Avui és un dia de canvi d’allotjament, i en certa mesura, ho esperàvem. Ja ens va costar muntar les maletes i baixar-les per aquesta escala assassina, com per esperar que el pròxim allotjament sigui un xic més còmode. Vam marxar en direcció al poble de Bosa, per una carretera panoràmica molt maca on s’anaven succeint platges i penya-segats. Es tracta de la carretera SP105 que en qüestió d’1 hora et porta fins a Bosa, al sud de l’Alghero. Ens va agradar molt la carretera panoràmica, i fins i tot, ens hi aturàrem en algun mirador a llançar una foto. Al passar pel poble de Bosa també vam fer una foto a l’entramat de casetes de colors, però no ens hi vam poder aturar més, ja que teníem un dia de circuït amb cotxe força intens. Bosa és un petit poble d’origen molt antic, travessat per el riu Temo (l’únic riu navegable de Sardegna), i es caracteritza per típiques cases en colors pastel, els balcons de ferro forjat, els estrets carrerons de la ciutat vella…li donen un ambient màgic entregant a Bosa el títol d’un dels pobles més bonics d’Itàlia.
Passada Bosa, anàvem en direcció a la península de San Giovanni di Sinis, a l’alçada del Golfo d’Oristano. De Bosa a la propera parada (San Giovanni di Sinis) hi havia 69,90km de paisatge bàsicament per l’interior de la illa, i això feia que ens prenguéssim el viatge amb molta calma, per anar observant les diferents atraccions que ens poguéssim trobar, com poblets, rierols, muntanyes, alguna cala, etc…
Finalment vam arribar a San Giovanni de Sinis, a la mateixa península. Anàvem a buscar una cosa molt concreta, una església paleocristiana que encara s’aguantava dreta, del segle VI-VII.
El lloc on es troba l’església de San Giovanni di Sinis correspon a un sector de la necròpolis fenici-púnica de l’antiga ciutat de Tharros (això és el què visitaríem després de l’església). L’església de San Giovanni di Sinis exerceix un fort impacte gràcies al contrast amb el panorama marí, la proximitat de l’espectacular cap de Sant Marc, on hi ha les ruïnes de l’antiga ciutat de Tharros, les seves formes suaus i la cúpula que conclou el curvilini, ritmes de volums arquitectònics.
L’edifici és el resultat de la transformació longitudinal de tres naus d’una església bizantina de planta de creu inscrita, datada en els segles VI-VII, de la que es conserva el cos voltat i els braços transversals, amb finestres geminades obertes en el primer romànic (segle XI).
L’observació des de l’exterior permet identificar els diferents edificis: un cub central elevat sobre els volums laterals que permeten albirar el creuer coronat per una cúpula i tancat a l’Est per l’absis.
En l’interior de l’església es poden veure les petjades de l’empunyadura d’una volta de canó originalment col·locada en un nivell inferior a l’actual, resultat de la reconstrucció. També a la fase d’ampliació pertany l’absis, caracteritzat per l’extradós que cau sobre la rosca de la contrafinestra, i els arcs cecs recolzats en els laterals de les naus laterals. En la part més antiga de l’església, s’aprecia amb quina habilitat els constructors de la època bizantina varen crear la cúpula, connectant l’espai quadrat delimitat en els vèrtexs per els pilars amb la contrafinestra circular de la cúpula. La connexió és possible gràcies a l’ús de plomes, una solució a la vegada atrevida i elegant, comú a altres àrees sota la influència de Constantinopla.
Visitada l’església, anàrem a trobar la zona d’aparcament de l’antiga ciutat de Tharros, que era al costat de l’església, en una plaça on hi havia les taquilles i un edifici interpretatiu.
El jaciment fenici de Tharros és una de les visites culturals de l’oest de Sardegna. L’antiga ciutat fenícia es troba a la Península de Sinis, propera al poble de San Giovanni, municipi de Cabras, en la província d’Oristano.
