Lloc mític de l’Occident cristià des de l’Edat Mitjana, Rocamadour veritable ciutat en equilibri aferrada al seu penya-segat de roca calcària, a sobre del canó de l’Alzou, és un desplegament vertical de penyals secrets i sostres bruns, una prodigiosa superposició de cases i santuaris. Declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO, la Basílica de Sant Salvador i la Cripta de Sant Amadour s’ofereixen al visitant després de la pujada de la gran escala dels Peregrins i els seus 216 graons, per adorar, en el buit de la roca, la Verge Negra.
El carrer principal que travessa el poble és puntuat per antigues portes defensives i per posts, transformats avui en botigues i restaurants. Les belles cases medievals i l’Ajuntament amb les seves finestres a creuers donen a la ciutat un aire atemporal. A Rocamadour veurem el Castell, els Santuaris, i el poble medieval:
El Castell de Rocamadour
Vam arribar a Rocamadour i de seguida vam trobar l’Oficina de Turisme, on vam preguntar per aparcar el cotxe i ens indicaren que lo millor era deixar el cotxe en un dels aparcaments que hi ha junt al Castell, en la part superior del poble. Així que seguint els cartells vàrem arribar a un dels aparcaments, que sorprenentment era gratuït.
La primera visita que vam realitzar fou la del Castell, que és un dels imprescindibles de veure a Rocamadour. Per entrar al castell s’ha de passar per un torn que es desbloqueja amb una moneda de dos euros, un preu excessiu si aneu varis ja que l’interior del Castell no es pot visitar perquè és privat, tant sols es pot accedir a les muralles.
Així i tot, val la pena per veure les vistes de vertigen que hi ha sobre el penya-segat en el que es troba el Castell, a uns 150 metres del riu.
Vàrem passejar per les muralles junt a les teulades, i en l’interior d’una torre vàrem poder contemplar el mecanisme del rellotge i observar el jardí que té el castell i la Plaça de les Capelles que està just a sota. Des d’aquí et dones compte de que tant el poble, com el santuari i el castell estan incrustats a la roca, construïts en nivells superposats com si fossin un niu d’àligues, desafiant a la gravetat sobre el canó del riu Alzou.
Al sortir del castell tens dues opcions per visitar el poble: baixar caminant a través del Camí de la Creu (Chemin de croix) o a través d’un funicular subterrani (de pagament) que porta directament a la Porta de Sant Marcial (Porte St. Martial), a través de la qual s’accedeix al Santuari.
Vam escollir baixar caminant a través del camí per així poder recórrer-lo còmodament. Es tracta d’un camí en zig-zag que va descendint des del castell i en el que hi ha un viacrucis.
Estem fent el camí invers al que feien els peregrins, ja que ells pujaven des del santuari i el camí els guiava al llarg de 14 estacions amb escultures fins al final del seu recorregut. El camí transcorre per un bosc que el fa més suportable en els dies de molta calor, com el que ens tocà a nosaltres. En el camí hi trobem la Capella de Saint-Michel, que està excavada a la roca.
Els Santuaris de Rocamadour
D’aquesta forma arribem a la Porta de Sant Marcial (Porte Saint-Martial) del segle XIII que dóna accés als santuaris. Des d’aquí s’ha de travessar una espècie de túnel, que té moltes inscripcions gravades en plaques de marbre penjades a les seves parets, com accions de gràcies per els miracles realitzats per la Verge o el Sant. D’aquesta forma accedim al recinte del Santuari, i aquí, al voltant d’una plaça central, es troben set esglésies i capelles, sent la més important de totes la dedicada a la Verge Negra. Es tracta d’un lloc màgic i sembla que hagis viatjat en una altra època. Aquesta zona del Santuari és de les imprescindibles que visitar a Rocamadour.
L’església de Sant Salvador (l’église Saint-Sauveur) i la cripta de Sant Amador (crypte Saint-Amadour) estan inscrites per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial degut a la seva importància dins del Camí de Santiago. Aquests santuaris semi-troglodites foren edificats des del segle XII en l’espai estret i escarpat d’una terrassa rocosa.
L’església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) és la més gran del grup. Es tracta d’una església construïda en el segle XIII darrera del descobriment del cos incorrupte de Saint-Amadour. En l’Edat Mitjana tenia dos parts, una d’elles servia per alberg de peregrins, i l’altra era utilitzada pels monjos. En l’any 1913 li fou atorgada la consideració de Basílica. Es tracta d’una església de dos naus amb elements d’estil romànic i gòtic, amb volta de creueria i algunes vidrieres.
Dues de les parets de la basílica son la pròpia roca; una altra cosa cridanera és que té dos altars i l’espai principal de la nau no compta amb bancs com sol ésser habitual, sinó amb cadires i al final de la nau, en la part oposada a l’altar, hi ha un cor en dos nivells amb barana de fusta, als quals es puja a través d’una escala de cargol central. Sota de la església de Sant Salvador es troba la Capella de Saint-Amadour amb la seva cripta del segle XII, on es troben les restes del sant.
Junt a l’església de Sant Salvador es troba la Capella de Notre Dame, a la que es pot accedir des de l’exterior o des d’una porta que hi ha en un lateral de l’església de Sant Salvador. És una capella en penombra en la que es troba la imatge d’una misteriosa i miraculosa Verge Negra (Notre Dame de Rocamadour), encara que es té constància de què abans del segle XVII no era d’aquest color, sembla que alguna cosa hi ha tingut a veure el fum dels milers de ciris que els peregrins han encès al llarg dels segles.
Aquesta capella era la més important que visitar a Rocamadour durant l’Edat Mitjana.
Ens cridaren l’atenció unes maquetes de vaixells suspeses del sostre de la capella, i ens vam preguntar que què feien allí tant lluny del mar. Doncs resulta que la Verge de Rocamadour és la patrona dels mariners, ja que molts s’encomanaven a ella quan sofrien algun naufragi i segons la llegenda, cada vegada que la Verge salvava als mariners, una campana que també es troba penjant de la volta de la capella, es movia i sonava sola per anunciar el miracle. Per aquesta raó Nostra Senyora de Rocamadour és venerada també en vàries capelles de Finisterre o Quebec.
Per si aquestes llegendes fossin poques per atraure els peregrins, clavat en la roca, a la sortida de la Capella de Notre Dame, es troba la que segons la llegenda és Durandal, l’espasa de Rolando, nebot de Carlemany. Narra la història que, davant lo imminent de la seva mort a mans dels infidels, la va llançar a l’aire perquè no caigués en mans dels seus enemics, arribant l’espasa des de Roncesvalles fins al lloc a on es troba en l’actualitat.
Vam visitar la resta de capelles, que son més petites que l’anterior i passejàrem per la resta del complex del Santuari. Criden l’atenció els frescos exteriors i les pintures romàniques que encara sobreviuen en alguns murs aïllats.
No dóna la impressió d’ésser un lloc religiós, sinó més aviat un lloc palatí medieval que sorprèn per el lloc en el que està construït, a l’abric de la muntanya i excavant part de la mateixa. No ens estranya que els peregrins que arribaven a ella quedessin captivats amb l’espectacle.
Encara que, en realitat lo que veiem ara és la reconstrucció que va fer Eugène Viollet-le-Duc en el segle XIX, amb la seva particular visió de l’Edat Mitjana (és el mateix arquitecte que reconstruí Carcassonne). Dins del recinte hi ha 7 santuaris, però hi ha un vuitè santuari, que és el més modern de tots. Es troba fora de les petites muralles que resguarden a la resta, i el més curiós és que està dedicat a Nostra Senyora del Óvalo, patrona dels jugadors de rugbi. En una gran vitrina vàrem veure que estan exposades les camisetes d’equips com els All Blacks neozelandesos o el Stade Toulousain, l’equip de la regió.
El poble de Rocamadour
Si el recinte del santuari és espectacular, no pots anar-te’n d’allà sense visitar el poble de Rocamadour, que també és preciós. Un cop visitat el recinte del Santuari baixem al poble per la Gran Escala, que era la última prova que tenien que passar els peregrins abans d’accedir als santuaris, i que pujaven moltes vegades de genolls.
Es tracta d’una escala de 216 graons, que si ens hi fixem bé veurem que estan plens de fòssils. D’aquesta forma arribem a la Place de la Carreta i d’allí al carrer Roland le Preux, que és l’únic carrer normal del poble.
És un carrer per a vianants d’un kilòmetre de llarg que està ple de botigues de souvenirs, de restaurants i hotels, i sembla ser que sempre ha estat així. Per els amants dels trens turístics, dir-los que a Rocamadour hi ha un trenet que fa un recorregut de la part més baixa de la ciutat nova (en la que també hi ha una zona d’aparcament) fins a la ciutat Medieval.
Rocamadour fou un lloc difícil de protegir, ja que la falta d’espai impedia la construcció de muralles, però com que era un lloc que atreia molt diner dels peregrins es va convertir en l’objectiu de múltiples pillatges. Per defensar-se, els comerciants de Rocamadour varen construir fins a 11 portes fortificades al llarg del carrer, de les que queden en peu unes poques com la Porte Salmon, la Porte du Figuier o la Porte Basse.
El que no pots deixar de provar, vagis quan hi vagis, és el boníssim formatge de Rocamadour, un formatge de cabra fonamental en tots els menús.
Vam continuar descobrint els racons de Rocamadour, com el taller d’un pintor que es troba en un dels seus carrerons, les restes de les portes que protegien la ciutat, les cases típiques,…
Com que teníem el cotxe en la part superior del poble, aquesta vegada sí que vàrem haver de seguir el camí dels peregrins, pujant l’escala fins al Santuari.
Si tens problemes de mobilitat, hi ha un ascensor de pagament que et puja fins allí.
Tornàrem a recórrer el complex dels santuaris, descobrint llocs que no havíem vist abans, com unes terrasses que es troben vorejant els santuaris i des de les quals vam gaudir d’unes vistes magnífiques, que aprofitàrem per a fotografiar.
A partir d’allí com que encara teníem que pujar fins al castell, i la calor era sufocant, vam decidir pujar en el funicular subterrani que ens va deixar al costat de l’aparcament en el que havíem deixat el cotxe.
Amb el cotxe vam anar a l’oficina de turisme, ja que davant d’ella es situen les restes de l’Hospitalet, el petit hospital de peregrins al que acudien els peregrins malalts o ferits, per a curar-se abans d’arribar als santuaris. Junt a l’Hospitalet, s’hi ubica “El camp dels pobres”, un cementiri en el que s’enterraven als peregrins que morien en l’hospital o a les gents de condició humil. També vàrem poder visitar la capella del petit hospital, que és lo únic que queda en peu d’aquest complex.
Finalment, adjuntem la documentació gràfica que ens va servir per posar-nos en marxa i traçar una ruta de visita, així com de la ubicació de les atraccions, miradors, etc…:
