Categoria: OCCITÀNIA

Lloc mític de l’Occident cristià des de l’Edat Mitjana, Rocamadour veritable ciutat en equilibri aferrada al seu penya-segat de roca calcària, a sobre del canó de l’Alzou, és un desplegament vertical de penyals secrets i sostres bruns, una prodigiosa superposició de cases i santuaris. Declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO, la Basílica de Sant Salvador i la Cripta de Sant Amadour s’ofereixen al visitant després de la pujada de la gran escala dels Peregrins i els seus 216 graons, per adorar, en el buit de la roca, la Verge Negra.

El carrer principal que travessa el poble és puntuat per antigues portes defensives i per posts, transformats avui en botigues i restaurants. Les belles cases medievals i l’Ajuntament amb les seves finestres a creuers donen a la ciutat un aire atemporal. A Rocamadour veurem el Castell, els Santuaris, i el poble medieval:

El Castell de Rocamadour

Vam arribar a Rocamadour i de seguida vam trobar l’Oficina de Turisme, on vam preguntar per aparcar el cotxe i ens indicaren que lo millor era deixar el cotxe en un dels aparcaments que hi ha junt al Castell, en la part superior del poble. Així que seguint els cartells vàrem arribar a un dels aparcaments, que sorprenentment era gratuït.

La primera visita que vam realitzar fou la del Castell, que és un dels imprescindibles de veure a Rocamadour. Per entrar al castell s’ha de passar per un torn que es desbloqueja amb una moneda de dos euros, un preu excessiu si aneu varis ja que l’interior del Castell no es pot visitar perquè és privat, tant sols es pot accedir a les muralles.

Així i tot, val la pena per veure les vistes de vertigen que hi ha sobre el penya-segat en el que es troba el Castell, a uns 150 metres del riu.

Vàrem passejar per les muralles junt a les teulades, i en l’interior d’una torre vàrem poder contemplar el mecanisme del rellotge i observar el jardí que té el castell i la Plaça de les Capelles que està just a sota. Des d’aquí et dones compte de que tant el poble, com el santuari i el castell estan incrustats a la roca, construïts en nivells superposats com si fossin un niu d’àligues, desafiant a la gravetat sobre el canó del riu Alzou.

Al sortir del castell tens dues opcions per visitar el poble: baixar caminant a través del Camí de la Creu (Chemin de croix) o a través d’un funicular subterrani (de pagament) que porta directament a la Porta de Sant Marcial (Porte St. Martial), a través de la qual s’accedeix al Santuari.

Vam escollir baixar caminant a través del camí per així poder recórrer-lo còmodament. Es tracta d’un camí en zig-zag que va descendint des del castell i en el que hi ha un viacrucis.

Estem fent el camí invers al que feien els peregrins, ja que ells pujaven des del santuari i el camí els guiava al llarg de 14 estacions amb escultures fins al final del seu recorregut. El camí transcorre per un bosc que el fa més suportable en els dies de molta calor, com el que ens tocà a nosaltres. En el camí hi trobem la Capella de Saint-Michel, que està excavada a la roca.

Els Santuaris de Rocamadour

D’aquesta forma arribem a la Porta de Sant Marcial (Porte Saint-Martial) del segle XIII que dóna accés als santuaris. Des d’aquí s’ha de travessar una espècie de túnel, que té moltes inscripcions gravades en plaques de marbre penjades a les seves parets, com accions de gràcies per els miracles realitzats per la Verge o el Sant. D’aquesta forma accedim al recinte del Santuari, i aquí, al voltant d’una plaça central, es troben set esglésies i capelles, sent la més important de totes la dedicada a la Verge Negra. Es tracta d’un lloc màgic i sembla que hagis viatjat en una altra època. Aquesta zona del Santuari és de les imprescindibles que visitar a Rocamadour.

L’església de Sant Salvador (l’église Saint-Sauveur) i la cripta de Sant Amador (crypte Saint-Amadour) estan inscrites per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial degut a la seva importància dins del Camí de Santiago. Aquests santuaris semi-troglodites foren edificats des del segle XII en l’espai estret i escarpat d’una terrassa rocosa.

L’església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) és la més gran del grup. Es tracta d’una església construïda en el segle XIII darrera del descobriment del cos incorrupte de Saint-Amadour. En l’Edat Mitjana tenia dos parts, una d’elles servia per alberg de peregrins, i l’altra era utilitzada pels monjos. En l’any 1913 li fou atorgada la consideració de Basílica. Es tracta d’una església de dos naus amb elements d’estil romànic i gòtic, amb volta de creueria i algunes vidrieres.

Dues de les parets de la basílica son la pròpia roca; una altra cosa cridanera és que té dos altars i l’espai principal de la nau no compta amb bancs com sol ésser habitual, sinó amb cadires i al final de la nau, en la part oposada a l’altar, hi ha un cor en dos nivells amb barana de fusta, als quals es puja a través d’una escala de cargol central. Sota de la església de Sant Salvador es troba la Capella de Saint-Amadour amb la seva cripta del segle XII, on es troben les restes del sant.

