| I arriba el segon dia sencer a la ciutat de Florència. Visitarem primer la Piazza della Signoria, la nostra plaça preferida de la ciutat. Envoltada d’edificis medievals del segle XIII, és un ampli museu a l’aire lliure. Entrarem al Palazzo Vecchio i pujarem a la seva torre. Ens desplaçarem seguidament a la zona de la Galeria dell’Accademia i la visitarem, juntament amb la Piazza i Església de San Marco i la Piazza i Basílica della Santíssima Annunciata. Tornarem a passejar pels carrers del centre, on visitarem el Museu-Casa di Dante i el Museu Nazionale del Bargello, bàsicament per veure uns edificis espectaculars per dins. Acabarem el dia a la Piazza Santa Croce visitant l’església del mateix nom i acostant-nos a un mercat autèntic, com és el de Sant’Ambrogio. |
| Índex 1. Zona Signoria 2. Zona Accademia 3. Zona Centre 4. Zona Sta. Croce |
1. Zona Signoria
El primer que farem en el dia d’avui serà anar a buscar la nostra plaça preferida de la ciutat de Florència, que no és altra que la Piazza della Signoria. Juntament amb la Piazza del Duomo, és la plaça més famosa de la ciutat. Aquest ampli museu a l’aire lliure, centre de la vida civil i política de Florència en l’època medieval, es troba envoltada de cases del segle XIII i té varis punts d’interès, començant per la increïble Logia dei Lanzi que alberga estàtues com la de Perseo amb el cap de Medusa o la del Rapte de les Sabines.
Al costat de la Logia i enfront de l’important Palazzo Vecchio, es troben la monumental Font de Neptú, l’estàtua d’Hèrcules i Cacus i la del David de Miquel Àngel, encara que recorda que la original es troba en la Galeria de la Acadèmia. En la plaça també s’hi troba l’estàtua eqüestre de Cosme I de Mèdici.
La nostra intenció és visitar l’imponent Palazzo Vecchio, visitar el seu museu i pujar a la Torre di Arnolfo. Si hi ha un edifici que s’ha de veure a Florència i en la Piazza della Signoria, és el Palazzo Vecchio, residència de la poderosa família Mèdici, fins que es va traslladar al Palazzo Pitti, en el 1565. De l’exterior en destaca la seva robustesa i la seva torre de 94 metres d’alçada que li dónen un aspecte de castell, encara que el seu veritable interès es troba en el seu interior, en l’espectacular Sala del Cinquecento, plena de preciosos frescos de Giorgio Vasari que decoren parets i sostres, a més d’albergar l’escultura “Geni de la Victòria” de Miquel Àngel. Com a curiositat, aquest palau es féu encara més famós quan va tenir un paper important en la pel·lícula i el llibre “Inferno” de Dan Brown.
Amb la competència del Duomo ho té complicat, però el Palazzo Vecchio de Florència és sens dubte un dels símbols de la capital toscana. Si has visitat Florència, segur que has passat per la seva plaça, la Plaça de la Senyoria, un fotimer de cegades. Però, t’has plantejat entrar-hi? Amb el seu aspecte medieval senzill i sever probablement no t’esperis lo què t’aniràs a trobar en el seu interior. Grans sales, decoració fastuosa, escultures d’artistes de la talla de Miquel Àngel i Donatello… Aquí t’explicarem una mica sobre el palau i la visita. Amb informació pràctica i racons que no et pots perdre.
| Com que és també la seu de l’Ajuntament, pot tancar sense previ avís. Així que, si pots i vols, ves-hi el primer dia que estiguis en la ciutat per si de cas… Per cert, la torre també tanca en cas de pluja. |
Com en la resta de museus de Florència, les cues poden ser èpiques. Amb la reserva online o si disposes de la Firenze Card, podràs accedir al Museu del Palazzo Vecchio sense cua. Una altra opció és contractar un tour guiat en espanyol, per conèixer la història i les curiositats de l’edifici i el seu entorn. Aquí pots consultar preus i horaris.
El Palau Vell ha estat el centre del poder polític de Florència des de fa més de set segles. Es va aixecar en el 1299, es creu que segons el disseny de l’arquitecte Arnolfo di Cambio (el del Duomo de Florència i de la Basílica de la Santa Creu) com a seu dels “Priori delle Arti”, l’ordre dels tres priori escollits per els gremis de la ciutat per a governar-la. D’aquesta època és l’estructura tant severa que té el seu exterior i la gran torre emmerletada. En el segle XV fou seu de la Senyoria, d’allí que també se l’anomeni Palazzo della Signoria (Palau de la Senyoria), i el nom de la plaça. En el 1540, sota el govern de Cosme I de Mèdici, es va convertir en palau ducal: residència de la família del Gran Duc de la Toscana, d’aquí la seva decoració fastuosa. Avui és l’Ajuntament de Florència, per això algunes sales (com la Sala dei Duecento) normalment no es poden visitar.
