I arriba el primer dia de visites a Edinburgh. La intenció d’aquest primer dia és visitar el màxim d’atraccions de la Old Town, la ciutat vella d’Edinburgh.
No hi ha millor lloc per començar a explorar Edinburgh que la Old Town, la ciutat vella. Aquesta zona, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és una de les més fascinants de la ciutat, i també una peça clau per entendre la seva història. Aquí tens una completíssima ruta per la Old Town d’Edinburgh en un dia.
Desxifrant la old Town
Benvingut a la Old Town. Aquest barri no podria explicar-se sense la Royal Mile, la seva artèria principal. La Royal Mile s’extén al llarg de 1,8 kilòmetres, i té 4 trams (d’oest a est: Castlehill, Lawnmarket, High Street, i Canongate). Connecta el castell d’Edinburgh, alçat sobre una roca volcànica en l’extrem oest, amb les ruïnes de l’abadia de Holyrood i el Palau de Holyroodhouse, en l’extrem est.
La Royal Mile atravessa la Old Town
En els segles XVI i XVII, Edinburgh s’articulava al voltant de la Royal Mile i sofria un greu problema de superpoblació. Els habitants s’amuntegaven en precaris edificis de varies plantes i vivien en condicions insalubres i poc segures.
Aquest problema urbanístic va propiciar la creació de la New Town, un nou barri al nord del nucli antic que va permetre l’expansió de la ciutat. Encara que, després de la ampliació d’Edinburgh, la densitat de població de la Old Town va baixar, l’esquelet d’aquella ciutat abarrotada ha perdurat fins als nostres temps.
Passeja per la Royal Mile avui en dia, poblada de visitants i botigues de souvenirs, i encara distingiràs construccions compactes, carrerons estrets i foscos (coneguts com a “closes”), teulades pintades de petits detalls, voltes i passadissos subterranis…
Històrica, bella i enigmàtica, explorar la Old Town és acostar-te a l’essència d’Edinburgh.
Matí del primer dia a Edinburgh: La Royal Mile y Grassmarket
Després d’esmorzar contundentment, comença el dia en el Castell d’Edinburgh. Des del punt de vista històric, es tracta d’una visita imprescindible, i les vistes de la ciutat des dels diferents nivells son magnífiques. Però tingues en compte que una visita completa a les estances i racons de la fortalesa poden agafar-nos de 2 a 3 hores. Nosaltres disposem del temps suficient i anirem a visitar el castell. Si no disposes del temps suficient, acosta’t a l’esplanada, des d’on gaudiràs d’unes boniques vistes del nord i el sud d’Edinburgh (excepte a l’estiu, quan en aquest lloc s’instal·len les grades del Festival Military Tattoo), i acte seguit comença a baixar per la Royal Mile.
Nosaltres, però, anem a visitar el castell en 10 curiositats.
10 curiositats del castell d’Edinburgh
Realitzem una visita exposant les 10 curiositats més interessants que amaga el castell d’Edinburgh:
- L’espionatge de la reialesa del segle XV es deia Laird’s Lugs
Encara que no tant sofisticades com les històries d’espionatge que esquitxen les notícies avui en dia, en el segle XV, els monarques ja contaven amb tècniques efectives per agusar l’oïda i recaptar informació. En el castell d’Edinburgh, al rei Jacob IV no se li escapava res gracies a les Laird’s Lugs (Lord’s ears, és a dir, “les orelles del rei”), una petita obertura en la paret de pedra que comunicava amb el Gran Saló del Castell i permetia escoltar, sense ser vist, les conversacions que allí hi tenien lloc durant les reunions importants. Expliquen que segles després, quan l’expresident soviètic Mikhail Gorbachev preparava la seva visita al castell en el 1984, el KGB va demanar que els Laird’s Lugs es tapiessin per raons de seguretat.
2) Tots els dies a les 13:00h es dispara el One o’clock Gun
Si estàs passejant per Edinburgh i de cop et sorprèn un baluern so, el més probable és que sigui el One o’clock Gun, un canó que es dispara a la una en punt des del Castell.
El so ressona per tota la ciutat tots els dies, excepte els diumenges, el dia de Nadal i Divendres Sant. L’origen es remunta a 1852, quan a Calton Hill, en el monument a Nelson, es va instal·lar una bola del temps que queia a diari a les 13:00h perquè, al veure-la des de les aigües del fiord de Forth, els mariners ajustessin els cronòmetres. Però, en Edinburgh és molt típica la boira procedent del mar (el haar), que impedia la visibilitat molts dies. Així que, en el 1861, per acompanyar la senyal visual de Calton Hill, es va començar a disparar-se el One o’clock Gun, tot un clàssic edinburguès que pots presenciar en directe en el Castell.
