Categoria: VALL D’ARAN

I arribem a l’últim dia de les vacances. La intenció d’avui és descobrir un altre dels indrets màgics de la Val d’Aran, en aquest cas, dos indrets màgics, per una banda el bosc de la Varicauba i per l’altra la bassa d’Oles. Els enllaçarem fent una passejada d’uns 20 minuts des de l’aparcament de la Bassa d’Oles que es troba al municipi de Gausac. A l’hora de dinar ens acostarem a l’àrea de pícnic de Plan Batalher, ubicada a 5,5km de la Bassa d’Oles, en un gran bosc i entorns, i després del dinar serà l’hora que retornarem a casa.

La ruta d’avui és a la Bassa d’Oles i al bosc de Varicauba. És una volta a la bonica Bassa d’Oles rodejada pel bosc de Varicauba. La caminada té una dificultat baixa, una distància total de 700 metres, un desnivell acumulat de 10m, un temps total efectiu de 20 minuts, i el punt d’arribada i el de sortida son el mateix, el Pàrking de la Bassa d’Oles.

Passeig fàcil i curt, de caire familiar, que dóna la volta a l’estany de la Bassa d’Oles situat en un indret natural d’especial bellesa. El majestuós bosc de Varicauba amaga entre mig de tota la seva massa forestal aquest petit tresor d’aigua.

La Bassa d’Oles és un espai molt conegut i força freqüentat pels aranesos i també pels turistes. El fet que es pugui arribar fins al mateix estany en cotxe per una carretera de muntanya en bon estat facilita molt que la gent el visiti. Molta gent acostuma a anar al paratge de la Bassa d’Oles i passar el dia amb els amics i la família. És un lloc idoni per a gaudir amb els més menuts de la família.

És indiferent el sentit que s’agafi per fer la volta al llac. Si la passejada se’ns fa curta i volem caminar una mica més, sempre podem allargar el passeig donant una volta pel frondós bosc de Varicauba, el bosc que envolta la bassa. Per altra banda, pels amants de la bicicleta de muntanya, des de la mateixa Bassa d’Oles surten dos circuits de BTT (verd i blau) que baixen fins a l’àrea de pícnic del Plan Batalher (per a més informació: Aran Bike Park). Si en canvi, sou aficionats a la pesca, a la Bassa d’Oles es pot practicar la pesca intensiva de truita de repoblació, des del mes d’abril fins al mes d’octubre, sempre que disposeu del permís de pesca necessari.

L’accés a la Bassa d’Oles es pot realitzar des dels pobles de Gausac, Es Bòrdes i Aubert. Si venim de Vielha, el més fàcil és anar fins a Gausac (a 1 km de Vielha) i prendre la pista asfaltada que travessa el bosc de Varicauba. A uns 3 km prenem una desviació senyalitzada cap a la Bassa d’Oles, a on arribem per carretera en uns aproximadament 5 km.

Iniciem aquest plàcida i curta passejada des del mateix aparcament de la Bassa d’Oles (0:00h – 1.596m)(1). Només deixar el cotxe ja podem observar la bassa artificial de ben a prop, totalment envoltada d’arbres. Ens trobem en un indret idíl·lic en mig d’una gran massa forestal.

Just al costat de l’aparcament, a pocs metres de la riba del llac, hi trobem el refugi de la Bassa d’Oles. Es tracta d’un originari edifici forestal remodelat com a refugi per a grups organitzats. Passem pel costat del refugi i prenem la bassa per la seva esquerra. El camí, força ben definit, ens permet donar la volta al llac en sentit horari. 

Al cap de pocs minuts ens plantem al final de la Bassa d’Oles (0:10h – 1.600m)(2), just a l’extrem oposat de la bassa, des d’on hem començat a caminar. Al llarg de tot el recorregut diversos racons ens convidaran a fer una parada i a tombar-nos plàcidament per fer una pausa. 

La tornada per l’altre costat de la bassa ens permet gaudir d’unes vistes immillorables del Montcorbison, una muntanya situada ben a prop, just a sobre de la Bassa d’Oles. Es tracta d’una muntanya de cim arrodonit, molt tranquil·la i poc exigent. Els excursionistes que pugen fins al seu cim gaudeixen d’una de les panoràmiques més extenses de la Vall d’Aran. 

Aviat, sense adonar-nos-en, haurem recorregut tota la llargada de la bassa i tornarem a estar a l’aparcament de la Bassa d’Oles (0:20h – 1.596m)(1), on hem deixat el cotxe. Finalitzem, així, aquesta tranquil·la passejada per un dels racons que val la pena conèixer de la Vall d’Aran. 

Adjuntem els punts importants de pas de la passejada:

Ja a l’hora de dinar, o abans, ens desplaçarem fins a l’àrea de pícnic del Plan Batalhèr, la qual es troba a 5,5km de l’aparcament de la Bassa d’Oles.

Just al costat de la carretera que hi ha entre Es Bòrdes i Gausac, en ple bosc de la Varicauba, trobem l’àrea de pícnic del Plan Batalhèr. Es tracta d’una zona força gran on podrem descansar i menjar. És un lloc ideal per anar-hi amb família i nens. En aquest indret també hi trobem un refugi.

L’àrea està integrada en un bosc d’avets on tot és d’un verd intens. Consta de 10 taules de pedra i 6 barbacoes. Tingueu en compte que si fa fred necessitareu alguna manta o tovallola que us aïlli del banc de pedra. Hi ha molt espai per jugar i relaxar-se. A l’àrea hi ha un refugi i un petit altar.

També té una peculiaritat encantadora, es tracta d’una tradició de la zona adaptada de l’original de Suècia. Es tracta del “Er Auet des Chuquetes” que en català seria l’avet dels xumets. Les famílies porten aquí els xumets perquè el nen deixi d’utilitzar-lo i el pengen. A l’agost fan una festa de celebració. Podeu trobar més informació a la seva pàgina del facebook o al següent enllaç:

 http://www.geocaching.com/geocache/GC53WXN_er-auet-des-chuquetes

També hi ha una “caseta” amb una llibreta ben protegida per les inclemències del temps; a la llibreta s’hi pot deixar un missatge. És fantàstic que la gent torni a deixar on toca, fa il·lusió veure que encara hi ha molta gent cívica.

I ara sí, ha arribat el moment d’anar a buscar el cotxe i entornar-nos-en a casa, i donar per finalitzades les vacances a la Val d’Aran. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (236,00 kilòmetres, en 3 hores i 48 minuts):

I fins aquí ha arribat el nostre viatge per la Val d’Aran. Només resta dir que espero que hagueu gaudit del viatge i que en pugueu fer molts més com aquest i de millors i tot.

Salut, i ens veiem de ruta…

I arriba l’últim dia sencer que ens passarem a la Val d’Aran. Avui proposem passar-nos el dia a una de les valls més amagades i desconegudes de la Val d’Aran: La Val de Toran i Canejan. Proposarem dues rutes per fer, i en triarem una de les dues. Després de la caminada anirem a visitar el poble de Canejan. Comencem.

Ens dirigirem amb el cotxe al Baish Aran, en direcció a Les. Un cop sobrepassem aquesta localitat, i abans d’arribar al punt fronterer de Pont de Rei (a 1,7 kilòmetres de la frontera francesa), a Pontaut, prendrem un trencall a mà dreta que ens endinsarà en la Val de Toran.

La primera de les opcions és la Ruta del Camí Històric de miners i contrabandistes. És una caminada lineal de dificultat fàcil que comença en el llogaret de Porcingles i arriba al poble de Canejan. Torna pel mateix camí a Porcingles. Té una longitud total de 6,8 kilòmetres, un desnivell de 200 metres i un temps de 2 hores de realització. La caminada coincideix en tot moment amb el GR-211, per tant, està correctament senyalitzada. Hi ha petites diferències amb la caminada que proposa l’oficina de turisme, en quan al temps de realització i la llongitud de la ruta.

Toran és la darrera gran vall aranesa abans de la frontera estatal amb França. Mentre que la capçalera de la vall, disposada a l’entorn del tuc d’Ermèr i dels estanys de Liat, és una de les regions més feréstegues del Pirineu català, el curs baix per on discorre l’itinerari és amable i humanitzat. La passejada permetrà imaginar com era la vida en aquest indret no fa gaires anys recorrent camins de contraban utilitzats, també, pels miners que treballaven a les explotacions de carbó. El magnífic mirador que ens brinda el camí Vell de Porcingles a Canejan, amb la plana d’Era Lana de Les a sota i el massís de la Maladeta al fons, contrasta amb l’espessa boscúria de l’obaga de Toran, que comprèn una imponent fageda i boscos de pi negre i avets emparats pel Montlude (2.518m). Les marques blanques i vermelles del GR-211 ens acompanyaran i indicaran el camí a seguir. El recorregut coincideix, també, amb un tram de l’itinerari número 23 del Centre BTT Val d’Aran. En tractar-se d’una ruta lineal, caldrà tornar pel mateix camí que anem.

Per situar-se al punt de sortida de l’excursió s’ha d’anar fins a Porcingles, on hi ha la palanca de Pèirarroth.

0,00 km (876 m). Pont de Pèirarroth i pista d’accés a Porcingles. L’itinerari comença a l’aparcament situat a l’esquerra, entre els trencalls de Canejan i de Sant Joan de Toran, just abans que la carretera creui el riu cap a la dreta. Es pren la pista cimentada que puja de valent en direcció Nord-Oest fins a les bordes de Porcingles. Aquesta pujada és l’autèntic desnivell que té la ruta. Als pocs metres, es troba la font del Com. Just a l’entrada, es deixa un desviament a la dreta per on ve el sender GR 211, que se seguirà a partir d’ara continuant en el mateix sentit de la marxa (Nord-Oest).

0,46 km (942 m), 0 h 12 min. Porcingles. Es travessa aquest petit nucli rural i, just a la sortida, es deixa un abeurador a la dreta. Se segueix en direcció Nord-Oest pel camí que hi ha a continuació, que discorre planer, vorejat per marges de pedra, entre prats i camps de conreu abandonats.

2,25 km (978 m), 0 h 37 min. Confluència amb el sender PR C-114, que remunta des de l’esquerra (S) i es dirigeix a Bordius i Vilamòs. Es continua recte (Nord-Oest) seguint les marques d’aquest PR i les del GR 211. La vista sobre el vessant obac de la vall de Toran és magnífica.

3,05 km (966 m), 0 h 49 min. Es creua un torrent i es prossegueix cap a ponent pel mateix camí, que conserva algun tram empedrat. A poc a poc, es va obrint la vall i, cap al Sud, comença a distingir-se la plana d’Era Lana de Les. Més endavant, s’entra a Canejan.

Entrarem a Canejan i anirem fins a l’església del poble. Un cop allà s’observen les espectaculars vistes sobre la Vall central de la Val d’Aran, i tornarem pel mateix camí cap a Porcingles.

El poble de Canejan ens sorprèn de veritat, i creiem realment que és un dels més autèntics de la vall.

I fins aquí exposem la primera de les opcions. Ara explicarem la segona opció. També hi ha la possibilitat de realitzar totes dues opcions, per si us veieu en forces.