| Si el Palau Vell s’anomena així és perquè hi ha un Palau Nou. Es tracta del Palau Pitti, que originalment era de la família Pitti, però que compraren els Mèdici en temps de Cosme I. A la seva dona, Leonor de Toledo, no li agradava el Palazzo Vecchio i mai va ocupar les seves estances. Preferia les del Palau Pitti. |
Encara que el Palazzo Vecchio sigui gran, no son moltes les sales visitables, així que podràs recórrer-les totes sense problema. Tot i així, et senyalem algunes i les seves peces més conegudes, perquè sàpigues en què fixar-te més si vas just de temps.
| La sala més famosa del Palazzo Vecchio, el Salone dei Cinquecento, va servir de cambra dels diputats del Parlament italià en els anys que Florència fou capital del Regne d’Itàlia, del 1865 al 1871. |
No fa falta esperar-se molt per trobar-se amb un dels ambients més bonics del Palau Vell de Florència. De fet, és el primer. Parlem del pati, reformat en el segle XV i decorat amb estucs i frescos en el XVI per el casament de Francesc I de Mèdici amb Joana d’Àustria.
En la planta baixa hi ha alguna sala interessant, però és al pujar una gran escala de dos trams i arribar al primer pis quan s’accedeix al saló més gran i espectacular de tot l’edifici. És l’enorme Salone dei Cinquecento. La sala és la més gran dedicada al poder civil d’Itàlia, amb els seus 54 metres de llarg, 23 metres d’ample i 18 metres d’alt.
El nom d’aquesta sala fa referència al Consiglio dei Cinquecento (Consell dels Cinc-cents), format, com el seu propi nom indica, per cinc-cents ciutadans florentins. L’objectiu d’aquesta institució, constituïda a finals del segle XV, era repartir el poder a Florència, massa concentrat en les mans dels senyors de la ciutat, els Mèdici. Qui va idear aquesta institució de la nova república i va manar construïr aquest saló perquè es reunís aquí, fou Girolamo Savonarola, un predicador dominic. El capellà, que es va convertir de facto en senyor de Florència, va criticar ferotgement als Mèdici (va contribuïr a fer-los fora del poder), als ciutadans de Florència i inclús al Papa per les seves ànsies de riquesa i poder. Acusat d’heretgia, va acabar en la foguera en la Plaça de la Senyoria en el 1498. En la plaça hi ha una placa que ho recorda.
| Fou Girolamo Savonarola, junt amb els seus seguidors, qui va organitzar l’anomenada “foguera de les vanitats” on es convidava als florentins a cremar els seus objectes de luxe i llibres considerats llicenciosos. |
Anys després de la mort de Girolamo Savonarola, però encara en temps de república (abans de que tornéssin els Mèdici), es va encarregar la decoració del Salone dei Cinquecento amb dos grans frescos ni més ni menys que a Leonardo i a Miquel Àngel. Cadascun d’ells anava a commemorar una gran batalla guanyada per Florència: la de Anghiari (guanyada a l’enemic per excel·lència de Florència: Pisa) i la de Cascina. Leonardo va començar a pintar el seu fresc de la batalla de Anghiari, però va tenir problemes amb la seva execució i mai el va acabar. A més, el què havia realitzat es va deteriorar. L’artista toscà tenia dificultats amb la seva tècnica al fresc, si has vist l’”Últim Sopar” ho sabràs… Miquel Àngel, per altra banda, fou cridat a Roma per realitzar la Capella Sixtina i mai va arribar a començar l’encàrrec. Imagines com seria aquesta sala si els dos frescos s’haguéssin completat i seguíssin allí? Segurament seria tant famosa com la mateixa Capella Sixtina.
| Miquel Àngel no va arribar a pintar el seu fresc però sí que va realitzar les sinopies, els dibuixos preparatoris, en uns cartrons. Encara que s’hagin perdut, es varen fer còpies. La millor és la de Aristòtil da Sangallo que es conserva en la col·lecció privada del compte de Leicester, a Anglaterra. Una d’elles fou copiada a la seva vegada per el mateix Rubens, en un dibuix que es conserva en el Museu del Louvre de París. |
Quan els Mèdici van recuperar el poder, van manar redecorar la sala convertint-la en una glorificació de Florència i, sobre tot, d’ells mateixos. Amb Cosme I, les parets i el sostre es varen cobrir de frescos. Les obres, de Vasari (el seu artista preferit), celebren l’orígen gloriós i les victòries de la ciutat i col·loquen al gran duc de Toscana en el cel coronat per les arts.
