| I arriba l’últim dia de les nostres vacances al Pirineu Aragonès. Aprofitant la tornada a casa, ens aturarem en el Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara, concretament en el meravellós poble d’Alquézar. A part de visitar aquest poblet medieval, ens interessarà realitzar una petita ruta pel cañón del rio Vero, la qual és bastant famosa perquè es realitza en una bona part per sobre passarel·les. |
Amb les maletes al cotxe, ens dirigirem cap a Alquézar, un dels pobles més bonics d’Aragó i del país. Ens dirigirem cap al sud, i passarem per Barbastre i la carretera A-138, que potser dóna un xic més de volta, però és de conducció més agradable que les carreteres interiors. El temps, però, és el mateix. Es fa amb 1 hora i 10 minuts (uns 80,9km).
Alquézar és un poble que es troba inclòs en la llista dels més bonics d’Espanya i amb tota la raó. Ubicat molt a prop del tram final del cañón del riu Vero, al peu de les serres de Balcez i Olsón en la comarca de Somontano, és una vil·la medieval que ocupa part del Parc Natural de la Sierra y los Cañones de Guara.
Alquézar prové de l’àrab “Al-Qsar” i de la paraula alcázar que significa fortalesa, i és que, el castell o fortalesa el va manar construir “Jalaf Ibn Rasid” en el segle IX, sent el principal punt de defensa de Barbastre enfront als reis cristians de Sobrarbe.
Sense cap mena de dubte, el primer que has de fer si visites Alquézar és anar al mirador Sonrisa al Viento, des d’on es té la millor vista de tot el poble, amb la Sierra de Guara al fons. Es troba just abans d’arribar als estacionaments.
En temps medievals, la vil·la va arribar a tenir varies portes d’accés, de les quals avui només se’n conserva una d’elles. Es tracta del Portal Gòtic, un arc gòtic que té en la seva part superior l’escut de la vil·la; des d’aquí ja es comença a veure l’estil dels carrers de pedra i detalls en els balcons.
A l’arribar a la plaça Rafael Ayerbe, antiga Plaza Mayor, ens trobarem amb la Calle de los Dragones, un carrer molt curiós perquè té un passatge que dóna a la plaça. Sobre el passatge, es veu una casa amb balcó que està suportat per dues estàtues de dragons; també es poden veure uns bonics arcs en el sostre, sobre els tres balcons de la casa.
Tots els carrers de la vil·la condueixen a la plaça central anomenada Rafael Ayerbe, que està rodejada per soportals i arcs, amb les cases més antigues d’Alquézar. Com en tots els pobles, la seva plaça central és el centre de la vida quotidiana dels propis habitants.
Molta de l’arquitectura medieval de la vil·la encara es manté, exemple d’això son els anomenats “callizos”, o carrerons coberts aprofitats per situar habitacions volades i guanyar espai a les cases. Moltes vegades, els habitants de la vil·la poden creuar d’un extrem a un altre per mitjà dels “callizos”.
Un dels callizos més representatiu d’Alquézar és l’anomenat Pasador de Casa Lailla, el terra del qual està ja desgastat, doncs moltes generacions l’han creuat assentades com si fos un tobogan, quan era conegut com “la eslizadera”.
Alçant-se sobre el casc urbà d’Alquézar, en un penya-segat sobre el riu Vero, es troba el Castillo Colegiata Santa María la Mayor, que fou una de les fortaleses musulmanes més importants de la comarca i s’anomenà “Barbintayya”. Com ja hem vist, fou un enclavament defensiu de Barbastre enfront als cristians de Sobrarbe.
D’aquella fortalesa només en queda una torrassa quadrangular ja que, després de la reconquesta, en el segle XI, es varen construir edificacions tant defensives com religioses, donant lloc a la primera Colegiata, d’estil romànic. Després, ja en el segle XVI, fou remodelada en estil gòtic tardà, amb l’aspecte que té en l’actualitat. Avui en dia, la Colegiata és Monument Nacional des de 1966.
Ja en les afores del casc urbà d’Alquézar ens trobem amb l’església de San Miguel, molt a prop de la plaça nova que està plena de bars, restaurants i allotjaments. Aquesta església és d’estil barroc encara que la seva apariència sòbria de l’exterior no dóna aquesta impressió.
Capella de Nuestra Señora de las Nieves: Amb una senzilla façana, té una gran entrada amb un arc de mig punt. Pel que sembla, junt a la porta hi ha un símbol de lo que podia ésser el sabater medieval, alguna cosa així com dos soles gravades en la pedra.
Alguns llocs més per conèixer son la Font de Monchirigüel, el Mirador d’O Vicón, i el Museo Etnográfico Casa Fabián. Ah! I no t’oblidis de provar un “dobladillo” de Alquézar!!!
Un cop visitat Alquézar, ens n’anirem a fer la Ruta de les passarel·les del riu Vero. Es tracta d’una de les activitats que pots fer si visites la vil·la medieval d’Alquézar. Aquesta ruta consta de varis trams de passarel·les que s’han adossat a les parets del congost per sobre del riu amb un total de 4 kilòmetres de recorregut i uns 180 metres de desnivell, dins de la part final del Cañón del río Vero. La ruta dura aproximadament unes 3 hores.