La segona opció és una passejada pel cor de Toran. La caminada té una longitud de 2,3km, un desnivell de 100 metres i una durada d’uns 45 minuts. L’inici i el final son al mateix lloc, en el Refugi guardat d’Era Honeria.

El passeig és un curt però preciós recorregut que va a buscar l’amagat poble de Pradet. Una cascada i el curs del riu Toran junt a la carretera son un bon començament. El Tuc d’Emèr presidint la vall mostra orgullosament les seves verdes pendents verticals i amaga en les seves faldes una petita gelera fins ben entrat l’estiu. Les seves vessants les formen espessos boscos d’avet i faig, lloc ideal per a les migracions del tímid ós que no entén de fronteres. El riu Toran a més és enigmàtic ja que el curs de l’aigua apareix i desapareix, fent part del seu recorregut sota terra quan baixa el nivell de l’aigua.

El recorregut s’inicia en l’aparcament junt al refugi guardat de “Era Honeria”. Es continua a peu de front per la carretera fins la primera corba i s’entra en el camí que surt de la corba i que segueix la riba del curs del riu. Aquest va per el bosc fins que es troba el riu. Es creua per les pedres. Es segueix pujant suaument per l’altra vessant fins a un encreuament. Es continua a l’esquerra entre runes d’antigues bordes. El camí es fa més estret, però està ben traçat. Flanqueja i ofereix una bona perspectiva sobre els prats i la vall. Es creua algun torrent i s’arriba a un abeurador i a un “carner” de pedra. Poc després s’arriba a Eth Pradet. Es baixa per la carretera que es bifurca i es continua a l’esquerra fins la carretera principal que porta fins al punt de partida.

Un cop feta la passejada recomanem la visita als pobles de Sant Joan de Toran, Porcingles i Canejan o un passeig fins a l’embassament de Hons dera Coma.

Curiositats:

Prop del refugi de Era Honeria existia una fundició de ferro. Abans fou una vall molt poblada: Canejan va arribar a tenir més de 500 habitants. L’hipèric (hipericum maculatum) es troba en abundància per la vall. De flors grogues amb punts negres en els seus pètals, és una de les plantes més conegudes, entre les seves múltiples virtuts destaca l’oli de hipèric aplicat per a cops, ferides i torçades. També és utilitzat en homeopatia i com a antidepressiu. L’ós bru (ursus arctos) mamífer tímid i solitari viu preferentment en boscos d’avets, faigs i roures ja que els seus fruits junt als gerds i els nabius constitueixen la base de la seva alimentació. Les osses, a més, tenen la peculiaritat de poder aplaçar el desenvolupament de l’òvul fecundat per quan les condicions del medi els hi siguin més favorables.

Finalitzada l’exposició de les rutes, ara només ens falta escollir la que farem, i l’escollirem en funció de molts factors, entre ells el cansament acumulat pels dies. Si només volem una passejada sense cap mena de dificultat, escollirem la 2ª opció. Si ens veiem en cor de fer més que una passejada, la 1ª opció. I com hem dit anteriorment, lo ideal seria poder combinar les dues rutes i així fer-nos i descobrir a fons la Val de Toran i Canejan.

Finalitzada la ruta, ens acostarem al poble de Canejan per acabar de visitar-lo bé. Malgrat les diminutes proporcions del casc urbà de Canejan, hi ha una sèrie de monuments que mereixen la pena visitar quan passis pels seus carrers.

El principal i el més important de tots, en quan al patrimoni que representa, és l’església de Sant Sernilh. És una preciosa construcció romànica que fou totalment restaurada i reformada en el 1818. Tanmateix, encara conserva una pila de marbre decorada amb el xai sagrat que data del segle XVI.

Un altre dels imprescindibles del poble, sense contar amb els carrerons estrets del seu nucli antic, és el Mirador o Pelarica, ubicat al final del Carrer Andreu. Les vistes des d’allí son espectaculars.

Es pot gaudir del paisatge des del mirador el qual està situat en l’extrem del poble. Fou remodelat quasi per complet fa pocs anys. La Pelarica, tal com li diuen, en honor a la verge del Pilar, que està ubicada en una caseta de pedra. Unes finestretes de vidre la protegeixen del vent.

I finalment, també val la pena anar a buscar un altre dels miradors espectaculars: el Mirador deth To. S’ha d’ascendir per el camí més elevat del poble i es pot gaudir d’una vista més amplia del paisatge des d’aquest  mirador, ubicat a uns pocs metres de les cases del poble. Val la pena fer l’esforç per acostar-s’hi.

I fins aquí haurem arribat amb la jornada d’avui. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (67,30 kilòmetres, en 1 hora i 27 minuts):

I fem la última sortida al Naut Aran. Una ruta al Circ de Baciver des del Pla de Beret. Admirarem el paisatge d’alta muntanya d’origen glaciar, així com també coneixerem la flora i la fauna del massís de Marimanya. Seguidament farem un passeig a cavall pel Pla de Beret, el qual és quasi un imprescindible anem on anem. Visitarem la petita població de Bagergue, el qual té el títol de pobles més bonics del país, i entrarem a una formatgeria típica del poble i de l’Aran, la Hormatgeria Tarrau de Bagergue. Esperem que gaudiu del dia.

La ruta al Circ de Baciver és realment una ruta a l’Estany de Baciver des del Pla de Beret. Descobrirem el preciós estany d’origen glacial de Baciver, entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà. La caminada presenta una dificultat mitjana, una distància total de 5 kilòmetres, un desnivell acumulat de 280m, i un total de temps efectiu de 2h i 5 minuts, amb sortida i arribada a l’Aparcament de l’Orri al Pla de Beret.

Es tracta d’una ruta semicircular de 5km de longitud que ressegueix el riu Malo fins a l’estany de Baciver de Baix, situat al circ glacial de Baciver, al massís de Marimanya. El recorregut comença al Pla de Beret, al costat de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, a la divisòria d’aigües entre l conca atlàntica i la mediterrània. L’itinerari ressegueix el curs del riu Malo, a la capçalera de la Conca del Garona, i puja per una petita vall entre prats d’alta muntanya i boscos subalpins fins a l’estany d’origen glacial de Baciver. Fem la tornada per una zona de mulladius i bosc, abans d’unir-nos amb l’itinerari de pujada. L’itinerari no està senyalitzat, però és evident. És una ruta força curta i fàcil, ideal per descobrir en família paisatges d’alta muntanya meravellosos.

Aquest itinerari ens permet conèixer l’entorn del pla de Beret i el sensacional circ de Baciver, al límit de la Val d’Aran amb el Pallars Sobirà, al naixement del Garona, el curs d’aigua més important de l’Aran. El recorregut comença al pla de Beret i ressegueix el riu Malo aigües amunt pel fons de vall fins arribar al bonic estany de Baciver de Baix. De tornada, variem una mica el recorregut, conformant una ruta semicircular.

També cal dir que es pot allargar l’itinerari visitant els estanys de Naut de Baciver.

Arribem a Baqueira per la carretera C-28 des de Vielha o des d’Esterri d’Àneu (en aquest cas passant pel port de la Bonaigua). Un cop al poble, agafem el trencall en direcció a Beret. Pugem per la carretera C-142B, amb forces revolts, passem diverses urbanitzacions i arribem al pla de Beret (8 km des de Baqueira), on hi ha un dels aparcaments de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret. Agafem a mà dreta el trencall cap a l’aparcament de l’Orri i seguim la carretera fins aquest espai, punt d’inici de la ruta.

Comencem l’itinerari a l’aparcament de l’Orri, al pla de Beret (0:00h – 1.862m)(1). 

Sortim de l’aparcament en direcció Est per una pista, travessem un telecadira i ens dirigim cap a un restaurant de les instal·lacions de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret. 

Deixem la pista just quan tomba per anar a travessar el riu i nosaltres continuem recte pel costat del restaurant. Anem a buscar un corriol, amb la muntanya de Baqueira que s’alça a la nostra dreta.

El corriol puja per un vessant pedregós cobert d’herba on aflora la roca calcària i es dirigeix cap a unes bosquines de pi negre i un petit planell herbós. Continuem per un tram de camí força planer entapissat d’herba i ens dirigim cap al llit del riu.

Fem un curt tram a tocar del riu i aviat enfilem amunt per una pista molt marcada que avança entre bosquines esclarissades fins al primer desviament (0:45h – 1.991m)(2). Deixem el camí de l’esquerra, que és per on tornarem després, i continuem cap a la dreta, apropant-nos de nou al riu.

Passem per un vessant cobert pel matollar i continuem amunt en direcció Sud-Est, tot deixant enrere a la nostra dreta un petit estanyol. 

Guanyem altura admirant les imponents canals d’Escornacrabes, que s’alcen a l’altra banda del riu i que, a l’hivern, quan queden cobertes de neu, són tot un repte pels esquiadors més experts. 

Continuem aigües amunt pel fons de la vall, en paral·lel al curs d’aigua. Anem guanyant altura progressivament per entremig d’un bosc força esclarissat fins que arribem al desguàs de la presa i a l’estany de Baciver de Baix (1:15h – 2.117m)(3), situat just a sota del Cap de Vaquèira (2.470m). 

Després d’una parada per descansar i contemplar l’estany i les espectaculars vistes cap al collet de Baciver i el circ glacial, emprenem la tornada. 

Voregem uns metres la riba de l’estany per l’esquerra i, tot seguit, anem girant progressivament cap al Nord i el Nord-Oest, dirigint-nos cap a una zona d’aiguamolls. 

Travessem la zona d’aiguamolls evitant passar pel terreny més inundat i continuem pel camí, molt fressat, deixant enrere a la nostra dreta els mulladius. 

Baixem a través de petites bosquines de pi negre i més avall enllacem amb el camí d’anada. Desfem un tram del camí de pujada mentre contemplem l’espectacular sector d’Escornacrabes i, si mirem cap al Nord, les muntanyes araneses que limiten amb França.

Continuem baixant entre pastures i clarianes de bosc i arribem a la petita esplanada, ja força a prop del pla de Beret, on agafem (dreta) el segon desviament (1:55h – 1.920m)(4).

Deixem el camí per on hem pujat abans i ara continuem recte. Davallem pel mig d’una petita vall amb bosc a banda i banda i, seguint rastres de camí, acabem enllaçant altre cop amb el camí de pujada, ja a tocar del restaurant. 

Només ens queda seguir la pista que ens porta fins al punt d’inici i final de l’excursió, a l’aparcament de l’Orri, al pla de Beret (2:05h – 1.862m)(1).

Adjuntem els punts importants de pas de la caminada:

Finalitzada la caminada, ens quedarem al mateix Pla de Beret per fer una altra de les activitats que considerem “típiques” per fer durant les vacances. Es tracta d’una passejada amb cavall. L’empresa que ho porta es diu “Aran Equitación” i aquí us deixem el seu link de la pàgina web: VERANO – Escuela de Equitación Val d´Aran (aranequitacion.com)

Per anar a trobar-los, hem d’anar fins a davant de la cafeteria del Pla de Beret.