| Entre els frescos de Vasari n’hi ha un, el de la Batalla de Marciano en Val di Chiana, en el que un soldat florentí porta un estandard verd amb les paraules Cerca trova, busca troba. Segons uns anàlisis que s’han fet recentment, darrere d’aquest fresc quedarien restes del de la batalla de Anghiari de Leonardo, artista molt admirat per Vasari. En la sala es va afegir també el tron ducal i es varen col·locar estàtues de personatges de la família Mèdici coronats pels seus escuts d’armes. En el centre, hi ha el Papa Lleó X de Mèdici, el primer dels tres Papes de la família. |
Entre les estàtues que decoren la sala està el Geni de la Victòria de Miquel Àngel, esculpit segurament per l’inacabada tomba del Papa Juli II. Representaria a Florencia sometent a Siena (una altra escultura dels treballs d’Hèrcules representaria a Florència sometent a Pisa), però si l’estàtua estava pensada per a la tomba de Juli II…
En la segona planta es troben les dependències privades dels Mèdici. A un costat, les habitacions privades de Cosme I, el Quartiere degli Elementi (pren el nom de la primera de les seves sales, on estan representats els quatre elements), amb els seus terres originals en fang cuit. I, a l’altre, el Quartiere di Eleonora, les habitacions privades de Loenor de Toledo, esposa de Cosme. En el Quartiere di Eleonora es troba una altra de les sales més interessants del palau. És la cappella di Eleonora, capella privada de la noble espanyola. És famosa per estar completament coberta de frescos de Agnolo Bronzino, un dels majors pintors del Manierisme. Els frescos representen històries de Moisès. També és de Bronzino la Pietat de l’altar.
| En les habitacions de Leonor està també la Cambra Verda on una porta dóna accés al Corredor Vasariano: el passadís que connecta el Palazzo Vecchio amb el Palazzo Pitti, passant per els Uffizi i per sobre del Ponte Vecchio. Així els grans ducs podrien moure’s lliurement des de la seva nova residència, el Palazzo Pitti, fins al palau de govern sense creuar-se amb el poble. Poble que ja no els estimava tant després de l’abolició de la República de Florència. |
En la segona planta, a més de les estancies privades, hi ha també salons públics. És el cas de la Sala dell’Udienza (sala de l’Audiència) i de la Sala dei Gigli (sala de les Flors de lis, per la decoració de les seves parets). Dues de les més boniques del palau, amb els seus sostres d’artesanat de fusta i els seus frescos. No et perdis la porta de fusta amb relleus de dos dels poetes més famosos de la història d’Itàlia: Dante i Petrarca, en la Sala dei Gigli. I, en les dos sales, no t’oblidis de donar un cop d’ull per les finestres: les vistes cap a la cúpula del Duomo son una meravella.
| Les flors de lis son conegudes a Itàlia per ser el símbol de Florència, i ho son des de temps immemorials. De fet no se sap amb certesa l’orígen de la seva connexió amb la ciutat toscana. Però aquestes flors de lis en concret, tenen un altre orígen. Son les flors de lis de la casa d’Anjou, que va recolzar a la família Mèdici. En l’escut de la família, amb les seves sis boles, també veuràs flors de lis per aquest motiu. |
En la sala de les Flors de Lis hi trobarem una altra de les joies de l’escultura renaixentista conservades en el Palazzo Vecchio. Es tracta del original de Judit i Holofernes de Donatello del que hi ha una còpia en l’entrada del palau, junt a la còpia del David de Miquel Àngel. Judit podria considerar-se la versió femenina de David (que per cert, també va representar Donatello, ho pots veure en el museu del Bargello en la ciutat).
Des d’un punt de vista artístic no és de les més importants del Palazzo Vecchio, però amb lo què ens agraden els mapes, no podem deixar de mencionar la Sala delle Carte Geografiche, sala dels Mapes. Un gran globus terraqui i els 53 panells pintats a l’oli que cobreixen les parets dónen una visió del món conegut en el segle XVI.
| El frare i geògraf del segle XVI Ignazio Danti, que va pintar aquests mapes, és el mateix que va realitzar els de la famosa Galeria dels Mapes que pots visitar avui en els Museus Vaticans. |
La tercera joia escultòrica de la col·lecció del Museu di Palazzo Vecchio és l’estàtua original del Putto amb dofí de la que has vist una còpia en el centre del pati d’entrada, la seva ubicació original. Es tracta d’una escultura de l’artista renaixentista Verrocchio, mestre ni més ni menys que de Leonardo. És una petita joia, encara que està clar que Verrocchio no havia vist a molts dofins…
A més del museu, es poden visitar les excavacions arqueològiques que hi ha sota del palau, amb restes de l’antic teatre romà i els fonaments de l’edifici. També es pot pujar a la torre del Palau Vell (Torre di Arnolfo) des d’on hi ha una de les vistes panoràmiques més boniques de Florència. A més de la visita que pots fer pel teu compte o amb un tour, hi ha recorreguts guiats temàtics organitzats per el mateix museu, algun d’ells en espanyol. N’hi ha per nens i per adults, i pots trobar un llistat amb preus i horaris en la seva web.
Des de fora amb el seu caràcter medieval, des de dins amb les seves fastuoses sales, des de lo alt de la seva torre, des de la profunditat de les seves excavacions, des dels seus racons secrets… és igual des d’on el miris, sempre valdrà la pena una visita al Palazzo Vecchio de Florència.
Els horaris d’obertura del museu son de 9:00 a 19:00h. Els horaris d’obertura per pujar a la Torre di Arnolfo son de 9:00 a 17:00h. L’entrada per accedir al museu és de 12,5€ (10€ la reduïda), i per accedir a la Torre també de 12,5€ (10€ la reduïda). Si tens la Firenze Card entres gratis i sense cues. Adjuntem pàgina web per les actualitzacions d’horaris i preus.
Visitat el Palazzo Vecchio (Museu i pujada la Torre di Arnolfo), ens desplaçarem passejant cap a la zona on hi ha la Galeria dell’Accademia. Hi ha uns 10-12 minuts i passes per la Piazza del Duomo, omnipresent. De camí, sortint de la Piazza della Signoria, ens acostarem al Palazzo Davanzati, ubicat a la Via Porta Rossa, 13, a uns 300 metres a l’oest de la Piazza. La construcció del Palazzo Davanzati es portà a terme en el segle XIV ja que la família Davizzi s’havia fet pròspera amb el comerç de la seda i de la llana. Actualment el palau té el nom de Davanzati, els quals son els tercers propietaris, son uns rics mercaders que varen reestructurar el palau agregat, un escut familiar, un mirador en el tercer pis, un pòrtic i una terrassa. Tanmateix, el palau fou comprat en l’any 1951 per l’estat, amb el propòsit de que funcionés com el “Museu de la Casa Florentina”.
El Palazzo Davanzati és la primera construcció a tota Florència en la que les finestres tenien vidrieres, ja que antigament lo què s’utilitzava eren teles impregnades en oli. Aquesta fou tota una construcció innovadora. Vista la façana del palau, seguirem la nostra ruta fins a la Galeria della’Accademia.
2. Zona Accademia
La Galeria de la Acadèmia és el lloc de Florència on es troba l’escultura del David de Miquel Àngel. Les cues que es formen a diari per accedir a l’Acadèmia son per això. Per veure el David. I no m’estranya. T’asseguro que és l’escultura que més sentiment transmet a l’estar davant d’ella. En aquest apartat compartirem amb tu com visitar la Galeria de la Acadèmia. També explicarem el si a part del David de Miquel Àngel hi ha més obres que valguin la pena dins de l’Acadèmia. També t’explicarem la informació útil d’entrades, horaris i preus que has de conèixer. La Galeria de la Acadèmia és el segon museu més visitat de Florència, només superat per la Galeria dels Uffizi. Les llargues cues d’entrada estan a l’ordre del dia. Per sort, és fàcil no ser un dels que espera. Simplement, has de “fer els deures” abans i treure l’entrada per avançat. Aquest petit gest t’estalviarà moments d’estrès.
Les opcions d’entrades a l’Acadèmia per estalviar-te les cues son aquestes:
- Ticket per visitar la Galeria de l’Acadèmia per lliure: tindràs que seleccionar dia i hora d’entrada. Pots entrar sense fer cua des de 15 minuts abans de la teva hora. Es compra per aquí. També hi ha l’opció, que com nosaltres, disposeu de la tarja abonament Firenze Card.
- Visita guiada en espanyol per la Galeria de la Acadèmia: Faràs la visita de la ma d’un guia expert en art del Renaixement. Per conèixer el detall del David i de la resta d’obres de l’Acadèmia. Pots reservar la visita guiada aquí.
- Visita guiada junt amb els Uffizi: a part de la visita guiada a la Galeria de l’Acadèmia, també hi ha la possibilitat de fer la visita guiada dels Uffizi. Actualment, tenen una petita oferta si fas ambdues visites guiades que et deixo aquí perquè li dónis un cop d’ull.
L’horari de la Galeria és de dimarts a diumenge (tanca els dilluns) de les 8:15 a les 18:50h. Els preus per accedir-hi son de 12€ (2€ l’entrada reduïda). Adjunto la pàgina web per l’actualització de preus i horaris. També hi ha l’opció de comprar l’entrada anticipada a la mateixa pàgina web online oficial, però hi carreguen uns 4€ per gestió.
El primer que has de saber sobre la visita a la Galeria de l’Acadèmia és que l’Acadèmia fou l’Escola de Belles Arts més antiga d’Europa. Els alumnes estudiaven escultura, pintura i dibuix. Era el lloc idoni per inspirar-se dels grans mestres del Renaixement. La visita a la Galeria de l’Acadèmia es centra en el David. En la meva opinió, cada euro que pagues val la pena per veure i analitzar aquesta escultura. Per moltes fotos que hagis vist, quan et plantes davant d’ell és quan perceps els detalls i el caràcter que li va donar Miquel Àngel.