La ruta és ideal per a fer-la en família, ja que és relativament fàcil. El riu Vero neix molt a prop del poble El Pueyo de Morcat i s’endinsa en el Parc Natural de la Sierra y Cañones de Guara, recorrent els congostos calcaris d’aquest parc. Així, aquest riu forma l’anomenat Barranco del Vero, un lloc de molta importància per la seva gran quantitat d’abrics rupestres, com els de Barfaluy, Lecina Superior i Mallata, que son Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1998, dins de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Per arribar en aquesta ruta de passarel·les s’ha de sortir dels carrers del poble d’Alquézar. La ruta consta de 4 etapes:
Primera etapa – Barranco de la Fuente
La ruta s’inicia molt a prop de la plaza Rafael Ayerbe d’Alquézar, en la Calle Iglesia; a mà Esquerra, just enfront de l’Ajuntament, hi ha una baixada amb una cadena que obre el personal encarregat de les passarel·les, previ pagament d’una taxa municipal.
La primera etapa de la ruta és una baixada creuant el Barranco de la Fuente, dos grans parets de roca i frondosa vegetació. A l’hivern, aquest barranc porta un curs d’aigua que acaba sent afluent del riu Vero. Molts dels trams de la baixada del barranc estan condicionats amb passarel·les de fusta encara que hi ha altres zones en que s’ha de baixar per zones rocoses però son accessibles.
Durant la baixada es va entre dues parets de roca calcària. La de la banda Esquerra és coneguda com a Peña Castibián i és una zona d’escalada, encara que ja des del neolític aquesta paret fou estada dels nostres avantpassats, ja que s’han trobat algunes pintures rupestres en coves.
A l’arribar a lo més profund del barranc, ens trobem rodejats de grans arbres, vegetació i plantes enfiladisses i arrels que s’enganxen a les parets de roca. També en aquesta zona hi ha plantes endèmiques del Guara, com la Oreja de Oso i la Trencapiedras, i animals com el tritó pirinenc, encara que aquest últim és difícil de veure.
Al sortir del barranc, a mà dreta ja està l’inici de les passarel·les, però es pot anar abans a mà Esquerra fins la riba del riu per veure la Cueva de Picamartillo, una cavitat formada per l’erosió de l’aigua.
Segona etapa – Passarel·les del riu Vero
Després de veure la cova de Picamartillo, iniciem el primer tram de passarel·la, una estructura de metall molt ben adherida a la paret de roca per poder admirar el color turquesa del riu.
Al final d’aquest primer tram baixem directament a la riba del riu, des d’on es pot apreciar l’alçada a la que està la passarel·la, uns 3 o 4 metres aproximadament. Seguim la riba del riu fins arribar a un altre tram petit de passarel·la que es troba en una caiguda d’aigua que es va dissenyar per abastir d’aigua a un molí de farina que va existir anys enrere. Aquesta caiguda forma uns gorgs d’aigua ideals per prendre’s un bany, encara que l’aigua està molt freda. Aquesta zona es troba entre grans blocs de roca, podent veure’s cordes dels que practiquen l’escalada.
Llavors ve un tram entre roques, ja que s’ha de baixar entre una espècie de túnel que forma una llosa de roca. Aquí s’ha d’anar amb compte amb el cap i amb el no relliscar amb les pedres per evitar un accident.
Seguit d’aquest pas de pedra, ens trobem novament amb un altre tram de passarel·la que discorre per una garganta més estreta del riu, mantenint el turquesa de les seves aigües.
Més endavant es pot veure l’actual passarel·la i més avall l’antiga passarel·la que anava des de la caiguda d’aigua fins la petita central elèctrica que trobarem més endavant.
El tram final de passarel·les és més llarg i és el que s’ha agregat més recentment al recorregut, en el 2016. S’alcen en alguns trams fins a 20 metres sobre el riu, tenint unes vistes bellíssimes del congost.
Tercera etapa – Mirador del río Vero
Finalitzant l’últim tram de passarel·les, ens queda el mirador del riu Vero, una plataforma metàl·lica sobre un sortint rocós, des d’on es tenen les millors vistes del Cañón del río Vero, les passarel·les i Alquézar al fons.
Quarta etapa – Pujada a Alquézar
Des d’aquest punt només queda pujar fins a Alquézar. La pujada és de quasi un kilòmetre entre oliveres; recomanem pujar a poc a poc ja que hi ha força desnivell.
| Realitzar la ruta de les passarel·les del riu Vero té un preu (taxa municipal per manteniment) de 4 euros per persona. Es pot adquirir directament a l’Ajuntament d’Alquézar o bé a través de la pàgina web de les passarel·les, i en aquest cas la taxa és un xic més barata (3€ si s’adquireix “on-line”). L’entrada inclou una assegurança d’accident i un casc que ha d’utilitzar-se durant tot el recorregut i que s’ha de dipositar en un contenidor al finalitzar el recorregut, sense necessitat de retornar al lloc d’inici. |
Finalitzada la ruta de les passarel·les, serà l’hora d’agafar el cotxe i enfilar el camí de tornada a Manresa.
Adjuntem en un mapa de google maps el recorregut i les atraccions visitades en el dia d’avui, així com els kilòmetres i el temps invertit en la ruta (281,00 kilòmetres, en 3 hores i 22 minuts):
I fins aquí ha arribat el nostre viatge pel Pirineu Aragonès d’Osca. Només resta dir que espero que hagueu gaudit del viatge i que en pugueu fer molts més com aquest i de millors i tot. Salut, i ens veiem de ruta…