Ens interessa un passeig d’1 hora amb cavall, el qual ens costarà uns 25€ per persona. Si volguéssim un passeig de 2h valdria 45€ i de 3h 60€. També hi ha la possibilitat de fer excursions més llargues i travesses, així com cursets, etc… És l’escola d’equitació de la Val d’Aran.

Realitzat el passeig, ens dirigirem a la població de Bagergue. Per arribar-hi hem de baixar fins a Salardú, agafar el trencall a mà dreta i passar Unha i continuar fins a Bagergue. Hi ha un total de 20 minuts en cotxe (fem uns 13,80km). Ja veureu que val molt la pena la seva visita. Es tracta del poble més alt de la Val d’Aran, on destacarem les seves cases, passejar pels seus tranquils carrers i visitar la seva antiga església romànica medieval.

Diuen que és un poble molt bonic, i de fet, des de 2019 pertany a l’Associació de “Els pobles més bonics d’Espanya”, sent l’únic poble de Catalunya que pertany a aquesta associació.

La Vil·la de Bagergue està en el Naut Aran, formant part del terç de Pujòlo (un dels sis terços de la Vall d’Aran). Es troba a 12km de la capital Vielha, ubicat en la vessant a l’esquerra del riu Unhòla, a 1.419m d’alçada. Més amunt, en la capçalera del riu Unhòla, hi trobem els llacs de Liat (Estanh Long de Liat), Montoliu i Mauberne. Alberga una població de 110 habitants. Documents de principis del segle XIV mencionen al poble i als seus antics habitants jurant fidelitat al rei d’Aragó.

Sabíes que Pau Donés, el cantant de Jarabe de Palo, va passar la última etapa de la seva vida en aquest poble aranès?

En el poble hi destaquem l’església parroquial de Sant Fèlix, i per suposat, passejar pels voltants o per els carrerons del poble i recrear-nos amb les diferents formes de les seves cases típiques dels Pirineus, amb teulades de pedra i petits balcons de fusta.

Cap al sud, des de l’església de Sant Fèlix, surt el camí històric que baixa fins al riu Unhòla on passa junt a un molí fariner i continua cap a Salardú. Al nord ens aproparem fins l’Ermita de Santa Margalida, situada a 1km del poble.

Lo més interessant del poble, en patrimoni, és l’església parroquial de Sant Fèlix de Bagergue, una església romànica del segle XIII, reformada a fons en el segle XVI. En aquesta reforma del segle XVI es va canviar l’absis semicircular per un presbiteri quadrat i varen afegir 2 capelles, una sagristia i un campanar. En l’interior de la nau hi ha un Crist del període gòtic i una estela funerària pre-romànica.

Si tenim en conte que pertany als pobles més bonics d’Espanya, entendràs que és obligatori perdre’s per els seus carrers deambulant i descobrint els racons que ofereix. A més de pertànyer en aquesta associació, el seu nucli històric forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Té la màxima distinció en el moviment de Vil·les Florides per lo que s’ha d’estar atents també als seus jardins i flors.

Algunes de les aturades imprescindibles son Casa Menginat, Casa es de Pansart i la Formatgeria més alta del Pirineu, la Hormatgeria Tarrau de Bagergue (aquí adjuntem el link: La web de los Quesos del Valle de Arán – HOME (quesosdelvalledearan.com)).

Nosaltres estem realment interessats a fer una visita en aquesta formatgeria, i farem la reserva per internet (“on-line”), mitjançant e-mail o telèfon. Hi ha la possibilitat de fer-hi una visita i una degustació del formatge que fan.

És una formatgeria que pertany a dos germans on a base d’esforç, il·lusió i de molts mesos de preparació, han creat la formatgeria artesanal ubicada a més alçada dels Pirineus. Volien recuperar un típic formatge aranès i amb la qualitat de la llet de vaca dels Pirineus de Lleida, i ho han aconseguit.

Un altre lloc que també val la pena visitar a Bagergue, és el “Musèu Eth Corrau”. Es troba al carrer Major de Bagergue i els seus horaris durant els mesos d’estiu son tots els dies de 10 a 13:30h i de 15:30 a 20h.

El “Museu eth Corrau” és una cosa única, una mostra i una exposició increïble de coses i objectes que defineixen una cultura, unes tradicions, un món laboral i una artesania ancestral. A “Eth Corrau” hi ha coses interessants i exclusives, amb tota classe d’estris antics i objectes valuosos de fa centenars d’anys. Té un gran valor cultural i històric amb més de 2.500 peces exposades. Si visiteu el museu sortireu convençuts que heu viscut fa cinc-cents anys. Per a més informació i consultes, adjuntem un telèfon: 973.640193.

I amb la visita al museu i al poble, acabem la jornada d’avui. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (45,30 kilòmetres, en 1 hora i 12 minuts):

Anirem a fer una ruta per trobar la Cascada Molières. En principi tenim pensada la ruta sortint des del Refugi de Conangles. En total son 9,2km, 315 metres de desnivell i 2h i mitja de ruta, per l’única vall de l’Aran que vessa les aigües a la Noguera Ribagorçana. Ens emportarem el pícnic de dinar, com no, i deixarem la tarda lliure per descarregar-nos i fer el què ens vingui de gust. Així doncs, comencem

Es tracta d’un interessant recorregut més o menys circular a través d’un dels millors boscos mixtos de faigs i avets de la península, el Bòsc de Conangles, i que arriba fins al Saut de Molières passant per el Espitau de Vielha. Per arribar a la primera cascada, no presenta cap dificultat, per lo que es pot fer tranquil·lament amb nens. Es pot fer la ruta tot l’any encara que a l’hivern segurament estarà tot cobert de neu.

Just abans d’arribar al túnel de Vielha venint des del sud per la N-230 hi ha un ampli aparcament a la dreta de la carretera. Al final de l’aparcament hi ha una caseta d’informació i just allí arrenca el camí del Besiberri. Podem deixar el cotxe en aquest aparcament o en un altre més petit que hi ha uns metres més endavant per aquest camí. Aparquem on aparquem, seguim per aquest camí i creuem el riu Noguera Ribagorçana.

Un cop creuem el riu entrem al Bòsc de Conangles. Als pocs metres arribem a una zona de pícnic amb barbacoes sota els arbres, i més endavant al GR-11. Per la dreta es va al Besiberri i els seus llacs. Nosaltres continuem cap a l’esquerra en direcció al Refugi de Conangles. A uns 150 metres deixem a l’esquerra el camí al refugi i seguim recte a través del bosc.

Més o menys 1km més endavant sortim del bosc i creuem la Ribèra de Conangles. Passat el pont arribem a un creuament senyalitzat. Continuem per el sender de la dreta, que puja paral·lel al riu.

Uns 400 metres més endavant arribem a un altre creuament. El GR-11 segueix a la dreta, però nosaltres prendrem el sender de l’esquerra que ens portarà a l’Espitau de Vielha, uns 200 metres més endavant.

El Espitau de Vielha (o Hospital de Viella) son unes antigues instal·lacions que avui s’han convertit en refugi i centre d’activitats de muntanya. En l’edat mitjana hi va haver un hospital erigit per monjos de la Ordre del Temple i els Hospitalers de Sant Joan. Aquesta era una zona de pas cap a la Val d’Aran, per lo que al poc temps es va afegir la hostatgeria de Sant Nicolau dels Pontells per atendre als viatgers. En el segle XVI es va afegir la capella a Santa Quitèria, i en el segle XIX es varen construir més edificacions. En el segle XX es varen instal·lar els operaris que treballaren en la construcció del Túnel de Vielha.

Sortim de l’Espitau de Vielha cap al nord per el GR-211. Per davant tenim una magnífica vista de la Val de Molières. El camí puja suaument per el pla i uns 800 metres més endavant es desvia a la dreta en direcció al Port de Vielha, l’antic pas a la Val d’Aran. Nosaltres seguim recte en direcció al bosc.

Quasi 1km més endavant i en una corba del camí veiem una senyal i un petit sender a la dreta. Aquest sender condueix a través del bosc fins la part baixa del Saut de Molières, a menys de 100 metres.

Des d’allí es pot seguir camí amunt cap a la Tuca de Molières. Nosaltres varem fer un tram d’aquest camí, mirant d’arribar a una segona cascada en la vall de Molières. El paisatge és magnífic. L’únic impediment que ens trobem és que no podem seguir bé el camí marcat a causa de les freqüents esllavissades que l’han borrat i en dificulten el seu pas.

Quan ens varem cansar de creuar esllavissades pel camí, varem girar cua, i vrem anar en direcció de la capçalera de la cascada de Molières (la primera i única cascada que varem trobar a la Vall).

Nosaltres seguim cap avall ja de tornada a l’Espitau de Vielha junt al riu. En el tram final d’aquest camí, abans d’arribar a l’Espitau, creuem per sobre la boca sud del vell túnel de Vielha, avui túnel auxiliar de servei.

Creuem l’Espitau i seguim per el sender fins al creuament amb el GR-11. Un cop allí baixem fins al pont que creua el rierol de Conangles. Creuem el braç més cabalós del rierol, i abans de creuar l’altre ens  desviem a la dreta per un sender no molt marcat. Creuem aquest braç del rierol just entrant al Bòsc de Conangles i allí anem seguint el camí a través del bosc fins arribar a la riba del Noguera Ribagorçana.

Continuem per el bosc i junt al riu fins arribar al Refugi de Conangles, i d’allí al camí per el què hem començat el recorregut. A partir d’aquí desfem aquesta part del camí fins on haguem aparcat el cotxe.

Observem que hem fet un xic més de la caminada que teníem previst realitzar. Anant a buscar una segona cascada de la Vall de Molières hem fet uns 9,9km en unes 3h i 15 minuts de temps efectiu. Creiem que només val la pena continuar per la Vall cap amunt, per veure les vistes de la mateixa, que cada cop son més espectaculars. Ara, de la segona cascada de Molières, ni rastre (no devíem pujar encara prou amunt).

I així s’acaba la jornada d’avui. Recordem que ens hem deixat la tarda del dia d’avui com a lliure. Que cadascú l’ompli com vulgui o sàpiga. Nosaltres segur que ens en tornarem a fer un volt per Vielha.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (45,80 kilòmetres, en 46 minuts):

Tornarem al Baish Aran per fer també una de les rutes més famoses. Es tracta de la Ruta a la Mina Victòria, amb inici i final a Arres de Sus (també podem escurçar l’itinerari i arribar-nos a la Bassa d’Arres, a Arres de Sus, per a començar-hi la caminada). Al llarg del camí anirem trobant les instal·lacions de la Mina Victòria. Feta la caminada anirem fins al mirador Guardader d’Arres, a 1,4km d’Arres de Sus en direcció nord-oest d’on es disposen unes grans vistes dels entorns. Seguidament anirem a visitar la població de Vilamòs, i també visitarem l’ecomuseu de la població (és una casa-museu on s’exposa la vida dels aranesos), en el qual hi ha l’oportunitat de realitzar una visita teatralitzada. I finalment, anirem a visitar el Mirador Guardader de Vilamòs, on es tenen unes grans vistes de la vall i del massís de l’Aneto.