Junt a l’església de Sant Salvador es troba la Capella de Notre Dame, a la que es pot accedir des de l’exterior o des d’una porta que hi ha en un lateral de l’església de Sant Salvador. És una capella en penombra en la que es troba la imatge d’una misteriosa i miraculosa Verge Negra (Notre Dame de Rocamadour), encara que es té constància de què abans del segle XVII no era d’aquest color, sembla que alguna cosa hi ha tingut a veure el fum dels milers de ciris que els peregrins han encès al llarg dels segles.

Aquesta capella era la més important que visitar a Rocamadour durant l’Edat Mitjana.

Ens cridaren l’atenció unes maquetes de vaixells suspeses del sostre de la capella, i ens vam preguntar que què feien allí tant lluny del mar. Doncs resulta que la Verge de Rocamadour és la patrona dels mariners, ja que molts s’encomanaven a ella quan sofrien algun naufragi i segons la llegenda, cada vegada que la Verge salvava als mariners, una campana que també es troba penjant de la volta de la capella, es movia i sonava sola per anunciar el miracle. Per aquesta raó Nostra Senyora de Rocamadour és venerada també en vàries capelles de Finisterre o Quebec.

Per si aquestes llegendes fossin poques per atraure els peregrins, clavat en la roca, a la sortida de la Capella de Notre Dame, es troba la que segons la llegenda és Durandal, l’espasa de Rolando, nebot de Carlemany. Narra la història que, davant lo imminent de la seva mort a mans dels infidels, la va llançar a l’aire perquè no caigués en mans dels seus enemics, arribant l’espasa des de Roncesvalles fins al lloc a on es troba en l’actualitat.

Vam visitar la resta de capelles, que son més petites que l’anterior i passejàrem per la resta del complex del Santuari. Criden l’atenció els frescos exteriors i les pintures romàniques que encara sobreviuen en alguns murs aïllats.

No dóna la impressió d’ésser un lloc religiós, sinó més aviat un lloc palatí medieval que sorprèn per el lloc en el que està construït, a l’abric de la muntanya i excavant part de la mateixa. No ens estranya que els peregrins que arribaven a ella quedessin captivats amb l’espectacle.

Encara que, en realitat lo que veiem ara és la reconstrucció que va fer Eugène Viollet-le-Duc en el segle XIX, amb la seva particular visió de l’Edat Mitjana (és el mateix arquitecte que reconstruí Carcassonne). Dins del recinte hi ha 7 santuaris, però hi ha un vuitè santuari, que és el més modern de tots. Es troba fora de les petites muralles que resguarden a la resta, i el més curiós és que està dedicat a Nostra Senyora del Óvalo, patrona dels jugadors de rugbi. En una gran vitrina vàrem veure que estan exposades les camisetes d’equips com els All Blacks neozelandesos o el Stade Toulousain, l’equip de la regió.

El poble de Rocamadour

Si el recinte del santuari és espectacular, no pots anar-te’n d’allà sense visitar el poble de Rocamadour, que també és preciós. Un cop visitat el recinte del Santuari baixem al poble per la Gran Escala, que era la última prova que tenien que passar els peregrins abans d’accedir als santuaris, i que pujaven moltes vegades de genolls.

Es tracta d’una escala de 216 graons, que si ens hi fixem bé veurem que estan plens de fòssils. D’aquesta forma arribem a la Place de la Carreta i d’allí al carrer Roland le Preux, que és l’únic carrer normal del poble.

És un carrer per a vianants d’un kilòmetre de llarg que està ple de botigues de souvenirs, de restaurants i hotels, i sembla ser que sempre ha estat així. Per els amants dels trens turístics, dir-los que a Rocamadour hi ha un trenet que fa un recorregut de la part més baixa de la ciutat nova (en la que també hi ha una zona d’aparcament) fins a la ciutat Medieval.

Rocamadour fou un lloc difícil de protegir, ja que la falta d’espai impedia la construcció de muralles, però com que era un lloc que atreia molt diner dels peregrins es va convertir en l’objectiu de múltiples pillatges. Per defensar-se, els comerciants de Rocamadour varen construir fins a 11 portes fortificades al llarg del carrer, de les que queden en peu unes poques com la Porte Salmon, la Porte du Figuier o la Porte Basse.

El que no pots deixar de provar, vagis quan hi vagis, és el boníssim formatge de Rocamadour, un formatge de cabra fonamental en tots els menús.

Vam continuar descobrint els racons de Rocamadour, com el taller d’un pintor que es troba en un dels seus carrerons, les restes de les portes que protegien la ciutat, les cases típiques,…

Com que teníem el cotxe en la part superior del poble, aquesta vegada sí que vàrem haver de seguir el camí dels peregrins, pujant l’escala fins al Santuari.

Si tens problemes de mobilitat, hi ha un ascensor de pagament que et puja fins allí.

Tornàrem a recórrer el complex dels santuaris, descobrint llocs que no havíem vist abans, com unes terrasses que es troben vorejant els santuaris i des de les quals vam gaudir d’unes vistes magnífiques, que aprofitàrem per a fotografiar.

A partir d’allí com que encara teníem que pujar fins al castell, i la calor era sufocant, vam decidir pujar en el funicular subterrani que ens va deixar al costat de l’aparcament en el que havíem deixat el cotxe.

