris caminen entre vestigis de la història escocesa mentre els golfistes posen a prova la seva habilitat junt a platges de pel·lícula. Visitarem una de les ciutats més antigues d’Escòcia i una de les joies del comptat de Fife. T’explico què veure a Saint Andrews en un dia:

• El centre de Saint Andrews: format per tres carrers comercials paral·lels: South Street, Market Street i North Street. Entre les tres, aglutinen a tot tipus de botigues: en South St. Abunden els restaurants i botigues de poble, en Market St. son més freqüents les cadenes i en North St hi trobaràs pubs i cafeteries.

Alguns llocs que ens agraden son J&G Innes, per a llibres i records de la ciutat; The Saint, un ampli i modern restaurant junt a la porta medieval West port amb opcions per a tothom (també veganes); o els gelats de Jannettas (si et trobes un d’aquests dies rars i meravellosos de sol a Escòcia). Gaudeix del plaer de passejar per aquesta zona, que reté un aire de ciutat medieval encantador, i utilitza els estrets carrerons entre edificis per a moure’t d’un carrer a l’altre.

• La Catedral de St Andrews: En l’extrem est de South St i North St hi trobaràs el millor punt de partida per a visitar St Andrews: la seva catedral. Pugem a la màquina del temps i traslladem-nos a 742, quan la zona estava habitada per els pictes. Explica la llegenda que, mentre San Règul transportava les restes de l’apòstol Sant Andreu des del Mediterrani fins al nord, va naufragar just on avui s’alça la ciutat de St Andrews. Amb el temps, en aquest mateix lloc s’alçaren diferents esglésies, i les relíquies de Sant Andreu romangueren varis segles en la zona. St Andrews va adoptar el nom del sant i, a partir de 1140, fou agafant forma i creixent com a localitat.

En el 1160, el bisbe de St Andrews va encarregar la construcció d’una enorme catedral en aquest lloc, la St Andrews Cathedral. Tal era la seva magnitud que, quan es va consagrar, en el 1318, era la major església d’Escòcia i aviat va convertir St Andrews en capital eclesiàstica del país i en una de les seves ciutats més importants. Però, de la catedral de St Andrews, a la que en la seva època de esplendor viatjaven peregrins de tots els racons del continent, avui en dia podràs contemplar només ruïnes. Si bé unes ruïnes evocadores, esquitxades de sepulcres i assotades per els vendavals del proper Mar del Nord. El vent i les tempestes mai se li posaren fàcil a la catedral, encara que va haver d’entrar en joc la turbulenta Reforma Escocesa perquè els danys fossin massa elevats per a reconstruir-la.

La catedral i les relíquies de Sant Andreu es varen perdre, i amb ells, els temps de bonança per a la ciutat. Però és fàcil imaginar la seva època d’esplendor passejant entre les ruïnes dels murs, les torres i el claustre, totes envoltades en cents de tombes.

També sobreviu una torre d’una església més antiga, la St Rule’s Tower, a la que pots pujar per gaudir d’unes boniques vistes de la ciutat de St Andrews i de la costa. Aquests son els preus per visitar la catedral de St Andrews i pujar a la torre:

• Passejar per els terrenys i ruïnes és gratuït
• L’entrada per pujar a la torre de St Rule i visitar el museu de la catedral, en els mateixos terrenys, costa £6. Està inclosa en la targeta Explorer Pass de Escòcia. Els horaris durant els mesos d’estiu son de les 10h a les 16h.
• També venen una entrada combinada a la catedral i al castell de St Andrews, que costa £12. El castell també està inclòs en la Explorer Pass.

Trobaràs els preus i horaris actualitzats en la web de Historic Scotland.

• El port: Després de visitar la catedral, dirigeix-te al St Andrews Pier, un moll en la desembocadura del rierol Kinness Burn. Junt al petit port s’alça un mirador perfecte per contemplar el mar. Des d’aquí ja es veu, també en la costa, el castell de St Andrews. Si segueixes el camí anomenat “The Pends” junt als penya-segats, aviat arribaràs a aquesta antiga fortalesa en ruïnes.

• El castell de St Andrews: D’aquesta antiga fortalesa destaquen els túnels subterranis, construïts per a defensar el castell dels assetjaments, i els calabossos. El recinte del St Andrews Castle és petit, i les ruïnes son menys espectaculars que altres castells escocesos, així que, si tens poc temps, pots veure’l des de fora. Aquí tens els preus per visitar el castell de St Andrews: –
  • L’entrada senzilla costa £9
  • L’entrada combinada castell i a la catedral costa £12

Tens els preus i horaris actualitzats en la web d’Històric Scotland. L’entrada està inclosa en la targeta Explorer Pass. Els horaris de visita durant els mesos d’estiu son de les 9:30h a les 17h.

• La Universitat de St Andrews: St Andrews és una ciutat universitària en el sentit més ampli, ja que les facultats de la University of St Andrews, la més antiga d’Escòcia, no estan confinades en un edifici, sinó integrades en el centre de la ciutat. Encara que la majoria d’edificis son privats, pots endinsar-te en el St Salvator’s Quadrangle, el pati històric de la Universitat, conegut també com The Quad. És una de les universitats més prestigioses del Regne unit, i han passat varis premis Nobel.

Encara que la història preferida de la premsa rosa és, sens dubte, la de Kate Middleton i el príncep Guillem de Gales. Sembla que ja havien coincidit, però el seu romanç va sorgir mentre ambdós estudiaven Historia de l’Art en la University of St Andrews.

La tranquil·litat de la petita ciutat escocesa fou l’escenari ideal per la seva incipient relació, i avui en dia, en cap botiga de St Andrews falten postals i records de la parella reial i la seva família.

• West Sands, la platja de “Carros de foc”: Com Edinburgh, St Andrews també ha aparegut varies vegades en la gran pantalla. La pel·lícula “Never let me go”(2010), una adaptació del llibre de Kazuo Ishiguro, va rodar algunes escenes en el Andrew Melville Hall de la Universitat de St Andrews. Unes dècades abans, una escena que passaria a la història va posar St Andrews en el punt de mira. Recordes als protagonistes de “Chariots of Fire”(Carros de foc, 1981) corrent a càmera lenta per una platja mentre de fons sona la èpica banda sonora de Vangelis? La platja de “Carros de foc” és West Sands, a St Andrews. En el 2012, de nou va saltar a la fama durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres, quan l’actor Rowan Atkinson (Mr. Bean) i varis estudiants de la Universitat de St Andrews recrearen l’escena.

• El Old Course i el golf en St Andrews: St Andrews es considera el bressol del golf, i junt a la platja West Sands veuràs un dels camps més antics del món, el verdíssim i famosíssim Old Course. En el camp, fixa’t en el pontet de pedra Swilcan Bridge, un símbol a St Andrews en el que tot golfista que es preï té una foto. La ciutat atrau a tants amants d’aquest esport, que en el centre trobaràs varies botigues especialitzades.

Adjuntem els imprescindibles de Saint Andrews en un mapa de google maps:

També adjuntem el mapa de St Andrews:

I finalment, adjuntem el recorregut realitzat en el dia d’avui mitjançant un mapa de google maps, amb els accessos, distàncies i llocs marcats. Estan també les principals fites del dia on s’observen els atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (162,00 milles amb 3h i 53min):

La intenció del dia d’avui és realitzar una ruta pels entorns del llac Ness, visitant els atractius més imprescindibles i coneixent el monstre, si és que n’hi ha. Si el dia anterior no ens vam poder acabar de visitar Inverness, durant el matí ho podem fer, si volem. Bé, comencem l’aventura cap al Llac Ness!

És el llac més bonic d’Escòcia? Segurament que no. Val la pena? Sí. Famós per la llegenda del monstre del llac Ness, aquest lloc pot crear dubtes durant la planificació i organització d’un viatge. Nosaltres li dedicarem un dia sencer i no volem pagar la turistada.

Hi ha tota una indústria muntada entorn a la llegenda. Vaixells que naveguen a la caça del monstre, un parell de museus, molts allotjaments i incomptables botigues de records amb la figura de Nessy. És un negoci molt rentable, però al final, lo important és que és un llac d’indubtable bellesa i amb múltiples punts per a realitzar una parada i gaudir del paisatge. A més de recórrer el perímetre del llac, és imprescindible visitar el Castell de Urquhart, els canals de Fort Augustus, la cascada de Foyers i la petita badia de Dores.