Arribem a Arres de Sus des de Vielha per la carretera N-230 en direcció a Bossòst i França. Després de gairebé 6 km des de Vielha, arribem a una rotonda i prenem la primera sortida en direcció a “Arròs / Vilamós / Arres” per la carretera LV-5055. Deixem a la dreta el trencall a Arròs, continuem amunt i travessem Vilamós. Més endavant deixem el trencall a Arres de Jos a l’esquerra, nosaltres continuem a la dreta i arribem a Arres de Sus. Es pot aparcar a la mateixa plaça Major del poble.

Si féssim la caminada a partir de la Bassa d’Arres, s’ha de continuar el cotxe fins més amunt, passant del trencall d’Arres de Sus. L’aparcament de la bassa d’Arres, google el considera com l’aparcament de la Mina Victòria.

La ruta que farem avui serà la de la Mina Victòria i la bassa d’Arres. Descobrirem el passat miner de la Val d’Aran i gaudirem d’un dels paisatges més bonics del Mijaran. La dificultat de la ruta és baixa, la distància total son 5,5km, el desnivell acumulat son de 382m, i el temps total efectiu son 2h i 5 minuts. L’inici i el final el realitzarem des de la població d’Arres de Sus (Plaça Major), però com hem dit abans, per escurçar la ruta podem començar-la des de la Bassa d’Arres.

És una ruta semicircular de 5,5km de longitud que ens porta a visitar la Mina Victòria. La ruta comença a la plaça Major d’Arres de Sus i puja per un ample camí, entre prats i pastures, cap a la magnífica avetosa que envolta la Mina Victòria. Ens endinsem en el silenci i l’ombra de l’avetosa i descobrim les dures condicions de vida dels miners a l’Aran. Tornem al poble passant per la Bassa d’Arres, des d’on gaudim d’àmplies vistes panoràmiques cap a la vall de Luishon i les muntanyes araneses. És un itinerari fàcil de seguir i ben senyalitzat.

Comencem l’itinerari a la plaça Major d’Arres de Sus (0:00h – 1.310m)(1). A la mateixa plaça, al costat d’un safareig, trobem un cartell amb les indicacions cap a la bassa d’Arres i la mina Victòria. Agafem el carrer que puja fort per davant de l’església.

Al capdamunt del carrer, seguim a l’esquerra per un camí ample entre prats, deixant a la nostra dreta un dipòsit. Deixem el poble enrere i continuem pujant pel camí de carro. 

El camí, protegit per murs de pedra llicorella arrenglerats, guanya altura progressivament entre prats de dall i pastures. 

Travessem la pista que condueix a la bassa d’Arres diverses vegades i continuem amunt en direcció Nord. A mesura que anem guanyant altura, darrere nostre se’ns obren àmplies vistes cap a les carenes muntanyoses que separen la Vall d’Aran de França. 

Més amunt deixem els prats i ens endinsem en una esclarissada pineda de pi roig amb un sotabosc cobert de falgueres que a la tardor destaquen per les seves tonalitats ocres i torrades. 

Finalment arribem a la cruïlla amb l’itinerari de la Mina Victòria (0:35h – 1.510m)(2), en una clariana on trobem un pal indicador. Després, de tornada, arribarem a aquesta mateixa cruïlla. Ara agafem el camí de l’esquerra en direcció a la mina Victòria. 

Comencem a baixar tot endinsant-nos en un bosc ombrívol i frescal cobert de molses i nabius i poblat per pi roig. Més avall, el pi desapareix i apareix una magnífica avetosa, ombrívola i humida. 

Seguim l’ample camí, passem una barrera que impedeix el pas als vehicles i descendim cap a la mina. En aquest tram el camí transcorre pel vessant Nord. 

Trobem les primeres restes mineres, un edifici destinat a la casa del capatàs del que només en queden dempeus les parets.

Continuem avall, travessem una gran esllavissada i arribem a l’entrada de la galeria Sipeyre. 

Continuem, ara planers, passem per un enorme pedruscall i arribem a unes antigues vagonetes i a la sala de màquines de la Mina Victòria (1:00h – 1.396m)(3), on actualment hi ha el Centre de Visitants. 

Aquest edifici es va construir a mitjans del segle XX i s’hi va instal·lar el transformador elèctric. El corrent arribava des de Bòssost i des d’aquí s’alimentava tota la mina.

Continuem endavant uns metres més, fins a una cruïlla on tornarem després, i prenem el camí de l’esquerra que ens condueix fins a la casa dels obrers (seguint les indicacions cap a Bossòst). 

La casa dels obrers es va construir als anys 40 per allotjar als miners, hi havia una cantina i els dormitoris amb 60 llits. A banda i banda hi ha dos edificis més antics que també haurien servit com a dormitoris. 

Deixem de banda el camí de Bossòst que passa per davant de la casa dels obrers i retornem a la cruïlla anterior, on ara agafem el camí cap a la bassa d’Arres. A continuació pugem per un corriol que s’enfila per sobre de les restes de pedruscall de la mina. 

En aquest proper tram cal anar en compte, sobretot si anem amb canalla, ja que tot i que el camí està ben arranjat, passem per sobre d’unes esllavissades on un mal pas podria provocar una caiguda pel pendent. Anem guanyant altura seguint el corriol mentre gaudim d’una àmplia vista panoràmica cap a la zona francesa de Luishon i la serralada axial. 

Passem per la galeria Sacosta i pugem per un tram exposat, que està protegit per una barana de fusta, fins que arribem a un enorme esvoranc obert a la roca i apuntalat, on hi havia una explotació a cel obert. Aquest tipus d’explotació oberta només es podia fer quan les vetes del mineral arribaven fins a la superfície. 

Continuem l’itinerari i arribem a la balança Desaux, on encara és visible l’antiga infraestructura metàl·lica del transportador. Fins aquí arribaven les vagonetes amb el material que s’extreia de la galeria, es carregava al transportador i es transportava fins al rentador de Bossòst. 

Continuem endavant i visitem els nivells més alts de la mina, on trobem l’entrada al filó Nord-Est de la galeria Desaux. Encara s’hi veuen els rails de l’antiga via de vagonetes utilitzada per transportar el material que s’extreia de la mina. 

Passem un parell de filons més i deixem enrere la mina Victòria. Ara guanyem altura decididament pel mig de l’avetosa. 

Al cap de pocs minuts arribem a una clariana i a la bassa d’Arres (1:30h – 1.551m)(4). Aquesta bassa està situada en un bell paratge envoltat de bosc i amb extenses vistes. Al costat de la bassa hi ha un petit oratori i una zona amb taules i barbacoes. Aquest és un magnífic lloc per fer el nostre pícnic. 

Després d’una merescuda parada, comencem el descens cap a Arres de Sus. Seguim uns centenars de metres la pista fins que arribem a una cruïlla. Girem a la dreta i seguim la pista secundària en direcció a la mina Victòria i Arres de Sus. 

Passem una pineda esclarissada envoltada de prats i arribem a la cruïlla amb l’itinerari de la Mina Victòria (1:40h), on enllacem amb el camí d’anada. 

Prenem el camí de l’esquerra i desfem el camí que ja hem fet abans tot gaudint d’extenses vistes cap a la serralada axial i les muntanyes del sector francès de Luishon. 

Arribem al poble i baixem pel carreró de davant de l’església fins a la plaça Major d’Arres de Sus (2:05h – 1.310m)(1), punt d’inici i final de la nostra visita a la mina Victòria. 

Adjuntem els punts importants de pas de la caminada:

Hem de dir que durant l’estiu, si vols visitar la Mina Victòria, es fa un recorregut guiat amb inici i final des de la Bassa d’Arres i coincideix amb l’itinerari descrit, això sí, sense la inclusió del punt 1 (Plaça Major d’Arres de Sus). L’itinerari queda de la següent manera:

S’ha de reservar si es vol visitar la Mina, ja sigui per telèfon, e-mail o en el Museu de Vielha (visitat el primer dia). L’itinerari resultant queda amb una durada d’1 hora i mitja i un desnivell total de 300 metres. Per visitar la mina cal portar calçat recomanat, roba d’abric i aigua. També es pot visitar la Sala de Màquines i la Galeria Sacosta. La Sala de Màquines funciona com a Centre d’Interpretació i és on es venen les entrades. La Galeria Sacosta és visitable cada 20 minuts (un màxim de 10 persones d’aforament).

La Sala de Màquines (o Centre d’Interpretació) està obert cada dia d’estiu de les 11h a les 14:30h. Els preus son de 3€ per l’entrada general, i de 2€ per l’entrada reduïda (nens i jubilats).

L’itinerari de la Mina Victòria ens descobreix el funcionament d’una mina d’alta muntanya i la forma de vida dels miners. A les muntanyes de l’Aran, la riquesa en esfalerita, mineral del qual s’extreia el zinc, va afavorir l’obertura de nombroses explotacions mineres des de finals del segle XIX.

Un cop visitada la Mina Victòria i retornats ja sigui a la Plaça Major d’Arres o a la Bassa d’Arres, continuarem amb la nostra ruta del dia. Anirem a visitar el Mirador Guardader d’Arres, el qual s’ubica a 1,5km passat el poble d’Arres de Sus. És a dir, haurem d’entrar al poble, i des del seu centre, en direcció nord-oest arribarem al mirador.

Seguidament de visitar el mirador d’Arres, ens encaminarem cap al poble de Vilamòs, per tal de visitar-lo.  Del mirador al poble de Vilamòs hi ha 3,4km (uns 8 minuts en cotxe). Mirarem d’aparcar a prop del centre, tot i que Vilamòs no és un poble gaire gran.

El nucli de Vilamòs es troba situat a 1.200 metres d’alçada, en una vessant de la muntanya de Uishèra. Sembla ser que Vilamòs és considerat com el primer poble de la Val d’Aran. El nucli poblacional de Vilamòs està coronat per l’església de Santa Maria, d’origen romànic i del segle XII. La seva construcció en aquest període fa que sigui una de les més antigues de la Val d’Aran. Prop d’aquesta, també es troben l’ermita de Santa Bàrbara i la de Santa Llúcia.

Un cop aparcats i havent passejat una miqueta pel nucli del poble, anirem a trobar-nos amb la casa Ecomuseu Ço de Joanchiquet, en la que s’intenta recrear com era una casa i la vida en aquesta població de la Val d’Aran. Per això, han conservat el mobiliari i l’atmòsfera de principis del segle XX. Ço de Joanchiquet és considerada una casa de les més riques, no solament de Vilamòs, sinó també de tot el Baish Aran.

L’Ecomusèu Çò de Joanchiquet de Vilamòs (Can Joanchiquet) obre les portes el 1996. Es tracta d’una casa tradicional aranesa, coneguda com a auviatge o còto, on un pati tancat articula els diferents espais: casa familiar, estables, verger, hort, etc.

El primer amo conegut va ser Joan Aunòs, que hi visqué a la segona meitat del segle XVI. Els Aunòs habitaren la casa sense interrupció durant deu generacions, fins als anys seixanta del segle XX. Eren una família de pagesos benestants que gaudiren d’una posició social i política preeminent dins la comunitat aranesa. Alguns dels seus membres arribaren a ser síndics i consellers del Conselh Generau d’Aran, als segles XVII i XVIII. Al segle XVIII, l’antiga residència familiar s’amplia amb un nou edifici de dues plantes i teulada, i un segle després, al XIX, s’hi fan reformes parcials. Entre els segles XVIII i XIX es basteixen els estables.