Amb el cotxe vam anar a l’oficina de turisme, ja que davant d’ella es situen les restes de l’Hospitalet, el petit hospital de peregrins al que acudien els peregrins malalts o ferits, per a curar-se abans d’arribar als santuaris. Junt a l’Hospitalet, s’hi ubica “El camp dels pobres”, un cementiri en el que s’enterraven als peregrins que morien en l’hospital o a les gents de condició humil. També vàrem poder visitar la capella del petit hospital, que és lo únic que queda en peu d’aquest complex.

Finalment, adjuntem la documentació gràfica que ens va servir per posar-nos en marxa i traçar una ruta de visita, així com de la ubicació de les atraccions, miradors, etc…:

Lot és un departament francès ubicat en la part sud del país, des del passat 1 de gener de 2016, pertanyent a la nova regió d’Occitània. Deu el seu nom al riu Lot.

Dominada per la silueta dels seus dos imponents castells, la vil·la medieval de Bruniquel, inclosa entre els pobles més bonics de França, és una autèntica joia arquitectònica. Aquesta antiga plaça forta és un lloc propici per passejar. El comerç del cànem, lli i el safrà va portar l’esplendor en aquesta ciutat, i encara conserva testimonis del seu esplendorós passat. Un passeig pels seus carrerons empedrats plens d’encant ens trasllada a l’ambient fastuós de l’Edat Mitjana, mostrant-nos un gran nombre de mansions de pedra dels segles XIV, XV i XVI, algunes d’elles decorades amb boniques finestres amb mainells.

La casa Payrol, antiga mansió dels governadors de Bruniquel, és un esplèndid exemple de l’arquitectura civil medieval. Alberga pintures murals del segle XIII, un sostre renaixentista i un museu en el que s’exposa una col·lecció d’objectes relacionats amb la història local.

Un cop finalitzada la visita, el passeig prossegueix en direcció a lo més alt del poble, on s’alcen els dos castells de Bruniquel, el Castell vell (segles XIII-XIX), i el Castell nou (segles XV-XVII). La seva visita ens permetrà admirar la torre de la Reina Brunehaut, la sala dels cavallers, amb les seves finestres geminades, o la galeria renaixentista, amb la seva esplèndida panoràmica de la vall de l’Aveyron. Una exposició permanent sobre la prehistòria i sobre la pel·lícula “El Viejo Fusil”, de Robert Enrico, que es va rodar en part en aquest lloc, així com alguna exposició temporal, completen el descobriment d’aquest lloc.

Per entrar als castells durant els mesos estivals s’hi ha d’anar de 10h a 19h. Els preus de l’entrada son de 3,50€ pels adults i 3,00€ pels nens.

Cada any, a finals de juliol principis d’agost, el festival líric consagrat a Jacques Offenbach (Festival dels Castells de Bruniquel) constitueix el punt culminant del calendari festiu de la vil·la.

Adjuntem la documentació gràfica que disposàvem per fer una visita pel poble:

Tarn i Garona és un departament francès situat a la regió d’Occitània. Va ésser creat durant el primer imperi per decisió de Napoleó Bonaparte, el 4 de novembre de 1808, amb territoris presos als departaments veïns.

A prop del minigolf i de Puycelsi (a 13km), es troba una altra joia de poblet medieval fortificat, anomenat Castelnau-de-Montmiralh. Construït al voltant de 1220, al final de la creuada contra els albigesos per Raymond VII, la bastida de Castelnau-de-Montmiralh va resistir als anglesos que, liderats per el Príncep Negre durant la guerra dels 100 anys, renunciaren a atacar-lo. Els mont-miralesos varen saber llavors com defendre’s durant les guerres de religió, i així preservaren un patrimoni inestimable que avui en dia és “un dels pobles més bonics de França”.

Es tracta d’un emplaçament inexpugnable en l’edat mitjana. Castelnau-de-Montmiralh ofereix vistes incomparables del bosc de Grésigne i del mosaic de formes i colors dels camps i turons.

Aquesta bastida domina, des del seu promontori, un magnífic paisatge d’on la vista es perd a l’horitzó. Aquesta situació única i la seva taula d’orientació constitueixen un punt de partida privilegiat per a passejos en plena naturalesa i el senderisme en les vinyes de Gaillac.

Però Castelnau-de-Montmiralh oculta altres molts de tresors. Els seus carrers i carrerons embullats son una invitació al passeig contemplatiu. Magníficament reformada, la bastida està plena de laberints en els que un pot fer veure que es perd per a descobrir a cada pas un nou tros de la història.

La plaça de les Arcades

Lloc ineludible de Castelnau-de-Montmiralh, la plaça de les Arcades és la plaça del mercat. Ha mantingut la seva funció com a centre neuràlgic del poble i és un lloc de trobades infal·lible per el mercat dels dimarts per el matí al llarg de tot l’any o per el retrobament al final del dia.

En Juliol, Les Musicales s’apropien de la plaça, i ofereixen tres dies de concerts gratuïts. En l’agost, és l’escenari de les festivitats del 15 d’agost i la fira de la mel.

L’església de l’Assomption

Data del segle XV. La sala del tresor conté la magnífica “croix des consuls”(creu dels cònsuls), una obra mestra d’orfebreria religiosa.