Després de gaudir de la ciutat d’Inverness, agafarem el cotxe i posarem rumb a Drumnadrochit per la carretera A82, una petita població que acull dues exhibicions per a turistes sobre la llegenda del monstre del llac Ness:

• Loch Ness Centre & Exhibition: És un centre de visitants i un museu interactiu sobre el llac i la zona. L’entrada son £23,95 tots quatre.
• Nessieland: Atracció sobre el monstre del Llac Ness. L’entrada son £20,00 tots quatre.

Hem vist els preus (ho trobem car!) i el què hi trobaríem, i hem decidit no entrar a cap de les dues. Finalment, passarem de llarg i ens dirigirem a la pròxima atracció del llac, el Urquhart Castle. Aquesta parada és un dels plats forts del dia.

Els horaris durant els mesos estivals son de 9:30h a les 18h. Els preus son de £9,60 pels adults, £5,80 pels nens fins als 15 anys, i el passi familiar a £28,00. Amb la tarja Explorer Pass et surt gratuït.

Es tracta d’un dels castells més interessants de visitar de tota Escòcia, encara que sembli que només quedin les ruïnes de lo què algun dia va ésser. El castell data del segle XIII i ha passat per diferents mans al llarg de la seva història. Però no fou fins el 1692 quan va quedar destruït parcialment per els anglesos per impedir que fos capturat pels jacobites i mai fou reconstruït. En l’actualitat és propietat de Patrimoni Nacional Escocès i ha arribat a ésser el tercer lloc més visitat d’Escòcia.

Amb permís de Nessie, el gran reclam per visitar el llac Ness és el Urquhart Castle. La imatge de la fortalesa, en un emplaçament estratègic a les ribes del llac, és de postal. I, encara que les ruïnes no siguin tant espectaculars com les d’alguns dels seus companys, en els últims anys el castell de Urquhart s’ha convertit en un dels grans destins turístics d’Escòcia.

Durant la teva visita, podràs comprovar que els creuers i els autobusos que recorren les Highlands es paren allí cada pocs minuts, convertint els terrenys del castell en un formigueig incessant de visitants. Però no és d’estranyar: aquesta fortalesa en ruïnes, que en el passat fou una de les majors d’Escòcia, explica amb habilitat la turbulenta història d’un castell mil i una vegades disputat.

I una primera aproximació als murs centenaris, rodejats de naturalesa i banyats per un dels llacs més místics del món, farà que et contagiïs de l’esperit de llegenda que inunda l’entorn.

Malgrat que la primera referència a la fortalesa data del segle XVIII, la llegenda explica que, en el segle VI, quan San Columba es dirigia a Inverness, feu un salt en el camí a Airdchartdan, una residència que podria haver ocupat el mateix emplaçament que el castell de Urquhart.

Entre el segle XIII i el segle XVIII, la història de la fortalesa va estar marcada per les tumultuoses batalles lliurades entre escocesos i anglesos. Eduard I d’Anglaterra la va capturar en el 1296, i des de llavors, va canviar varies vegades de mans, passant també per els nobles MacDonald, els Senyors de les Illes.

No obstant això, la història de Urquhart es va alentir a finals del segle XVII. Per evitar que els jacobites el recapturessin, els anglesos varen destruir el castell en el 1692. Les estructures, inutilitzades, es varen abandonar al pas dels segles, fins que, en el 1913, la propietat va passar a mans de l’estat i es va orientar al turisme. En el 2001, Historic Scotland va condicionar el castell de Urquhart i el va dotar d’un centre de interpretació.

En el centre, equipat amb una cafeteria i una botiga, podràs gaudir d’una projecció inicial i d’exposicions que narren la història del castell. Després de la presentació, les ruïnes d’Urquhart s’estenen en varis nivells davant teu, mentrestant, al fons, els vaixells turístics sondegen el llac a la caça de Nessie.

Poc hi queda de la fortalesa, però els rètols ajuden a reconstruir les estructures de pedra en la imaginació; aquí, la ferreria, una mica més enllà, les antigues cuines. El fossar, salvat en el passat per un pont llevadís; el què alguna vegada fou un colomar; l’indici d’una capella; un forn per assecar el gra…

La resta més tangible de la fortificació centenària és la torre Grant Tower, reconstruïda en el segle XVI. Abans d’acomiadar-te del castell de Urquhart, puja per l’escala de cargol i mira a la terrassa. Des d’allí dominaràs, per un instant, el llac Ness. El seu curs estret, les seves aigües tèrboles, els seus núvols grisos,…

Visitat el castell i el bonic emplaçament, agafarem el cotxe en direcció a Fort Augustus per la mateixa carretera A82. Abans d’arribar a Fort Augustus farem encara una aturada. En els voltants del llogaret d’Invermoriston, on buscarem les cascades d’Invermoriston Falls. Aparcarem el cotxe a l’aparcament habilitat de les cascades al costat de la A82 a tocar el poble d’Invermoriston. Després, tot passejant, ens acostarem a les mateixes per sobre el pont que creua el riu Moriston. Des del mateix pont es veuen les cascades i val la pena haver vingut, però per veure-les bé, hi ha una caminada bastant curta en terreny pla a través d’una zona boscosa que et porta a un bon mirador. Des d’aquí es veu un bonic pont de pedra i tot.

Un cop a dalt el cotxe ja podrem anar directament a Fort Augustus. L’interès en aquesta població radica en l’existència del canal de Caledonia o Caledonian Canal, una via navegable que connecta la costa oriental a Inverness, amb la costa occidental a Corpach prop de Fort William. Té un recorregut al voltant de 100 kilòmetres des del nord-est al sud-oest. Només un terç de la seva longitud és artificial mentre que la resta està formada per diferents llacs, el Loch Dochfour, el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. En el seu recorregut artificial hi ha 29 rescloses, quatre aqüeductes i 10 ponts en el curs del canal. És tot un espectacle veure passar un vaixell per les rescloses.

A Fort Augustus també hi ha un centre d’interpretació del Canal de Caledonia, al costat de la riba nord del canal. També hem trobat interessant a Fort Augustus, una botiga-exposició, anomenada “The Clansman Center”, on hi ha una recreació d’eines i objectes en una sala, de la vida dels clans escocesos. Hi ha personatges en viu, i una botiga. Obren cada dia durant els mesos estivals, de 10:30h a 17:00h.

Agafarem el cotxe i ja anirem per la carretera de la riba est del llac, la qual és una carretera més secundaria i local, la B862. La nostra pròxima parada serà una preciosa cascada rodejada d’exuberant vegetació. Es tracta de Falls of Foyers, ubicada en el poble que li dóna nom, Foyers. Per arribar fins a ella es deixa el cotxe a un aparcament habilitat a la carretera, i s’ha d’agafar un camí que baixa en innumerables graons fins arribar a la cascada. El camí és curt i apte per a tots els públics.

Com es veu a la fotografia, la cascada està ubicada en un espectacular congost. Llavors, la caminada continua fins a les vores del llac Ness per a un circuït curt i tranquil abans de retornar al punt d’inici. Nosaltres simplement només arribarem fins a la cascada. Hem de creuar el carrer des de l’aparcament i passar per la porta de l’esquerra, enfront a la botiga i la cafeteria (que porten el nom de Falls of Foyers). Segueix el camí esgraonat costa avall a l’esquerra, ens mantenim a l’esquerra en un creuament per arribar al punt de vista superior, amb una vista des de la tribuna de les cascades principals. Llavors continuem costa avall per arribar a un segon mirador. Tota la resta ja serà pujada quan tornem.

Ens queda l’últim tram de la ruta, i sota el meu punt de vista, el més bonic per gaudir de meravelloses vistes sobre el llac. Si alguna cosa té bona Escòcia per fer una ruta en cotxe és que hi ha espais on parar-se a la carretera, cada pocs kilòmetres. Aprofita’ls i gaudeix del paisatge.

La carretera, en aquest tram va completament enganxada a la riba est del llac Ness. És molt fàcil obtenir grans vistes si a més disposes d’espais per deixar el cotxe. La carretera, en aquest tram ha canviat de nomenclatura. En el tram de Foyers a Dores, de 12 milles, es diu B852, i va paral.lela al llac Ness.