El geògraf Ptolomeu ja fa menció en els seus textos, mostrant una importància comercial que va tenir aquest assentament a Sardegna. A l’igual que Pula (un altre jaciment a Sardegna), la ubicació estratègica per el comerç entre la península ibèrica, el nord d’Àfrica i el Mediterrani Oriental, va permetre a Tharros el seu desenvolupament a partir del segle IX i VIII abans de Crist.
Ja abans, la civilització nuràgica habitava la zona, com ho confirmen els nuraghe del turó de Muru Mannu. Les restes han servit per a estudiar els ritus de culte i de sacrificis fenicis, però de l’entramat urbà fenici poca cosa queda. Per contra, del període púnic que va del segle VI al III a.C. hi ha nombroses tombes i estructures de la ordenació viària. Les columnes dòriques d’un dels temples cartaginesos es presten a la fotografia amb el mar blavós de Sardegna de fons.
Del període romà es conserven millors restes, a partir del cor del cardo i el Decumano que articulaven el centre de la ciutat, com els dels edificis de termes, cisternes, temples, i part del fossar i fortificacions defensives.
Després de la caiguda de l’imperi romà foren les comunitats cristianes les que varen mantenir la vida de Tharros, sempre atentes a les invasions sarraïnes i de pirates barbarescos, que finalment obligaren a abandonar la ciutat i refugiar-se en l’interior de l’illa. Molts dels edificis foren saquejats i serviren de material per aixecar altres en la ciutat d’Oristano durant l’Edat Mitjana.
Nosaltres vam dur a terme una visita guiada per a conèixer les ruïnes de Tharros, sent la millor manera de comprendre la importància de les ruïnes, fent-nos una idea més àmplia de l’assentament fenici. Les peces i objectes extrets en les excavacions de Tharros es poden observar en el Museu Arqueològic a Cagliari, en el Antiquarium Arborense, el Museu Arqueològic de la ciutat de Cabras, i en el British Museum de Londres. Els horaris de la visita guiada son durant els mesos d’estiu, de 9h a 20h, i l’entrada costa uns 6,50€ per persona (i 3,50€ pels nens fins als 17 anys). Hi ha la possibilitat de combinar l’entrada al jaciment amb la visita a una torre sarda que està una mica més avall, així com també combinar l’entrada amb el Museu Arqueològic de Cabras. Nosaltres només vam comprar entrada per el jaciment de Tharros.
Visitat Tharros era l’hora de continuar amb el viatge, avui totalment cultural, fins a la pròxima fita, el Nuraghe de Barumini. Per arribar-hi vam haver de recórrer des de Tharros uns 87,10Km, tardant 1h i 18min en fer-los. Els últims kilòmetres eren per carreteres locals interiors de Sardegna. El complex nuràgic de “Su Nuraxi de Barumini”, situat en el centre-sud i interior de Sardegna és un dels nuraghe més representatius de l’illa, i gràcies al seu magnífic estat de conservació de tota la fortificació és un dels exponents arqueològics de l’època preclàssica. Fins al segle passat es trobava semi-enterrat formant una espècie de turó artificial, que fou rebaixat en les excavacions efectuades entre 1951 i 1956.
No només és el nuraghe més espectacular (i millor conservat) entre els trenta que hi ha en aquesta zona, sinó el testimoni més important deixat per la civilització nuràgica. La zona arqueològica comprèn un nuraghe complex i un important poblat de cabanes, un lloc únic, que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat en el 1997. El lloc arqueològic fou tret a la llum en els anys cinquanta del segle passat gràcies a les excavacions realitzades per Giovanni Lilliu. Precisament a ell, “pare” de l’arqueologia sarda, se li ha dedicat un Centre Cultural, ubicat a prop del nuraghe, a on es celebren conferències, exposicions, concerts i tallers didàctics.