Els horaris d’obertura del museu en els dies d’estiu son tots els dies de 11 a 14h i de 16 a 18h. Els preus son de 3€ l’entrada general i de 2€ l’entrada reduïda (menors de 16 anys i jubilats).

Si interessa, també hi ha la possibilitat d’efectuar una visita teatralitzada a l’ecomuseu, anomenada “Es croniques de Rufina”: Rufina Monge, en viu i en directe i sobretot sense embuts, ens mostra la realitat del dia a dia a casa seva. Rufina, dona de l’hereu i propietari de Joanchiquet, Sançi Aunós, sense televisió, sense marit i sense ningú que la pugui molestar, ha decidit donar una mica d’alegria a la seva vida obrint les portes de casa seva a mirades indiscretes… això sí, amb la mascareta posada i les mans desinfectades perquè la nostra amfitriona ens permeti l’entrada al seu món particular.

Els horaris de la visita son els dimecres dels dies d’estiu, a les 19h. El preu de l’entrada és de 8€.

Visitat l’ecomuseu (amb visita teatralitzada o sense), ens disposarem a continuar i finalitzar la ruta del dia. Agafarem ja el cotxe, per anar a visitar, als afores de Vilamòs, el Mirador Guardader de Vilamòs. Es troba a 850m del centre del poble, a la carretera LV-5055. Des del mateix, es tenen unes grans vistes de la Val i del massís de l’Aneto.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (36,00 kilòmetres, en 1 hora i 5 minuts):

Aparcarem el cotxe en el petit poblet d’Unha per a realitzar una de les més característiques caminades en la Val d’Aran, la Ruta d’Unha a Vielha pel sender de gran recorregut GR-211. Es tracta de la última etapa del GR-211 i que ens farà anar seguint el riu Garona i visitant varis nuclis dels municipis de Naut Aran i de Vielha e Mijaran. Un cop finalitzem a Vielha, per a tornar a Unha agafarem un autobús interurbà (n’hi ha cada hora) que ens hi portarà (o ens hi acostarà, ja ho veurem). Visitarem Unha i la seva església de Santa Eulàlia, la qual és la única església de la Vall que encara conserva les seves pintures murals romàniques originals (en l’absis central). Visitada l’església i el poble d’Unha, també visitarem el poble proper de Garòs.

Agafarem el cotxe per anar-nos-en fins al poblet d’Unha i aparcar-lo a l’aparcament habilitat en el nord-est del poble. Deixarem la visita del poble per després de la caminada, i ens centrarem sobre la mateixa.

La última etapa del GR-211 presenta un recorregut molt senzill, sempre de baixada, seguint la riba del riu Garona i creuant varis nuclis dels municipis de Naut Aran i de Vielha e Mijaran.

La ruta comença al poblet d’Unha i s’ha de prestar atenció a l’orientació, doncs el sender principal coincideix aquí amb la variant GR-211.4, que baixa per Pujo per anar a Tredòs i a la Vall de Ruda. El camí principal, per la seva banda, baixa fins a la riba del riu Garona per Salardú, capital del municipi de Naut Aran.

A continuació, el descens no abandona mai el Garona i de seguida passa per Gessa. Una altra variant, la GR-211.1, creua aquí el riu per anar fins a Vielha per l’altre marge. El camí principal es manté en la riba dreta i passa per el sector nou d’Arties abans d’arribar a Garòs entre pastures i cultius.

Més endavant, el sender creua el riu Garona per el pont de Casarilh i el torna a creuar de seguida per el de Escunhau. Aquestes dues poblacions pertanyen ja al municipi de Vielha e Mijaran. En aquest últim tram fins la capital de la Val d’Aran, el camí transita pels boscos de ribera del riu Garona.

Finalment, cal dir que la ruta que hem fet ha tingut una longitud de 9,92km, un desnivell (en descens) de 376 metres i un temps total de 2h i 30 minuts. És una ruta totalment senyalitzada i molt apta per a fer amb la família i els amics.

Ara anirem a buscar l’autobús perquè ens porti de tornada a Unha. L’autobús passa pels pobles centrals de la vall, per tant, el que tenim més proper a Unha és Salardú. L’autobús ens deixarà a Salardú i haurem de fer un petit desplaçament o caminadeta de 14 minuts, ja que entre Salardú i Unha hi ha poc menys d’1 kilòmetre:

De la parada del bus de Salardú (rotonda principal) fins a l’aparcament habilitat a Unha hi ha 950m que es poden fer perfectament a peu.

Horaris de pas d’entre setmana (també n’hi ha de dissabtes i festius). Podem observar que de l’estació de Vielha Central en surt un cada hora en punt aproximadament. El trajecte fins a Salardú és de 14 minuts. A l’estiu, els busos passen cada hora des de les 8:00h a les 19:00h aproximadament. Els preus oscil·len entre 2 i 4 euros.

Seguidament visitarem el petit poble d’Unha, un petit i encantador poblet de muntanya amb excel·lents vistes i on val la pena visitar l’església de Santa Eulària d’Unha.

Unha té una extensa història que ha arribat fins als nostres dies en forma de patrimoni romànic especialment, però no és lo únic.

Com hem dit anteriorment, Unha posseeix un ric patrimoni romànic, del que en destaca l’Església Parroquial de Santa Eulàlia, que data del segle XII. Crida l’atenció el seu petit tamany i la seva planta irregular, que conta amb tres naus de diferents formes plenes d’arcs de mig punt i de pilars circulars.

El Campanar és un peculiar element arquitectònic que data del segle XVIII. Té forma octogonal malgrat la seva base sigui quadrada i el bulb de la seva torre confereix al conjunt un toc oriental que contrasta amb la sobrietat romànica de la resta del poble.

En l’absis de l’església es poden trobar avui dia pintures romàniques i gòtiques. Entre elles es gaudeix avui dia de diferents representacions de Crist i de passatges bíblics.

És la única església de la Val que conserva les seves pintures murals romàniques originals (en l’absis central).

Seguidament a la visita de l’església, el campanar i les seves pintures, si donem una volta pel poble, ens toparem amb la casa senyorial Çò de Brastet, la qual data dels temps del Renaixement, fet que es pot veure encara en les seves finestres i portes. Encara està fortificada i és un element històric de gran bellesa.

Es troba a l’inici del carrer Major de la localitat d’Unha.

Finalment, i per tancar la visita a Unha, cal dir que s’hi troba la Mòla de Unha, un antic molí fariner restaurat. Avui dia està obert al públic i funciona com un museu. S’ha de reservar la visita, i es pot fer per e-mail i telèfon, però lo millor és que ho reserveu des del Museu de Vielha, tal com vàrem parlar el dia de Vielha. Conta amb un nombre de places limitades, i l’entrada en principi és gratuïta. Es visita únicament el dijous per la tarda, en modalitat de visita guiada (de 17 a 20h).

Un cop hem assaborit la petita màgia de la vil·la d’Unha, ens anirem a buscar el cotxe i anirem a visitar un altre dels pobles del Naut Aran, concretament l’últim poble del Naut Aran abans d’arribar al Municipi de Vielha e Mijaran. Estem parlant del poble de Garòs. Es troba a 5 kilòmetres d’Unha (uns 7 minuts amb cotxe). El poble també és molt bonic i té la distinció de Vil·la Florida. L’aparcament habilitat es troba a la part nord del poble i és allí on aparcarem. El poble està travessat pel popular Camin Reiau. La vil·la de Garòs forma part del terç d’Arties i Garòs. Es tracta d’una divisió territorial utilitzada en la vall d’Aran com a circumscripció per a les eleccions al Consell General de Aran. Arties i Garòs formen una entitat municipal descentralitzada, de la que Arties és la població principal. Garòs es troba a 5,2km de Vielha, ubicat en la vessant dreta del Garona, entre els barrancs de Cal i Sòlida, a 1.115m d’alçada. Té una població de 136 habitants.

La petita i bella localitat, mostra al viatger el tipisme propi de l’arquitectura de la Val. Un passeig per el seu casc urbà ens permetrà descobrir la bellesa del Pirineu i admirar l’Església de Sant Julià de Garòs, d’origen romànic, així com el seu cementiri. Petit, tranquil i lluminós, així és Garòs, per lo que des d’aquí només et puc recomanar la seva visita.

El més interessant del poble, en patrimoni, és l’església parroquial de Sant Julià de Garòs. Es tracta d’una església romànica del segle XII, reformada a fons en el segle XV. La seva nau central és la més antiga remuntant-se al segle XII i éssent l’absis gòtic del segle XV i les pintures de l’altar del segle XVI. En el seu interior es conserva un interessant Crist de talla, una imatge gòtica de la Verge i una creu processional de plata.

El campanar és de 1619 i és tant ample que sembla una torre de defensa. Té un rellotge adossat de 1714 que originalment estava en l’església de Santa Maria d’Arties.

Diuen que en l’església hi havia una calavera de 3 metres de longitud d’un guerrer anomenat “Gegant Mandrónius” que va lluitar en la vil·la aranesa de Betlàn contra la invasió dels romans.

Visitada l’església, no ens podem perdre passejar per la Plaça Major del poble, la qual és un encant, igual que la majoria de carrers de la població.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (20,10 kilòmetres, en 28 minuts):

Avui anirem a passar el dia al Baish Aran, en la zona de Bossòst, on primer visitarem l’Aran Park, que és un parc de fauna de la Val d’Aran, i després farem una caminada fins al Coll de Baretja, seguint una pista forestal un xic abans d’arribar al Col de Portilhon. Les vistes des del Coll de Baretja son realment espectaculars i val la pena fer la caminada només per això. Realitzada la caminada ens aturarem al Mirador de Bossòst, sobre el mateix poble, i finalment, aparcarem a Bossòst i el visitarem, entrant a l’Església de la Purificació. Som-hi doncs.

Sortim de Vielha en direcció a Bossòst i a l’Aran Park. Abans d’arribar al poble, agafarem el trencall a mà esquerra on també indica Col du Portilhon. Pujarem 6,2 kilòmetres per aquesta carretera (uns 9 minuts amb cotxe) fins arribar al Centre.

En el cor dels Pirineus, descobrirem la fauna salvatge de les muntanyes recorrent el parc de fauna de la Val d’Aran. El recorregut proposat, de una durada de 2 hores aproximadament, permet observar animals en semi-llibertat: ós, linx, nutries, llops, marmotes, voltors, grans cérvols, i altres ungulats de muntanya presents en el seu entorn natural.

El desnivell del recorregut és d’aproximadament uns 100 metres: la visita pot ésser realitzada sense grans dificultats per el públic de qualsevol edat. El camí, tot formigonat, fa possible l’accessibilitat de cotxets de nadons al parc. Per a les persones discapacitades en cadira de rodes, han de contactar amb el Parc.

A mig recorregut, podrem refrescar-nos en l’àrea de pícnic amb possibilitat de prendre menjar ràpid i begudes en el bar, així mateix, podem fer una pausa a la mini-granja d’on petits i grans poden gaudir del contacte amb animals domèstics.

