Arriba un nou dia, amb noves experiències i una nova ruta, aquesta però, condicionada per un esdeveniment: tenim una reserva tots quatre per anar a cavall, al poble de Laxe, a les 11:00h del matí. Aquest fet condicionarà la ruta, ja que el que farem serà començar per Laxe i així ja som al lloc. La ruta queda representada gràficament de la següent manera:
Aquesta ruta formava part en principi d’una ruta més gran, en la qual s’arribava a Malpica de Bergantiños. Davant de l’experiència i del nombre d’atractius que hi havia, la vàrem partir en dos dies. Avui es fa el primer tram, i demà s’acaba amb el segon.
Arribem a Laxe abans de les 10h del matí. Ens dóna temps per anar a aparcar el cotxe a la zona del far i “turistejar” per allà. El far de Laxe no té res de l’altre món, però el que realment impressiona i ens va agradar moltíssim, és la força del mar i el ritme de les onades. El lloc és espectacular, només has de sentir-ho. Hi ha una escultura que representa a una dona que agafa el seu fill a braços i ambdós miren cap al mar amb cara de neguit. L’escultura es diu “A espera”, i fa referència a les esperes que han de tenir les parelles i famílies dels pescadors que van a pescar mar endins. Està molt ben aconseguida pel lloc on es troba, en contrast amb el far de Laxe.
En el mateix lloc que el far i l’escultura, hi ha un bonic “merendeiro”, amb taules de pícnic i bancs. Seria un bon lloc per menjar alguna cosa. El temps passa de pressa i ja son vora les 11:00h. Anem a buscar l’home dels cavalls, a 500 metres d’aquí on estem. L’empresa es diu “Rancho Chico” i ho porta un home, gallec, que li agraden molt els cavalls. Els preus son 20€ per hora, i la nostra intenció en el dia d’avui és fer 1 hora tots quatre. Ens diu que ens portarà amb els cavalls a la Praia de Soesto, una platja verge molt maca que està al costat de Laxe. Jo li volia demanar si ens hi portaria, i no ha fet falta demanar-li, ell mateix ens ho ha proposat. De seguida se n’adona que en sabem molt poc d’anar a cavall, i ens fa pujar un a un cadascú amb el seu cavall. El meu és una euga de color blanc, una mica esquifida, i es diu Lupita.
Ens ensenya la forma com ens hi hem de comunicar i el què els hi hem de dir, més o menys per cadascun dels cavalls. La veritat que és una persona molt empàtica i detallista. La ruta és maquíssima i jo potser estic massa pendent del meu cavall (euga) que del paisatge, però faig el què puc. Arribem al cap de mitja hora a la Praia de Soesto. És una platja verge amb forma de ferradura i com si tingués unes grades de vegetació a tot el volt. La veritat és que és una platja súper maca. Hi haguéssim anat igualment encara que no haguéssim anat amb cavall. La tornada surt millor i definitivament gaudim moltíssim de l’experiència. Prometem que algun altre dia ho tornarem a provar. Ho solem fer a les vacances.
Un cop deixats els cavalls, anem a peu a inspeccionar els voltants, i ens topem amb el Miradoiro da Insúa, un lloc semi-elevat des d’on es tenen grans vistes de les platges que hi ha al voltant de Laxe. També és una àrea de pícnic. Aquest país està ple d’aquestes àrees. Fomenta molt el turisme familiar.
Deixat el miradoiro ens acostem a una de les platges “imprescindibles” de visitar a Laxe, anomenada “La Praia de los cristales”. Resguardada per la costa, aquest arenal de tot just setanta metres de llarg i trenta d’ample, fou utilitzat durant dècades com a abocador de vidre. Amb les marees i la acció del mar, molts dels cristalls s’anaren trencant formant una platja de petits trossets de cristall polits i arrodonits. És una platja petita, bonica de veure, i atractiva pels turistes (molts s’emporten algunes boletes de cristall i això està prohibit, perquè no es vol que desaparegui). Ara, no és una platja per banyar-s’hi, perquè hi ha les corrents del mar que ho fan impossible.
Visitada la platja, anem cap al poble i donem alguna volta. No hi ha molt a remarcar, només que tenen una platja enorme de sorra blanca (Praia de Laxe), i una bonica església, la Igrexa de Santa Maria da Atalaya.
Està ubicada en ple casc urbà, en un turonet sobre el Port de Laxe. L’estil arquitectònic del temple és el denominat gòtic mariner, i en ell conflueixen tant elements del gòtic com del romànic. No hi vàrem poder entrar perquè estava tancada, però és l’interior la part més destacada de l’església, doncs en l’altar major podem observar una imatge medieval de la Verge de la Atalaia, un fris medieval en pedra que contempla cinc escenes de la Resurrecció de Crist, i un Crist Pantocràtor del s.XIV. En la façana principal s’obre la porta d’accés, finalitzada en un arc apuntat sobre el qual s’hi ubica una rosassa.