A la volta d’un carreró descobrirem la plaça de la Rosa, des d’on sortien els peregrins cap a Roma o cap a Santiago de Compostel.la; un rentador del segle XVII; els vestigis de les antigues fortificacions; elements de l’arquitectura medieval; boniques mansions antigues; i l’estàtua de la Verge, que des de dalt del Pechmiral abraça el magnífic panorama del bosc de la Grésigne. El castell fou destruït en el segle XVII i només queden visibles uns pocs elements de fortificació.

Adjuntem la documentació gràfica en forma de plànol que ens serví per fer-nos una ruta per dins l’entramat de carrerons de Castelnau-de-Montmiralh:

Ubicat a 10 kilòmetres de Puycelsi, per la carretera comarcal D964, ens trobem un centre d’Oci anomenat Vère Grésigne. És un centre molt gran, d’unes 20 hectàrees, equipades amb piscines i tobogans, càmping, tennis, pesca… i un minigolf.

A casa nostra és tradició de jugar al minigolf allà on anem de vacances, i aquí el vam trobar, o sigui que vam fer una partideta en el minigolf del Centre d’Oci.

La partida ens va costar 3€ per persona.

Vam anar a veure aquest poble de traçat medieval, i ens en vàrem endur una sorpresa, ja que estaven de festes i feien la Festa Medieval del 2019: Animacions, lluites, mercat medieval, visites guiades, assalt de la vila,…

Vam deixar el cotxe a l’aparcament extern al casc històric, on hi ha al costat l’oficina de turisme. Amb el plànol que teníem vam veure que era una ruta molt interessant que et feia entrar al casc històric fortificat i passar per totes les atraccions del poble. I així ho expliquem.

Les atraccions o imprescindibles que ens vam anar trobant pel camí son aquests, fent un total de 12:

• Tour dite de la Prison: Torre anomenada de la Presó i primera porta de l’Hirissou (fortificació). Ni quadrada ni rodona, l’estructura de la torre té forma d’esperó i ogiva. Aquesta característica, gens comú a les antigues ciutats fortificades, es va dissenyar per protegir millor les torres contra els cops de les màquines de guerra (ariets, catapultes,…), i més tard, contra les bales de canó, primer de pedra, i després de ferro.
• Maison des Gardes et 2e porte de l’Hirissou: Casa dels guàrdies i segona porta de l’Hirissou (fortificació). Era la última defensa: no tenia ni rasa, ni pont llevadís, ni rasclet, encara que a l’esquerra, poden observar-se les frontisses que suportaven l’enorme i pesada porta de fusta. A dalt, sobre la volta, es troba l’adarb.
• Le chemin de ronde: L’adarb. El poble està enclavat en els seus 800 metres de muralles, franquejades per torres i traspassades per portes fortificades. Les seves muralles s’han conservat miraculosament després de nombrosos setges: les Creuades de Simon de Montfort, els atacs dels hugonots i fins i tit dels anglesos durant la guerra dels 100 anys… Als peus de les muralles, hi ha una immensa explanada, coneguda com la palestra, on els cavallers participaven en justes i tornejos.

• Ancienne Gendarmerie: L’antiga gendarmeria. Després de la Revolució, una brigada a cavall acompanyada d’una altra brigada a peu es van instal·lar a Puycelsi (a la casa que pertanyia a la família Tholozany), fins que el general Lacombe de Saint Michel va aconseguir obtenir la seva autorització de trasllat a Vaour. Des de llavors, no hi va haver una gendarmeria a Puycelsi fins al 1816. Finalment, en el 1857, la gendarmeria es va traslladar definitivament a Castelnau de Montmiral.
• Maison Commune: Antic ajuntament. Ajuntament de 1790 a 2016. El seu primer alcalde es tractava de Mafre Farjanel, elegit pels cent trenta electors del municipi. Abans d’aquest primer consell municipal, el territori l’administraven 4 cònsuls: dos a càrrec del poble, i els altres dos, del camp. En la planta baixa de l’Ajuntament es celebrava un antic mercat.
• Ancienne Auberge: Antic Alberg. Fa cosa d’alguns anys, encara podia llegir-se a l’alberg la inscripció: “S’ofereix allotjament a persones a peu i a cavall”. En aquesta magnífica construcció amb porta ogival i finestrelles coronelles decorades amb farratge poden observar-se unes varetes de ferro amb una anella, que es coneixen com “sarget”. Alguns pensen que aquestes anelles servien de suport a les barres de fusta d’on s’exposaven els tapissos durant les grans processons i altres, que en elles s’hi penjaven les teles pintades amb glast perquè s’assequessin.
• Eglise Saint-Corneille: L’església del poble.

• La Chapelle Saint Roch: La capella Saint Roch. Aquesta capella la varen construir en 1703 els habitants del poble per donar-li gràcies al cel per haver-los protegit de la pesta. Cal destacar el seu maquíssim altar de fusta tallada. Al voltant del tronc, s’entrellaçaven varies garlandes d’on es combinen fulles de vinya, raïms i flors de colors. El fons de l’altar està pintat amb glast. A l’entrada, poden veure’s el blasó de Puycelsi tallat per Gérard Taillefer, un dels últims picapedrers del país.