A part del David, t’explicaré la resta de sales per les que passaràs al visitar la Galeria de l’Acadèmia. En la meva opinió, si el David no estigués aquí, el lloc perdria el 90% del seu interès. Amb els seus més de 5 metres i més de 5 tonelades, el David és una escultura que impressiona. Tots els turistes s’amunteguen al voltant del David per observar-lo des de tots els seus angles. És una sort que es pugui rodejar ja que hi ha detalls interessants en totes les parts del seu cos. Una de les grans gestes de Miquel Àngel fou que va esculpir el David amb un únic bloc de marbre. Miquel Àngel no utilitzava motllos i treballava directament la figura en el bloc de pedra. Només els grans mestres com ell s’atrevien a fer algo així. De fet, altres artistes havien intentat treballar amb el bloc de marbre del David i varen desistir. Miquel Àngel va acabar el David en l’any 1504, després d’aproximadament 3 anys de treball. L’escultura es va col·locar a la Plaça de la Signoria i allí hi va estar quasi quatre segles. Com et pots imaginar, una obra a l’aire lliure es deteriora i sofreix vandalisme. Així que al final, es va traslladar a la Galeria de l’Acadèmia i en la Plaça de la Signoria deixaren una còpia. És una sort que avui en dia el David estigui resguardat i es pugui visitar en la Galeria de l’Acadèmia.
Si passes per la Plaça de la Signoria veuràs que la còpia no té res a veure amb el David original de Miquel Àngel. En l’Acadèmia, perceps la força i vitalitat del David. Les venes se li marquen, els músculs estan tensos. El cabell és com si fóra a moure’s en quan bufés el vent. És una escultura dinàmica que sembla que vagi a cobrar vida en qualsevol moment. Algunes parts del David com la seva mà dreta o el cap sembla que siguin massa grans en comparació amb la resta del cos. Miquel Àngel pensava que el David es col·locaria en lo alt de la Catedral així que va jugar amb la tècnica de desproporcionar algunes parts perquè les vistes des de baix tinguéssin les dimensions idònies. Res se li escapava al mestre.
En la mateixa zona on hi ha el David, veuràs unes altres quatre escultures de Miquel Àngel inacabades. Son quatre presoners que fóren esculpits per la tomba del Papa Juli II. També hi ha una Pietat, encara que no està clar que sigui de Miquel Àngel. Aquestes obres que veure en l’Acadèmia son les més fotografiades després del David.
En la mateixa planta del David hi ha una Sala d’Escultura amb motlles d’obres dels alumnes del Renaixement i dels seus mestres. També visitaràs la Sala Colosso on està el Rapte de les Sabines de Juan de Bolonia, la Sala dels Instruments i una sala dedicada a Giotto. En la Sala dels instruments hi trobaràs una col·lecció de Stradivarius i, un d’ells, té gravat l’escut dels Mèdici. En la planta superior de la Galeria de l’Acadèmia, hi ha una petita col·lecció de pintures del segle XV.
Fins aquí tot el què volia explicar-te sobre com visitar l’Acadèmia i lo què et trobaràs en el seu interior. Per mi, no existeix en el món escultura rival al David. Et convido a que entris a veure’l i comprovar-ho per tu mateix.
Sortirem de l’Acadèmia i anirem en direcció a la Piazza de San Marco. Hi arribarem recorrent uns 100 metres de la Via Ricasoli. En la piazza de San Marco es troba l’església barroca de San Marco com a símbol principal.
Després ens arribarem a la propera Piazza della Santíssima Annunziata, fent uns 3 minuts a peu per la Via Cesare Battisti, on es troba la Basílica della Santíssima Annunziata (a la que et recomanem entrar-hi) i l’Ospedale degli Innocenti (Hospital dels Innocents). Aquest edifici fou un orfanat de nens de Florència i és un excel·lent exemple del primer renaixement italià. Destaca la seva galeria amb arcs circulars i a sobre de cada columna es poden veure tons ceràmics que representen a nens en bolquers. Es tracta de l’Hospital per a nens abandonats més antic d’Europa, amb relleus de nadons de terracota d’Andrea della Robbia.
La Basílica de la Santíssima Annunciació també mereix una visita. Basílica on hi trobaràs una exaltació del barroc inusual. Els horaris d’obertura del temple son de 7:30 a 12:30h i de 16:00 a 18:30h. Adjuntem la pàgina web per l’actualització de l’informació donada.
3. Zona Centre
Continuarem el nostre passeig recorrent els carrers del centre històric, arribant-nos fins al Museu Casa di Dante, que es troba a 10 minuts en direcció sud (al riu), passant un altre cop per la Piazza del Duomo. Ens aturarem a davant de la casa natal de Dante, autor de la Divina Comèdia. Veurem únicament l’exterior o entrarem en la Casa-Museu, com preferim, en funció del temps que disposem.
