Categoria: BRETANYA FRANCESA

Era el primer dia sencer que estàvem a Finistère, i el primer dia seria un dia molt complet. La nostra intenció era explorar la zona del Cap Sizun. El Cap Sizun és un promontori que forma l’extrem occidental de Cornouaille, al departament de Finistère. Els llocs més coneguts d’aquesta regió, i que voldríem visitar en el dia d’avui son el Pointe du Raz, el Pointe du Van, i entre aquests dos punts, la badia des Trépassés. Ja ho veieu, avui és un dia totalment al costat de la naturalesa, és un dia molt panoràmic i paisatgístic, com a nosaltres que ens agraden molt aquests dies. Acabaríem el dia visitant Locronan a fons, i quedant-nos a sopar allà mateix, per veure el poble de nit.

Sortíem ben d’hora cap a la Reserva del Cap Sizun, un emplaçament a uns 15 kilòmetres de les Pointes (du Raz i du Van).

En el 1959, quan les colònies d’aus es van veure amenaçades en la costa de Goulien, Michel-Hervé Julien va crear allí una reserva natural. En el 1973, el Departament de Finistère es converteix en propietari de la major part del terreny i confia la seva gestió a Bretagne Vivante-SEPNB. Avui, segueix sent el soci privilegiat de la reserva. Aquesta última, de fet, abasta els penya-segats i illetes més riques del Cap Sizun.

Fou durant 25 anys un lloc d’estudi i investigació científica. Des de la seva creació, la reserva va estar oberta al públic, fent novament un paper pioner en l’educació de la naturalesa en Bretanya.

En un entorn excepcional d’alts penya-segats de granit i flors de bruc, les aus marines de mar obert nien aquí cada primavera.

Aquesta estona que vam estar a la reserva, va ésser com un aperitiu de tot lo què venia després. El paisatge era magnífic, amb els seus penya-segats, el color del mar i els ocells niant…una passada de lloc.

Vam agafar el cotxe ja per anar al primer dels dos caps, la pointe du Van, que ens quedava més a prop. En principi és la punta més secundària de les dues (Pointe du Van i Pointe du Raz), però això no vol dir que no valgui la pena anar-hi.

Vam aparcar en un aparcament resguardat de les puntes i que està a uns 10-15 minuts caminant a la Pointe du Van. Hi ha un camí circular que voreja la punta, i si es fa, és una mitja hora de caminada al voltant de penya-segats (uns 1600 metres) i l’onatge que es trenca contra les roques. La Pointe du Van es troba en l’extrem meridional de la badia de Douarnenez, per sobre de la famosa Pointe du Raz. A l’igual que la seva veïna, ofereix magnífics paisatges amb un cap agrest assotat permanentment pels vents. La pista mal traçada que rodeja aquesta punta brinda unes belles vistes de la costa.

La Pointe du Van es considera la germana petita de la Pointe du Raz. Té unes vistes espectaculars de l’horitzó. La Pointe du Van és un lloc salvatge i remot i fa com de guardiana de la immensa badia que hi ha al mig, la badia des Trepassés (badia dels morts).

Està una mica més protegida de l’onatge que la Pointe du Raz. La Pointe du Van ofereix una cara més suau, menys irregular però que protegeix amb orgull l’entrada a la badia de Douarnenez gràcies als penya-segats que s’eleven a més de 70 metres d’alçada. Exposada a la intempèrie, és una terra de paisatges erms i argelagues, brucs i falgueres, coneguda per el seu sublim panorama i la seva emblemàtica capella, Saint They, catalogada com a monument històric. Ens vam acostar a l’ermita de Sant They i el paisatge que es veu és espectacular. Es pot allargar la passejada fàcilment fins a l’ermita de Sant They.

Des d’aquí, la vista impressiona i captiva: es pot contemplar la pointe du raz, el far de la Vieille i la Ile de Sein per un cantó, i per l’altre, Menez-Hom, la badia de Douarnenez, el Cap de la Chèvre i la Pointe du Pen-Hir en la península de Crozon.

Quan vam acabar la passejada circular i vam llençar no sé quantes fotografies, era el moment d’agafar el cotxe i anar a aparcar a la platja de la Badia des Trépassés. També hi havia la possibilitat de fer el camí dels duaners i anar a peu a la platja, però en el plànol indica que hi ha uns 3km, que son uns 60 minuts per aquest terreny, i no volíem malgastar forces per tot el què vindria després. Des de la Baie des Trepassés també es pot anar a peu a la Pointe du Raz, son uns 2,5km (uns 50 minuts). Vam aparcar a la mateixa carretera un bon tros amunt, ja que l’aparcament estava petat de gent. Ens va tocar anar pel costat de la carretera uns 5-10 minuts fins a la platja de la badia.

La Baie des Trépassés, o badia dels morts, és una badia del cap Sizun a la costa oest de Finistère. La badia està situada entre Pointe du Raz i Pointe du Van, i té una àmplia platja de sorra i és un lloc molt popular per practicar surf.

Malgrat el seu nom sinistre, la platja està plena de vida: degut al fort onatge de l’Atlàntic, s’ha convertit en un destí preferit per molts surfistes que venen aquí per agafar la onada. El litoral arenós descendeix gradualment cap a l’aigua, passant al mateix fons arenós suau sense pedres ni algues. No hi ha una infraestructura ben desenvolupada a la platja, per lo que és millor cuidar les gandules i para-sols amb anticipació. Hi ha un Hotel-restaurant que està a prop de la sorra, on es podrà gaudir d’una impressionant ració de gelats i entrepans.

Al 2016, un grup local d’artistes va dibuixar un enorme mandala en la sorra, un símbol geomètric simètric complex, un “mapa de l’espai”, anomenat “Som l’Oceà”. Aquesta bonica obra d’art es suma al misteri de la platja i la sensació de que el límit de les paraules passa aquí. Nosaltres, a part de banyar-nos en unes aigües molt fredes, també vam fer algun dibuix a la sorra, molt més efímer, per això.

S’hi estava molt bé a la platja, perquè el vent que feia no era gaire fort i les temperatures no gaire elevades. Vam fer un pícnic i després de dinar ens en vam anar a buscar el cotxe per acostar-nos a la Pointe du Raz.

Per arribar a la Pointe du Raz tenies de deixar el cotxe a un aparcament ubicat a 800 metres de la punta. Hi havia tota una infraestructura construïda entorn a aquest monument. En el lloc de l’aparcament, hi havia unes casetes d’obra que feien la funció de botigues de souvenirs. Hi havia un restaurant, uns lavabos, una sala d’exposicions i la Maison du Site (el centre de visitants). També des d’aquí surten busos llançadora per la gent que no pot o no vol fer el camí a peu, que van a parar al far/semàfor de la Pointe du Raz. Hi ha la possibilitat de fer el camí central (el recorregut ràpid), que son uns 800m (15 minuts) i un camí costaner, que és el què vam fer nosaltres, que tardes un xic més (vam tardar uns 30 minuts), fent un total de 1700 metres fins al Far/Semàfor de la Pointe du Raz. Des del Far/Semàfor encara has de baixar una mica més fins arribar realment a la Pointe du Raz. Nosaltres, després d’aparcar el cotxe, vam fer xino-xano el camí costaner (marcat de color blau en el plànol), i per la tornada vam agafar un bus llançadora, ja que la Carla li feia mal el peu i no volíem forçar.

La Pointe du Raz és un promontori que s’estén a l’Atlàntic des de l’Oest de Bretanya. Porta el nom de Raz de Sein, el perillós tram d’aigua que hi ha entre aquesta i l’illa de Sein.

Passejar per la punta del Raz

La punta del Raz, que porta el distintiu de Grand Site de France, és una obra mestra de la naturalesa. Entre onades i roques abruptes, la bellesa salvatge d’aquesta punta que marca l’extrem oest de França et fascinarà. En aquest lloc Finistère és digne del seu nom: et sentiràs lluny, molt lluny, pràcticament, en la fi del món. Sens dubte, un espectacle imponent. Assotada pels vents i les onades, la punta del Raz està coberta de landes salvatges. Els seus penya-segats de setanta metres et reserven unes increïbles vistes panoràmiques podent admirar la Illa de Sein i el far quadrat de l’illot de la Vieille, i si el cel està net, distingiràs el mític far de Ar Men. Els dies de tempesta, quan els elements es desencadenin, l’espectacle és impactant!

En aquest lloc el Finistère justifica plenament el seu nom: el fi de la terra es celebra amb una desfilada de caps i promontoris que s’encaren amb el mar. Aquest litoral culmina en les mítiques puntes del Raz i del Van. Després de les vastes extensions marines, les terres interiors presenten un aspecte distès.

Declarada com “Gran Lloc de França”, la punta del Raz s’eleva a uns 70 metres d’alçada. Esculpida per l’oceà i els vents, només per ella ja mereix la pena viatjar a la regió. Enfront d’ella, el far quadrat de l’illot de la Vieille, encès en 1887, fou automatitzat en 1995. Més enllà de les roques indòmites i del mar esmeralda, el panorama sobre l’horitzó marí permet admirar l’Ila de Sein i, si el cel està net, el far de Ar Men.

El cap és també l’hàbitat de nombroses aus, entre les quals s’hi troba la famosa gavina “reidora”. Protegida des de 1996, la Punta del Raz conserva l’ecosistema d’aquestes espècies. Els horaris de la Maison de la Pointe du Raz et du Cap Sizun durant els mesos d’estiu son de les 10:30h a les 19h. El preu de l’aparcament és de 6,50€ per cotxe, i el preu del bus llançadora és de 1€ per persona i viatge.

No sé fins a quina hora ens hi vam estar, però crec que hi vam estar més de 2 o 3 hores, contemplant l’espectacle del mar i de les onades, amb les vistes privilegiades des de la Pointe du Raz. Quan en vam tenir prou, vam anar a veure les botigues de souvenirs i el Centre d’Interpretació, per no deixar-nos res. Finalment, vam agafar el cotxe i vam posar rumb a Locronan.

A Locronan ens va ésser molt fàcil aparcar. A l’estiu habiliten molts aparcaments als voltants del poble, i en un d’ells ens hi vam aparcar. Es paga un import fixe de 4,00€ per vehicle, i els horaris de funcionament de l’aparcament son de 9:30h a 18:00h. Les autocaravanes paguen uns 6,00€. Locronan ha entrat en els exclusius clubs dels “Petits Pobles amb Caràcter” i “els Pobles més bonics de França” amb arguments contundents. No ens va costar gens trobar les raons, quan caminàvem a peu per la plaça central i admiràvem les seves meravelloses cases i el seu pou.

Locronan és un autèntic model de l’arquitectura bretona i un dels millors llocs per veure les famoses processons religioses conegudes com a “Troménies”. La vella ciutat de granit es troba al voltant de la plaça, amb un bonic pou i edificis renaixentistes. Aquests son el testimoni del període de prosperitat que va tenir el poble gràcies al teixit del lli i de la lona per a la fabricació de veles de vaixells. Locronan és el conjunt arquitectònic més bonic de la Baixa Bretanya, amb una bonica església del segle XV, edificis de pedra dels segles XVI i XVII, i magnífics carrerons que desemboquen en aquesta bonica plaça amb un pou. El poble ha estat el decorat de moltes pel·lícules, com “Les Chouans” de Phillippe de Broca, que fou filmada aquí en 1988, amb Sophie Marceau, Lambert Wilson i Philippe Noiret. Aquí també es va filmar “Tess” de Roman Polanski amb Nastassja Kinski en 1979. Això es deu a que la ciutat sembla sorgir del passat, de fet, els cables de l’electricitat estan tots soterrats i els símbols del present estan ocults per donar-nos la impressió que estem visitant un poble d’una altra època.

Situat en la vessant occidental d’una petita muntanya de 298 metres, i dominant la plana de Porzay i la badia de Douarnenez, no és d’estranyar que aquest lloc fos ocupat per els romans. Locronan es va convertir ràpidament en un important creuament entre les carreteres de Carhaix, Pointe du Raz, Quimper i la Península de Crozon. Aquesta situació ideal entre la costa i l’interior de la Bretanya el va dotar d’una importància estratègica. L’origen del poble es remunta a la creació d’un priorat benedictí fundat per el Compte de Cornouaille a principis del segle XI. Però en el segle XIII Locronan es va convertir en la capital del teixit, especialment de lones per a veles, i també de lli i cànem. En aquesta època cada casa tenia el seu propi taller per a teixir; i el poble va començar a exportar per tota Europa i inclús al Nou Món… les expedicions dels productes s’efectuaven des de Port-Rhu.

Més tard, en el segle XVIII, Locronan es va convertir en el principal subministrador de la famosa Companyia de les Índies, a Port-Louis i Lorient, creada en 1719, i que fabricava els velams dels vaixells de comerç i de la Marina Reial. Després, Brest i Angers, amb millor representació en la Cort Reial, li varen fer la competència en la fabricació de lones.

La Troménie

Locronan també és famosa en Bretanya per els seus perdons, una processó religiosa excepcional. Es celebra en tota la regió, però la més famosa és la de Locronan, anomenada “la Troménie”.

Cada 6 anys, entre el segon i el tercer diumenge de juliol, es celebra “La Grande Troménie”, amb els peregrins seguint en processó els estendards religiosos al so dels tambors. És, sens dubte, la processó més bonica de Bretanya, amb un recorregut de 12 kilòmetres, amb dotze estacions i nombroses parades fins arribar a la capella en la cima de la muntanya de Locronan, on hi ha la cadira de Saint-Ronan, un bloc de granit amb propietats curatives… Els altres anys se celebra la petita Troménie, de 6km, que cada any reuneix a centenars de peregrins procedents de tota la Bretanya.

La Troménie son els perdons de Saint-Ronan, un monjo irlandès que es va refugiar a Armòrica (l’antic nom de la península de Bretanya) i qui, segons explica la llegenda, va viure aquí des del segle VI fins a la fi dels seus dies com un ermità. Es diu que va ésser ell qui va portar el cristianisme a la zona, encara que a vegades una mica barrejat amb antics ritus dels druides cèltics. De fet, la ruta de la processó de Troménie és la mateixa que ja varen seguir aquests avantpassats, els celtes, i que dóna a la processó un aire especial místic i atemporal.

El poble de Locronan

La plaça principal està dominada per l’església de Sant Ronan del segle XV i per la capella de Penity del segle XVI, les quals formen un bonic conjunt arquitectònic. Aquests llocs religiosos estan adornats amb boniques estàtues. Aquí es pot veure també el púlpit tallat de fusta que ens recorda la vida de Ronan i les voltes de pedra. En la capella es troba la efígie funerària de Sant Ronan, una tomba de roca sobre sis àngels amb una estàtua de Sant Miquel i també una pietat policromada de fusta amb quatre figures.

Al costat de l’església, la Grande Place està rodejada de catorze residències, antigament habitades per oficials del rei, notables i rics mercaders de lona. L’Hôtel Gautier és l’edifici més antic de la Plaça. Aquí també podrem veure l’Hôtel de la Compagnie des Indes, i el Bureau des toiles on els mercaders certificaven les seves lones.

Aquest petit poble és també conegut avui per les seves botigues d’artesania, tallers de vidre, escultura i art, que podrem descobrir passejant pels seus carrerons. Una visita a la Maison des Artisans i al Museu ens ajudarà a comprendre millor la seva història. La muntanya de Locronan culmina a 289m, una alçada suficient per a gaudir de vistes panoràmiques increïbles de la badia de Douarnenez i la península de Crozon. Al seus peus, Sainte-Anne-la-Palud estén les seves dunes.

Quan vam visitar Locronan, vam anar primer a l’Oficina de Turisme ubicada a una altra plaça, la Place de la Mairie, i ens varen donar un plànol amb uns recorreguts marcats. Vam fer el recorregut vermell, que es diu el Circuït de la descoberta, i té una durada de 35 minuts, o això és el què posa. Vam veure tots els imprescindibles, un darrera l’altre.

Les visites imprescindibles que s’han de fer a Locronan son:

• La Grand Place: rodejada de mansions de granit dels segles XVII i XVIII, i carrers limítrofs
• L’església del priorat Saint-Ronan del segle XV
• La capella de Penity, dels segles XV i XVI
• La font monumental Saint-Eutrope del segle XVII
• La capella Notre-Dame-de-Bonne-Nouvelle, dels segles XV i XVII, amb les seves vidrieres de A. Manessier

• La muntanya de Locronan – Plas ar Horn: Capella Ar Soñj, esplèndida vista panoràmica a 289m.

Vam acabar de veure la posta de sol des de dalt de la muntanya de Locronan, a prop de la capella de Plas-Ar-Horn. Un cop fosc, vam baixar a la plaça de l’església per anar a sopar. El lloc escollit és el restaurant-creperia Ty Coz, de la mateixa plaça de l’església. El recomanem, ja que va ésser el nostre lloc preferit pels àpats a Locronan.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (93,70km amb 2h) .

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m50!1m12!1m3!1d221180.91593768145!2d-4.625130287521659!3d48.092811100045544!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m35!3e0!4m4!1s0x4816d30b5b599971%3A0x2e446b667a3c3361!3m2!1d48.103353899999995!2d-4.2228856!4m4!1s0x4816e728ebded085%3A0xc32a1eea329730ce!3m2!1d48.076865!2d-4.5861659999999995!4m4!1s0x4816e3136fe8b5e7%3A0x355d68bc2179fd5d!3m2!1d48.0597912!2d-4.7077824!4m4!1s0x4816e346c4ce2cc1%3A0xa2b5cda98b3a929d!3m2!1d48.046840499999995!2d-4.706955799999999!4m4!1s0x4816fd416d86b801%3A0x2ec3d5933773354f!3m2!1d48.036964399999995!2d-4.715907!4m4!1s0x4816d36bcfa7aa81%3A0x5290101b07efda2b!3m2!1d48.0988403!2d-4.2073335!4m3!3m2!1d48.1032916!2d-4.2228667!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636625749292!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Acabàvem d’arribar a Locronan, i estàvem buscant l’allotjament, que està als afores del poble.

Ja l’hem trobat. L’allotjament és un bed & breakfast (Chambre d’Hôtes) que es diu Rodou-Glaz, i està al municipi de Locronan però a 1,5 kilòmetres del centre del poble. És una casa al mig del camp, adjunta a una granja i la casa dels propietaris. És un lloc molt tranquil, i molt espaiós!!! Finalment hem trobat un allotjament que ens agrada moltíssim. És una casa de 3 plantes. La planta baixa hi ha la recepció, el menjador i l’estar, i la cuina. El menjador i l’estar tenen uns grans finestrals a sud que donen molta llum i assolellament. A la planta primera hi ha 4 habitacions, i en la segona també hi ha habitacions. Nosaltres teníem dos habitacions dobles compartides en la primera planta, amb unes meravelloses vistes al camp i a la granja. L’esmorzar també estava boníssim, per tant, no podíem demanar més. Hi vam passar 5 nits i vam estar molt bé i a gust. El recomanem.

Avui és un dia de trasllat. Ens traslladem de Dinan al departament de Finistère, al poble de Locronan. Durant el dia, anirem fent ruta i anirem visitant altres atractius fins arribar a Locronan, al vespre. La intenció del dia d’avui és explorar la costa de granit rosa, als voltants del poble de Ploumanac’h. O sigui que fem les maletes i ens acomiadem de Dinan, un dels millors pobles medievals que hem vist mai.

Sortim de Dinan a buscar la carretera nacional N176 que va cap a l’oest. La mateixa, es converteix en N12 i passem Saint-Brieuc fins a Guingamp, que agafarem la carretera D767 per anar al nord-oest. A Lannion canviarem de carretera local, agafant la D11 i d’aquí al trencall cap a Ploumanac’h. En total des de Dinan, hem fet uns 139 kilòmetres en un temps de 1 hora i 42 minuts. Aparquem amb un aparcament molt gran a prop de la platja de Saint-Guirec, a Ploumanac’h.

La veritat és que mai a la vida havíem vist alguna cosa així. La Costa de Granit Rosa és un tram de costa al departament de Côtes d’Armor, al nord de Bretanya, que s’estén durant més de trenta quilòmetres des de Plestin-les-Grèves fins a Louannec, englobant Trégastel. Nosaltres, però, només explorarem la zona de Perros-Guirec i Ploumanac’h, que sembla ser que és la més espectacular. Vam explorar 1,4km aprox. La costa de granit rosa és famosa per les seves roques de colors i formes poètiques. És un veritable paradís per a les aus i els passejants, esquitxant el litoral amb mil i un tipus de minerals.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m50!1m12!1m3!1d4493.308291616132!2d-3.486148599768907!3d48.83483056317215!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m35!3e2!4m4!1s0x48123276d057410d%3A0x19f9e77b6792c745!3m2!1d48.8319009!2d-3.4870817!4m3!3m2!1d48.8336374!2d-3.4872025!4m4!1s0x48123271868e5d03%3A0xb438016e5ed8554f!3m2!1d48.835426!2d-3.4855926!4m4!1s0x48123272788504a1%3A0xfd368a9517421d5e!3m2!1d48.837495399999995!2d-3.4834201!4m4!1s0x481233cb927933a5%3A0x6581f8f201794afc!3m2!1d48.837144699999996!2d-3.4788647999999998!4m4!1s0x4812338959d52191%3A0xf1370d37f2ab567e!3m2!1d48.8347115!2d-3.4748839!4m4!1s0x4812320c70374da1%3A0x745b1575804f01dc!3m2!1d48.833304!2d-3.4755529999999997!5e1!3m2!1sca!2ses!4v1636623436989!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Vam començar per la platja de Perros-Guirec, on hi ha un oratori, l’oratori de Saint-Guirec, fet amb pedra de granit rosa. Tot és molt espectacular. A la platja hi havia marea baixa i boira, i totes les roques quedaven a la vista difuminades per la boira en una escena lúgubre i de molt de misteri.

En canvi, vam caminar un kilòmetre i mig des de la platja en direcció a l’est, i vam poder veure totes les formes i tot l’espectacle de la costa, passant pel far de Men Ruz, que sembla que formi part de les roques. Vaja, està completament integrat.

La costa de granit rosa dibuixa corbes increïbles enfront a un conjunt d’illes i illots. El GR-34 és el camí més popular per explorar la costa. Aquesta té forma de tauró, aquella de conill. Més enllà hi ha una tortuga i una bruixa…En la costa de granit rosa podràs divertir-te personificant les siluetes màgiques de les roques que poblen el sender costaner. El seu color? El rosa, per suposat, un bonic rosa coure brillant.

Va costar molt marxar d’allà. Ens hi vam quedar a dinar de pícnic i tot. Aquesta costa i aquestes formes de les roques tenen un gran magnetisme, però ja era hora de continuar amb la ruta del dia o arribaríem molt tard a Locronan. Vam calcular que encara faltava poc més de 2h per arribar, i teníem de canviar de departament.

Vam continuar amb el cotxe camí de Finistère, seguint per la nacional N12 passant Morlaix, en direcció als Monts d’Arrée, i vam trencar per la carretera D785 per la qual entraríem a Finistère, i ens duria al trencall de Saint Michel de Brasparts, als Monts d’Arrée. El paisatge havia canviat completament. Era un paisatge de mitja muntanya i de prades enormes, de color verd i diferents tonalitats de verd. Érem al Parc Nacional d’Armòrica, amb les muntanyes més altes de Bretanya. Arribarem a Saint Michel de Brasparts, el qual està a dalt d’una cima a 381m d’alçada sobre el nivell del mar.

Vam continuar per la D785 fins a creuar-nos amb la D48, la D887, i finalment la D7 que ens duria a les immediacions de Locronan. Era qüestió de buscar el nostre allotjament. No devien ésser més tard de les 20h, encara vam aprofitar molt bé el dia.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (265,00km amb 3h 55min) .

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m37!1m12!1m3!1d960081.2913111722!2d-3.9977086272604168!3d48.343708557366234!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m22!3e0!4m4!1s0x480e8a211e93e989%3A0xd9383f114cb8962a!3m2!1d48.457874399999994!2d-2.0426086!4m4!1s0x481232741b3d04bd%3A0x72d4aa14add88b8!3m2!1d48.831804899999995!2d-3.4843634999999997!4m4!1s0x4811474a915275dd%3A0x422a89d30f24ce9e!3m2!1d48.350369!2d-3.94549!4m5!1s0x4816d340288ac045%3A0x152a35df164e9b35!2sLocronan!3m2!1d48.098710999999994!2d-4.207479!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636623841978!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui serà un dia molt diferent respecte el dia d’ahir del Mont Saint-Michel. Segurament no anirem a llocs tant turístics ni tant coneguts. La intenció és descobrir la Côte de Goëlo, una zona molt diferent, plena de penya-segats i atraccions per veure.

Primer ens desplaçarem a la zona del poble de Plouha per fer una ruta a peu per la seva costa de penya-segats. La caminada es diu “Falaises de Plouha”.

De Dinan a Plouha hi ha poc més d’1 hora (hi ha 89,60km). S’ha de sortir de Dinan i anar a buscar la nacional N176 cap a l’oest. A l’alçada de Tramain agafem la N12 que ens farà passar per Lamballe i Saint-Brieuc, i sortint d’aquesta última agafarem el trencall cap a la Côte de Goëlo mitjançant la carretera D786 que ens durà a les immediacions de Plouha i podrem agafar el trencall cap al nostre punt d’inici de la caminada pels penya-segats. En la platja de Palús es dóna l’inici d’un enorme recorregut de sorra que avança per l’antic camí dels duaners, el GR34, passant per el Nord de la Punta de Plouha, d’on podràs gaudir d’unes vistes impressionants de la badia de Saint-Brieuc. Aquest serà el punt d’inici de la nostra caminada, la Punta de Plouha.

Al nord de Saint-Quay-Portrieux s’hi troben els penya-segats més alts de tot Bretanya. La Punta de Plouha és, amb els seus 104 metres, el punt més alt d’una costa rocosa que s’estén al llarg de 14km i alberga cales amagades, àrees de nidificació, un port antic i una capella amb frescos aterradors.  Al final de la punta de Beg Hastel o “punta del castell” en bretó, podràs contemplar les restes d’un búnquer construït per protegir un embarcador. Enfront, l’illot de la Mauve s’ha convertit en una zona de reproducció per aus marines com gavines i cormorans.

Les ancorades i les cales d’aquest lloc han estat testimonis del contraban d’èpoques passades. Vine a conèixer aquest antic embarcador i llavors continua vorejant la costa cap al nord per arribar a la pintoresca platja de Gwin Zegal, plena de troncs d’arbres que sobresurten de l’aigua. Aquesta antiga forma de fondejar, que data del segle V, és una dels últims del seu gènere. Encara segueix utilitzant-se i els vaixells venen a amarrar als troncs amb caps i cadenes.

La platja de Gwin Zegal serà el punt i final de la mateixa, ja que després hem de tornar per el mateix camí però a l’inrevés. La intenció era arribar a la Platja Bonaparte, però no ha pogut ésser.

La badia del Anse Cochat, rebatejada com a Platja Bonaparte, va desenvolupar un paper essencial durant la Segona Guerra Mundial. Es troba entre els llocs més importants de França per les seves accions a favor de la Resistència. En vuit operacions realitzades entre gener i agost de 1944, 135 aviadors i agents britànics, canadencs i americans foren evacuats en secret per vaixell des d’aquesta platja cap al Regne Unit.

Finalment, entre la Punta de Plouha i la platja de Gwin-Zegal, anar i tornar, hem estat un xic menys d’un parell d’hores caminant. Calculem haver fet uns 5km, per camins de pedres i corriols. No es podia anar gaire de pressa, també per la morfologia del camí i tenir els penya-segats tant a prop. En les terres de l’interior, a l’oest del poble de Plouha (dia de mercat el dimecres) es troba Kermaria-an-Iskuit. Aquesta capella del segle XIII és famosa pels seus frescos del segle XV que representen una dansa macabra. Es tracta de 47 obres que van des dels bisbes fins a la pròpia mort i que ens recorden que ningú pot escapar d’aquesta fatalitat.

Després de la caminada, hem agafat el cotxe i ens hem acostat a les immediacions de Paimpol, fent un total de 16,40km (uns 25 minuts amb cotxe). Hem anat a buscar el Moulin de Craca, un molí de vent rehabilitat i en funcionament el dia d’avui. Volíem veure si feien visita turística, però la fan en els mesos d’estiu de dimecres a diumenge de les 17h a les 18h, es tracta d’una visita guiada conjunta amb grup. No ens anava bé aquest horari i ens hem tingut que conformar amb veure’l des de fora i veure les excel·lents vistes de la badia de Paimpol i de les seves estructures al mar, que són vivers d’ostres, a l’ancorada de Paimpol. És un lloc magnífic per aturar-nos a contemplar la bellesa de l’entorn. A més a més, ho hem trobat tant maco, que hem fet un pícnic que no teníem previst de fer-lo aquí.

Amb la planxa plena, a continuació hem volgut anar a trobar un dels monuments imprescindibles del dia, l’Abadia de Beauport, molt a prop del Moulin de Craca (a uns 5km en cotxe) i del poble de Paimpol. És un dels llocs excepcionals de Bretanya.

En el segle XIII, els premonstratenses es varen establir a Beauport a petició del compte Alain de Goëlo. Els primers canonges varen venir de la abadia de Lucerna a Normandía. Beauport és la única abadia premonstratense de Bretanya. Seguint l’exemple del Compte Alain de Goëlo, molts senyors menors varen regalar part de les seves pertinences. Durant 600 anys, Beauport Abbey fou un centre religiós i econòmic, la influencia del qual es va estendre per una vasta àrea en el nord de Côtes-d’Armor.

Els diferents edificis construïts en el segle XIII es varen organitzar al voltant del claustre i varen seguir l’esquema típic adoptat per la majoria d’abadies d’aquest període. Aquest disseny segueix sent visible avui dia. La sala de convidats, la sala capitular, i els soterranis son excel·lents exemples d’arquitectura gòtica.

Tancada durant la Revolució Francesa, la abadia es va dividir en lots i es va vendre a tres famílies de Paimpol. Un a un, els edificis es varen convertir en un estable, una salnitrera, una granja, un ajuntament, apartaments nobles, una escola i una sidreria. Alguns dels sostres es van esfondrar. Des de llavors, l’església de l’abadia i el refectori han estat sense sostre.

L’abadia finalment fou catalogada com a monument històric en 1862, en particular gràcies a la participació dels propietaris en aquell moment: Mélanie Morand i el seu espòs, el compte Poninsky. En el 1992, l’agència francesa de protecció costanera va comprar Beauport Abbey i els seus terrenys per a protegir-los millor. Gràcies a 20 anys de treball, en associació amb l’Ajuntament de Côtes d’Armor, s’ha conservat la història i la bellesa d’aquest lloc, els seus paisatges i el seu entorn. En l’actualitat, Beauport Estate cobreix més de 100 hectàrees d’entorns costaners i terrestres. Es composa d’un notable mosaic d’hàbitats naturals: canyissars, costes rocoses, maresmes i maresmes al llarg de les costes que voregen l’antiga abadia, mentre que més cap a l’interior, la finca és un mosaic de boscos, rierols i llacs. L’abadia està rodejada de jardins amb una amplia varietat d’espècies de plantes. Un petit jardí contemporani recorda als jardins físics de la Edat Mitjana. Un jardí formal francès, establert en el segle XVIII, encara està perfilat avui per quadrats de gespa, un carreró central i pilars. Comprèn arbres fruiters i algunes varietats d’arbres ornamentals plantats en el segle XIX. Avui en dia, els esforços de conservació i els esdeveniments culturals s’entrellacen en aquest lloc preservat. Durant tot l’any, pots gaudir visitant l’Abadia de Beauport, passejant pels seus jardins i assistint a esdeveniments que provocaran emoció i sorpresa. Els horaris d’accés a l’abadia son durant els mesos d’estiu de 10:30h a 19:00h. El preu de l’entrada és de 6,00€ pels adults i 3,50€ pels nens, amb un Familie Pass sobre els 16,00€ (2 adults i 2 nens).

Visitada l’abadia, només ens queda anar a veure un altre lloc imprescindible de visitar de Bretanya. Es diu el Sillon de Talbert, i és una llengua de terra que s’endinsa al mar uns 3 kilòmetres. És més al nord encara, a 19,10km per la carretera comarcal D20 (uns 26 minuts amb cotxe). Aparcarem el cotxe en un altre aparcament, a 1,1km del Sillon, l’aparcament del Semaphore de Creac’h Maout. Aquest és un lloc on s’obtenen unes magnífiques vistes del mar i del Sillon de Talbert. Però no és només per això que hem vingut aquí.

L’antic semàfor Creac’h Maout va reemplaçar a les casetes de vigilància de Duanes i Enginyeria durant el segle XIX. Durant la revolució de 1789, el turó Creac’h Maout es va equipar amb un lloc de vigilància. Va assegurar la vigilància dels vaixells que creuaven en el mar. Fou destruït durant la Segona Guerra Mundial, representant un element estratègic de la defensa costanera. El lloc Creac’h Maout recorda els tràgics dies del 5 al 6 i 7 d’agost de 1944, quan 32 patriotes foren massacrats allí per soldats alemanys. Un panell d’interpretació, ubicat en el frontó est, dóna el testimoni d’aquesta història. Sota el semàfor, un monument recent commemora aquest esdeveniment.

Ofereix una vista panoràmica i una lectura paisatgística de la desembocadura del riu Tréguier (el Jaudy), al sud-oest, les illes de Er i Sept-Îles a l’oest, el Sillon de Talbert i el seu altiplà rocós al nord, l’arxipèl·lag de Bréhat a l’est i el vall costaner a l’estuari de Trieux.

Aquest lloc és com un memorial sobre aquells esdeveniments tràgics de la Guerra.

Un cop ens hem posat tristos, ara sí que anem fins al Sillon de Talbert, el qual és una llengua de terra que s’endinsa al mar. No és un miratge, és una curiositat geològica, una espectacular excepció de la naturalesa que ens dóna la ocasió de caminar a ras de l’aigua junt a una flora protegida. Aquest lloc llegendari també és un paradís pels mariscadors.

El Sillon de Talbert, un contrafort de la península de Trégor, s’endinsa 3km en un mar sembrat de roques. Aquesta estreta llengua de 35m de sorra i pedres, està modelada per les corrents oposades del Trieux i del Jaudy. Aquesta fletxa mineral, a més d’oferir refugi a nombroses aus i una calçada per a passejants, també protegeix el canal entre Paimpol i la illa de Bréhant. És un lloc extraordinari que ha de protegir-se amb incursions respectuoses.

A les raons geològiques que expliquen la formació del Sillon, s’afegeixen altres de més romàntiques i misterioses. Una llegenda explica que Merlí va construir aquesta via llançant milions de còdols per arribar fins a la fada Viviana. Una altra, explica que Morgana, que residia en la illa de Talbert, es va enamorar del rei Artur i que per atrapar-lo, va tirar unes pedres cap al litoral i que aquestes es varen convertir en milions de pedres que formaren la llengua de terra.

Als amants de la naturalesa i de la sensació de llibertat els hi encanta aquest lloc plantat enmig del mar. Amb la cara al vent podràs veure el card isquer de color blau, els verds crambes marítims i altres plantes marítimes. També notaràs la presència de moltes varietats d’aus marines, doncs és un terreny de nidificació ideal per elles. El Conservatori del Litoral està realitzant una gran feina per limitar la seva degradació.

Seguint el ritme de les marees, alguns pagesos de la zona recullen el fucus: les algues que usen per abonar la terra. Amb marea baixa, els mariscadors prefereixen recollir el marisc: escopinyes, cloïsses, gambes, crancs,… Si vols intentar-ho, deixa’t aconsellar pels mariscadors locals, però no esperis que et revelin a on estan els seus llocs secrets.

Un cop passejats amunt i avall pel Sillon de Talbert, va arribar l’hora de tornar cap a Dinan.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (249,00km amb 3h 54min) .

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m50!1m12!1m3!1d477152.48829314974!2d-2.921117064263824!3d48.64964559398296!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m35!3e0!4m4!1s0x480e8a211e93e989%3A0xd9383f114cb8962a!3m2!1d48.457874399999994!2d-2.0426086!4m4!1s0x481201f958146ff7%3A0xb6de210fad3c9c20!3m2!1d48.688773!2d-2.887165!4m4!1s0x48120358aea7c2f5%3A0xf5ea2e1a3d69362d!3m2!1d48.7608828!2d-2.9743261!4m4!1s0x48121b668e91b763%3A0x6f2a7259fbf49614!3m2!1d48.767615799999994!2d-3.01953!4m4!1s0x4812173da7c0f165%3A0xadd149a348edecdf!3m2!1d48.8656557!2d-3.1140591!4m4!1s0x481217d26775f893%3A0x7c24800f13d70732!3m2!1d48.866951199999995!2d-3.1019291!4m3!3m2!1d48.4579364!2d-2.0426349!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636622329345!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui dediquem el dia a les fortaleses medievals, que a Bretanya son un niu. Avui en farem dues, la fortalesa de Fougères i la del Mont Saint-Michel, que ja li teníem ganes! El matí el passarem a Fougères i a la tarda al Mont Saint-Michel.

Sortim de Dinan per la carretera nacional N176 que ens porta a les immediacions del Mont Saint-Michel, d’allà trenquem a mà dreta per la carretera D30 que ens durà a l’autopista A84 i d’aquí ja al trencall de Fougères per la N12 que voreja la ciutat i anem a aparcar a prop del castell. En total hi ha 94,5Km i hem tardat poc més d’1 hora.

Una impressionant silueta de granit domina aquest poble… Així que un arriba a Fougères, es veu. I situades als peus de la major fortalesa d’Europa, les cases medievals construïdes amb entramat de fusta i els carrers empedrats no han perdut ni una mica del seu encant. Davant dels teus ulls: mil anys d’història.

Fougères fou un enclavament molt important en la lluita per les fronteres de Bretanya i el seu característic castell medieval fundat al 1020 ha conservat la seva memòria d’antuvi. És molt agradable passejar per els carrers del casc antic, el barri més antic del poble, descobrint les terrasses de bars i cafès i les seves cases medievals d’entramat de fusta que recorden la riquesa pretèrita de la ciutat.

El Castell de Fougères

Submergeix-te en l’època daurada de Fougères. Un espectacle de llum i so il·lustra la visita del castell i narra la història des de l’any 1000 al 1500. Realment et transporta.

Erigida sobre un penyal d’esquist, aquest vast complex defensiu edificat entre els segles XII i XV intimida al més incrèdul. Amb les seves tretze torres cobreix una superfície de dues hectàrees i les seves fortificacions, abans rodejades d’aigua, han estat restaurades per complet. Segueix el camí de ronda i gaudeix d’unes boniques vistes a les muralles i als jardins del poble.

• L’entrada: Està formada per tres torres. En el centre, la torre quadrada, denominada de La-Haye-Saint-Hilaire, data de finals del segle XII. En ambdós costats, dues torres circulars dotades d’espitlleres es varen afegir en el segle XIII. Com que no tenen angle mort, permeten als defensors evitar els atacs per sorpresa.

• La barbacana: Aquest recinte travessat per un fossar inundable correspon al primer conjunt d’obres defensives. Consta de vàries torres que daten dels segles XII i XIII. En aquella època, la barbacana feia les vegades de trampa. L’assaltant quedava atrapat sota els tirs creuats procedents de les diferents torres. La torre Coëtlogon, en ruïnes en el segle XVIII, tanca el recinte i marca l’entrada del pati exterior.

• El pati exterior: En temps de pau, el pati exterior, espai més ampli de la fortalesa, és l’escenari de la vida diària. En temps de guerra, serveix de refugi a la població. Inclou vàries construccions: edificis d’habitatges, de ramaderia, d’emmagatzematge, tallers, capella, dependències senyorials i hort. De les imponents dependències, ben exposades i actualment en ruïnes, només es reconeix la sala pública. La xemeneia, les columnes de granit que suportaven el terra de la planta i les finestres amb bancs de pedra el convertien en un prestigiós lloc de recepció. Així mateix, era allí on el senyor s’encarregava de fer justícia. Situat enfront a l’habitatge, el pou és l’únic punt d’aigua potable del castell.

• El pati interior: Aquest recinte servia com a últim refugi en cas d’atac. Anomenat també “reducte”, era el punt culminant del lloc. Allí es va erigir el primer castell de fusta, al voltant de l’any 1000. Aquest espai revela una configuració molt poc freqüent, donada la presència de dos torrasses: les torres de Gobelins i Mélusine. Consolida així la importància de la fortalesa i l’ambició dels senyors de Fougères durant tota l’Edat Mitjana. En el centre, els fonaments d’una imponent torrassa, que probablement mai fou edificada, suggereixen un canvi d’estratègia defensiva.

• La poterna: Aquesta porta secundària fortificada fou edificada a mitjans del segle XV per reforçar la defensa al nord-oest del castell. Com domina els fossars, permet supervisar el seu dispositiu de omplerta. En ambdós cantons de la porta, les torres de Amboise es diuen així en honor a l’esposa del Duc de Bretanya Pere II, Francisca de Amboise.
• Les torres d’artilleria: A finals del segle XV, el duc de Bretanya, Francesc II, va reforçar la defensa de la cortina sud del castell. Va ordenar la construcció de dues enormes torres d’artilleria, Surienne i Raoul, ambdues coronades amb matacans. Aquest dispositiu innovador per resistir als canons francesos no fou suficient. El castell va ésser pres per les tropes de Carles VIII en el Juliol de 1488.

• Les rodes del molí:  A partir del segle XII, el castell de Fougères es dota de quatre molins de farina. Son els molins del senyor, subjectes a un poder de comandament. El riu Nançon subministra l’aigua per aquestes rodes amb àleps. El seu rendiment és bastant important, donat que es considera que cada molí podia subministrar 100kg de farina per hora. En l’actualitat, una de les rodes està connectada a una dinamo que subministra electricitat a l’edifici d’entrada.

Pots visitar el castell de moltes maneres, nosaltres ho vam fer seguint un itinerari escenografiat i audioguiat que t’endinsa en l’Edat Mitjana de Fougères. El recorregut, visual i sonor, comença en l’edifici d’entrada amb un vídeo de presentació que explica el context històric de les Marques de Bretanya. Prossegueix en la barbacana i el pati exterior del castell i, a continuació, en les torres del castell, és on podràs descobrir:

• La història de la seva construcció i la llegenda de Melusina
• La vida quotidiana de Fougères i l’atac de Surienne
• La importància estratègica de Bretanya enfront a França.

T’has d’anar fixant amb els panells “audioguia” que t’indiquen els punts on pots escoltar les explicacions. També pots visitar el castell amb un guia oficial, i pots fer un itinerari infantil amb l’audioguia. Els horaris d’obertura del castell son durant els mesos d’estiu de 10h a 19h tots els dies. El preu de l’entrada és de 9,00€ pels adults, 5€ pels nens, i hi ha un Passi Familiar per 23,00€ (2 adults + infants).

Uns jardins extraordinaris

Fougères també és sinònim de nombrosos espais verds com el jardí públic que corona el barri medieval al voltant de l’església de Saint-Sulpice o les dues hectàrees de Val Nançon a les que s’accedeix des del castell per el carreró de Vaux. I si t’agraden els jardins temàtics, el Parc Floral del Châtelier és ideal per a passar-hi unes hores. En primavera, les camèlies, azalees i nerets il·luminen el jardí.

Els imprescindibles a visitar a Fougères son:

• El castell feudal del segle XII al XV, complex defensiu del ducat de Bretanya de l’any 1000 al 1500
• L’església de Saint-Sulpice, segles XV i XVIII

• El campanar més antic de Bretanya edificat en 1397
• L’església de Saint-Léonard construïda en el segle XVI, restaurada en el XIX i ampliada en estil neogòtic
• El teatre del segle XIX
• L’antic convent de les Urbanistes del segle XVII, admirablement restaurat. Alberga l’Escola de Dibuix i Música.
• El barri Bonabry del segle XIX
• La fàbrica Morel i Gaté, una de les marques de sabates més prestigioses. La seva façana està decorada amb mosaics firmats per Odorico.
• L’antiga fàbrica de sabates Réhault que avui alberga la Casa de les Associacions anomenada “Les Ateliers” (exposició permanent que evoca la indústria sabatera en Fougères).

Visitats el Castell i els principals monuments de Fougères, vam posar rumb al Mont Saint-Michel. 42 minuts ens hi separaven, que és lo què trigaríem amb cotxe (uns 42,40Km). Vam pujar per l’autopista A84 i vam trencar en direcció nord-oest per la carretera comarcal D30 que ens va dur fins als aparcaments habilitats del complex. Per accedir al Mont Saint-Michel has d’aparcar el vehicle en els aparcaments habilitats obligatoris. Enumerats des de P2 fins a P13, estic molt a prop de les llançadores (busos) que em porten al Mont les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana (transport a demanda de 0:00h a 7:30h). En l’entrada de l’aparcament, agafo el meu bitllet; he de pagar, en un caixer automàtic. El preu de l’aparcament inclou el bus llançadora així com els serveis gratuïts del CIT (lavabos, espai per bebès, informacions). Però, un cop aparcats, hi ha varies formes d’accedir al Mont:

1. A peu: des de l’aparcament, accedeixo al Mont a peu en uns 50 minuts aproximadament. Estan proposats 3 itineraris on tots acaben al pont-passarel.la.
2. En bus llançadora: Cada dia, des de les 7:30 fins la mitjanit, una llançadora regular em porta fins al Mont en 12 minuts aprox. Em porta des dels llocs de les llançadores (al costat del Centre d’Informació turística i dels aparcaments), fins la última parada, 300 metres abans del Mont. Les freqüències de pas varien entre 5 i 20 minuts, en funció de l’assistència i de les vacances.
3. Línia d’autobús Pontorson-Le Mont: Des de l’estació de trens (fora del recinte), un autobús regular, corresponent amb les hores d’arribada i de sortida dels trens, em porta al peu del Mont. En 20 minuts aproximadament hi accedeixo. Té un sobrecost.
4. En llançadora “La Maringote”: Aquesta llançadora tirada per 2 cavalls (és un tipus de carruatge), anomenada “Maringote” em porta fins al peu del Mont naturalment i sense esforços, passant per el pont-passarel.la, en 25 minuts més o menys. La freqüència de les sortides varia segons temporada. Hi ha el cost del carruatge.
5. Línies públiques i autobusos SNCF: Arribada i sortida de les línies públiques “Manche”, “Ile-et-Vilaine” i de l’autobús SNCF.

El més senzill, i lo què vam fer nosaltres, va ésser aparcar el cotxe i pagar, i amb el ticket de l’aparcament agafar el bus llançadora que et deixa a 300m del Mont. La freqüència de pas era contínuament, ja que era en temporada alta al migdia-tarda. No havíem mirat la informació de les marees, i quan vam arribar al bus llançadora vam veure que hi havia la marea baixa. Vam arribar als peus del Mont Saint-Michel i vam fer algunes voltes d’aproximació. També vam veure que la marea aniria pujant, i ens vam anar preparant.

Vam fer uns dibuixos a la sorra amb la intenció que després, un cop la marea pugés, els veuríem des de dins del recinte, i així va ésser. Finalment, després d’haver-nos-el mirat i remirat, vam decidir entrar. Ara explicarem una mica d’història per situar-nos en el lloc, i després enumerarem els imprescindibles del Mont Saint-Michel.

Doncs bé, el penyal granític es deia a l’origen, Mont-Trombe. En l’any 708, l’arcàngel Miquel va aparèixer en somnis a Saint-Aubert, bisbe d’Avranches, i li va demanar construir un santuari en el seu nom. Al 966, una comunitat benedictina es va establir i va fer construir una petita església. En la mateixa època, un poble va començar a desenvolupar-se més avall per acollir els peregrins, el nombre del qual no parava de créixer. En el segle XI, quatre criptes i una gran església abacial foren edificades. En el segle XIII va començar la construcció de la “Meravella”: 2 edificis de 3 nivells, coronats per el claustre i el menjador dels monjos. La guerra dels cent anys (1337-1453) va fer necessària la protecció per un conjunt de construccions militars que li permetessin resistir a un setge de quasi 30 anys. Durant la revolució francesa, els monjos varen abandonar l’abadia, convertida en presó d’estat. Fins al 1863, 14.000 presoners varen passar per aquesta “Bastilla dels mars”. Al 1874, el Servei de Monuments històrics va restaurar l’edifici i el va obrir al públic. Per dirigir als turistes, cada vegada més nombrosos, una passarel.la fou construïda en 1879. Durant la Segona Guerra Mundial el lloc fou miraculosament salvat. Des de 1979, el Mont-Saint-Michel i la seva badia estan inscrits en la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO.

No us perdeu els imprescindibles del mont Saint-Michel. Aquí te’ls enumero a tots:

• Les muralles: Des de la Guerra dels Cent Anys, l’edificació de les muralles va donar al Mont la seva fama de fortalesa inexpugnable. Set torres comuniquen entre elles per un camí de ronda. La Torre del Nord (segle XIII) és un excel·lent mirador.
• El carrer: El gran carrer, artèria principal del poble, és accessible després d’haver travessat tres portes successives defenent el seu accés. La primera, anomenada porta de l’Avancée, la segona, porta del Boulevard, i la tercera, Porta del Roy. Accedeixo llavors en el carrer principal, la Grande Rue, que conserva les seves botigues medievals. Moltes d’elles han conservat les seves boniques insígnies. L’església de Saint Pierre, la casa del peregrí i la Creu de Jerusalem testifiquen, per dalt al poble, de l’activitat espiritual passada i actual del lloc.

• Venelle du Guet: També anomenada “Ruelle des cocus”(el carreró dels cornuts), és el carrer més petit del Mont Saint-Michel. És tant estret que no es podria passar amb banyes, lo que li val aquest nom…Per trobar-la, agafo la Grande Rue i giro a l’esquerra enfront de l’Hotel La Croix Blanche.
• L’abadia i el claustre: Coronant un illot de granit en el cor de la badia, teatre de les marees més grans d’Europa, l’abadia del Mont Saint-Michel fou un famós monestir, una fortalesa inviolada durant la Guerra dels Cent Anys i un dels centres de pelegrinatge més importants de la cristiandat medieval. Fundat a petició de l’arcàngel Miquel per l’abat de Avranches Aubert, el primer santuari fou consagrat el 16 d’octubre de 709 i es va convertir en el cor d’una gran abadia benedictina, famosa en l’Edat Mitjana per el seu tresor i la seva rica biblioteca. Al costat de l’església abacial i dels monestirs romans erigits entre els segles X i XII al voltant de la cima del penyal, els monjos i els seus fundadors edificaren al principi del segle XIII en la vessant nord, una impressionant construcció gòtica: ”la Merveille”(Meravella). Veritable obra mestra de l’arquitectura medieval normanda, el seu claustre barreja de manera harmoniosa granit de Chausey, pedra de Caen i marbre anglès de Purbeck. Convertit en presó durant la revolució francesa, aquest conjunt de construccions romanes i gòtiques, completat per un cinturó de muralles durant la Guerra dels Cent Anys, fou restaurat de manera preciosa a partir del fi de segle XIX. Avui en dia, l’abadia està administrada i oberta a la visita per el Centre de Monuments Nacionals (CMN). Per entrar cal pagar una entrada que val 11,00€ pels adults i és gratuïta pels menors de 18 anys.

• Els museus: Quatre museus (Museu Marítim, Museu Històric, Archeoscope, Morada Tiphaine) fan viure de nou la història del paratge: escenes de recreació històrica (col·leccions antigues, armes, pintures, escultures, rellotges); col·leccions de 250 models antics de bucs; explicacions del fenomen de les marees; periscopi; casa del cavaller Bertrand du Guesclin.

• L’església parroquial Saint Pierre: Erigida en els segles XV i XVI, és ara el lloc de devoció oficial per el arcàngel Saint-Michel. Però, és dedicada a Saint Pierre el qui, segons la religió catòlica, té les claus de les portes del paradís. Des de molt enrere, els peregrins arribats al Mont passen simbòlicament davant de Saint-Pierre abans d’arribar a la abadia, imatge del paradís a la terra. El cementiri del poble es situa just al costat de l’església parroquial.
• La torre Gabriel i l’embarcador: Aquesta torre coronada de matacans, que protegeix el cantó oest, porta el nom del tinent del rei Gabriel du Puys, que la feu construir cap al 1524. Un segle més tard, un molí fou construït a la cima d’aquesta torre i a finals del segle XIX, va servir també de far per dirigir els vaixells entrant en el Couesnon. Una petita porta a la dreta de la torre Gabriel permet accedir a l’antic embarcador. Unes anelles testifiquen de l’activitat marítima d’abans.
• Els petits jardins: La meitat del poble sempre fou lliure de construir. Quan el Mont Saint-Michel estava assetjat, els habitants cultivaven aquests terrenys protegits per a satisfer les seves necessitats. Avui en dia, les cases vorejant la Grande Rue amaguen petits jardins tancats, que puc veure des de dalt de les muralles o recorrent els carrerons i escales suspeses. En alguns jardins floreix la “Merveille du Mont-Saint-Michel”, varietat de rosa autòctona amb un perfum excepcional. Al peu de l’abadia, més a baix de les “cases abacials”, la comunitat monàstica cultiva encara el seu hort. Al cantó nord del penyal, més escarpat, segueix en estat salvatge.

Cal dir que l’obertura del centre d’Informació Turística, és en temporada alta, de 9h a 19h, tots els dies de la setmana.

Un cop realitzada la visita, vam anar a buscar el bus llançadora per tornar al cotxe. Les imatges que el Mont Saint-Michel ens havia posat davant els nostres ulls, no s’esborrarien fàcilment.

De tornada cap a Dinan, aprofitaríem el viatge i el pas per anar a veure 2 imprescindibles més de Bretanya. La nostra intenció era primer anar al Mont Dol, des del qual es té una panoràmica de tota la badia del Mont Saint-Michel i també del mateix. El Mont Dol està a 4 kilòmetres del poble de Dol-de-Bretanya, el qual està en la ruta de la carretera nacional N176 de tornada a Dinan. Per arribar a dalt del mont cal anar amb força cura perquè tant els enllaços com la carretera son molt estrets, i el tros final no està asfaltat. A dalt el Mont Dol hi ha una capella dedicada a Saint-Michel, i una torre dedicada a la Notre-Dame de l’Esperance. A part, hi ha el mirador i les vistes impressionants de tot el territori. Val la pena pujar-hi!

Després de visitar el Mont Dol, vam anar a buscar amb el cotxe el Menhir du Champ-Dolent, un dels millors menhirs de Bretanya (en concret és el megàlit de peu més gran), el qual està al mig d’un camp a les immediacions del poble de Dol-de-Bretanya. El vàrem trobar fàcilment a 2,5km del centre del poble. També val la pena passar-hi. Et dónes compte de l’autèntica escala de les coses. La paraula “menhir” prové de l’antic bretó, que significa “pedra llarga”, i s’utilitzava habitualment per marcar una frontera o l’entrada a un dolmen (cementiri). A Bretanya es poden veure molts megàlits, però el Menhir de Champ-Dolent és el més gran. De forma ovalada i de granit rosa, aquest menhir mesura 9,50 metres d’alçada i pesa al voltant de 100 tones. Fou declarat monument històric francès en 1889. Joseph DéChelette, arqueòleg i conservador del museu, el va declarar “un dels menhirs més bells de França” per una bona raó.

I amb el menhir va finalitzar la jornada d’avui, tornant a Dinan per la nacional N176.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (203,00km amb 2h 55min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m45!1m12!1m3!1d402201.2372901215!2d-1.8795855149840472!3d48.528204120956985!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m30!3e0!4m4!1s0x480e8a211e93e989%3A0xd9383f114cb8962a!3m2!1d48.457874399999994!2d-2.0426086!4m4!1s0x4809378234f9e181%3A0xadf7e9a1e80993f6!3m2!1d48.354277499999995!2d-1.2083407!4m4!1s0x480eaf2081f818bd%3A0x137887491e4e93c4!3m2!1d48.6118242!2d-1.5070256!4m4!1s0x480e99b339cbfcaf%3A0x464d805c0f931300!3m2!1d48.572240199999996!2d-1.7664843!4m4!1s0x480e97edf477286b%3A0x377445970f5c93e7!3m2!1d48.5353413!2d-1.7394303!4m3!3m2!1d48.457942599999996!2d-2.0426284999999997!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636620979752!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui era el dia d’anar a Cap Fréhel, i finalment, fer un trekking, ja sigui per la Côte de Pentièvre o per la Côte d’Emeraude. Cap Fréhel ens sembla que pertany en ambdues costes. La intenció del dia d’avui és anar al Cap Fréhel, i des d’allà i per un camí indicat panoràmic anar fins a un monument medieval ubicat en un altre cap, el Fort La Latte.

Agafem el cotxe i des de Dinan, anem a buscar la carretera de la costa D786. L’enllaç al Cap Fréhel l’indica a mà dreta abans d’arribar al poble de Fréhel. Arribem i aparquem en l’aparcament habilitat. Hem tardat 55 minuts des de Dinan (hi ha 42,30km). Tenim a davant el far imponent i unes vistes que meravellen. El far està obert i es pot visitar per uns 3,00€ els adults i 1,50€ els nens a partir dels 7 anys. Es tracta d’alguna exposició que hi deu haver. Nosaltres no entrem i anem directament a veure les increïbles vistes.

A l’arribar al Cap Fréhel, no sembla gran cosa, però de mica en mica vas veient l’abast en el que t’atrapa la naturalesa i els paisatges que es desvelen davant d’un mateix. El Cap Fréhel, un conjunt de penya-segats de pedra sorrenca rosa, s’alça sobre el mar a més de 70 metres d’altitud i ofereix unes vistes de les que no et cansaràs i que et quedaran gravades en la teva memòria per sempre.

Amb el temps regirat, sents el cop del vent i l’escuma de mar en el rostre i pots gaudir d’un veritable espectacle: el mar agitat xoca contra els penya-segats, un mar que canvia de color quasi a demanda per passar de blau-grisós a verd amb diferents tons i matisos.

En l’època que estem ara, l’estiu, el temps assolellat realça el color de la pedra sorrenca rosa dels penya-segats que ens acompanyarà al llarg de les seves 400 hectàrees de landa i de bruc en flor. Davant teu es desplegarà tot un festival de color, un veritable espectacle de matisos que resulta impossible descriure. No us ho podeu perdre! No és casualitat que la landa del cap Fréhel sigui un dels llocs més visitats de Bretanya. Des del 1967 el cap està protegit, per lo què està prohibit construir en la zona.

El camí discorre per davant nostre, i el seguim. El camí duu al Fort La Latte, que es pot divisar en el fons del paisatge.

Aquest lloc natural i protegit alberga una gran diversitat litoral formada per una fauna i una flora originals i específiques que neixen, viuen i es desenvolupen en ell: salicòrnia, card, bruc,… La roca situada en la part inferior del cap i dels seus entorns forma part d’una reserva ornitològica en la que nien centenars d’aus.

En dies clars les vistes albiren des del Corentin i Jersey fins a Paimpol. La caminada s’ha convertit en un passeig per un quadre ple de colors i tonalitats. En principi, hi ha 1h 30minuts fins al Fort, però realment tardem una mica menys, 1 hora i 15 minuts.

Finalment arribem al Fort La Latte, el qual és com un buc insígnia de pedra sorrenca rosa sobre un cap rocós. Un lloc màgic i mític enfront del mar.

Un lloc inexpugnable, un sorprenent paisatge, un edifici impressionant… els superlatius no arriben a descriure el fort La Latte, per alguna cosa és el castell més visitat de tot Bretanya.

El Fort La Latte és una fortalesa defensiva costanera de difícil accés per el seu emplaçament estratègic i amb unes vistes clares a la Costa Esmeralda. I sí, fins i tot els anglesos l’han assetjat, però mai han aconseguit prendre-la. Caminem fins a l’entrada del fort, i a mesura que avancem, assistim a un espectacle impressionant: un cap rocós sobre el qual s’hi assenta el castell feudal. En l’interior, observa totes les obertures i els punts panoràmics de l’edifici….i gaudeix de les vistes! Atrevim-nos a pujar per els graons de la torrassa i convertim-nos per un moment amb Tony Curtis o Sophie Marceau. Des de lo més alt gaudirem d’unes vistes que tallen la respiració i que ens faran sentir una veritable sensació de llibertat.

El Fort La Latte, abans denominat Castell de la Roca Goyon, per el cognom del seu constructor, Etienne Goyon, senyor de Matignon, fou edificat en el segle XIV. Gràcies a l’autorització del seu senyor feudal, el senyor de Matignon va poder construir-la i rebé els mitjans necessaris per assegurar les fortificacions. Vauban va posar el seu gra de sorra al transformar-lo en fort defensiu costaner entre 1690 i 1715.

El Fort La Latte és un dels més cèlebres castells fortificats bretons i fou declarat Monument Històric en 1925. El 1932 fou restaurat i des de llavors, el seu manteniment corre a càrrec de la família Joüon des Longrais, que ha sabut preservar tots els seus atributs per a gaudi del visitant: pont llevadís, muralles, torrassa, masmorres, artefactes de guerra i jardí medieval.

Però la visita al Fort La Latte no s’entén sense el Cap Fréhel i tot el paisatge dominat per aquest abrupte penya-segat. Des del Fort s’adverteix que estàs en un lloc especial i és que la vegetació rodeja completament el camí, dominant el vermell i el verd. I això és així fins que cau al mar, creant un paisatge amb una paleta de colors increïble a la que s’afegeix el blau turquesa del mar.

Estem tornant pel mateix camí que hem vingut, però la llum i la seva intensitat és ara diferent. El paisatge presenta ara unes tonalitats diferents que abans. Tornant, ja hi ha espectaculars vistes del Cap i dels seus dos fars, l’antic, i el nou, de 33 metres d’alçada i des del qual es protegeix als vaixells en un dels trams més perillosos de la costa europea.

Aquest paratge és territori de gavines i cormorans que sobrevolen orgulloses els seus dominis alienes al rugit de les onades i els xiulets del fort vent que sol assolar la zona. És un lloc ideal per apreciar la grandesa de la Bretanya i de les seves escarpades i abruptes costes, un lloc declarat reserva natural i ornitològica, en un veritable paradís per els amants de la natura i de les aus.

La tornada es pot realitzar en una hora i quart, encara que és d’aquests llocs en els que el temps es deté i et pots passar hores contemplant la naturalesa en la seva màxima expressió i no per això estaràs perdent el temps. Sens dubte, aquesta excursió d’avui serà un dels highlights de la nostra ruta per la Bretanya.

I finalment arribem al Cap Fréhel. Ha estat una ruta molt interessant per fer-la, així com la visita al Fort La Latte. Creiem que hem tingut una gran idea de fer l’aproximació al Fort a peu. Ha estat un dia per gaudir de la natura i els entorns de Bretanya.

Un cop al cotxe, sembla que hagi durat molt poc l’aventura d’avui, però és que ens haguéssim passat hores i hores recorrent aquells paisatges increïbles. Volíem acabar d’anar amb un lloc diferent, una platja, i veure les onades com van xocant contra la sorra. Vam decidir anar a la Plage des Grèves d’en Bas, una platja a 3,8km del Cap Fréhel (vam tardar uns 7 minuts amb cotxe), totalment verge i oberta al mar. Hi havia bandera vermella, però ens era igual, ja que volíem veure el ritme de les onades i quedar bocabadats un altre cop.

És una platja de fàcil accés gràcies a l’aparcament de l’altre cantó de la carretera. Les grèves d’en Bas forma una llarga platja de sorra, a vegades amb poca gent. Les seves boniques onades la converteixen en un lloc privilegiat per als surfistes i les roques que la voregen, un paradís per els pescadors a peu.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (86,20km amb 1h 49min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m35!1m12!1m3!1d200913.78864743115!2d-2.316384844860749!3d48.57523423139982!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m20!3e0!4m4!1s0x480e8a211e93e989%3A0xd9383f114cb8962a!3m2!1d48.457874399999994!2d-2.0426086!4m4!1s0x480e763076d3ffff%3A0xb5fa33debf6e292e!3m2!1d48.6841145!2d-2.3187648!4m4!1s0x480e7752b5c46fbd%3A0x8a21232487a5387b!3m2!1d48.6618664!2d-2.3477984999999997!4m3!3m2!1d48.457938!2d-2.0426363!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636569034822!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui volem anar a passar el dia a la Côte d’Emeraude, la costa verda esmeralda, la qual és probablement, la costa més impressionant de Bretanya situada entre Cancale i el Cap Fréhel. Ho farem en dos dies, avui volem visitar Saint-Malo i Cancale, i deixem per un altre dia el cap Fréhel.

La Costa Esmeralda és un nom inventat en 1890 per Eugène Herpin, historiador francès, que va quedar impressionat per el color del mar d’aquesta part nord-oriental de la costa bretona. La bonica Costa Esmeralda de Bretanya és definitivament una part de França que hem posat en la nostra llista.

Recomanem començar aquest viatge per la localitat de Saint-Malo. Aquesta històrica ciutat portuària emmurallada de Bretanya, també coneguda com la casa del corsari, ofereix una vista increïble de les platges veïnes des de les seves muralles.

Saint-Malo està a prop de Dinan, només a 39 minuts amb cotxe (hi ha uns 34 kilòmetres). Decidim aparcar el cotxe als aparcaments dels molls del port i així estem al costat de la ciutat emmurallada i a prop de l’oficina de turisme.

Dir que Saint-Malo és una ciutat marinera és quedar-se molt curt. Aquesta ciutat bretona ha existit i existeix per i per el mar. Les seves grans marees, les majors d’Europa, regulen el ritme de la seva vida. La riquesa que la feu prosperar en èpoques diferents sempre va arribar del mar. I la seva història està inevitablement lligada a la del mar. Pescadors de Terranova, armadors, navegants, descobridors i…corsaris! Sí, a més de marinera, Saint-Malo és la ciutat corsària de França per antonomàsia.

Saint-Malo es va convertir en una de les ciutats més pròsperes de França en els segles XVII i XVIII. I, malgrat el duríssim cop que li va donar la Segona Guerra Mundial –els bombardejos de la qual arrasaren el 80% del seu casc històric-, es tornà a aixecar i avui llueix de nou l’esplendor de la seva època de gloria corsària. Et portem pels llocs més bonics i imprescindibles que veure a Saint-Malo:

El casc històric des del Fort National: el primer que veure a Saint-Malo

La muralla, els forts, i els bastions que rodegen i protegeixen Saint-Malo son el seu tret més característic. Al capdavall, una ciutat en posició tant estratègica, en l’entrada d’un estuari en la costa nord de França, tenia que estar ben protegida. Ho va estar des de l’Edat Mitja, encara que en el casc històric només hi queda la petita Torrassa de l’Homenatge del castell per a recordar-ho.

Després del gran incendi de 1661, el famós arquitecte Vauban va dibuixar la seva flamant muralla, expandint el terreny de la ciutadella fortificada, i una nova línia de defensa. Més tard, seguint els seus plànols, es van aixecar sis forts en els illots propers. Dos d’ells poden visitar-se avui en dia quan la marea està baixa: el Fort del Petit Bé i el Fort Nacional. Des d’aquest últim –anomenat també Fort Reial- hi ha unes boniques vistes del casc històric de Saint-Malo, amb les seves cases de granit gris i els seus sostres a dues aigües tant pronunciats. Una bona forma de començar la visita a la ciutat.

Les portes monumentals de la muralla: Saint-Vincent i la Grand-Porte

Després de visitar un dels forts, toca anar cap a la muralla i travessar-la per una de les seves sis portes. Les més espectaculars son dues. D’elles, la més transitada avui, per la seva posició, és la Porta de Saint-Vincent, de 1708, amb els escuts de fusta de Saint-Malo i Bretanya.

L’altra fou la porta principal en el seu dia i la més antiga que es conserva: la imponent Grand-Porte, del segle XV. En l’interior fixa’t en l’estàtua de la Verge, també del segle XV –bé, és una còpia, la original està a la catedral-, considerada protectora de Saint-Malo.

El castell: Fortalesa de França i Bretanya per protegir-se…de Saint-Malo

Si has entrat per la porta de Saint-Vincent, tindràs al costat la gran Place Chateaubriand. Aquí és on es troba l’imponent castell de la ciutat, flanquejat per les seves quatre torres, símbol del poder dels ducs de Bretanya primer i dels reis de França després. És d’origen tardomedieval –segle XV- encara que fou “retocat” per Vauban. Ara en ell es troben l’ajuntament de Saint-Malo i el Museu d’Història de la ciutat.

El castell de Saint-Malo no fou construït per protegir-se dels atacs exteriors per part de possibles conquistadors, sinó més bé dels interiors llançats per rebels. Perquè? Doncs perquè els ciutadans de Saint-Malo han tingut sempre aquest esperit rebel i independent, tant sota domini bretó com francès.

El castell fou assetjat per els propis habitants de la ciutat en 1590 i Saint-Malo es va declarar “República Independent”, república que durà quatre anys. Sembla que és d’aquesta època una frase que es va convertir en lema de la ciutat: “Ni Français, ni Breton, Malouin suis” –ni francès, ni bretó, soc de Saint-Malo-.

Recórrer el camí de ronda: un imprescindible que fer a Saint-Malo

Al costat del castell està l’accés al camí de ronda, amb els seus 1754 metres de recorregut i les seves boniques vistes cap als bastions, el casc històric, els forts i el mar. Una de les millors la tindràs des de la torre Bidouane, però no hauries de deixar de recórrer tot el camí de ronda.

En la part meridional de la muralla –del bastió Saint-Philippe al bastió Saint-Louis- ens trobem amb les “cases corsàries”. Eren les cases dels rics armadors i corsaris de l’època daurada de la ciutat. Això sí, les façanes de granit que veuràs des del camí han estat reconstruïdes després de la Segona Guerra Mundial. Una d’elles, el Hôtel Magon o Hôtel Asfeld, s’ha conservat intacta després de la guerra i es pot visitar.

El fort de Grand Be i la tomba de Chateaubriand

Enmig del recorregut per el camí de ronda, vam aturar-nos per baixar a la platja de Bon Secours, amb la seva gran piscina natural, i caminar fins la illa del Grand-Bé. De nou, només és possible amb marea baixa. Allà, una simple llosa dirigida cap al mar i coronada per una creu de granit marca la tomba de François-René de Chateaubriand, l’escriptor considerat el fundador del romanticisme en la literatura francesa i nascut a pocs passos del castell de Saint-Malo. En la illa també hi ha boniques vistes cap al mar i la ciutadella emmurallada.

Una volta pel casc històric en busca del teu racó preferit

El camí de ronda acaba en la Grand-Porte, des d’on va començar el nostre passeig per la ciutat intramurs. El casc històric és bastant petit, així que vam recórrer pràcticament tots els seus carrers. Queden 182 de les 865 cases anteriors als bombardejos aliats. El 60% dels edificis va quedar totalment arrasat i el 20% molt danyat. Tot i així, la reconstrucció ha fet miracles: pràcticament no et donaràs compte de la diferencia.

Pots anar buscant alguns dels edificis originals. Com la capella de Saint-Aaron, del segle XVII, en el punt més alt del casc històric en el lloc en el que, segons la tradició, el mateix sant va construir la primera ermita. O l’Hôtel André Désilles, també del segle XVII, avui biblioteca municipal. O les poques cases d’entramat de fusta que varen sobreviure a l’incendi de 1661, en la rue Pélicot. Molt a prop està la Maison Internationale des Poètes et des Ecrivains, construïda també amb fusta reutilitzant materials de vaixells. El pati de la casa natal de Chateaubriand és un altre dels exemples que queden de construcció en fusta.

Entre totes les cases del casc històric, la nostra favorita és la Maison Houssaye, del segle XV, amb la seva torre circular i el seu petit balcó d’entramat de fusta. Malgrat ésser tant bonica, no hi havia ningú per aquesta zona quan hi vam anar. Si no hi ha botigues…Es diu també “casa dels holandesos” perquè aquí s’allotjaren els reis holandesos en una visita, o “casa de la duquessa Ana”, perquè la duquessa s’hauria allotjat aquí durant la construcció del castell. Fixa’t en les cantonades amb les seves estatuetes de músics tocant instruments típics bretons.

La Catedral de Saint-Vincent: un altre dels llocs a visitar a Saint-Malo

Entre tots els edificis del casc històric de Saint-Malo n’hi ha un que no pots passar per alt: la catedral de Saint-Vincent. La seva gran agulla és visible des de quasi tots els punts de la ciutat. Les seves obres varen començar en el segle XII, acabaren en el segle XVIII i el què es veu ara és quasi tot fruit de la restauració després dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. De fet, només es va reobrir en el 1978!

Si notes alguna raresa en la catedral de Saint-Malo és perquè el cor no està alineat amb la nau, alguna cosa molt poc usual. Es deu a que està construïda directament sobre la roca i segueix la seva forma natural.

Dins de l’església, en el terra, un mosaic indica el lloc en el que el bisbe de Saint-Malo va beneir a Cartier abans del seu viatge. A més, en una capella del deambulatori hi trobaràs la tomba del descobridor i també la del corsari Duguay-Trouin. Altres detalls en els que fixar-te: les restes del claustre medieval, les vidrieres contemporànies, les campanes originals recuperades després de l’esfondrament del campanar en la guerra i l’original de l’estàtua de fusta de la Verge de la Grand-Porte, del segle XV.

L’Etoile du Roy: la visita a una fragata corsaria del segle XVIII

Fora de la ciutat emmurallada, molt a prop de l’oficina de turisme, no vam poder deixar de fixar-nos en la gran fragata corsària atracada en el port: els seus 47 metres d’eslora i els seus cridaners colors no passen desapercebuts. De fet, ja l’havíem vist des de dalt la muralla. Però sentim decebre’t: no és original, i…tampoc és francesa. Es va construir a Turquia per a una pel·lícula, va aparèixer també en una sèrie anglesa i és la còpia d’una fragata britànica del segle XVIII, el HMS Blandford. Ara és un museu i es pot visitar per dins. Nosaltres no vàrem entrar. Això si, aquí se suposa que hi cabien 240 persones i 20 canons!

Les platges de Saint-Malo i les majors marees d’Europa

El casc històric de Saint-Malo està rodejat de platges. Des de les més petites Plage de Bon Secours amb la seva piscina natural, i la contigua Plage du Mole, enganxades a la muralla, fins la Plage des Bas-Sablons, al sud, cap a Aleth. Però la més gran és la del nord, que va canviant de nom: plage de l’Éventail prop de la muralla, llavors Grande Plage du Sillon, i més a l’est, Plage de la Hoguette i Plage Rochebonne. En total, uns 3km de sorra i passeig marítim en la badia de Mont Saint-Michel que conviden a ésser caminats.

El primer que ens va cridar l’atenció varen ésser les esculleres, fetes amb troncs de roure del segle XIX per a protegir el dic –sota el passeig marítim- de la força del mar. Com si d’icebergs es tractés, a sota de la sorra hi ha més fusta de la que es veu per sobre! Al capdavall, cal protegir-se de les onades i de les majors marees d’Europa, que en la Badia de Mont Saint-Michel poden arribar, fins a 16 metres !

Els barris més allunyats i la posta de sol des de la platja

Si vas caminant i allunyant-te del centre històric, arribaràs fins a l’antic poble de Paramé, avui barri de Saint-Malo, on està el Grand Hôtel des Thermes, amb les seves termes marines i centre de talassoteràpia. Termes que donaren un altre període de esplendor a la ciutat a finals del segle XIX, quan en els seus voltants es construïren unes 700 vil·les, una cinquantena de palauets per els viatgers, fins i tot un Gran Casino –esfondrat en 1937- i dues línies de tramvia.

El següent barri, antic poble, és Rothéneuf. Aquí estan la Pointe de la Varde, la casa-museu de Jacques Cartier i sobre tot, les Rochers Sculptés de Rothéneuf. 300 figures de guerrers, pirates i monstres marins esculpits directament a la roca de la platja en 1870.

El dia a Saint-Malo té d’acabar amb una posta de sol en la platja: serà una imatge que no oblidaràs fàcilment. I un moment de tranquil·litat després de passejar per un casc històric sempre ple de turistes.

El barri de Saint-Servan

L’origen de Saint-Malo no es troba en el lloc que ocupa avui el seu casc històric. Per buscar-lo, s’ha d’anar un xic més al sud, cap a l’antic poble de Saint-Servan que, com Paramé, es va unir a Saint-Malo en els anys 60 del segle passat. Allí, en la desembocadura del riu Rance, en la península d’Alet, és d’on s’establí el primer assentament romà en el segle I. L’actual centre de Saint-Malo no fou ocupat fins al segle XII. Durant la visita a Saint-Malo vam agafar el petit tren de color blanc, i vam recórrer bona part del casc històric. El tren es diu el Vagabond, el tren turístic de la ciutat corsària amb sortida a la Porte Saint-Vincent, prop de l’oficina de turisme, als peus de les muralles i el castell. Una visita guiada de 30 minuts en la que t’informen sobre la Companyia de les Índies Orientals, corsaris famosos i grans viatgers, la magnífica badia de Saint-Malo i el fenomen de les majors marees d’Europa, la catedral Saint-Vincent, la Porte Saint-Pierre, i la reconstrucció de la ciutat corsària després de la Segona Guerra Mundial.

El preu pels adults és de 7,00€, i pels nens de 5,00€

Igualment, vam anar a dinar a un restaurant típic i vam menjar els típics musclos amb patates. A mi em van agradar.

Finalitzada la visita turística per Saint-Malo, vam anar a buscar el cotxe per dirigir-nos al poblet de costa Cancale. Hi ha uns 15,6km que son uns 24 minuts en cotxe. L’itinerari és per l’interior i per les carreteres D301, D155 i D76. Quan arribem a Cancale, aparquem a un aparcament habilitat al costat del passeig marítim, a prop de la platja. La intenció, a part de visitar el poblet de pescadors, és anar a veure el mercat d’ostres típic del poble, i si pot ésser, provar-ne i tot.

Cancale és un port pesquer i centre ostrícola, especialment conegut per les seves ostres planes que fan les delícies dels amants dels productes del mar. Ubicat a la badia del Mont Saint-Michel, Cancale és un centre turístic on és un plaer deambular pels molls i espigons del petit port de la Houle; passejar per el sender dels Aduaners; prendre el sol a les seves platges; i assaborir les seves famoses ostres. Des de la cima de la torre de l’església, hi ha una magnífica vista sobre Cancale, el seu port, les seves platges i la badia del Mont Saint-Michel.

El poblet en si no té res d’important per visitar, només passejar per el seu passeig marítim i el petit port, i anar fins a la punta del Port de la Houle, des d’on es tenen unes grans vistes del poble i de la badia. En canvi, el mercat d’ostres és una altra història. Es tracta d’un mercat de 8 productors d’ostres de Cancale i els seus entorns. Cadascun té la seva paradeta i hi pots comprar cada dia de 9h a 17h. I parlant de vistes, la nostra visita a Cancale ens va arribar en un dia de sol i bon temps, i des d’allà mateix s’albirava la silueta del Mont Saint-Michel en la llunyania de la badia del mateix nom.

Es feia tard i teníem ganes d’anar a veure algun punt paisatgístic dels entorns, i així ho vam fer. Ens vam dirigir amb el cotxe a la Pointe du Grouin i vam anar a aparcar en un lloc habilitat ubicat a 650 metres de la punta. Vam caminar aquests 650 metres i ens vam trobar amb un hotel, dos restaurants, i una caseta de lavabos públics i finalment, un far. Aquest penyal rocós, l’últim paratge abans d’abordar la badia del Mont Saint-Michel, és un magnífic lloc per observar la costa. Després d’un agradable passeig, la seva bellesa et deixa sense respiració gràcies a una de les vistes panoràmiques més singulars de la província d’Ille-et-Vilaine.

La punta de Grouin s’estén en un marc majestuós entre Cancale i Saint-Malo. Hem aparcat el cotxe i agafat un sender que s’obre entre la petita vegetació abans d’arribar a les roques retallades i als impressionants penya-segats.

Des de la punta, la mirada abasta un impressionant decorat que s’estén des del cap Fréhel fins a Granville, passant per la badia del Mont Saint-Michel que es troba a 25 kilòmetres. En l’horitzó, també observem les illes Chausey. Els més afortunats podran veure una colònia de dofins que solen nadar entre aquestes aigües. Amb la marea baixa, apareix un corriol que condueix fins a una cova en el penya-segat. Situada enfront, la illa de Landes és una reserva ornitològica i botànica. Des de la punta de Grouin, la ruta i el sender dels aduaners avancen seguint una costa canviant. Aquest sender que voreja el litoral arriba fins la ancorada del Verger. Nosaltres hi arribem amb cotxe, son uns 10 minuts des de la punta de Grouin (uns 4,90Km) fins a la Plage du Verger. El paisatge és meravellós i la platja verge i salvatge. Val la pena fer-hi una ruta a peu, però nosaltres l’hem fet amb cotxe.

Se’ns fa tard i ja és hora de tornar a Dinan, que demà serà un altre dia molt intens.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (98,00km amb 1h 55min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m45!1m12!1m3!1d168937.26172325015!2d-2.0436232836547727!3d48.578353183711336!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m30!3e0!4m4!1s0x480e8a211e93e989%3A0xd9383f114cb8962a!3m2!1d48.457874399999994!2d-2.0426086!4m4!1s0x480e810df878bf2b%3A0x912edcd28c8a0456!3m2!1d48.651291!2d-2.021169!4m4!1s0x480e9d9245f0ce15%3A0x83ed243d2284ab7e!3m2!1d48.6708734!2d-1.8546634!4m4!1s0x480c2761a78584bd%3A0x7c35d718df79147c!3m2!1d48.706871899999996!2d-1.8463469!4m4!1s0x480e9d6597e6cca7%3A0xf27c5707f39cd292!3m2!1d48.6950642!2d-1.8787114999999999!4m3!3m2!1d48.4579306!2d-2.0426245!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636568153398!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Un cop allotjats a Dinan, vam anar directament a passejar pel seu casc històric, i d’aquesta manera, conèixer-lo.

Amb els seus quasi tres kilòmetres de muralla, Dinan i el seu Castell del segle XIV es drecen amb orgull sobre el riu Rance. Del port esportiu, situat en la part baixa de la ciutat, surten bonics passejos cap a l’estuari. En canvi, en la part alta, les cases medievals en voladís completen la visita d’aquesta localitat amb un marcat caràcter medieval.

L’escarpada carrer de Jerzual ens submergeix en plena Edat Mitjana. Les cases medievals de fusta acabades en forma de triangle punxegut son un testimoni de riquesa que va viure aquesta ciutat. Entre els segles XIV i XVIII el carrer estava ple de teixidors, adobers,… En l’actualitat és una visita imprescindible que permet viatjar en el temps davant els tallers-botiga d’artesans vidriers i de la fusta.

Si prosseguim la visita per la plaça dels Corders i dels Mercers veurem com es barregen els estils de les cases de fusta típiques de Dinan dels segles XV, XVI i XVIII.

I a dues passes d’allí, s’alça la basílica de Saint-Sauveur, del segle XII, amb influències bizantines, perses i romanes, la particularitat de la qual és la seva asimetria i el fet de que mai va ésser completada.

Durant la Guerra dels Cent Anys, Du Guesclin va dedicar la seva vida a alliberar primer a Normandia, i després a Bretanya. El seu cor reposa en la basílica de Saint-Sauveur. Però si hi va haver un personatge que feu famosa aquesta ciutat fou la reina Ana de Bretanya, que en el segle XV va decidir retirar-se a ella després de la mort del seu espòs, el rei Carlos VIII.

Des del port de Dinan, les ribes del riu Rance conformen un lloc extraordinari per passejar que et conduiran a l’estuari seguint en direcció a Taden. El passeig segueix l’antic camí de sirga.

Les visites imprescindibles a Dinan son:

• Les muralles del segle XIII amb les seves catorze torres i quatre portes monumentals

• Les cases d’entramat de fusta dels segles XV i XVII

• El Castell de Dinan del segle XIV

• La torre del rellotge (campanar del segle XV)

• La basílica Saint-Sauveur dels segles XII, XV i XVIII, amb diferents estils arquitectònics: romànic, gòtic, clàssic i barroc

• L’església Saint-Malo, segles XV i XIX
• El convent des Cordeliers del segle XIII
• La Maison de la Harpe, casa típica rehabilitada amb exposició de les arpes celtes del món. Per entrar a veure-la cap pagar uns 2,00€ pels adults i 1,00€ pels nens de 10 a 18 anys. Fan tallers i concerts sobre tot lo relacionat amb les arpes.

• El famós carrer de Jerzual que connecta el port amb la ciutat

El poble de Dinan el vam visitar en varis dies consecutius. Això és pel fet d’estar allotjats aquí i a prop del centre. La veritat és que no s’explica amb paraules lo meravellós que pot ésser aquest poblet, del qual vam acabar solcant tots els racons i sense ànim de deixar-nos cap cosa per visitar.

Adjuntem la documentació gràfica de Dinan que ens va servir per orientar-nos entre els carrerons i places del poble:

El primer que vam fer a Dinan va ésser anar a buscar l’allotjament. L’allotjament era un Bed&Breakfast (Chambre d’Hôte) i es deia Priory View Dinan. Estava ubicat a 230 metres de la Porta de Saint-Malo que dóna accés al casc històric de Dinan. A peu son uns 3 minuts. El mateix allotjament té places d’aparcament assignades en una placeta adjunta. L’allotjament era molt bonic i els amos molt atents. L’esmorzar, una delícia. Va estar tot molt bé, excepte una mica l’espai. Ens varen donar una habitació de 4 persones que amb prou feines hi cabíem tots. Exceptuant aquest petit problema amb l’espai, la resta està molt bé. La casa era una casa típica de poble, molt integrada amb l’entorn. Vam estar força bé. Ens allotjaríem a Dinan un total de 5 nits.

Els dies que estarem allotjats a Dinan estarem visitant els departaments de Côtes d’Armor i de Ille-et-Vilaine.

Vam decidir d’anar a Bretanya amb avió i contractar un cotxe de lloguer. La companyia del viatge amb avió va ésser Vueling, tant a l’anada com a la tornada, i sense escales, vol directe. Vam fer números i no sortia gaire més car fer-ho així. Nosaltres, però, ho preferíem pel tema d’aprofitar la totalitat dels dies per visitar Bretanya, i així ho vam fer.

Vam arribar a mig matí a Rennes, vam anar a buscar el cotxe llogat, i abans de dinar estàvem ja a l’allotjament de Dinan. De l’aeroport de Rennes fins a Dinan hi ha 60,90Km i vam tardar uns 53 minuts a fer-los.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d404114.591311779!2d-1.939149649910609!3d48.28684555705285!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e0!4m5!1s0x480ee02bfbc2a56b%3A0x3a19ce55f664d49c!2sA%C3%A9roport%20Rennes%20Bretagne!3m2!1d48.068271599999996!2d-1.7260210999999999!4m5!1s0x480e8a19322f72d9%3A0x40ca5cd36e637e0!2sDinan!3m2!1d48.454366!2d-2.047327!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1636546431041!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]