La última parada dins el llac Ness serà el petitíssim poble de Dores. És un lloc per a gaudir, passejar per la petita platja de còdols i relaxar-se amb les vistes.

Ens aturem aquí a Dores, per mirar l’espectacle de les vistes del llac Ness des de la seva platja. També hi ha algunes botigues de records i alguns pubs per prendre alguna cosa.

I continuem la ruta, ara ja fora de l’àmbit del llac Ness i les seves vistes. La intenció és anar a visitar un emplaçament amb molta història. N’hi ha dos a prop, i per això faríem l’un o l’altre en funció del temps que disposéssim. Aquí, els descriurem a tots dos i només caldrà triar si es dóna el cas. Els dos estan molt a prop l’un de l’altre, a 14 milles de Dores.

Primer anirem a visitar els Clava Cairns, que son un conjunt de cambres funeràries i cercles de pedra de 4000 anys d’antiguitat. L’emplaçament és molt bonic, entre boscos. El què molts no saben és que a 2km de Culloden, junt al riu Nairn, s’amaga un lloc evocador que es remunta a la prehistòria: els Clava Cairns.

Tal vegada la paraula cairn (que prové del gaèlic escocès carn) et soni perquè, avui en dia, s’utilitza per a descriure petits túmuls de pedres que s’alcen en molts dels llocs d’Escòcia, des de les cimes de muntanyes fins a les ribes de llacs. Però, els cairns son també grans estructures de pedra que en l’antiguitat s’utilitzaven per marcar els llocs de sepulcre. Aquests monuments funeraris es construïen seguint diverses estructures, i els Clava Cairns les combines de forma única.

Es tracta de tres enormes muntanyes rocoses disposades en forma d’anell i rodejades per cercles de pedres. Fixa’t en que, a més, els anells presenten dues formes diferents:

• Els tres contenien una cambra funerària en el centre però…
• Dos d’ells (el nord-est i el sud-oest) conten amb un passadís que connecta el nucli de l’anell amb l’exterior.

Encara que avui només sobreviu la base, i per lo tant semblen anells sense sostre, tens que imaginar-los coberts per una volta. El passadís era la única forma d’entrar i sortir. Aquest tipus de cairn es coneix com “passage cairn”, o tomba de corredor.

• En canvi, l’anell central és una estructura tancada, sense cap passatge que permeti accedir al centre. Es coneix com a “ring cairn” o anell anular.

En aquest racó sagrat del bosc, entre frondosos arbres i estructures mil.lenàries, és inevitable sentir que viatges enrere en el temps. Els Clava Cairns son un lloc màgic, però també intrigant: qui va construir aquestes tombes, i qui descansava en elles? Perquè la forma d’anell i perquè els cercles de pedres?

Mil i un enigmes enfront a unes poques respostes. Sabem que els Clava cairns (coneguts també com Balnuaran of Clava) es remunten a uns 4000 anys enrere.

• Encara que el conjunt en el que et trobes és el més famós, en la regió d’Inverness i el Moray Firth existeixen unes 50 estructures d’aquest tipus. En els Clava Cairns sobreviuen tres anells, però és probable que inicialment en fossin més.
• L’origen. Fixa’t en que moltes de les pedres contenen marques en forma de cassoleta: és possible que, abans d’utilitzar-se per construir tombes, les pedres formessin part d’un altre lloc sagrat. O potser fossin part de les llars que s’aixecaven en aquest lloc, ja que les excavacions demostren que, abans de convertir-se en un cementiri, les terres foren llar de cultius.

• El solstici d’hivern. Un dels aspectes més intrigants dels Clava Cairns és que estan alineats amb el capvespre del solstici d’hivern. Els anells estan disposats formant una línia que va de nord-est a sud-oest. En els dos anells que contenen un passadís, aquest mira també cap al sud-oest. Inclús els menhirs dels cercles segueixen un ordre similar, amb els més alts orientats cap al sud-oest i els més baixos col.locats en el cantó oposat.

Aquesta alineació no és casual: d’aquesta manera, la llum del capvespre penetra en els cairns durant el solstici d’hivern, igual que hi passa en la fascinant cambra de Maeshowe, a les illes Òrcades.

A penes es coneix res sobre la comunitat que va construir les cambres, però alguna cosa està clara: el solstici d’hivern tenia una simbologia especial.

• Els habitants de les tombes. Per desgràcia, les restes humanes trobades en aquests sepulcres no han arribat fins als nostres dies, i per lo tant, no tenim pistes de qui descansava en els Clava Cairns. Però, tenint en compte la mà d’obra necessària per aixecar aquestes estructures, i que en els sepulcres s’enterrin molt pocs cossos (tal vegada 1 o 2 en cada cairn), es creu que degueren ser persones destacades dins de la comunitat.

• Tots aquests fets porten a pensar que tal vegada els Clava Cairns complissin altres funcions a més de la funerària. És possible que allí es portessin a terme rituals?

• Mil.lenis d’ús. Encara que els tres anells principals es construïssin al voltant del 2000 a.C., se sap que el cementiri es va reutilitzar quasi un mil.leni més tard. En aquesta època, es varen afegir altres monuments més petits, com un “kerb cairn”(un anell de pedres molt petit).

L’entrada als Clava Cairns és gratuïta.

L’alternativa a la visita als Clava Cairns, és tal com hem dit, la batalla de Culloden (Culloden Battlefield), que es troba al costat. El lloc és escruixidor: El Culloden Battlefield, les terres ermes on es va realitzar la batalla que va acabar en una devastadora derrota per els jacobites escocesos.

Passeja entre paisatges esquitxats de les petites pedres en homenatge als clans i et costarà creure que un lloc tant assossegat guardi tant de dolor. Si ets fan de la sèrie Outlander, aquest lloc és un dels imprescindibles a veure en una ruta per Escòcia.

És un lloc cuidat per el National Trust for Scotland. Visita el poderós i commovedor lloc de l’últim aixecament dels jacobites, la última i més esquinçadora batalla campal que es lliurarà en terreny britànic. Explora el centre de visitants interactiu, mira artefactes fascinants d’ambdós costats de la confrontació i experimenta la batalla en el nostre cine envolupant immersiu.

El 16 d’abril de 1746, l’aixecament jacobita final va arribar a un punt crític. Els partidaris jacobites, que buscaven restaurar la monarquia Estuardo als trons britànics, es varen reunir per lluitar contra les tropes governamentals del Duc de Cumberland. Fou la última batalla campal en terreny britànic i, en menys d’una hora, varen morir al voltant de 1500 homes, més de 1000 d’ells eren jacobites.

El centre de visitants de Culloden, molt investigat, estimulant i sensible, que es troba al costat del camp de batalla, presenta artefactes d’ambdós costats de la batalla i exhibicions interactives que revelen el rerefons del conflicte. S’erigeix com un monument i una guia per un dia crucial en la història. Descobreix com una sanguinària baralla que va durar només una hora, va canviar la vida en les Terres Altes per sempre.

Una visita a Culloden és una experiència commovedora. Les làpides marquen les tombes de cents de membres del clan que donaren la seva vida per la causa jacobita; una fita commemorativa de 6m d’alçada honra als caiguts; i un silenci inquietant sovint cau sobre el salvatge Drummossie Moor: no hi ha escapatòria a les emocions que evoca Culloden.

Els horaris d’accés a Culloden durant els mesos d’estiu son de les 9:00h a les 17:00h, i els preus son de £11 pels adults i el passi familiar £27.

Havent visitat l’última de les atraccions del dia, només queda tornar a l’allotjament d’Inverness a descansar de les emocions i el cansament sofert en un dia tant intens.

Adjuntem el recorregut realitzat en el dia d’avui mitjançant un mapa de google maps, amb els accessos, distàncies i llocs marcats. Estan també les principals fites del dia on s’observen els atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (80,6 milles amb 2h i 36min):

La jornada de viatge serà menys intensa que la del dia anterior, però ens conduirà fins la capital de les Highlands: Inverness. Pel camí farem algunes aturades interessants i, inclús, una mica de senderisme.

Avui és el dia de les cascades i per això, sortirem amb el cotxe en direcció a les cascades Rogie Falls, ubicades en el poble de Contin. De Ullapool a Contin hi ha 35,9 milles (es fan amb uns 46 minuts), seguint la carretera A835 en direcció sud-est.