Els horaris d’obertura de la casa-museu son de 10:00 a 18:00h, i els preus son de 8€ (5€ l’entrada reduïda). Adjuntem la pàgina web perquè actualitzeu la informació. L’entrada també està inclosa a la Firenze Card, per si la teniu.
Ens dirigirem a una nova casa museu que aquí sí que recomanem fervorosament de poguer entrar. Es tracta del Museo Nazionale del Bargello, ubicat a 140 metres de la Casa di Dante, a la Via del Proconsolo. Es tracta d’un museu que alberga una de les millors col·leccions d’escultures italianes. Només en visitar l’interior ja val la pena pagar-hi l’entrada. És un palau del segle XIII, un edifici molt interessant. És la seu del govern més antic de Florència.
Els horaris d’obertura son de les 8:15 a les 13:50h (excepte dimarts i diumenge que està tancat). Els dissabtes tanca a les 18:50h. El preu de l’entrada és de 9€ (2€ l’entrada reduïda), i per entrar pots fer-ho amb la Firenze Card que està inclosa. Adjuntem la pàgina web perquè pugueu tenir més informació.
Actualment, és un museu d’art on predominen les escultures. Hi ha sales dedicades a Miquel Àngel, Donatello i Cellini entre altres. Si t’agrada l’art, també el gaudiràs. Hi ha obres tant importants com el Baco de Miquel Àngel, el Mercuri de Giambologna o el David de Donatello. Si no ets molt entès en art, segur que també saps apreciar la bellesa d’aquestes escultures. Realment, son úniques. Aquí també tens la oportunitat de fer-hi una visita guiada en espanyol perquè el guia et vagi explicant les sales i les obres més importants de cada artista.
Dedicat a l’art medieval i renaixentista, el Museu Nacional del Bargello està ubicat en l’històric Palazzo del Podestà de Florència. Fou establert per decret reial el 22 de juny de 1865, el primer museu nacional d’Itàlia. Des del moment de la seva fundació, la col·lecció del Bargello va reunir algunes de les obres més importants de l’escultura renaixentista: obres mestres de Donatello, Luca della Robbia, Andrea del Verrocchio, Michelangelo Buonarroti i Benvenuto Cellini, extretes en gran part de la col·lecció Mèdici-Granducal. Posteriorment, els fons del museu es varen enriquir amb superbs exemples de bronzes, ceràmiques, ceres, esmalts, medalles, marfils, tapissos, segells i tèxtils, alguns de les col·leccions dels Mèdici i altres de convents suprimits o col·leccionistes privats. En el 1888, Louis Carrand, un antiquari de Lyon, va fer una de les donacions més importants, llegant al Bargello la seva col·lecció de més de 2.500 pintures i obres d’arts decoratives.
La visita al museu es desenvolupa en els tres pisos de l’edifici: en la planta baixa, els visitants poden admirar l’encantador panorama del pati del palazzo i la Sala di Michelangelo (Sala de Miquel Àngel), plena d’escultures de Miquel Àngel, Cellini, Giambologna i Bartolomeo Ammannati.
En el primer pis, la visita continua a través de la impressionant Sala di Donatello (Sala Donatello), que alberga les obres més famoses de l’artista florentí: David, Atis, San Jordi, “Marzocco” (l’emblema de la ciutat de Florència, un lleó que porta un escut amb la flor de lis), així com les escultures de ceràmica vidriada amb estany de Luca della Robbia, i les rajoles de bronze de Ghiberti i Brunelleschi per el famós concurs per dissenyar les portes del Baptisteri de Florència. Les sales posteriors alberguen les col·leccions d’art islàmic de la donació de Carrand, la Capella (amb el retrat més antic conegut de Dante Alighieri), la Sala degli Avori (Sala de Marfil), la Sala del Trecento (Sala del segle XIV) i la Sala delle Maioliche Italiane (Sala de Ceràmica Italiana).
L’últim pis alberga les col·leccions d’obres mestres d’Andrea i Giovanni della Robbia més importants del món, la Sala dei Bronzetti (Sala dels bronzes), la Sala di Verrocchio (Sala Verrocchio), la Sala del Medagliere (Sala de les medalles) i la Sala dell’Armeria (Sala d’armes i armadures), que mostra armes i armadures que varen sobreviure a la dispersió de l’Armeria dels Mèdici.
| Amb la reforma del Ministero dei Beni e delle Attività Culturali e del Turismo, iniciada en el 2014, el Museu Bargello es va convertir en una entitat autònoma, així com en la institució líder d’un consorci que inclou altres quatre museus florentins: la Capella dels Mèdici, el palazzo Davanzati, Orsanmichele i Casa Martelli. |
Sortint del museu anirem en direcció a la Piazza de Santa Croce, en un passeig d’uns 350 metres (uns 4-5 minuts passejant). Passarem pel carrer Borgo Dei Greci, 40, prop de la Piazza della Signoria, on ens hi trobarem la papereria Signum. Es tracta d’una botiga de regals, on pots trobar-hi des de postals antigues de Florència, a rètols, lupes, pòsters i mapes antics entre moltes altres coses.