• Chateau dit du Capitaine Royal: Castell anomenat del Capità Royal. Al convertir-se en Capitans governadors a partir del segle XIV, els senyors de Puycelsi visqueren en aquest castell. Destaquen les seves dues torres rodones, així com la bonica porta amb una llinda corbada. Aquests Capitans governaven el poble per el rei, i s’encarregaven de gestionar el Bosc de Grésigne (3.600 ha), el bosc de roures més extens en la regió Midi-Pyrénées. Del mateix solia extreure’s llenya i fusta per fusteria que s’utilitzava per la fabricació de dogues per la boteria (vi de Gaillac), així com carbó de fusta i fusta que s’utilitzava com a combustible en els forns dels vidriers. Després d’una explotació i manutenció eficients és, avui en dia, un lloc destinat a la caça major.
• Place du Fus: Plaça de Fus. En Puycelsi, encara a finals del segle XIX, eren nombrosos els artesans que fabricaven boixets (per filar el cànem o la llana), que les dones anaven a vendre a les fires dels voltants (Cordes, Montauban, Gaillac, etc…). Aquests boixets (en francès fuseaux) es realitzaven amb diferents classes de fusta, principalment amb boix o auró, carpe o vern.

• Maison a pans de bois: Casa amb entramat de fusta. Es composa d’una carcassa de fusta. El reblert, forjat, s’ha realitzat amb argila i guix, a més de “morrillos” (pedres brutes), maons o tova (mescla de argila, palla, arena i calç).

• Mairie: Ajuntament (escola antiga).

A part de les atraccions visitades, Puycelsi ens va agradar per les seves traces medievals dels carrers i places, ja que vam passejar sense rumb una bona estona, per delectar-nos amb això:

Es tracta d’una ruta de mig dia de durada fent caiac per les gorges del riu Aveyron, i un cop finalitzem farem 3 trams de carreteres panoràmiques que estan molt a prop. Anem per parts.

Caiac per les gorges del riu Aveyron

El lloguer i la sortida del caiac es fa des del poble de Saint Antonin Noble Val, ubicat a 40km de l’apartament (vam estar uns 44 minuts amb cotxe). Vam fer una reserva prèvia de mitja jornada, amb l’empresa Canoe Evasion, on els hi llogàvem el caiac i ells ens venien a recollir. Ho recomanem totalment. L’arribada la vam fer a prop del poble de Cazals.

Vam passar per trams molt bonics i salvatges del riu Aveyron i ens va agradar molt els paisatges, perquè en alguns punts passàvem a prop de congostos i engorjats.

Els preus de l’activitat son de 19€ per persona si fas mitja jornada. Si fas jornada completa son 25€. Per altra banda, pots sortir a partir de les 9h del matí i tens de temps amb jornada completa fins a les 20h del vespre. Reserva prèvia imprescindible.

Route de la Corniche

Vam finalitzar el caiac i ens posarem a investigar els entorns. Vam agafar el cotxe i vam anar a fer aquesta carretera panoràmica, sortint de la D115 entres a la D115bis, amb diversos punts de vista sobre les Gorges de l’Aveyron: un, al poble de Brousses. En total son uns 5,6Km (9 minuts de cotxe i de bones vistes). Ens vam parar alguns cops.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m42!1m12!1m3!1d16196.75236634236!2d1.7092949368271126!3d44.14094843225945!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m27!3e0!4m3!3m2!1d44.1518667!2d1.7252965!4m3!3m2!1d44.1503428!2d1.72406!4m3!3m2!1d44.1406139!2d1.7185754!4m4!1s0x12ac49c413ff863f%3A0x1a023e649dc686d9!3m2!1d44.1337897!2d1.7184849!4m4!1s0x12ac492e52f52e9d%3A0x6af22d39ddd99173!3m2!1d44.133112!2d1.7167169999999998!4m3!3m2!1d44.1293888!2d1.7124835999999999!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637167983580!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Mirador del Roc d’Anglars

Vam enllaçar amb aquesta ruta, que és una carretera panoràmica que surt del poble de Saint Antonin Noble Val, per la carretera D19, i a 3km surt un trencall a mà dreta que ens porta fins al Roc d’Anglars. Les vistes son espectaculars.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m27!1m12!1m3!1d9629.908942719996!2d1.761559897312111!3d44.14547027615673!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m12!3e0!4m5!1s0x12ac4935fd202055%3A0x406f69c2f3bd330!2sSent%20Antonin!3m2!1d44.151119!2d1.756144!4m4!1s0x12ac4b6653b04171%3A0xf3eee7fa209e3916!3m2!1d44.144144399999995!2d1.7677611!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637167477527!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Del poble al mirador hi ha 4,7km (uns 8 minuts amb cotxe). I del trencall al mirador hi ha 1,5km, o sigui que del poble al trencall hi ha 3,2Km. A part dels meandres del riu Aveyron es té una visió també del poble de Saint Antonin Noble Val.