Una quinzena d’espècies ens esperen a l’Aran Park: animals sorprenents, majestuosos, fascinants, intrigants, divertits… Anirem al seu encontre dins d’un entorn d’unes vint hectàrees, prenent-nos el nostre temps per observar-los i ens endinsarem en el cor de la seva intimitat. Si disposeu d’uns prismàtics no els oblideu, us permetrà veure més de prop als animals.

Els horaris d’obertura del parc son de 9:30h a 19h (durant els mesos centrals d’estiu), i els preus son de 15€ pels adults i de 11€ pels nens de 3 a 12 anys. 

Visitat el parc, serà el moment d’anar a buscar l’inici de la ruta que realitzarem a continuació. Per l’inici de la mateixa hem d’estar una mica concentrats, perquè la ruta s’inicia al peu de la carretera al Col de Portilhon. Hem de pujar uns 2km des de l’Aran Park, i a uns 350 metres del Col de Portilhon, hi ha una pista forestal a mà esquerra en una corba que és on deixarem el cotxe ja que hi ha una mica d’espai per aparcar.

La caminada la iniciarem seguint aquesta pista forestal, la qual ens durà seguint les traces de la frontera catalano-francesa. Primer de tot arribarem al Pla des Bruishes i després la pista enfilarà amb més pendent fins a arribar a trobar el Mirador de Còth de Baretja, que és limítrof entre els dos països.

La pista ens conduirà per dins d’un fantàstic bosc d’avets fins al Mirador de Còth de Baretja. Des d’aquest mirador es divisa tota la vall de Luchon i tot el Baish Aran arribant a Es Bordes, Vilamós, i el Còth de Varradòs.

La caminada té una dificultat moderada, és linial (tornarem pel mateix camí del qual hem vingut), i té una longitud (anar i tornar) de 7,77km, un desnivell de 508 metres i una durada total de 3 hores i 30 minuts. Si no podem arribar al Còth de Baretja, potser que també valgui la pena, perquè les vistes hi son per tot el camí i sobretot quan surts del bosc, en la seva part final.

Realitzada la caminada i retornats al vehicle, baixarem en direcció Bossòst però ens aturarem abans d’arribar-hi perquè a peu de carretera trobarem el Mirador de Bossòst. S’ubica en una corba una mica tancada a 3,2km del trencall de la caminada del Coll de Baretja. És fàcil veure’l. Les vistes que té son de tota la Val amb el poble de Bossòst a sota. Val la pena aturar-se.

Vist el mirador, ara sí, ens encaminem al poble de Bossòst, on aparcarem el cotxe a un aparcament habilitat prop de la zona esportiva, travessant a l’altra banda del riu. Bossòst és un poble bonic de la Val, i a part de passejar pel seu nucli històric, hi té un imprescindible de veure si o si. Es tracta de l’església de la Purificació. És un magnífic exponent del romànic del segle XII. Està oberta tot el dia de 10h a 20h.

L’església té una estructura amb planta basilical i 3 naus separades amb pilars de planta circular, rematat amb 3 absis llombards. Al costat hi ha una torre de planta quadrada rematada en pissarra. Té 2 pòrtics, al del nord hi ha un amb un timpà de marbre negre i esculpit un pantocràtor amb els símbols dels 4 evangelistes, el sol i la lluna. El pòrtic del sud té 2 arcs, un escacat i un crismó en el timpà.

Visitada l’església, ens fixarem en una construcció que hi ha al costat del riu Garona. Es tracta d’un rentador, el rentador de Bossòst,  que era un antic punt de trobada de les gents del poble, paral·lel al carrer Major.

I finalment, heu de saber que hi ha la Ruta de les 7 ermites Protectores, al voltant de Bossòst. És un recorregut on es visiten el total de les 7 ermites (també es diu que en són 6 en comptes de 7). En temps antics servien com a protecció contra la pesta. Foren construïdes a més, encarades al poble. Val la pena fer el recorregut, però nosaltres no el farem, ja que portem una bona carretada de kilòmetres caminats en el dia. Ho deixarem per un altre dia d’unes altres vacances.

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (47,90 kilòmetres, en 56 minuts):

Avui ens en tornem a anar al Naut Aran, per fer una ruta que realment no es troba a la Val d’Aran, sinó a la veïna Vall d’Àneu, molt a prop del Port dera Bonaigua. És una bonica excursió per llacs d’origen glaciar. Després de l’excursió ens n’anirem a trobar amb una cascada de 125 metres d’alçada, el Salt de Comials o l’anomenada Cascada de Gerber. Seguidament ens n’anirem en direcció Salardú, passant pel Port dera Bonaigua. A Salardú visitarem el poble i entrarem a dos museus: a la Mòla de Salardú i al Pyren Museu de Salardú. Comencem

La ruta d’avui ens durà a la vall i als estanys de Gerber. Es tracta d’una bonica excursió pels estanys d’origen glacial de la vall de Gerber. La ruta té una dificultat baixa, una distància total de 6,6km, un desnivell acumulat de 290m, un temps total efectiu de 2h i 50 minuts, i té el mateix punt d’arribada com de sortida: l’Aparcament del Clot Gran o del telecadira de la Peülla. Per tant, amb el cotxe ens dirigirem a 2,9km després del Port dera Bonaigua, al Pallars Sobirà i ja a les Valls d’Àneu, que és on es troba aquest aparcament. Des de Vielha hi ha 25,9km (que es tarden a fer uns 31 minuts amb cotxe).

Us proposem realitzar una ruta molt agradable i sense cap dificultat on descobrirem els estanys de Gerber. L’itinerari comença a l’aparcament del Clot Gran, espai que es troba situat en una cota força elevada del port de la Bonaigua. Durant la ruta ens endinsarem de ple a la vall de Gerber, que recorrerem tot seguint un camí ben fressat i d’alta muntanya mentre anem descobrint els diferents estanys d’origen glacial que hi ha.

La vall de Gerber està situada al Pallars Sobirà (Lleida), a dins de la zona perifèrica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i limita a l’Oest amb la Vall d’Aran. Ens trobem en un indret de l’Alt Pallars ideal per fer una agradable caminada en família on l’aigua és la gran protagonista.

Des de l’aparcament del Clot Gran (0:00h – 1.919m)(1) – anomenat també de la Peülla-, agafem el sender que baixa en direcció Oest-Sudoest i creua el riu de la Bonaigua a través d’un pontet de fusta. Just al costat del pontet, hi ha una senyal vertical que ens indica el camí de l’estany de Gerber.

La zona per on transcorre la ruta és una zona de ramaderia extensiva: serà fàcil trobar-hi ramats d’ovelles, vaques o cavalls. Seguim el camí i aviat girem en clara direcció Sud. Durant aquest primer tram d’excursió avancem per una zona força oberta on abunden els matolls de ginesta de muntanya i els nerets. Passem també pel costat d’algunes zones de tartera on hi veiem blocs de granit de totes les mides que formen un gran caos de roques. A davant nostre nostre podem observar-hi en tot moment els Tres Puis (2.608m) i el pic de la Xemeneia (2.825m). I a la nostra esquerra podem admirar tota la vall de la Bonaigua amb les ziga-zagues que fa la carretera del port de la Bonaigua. 

A poc a poc el camí va girant cap al Sud-Est i entrem en un bonic bosc de pi negre. La pujada és suau i agradable. Alternem trams boscosos amb algunes clarianes. 

Arribem a un punt on el camí comença a baixar ràpidament. Immediatament assolim al primer dels estanys de Gerber, l’Estanyera (0:35h – 2.020m)(2), un preciós estany arrodonit que està resguardat, al Sud, per una muralla rocosa. Ens trobem en un lloc excel·lent per a fer una parada, recuperar forces i gaudir del paisatge. 

Agafem el corriol que voreja l’Estanyera per la seva dreta i deixem enrere aquest estany. El camí alterna trams planers -per entre prats d’alta muntanya- i trams mes costeruts i pedregosos. Tenim a la nostra esquerra, en tot moment, el barranc del riu de Gerber. A mesura que anem avançant, la vall de Gerber es va obrint a davant nostre. 

Després d’una bona estona de caminada ens trobem una senyal vertical: “Estany de Gerber 30’ / Refugi Mataró 2h”.

Estem a tocar de la desembocadura del segon estany de Gerber, veiem com l’aigua es filtra per entre les roques que tenim a davant. Seguim avançant pel corriol, que primer baixa uns metres cap a l’esquerra i a continuació puja cap a la dreta. Immediatament arribem a l’Estanyera del Mig (1:10h – 2.124m)(3), un preciós estany d’aigües cristal·lines. Observem els Puis del Gerber (2.744m), cap al Sud i clarament reflectits sobre les aigües de l’estany. 

No ens cansem d’admirar la bellesa de l’indret mentre anem vorejant l’estany. Un cop arribem a l’extrem de l’estany, el camí gira lleugerament cap a la dreta i s’enfila per un tram pedregós i en fort pendent. 

Superem el tram de pujada i avancem per una zona més planera des d’on ja podem intuir el tercer dels estanys de Gerber. 

Efectivament, avancem una mica més i arribem a l’estany de Gerber (1:30h – 2.165m)(4), que apareix de sobte, tot encaixonat entre grans parets rocoses i alguns turonets. Es tracta d’un estany magnífic, molt més gran que els altres dos i d’un color blau intens. Ens trobem en un indret realment bonic enmig d’un veritable ambient d’alta muntanya. 

Des d’aquest estany realitzem la tornada desfent el mateix camí que hem fet de pujada. Arribem de nou a l’aparcament del Clot Gran (2:50h – 1.919m)(1), al port de la Bonaigua. 

Adjuntem els punts de pas importants de la ruta:

Finalitzada la ruta, ens n’anirem a trobar el Salt de Comials o l’anomenada Cascada de Gerber. Hi ha tres maneres d’arribar a la cascada. Nosaltres, pel fet d’haver realitzat la ruta senderista abans, triarem la que menor esforç ens produeixi:

• RUTA 1: Aparcar en el Refugi de Gerdar. Indicació del camí a través de la carretera vella. Enllaça amb la Ruta 2. Va fins al mirador de la cascada. Total longitud d’anada: 3,2km. És una bona caminada.
• RUTA 2: Enllaç amb la Carretera Vella en el tallafoc de les línies d’alta tensió. Fins el mirador de la cascada. Total longitud d’anada: 1,6km. També és una bona caminada.
• RUTA Nº3: Entrant en una corba de la Carretera C-28 entre els kilòmetres 52 i 53. Hi ha un petit espai per aparcar. Un cop aparcat el cotxe, hi ha 5 minuts de camí fins al Mirador de la cascada. Aquesta tercera opció és la que realitzarem. Adjuntem el plànol amb les 3 opcions:

Realment val la pena qualsevol de les 3 opcions explicades per visitar la cascada. Però amb una ruta senderista el dia d’avui ja estava ple per fer-ne una altra i hem optat per aquesta tercera opció, que és la més factible per culpa de les condicions en què venim.