“Su Nuraxi”, construït en basalt, pedra volcànica procedent d’un lloc proper al parc de la Giara, presenta una estratificació de dos mil anys, des de el segle XVI a.C. fins el segle VII d.C. Amb una torre central (torrassa) i quatre torres en les cantonades unides per un bastió, i al voltant, un laberint de 50 cabanes, pous i cisternes. La torrassa, originalment de 18 metres d’alçada, és la torre més antiga de totes, ja que es va construir en l’Edat del Bronze Mitjà (s. XVI-XIV a.C.); està format per tres habitacions sobreposades i comunicades entre sí, amb parets que sobresurten, i el seu diàmetre va disminuint des de la base fins l’alçada. La coberta era de “tholos”(falsa cúpula). Successivament, en l’Edat del Bronze Recent (s. XIV-XII a.C.), a la torrassa se li va adossar una muralla amb quatre torres més petites –per aquell temps de 14 metres d’alçada- , unides per llenços orientats segons els punts cardinals. Des del bastió de quatre lòbuls s’accedia a un pati amb un pou, al que donaven les quatre torres, totes compostes per dues habitacions sobreposades i amb cobertes en tholos.
En la mateixa època es va edificar la part més antiga del poblat i es va construir un avant-mural amb tres torres, és a dir, una muralla defensiva, ampliada en l’Edat de Bronze Final (s. XI-IX a.C.) amb més torres. També el bastió de quatre lòbuls fou reforçat amb una muralla de tres metres d’ample. D’aquest període son les de planta circular amb un únic ambient, i la més important és la Cabana 80, anomenada Cabana de les Reunions, amb un llarg seient en tot el perímetre i cinc nínxols en les parets d’on es trobaren atuells, ornaments, utensilis, armes i imatges votives, lo que permet suposar que aquí se celebraven les reunions de la comunitat.
A principis de l’Edat del Ferro (s. IX-VI a.C.), el poblat fou destruït i sobre les seves ruïnes es va aixecar un altre amb tècniques i decoracions típiques d’una societat més avançada i en contacte amb altres civilitzacions. Les noves cabanes, anomenades de “pati central” o “de sectors”, presentaven parets circulars i varies habitacions quadrangulars disposades al voltant d’un pati enllosat. L’habitació més significativa és la “rotonda”, una petita sala coberta en “tholos”, en la que hi havia un seient i una palangana en mig en la que es tirava l’aigua utilitzada en els ritus lustrals relacionats amb el culte a aquest element. Les cabanes de su Nuraxi representen un exemple únic en la illa per la seva complexitat i evolució històrica. En el segle V a.C., els cartaginesos s’imposaren a la civilització nuràgica. Les dues cultures es barrejaren, però l’aspecte i la vida d’aquest poblat no sofriren grans canvis. En els segles II-I a.C., alguns edificis de l’assentament foren utilitzats pels romans com a sepultures. El lloc va estar habitat fins al segle III d.C. i freqüentat inclús fins la Alta Edat Mitjana (segle VII).
El patrimoni arqueològic de Barumini conta amb una altra meravella, un altre nuraghe complex, su Nuraxi ‘e Cresia, tret a la llum a finals del segle XX durant la restauració de la casa Zapata, una residència de barons sard-aragonesos, construïda a meitat del segle XVI sobre l’edifici nuràgic. Avui, aquesta noble mansió formada per la casa, el jardí i un ampli pati d’ús agrícola, alberga el museu homònim, organitzat en tres seccions: arqueològica, històrico-arxivística, i etnogràfica. L’horari d’accés al nuraghe és durant els mesos d’estiu de 9h a 20h, i els preus son de 14,00€ pels adults, 11,00€ pels nens de 13 a 17 anys, i 8,00€ pels nens de 7 a 12 anys. L’entrada també inclou dos altres atraccions relacionades: el Centre Giovanni Lilliu, i la Casa Zapata. Nosaltres, però, només visitarem el nuraghe.
La visita fou guiada i realment en vàrem quedar una mica impressionats del monument en sí, i la civilització que hi visqué. Sense més temps per perdre, vam tenir d’anar a buscar el cotxe i conduir fins a Gúspini, que ja ens esperaven a l’allotjament. El viatge des del nuraghe a Gúspini va ésser de 41 minuts (46,9km) pel centre-sud de la illa.
| Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (251,00km amb 4h 20min). |