Els indicadors ens portaran fins a un aparcament abans d’arribar al poble de Contin, en el qual deixarem el cotxe, i per un camí senyalitzat (no té pèrdua), en tant sols 5 minuts ens portarà fins la mateixa base de les cascades.

Continuem la nostra ruta deixant els paisatges verds per endinsar-nos, 27,5 milles després (uns 44 minuts des de Rogie Falls), en una petita i curiosa ciutat: Cromarty. Diem curiosa perquè combina un bonic i cuidat centre històric medieval, amb platges i plataformes petrolíferes que perfilen l’estuari de Cromarty.

Seguim la ruta i en 13 minuts de cotxe (8,4 milles per la A832) arribem als afores de la localitat de Rosemarkie. Anem a veure unes precioses cascades d’una ruta de senderisme de nom evocador: Fairy Glen. Entre boscos del verd més intens i ponts sobre el riu, ens trobarem amb un parell de cascades tretes d’un conte de fades. La naturalesa que brota en un lloc com aquest és espectacular. L’inici de la ruta és un aparcament senyalitzat com a “Fairy Glen Falls Trail Head Car Park”. La ruta és facilíssima, ja que son 3 kilòmetres i una hora de passeig sense desnivell fins a les cascades.

Després d’aquesta caminada-passejada segur que hem carregat piles per una bona estona. I així ho comprovarem, perquè el següent punt de la ruta es troba molt a prop d’aquí, concretament a 2,3 milles (7 minuts) dins el mateix terme municipal de Rosemarkie. Es tracta de Chanonry Point, el qual és un emplaçament molt especial. És una llengua de terra que s’endinsa cap al mar, i a la punta hi ha un far. Es tracta d’un lloc d’albirament de dofins. De fet, és el lloc més famós d’Escòcia per veure aquests animals. Aparcarem el cotxe com més a prop del far i de la punta millor.

Els entesos diuen que hi ha possibilitats de veure dofins 1 hora després de la marea baixa. Aquí adjunto la comprovació:

Satisfets per haver tingut sort o cansats d’esperar per no haver-ne tingut, continuarem amb la nostra ruta del dia. Només ens desplaçarem 1,7 milles a l’oest fins al poble de Fourtrose, a tocar de Rosemarkie. Aparcarem a prop del monument que volem visitar: la Fortrose Cathedral. Es tracta d’unes ruïnes de la catedral del segle XIII, construïda amb pedra de color vermellós. Està ubicada al centre d’una plaça, la Cathedral Square i els voltants estan enjardinats. És un lloc bonic per passar-hi l’estona que es necessiti. Només una petita part de l’edifici es manté en peu, però conté alguns detalls arquitectònics fins, que inclouen voltes de pedra sobresortints i restes de la traceria de la finestra.

La visita a les ruïnes son dins uns horaris, de 9:30h a 17:30h, i l’entrada és gratuïta.

I un cop visitada, ja teníem ganes d’arribar a Inverness, buscar l’allotjament i deixar el cotxe aparcat fins al dia següent. La resta de temps del dia el dedicarem a la ciutat d’Inverness. El centre històric de la ciutat és preciós. Aquesta ciutat s’aixeca a les ribes del riu Ness majestuosa i elegant. Durant la tarda, visitarem la Old High Church, el castell i ens perdrem per els carrers del casc històric.

Inverness, coneguda com la capital de les Highlands, es repeteix com a parada en moltes rutes per Escòcia. Aquesta ciutat és una base ideal per a excursions, encara que no tothom està de pas: potser arribis atret, també, per l’enigmàtic Llac Ness, o pel castell de Urquhart.

Ara t’explicaré què et proposo per visitar a Inverness en 1 dia, que és el temps que disposarem com a molt (la tarda d’aquest dia i un tros del matí del següent, per exemple):

El cor d’Inverness està marcat per el pas del riu Ness (en gaèlic, Inbhir Nis significa “La boca del Ness”), que desemboca al nord en el fiord de Moray.

El centre de la ciutat es desplega a l’est del riu i dels seus ponts, i és tant compacte que pots recorre’l a peu en un matí o en una tarda.

De fet, més d’una vegada hem llegit que Inverness té pocs encants més enllà de ser una porta d’accés al Loch Ness i a les Highlands.

I, encara que és cert que no està sembrada de monuments, la tranquil.litat, una història que abasta des dels pictes fins als jacobites i el riu sempre proper son suficients perquè la capital de les Terres Altes ens sembli una bona parada.

Aquí tens 11 llocs que veure a Inverness en un dia:

1. El centre d’Inverness: Els carrers Church Street i Academy Street (aquesta última, junt a l’estació de trens i la d’autobusos) engloben gran part de les botigues i restaurants. Si et quedes amb set de més compres, ves al Centre Comercial Eastgate Shopping Centre. Si el què busques son mapes o records d’Inverness, dirigeix-te a High Street, on trobaràs el centre d’informació turística de la ciutat, així com varies botigues de souvenirs i empreses d’excursions. A l’Academy Street, junt al centre comercial Eastgate, veuràs una escultura d’un unicorn, l’animal nacional d’Escòcia.

2) El Victorian Market: Un altre lloc amb botigues independents és el Victorian Market, unes galeries que daten de 1890 a les que pots accedir des de Church Street o des de Academy Street. Encara que l’interior és molt pintoresc, poden ésser una bona parada si no saps què fer a Inverness en un dia de pluja.

3) El museu d’Inverness: Molt a prop de High Street veuràs l’Inverness Museum & Art Gallery, un museu gratuït que explica la història de les Highlands, i que també exposa art. És petitet, però si disposes de temps, una parada interessant. Si, en canvi, només tens unes hores a la ciutat, salta fins al següent punt i dirigeix-te fins a l’Inverness Castle.

4) L’observatori de l’Inverness Castle: Rumb a la següent parada: el castell d’Inverness. Fins fa molt poc, no era possible visitar aquesta fortalesa de pedra arenosa vermella, aixecada en 1836 en el lloc que durant segles ocuparen varis castells.

Però, des de principis de 2017, la torre nord s’ha convertit en el Inverness Castle Viewpoint, un observatori que ofereix les millors vistes d’Inverness. Els preus per entrar-hi son de £6 pels adults i £4 pels nens fins als 12 anys. Els horaris son només de dijous a dilluns (dimarts i dimecres tancat), de les 10:30h a les 16:00h.

Puja les escales i deixa’t captivar per la seva panoràmica, amb el riu Ness en primer pla, que et mostra l’estructura de la ciutat i et convida a gaudir de la seva calma des d’un punt de vista inusual.

De camí a l’observatori, trobaràs exposicions dedicades a dues figures llegendàries. La primera és Brahan Seer, un profeta escocès les prediccions del qual sobre Inverness sembla que s’hagin acomplert. La segona, el monstre del llac Ness i el seu encontre amb San Columba, que es va produir en 565 i seria la primera referència coneguda a Nessie. El curiós és que, segons la història, en aquell moment la criatura vivia en el riu Ness, però després de fugir del sant, es va establir al llac.

5) Les illes del riu Ness: Des del castell, camina seguint la riba del riu Ness en direcció sud i en uns 15 minuts arribaràs a un dels racons més sorprenents d’Inverness, les Ness Islands. Aquestes illes en la meitat del riu t’envolten amb els seus paisatges boscosos, esmorteint el soroll de les carreteres contigües i regalant-he un oasi que molts no esperarien trobar en el cor d’una ciutat.

Des de l’illa sud, veuràs que un pont connecta amb la riba oest del riu. Et proposem tornar al centre de la ciutat per aquest cantó i conèixer, així, una altra part d’Inverness.

6) La riba oest del riu Ness i el jardí botànic: Parlant d’oasis, a escassos 5 minuts de les illes del riu Ness hi trobaràs l’Inverness Botanic Garden, el jardí botànic de la ciutat. L’entrada és gratuïta (accepten donatius), per lo que un passeig entre els jardins i hivernacles és bona idea en qualsevol moment de l’any.

Si viatges amb nens, apropa’t també fins el parc Whin Park, amb multitud de gronxadors. Si visites Inverness en cap de setmana, podràs pujar en el tren en miniatura Ness Islands Railway. Després d’un descans entre naturalesa, és moment de tornar al centre d’Inverness seguint la riba oest del riu.