Vista la cascada, ens n’anirem, ara sí, en direcció a la cima del Port dera Bonaigua. Hi serem de seguida, en uns 11 minuts (recorreguts 6,9 kilòmetres). Aparcarem en l’aparcament de l’estació d’esquí (el Parking Bonaigua) i anirem a explorar per veure les vistes que hi ha. El Port dera Bonaigua és una zona de pas entre muntanyes, a 2.076 metres d’altitud, limítrofa entre el Pallars Sobirà i la Val d’Aran, que uneix els pobles de Salardú amb València d’Àneu.

Empapats dels paisatges pirinencs des de dalt del Coll de la Bonaigua, continuarem la nostra ruta en cotxe fins a la població de Salardú, a 13,5km del port. Aparcarem el cotxe en un gran aparcament que hi ha al centre del poble. I allí començarà la nostra visita. Es tracta del quart poble de l’Alt Aran i que està travessat per el popular Camin Reiau. En destacarem les seves cases i la seva antiga església romànica medieval.

Salardú és la capital de l’Alt Aran, següent poble a Arties venint des de Vielha. El poble de Salardú està a 9,8km del poble de Vielha, a tant sols 3km de l’estació d’esquí de Baqueira. Es troba en la vessant dreta del Garona, en la confluència amb el riu Unhòla, a 1268m d’alçada. Té una població de uns 600 habitants, i es troba entre bells pics pirinencs com el Mauberme (2.880m), el Montardo (2.830m), el Barlonguèra (2.802m) i el Baciver (2.644m).

Un dels imprescindibles de veure a Salardú és la seva Església Romànica de Sant Andreu, i per suposat, passejar pels voltants o pels carrers del poble i recrear-te amb les diferents formes de les seves cases típiques dels Pirineus.

Lo més interessant del poble de Salardú és la seva església romànica de Sant Andreu. Parlem d’una església romànica del segle XIII. El campanar del segle XV és un dels més bonics de la Vall i té un caràcter fortament defensiu.

I és que no només l’església estava fortificada, la seva situació a l’entrada de la Vall la convertia en estratègica des de l’època medieval. Inclús on avui es troba l’església abans existia un Castell del que només hi queden les restes.

Menció especial fem amb aquesta talla del segle XII encara que la trobem en l’interior de l’església de Sant Andreu de Salardú. És conegut amb el nom de Santa Creu. Al llarg dels segles es varen forjar llegendes entorn a ell i es va convertir en un símbol de protecció per el poble i tota la Val d’Aran, sobretot en temps difícils de pestes, guerres i hecatombes varies. Actualment la festa de la Santa Creu se celebra el dia 3 de maig. És una de les talles que millor ha conservat la policromía original, dins del cercle denominat Taller de Erill.

El peregrinatge associat a la veneració del Crist de Salardú podria explicar l’existència de l’excepcional conjunt pictòric renaixentista, situat en la capçalera de l’església de Sant Andreu. Les pintures del presbiteri son les més antigues (1540) i també les de major qualitat. Està representat a Déu Pare rodejat dels evangelistes i, en els murs laterals, el martiri de Sant Andreu i la decapitació de Sant Joan Baptista.

Més tardà (de 1584 en endavant) és l’extens programa iconogràfic pintat en els murs del primer tram de l’església, on a més d’una àmplia representació de sants, hi podem trobar les Virtuts, escenes de la vida de María i de Sant Andreu.

Aquestes pintures, amagades durant molt de temps, foren recuperades a finals del segle XX, després d’un llarg procés de restauració.

Passejar i admirar la Plaça Major de Salardú, és un altre dels imprescindibles. Passejar per els carrers del poble i la seva plaça Major, és un encant, els seus carrers empedrats, teulades de pissarra o fonts i abeuradors del bestiar. La Plaça Major centra tot el nucli antic de Salardú i en ella s’hi troba una bonica font.

Així doncs, donarem una passejada fins la Plaça Major, en la qual s’hi ubica el Refugi Rosta, edifici on s’hi ubica el Pyren Museu, un original i únic museu que et sorprendrà amb una extensa col·lecció que abarca dos segles (XIX i XX), de fotografies, llibres, expedients, mobles, mapes, eines i un llarg etcètera. Compta amb 8 sales expositives. Et recomanem que entris en aquest museu.

El museu està obert de dilluns a dissabte de 10:30h a 13:30h i de 16:30 a 19:30h. Els preus son de 5€ per l’entrada general, i de 3,75€ per l’entrada reduïda (famílies, majors de 65 anys, etc…).

I per finalitzar la nostra visita a Salardú, ens aproparem fins a la Mòla de Salardú. Una visita que sempre satisfà als més curiosos. Es tracta d’un molí fariner de 1613 inclòs en els Museus de la Val d’Aran. D’aquesta petita construcció de pissarra, fusta i pedra arriben fins als nostres dies elements com el enclau, materials, objectes i part de l’estructura originals. Creiem que és interessant la seva visita.

Els horaris d’accés durant els mesos d’estiu son de dimarts a diumenge, de 11h a 14h, i els preus de 1,5€ l’entrada general i 1€ l’entrada reduïda (menors de 16 anys, jubilats,…).

Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (102,00 kilòmetres, en 2 hores i 6 minuts):

Retornarem al Naut Aran per fer una bonica ruta d’Alta Muntanya pels Lacs deth Clòt der Os, això sí, l’acostament el farem amb telecadira, anomenat igual que els llacs “Telecadira dels Lacs deth Clòt der Os”. Concretament son dos llacs i la caminada és considerada de dificultat fàcil. Un cop finalitzada la caminada i retornats al pla de Beret, anirem fins al poble de Baquèira, i pel camí ens aturarem a un dels millors miradors de tota la Vall d’Aran, el Guardader de Beret. Arribats a Baquèira anirem a buscar el telecadira “El Bosque”, i pujarem fins a mitja muntanya per a contemplar les vistes. Quan retornem a Baquèira, ja a la tarda, ens acostarem al poble de Vilac, al Miei Aran, per visitar-lo. Som-hi.

El primer que farem serà dirigir-nos (un altre cop) al Pla de Beret. Aparcarem en el mateix aparcament que ho férem per anar a Montgarri, i a peu, travessarem la carretera del Pla de Beret per anar a buscar el telecadira de “Lacs deth Clòt der Os“.

L’entrada al telecabina que també t’inclou el telecabina “El Bosque” de Baquèira té un import per persona de 20€. Des d’aquí aconsellem pujar en ambdós.

El telecadira tarda uns 10-15 minuts per arribar a dalt, i les vistes no cal dir que són espectaculars. En tot moment veus el massís de l’Aneto i la seva glacera.

Comencem la caminada fent un acostament d’uns 20 minuts fins al primer dels llacs. La caminada té un total de temps efectiu d’1 hora aproximadament, i un desnivell total d’uns 160 metres, però no és dura, és força planera. El desnivell està al començament, quan puges per anar a buscar el primer dels llacs.

Voregem el primer dels llacs, per la banda contrària del camí marcat, que és on es tenen les visuals més boniques, al nostre entendre.

Al final del llac tornem a creuar cap a la banda correcta del camí senyalitzat. No ho hem dit, però la totalitat del camí està senyalitzat amb balises de color taronja.

I arribem al segon dels llacs deth Clòt der Os, un llac similar al primer i ubicat a una cota un xic inferior de l’altre.

Després del segon llac passem per paratges igual de bells que els anteriors, però on s’observa que en algun hi devia haver un llac. Ara son una zona d’aiguamolls.

I finalment, el camí va girant i girant per arribar al tram de l’acostament que surt del telecadira. Hem completat una ruta circular i ens tornem a dirigir al telecadira per baixar.

Penseu que és una caminada fàcil per alta muntanya, per tant, no us descuideu d’un bon calçat, aigua i força crema solar, perquè pràcticament no passes per cap zona ombrívola. Amb prou feines es veu algun arbre.

També hem de dir, que varem veure moltes famílies amb nens fent la caminada, i aixó us ho recomanem, de fer-la amb nens. És una caminada que els pot iniciar en el món de l’alta muntanya, i la seva durada i desnivell no son cap obstacle.

Tornem a baixar pel telecadira dels Lacs deth Clòt der Os, i anem a buscar el cotxe en l’aparcament del Pla de Beret. Ens dirigim al poble de Baquèira. De camí, però, ens aturarem a un dels millors miradors de tota la Vall d’Aran i en concret de la seva part alta (Naut Aran). El Mirador s’anomena “El Guardader de Beret“, i es troba en la carretera C-142B (carretera principal que va al Pla de Beret), a 4 kilòmetres del Pla de Beret, en una corba de 180º. Les vistes que hi tens son espectaculars. Val la pena aturar-s’hi.

Aparquem el cotxe en un tram d’un carril que ja serveix per estacionar els cotxes que es volen aturar per anar al mirador. Hi arribem a peu creuant amb cura la carretera del Pla de Beret.

Tornem al cotxe i ens arribem a l’aparcament de Baquèira per anar a buscar a peu, el telecadira del “Bosque”. Ens durà a mitja muntanya, de la cota 1.500 ens passarà a la cota 1.800, i també tindrem unes grans visuals de la Val d’Aran i de la seva zona alta.

Us recomanem que dineu abans de pujar al telecadira, ja que segurament ja en serà hora de dinar. Hi ha un restaurant a la cota 1.500 de Baquèira, al costat de l’estació inferior del telecadira.

Per dalt (cota 1.800) es poden fer algunes caminades, però no n’hi ha cap de senyalitzada. Nosaltres varem estar una estona per estirar les cames i veure les vistes i varem tornar a baixar per el mateix telecadira.

Quan vulguem, un cop descansats, tornarem a agafar el cotxe creuant la vall d’Aran fins arribar a la sortida de Vielha, on d’allí ens dirigirem al poble de Vilac, que és un bonic poble amb la distinció de Vila Florida. Aparcarem a l’entrada del poble, prop de la rotonda, i a part de passejar pels carrers del poble, visitarem el monument més imprescindible del mateix, l’església de Sant Feliu de Vilac. Hi destaca el seu campanar gòtic.

La vil·la de Vilac, cap d’un antic municipi, està situada a 1.047m d’alçada, als vessants del pla de Mont, dominant l’aiguabarreig del riu Sallent amb la Garona, a uns 3km de Vielha. A ponent del nucli, enlairat a la dreta de la Garona, hi ha la notable església parroquial de Sant Feliu, d’origen romànic. El poble conserva alguns edificis civils de tipus renaixentista.

Està situada als afores del nucli, al lloc de l’antic castell, del qual el campanar era una torre de defensa. És d’origen romànic (segles XII-XIII) reformat en èpoques posteriors.

Visitats Vilac i la seva església, donarem la jornada per finalitzada i tornarem a Vielha. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (44,10 kilòmetres, en 57 minuts):

 

I tornant al Naut Aran, ens espera una altra de les jornades mítiques de la Val d’Aran, com és la visita i la ruta al Circ de Colomers. La ruta del Circ de Colomers és una de les excursions més conegudes en el Parc Nacional d’Aigüestortes des de la Val d’Aran. A la tarda, visitarem el poble d’Arties, amb la seva església de Santa Maria i piscines termals públiques de la localitat.