Deixem el poble per continuar amb la nostra ruta, i arribem a la localitat de Ponteceso, la qual també té molta història. Per carreteres locals i estretes anem a parar al Miradoiro de Monte Branco, un mirador sobre l’estuari del riu Anllóns, en el punt en el que el riu busca sortida al mar. Els vents pugen per la falda del Monte Branco cobrint-lo de fina sorra i donant-li aquesta aparença blanca que li atorga el nom. Des del mirador, hi ha vistes de platges, penya-segats, dunes i la gran llengua de sorra de la Praia de O Medio (denominada “A Barra”), que sembla que vulgui impedir que el riu Anllóns toqui el mar. També es contempla des d’aquí, la petita ria de Corme i Laxe.
Contemplat aquest meravellós paisatge, ens dirigim amb el cotxe al poble de O Porto de Corme. Decidim si ens hi parem o no, i surt que no (ens hi passegem amb el cotxe, així ja l’hem vist). De O Porto de Corme agafem la carretera del final del poble que ens ha de dur a les immediacions del faro i el Cabo do Roncudo. És una carretera de 3,5Km, i de dos carrils (1 per sentit de circulació)!!!. Hi arribem de seguida, i un cop aparcats i baixats del cotxe, som conscients que estem en un altre lloc màgic. El millor de tot, no és el far, sinó l’emplaçament en el que es troba. El nom de Roncudo vé del soroll ronc que fa el mar quan es trenca en aquests penya-segats. La senzillesa del far, construït al 1.920 i amb una alçada de 11 metres, i l’entorn, rodejats de pedres de granit i un paisatge agrest, fan d’aquest lloc un lloc encara més misteriós. Les vistes panoràmiques de la ria de Corme i Laxe completen el conjunt.
Aquesta força del mar i les característiques de les aigües, fan d’aquestes roques el lloc ideal per el famós percebe del Roncudo, considerat el més saborós de Galícia i que és extret pels arriscats percebeiros que lluiten en aquestes condicions extremes, de les que alguna vegada en surten mal parats, com indiquen les dues creus que es veuen al costat del far. És aquí en el Roncudo el lloc on acabaren els seus dies molts altres vaixells que navegaven per aquestes aigües i que no foren capaços de sobreviure a la Costa da Morte. I molts d’aquests naufragis donaren noms a les pedres que rodegen el far. El lloc és colpidor. Sents que el mar té una força descomunal i et fa sentir molt poca cosa. El ritme de les onades se t’enganxa a dins el cervell i no pots marxar del lloc.
Ens hi vam quedar molta estona, vàrem berenar i tot, fins que vam decidir de continuar la ruta cap a un altre lloc semblant amb aquest, el Cabo i Faro de Punta Nariga. Per arribar a Punta Nariga no sé com ho vàrem fer. Ens va costar moltíssim arribar-hi. El google maps es tornava boig i no sabem ben bé què ens indicava. Ens vàrem perdre algun cop i tot, però finalment hi vàrem arribar. Els 4 últims kilòmetres de la ruta sí que ens en recordem, sí, ja que es tractava d’una carretera súper estreta que amb prou feines hi passava un cotxe. Vam arribar a Punta Nariga i no sabem com.
| L’entorn de Punta Nariga està ple de màgia. El fort vent regnant durant moltes èpoques de l’any va portar a la instal·lació d’un parc eòlic en les seves immediacions. Durant el petit recorregut que vàrem fer pels voltants del far, veiem roques de les més variades formes. A l’arribar al far, veiem la construcció de César Portela, inaugurada en el 1.997, que simula la proa d’un vaixell introduint-se en el mar. Té una alçada de 50 metres i un abast de 22 milles. És un dels fars més moderns del país, i és espectacular. En lo què seria el mascaró de proa, l’escultura “Atlante” realitzada en bronze per Manolo Coia es converteix en el lloc perfecte per a la foto. |
Tenint molta cura podem passejar per les roques sobre les que se situa el far i que presenten singulars escultures degudes a la constant acció erosiva de l’aigua i del vent. Penseu que feia tant vent que se’ns emportava literalment. Vàrem aguantar en el lloc tot el què vàrem poder, però va arribar a un moment que vam dir: marxem, ja no podem més. El vent era terriblement fort. El far i el seu entorn, però, eren de 10 i no haguéssim marxat mai. Tant el faro O Roncudo com el de Punta Nariga, els tenim gravats en la memòria. Serà difícil d’oblidar-ho.
Vàrem tornar com vam poder, i al cap d’1 hora estàvem a l’allotjament. Demà serà un altre dia.
| Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (143,00km amb 2h 57min). |