7) El pont Infimary Bridge: Una curiositat: atura’t a l’Infimary Bridge, un dels ponts sobre el riu Ness. Si estàs sol, potser no ho notes gaire, però, en quan comparteixis la passarel.la amb algun altre vianant o ciclista, notaràs que el pont es balanceja i es mou sota els teus peus.

8) La catedral de Inverness: Sense abandonar la riba oest del riu, i deixant enrere el modern teatre-cine Eden Court, aviat arribaràs a la catedral de Inverness, consagrada a Sant Andreu. El pressupost es va esfumar abans de que poguessin instal.lar agulles en lo més alt de les torres, però, en el 1869, el temple va obrir les seves portes, que segueixen obertes a tothom.

9)    L’església Old High Church i els jacobites: Deixa enrere el pont Ness Bridge i continua a l’abric del riu fins a arribar al pont per als vianants Greig St. Bridge. A l’altre cantó, a la part alta d’una lloma coneguda com St. Michael’s Mound, veuràs la silueta de l’església Old High Church. Construïda en el segle XVIII, es tracta de l’església més antiga de la ciutat, encara que sembla que en aquest racó han existit edificis sagrats des de que, en el segle VI, San Columba va arribar a Inverness amb la seva missió evangelitzadora.

La pintoresca imatge de l’església i els seus terrenys, ondulant-se cap al riu, contrasta amb la lúgubre història del cementiri. Allí van executar a varis presoners jacobites després de la tràgica batalla de Culloden, punt final de l’aixecament jacobita de 1745. Una placa en els terrenys senyala dues pedres que es creu que es varen utilitzar durant les execucions: una marcava la posició dels presoners sentenciats a mort per traïció, l’altra, la posició del botxí que anava a disparar el mosquet. El camp de batalla de Culloden es troba molt a prop d’Inverness i és una de les excursions imprescindibles que et proposarem en el dia de demà.

10) Leaky’s Bookstore, mils de llibres a Inverness: Des d’aquest episodi turbulent pots traslladar-te en només uns passos, a un lloc que acull mils de històries: la increïble llibreria Leaky’s Bookstore, que ven llibres de segona mà dins d’una antiga església.

Si t’agrada llegir, segur que entens aquesta sensació quasi màgica d’endinsar-te en un temple de la lectura, amb aquesta olor tant característica i cada mil.límetre de l’espai agafat per algun llibre.

Per nosaltres, Leaky’s Bookstore és una de les llibreries més boniques d’Escòcia. I, inclús si no vols comprar res, et recomanem incloure-la entre els llocs que veure a Inverness en un dia.

11) Una pinta a Hootananny: Per molts, el mític Hootananny és el millor pub d’Inverness per gaudir d’una pinta, un plat de menjar tradicional i una vetllada de música en directe.

A no ser que coincideixis amb un dels ceilidhs dels dissabtes, a primera hora de la tarda sol estar poc concorregut. Però, si et quedes prenent un parell de cerveses (una bona opció és la Black Isle, elaborada en la península al nord d’Inverness), veuràs que l’ambient es va caldejant poc a poc i que, quan arriba la música, Hootananny es posa fins els topes.

Si prefereixes un entorn més assossegat, molt a prop hi trobaràs altres pubs. Quina millor manera de tancar un dia a Inverness, oi?

Aquests son els 11 imprescindibles que podem realitzar a Inverness en el temps que hi som allotjats. Els adjuntem en un mapa de google maps, per tenir-los ben ubicats:

Igualment, adjuntem un plànol turístic d’Inverness, que mai se sap si s’haurà d’utilitzar o no:

També, adjuntem el recorregut realitzat en el dia d’avui mitjançant un mapa de google maps, amb els accessos, distàncies i llocs marcats. Estan també les principals fites del dia on s’observen els atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (92,1 milles amb 2h i 20min):

Avui és un dels dies més importants del viatge. Descobrirem un dels grans símbols d’Escòcia, el castell Eilean Donan Castle, i també explorarem i descobrirem una de les millors rutes per fer al país, la ruta Nord Coast 500, tot i que nosaltres en farem una part, fins a Ullapool com a molt. Així doncs, entrem al cotxe i cordeu-vos el cinturó, que arranquem.

La intenció és arribar al Eilean Donan Castle abans que ho facin els autobusos. El castell obre a les 10h, i de Portree al mateix hi ha 1 hora llarga, per tant, ens tocarà marxar una mica abans de les 9h del matí per poder-hi arribar puntuals a l’hora d’obrir.

En la confluència de tres lochs de les Highlands de Escòcia (el Loch Duich, el Loch Long i el Loch Alsh), un estret pont de pedra condueix a una petita illa. Allí, rodejada d’aigua, muntanyes i miratges, emergeix una fortalesa fosca: el Eilean Donan Castle. El castell de Eilean Donan és un dels més emblemàtics del país, i també un dels més visitats. Avui explorarem aquest símbol de les Highlands per dins i per fora, des de la seva postal més bucòlica fins la seva vessant més massificada. Comencem!

A l’arribar enfront a la fortalesa, el més probable és que et rebi una imatge amb segell de les Terres Altes: el cel grisós, la boira reptant per el llac i la fina pluja trencant els reflexos.

Per a visitar el castell per dins, hem de comprar l’entrada a les taquilles que trobaràs en el Centre de Visitants. Aquest centre està obert mitja hora abans d’obrir el castell, a les 9:30h ja es podrà comprar l’entrada.

Si només vols admirar-lo per fora i treure algunes fotografies, pots acostar-te a qualsevol hora del dia sense tenir que pagar, però no podràs creuar la passarel.la.

Per veure el castell des de més amunt, abans d’arribar al castell agafa la desviació cap a Dornie i llavors el camí senyalitzat com a Carr Brae View Point. Et porta a un mirador que dóna una preciosa perspectiva del llac i les muntanyes que el rodegen. Anar a aquest mirador ho farem quan marxem, per no perdre temps amb l’arribada:

S’han rodat moltes pel.lícules en el fotogènic castell (Braveheart, Els Immortals o El mundo nunca es suficiente, entre moltes d’altres).

Encara que la fortalesa que veiem avui en dia és recent, la petita illa de Donan té una llarga història. La teoria predominant explica que, en el segle VI, el sant irlandès Donnán es va instal.lar a l’illa junt amb alguns fidels. D’aquí, tal vegada, el nom de Eilean Donan (“eilean” en gaèlic significa illa, “la illa de Donan”).

Però, la primera fortificació en la illa no es va construir fins al 1220, aprofitant la seva situació estratègica en el llac per a defensar les terres de les freqüents incursions vikingues.

Tornats a la calma, el clan MacRae va convertir el castell en la seva residència, i durant segles l’estructura s’anà fent gran o petita segons les necessitats del moment, però finalment es va abandonar.

En el 1719 va tenir lloc un dels successos més curiosos per els visitants espanyols. En el marc de l’aixecament jacobita de 1719, després de que França es negués a recolzar la revolta per retornar el tron anglès als descendents de la casa Estuardo, els escocesos varen demanar ajuda a Espanya.

Una expedició de 300 homes sortits de Cadis va aconseguir desembarcar en les Highlands, i 46 d’ells varen prendre el castell de Eilean Donan.

La ocupació va arribar a les oïdes dels anglesos, i un mes més tard, les fragates britàniques bombardejaren la fortalesa fins a aconseguir que els espanyols es rendissin, i llavors varen volar les restes.

Així, oblidada en ruïnes, hagués acabat la història del castell de Eilean Donan si no fos perquè John MacRae-Gilstrap, descendent del clan MacRae, la va comprar en el 1911 i va començar la llarga i romàntica feina de restaurar-lo i retornar-li l’esplendor.

Avui en dia, Eilean Donan és de nou un tosc castell, més o menys semblant a l’original, que serveix com a residència oficial del clan MacRae… i com a una de les majors atraccions turístiques d’Escòcia.

Per fora la bucòlica imatge del castell és de postal, però, i per dins? Val la pena comprar entrada per a visitar el Eilean Donan Castle?

Després de veure la seva estampa mil i una vegades, avui ens passejarem per dins. Arribem abans i tot de l’hora d’obertura i ni així aconseguim evitar els busos turístics. A Escòcia, salvant excepcions com el Castell d’Edinburgh o el de Urquhart, no és habitual trobar aglomeracions en llocs històrics, però Eilean Donan és la culminació de molts Tours per les Highlands.