Ens dirigim cap a Salardú, i concretament cap a l’aparcament dels Banhs de Tredòs, el qual es troba a 17,6km de la capital Vielha. A partir de la carretera N-230 al seu pas per Salardú, hem d’agafar un trencall a mà dreta que en uns 8 kilòmetres (uns 17 minuts en cotxe) ens portarà cap a aquest aparcament.

Des d’aquest aparcament surten taxis 4×4 que ens porten a un altre aparcament més a prop del Circ de Colomers, l’aparcament de la Montanheta. Si no utilitzem el servei de taxis, hi ha 2 hores a peu fins al refugi de Colomers. Si l’utilitzem “només” hi ha uns 40 minuts fins al refugi.

Un cop a l’aparcament dels Banhs de Tredòs tindrem reservat un taxi 4×4 que ens durà a l’aparcament de la Montanheta. Hem de tenir clar que l’últim taxi de tornada és a les 17:30h. Els preus del taxi son de 4€ per viatge i per persona.

La ruta del Circ de Colomers és una de les excursions més conegudes en el Parc Nacional d’Aigüestortes des de la Val d’Aran. Es tracta d’un recorregut circular per el que anirem gaudint dels llacs de la zona envoltats d’un paisatge espectacular. A mode de curiositat, aquests llacs es varen formar a partir d’uns glaciars, que varen erosionar el terreny formant així els grans estanys que podem trobar-hi avui dia.

La ruta també s’anomena dels 7 llacs, encara que nosaltres només en veurem 4, degut a que farem el recorregut curt (es completa en unes 3 hores). Si decideixes de fer el recorregut llarg, tindràs que emprar solament 6 hores sense tenir en compte el temps d’aproximació a l’inici de la ruta.

Els detalls de la ruta son els següents: 7 kilòmetres de distància (recorregut curt dels llacs). Si es vol fer l’aproximació a peu i no en taxi, el total és de 15 kilòmetres. El temps és de 6h 30 minuts (pujant en taxi i baixant caminant) i amb vàries aturades llargues en els llacs. El desnivell acumulat és de 600 metres. També tingues en compte d’agafar crema solar ja que no hi ha ombres, i tampoc hi ha fonts, o sigui que porta força aigua.

La ruta del Circ de Colomers comença com hem dit, en l’aparcament de Bahns de Tredòs, doncs està prohibit accedir més amunt amb cotxe. L’aparcament està situat just al costat del balneari amb el mateix nom. Per arribar fins a l’inici de la ruta de Colomers podem fer-ho caminant (i afegir així 4 kilòmetres d’anada i 4 kilòmetres de tornada més a tot el recorregut) o bé agafar un dels taxis que ens pujaran un tros considerable fins la parada de taxis de Montanheta. Recomanem decidir pujar i baixar en taxi.

Els horaris del taxi son de les 9:00h a les 18:00h (amb aturada de 13:30h a 14:30h).

Si volem pujar caminant des de l’aparcament, tindrem que agafar la mateixa carretera per la que ho fan els taxis, situada just al darrere de la caseta d’informació. Als pocs metres, trobarem un desviament que indica “Camin dera Montanheta” i haurem de sortir de la carretera i començar a caminar per aquest camí, molt més bonic i agradable que l’asfalt. A partir d’aquí, el camí no té pèrdua. Solament tenim que anar seguint les senyals grogues fins al refugi de Colomers.

Quan arribarem a la parada de taxis de l’aparcament de Montanheta (o bé caminant o bé en el propi taxi), començarem una pronunciada pujada d’aproximadament 40-45 minuts per arribar fins al refugi de Colomers. Serà fàcilment reconeixible, doncs arribarem fins a la presa (que s’ha de creuar) i veurem l’antic refugi de Colomers a l’altra banda. El nou es troba a pocs metres de distància i també el veurem des de la presa.

Un cop arribem al Refugi de Colomers, podem aprofitar per a descansar una mica i reposar forces. Per seguir la nostra ruta, s’ha de continuar en direcció Estanh Mòrt si volem fer la ruta curta i en direcció Pòrt de Colomèrs si volem fer la llarga. El primer recorregut té senyals grogues i el segon, vermelles (al principi estan ambdós camins fusionats i veureu les senyals dels dos colors). Tal i com veureu en el mapa que més avall adjuntarem, les rutes es bifurquen un cop passem l’Estanh Mòrt. Com hem dit, nosaltres decidim fer la ruta “curta”.

Sortim de l’Estany Major de Colomèrs…

I arribem a l’Estanh Mòrt.

Un cop passem el preciós Estanh Mòrt, seguirem la nostra ruta en direcció a l’Estanh Long. Per arribar a ell primer passarem per l’Estanh des Gargolhes de Baish. No és el més bonic que trobarem en el camí, però la seva localització i les vistes que tindrem mentres baixem son sens dubte unes de les més boniques que ens trobarem en tot el recorregut.

Prosseguint el nostre camí i creuant un preciós rierol, arribem fins a un altre dels enclavaments més bonics de tota la ruta: el Lac des Cabidornats. Les seves ribes son un lloc perfecte per a descansar una mica i gaudir del paisatge. Potser veureu a gent banyant-se en algun dels llacs, encara que recordeu que està prohibit en tot el Parc Nacional d’Aigüestortes.

Després de vorejar el Lac des Cabidornats, seguirem per el sender fins l’últim llac del camí, el qual és el Lac Long, un altre preciós racó en el que nosaltres podem decidir aturar-nos a fer el pícnic del dia. Per a seguir, es segueix vorejant aquest llac i es remunta el camí fins arribar de nou a la presa, finalitzant així el recorregut circular. A partir d’aquí simplement tindrem que tornar per el camí que hem vingut i esperar el taxi en la zona indicada o bé baixar caminant.

Finalitzada la ruta del Circ de Colomers, i arribats a l’aparcament dels Banhs de Tredòs, enfilarem amb el cotxe per anar a visitar el poble d’Arties.

Curiosament el nom d’Arties, documentat des del segle XII, és d’origen basc i significa “pla entre dues aigües”, ja que el poble està situat entre dos rius.

Malgrat de que Arties ha sofert varies inundacions, encara avui podem admirar varies cases nobles, el castell i dues esglésies. En els voltants també hi ha dues ermites i uns antics banys termals.

El primer dels imprescindibles d’Arties és la seva església de Santa Maria.

L’església de Santa Maria d’Arties, dels segles XI i XIII, és d’estil romànic. La seva estructura la resumim en una planta basilical de 3 naus recoberta amb volta de canó i amb tres absis semicirculars en la capçalera, que s’ha conservat fins a l’actualitat. Sens dubte és el lloc més important que visitar a Arties.

S’accedeix per les seves dues portades (al nord i al sud) en les naus laterals. Té una torre campanar del segle XIII al XIV.

Per dins és una preciositat i és una obra del segon romànic, encara dotat de formes arquitectòniques llombardes del segle XII.

Posseeix una important col·lecció d’art que abasten del segle XII al segle XVIII, per exemple un retaule gòtic del segle XV, amb varies escenes bíbliques de la Verge Maria, que és una obra mestra.

Moltes de les finestres originals del temple han estat tapades i substituïdes per altres més modernes.

El segon dels imprescindibles és un altre edifici religiós, l’Església de Sant Joan.

L’església de Sant Joan, església gòtica de Sant Joan d’Arties, de principis del segle XIII al XV, amb un campanar octogonal. Actualment alberga la sala d’exposicions temporals del Musèu dera Val d’Aran.

I anem a un altre dels imprescindibles d’Arties, el Castell d’Arties o Entrasaigües.

Davant de l’església s’aixequen les restes del castell d’Arties o Entrasaigües. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Els vestigis corresponen al portal nord del castell, documentat en 1283 durant aquells episodis bèl·lics amb França, encara que deu ésser anterior.

Ara anem al Parador de Turisme i la Casa Portolà.

El Parador d’Arties es va construir sobre la torre i la capella de la casa dels Portolà, del segle XVI. La casa Portolà fou bressol de la important família Portolà, on entre els descendents es troba Gaspar de Portolá Rovira (Balaguer 1717 – Lleida 1786) qui fou descobridor i el primer governador de Califòrnia. Per cert, Gaspar de Portolà està enterrat en l’església de Sant Pere de Lleida.

La va edificar Gaspar de Portolà i Pont a qui la seva majestat el Rei Felip IV va armar cavaller en 1664. La capella s’hi edificà en el 1678. En el seu interior es troba un retaule policromat dedicat a Sant Antoni amb l’escut d’armes de la família. Fou el besavi de Gaspar Portolà Rovira.

Ara anem fins a la Plaça Urtau.

La Plaça Urtau és la plaça principal d’Arties i destaquem el monument a la Vaca Bruna del Pirineu i per suposat, l’Ajuntament.

Un altre dels monuments a visitar, és el Monument al “Taro”.

Es tracta d’una escultura de bronze en homenatge a la Festa del Taro d’Artíes. És un homenatge que l’Ajuntament de l’Alt Aran va dedicar a una de les festes més singulars de tota la vall. Obra realitzada en 2004 per l’escultor Guillem Molinàs (Barcelona, 1968).

Les festes de la Crema deth Taro, es fan a la vigília de Sant Joan, una festa declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco, on els veïns traslladen Eth Taro encès per tot el poble, acompanyats de música i correfocs.

Caminant i passejant pel poble ens n’hem adonat de vàries cases “històriques” i varis racons que ens han agradat. Aquí va una mostra:

I finalment, creiem imprescindible fer una visita a les Piscines Termals d’Arties (Banhs d’Arties).

Les piscines, dissenyades pel japonès Arata Isozaki, son una experiència relaxant per el cos i la ment enmig de la naturalesa. Un complex lúdic-termal basat en les aigües sulfuroses que emergeixen en les immediacions de l’emplaçament a 39º de temperatura. Una experiència única, on poder desconnectar i relaxar-te sol o en família.

Les dues piscines, una de 5×6 metres i l’altra de 2×8 metres, estan situades junt als Banhs d’Arties, un antic complex amb tres fonts d’aigües termals sulfurades-sòdiques inutilitzat des dels anys 80.

Les aigües sulfurades son aquelles amb un important contingut de sofre, un mineral present en gran quantitat en la escorça de la terra i compleix diferents i importants funcions en el nostre cos. Al tractar-se d’una aigua àcida està recomanada per diferents afeccions dermatològiques, com la psoriasis, la dermatitis o problemes d’acné. A més, també ajudant a la nostra pell, permet eliminar toxines, uniformitza la seva pigmentació i calma eczemas i al·lèrgies. Per si fos poc, ajuda en la formació de queratina i col·làgen, millorant la fermesa i elasticitat de la nostra pell, a més de ser positiva per el cabell i les ungles.

Els horaris d’obertura entre mitjans de juliol i mitjans de setembre, son tots els dies de 10:30h a 21h, i els preus son de 8€ pels adults i 6€ pels nens. L’entrada inclou un gorro de bany i una beguda, en concret una llimonada. Les piscines es troben a 700 metres a l’oest d’Arties.

I fins aquí arribarem en la jornada d’avui. Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (35,80 kilòmetres, en 58 minuts):