3) Les mascotes dels soldats tenen el seu propi cementiri
Un dels racons més curiosos de l’Edinburgh Castle és el cementiri de mascotes, una petita terrassa replena de tombes que pots contemplar des de dalt. Es va crear en el 1840 perquè els soldats poguessin enterrar a les seves mascotes, en especial gossos, en les èpoques en les que el castell estava aïllat de l’exterior. En Escòcia només existeix un altre cementiri de mascotes de militars, que es troba a Fort George, prop de la ciutat d’Inverness.
4) En el castell hi visqué un elefant
Sí, com ho llegeixes. Encara que avui en dia seria impensable, en el 1838, el regiment nº78 de Highlanders va tornar de Sri Lanka amb un animal singular en latituds escoceses: un elefant. En aquella època, per desgràcia, era habitual que s’aprofités la fortalesa d’aquests animals amb propòsits militars. Els Highlanders el varen adoptar i varen decidir que visqués en el castell d’Edinburgh amb ells, però la història no acaba aquí. Si preguntes als guies del Castell, t’explicaran que l’elefant i el seu cuidador acudien a la cantina, i l’home engolia litres i litres de cervesa i llavors es tombaven a dormir en els estables. D’aquesta història han sobreviscut tant sols un croquis que va dibuixar un veí d’Edinburgh, amb l’elefant i el regiment seguits per un grup de nens, i uns quants dits del pobre animal, ambdós exposats en el National War Museum, dins del Castell.
5) La capella de Santa Margaret és l’edifici més antic d’Edinburgh
La capella de Santa Margarida es va construir al voltant de 1130, i no tant sols és l’edifici més antic del Castell, sinó també una de les estructures més ancianes de la ciutat. Quan no acull batejos o casaments, pots entrar en la petita nau i gaudir d’uns instants de pau.
Santa Margarida es va convertir en reina d’Escòcia en 1070, després del seu casament amb el rei Malcom III. Era una dona molt devota i, anys després de la seva mort, el seu fill, el rei David I, va decidir alçar la Capella de Santa Margarida en el castell d’Edinburgh en honor a la reina. Amb els anys va caure en l’oblit, la estructura va sofrir danys i es va oblidar, encara que en el segle XIX es va restaurar. A les parts originals d’estil romànic, com l’arc, se li han sumat altres detalls moderns, com les vidrieres.
6) El fantasma del castell és un gaiter
Com a tota fortalesa amb segles d’història a les seves espatlles, al castell d’Edinburgh no li falta una bona col·lecció de llegendes escruixidores. Però la més repetida, sens dubte, és la del Lone Piper, el gaiter solitari. La llegenda explica que segles enrere, al descobrir que a sota el castell hi existien túnels subterranis per connectar-lo secretament amb altres parts d’Edinburgh, manaren a un jove gaiter a explorar-los. I no a un jove qualsevol, sinó a un gaiter, perquè toqués mentre caminava i, així, poguessin saber a on es trobava des de la superfície. Així fou…fins que la música va acabar abruptament. Ningú mai va tornar a veure el gaiter. Des de llavors, hi ha qui assegura sentir el so de les gaites, com un lament, aflorant des de lo més profund de la fortalesa, on el gaiter solitari va quedar atrapat per sempre…
7) Prohibit el pas a estudiants supersticiosos
A més de fantasmes, en l’Edinburgh Castle hi ha lloc també per a supersticions. Una de les més conegudes adverteix als estudiants de la ciutat de que tinguin molt de compte al visitar el castell d’Edinburgh: si creuen les portes de la fortalesa abans de graduar-se, tindran mala sort en els exàmens. Si estàs estudiant a Edinburgh i no visites el castell, segur que no és per superstició, sinó per el preu de l’entrada. Però, per si a cas, també diuen que fregar el dit del peu de l’estàtua de Hume, en la Royal Mile, dóna bona sort en els estudis. Així que, si vols equilibrar la balança, en quant surtis del Castell fes-li una visita a Hume. Segur que la combinació d’història i saviesa no falla!