4. Zona Sta. Croce
I continuant per la Borgo dei Greci, arribem a la Piazza Santa Croce, una bonica plaça rectangular amb elegants palaus del segle XVI, i l’església de Santa Croce (Santa Creu), coneguda com el Panteó de les glòries italianes, ja que té les tombes de Miquel Àngel, Galileo Galilei, etc…
Escollir què veure a Florència pot ser una feina molt àrdua, però la Basílica de la Santa Creu té moltes cartes al seu favor perquè l’escullis. La més important? Els enterraments que l’han convertit en el Panteó dels italians. Ugo Foscolo, un dels més grans poetes del país, la va definir, a principis del segle XIX, quan Italia encara no existia com a estat, “Tempio delle itale glorie”, el temple de les glòries itàliques. I és que aquí estan enterrats (o tenen cenotafis) alguns dels pesos pesats de l’art i la cultura del país. Et sonen Miquel Àngel, Galileo, Maquiavelo o Dante? Doncs això… La basílica de la Santa Creu t’espera a Florència.
El què ens portà fins allí fóren aquests monuments funeraris. Però, a l’entrar en l’església, varem descobrir que estava plena de joies arquitectòniques, escultòriques, pictòriques, etc… Un altre petit museu, com passa en molts dels temples florentins. Abans d’entrar en l’església, descobrirem algo més sobre la gran plaça a la qual treu el cap, anomenada, plaça de la Santa Creu. Aquí és on es juguen els tornejos de “calcio storico fiorentino”, una espècie de futbol tradicional, molt més agressiu que l’actual, nascut a Florència en el segle XVI i que encara es practica. Abans es jugava també en altres llocs de la ciutat, però fou aquí, en la plaça de la Santa Creu, on es va jugar el partit més famós, el del 17 de febrer de 1530. Els florentins varen jugar per demostrar el seu esperit combatiu i la seva falta de por durant el setge de l’emperador Carles V. Curiós, no?
L’església es va construïr, des de la seva primera capella en el segle XIII, fora de la muralla, en una zona pobre i pantanosa, així que espai no faltava, d’aquí que sigui tant gran. Hi ha encara edificis molt bonics, val la pena fer una volta per admirar-los de prop. En el centre d’aquesta plaça es va col·locar en el segle XIX, amb ocasió del V centenari del naixement de Dante, una estàtua dedicada al poeta. Ara està just al costat de l’església, per a permetre que es puguin jugar els partits de calcio storico. Es va moure aquí després de la gran inundació de Florència en el 1966.
També és on es celebrava el “Tutto Dante”, un recital comentat de Benigni de la Divina Commedia.
L’església franciscana més gran d’Europa es mereixia una façana a l’alçada de la seva grandiositat… però no la va tenir fins a quatre segles després de la seva consagració! L’església és de meitat del segle XV però la seva façana, encara que agradi i sembli gòtica, és, com la de la catedral, de la segona meitat del segle XIX. Si no t’ho diuen abans no te n’adones… Però allí està amb els seus marbres de colors: el blanc de Carrara, el verd de Prato (una altra ciutat Toscana) i el vermell d’Egipte. És curiós veure com era la façana abans en la pàgina web oficial de la Opera di Santa Croce. Si que ha canviat, no?
Una altra curiositat: abans de la nova façana, hi havia una escultura de Donatello decorant l’antiga. Es va treure i ara està en el museu de la òpera, visitable junt amb l’església, és una escultura en bronze de San Ludovico de Tolosa. Però anem a les tombes de la basílica de la Santa Creu, que per aixì és famosa l’església, per tenir enterrats aquí a uns quants italians cèlebres. Quan portis una estona per la basílica, et donaràs compte de que tant l’església com el seu claustre estan plens de tombes. Al principi, la basílica tenia sepulcres de famílies de zones properes i en el segle XV va començar a ser lloc d’enterrament de florentins il·lustres, com els cancillers de la República de Florència. I després arribaren els famosos…
Fou en el 1564 quan es va aixecar aquí el monument funerari dedicat al que seria un dels artistes més coneguts de tots els temps: Miquel Àngel, Michelangelo Buonarroti. L’encarregat de l’obra, com no, Giorgio Vasari, un dels favorits dels Mèdici i, per això, molt prolífic, encara que no dels millors artistes de l’època, tot s’ha de dir. Què pensaria Miquel Àngel si pogués veure la seva tomba? Vasari era un gran admirador de Miquel Àngel i en el seu monument funerari va representar les tres arts que va practicar el geni toscà: arquitectura, pintura i escultura. Aquesta última, la que Miquel Àngel creia que era la major de les arts, és la que plora la seva mort.