Punt de vista Cirque de Bone

Sortint del poble per la carretera D958 anem en pujada, i a dalt de la pujada (uns 4km) a mà esquerra hi ha un aparcament d’on hi surten camins que menen als penya-segats. S’ha de vigilar, però en principi no hi ha cap tipus de perill, perquè hi ha molta vegetació.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m27!1m12!1m3!1d13616.536438031488!2d1.7283124831403718!3d44.15505479612595!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m12!3e0!4m5!1s0x12ac4935fd202055%3A0x406f69c2f3bd330!2sSent%20Antonin!3m2!1d44.151119!2d1.756144!4m4!1s0x12ac49dc2ca47d6d%3A0xfc5c1282bdc95bd9!3m2!1d44.156803599999996!2d1.7171752999999998!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637167762733!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Com veiem, del poble a dalt de la pujada hi ha uns 4km (6 minuts en cotxe). S’ha de deixar el cotxe en l’aparcament habilitat, i d’allà es pot seguir un camí que careneja sobre les gorges del riu i on hi ha punts que fa de mirador. Les vistes son espectaculars.

Cordes-sur-Ciel era el poble que teníem més a prop de l’apartament de la regió d’Albi. El teníem a 14,2Km (a uns 19min amb cotxe) per carreteres locals. És dels pobles que més ens va fascinar, potser el que més. Primer, per la seva visió de conjunt: la d’una ciutat tractant d’assolir el cel. Segon perquè la ciutat és un llibre d’art i de història animada durant 800 anys per la memòria de les pedres i dels homes que la edificaren. I per últim, perquè és un lloc intemporal marcat per una màgia secular l’origen de la qual neix en l’edat mitjana. La ciutat es va fundar el 4 de novembre de 1222. Considerada com una de les primeres bastides de la regió (ciutats amb fortificacions), Cordes passà per un creixement excepcional gràcies a la indústria del teixit i del cuir. Durant aquella edat d’or (de 1280 a 1350), els comerciants rics i algunes famílies nobles varen construir magnífics palaus gòtics amb façanes decorades sorprenents. Durant la segona guerra mundial un grup d’artistes reunits al voltant del pintor Yves Brayer despertaren la ciutat oblidada i varen permetre que es desenvolupés ràpidament. Tota aquella herència fa de la ciutat de Cordes una de les ciutats medievals més significatives de França i una de les zones més importants del patrimoni europeu. Avui, hi ha uns trenta artistes i artesans d’art que hi viuen tot l’any.

Quan arribes a visitar Cordes-sur-Ciel, la millor vista panoràmica d’aquest poble emmurallat la tens des del turó proper “Pied Haut”. Aquest és el lloc d’on s’han fet les fotos que il·lustren els cartells i fulletons turístics de la localitat, en la que el poble emmurallat s’eleva sobre un mar de núvols provocat per la boira. Veient aquesta panoràmica s’entén el seu nom de Cordes “sobre el cel”, el qual li va posar una poetessa no fa molt (al 1985), i que ha estat assumit oficialment. Des d’allà també podràs veure els bonics i molt verds paisatges de camp que rodegen a Cordes-sur-Ciel.

Un cop aparques el cotxe en la part baixa del poble (hi ha zona blava en la major part del mateix), per a visitar el recinte fortificat hauràs de pujar per el molt empinat carrer de la Barbacana. En aquesta dura pujada ja podràs anar descobrint encantadors racons. Però al traspassar la porta de la primera muralla és quan realment et sentiràs traslladat a l’edat mitjana, sensació que augmenta quan superes la segona porta i accedeixes a l’interior del recinte emmurallat de Cordes-sur-Ciel, el qual no és gaire gran.

De forma allargada, les seves boniques cases entramades i les mansions amb façanes gòtiques es disposen al llarg de dos carrers paral·lels. Com a eix central, una plaça enjardinada, una altra amb el recinte de columnates de l’antic mercat del segle XV, i una tercera plaça que s’obre davant l’església de San Miguel, construïda entre els segles XIII i XV.

En el teu passeig per Cordes-sur-Ciel comprovaràs el protagonisme que tenen les botigues d’artistes i artesans, amb nombroses galeries i establiments dels més diversos oficis. I per suposat, a destacar la gran successió de mansions en les façanes es poden veure els diversos estils gòtics, des del més primitiu del segle XIII fins el flamíger del segle XV.

És difícil dir què veure en Cordes-sur-Ciel perquè cal veure-ho tot. Quasi cada un de les llambordes dels seus carrers, de les pedres dels seus edificis, de les portes i finestres de les seves cases tenen una història que explicar. A l’estiu, l’oficina de turisme de Cordes-sur-Ciel organitza tours guiats d’una hora a les 12h i a les 17h, també en espanyol, per 4 euros. Recomanem aquesta visita perquè sembla interessant.

Les portes de la muralla

El primer que veuràs a Cordes-sur-Ciel està clar: les seves muralles. Si vols entrar en el seu casc històric, les hauràs de veure.

Les casones gòtiques i les seves escultures

Els rics comerciants de Cordes-sur-Ciel es van obstinar a demostrar aquesta riquesa amb les seves enormes casones. La maison du Grand Fauconnier –actual Museu d’Art Modern i Contemporani-, la maison du Grand Écuyer i la maison du Grand Veneur, son les més boniques d’aquestes casones dels segles XIII i XIV. Agafen el nom de la rica decoració, amb estàtues i relleus, de les seves façanes: la del “gran falconer” tenia falcons, la del “gran escuder” tenia un cavall, i la del “gran caçador” escenes de caça.

Les escenes de caça son un reflex d’aquest desig dels comerciants de no ser menys que la noblesa. La caça era una activitat més pròpia de l’aristocràcia que dels mercaders, per molt rics que fossin. L’amo de la casa mostrava que podia caçar com un noble si volia. Una cosa és voler ser noble i l’altra és deixar d’ésser ric.

La Plaça del Mercat i el seu pou

La raó de ser de Cordes-sur-Ciel era la seva plaça central, la plaça del Mercat. Però, a diferencia de la majoria de places del mercat medievals, la de Cordes-sur-Ciel estava coberta (encara que a França n’hem vist unes quantes més així). Protegida per un gran sostre que s’aixecava sobre enormes columnes de fusta. I avui encara s’aixeca. Si les cases encara han resistit, perquè tindria que sorprendre’ns que l’estructura de la plaça del mercat també? Avui en dia es pot prendre un cafè sota semblant protecció.

Sota aquest sostre es troba un pou d’uns 113 metres de profunditat. Està excavat en la roca i es solia usar com a “instrument dissuasiu”, o això diu la tradició. Al seu costat, està la creu que en el segle XIV feu aixecar el Papa en memòria dels tres inquisidors tirats al pou en 1234 per els càtars.

Segons la llegenda, Cordes es va construir sobre el llom d’un dragó adormit. Aquests 113 metres de pou serien la marca de la llança de Sant Miquel colpejant a la bèstia llegendària en el cor.

Altres llocs que visitar en Cordes-sur-Ciel

Les tres casones que hem mencionat abans no son les úniques del poble que mereixen una parada. N’hi ha d’altres. Una d’elles, la maison Gaugiran, és avui l’oficina de turisme de Cordes-sur-Ciel. Altres son tallers o botigues d’artistes i artesans i també n’hi ha que s’han convertit en museus.

En les seves façanes veuràs l’evolució del gòtic al llarg dels anys: finestrals, decoració, forma, alçada… un veritable passeig per un museu de l’arquitectura de l’Edat Mitjana. Tot entre carrers laberíntics, empedrats, i empinats. Des del punt més baix al punt més alt del poble, hi ha un desnivell de 160 metres. Com a prova, l’escala del Pater Noster, amb els seus cinquanta-dos graons –el nombre de paraules del parenostre- que els peregrins pujaven de genolls.

Per suposat, tal com hem dit anteriorment, tampoc pot faltar l’església del poble, que està dedicada a Sant Miquel.

Adjuntem el material gràfic que ens donaren a l’oficina de turisme, i que ens va fer servei per realitzar la nostra ruta al poble de Cordes-sur-Ciel:

Albi és la ciutat capital del Departament de Tarn. La ciutat episcopal, ubicada en el centre històric d’Albi, al voltant de la catedral, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2010. Albi és una ciutat plena d’imprescindibles, que seguidament anirem explicant, sempre al voltant del seu imprescindible nº1, que és la Catedral de Sainte-Cécile.

Magníficament situada a les ribes del Tarn, Albi rep amb tot el mereixement el nom de ciutat roja. Barreja de maó i pedra, aquesta ciutat episcopal inscrita en el patrimoni mundial de la UNESCO està considerada una de les perles del Sud-oest. La raó? Els seus magnífics edificis i el seu pintoresc encant. Per impregnar-nos de la atmosfera de la ciutat, recorrerem els vells carrerons estrets del centre històric o les ribes del Tarn, llocs propicis per el passeig. En el passeig contemplarem les cases antigues de maó i entramat de fusta i els palaus renaixentistes com la casa Enjalbert o el Palau Reynès.

Et portem a la ciutat episcopal on l’església va fer front a l’heretgia càtara amb l’anomenada “creuada albigense” –sí, d’aquí ve el nom- i on, sis segles després, va néixer un dels millors pintors postimpressionistes, Henri de Toulose-Lautrec. Una ciutat de tons càlids que segons l’hora del dia i l’època de l’any, varien entre el vermell, el rosa i l’ocre. Això passa per el material de construcció més típic de la zona: el maó. Aquest maó que li ha donat el sobrenom de Ville Rouge (ciutat roja) o Dame de Brique (dama de maó).

Catedral de Sainte-Cécile

Joia del gòtic meridional, la catedral de Santa Cecilia és la major catedral de maons del món i la major catedral pintada de Europa. Lo de les esglésies fortificades medievals – la catedral es va construir entre els segles XIII i XV – era típic d’aquesta zona d’”heretges càtars” als que havia que demostrar la força de l’Església.

Els frescos de la catedral d’Albi son de la mateixa època que els de la Capella Sixtina del Vaticà, però que quasi no havien sigut restaurats.

Quan diem que tot és art, no ens referim solament als frescos: el púlpit, l’orgue, les teles… i sobre tot, el cor i el jubé faran que no sàpigues cap a on mirar. El jubé és aquesta paret que separa el cor del rerecor que sembla una tela d’encaix.

El cor és el “sant dels sants” de la catedral, on els canonges cantaven l’ofici a la glòria de Déu i celebraven la Missa diària. Les estàtues de l’exterior del cor representen personatges de l’Antic Testament, i les de l’interior, del Nou Testament. L’accés a la catedral és gratuït de dilluns a dissabte de 10h a 18h, i el diumenge de 13h a 17:30h. Per accedir al cor i al tresor sí s’ha de pagar, és un bitllet combinat de 6€ (els menors de 12 anys no paguen). Per entrar únicament al cor val 5€.