8) La pedra del destí ha protagonitzat coronacions, xantatges i furts
Unes de les peces clau que alberga el castell d’Edinburgh son els Honors d’Escòcia (la corona, el ceptre i l’espasa de l’estat), les joies que s’utilitzaven per a coronar als reis escocesos. Junt a elles s’exposa, en el Royal Palace, la Pedra del destí, o Pedra de Scone, considerada una relíquia de gran simbolisme. Durant segles, la pedra va presenciar la coronació dels monarques d’Escòcia, fins que, en el 1296, el rei anglès Edward I la va incorporar en el seu tron, iniciant així un afront polític entre anglesos i escocesos per el seu control.
Algunes històries asseguren que, en aquella època, la Pedra del destí es va ocultar i es va intercanviar per una altra, sent possible si tens en compte que en realitat és, malgrat del seu valor simbòlic, tant sols un bloc de pedra sorrenca. Verídic o no, el cert és que va seguir protagonitzant peripècies. El dia de Nadal de 1950, quatre estudiants escocesos varen irrompre a l’abadia londinenca de Westminster i varen robar la cobejada pedra per a retornar-la a Escòcia, amb la mala sort de que, mentre la traslladaven, va caure i es va partir en dues. Després de moltes aventures per el Regne Unit, finalment la dipositaren en la abadia d’Arbroath sota la custodia de l’església escocesa, qui la va retornar a Westminster. A aquest insòlit episodi es va dedicar inclús una pel·lícula, Stone of Destiny.
Els escocesos van tenir d’esperar fins al 1996 perquè el govern anglès retornés la Pedra de Scone a la seva terra. Avui en dia pots veure-la en el Castell: només l’abandonarà el dia en el que es coroni un monarca en l’abadia de Westminster.
9) Cents de bruixes moriren cremades en l’esplanada
Des de 1563 fins al 1722, s’estima que en el lloc que avui ocupa l’esplanada del castell varen cremar a més de 200 persones per bruixeria, en especial a dones. Edinburgh fou la ciutat amb més execucions per bruixeria d’Escòcia: la majoria de suposades bruixes morien estrangulades abans de que les cremessin en la foguera a Castlehill. En record a les víctimes, en un racó de l’esplanada es va instal·lar el Witche’s Well (el pou de les bruixes), una petita font amb figures gravades que simbolitzen la dualitat entre el bé i el mal.
10) Aquí va néixer el primer rei d’escocesos i anglesos
El 19 de juny de 1566, la cèlebre reina escocesa Mary Queen of Scots (Maria Estuardo) va donar a llum al seu únic fill, Jacob IV, en una de les habitacions del Castell. Un any més tard, Mary fou engarjolada i obligada a abdicar en favor del petit, que amb un any fou proclamat rei de Escòcia.
En el 1603, es donà la circumstància de que la última Tudor, Isabel I, va morir sense descendència. Donat que Jacob descendia del rei Enric VII d’Anglaterra a través de Margarida Tudor, es va proclamar llavors rei d’Anglaterra i Irlanda.
Així fou com, durant 22 anys, Jacob VI i I va regir Escòcia, Anglaterra i Irlanda. A partir de llavors, els monarques varen començar a regnar de forma conjunta en tots els territoris. Malgrat de que per el Castell han passat varis monarques, la majoria ha viscut en el palau de Holyrood, en l’altre extrem de la Royal Mile, on encara avui s’allotja la família reial quan visita Edinburgh. La residència és menys elevada, menys freda i no està tant assotada per el vent com la roca del Castell.
Des de lo més alt del Castell, pots veure tot Edinburgh
Aquesta última no és una curiositat com tal. Però no li farem justícia al castell d’Edinburgh si no acabéssim l’article amb aquestes precioses vistes de la ciutat (sens dubte, és un dels millors miradors d’Edinburgh).
Un cop visitat el castell d’Edinburgh, començarem a baixar per la Royal Mile: En aquest primer tram hi trobarem diferents museus, com el Scotch Whisky Experience, un amè recorregut per el procés d’elaboració del whisky, és com el museu del whisky escocès, amb tast i degustació, i varis tours (el més econòmic és el The Silver Tour, que val £19 per persona), o la Camera Obscura and the World of Illusions, ideal si viatges amb nens: es tracta d’una col·lecció d’il·lusions òptiques que conta, en lo alt de la torre, amb uns miralls refractors que permeten veure Edinburgh des de diferents angles (els preus son de £18,95 pels adults i £14,95 els nens de 5 a 15 anys).
Molt a prop, veuràs The Hub, una antiga església gòtica que avui en dia serveix de seu per l’Edinburgh International Festival.
Arribats en aquest punt, veuràs que en ambdós cantons de la Royal Mile comencen a aparèixer carrerons (coneguts com closes o wynds) de tot tipus. Alguns son privats i allotgen restaurants, altres son tant foscos que no permeten veure què hi ha més enllà. El nostre consell és que siguis curiós i els exploris: alguns recompensen amb vistes del centre, altres et portaran a tranquil·les placetes amagades entre els edificis… En les closes radica gran part de l’encant de la Old Town. Un dels més especials d’aquest tram és “Lady Stair’s Close”, que et condueix al Museu dels Escriptors, i les casetes de Ramsay Gardens també son molt pintoresques.
Ara et mostrarem una recopilació dels 10 carrerons amb més encant de la Royal Mile:
- Tweeddale Court:
Davant de l’Scottish Storytelling Centre s’amaga un dels nostres carrerons preferits, Tweeddale Court. Avui en dia, la casa que s’alça en el fons, la Tweeddale House, és la seu de la revista The List. Però, des de que es va construir, en el segle XVI, molts inquilins han passat per el carreró i deixat la seva empremta arquitectònica.
I també alguna que altra història macabra: en aquest carreró hi va tenir lloc un dels assassinats sense resoldre d’Edinburgh. En el 1806, allí es va trobar el cadàver cosit a ganivetades d’un missatger del banc que transportava més de £4000 en efectiu. El curiós? Un temps després, els diners es varen descobrir amagats en una paret… Fixa’t en la porta i descobriràs el rastre d’un altre inquilí menys misteriós: veus el nom de la impremta de Oliver & Boyd en la llinda? A més, en el balcó de l’esquerra sobreviu un muntacàrregues, un altre record de la mateixa època.
Una altra curiositat de Tweeddale Court és que es creu que el mur de la dreta forma part de la King’s Wall, una de les antigues muralles de Edinburgh. Aquest carreró també va ésser escenari d’Outlander a Edinburgh.
2) Dunbar’s Close:
Coneixes els jardins secrets de la Royal Mile? Descobrir que darrere d’un dels carrers més bulliciosos de la ciutat oculten petits oasis fou, una sorpresa increïble. D’entre tots ells, el jardí de Dunbar’s Close és un dels més bonics.
Malgrat de que solament té unes dècades, el varen dissenyar seguint el model de jardins del segle XVII (per aquell aleshores, els ciutadans més adinerats d’Edinburgh s’havien establert en l’àrea de Canongate en busca d’espai i calma, i en la zona existien molts d’aquests espais verds). És una delícia endinsar-te en el plàcid Dunbar’s Close i assaborir la tranquil·litat a solament uns metres del cor d’Edinburgh.
3) Advocate’s close:
Si recorrent la Royal Mile t’atures a l’alçada de la catedral de Sant Giles i mires cap al nord, davant teu apareixerà una imatge de postal: un carreró estret emmarcant, al fons, el monument a Scott.
Es tracta d’Advocate’s Close, un carreró que es remunta al segle XVI. Però no et conformis amb la foto més típica i recorre tots els seus trams fins a desembocar a Cockburn Street. Gràcies a una renovació recent, els edificis històrics d’Advocate’s Close avui alberguen oficines i negocis, i els detalls arquitectònics moderns contrasten amb petits testimonis del passat, com les inscripcions en les llindes de les portes.
4) Lady’s Stairs Close:
Al contrari que en altres dels seus companys menys coneguts, en el pintoresc Lady Stair’s Close és habitual trobar molts de visitants. En part, és degut a la seva proximitat al Castell, però, sobretot, al fet de que allí es troba el “Writer’s Museum”, un petit però fantàstic museu gratuït dedicat a tres grans escriptors escocesos: Sir Walter Scott, R.L.Stevenson i Robert Burns.
Lady Stair’s House, la preciosa casa que alberga el museu i que dóna nom al carreró, data de 1622, encara que la característica torre es va afegir en una reforma uns segles més tard. Enfront d’ella, en el terra, fixa’t en Makar’s Court, un sender literari format per cites d’escriptors inscrites en la pedra.
Després de visitar Lady Stair’s Close i el Museu dels escriptors, et proposem que t’endinsis per darrera del museu cap a James Court, el següent carreró de la Royal Mile que explorarem.
5) James Court:
James Court no és tant pintoresc com el seu veí, però ho recompensa amb una onada de tranquil·litat i amb un passat curiós. Aquesta placeta s’edificà amb llars de luxe fins al 1725, el que va suposar enrunar varis closes. Res estrany en aquella època: amb un Edinburgh abarrotat i sense la New Town, tenir espai, calma i una certa neteja era el major dels privilegis.
