Érem conscients que avui era el primer dia de platja, i menuda platja! Teníem d’agafar el cotxe i anar cap al nord, més amunt i tot d’allà on vàrem venir. Ens dirigíem com cada dia a la Piazzale della Pace a buscar el cotxe, i agafar la carretera SP42 com el primer dia de Porto Conte, però al revés. De la SP42 passem a l’alçada de Porto Conte a la SP57 que ens porta a Pozzo San Nicola. D’aquí agafem la SP34 que ja puja recta cap al nord de l’illa, creuem Stintino i arribem a les immediacions de la platja de la Pelosa. La veiem des del cotxe, i és emocionant el color de les aigües i el mar calmat com en una bassa. No hi ha aparcament enlloc, tot està ple, i hem d’anar a aparcar per la urbanització de darrera. Quan baixem de la urbanització veiem el total de la platja i… no es veu la sorra, està tot petat, i per l’hora que és déu n’hi do. Fins a la urbanització hem tardat 57 minuts (hi ha 57km des de l’Alghero).
Quan entrem a l’àmbit de la platja mirem de fer-nos un lloc a la sorra, però és complicat, tothom està igual, mesurant la parcel.la amb pams i sense poder-nos permetre cap luxe. També veiem una altra cosa: la gent es porta una espècie d’estoreta per posar a sota la tovallola i així no tocar amb la sorra. Pensem que deu ésser obligatori per tal de protegir la sorra, i efectivament, al cap d’una estona ens venen dos guardes i ens diuen que necessitem aquest tipus d’estoreta, però que per un dia no passa res, i nosaltres els diem que a la pròxima la portarem, i per avui quedem salvats, uf!
Finalment, estem assentats a la Platja de la Pelosa, amb la torre de la Pelosa al fons, i sabeu què, aquesta platja és de postal i d’anuncis. L’he vist alguna vegada en un anunci i en cartells també. És impressionant, no hi ha paraules per descriure-la. La Pelosa és un paradís a l’abast de totes les butxaques, amb unes aigües cristal·lines i de color blau turquesa. Segurament la Pelosa sigui l’atracció turística més famosa de Sardegna, inclús per davant de la illa de la Maddalena. Per entrar a la platja es pot fer des de diversos accessos, però per aconseguir estar justament davant de la famosa vista de la platja amb la torre enfront, s’ha d’avançar el màxim possible cap a Cabo Falcone.
L’entrada a l’aigua és triomfal i anheles, tot just trepitjar la fina i blanca sorra, submergir-te en aquestes aigües cristal·lines, en alguns punts de blau turquesa, estil Carib, i en altres blau fort i blau-verdós, creant una gamma de colors en poc espai realment bella i sorprenent.
Un cop a dins l’aigua veus també que hi ha botigues a dins de la mateixa aigua, muntades amb dues canoes, plenes de polseretes i bosses de ma, i plenes de gent comprant. Mai havia vist alguna cosa similar. No tinc paraules. A mi no se m’hagués acudit mai de posar una cosa així aquí. També és curiós la mà de gent que porta el mòbil i càmeres a la mà, com jo mateix, ja que les aigües de la platja son poc profundes.
L’aigua està calenta, però si us agrada més fresqueta com a mi, només tens que caminar una mica i endinsar-te una mica més per notar aquesta meravellosa sensació del canvi de temperatura de l’aigua.
Però si alguna cosa caracteritza a la Pelosa, a part del color de les seves aigües, és la magnífica torre aragonesa que hi ha a l’alçada de Cabo Falcone. La torre defensiva pròpia de la costa sarda atrau la mirada de tot el món. És tal el seu magnetisme que molta gent quan surt de l’aigua, torna d’esquena, com volent gravar en la retina tant majestuós panorama. Passen els minuts i les hores i ja és hora de marxar i anar a buscar el cotxe. La Pelosa és un lloc mític, on els problemes no hi tenen cabuda i on per un temps vius en un estat de total eufòria i felicitat. Així vam marxar, sabent que per la seva proximitat i per els seus assequibles preus, podríem tornar-hi una altra vegada.
La nostra propera parada és el poble de Castelsardo, un poble sard, típicament sard, amb un casc històric penjat en un turó, al nord de l’illa. Està a una distància de La Pelosa de 69,10Km al nord de l’illa, a 1h10min de la Pelosa. S’hi arriba per Stradas Provinciales (SP) i Stradas Statales (SS). Des de Porto Torres hem d’agafar la SP25 enllacem amb la SP48, després la SS200 que ja és una carretera més bona (estatal) i per entrar en la zona de Castelsardo tornem a agafar una Provincial, la SP90 que ens duu al trencall de Castelsardo. Entrem al casc urbà per la SS200 (que es torna a creuar) i d’aquí veiem tota la ubicació del mateix poble. Veiem com el casc urbà s’enfila a la muntanya, i a dalt de la mateixa hi ha el casc històric que és on volem anar per aparcar. Així que ens hi enfilem també amb el cotxe, i aconseguim aparcar a la Via Nazionale, a prop del castell que és el punt més alt…ah, i aparcament gratis!
Castelsardo ha sorgit com un núvol amenaçant i imponent després de conduir per la costa, i quan més ens acostàvem a la falda de la muntanya, més ganes teníem d’aparcar el cotxe i “escalar” cap al centre. Primer s’anomenava Castelgenovese, posteriorment Castellaragonese, i un cop expulsada la corona d’Aragó rebé el nom actual de Castelsardo. La família genovesa dels Doria va fundar el nucli de Castelsardo, coneixedora de que amb la fortificació sobre la defensa natural de la muntanya, aconseguiria dominar la regió, i establir un pont comercial i militar entre el continent (i en concret Gènova) i la illa.
El centre de la ciutat, niat en les muralles, és un entramat de carrerons, rampes i escales que sempre en pendent ascendeixen cap al Castell dels Doria (Su Casteddu). El Castell es creu que va ésser construït el 1102, encara que és més probable que sigui de finals del segle XIII. Actualment alberga un museu, el Museu del Trenat Mediterrani, i es pot visitar. Es tracta d’un dels museus més visitats de l’illa. Obre cada dia de 9h a 22h, i els preus per entrar son de 5,00€ pels adults i de 4,00€ pels nens de 6 a 16 anys.
Caminar per el centre quan encara no han arribat els autobusos plens de turistes és summament agradable, i podem agafar forces parant en les nombroses botigues de souvenirs, o tirant fotos de la gent local que segueix treballant de forma artesanal assentats en les portes de les seves cases. A Castelsardo no fan falta mapes ja que els camins et porten cap als llocs més importants, i un d’ells és la Catedral de Sant Antoni Abat, aixecada sobre el penya-segat del que sembla que pengi. És del segle XVI i destaca la torre del campanar que està separada de l’església.
El creixement del segle XX va crear un nou barri fora de les muralles, Su Bagnu, prop de les platges i que va absorbir el flux turístic que arribava a Castelsardo. Una de les coses que em van impactar més de Castelsardo era això, que tenia la sensació que els turistes no havien arribat a dalt del casc històric (nosaltres vam trobar aparcament fàcilment), i caminant pels seus carrers en ple més d’agost, no hi havia gaire gent. Millor, així no havies d’apartar a ningú quan feies una fotografia. Un cop visitat el centre històric de Castelsardo, ens en tornàrem a l’Alguer, a gaudir de l’últim vespre-nit que hi passaríem.
| Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (195,00km amb 3h 7min). |