Una altra dada curiosa: Galileo Galilei fou batejat el dia de la mort de Miquel Àngel. I els seus monuments funeraris estan just un enfront de l’altre. A més, les restes mortals de Galileo es varen traslladar aquí un 12 de març a les 6 de la tarda, en el dia i hora exactes en els que s’havia sepultat les restes de Miquel Àngel quasi dos segles abans, com per donar continuïtat a aquest homenatge de dos genis toscans… Sí, hi ha milers de curiositats sobre els enterraments d’aquesta església!
En el monument fúnebre de Galileo es poden veure les personificacions de la geometria i de l’astronomia. Però falta una de les estàtues previstes inicialment: la de la filosofia, l’Església per allí no va passar. Va reconèixer a Galileo com a geòmetra i astrònom però no com a filòsof, o sigui estudiós dels mecanismes de la naturalesa. Algunes curiositats més de les que te n’assabentes després.
En la basílica també hi està el cenotafi de Dante Alighieri (la seva tomba, com ja sabíem, està a Ràvena), amb la primera representació personificada en una dona d’Itàlia. Dante havia estat molt poc considerat a Florència anteriorment, aquest monument se li va dedicar a principis del segle XIX quan ja començava el procés d’unificació del país.
De finals del segle XVIII és el monument funerari a Maquiavelo, Machiavelli en italià, que en el seu temps fou exiliat i que havia parlat també d’una possible unificació d’Itàlia. Altres tombes son les del compositor Gioacchino Rossini, el poeta Ugo Foscolo (sí, el que va parlar del “temple de les glòries itàliques”), i el dramaturg Vittorio Alfieri. Tots emblemes de la italianitat que els italians conèixen molt bé. I, des del punt de vista artístic, una de les més valuoses és la de Leonardo Bruni, de l’artista Rossellino.
Una última curiositat: l’estàtua de marbre “Llibertat de la poesia” de Pio Fedi, part del monument funerari a Giovan Battista Niccolini, de finals del segle XIX, hauria inspirat al creador de l’Estàtua de la Llibertat…
Però no et trobaràs només amb tombes en l’interior de la basílica de la Santa Creu de Florència. L’església gòtica, amb els seus 40 metres d’alt i 100 de llarg (que es diu ràpid), malgrat ésser bastant sobria, és un enorme joier.
De fet, les seves joies artístiques més valuoses no son les seves tombes. Els frescos de les capelles Bardi i Peruzzi, de Giotto (un dels artistes més coneguts d’Itàlia del segle XIV, considerat precursos i inspirador del Renaixement), son una d’elles. Fíxa’t en totes les expressions dels frares que rodegen San Francesc, que acaba de morir, en la capella Bardi. Una curiositat més: aquí fou on, per primera vegada, el cel es va pintar de blau i no d’or en l’Edat Mitjana.
Una altra joia medieval és el crucifix de l’artista Cimabue, del segle XIII. Per cert, passant al Renaixement, també hi ha un crucifix de Donatello, a més d’una Anunciació del gran escultor renaixentista. Del Renaixement és també el púlpit, de Benedetto da Maiano.
I llavors està la joia arquitectònica renaixentista de l’església: la capella Pazzi, de Brunelleschi, sí, el de la cúpula del Duomo, que també va projectar el segon claustre de l’església.
I molt més… hem de dedicar-li una bona estona a la basílica de la Santa Creu! Última curiositat: la bellesa de la capella Niccolini, una altra capella de l’església, seria la que hauria causat a Stendhal aquest malestar que es coneixeria més tard com a “síndrome de Stendhal”. Ara no es pot visitar, justament per evitar que altres es contagiïn d’aquesta “malaltia”, o fingeixin o es convencin de fer-ho.
L’horari d’obertura de la Basílica és de dilluns a dissabte de 9:30 a 17:30h, i diumenges i festius de 12:30 a 17:45h. El preu per accedir-hi és de 8€ (6€ l’entrada reduïda), i amb la Firenze Card hi entres gratuïtament. Adjuntem la seva pàgina web.
Visitat el complexe de la Basílica de la Santa Croce, potser tindràs gana i s’acostarà l’hora de sopar. Per això aprofitarem i ens acostarem al proper Mercat de Sant’Ambrogio. Es troba a 600 metres (7 minuts a peu) de la Basílica, i és l’alternativa al Mercato Central. Ideal per a provar el menjar típic. És menys turístic que el Mercat Central, però al nostre criteri, és més autèntic.
I fins aquí la ruta per Florència en el dia d’avui. Adjuntem el recorregut del dia d’avui en un mapa de google maps, a modo indicatiu. També, per veure les atraccions i monuments de la ciutat de Florència, heu d’anar al mapa de la pàgina d’inici del viatge, on hi son tots.