I els habitants cèlebres no tardaren en arribar, entre ells, el filòsof David Hume.
Per desgràcia, un incendi va arrasar James Court en el 1857, i gran part de la plaça es va haver de reconstruir. Però encara guarda detalls curiosos: fixa’t en l’edifici que hi trobaràs en el cantó oposat del Museu dels Escriptors. En la paret, es distingeix part dels graons de pedra de la casa. Veus que en un d’ells és molt més alt que els demés?
En algun tour expliquen que son burglar steps, una espècie de graons antirobatori. Un lladre es cola de nit en la llar i puja en compte les escales, però, al trobar un graó amb una alçada molt més alta de lo esperada, ensopega, i d’aquesta manera alerta als amos de la casa.
Durant molt de temps la gent es pensava de que era una anècdota sense base històrica, però fa poc, durant una visita d’aquest mateix edifici per la part de la Royal Mile (s’anomena Gladstone’s Land i és un museu del National Trust for Scotland) ens varen confirmar que així és. Una de les moltes curiositats d’Edinburgh.
6) Trunk’s Close
Trunk’s Close és un d’aquests carrerons de la Royal Mile que passen desapercebuts a ulls de la majoria dels vianants. Però com que ens agrada colar-nos a tots i a cadascun… Anem a descobrir què s’amaga en aquest.
Les primeres referències històriques es remunten en el segle XV. Avui en dia és la llar de la Scottish Book Trust, que promou la literatura, i de la Cockburn Association, que té com a objectiu mantenir la bellesa d’Edinburgh i convertir-la en una ciutat agradable per a tot el món.
Aquesta última organitza tots els anys una iniciativa fantàstica, els dies de portes obertes a Edinburgh. El carreró és privat, però solen obrir-lo a tot el món unes hores al dia. Si tens sort i el trobes obert, t’animem a entrar-hi i a descobrir un jardí circular banyat en silenci, amb alguna sorpresa com una petita escultura d’un gall amb ulleres.
7) White Horse Close:
Situat quasi al final de la Royal Mile, molt a prop del Holyrood Palace, White Horse Close és un dels carrerons més bonics d’Edinburgh.
Encara que el fotogènic pati de casetes que hi trobaràs avui en dia es remunta a una restauració dels anys 60, les pedres de White Horse Close podrien explicar-nos una llarga història: des de les cavallerisses del palau de Holyrood fins al punt de partida dels transports que connectaven Edinburgh amb Newcastle i Londres. Sense oblidar, clar, la posada que es creu que donà nom al carrer, que proveïa de whisky i menjar als viatgers famolencs.
Avui en dia, la calma regna entre les casetes.
8) Bakehouse Close:
Recórrer la Royal Mile d’un extrem a l’altre implica varis viatges en el temps. Però si vols transportar-te a un bocí de l’Edinburgh de fa uns segles sense a penes altres visitants al voltant, et recomanem visitar Bakehouse Close.
Aquest carreró és un dels millors conservats de la ciutat. Des de l’arc d’entrada fins als edificis que el delimiten, en aquest racó et sentiràs lluny de la resta d’Edinburgh…
No és difícil entendre perquè el varen escollit com un dels escenaris d’Outlander, veritat? Per completar aquest viatge al passat, visita el museu veí, el Museu d’Edinburgh (gratis), per conèixer com els habitants de la capital escocesa vivien i treballaven.
9) Riddle’s Close:
A la mateixa alçada que Lady Stair’s Close, però en el cantó oposat de la Royal Mile, s’amaga Riddle’s Close.
La seva proximitat al castell d’Edinburgh no impedeix que la tranquil·litat immergeixi cada una de les pedres del carreró, que condueix a Riddle’s Court, una llar que es remunta al segle XVI-XVII i que ha allotjat a personalitats com el rei Jacob VI d’Escòcia o el filòsof David Hume. Avui en dia, la restaurada Riddle’s Court compleix varis propòsits (casaments, conferències,…), però a vegades obre al públic. Hi trobaràs la informació detallada en la seva web.
10) Ramsay Garden i Patrick Geddes:
Per tancar aquesta recopilació de carrerons de la Royal Mile, volem parlar-te de Ramsay Garden, un racó encantador a solament uns passos del castell d’Edinburgh. Aquesta col·lecció de llars també és visible des de Princes Street: les seves inconfusibles façanes blanques amb detalls vermelloses destaquen entre els demés edificis de la Old Town.