Palau de la Berbie i Museu Toulouse-Lautrec

Al costat de la catedral amb aparença de fortalesa, s’hi troba el palau de la Berbie, antic palau dels bisbes, una altra joia arquitectònica. Proveït d’un pati de honor i rodejat per dues torres, encara es conserva molt bé. Edificat en el segle XIII, el palau alberga el Museu Toulouse-Lautrec, en el que s’exhibeixen moltes obres d’aquest famós artista nascut a Albi: pintures de joventut, retrats, quadres de bordells, estampes sobre el mon de l’espectacle, etc…

La visita es completa amb un passeig pels magnífics jardins del palau, des dels quals es divisa una esplèndida panoràmica del riu, les ribes del Tarn, el Pont Vell, i al lluny, els turons dels voltants. L’entrada als jardins és gratuïta, i l’horari és de les 8:30h a les 18:30h. L’entrada al Museu és tots els dies de 10h a 18h, i el preu és de 9,00€ pels adults (els menors de 14 anys gratuït), i hi ha un passi familiar a 19,00€.

Col·legiata de San Salvi

Prosseguim amb el descobriment d’Albi en la col·legiata de San Salvi (segle XI) on es barregen amb subtilesa pedres i maons. En l’interior d’aquest preciós monument que conjuga els estils romànic i gòtic, sis grans quadres expliquen la vida de San Salvi i la història de la ciutat. Sota el orgue, observa la finor dels detalls i dels colors de les escultures. Després, dirigeix-te al preciós claustre per a veure les arcades romàniques i els sorprenents capitells gòtics esculpits.

Vieil Alby

Símbol del centre històric, la casa del “Vieil Alby”(Antic Albi) és probablement una de les més típiques d’aquest barri. Construïda amb maons i entramats de fusta, ha conservat tot l’esperit medieval: volades, entramats, graner a cel obert anomenat “soleilhou”… En el pis hi ha una exposició permanent sobre la joventut de Toulouse-Lautrec.

Pont vell d’Albi

Amb els seus 151 metres, el Pont Vell d’Albi és un dels ponts més antics de França. Construït cap el 1040, fou antigament un element defensiu durant la Guerra dels Cent Anys, i llavors, en el segle XV, va acollir a famílies. Aleshores s’allotjaven en cases amb entramat que travessaven la calçada. A pocs metres d’allà, el museu Acadèmia de les Miniatures farà les delícies de grans i petits amb una extraordinària col·lecció amb seixanta vitrines de miniatures que representen interiors de cases burgeses.

Albi també fou la ciutat d’altres personatges de renom. En primer lloc, Lapérouse, un navegant del segle XVIII que va realitzar una expedició al voltant del món. Expedició relatada en un museu dedicat a ell. També està Raphaël Cordoba, un pintor que volgué compartir la seva passió per l’art creant un museu per a tots. Situada en l’antiga mansió renaixentista d’un ric comerciant d’herbes pastel, el palau de Saunal, aquest museu exhibeix 65 reproduccions de quadres mestres realitzats per l’artista d’Albi.

Casc històric d’Albi

Després de visitar els edificis més emblemàtics és hora de donar un passeig sense rumb per el casc històric d’Albi. Pots recórrer diferents zones: del Castelvieil –castell vell, el bressol de la ciutat, al voltant de la catedral-, al Castelnau –castell nou, el barri “nou”, construït en el segle XII-, passant per el bourg Saint-Salvi –que rodeja la col·legiata i on està el mercat cobert- i les ribes del Tarn.

Quan camines per els carrers medievals d’Albi et sents una mica estrany. Les parets dels edificis del casc antic no son verticals, s’inclinen cap a l’exterior conforme s’allunyen del terra. El motiu és que els impostos es calculaven sobre l’espai de la planta baixa, que s’utilitzava normalment com a botiga, sense tenir en conte si la planta de dalt, on es vivia, era més gran.

Per el camí, et trobaràs cases de nobles, mercaders i de burgesos. Algunes son d’entramat de fusta, com la Maison Enjalbert, i altres de pedra, com l’Hotel Reynes. Encara que en general, tot és de maons.

Un dels llocs més bonics del casc històric d’Albi, és la Place Savene i els seus entorns. Aquí, en la place Savene és com s’hi s’hagués aturat el temps des de molt enrere. Les vistes de la catedral son omnipresents des de tots els racons del casc històric.

Adjuntem la informació gràfica que tenim en forma de mapa, i on s’observen les rutes pel casc històric i casc urbà d’Albi. La ruta que vàrem fer nosaltres és el Circuït Púrpura, la descoberta del Centre Històric:

Durant els dies que vam estar a la regió d’Albi (7 dies), ens vam allotjar en un bonic apartament d’una casa en planta baixa. L’apartament no es troba a Albi, sinó a un poblet a 17,4km (uns 22 minuts amb cotxe) en direcció nord a Cordes-sur-Ciel. L’apartament era amb cuina a compartir i no vam trobar a faltar de res. El recomanem. Ubicació de l’apartament: Chemin des Pommiers, Labastide-Gabausse.