Si l’interior del castell es pogués visitar per complet, segur que l’afluència de gent no es notaria tant. Però el fet de que sigui una residència privada fa que moltes estances estiguin tancades al públic, i que les demés no puguin fotografiar-se.

La visita es redueix a passejar entre els murs, acostar-te a les muralles i visitar algunes sales i habitacions modernes, decorades amb pompa i multitud de relíquies familiars.

Una hora és suficient per veure-ho tot. Sembla ser que altres fortaleses d’Escòcia agraden més en els seus interiors. Això va segons cadascú. Algú li agradarà més i a altres els hi agradarà menys. S’ha de provar, però.

La sensació que es té és que la fortalesa fascina més per fora que per dins, en especial si ja has visitat uns quants castells escocesos.

Tal vegada perquè, des de l’exterior, amb la imatge impregnada de romanticisme, pots imaginar la seva història. Des de dins en canvi, és senzill recordar que és una construcció moderna…

Quan el castell tanca, la illa queda oberta als visitants de forma gratuïta. Així que, si arribes a Eilean Donan a última hora de la tarda, podràs passejar per la illa sense necessitat de visitar el castell.

Els horaris del castell en els mesos d’estiu son de 10h a 18h, i els preus son de £10 pels adults, £6 pels nens, i el passi familiar a £29.

Visitat el castell, ens anirem a veure’l des del mirador indicat anteriorment. D’allí, ja agafarem carretera i manta i anirem al començament de la Ruta Nord Coast 500, el poble de Lochcarron, a uns 34 minuts en cotxe d’allí (20,8 milles). Les primeres carreteres de la ruta son per arribar fins a la península d’Applecross (carretera A896 i la carretera Applecross Pass que ens farà arribar al poble mateix d’Applecross). És una carretera panoràmica amb grans vistes i molts miradors per parar, però el millor mirador de tots és el de “Bealach Na Ba Viewpoint”, on pararem el cotxe i gaudirem de les vistes dels entorns, llacs i illa de Skye. Està ubicat a la carretera Applecross Pass, a 5 milles d’arribar al poble d’Applecross.

A partir d’aquí un s’ha de deixar portar per la bellesa dels paisatges que anirem a recórrer per aquestes petites carreteres. Pararem allà on ens ho demani el cos. És probablement una de les carreteres amb els paisatges més bonics que hem recorregut mai. Durant un bon tram estarem creuant la península d’Applecross. Les fotografies parlen per si soles.

Després d’Applecross entrarem dins l’àmbit del Loch Torridon, per la carretera A896, i veurem que hi ha molts miradors al Loch, ja que realment es tracta d’un Fiord (el Torridon Fjord).

Seguirem sempre cap al nord, vorejant a part del Loch Torridon, el Loch Mare, el Loch Eve i el Little Loch Broom. Quan estiguem passant per Slattadale, en el Loch Mare, buscarem les Cascades Victoria (Victoria Falls), on hi ha un aparcament habilitat per deixar el cotxe i poder visitar les cascades a peu.

Hi ha dos camins habilitats, un camí de 300 metres que va directe a la cascada, i un altre que la voreja per un mirador que fa uns 700 metres de camí. Nosaltres farem la ruta circular, que és de 1km en total.

Des del mateix aparcament hi ha unes vistes meravelloses sobre el Loch Mare. Les cascades porten el nom de la reina Victoria, que les va visitar en 1877. L’aigua que cau per les cascades prové de Beinn Eighe, la impressionant muntanya al sud del llac. És una reserva natural nacional i val la pena explorar-la per veure l’antic pinar de Caledonia i l’entorn muntanyós.

Continuarem passant Gairloch i arribant a Gruinard Bay. A més de les desenes de parades que faràs per treure la càmera de fotos, és imprescindible parar en la platja de Gruinard. És un impressionant arenal de gran bellesa. Com a nota curiosa t’explico que just enfront es troba la illa de Gruinard, famosa per ésser un laboratori de proves del virus Ántrax durant la Segona Guerra Mundial. Va quedar contaminada i en quarantena durant quasi 50 anys.

Ja portem molts kilòmetres a sobre, però s’ha de fer un petit esforç per visitar les cascades de Measach (Falls of Measach). Des de l’aparcament, en un curt passeig ens trobem amb aquesta gran caiguda d’aigua. No és la cascada més impressionant d’Escòcia però l’entorn de la gorja de Corrieshalloch és preciós.

Els recorreguts son varis, ja sigui per visitar la cascada com per veure els engorjats i les vistes al Loch Broom. Hi ha 4 punts de miradors i tres tipus de camins. Creiem que la visita ha de durar un mínim de 30 minuts.

Després d’un intens dia, arribem al nostre destí final: el poble mariner d’Ullapool. És un altre petit poble de pescadors, ja que aquesta zona està plena de localitats així. Però al llarg dels anys ha tingut la sort de convertir-se en un punt de referència per a la visita de l’extrem nord d’Escòcia. A més, des d’Ullapool surten els ferris cap a les illes Hèbrides. Que és un lloc turístic es nota quan arriba la nit i comencen a omplir-se tots els locals del seu passeig marítim.

Adjuntem el recorregut realitzat en el dia d’avui mitjançant un mapa de google maps, amb els accessos, distàncies i llocs marcats. Estan també les principals fites del dia on s’observen els atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (198 milles amb 5h i 45min):

Avui ens llevem amb la idea que farem un recorregut circular per la península de Trotternish. Hi ha un fotimer d’activitats i atraccions preparades, però nosaltres ens ho prendrem amb calma i tranquil.litat, arribant allà on es pugui. Això si, primer de tot, posarem els més imprescindibles per si de cas…

La intenció és realitzar un recorregut circular a la península de Trotternish, en direcció contrària a les agulles d’un rellotge, per tant, començaríem amb la visita a l’Old Man of Storr, que és l’atracció que tenim més a prop de Portree. L’impressionant pinacle “Old Man of Storr” corona el mont Storr i s’alça com el major símbol de la Illa de Skye. Les vistes des de dalt son impressionants; val la pena realitzar el camí que detallarem, que encara sent assequible, puja en pendent. Calcula un parell d’hores per deixar el cotxe en l’aparcament, pujar, impregnar-nos del paradís i tornar a baixar.

Aquest és probablement el passeig més famós de l’illa i definitivament el més concorregut. El “vell”(old man) és un gran pinacle de roca que es troba en lo alt i es pot veure a kilòmetres de distància. Com a part de la serralada de Trotternish, el Storr s’ha convertit en un dels paisatges més fotografiats del món.

La caminada per pujar a l’Storr utilitza el mateix camí de pujada i de baixada, començant i retornant en el mateix punt (l’aparcament, el qual s’ubica a l’esquerra de la carretera A855, a l’alçada de Staffin). Cobreix una distància de 3,8km, sent el temps mig per a completar la caminada de 1 hora i 15 minuts (sense aturades). Aquesta caminada està classificada com a “mitja” en longitud, i “mitja” en quan a dificultat.

El camí comença a través de la porta de la tanca en la part posterior de l’aparcament.

El camí ample serpenteja costa amunt a través d’una zona destinada a regenerar-se amb boscos autòctons. Mantingueu-vos endavant i lleugerament a la dreta quan el camí es bifurca, encara que en realitat no importa, perquè ambdós camins més endavant s’uneixen. Hi ha vistes de la illa de Raasay en alta mar i Applecross en el continent més enllà. El camí passa a través de dues portes per arribar finalment a l’erm obert amb els espectaculars penyasegats del Storr més endavant.

El “Vell” pot ser difícil de distingir dels penyasegats a darrera d’aquest punt. Continua per l’ample camí. A mesura que es guanya més altura, busca un camí clar que es bifurqui a l’esquerra; agafa aquest gir. El camí es corba una mica abans d’ascendir, girant a la dreta per pujar a l’esquerra del Vell. El pinacle es veu increïblement impressionant des d’aquí; 50 metres d’alçada, fou escalat per primera vegada en el 1955, encara que es diu que la roca és molt inestable.

La següent secció de la caminada té cert perill de caiguda de roques; sens dubte, ha d’evitar-se després de fortes pluges. Segueix un camí que baixa per a passar per l’esquena del Vell; el camí està clar però travessa un tram curt de roques caigudes. Aquesta àrea, amb imponents penya-segats i pinacles al voltant, es coneix com el Santuari. Més enllà del Vell es troba Needle Rock, també coneguda com la Catedral, que té una finestra que la travessa prop de la part superior. Continuar cap a l’est, però girar a la dreta abans d’arribar per començar el descens.

Hi ha varis camins variants al principi, però tots de seguida s’uneixen a mesura que continua el descens, passant molt per sota del cantó est del Vell. Un cop de tornada en el camí principal, segueix-lo cap avall per eventualment tornar sobre les seves passes cap al camí fet a través de l’àrea talada.

Més avall, pots girar a la dreta en la bifurcació per a seguir un camí alternatiu, igualment ben fet, per el tram de baixada. Continua baixant per a tornar a l’aparcament.

Finalitzada l’aventura i la caminada a l’Old Man of Storr, agafarem el cotxe per a continuar a poc a poc amb l’experiència d’exploració de la península de Trotternish. La propera aturada és només a 3,2 milles i de nom es diu “Rigg Viewpoint”: es tracta d’un camí vora els penya-segats amb vistes espectaculars. Hi hem arribat per un accés de carretera secundària paral.lela a la principal, i les vistes des de dalt dels penya-segats son impactants.

Quan estiguem a punt continuarem amb la ruta. Aquest cop fem un tros més, poquet, 1,8 milles fins arribar a les cascades Lealt Falls. La cascada de Lealt és una de les cascades més boniques d’Escòcia. Es troba en un congost i és de fàcil accés. S’ha d’aparcar el cotxe en un aparcament habilitat al costat de la carretera.

Una caminada curta i fàcil (cap al mar) condueix al primer mirador on es pot mirar cap a les profunditats del congost i veure la cascada de Lealt trobant el seu camí (en dos passos) per el congost i acabar 90 metres més avall.

Més endavant hi ha una segona plataforma d’observació amb una vista més àmplia sobre els penya-segats i el mar.

Impregnats de cascada, tornem a agafar el cotxe i fer un tros més de carretera A855, 1,4 milles més, i arribarem a l’aparcament del Brothers Point. Aquest aparcament és complicat de trobar (si no és per GPS o google maps): està en el barri anomenat “Culnacnoc” a l’esquerra just després del desviament cap a “The Glenview / Skye Pie Cafe”, però abans de les cases.

Un curt passeig fins al “Rubha nam Brathairean”(Brothers Point), un espectacular promontori que marca el punt més oriental de Trotternish. La caminada son 3,5km que podem estar fins a 1 hora per fer-los.

El camí comença en el cantó oposat de la carretera, on un rètol de fusta en el camí diu “Rubh’ nam Braithrean”. Com molts noms de llocs en gaèlic, la ortografia local difereix de la del mapa del sistema operatiu. Després de passar un parell d’edificis en el cantó dret i una porta, gira a la dreta en una pista senyalitzada i llavors bifurca a l’esquerra en un camí que es ramifica costa avall. Segueix aquest camí antic, ben anivellat i cobert d’herba que baixa el turó.

Quan es vegin alguns caserius en ruïnes més endavant, el camí es dobla a la dreta al cantó de la tanca, abans d’acabar just abans de la riba. Baixa a la riba de còdols i gira a la dreta, creuant el rierol, que generalment corre per sota dels còdols en la platja aquí. Continua al voltant de la riba, passant vells edificis en ruïnes en ambdós cantons. Després de la ruïna de l’esquerra, que solia ser una estació de pesca de salmó, la ruta puja per el camp cobert d’herba i pantanós, on no hi ha camí. Brother’s Point és el promontori ara visible a l’esquerra. Per arribar a ell, un camí creua un bancal per sobre dels penya-segats del mar però per sota dels penya-segats de la terra de dalt, per arribar a una bonica zona coberta d’herba com una gespa, amb Brother’s Point de front.

El camí cap al punt travessa l’herba escarpada lleugerament cap al cantó esquerre de la cresta, abans de pujar abruptament per Dùn Hasan, el curiós embalum al llarg de la península. Dùn Hasan té una llarga història, des dels seus orígens com un assentament antic fins a ser més recentment el lloc d’una fortalesa medieval, però hi ha poques restes visibles en l’actualitat. El camí baixa per la pendent llunyana de Dùn Hasan, que és tant empinada com la pujada.

Més enllà hi ha un altiplà cobert d’herba ondulada sorprenentment espaiós, amb excel.lents vistes al seu voltant. Kilt Rock i la seva cascada es veuen bé cap al nord. Es creu que el nom Brother’s Point es va originar en una comunitat monàstica que vivia en cel.les individuals. La tornada és per la mateixa ruta.

Som al cotxe un altre cop, i farem el mateix, un curt recorregut, aquesta vegada de 2 milles, per arribar a l’aparcament de la famosa cascada de Kilt Rock.

La Kilt Rock és una de les postals més famoses de la illa de Skye, encara que en aquest cas és poc més que això: una postal. El Loch Mealt es desborda en una cascada que es precipita al mar en uns penya-segats de més de 50 metres, formats per columnes de basalt. Hi ha un mirador clos junt a la carretera, bastant freqüentat per els turistes i visites guiades de l’illa.

Impregnats de cascades i atraccions, tornem a agafar el cotxe per fer un petit tram de 3,1 milles i arribar al poblet de Staffin i baixar amb el cotxe fins la platja de “An Corran Beach”, que és on aparcarem el cotxe, i si està ple, anirem fins a l’aparcament “Staffin Harbour Car Park” que es troba 400 metres al sud-est. També hi ha la possibilitat d’aparcar al mateix poble d’Staffin i baixar per un camí senyalitzat fins a la platja. Aquesta opció son uns 25 minuts la ruta d’anada. En fi, de solucions n’hi ha moltes a tot arreu. La platja està ubicada en un gran emplaçament, però el més famós de la mateixa no son les vistes, ni la ubicació, sinó les increïbles petjades de dinosaure que es troben a la platja. Sorprenentment les petjades només es varen descobrir en el 2002 quan la sorra fou arrossegada després d’una tempesta. Les petjades es poden trobar en afloraments rocosos, així que si vols, assegura’t de visitar durant la marea baixa i vigila bé. Poden ésser difícils de detectar al principi, però una vegada en trobes una, ja està! I pots veure que n’hi ha moltes més petjades en l’àrea.

Les petjades pertanyien a un tipus de dinosaure carnívor similar a un megalosaurus. És realment emocionant trobar les petjades i imaginar que hi havia dinosaures allí mateix en aquest lloc, des de fa molt de temps (fa aproximadament 175 milions d’anys). A Staffin mateix, hi ha un petit museu local de dinosaures i ens n’han parlat força bé, per tant, si us interessa es podria visitar. Obren durant els mesos d’estiu de dilluns a divendres de les 10h a les 13h, i els preus son de £4 pels adults, £2 pels nens, i £10 per la família. Està ubicat en una casa tradicional i típica del lloc, i és molt petit. Creiem que val la pena.

Després de veure les petjades de dinosaure vindran dues de les atraccions que més valen la pena a la illa de Skye, o sigui que si no anem bé de temps, ens podem saltar algunes de les que hem proposat fins ara. Primer de tot, agafarem el cotxe i ens dirigirem a la carretera local que travessa la península d’est a oest i surt d’Staffin (carretera d’un sol carril tipus single track) i des de la platja farem unes 3,9 milles, les últimes en pujada i amb unes grans vistes dels entorns. Ens pararem a l’aparcament habilitat pel Quiraing. T’espera un dels paisatges més bonics d’Escòcia, els pics sinuosos del Quiraing ondulant-se cap al mar.

Igual d’espectacular és la carretera que hem fet i els voreja, d’un sol carril i corbes que des de dalt semblen impossibles. Si tens unes hores aquest lloc ofereix varies excursions impressionants, encara que la majoria son una mica exigents per la pendent. Això sí: les vistes faran que de seguida oblidis el camí.

En principi no estava previst fer cap més caminada (ja hem fet la de l’Old Man of Storr), i no hi ha temps ni forces per fer-ne cap més durant el dia d’avui. A més, descartem les caminades del Quiraing perquè com s’ha dit, son bastant exigents. El què tenim previst fer aquí és donar una volta i buscar els millors miradors del paisatge i els entorns.

Aparcat el cotxe, anirem a donar un tomb pels entorns, veient que hi ha molts espais reservats a miradors. El Quiraing veritablement espectacular és un mite d’Escòcia. Molta gent visita només el primer tram curt del camí, però aquest circuït de turons complet va més enllà, passant la Presó, l’Agulla i altres elements abans de pujar per a tornar per sobre del penya-segat; les vistes son simplement sensacionals en totes parts.

Podem fer un trosset de caminada, ja que la mateixa comença en el cantó nord de la carretera, marcada per una senyal de sender a Flodigarry. Aquesta part de la caminada sol estar molt concorreguda, però més endavant t’escaparàs de les multituds. Hi ha magnífiques vistes tant per davant del Quiraing com mirant cap enrere al llarg de la cresta cap a “Bioda Buidhe”. Un barranc a la dreta amb un arbre assotat pel vent és un dels preferits dels fotògrafs.

Tal com hem dit, farem marxa enrere i ens dedicarem a visualitzar els entorns de l’aparcament del cotxe. A la banda sud de la carretera també hi ha algun mirador que val la pena estar.

Ens estarem una bona estona contemplant la magnificència del paisatge de l’illa, i quan n’haguem tingut prou, anirem a buscar l’altre atracció que també val molt la pena, es tracta del Fairy Glen (la vall de les fades). Per arribar-hi haurem de recórrer tota la carretera d’un sol carril cap a l’oest i anar a sortir a la A87 al poble d’Uig. Conduint cap al sud, arribarem al trencall de Fairy Glen, que queda bastant amagat. Sortint a la A87 a l’alçada de l’Uig Hotel i agafar el camí en direcció a Sheader i Balnaknock.

No fa falta creure en les fades per saber que Escòcia està plena d’elles. Alienes a les nostres mirades, les “faeries” viuen entre les ombres dels boscos, naden en rierols i cascades i protagonitzen llegendes. Tot i que, d’haver d’escollir un lloc a Escòcia habitat per aquests sers diminuts, sens dubte seria el Fairy Glen (la vall de les fades). En aquest racó recòndit, format per desenes de turonets verds en miniatura, la màgia està servida. Guarda’t alguna hora per a descobrir aquest lloc sobrenatural que no apareix en els mapes, córrer per l’herba,… i seguir el rastre de les “faeries”!

Un cop agafat l’encreuament cap al fairy Glen, seguim un camí d’un sol carril (com no!) vorejat de prats ataronjats. De cop i volta, a la llunyania es distingeix alguna granja solitària, però, per lo demés, en aquest extrem de la illa de Skye no sembla haver-hi res de res. Estarem en el camí correcte? La resposta arriba en pocs minuts, quan a davant nostre apareix el primer monticle. Aparquem a l’esquerra del camí i continuem a peu, encara sense poder distingir què hi ha més enllà.

Escalem sense dificultat aquest primer turonet… i allí està el Fairy Glen, una col.lecció sobrenatural de muntanyes encongides que emergeixen de la terra com si fossin el lloc d’esbarjo de criatures diminutes, o un escenari de joguina oblidat per algun gegant.

Alguns dels monticles tenen cimes suaus, arrodonides i clares. Altres acaben en crestes rocoses, i les seves vessants estan recobertes d’arbusts i arbres modelats per els capricis del vent.

Les fades escoceses tenen entre el verd del Fairy Glen el seu amagatall perfecte. Qui no s’amaga son les ovelles, que no es cansen de vagar per els turons en busca dels millors brins d’herba.

Sorpresos, seguim els passos d’aquests animals i nosaltres també pugem i baixem cada monticle, fixant-nos bé en els racons més amagats, on algunes llebres surten corrents davant de la nostra interrupció. D’entre tots els monticles de Fairy Glen, un sobresurt. És Castle Ewen, la roca que domina aquest paisatge verd. Un caminet estret condueix fins a la cima, encara que en l’últim tram s’ha d’utilitzar braços i cames per a trepar fins al lloc més alt. Des d’allí, la màgia del Fairy Glen es palpa encara més. El petit llac a un costat de la vessant, les cascades entre muntanyes en la distància, els espirals de pedres, que diuen que s’han de recórrer fins arribar al centre i un cop allí, demanar un desig…

El nostre…desig: retornar algun dia al Fairy Glen, l’amagatall de les fades, un dels racons més especials d’Escòcia, i un dels molts tresors que aquest país regala en forma de naturalesa a qualsevol que decideixi descobrir-lo. El Fairy Glen és tot un imprescindible de qualsevol ruta per la illa de Skye.

Havent recorregut quasi tot el Fairy Glen, ens queda gravat a la ment aquests paisatges bucòlics que hi ha a l’illa, entre el Quiraing i el Fairy Glen. El proper pas, és dirigir-nos cap al nord de la península i anar a visitar un museu molt especial, el Skye Museum of Island Life: un museu sobre la vida de la illa. No pot ser més interessant. Ens hem de dirigir al poble de Kilmuir, ubicat a 7,9 milles al nord des de Fairy Glen. Kilmuir té dos atractius principals: un ja l’hem dit, el museu sobre la vida en l’illa, i l’altre, és el cementiri. En el cementiri de Kilmuir està enterrada Flora MacDonald, un dels personatges més estimats d’Escòcia, ja que va ajudar clandestinament a Bonnie Prince Charlie a fugir després de la derrota dels jacobites en la batalla de Culloden.

Sobre aquest fet tracta la cançó “Skye Boat Song” i l’adaptació en poema de Robert Louis Stevenson, que és possible que hagis sentit com a capçalera de la sèrie “Outlander”.

El museu està obert de dilluns a dissabte de 9:30h a 17h, i els preus son de £5 pels adults i els nens fins a 14 anys gratis.

El museu de la Vida en la illa de Skye en Kilmuir, es va inaugurar en 1965. L’objectiu era preservar un municipi de cabanes amb sostres de palla, cadascuna representant, el més fidelment possible, les condicions que prevalien en la illa a finals del segle XIX.

Hi ha molt poques cabanes amb sostre de palla antigues que es poden veure avui a les Highlands. Fa uns cent anys, les cases amb sostre de palla formaven part de l’escena de les Terres Altes i dins dels seus murs, a la llum del foc de la torba, els grangers de les illes mantingueren vives les cançons i les històries que han fet famoses a les Hèbrides a tot el món.

Visitats el museu i el cementiri, ens podem acostar a Duntulm, on trobarem el “Duntulm Sea Viewpoint” i el castell. El Duntulm Sea Viewpoint és un mirador que hi ha cap al mar, al costat de la carretera A855, amb grans vistes dels entorns.

El Duntulm Castle és un castell en ruïnes, ubicat a dalt d’un penya-segat al costat del mar, amb unes vistes privilegiades dels entorns. Val la pena acostar-s’hi amb una bona càmera de fotos.

Segurament, si hem visitat les atraccions fins aquí, això voldrà dir que queden molt poques hores per fer-se fosc o és que ja s’està fent fosc. Doncs penseu, que us proposàvem un altre pla (l’últim del dia). Com que és l’últim dia sencer que ens passarem a la illa de Skye, us proposem anar a la capital, Portree a sopar i a visitar-la i acomiadar-nos com Déu mana!

Així que rumb a Portree. Hi ha 23,6 milles des de Duntulm (que les farem en 43 minuts amb cotxe). Aparcarem el cotxe en algun aparcament habilitat que té el poble de Portree. Al centre n’hi ha un (ja us el marquem al plànol de google maps). Portree és la major localitat de la illa de Skye i una aturada genial per a sopar i contemplar les casetes de colors junt al port. També, si necessites abastir-te, allí hi trobaràs supermercats i varies botigues de records. I també hi ha lloc per alguna excursió, però ara no ve al cas. Ens passejarem pel seu casc urbà i admirarem les fileres de casetes de colors des de la Bosville Terrace.

Veurem que ràpid es visita Portree, ja que és un poblet petit, té uns 2500 habitants censats, i les seves atraccions estan al port. Bé, en definitiva, ens acomiadem de Portree i de la illa de Skye. Creiem que ha valgut la pena fer un sobreesforç per poder visitar el màxim d’atraccions i monuments naturals.

Adjuntem el recorregut realitzat en el dia d’avui mitjançant un mapa de google maps, amb els accessos, distàncies i llocs marcats. Estan també les principals fites del dia on s’observen els atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (62,6 milles amb 2h i 21min):