Malgrat de que es tracta d’un bloc residencial, no de un close, té molt a veure amb alguns dels carrerons dels que et parlem en l’article i en la resta de guies d’Edinburgh. La raó? El responsable de Ramsay Garden actual fou el botànic i urbanista Patrick Geddes. L’escocès es va dedicar a la renovació de la Old Town després de que es degradés durant l’època victoriana: zones empobrides, edificis en pèssimes condicions, carrerons estrets i inhòspits… Geddes va renovar edificis, va obrir carrerons per crear patis i retornar jardins a la ciutat i va redissenyar llocs com Riddle’s Court o White Horse Close. En part gràcies a ell, avui podem gaudir d’espais que d’una altra manera, tal vegada ja no existirien, així que mereix un espai en el nostre article.
I fins aquí aquesta llista a la que, si no poséssim fre, podria ser quasi infinita…
Segueix per la Royal Mile fins a trobar la Catedral de St. Giles, on el predicador John Knox va establir l’església presbiteriana escocesa. L’entrada és gratuïta, i l’interior mereix un passeig. Ets capaç de trobar els àngels tocant la gaita en l’interior de la Thistle Chapel? També s’ha de dir que es pot pujar a la torre des de la qual tindràs grans vistes. El preu per pujar a la torre és de £6 per persona.
A la sortida, potser observes a algú fregant el dit gros del peu a l’estàtua al filòsof David Hume: es diu que dóna sort en els estudis.
En aquests moments et trobes sobre una encisadora part de la ciutat: The Real Mary King’s Close, la ciutat subterrània, formada per un complex de carrerons que quedaren sepultats per les noves construccions. Durant molts anys varen romandre tapiades. Avui en dia, aquest lloc subterrani és una atracció turística plena de llegendes i històries. Si vols visitar-la, ofereix tours en espanyol i obre fins tard, així que pot ser un bon pla per a més endavant. L’atracció, durant els mesos d’estiu està oberta de 9:30 a 21:45h, i els preus son de £18,95 els adults i £12,45 els nens de 5 a 15 anys. L’entrada familiar val £54.
Des d’aquest punt, retrocedeix alguns metres en direcció al castell, i quan arribis al xamfrà amb el pont George IV Bridge, tomba a la dreta i comença a baixar per Victoria Street. Amb les seves façanes de colors i les seves botigues independents, és un dels carrers més pintorescs d’Edinburgh.
Al final de Victoria St hi trobaràs la zona de Grassmarket, dominada per un passeig i una plaça per als vianants plena de bars i restaurants. Avui és un racó molt agradable, però, amaga una història macabra, doncs abans, era un escenari d’execució pública, i fins al 1784, molts presos moriren penjats aquí per delictes o acusacions de bruixeria.
Grassmarket és un lloc perfecte per a menjar a Edinburgh: els restaurants, encara que turístics, solen ser més econòmics que en la Royal Mile. I si fa bon dia, hi ha molts pubs tradicionals a on seure o prendre una pinta, com “The Last Drop” o “The Black Bull”.
Si arribes fins al final del passeig, puja les escales de The Vennel per a veure les restes de la muralla d’Edinburgh i prendre una foto molt especial del castell. Per nosaltres, aquest és un dels millors llocs on prendre fotos d’Edinburgh.
Tarda del primer dia a Edinburgh: La Old Town i Canongate
Després d’aquest passeig per Grassmarket, la ruta per la Old Town d’Edinburgh segueix cap a Candlemaker Row, un carrer que es troba en el lloc oposat de Victoria Street i condueix de nou cap a la Old Town.
A mà dreta, puja les escales que entren al plàcid cementiri de Greyfriars, potser el més conegut d’Edinburgh per les llegendes d’algun que altre habitant de l’inframon i per la història del gosset Bobby que, segons diuen, durant anys va velar fidelment la tomba del seu amo en aquest mateix lloc. Si ets fan de Harry Potter, no marxis del cementiri sense trobar la tomba de Voldemort.
Després de passejar per els terrenys, pren la sortida principal i hi trobaràs l’estàtua de Bobby junt al pub del mateix nom. Veuràs que alguna gent li frega el nas, però no és cap tradició: és alguna cosa que va començar fa pocs anys i els habitants de la ciutat demanen que no es faci, ja que cada poc temps tenen que repintar-la.
Si encara no has menjat, és el moment de fer-ho. Et trobes en ple ambient universitari, a un pas dels edificis històrics de la Universitat d’Edinburgh en Potterow, i els carrers col·lindants (George IV Bridge, Forrest Road, Chambers St, South Bridge) alberguen una oferta gastronòmica molt variada i per a totes les butxaques: kebabs, cafeteries on provar la sopa del dia, buffets asiàtics, restaurants…
Una de les cafeteries més famoses de la zona, per la seva connexió amb Harry Potter i J.K.Rowling, és “The Elephant House”, en George IV Bridge. Una altra opció, si el dia és bo, és comprar menjar per a emportar i acostar-te a l’enorme parc dels Meadows, a uns 5 minuts a peu.
Si ja has recarregat bateries, toca visitar un museu gratuït que fascinarà a petits i a grans: el National Museum of Scotland, a Chambers St. Les extenses col·leccions d’història, naturalesa i ciència permeten deambular per les diferents plantes durant hores, però si disposes de poc temps, dóna una passejada per la primera planta i agafa l’ascensor per pujar a la Rooftop Terrace, on gaudiràs d’una fantàstica terrassa panoràmica.
Fixa’t en l’entramat de teulades d’Edinburgh i intenta traçar, des de dalt, el camí que has caminat fins ara en aquesta ruta per la Old Town: segur que ja reconeixes molts dels punts del centre.
A la sortida del museu, segueix per Chambers Street fins arribar a South Bridge, un dels carrers principals que connecta el centre amb el sud de la ciutat. Segueix aquesta animada artèria cap al nord, i para’t en les múltiples botigues i charities (botigues de segona mà) que aquí et trobaràs, i aviat arribaràs a la intersecció amb la Royal Mile.
És moment d’explorar Canongate, l’extrem est d’aquesta històrica avinguda. Les closes segueixen obrint-se entre els antics edificis de pedra, amb l’encant afegit de que, en aquest tram, algunes amaguen sorprenents jardins. Atura’t a Tweeddale Court o en algun d’aquests carrerons de la Royal Mile.
Si encara estan oberts, també pots aprofitar per fer una breu visita a algun dels museus de la zona, com el de la Infància o el d’Edinburgh: l’entrada és gratuïta i et permetran conèixer una mica més sobre la ciutat.
Aquí també hi trobaràs l’església de Canongate, en el cementiri del qual està enterrat el economista i filòsof Adam Smith.
Quasi al final de la Royal Mile, t’esperen dos dels carrerons més captivadors: White Horse Close i Dunbar’s Close. El primer s’obre a un pintoresc pati de veïns; el segon desemboca en uns idíl·lics jardins a l’estil del segle XVII.
Al final de la Royal Mile s’aixequen dos edificis emblemàtics: el Parlament escocès, dissenyat per l’arquitecte català Enric Miralles, una construcció controvertida que vol fondre’s amb la naturalesa escocesa, i el palau de Holyroodhouse, que data de 1128 i al llarg dels segles ha servit com a residència als reis i reines d’Escòcia.
Avui en dia és la residència oficial de la família reial a Escòcia. Si encara no ha tancat i et ve de gust, pots comprar una entrada per explorar el palau i les ruïnes de l’abadia agustina. Tingues en compte que la visita (que és per lliure i amb audio-guia) et portarà un poc més de 1 hora. Els horaris durant els mesos d’estiu son de 9:30h a 18:00h, i els preus son de £16,50 pels adults, £9,50 pels nens i £42,50 el pack familiar.
Si no, pots dedicar una estona a passejar per l’extens parc de Holyrood i arribar fins al llac proper de St Margaret’s.
Si encara queden hores de llum, des del parc pots pujar cap als penyals dels Salisbury Crags i el turó de Arthur’s Seat, el punt més elevat de la ciutat. Ambdues ofereixen unes de les millors vistes d’Edinburgh, precioses en especial al capvespre. Pujar i tornar a baixar d’Arthur’s Seat et portarà aproximadament unes dues hores.
Arthur’s Seat s’alça en el parc de Holyrood, al sud-est d’Edinburgh, i com delaten les seves roques fosques i escarpades, és d’origen volcànic. Però el mantell de vegetació que cobreix Holyrood Park també s’estén fins a aquest turó. Depenent de en quin moment de l’any la visitis, la trobaràs tenyida de groc, de verd intens o d’ocre. Malgrat el desnivell, pujar a Arthur’s Seat és una excursió apta per quasi tot el món. Encara així, tingues en compte aquests consells:
- Reserva-li unes 2-2:30h: En pujar i baixar tardaràs menys, però segur que voldràs parar a treure alguna fotografia per el camí i asseure’t a gaudir de les vistes en la cima.
- Porta calçat adequat. Si ha plogut, molt freqüent a Edinburgh, els camins s’enfanguen i les roques son relliscoses així que necessitaràs una bona adherència.
- Segueix el camí principal (si vols). Per a pujar a Arthur’s Seat, hi ha varis camins i senders. La majoria no estan senyalitzats, i veuràs que hi ha gent que agafa dreceres per llocs molt empinats. Si vas pels camins principals no et lliuraràs de les pendents, però se segueixen amb major facilitat.
- Escull un dia sense molt vent. Sí, a Edinburgh, això pot ser un repte. Però si puges en un d’aquests dies en els que bufa un aire que tomba, en la cima s’intensifica i no pots gaudir bé del paisatge. Una mica de vent està bé; de fet, en el parc de Holyrood és comú veure a gent fent volar estels.
- Emporta’t alguna cosa de menjar i beure per descansar una mica un cop estiguis a la cima.
Pujar a Arthur’s Seat des del Parlament
Com comentàvem en l’apartat anterior, hi ha diferents camins que es ramifiquen per el parc de Holyrood i desemboquen a la cima de Arthur’s Seat. Et pots anar desviant, encara que alguns estan en millor estat que altres.
Una opció és pujar per el cantó sud-est, pels camins amables a prop de Dunsapie Loch. Però el més comú entre els viatgers, i lo que detallarem en aquest article, és pujar des de la carretera Queen’s Drive, passats el Parlament d’Edinburgh i el palau de Holyrood.
El camí comença al costat dels Salisbury Crags, uns penya-segats de basalt que s’assemblen a una muntanya partida per la meitat, com una gran muralla natural modelada per l’efecte d’un antic glaciar. Aquest camí és molt visible, i sempre hi ha gent, així que et serà fàcil localitzar-lo. Des del principi, el camí es bifurca i pots escollir entre dues rutes, com mostra aquest mapa de Geowalks:
- Ruta blava: En aquesta ruta, tens dues opcions: si agafes el camí de la dreta, estaràs en la Radical Road, un camí que transcorre per sota dels Salisbury Crags. Si agafes el camí de l’esquerra, estaràs en el Volunteer’s Walk i caminaràs per sobre dels Salisbury crags. Ambdós tenen vistes espectaculars d’Edinburgh, encara que tingues en compte que la ruta per aquí és una mica més llarga, perquè quan arribis al final del camí, encara tindràs que pujar a la cima de Arthur’s Seat per un sender bastant empinat en forma de zig-zag.
- Ruta vermella: Aquesta ruta és recomanable perquè, va pujant sense descans, no té parts massa empinades. A més, per el camí tindràs bones vistes del llac St Margaret’s Loch i les ruïnes de la capella medieval de St Anthony.
Les vistes des de la cima de Arthur’s Seat
Escullis el camí que escullis, després d’una hora d’ascens arribaràs a la cima rugosa de Arthur’s Seat. Estàs en el sostre d’Edinburgh, en un lloc avantatjós per impregnar-te de tota la ciutat. En seguida distingiràs el castell, vigilant en la falda d’un altre turó volcànic, i el turó de Calton Hill, amb els seus monuments dispars.
Veuràs també el Firth of Forth, el fiord que separa Edinburgh del regne de Fife, i en ell, els majestuosos ponts i petites illes, com la illa de Inchkeith i el seu far, o la illa de Inchcolm i la seva abadia medieval.
Cap a l’est veuràs la platja de Portobello i, en els dies clars, inclús la silueta de la Bass Rock, la illa de la costa de North Berwick. Cap al sud-oest s’eleven els Pentland Hills.
Miris on miris, des de la cima de Arthur’s Seat, Edinburgh enlluerna en els dies de sol o es distingeix plena de misteri en els dies de boira. La panoràmica és tant bonica que segur que voldràs dedicar-li una bona estona abans de començar el descens, que pots agafar per els mateixos camins.
La nostra recomanació és que tant la Radical Road com la cima de Arthur’s Seat son ideals per veure el capvespre a Edinburgh.
Després d’una llarga jornada, arriba un descans ben merescut. Demà a primera hora sortirem de nou a descobrir, aquesta vegada, la New Town, una ciutat nova però amb una infinitat d’històries i racons a les seves espatlles.
Adjuntem ara, el plànol turístic d’Edinburgh:
Adjuntem la totalitat de les atraccions explicades en el dia d’avui i els principals imprescindibles d’aquesta Old Town d’Edinburgh, en un plànol de google maps: