| Avui, durant tot el dia, visitarem atractius de l’illa de Vágar, una de les illes més boniques de les Fèroe. La intenció d’avui també és començar fort, fent una caminada pels voltants del llac Sørvágsvatn fins als voltants de Bøsdalafossur i Trælanipa i tornant pel mateix camí. Veurem una de les vistes més impactants i “impossibles” de les Fèroe. Finalitzada la caminada anirem a visitar el poble de Sandavágur, el qual té una església de postal. Sortint de Sandavágur en direcció al mar, veurem l’última de les millors atraccions del dia, els “dits de la dona troll” (Trollkonufingur). Per acabar el dia, visitarem l’antiga capital de les illes Fèroe, a tocar Tórshavn, anomenada Kirkjubøur. |
| Índex: 1. Caminada del Llac Sørvágsvatn a Trælanipa 2. Església de Sandavágur 3. Caminada al Mirador del Trollkonufingur 4. Kirkjubøur |
1. Caminada del Llac Sørvágsvatn a Trælanipa
Ens dirigirem cap al poble de Miðvagur, el qual està a 39,8km de Tórshavn (uns 38 minuts amb cotxe), contemplant el paisatge meravellós d’aquestes carreteres, i creuant el túnel submarí que porta cap a l’illa de Vágar. Anirem a aparcar el cotxe a prop del punt on el google maps posa que s’inicia l’itinerari, als afores del poble, en la seva part sud (a 1 kilòmetre i 100 metres de l’església del poble). Adjunto la ubicació del punt:
Pocs paisatges et semblaran més desconcertants que el que rodeja el llac Sørvágsvatn, un lloc que no et pots perdre si vas a viatjar a les Illes Fèroe. Imagina un llac per sobre del nivell del mar que treu el cap en aquest últim per uns penya-segats i que, a l’altra banda, acaba amb una cascada sobre aquest mateix mar, l’Oceà Atlàntic. Dit així sembla impossible, el fruit d’una imaginació desbordant. Quan el vegis en persona, segueixes creient que és impossible i penses que estàs davant d’un dels dibuixos fantasmagòrics de Escher (aquests dibuixos en els que a dalt i a baix i a dreta i esquerra es confonen, com per art de màgia, gràcies a il·lusions òptiques).
El joc de colors –verds, blaus, turqueses, grisos, blancs…- es complementa amb el de formes –muntanyes, penya-segats, cases de fusta…-. Tot encaixa, res desentona en la imatge…excepte la pròpia imatge. Arribarà un moment en què et tinguis que pessigar per confirmar que és real, que existeix i que, lo millor, de veritat estàs allí davant. Sens dubte, un dels paisatges que veure a les Illes Fèroe. El llac, però, presenta un petit problema, ja que pot rebre fins a tres noms diferents. Dos son els seus noms principals: Sørvágsvatn i Leitisvatn, però gran part dels habitants de les illes Fèroe li diu simplement Vatnið, que significa literalment llac en feroès.
Un cop a la zona del llac, la idea és dirigir-se cap a la zona més espectacular i màgica. Per això hem arribat a Miðvágur (a menys de 10 minuts en cotxe de l’aeroport). Les indicacions per la ruta de senderisme que apareixen en la guia de senders de les Illes Fèroe (aquesta caminada n’hi forma part) es dónen des del sentit contrari de la carretera, des de Sandavágur. S’ha de girar a l’esquerra en el primer carrer després de l’església del poble (just en el creuament hi ha un aparcament on deixar el cotxe) i aturar-nos en la caseta de fusta, que és com la recepció de la caminada. És on pagues la taxa i també és un bar-restaurant, per si t’interessa un cop que tornis el fet de quedar-te a dinar.
Per cert, no deixis de mirar a l’esquerra abans d’anar-te’n pel camí, un cop passada la caseta de recepció, ja que allí estarà el Trøllkonufingur, el dit de la dona troll (que veurem més tard a la tarda).
La ruta, segons el catàleg de les caminades de les Illes, té una durada d’unes dues hores i fas un total de cinc kilòmetres (anar i tornar). En realitat, si vols pujar a Trælanipa i travessar la cascada de Bøsdalafossur, segur que mínim perdràs 1 hora més.
La ruta de senderisme per el llac Sørvágsvatn és una ruta d’anada i tornada. Abans, fa uns anys, era circular, bé circular entre cometes, perquè tornaves per la riba del llac i hi havia uns 2,2km de distància per la carretera entre el punt d’orígen i el del final, anéssis en el sentit que hi anéssis.
La quantitat de turistes que recorren una de les rutes més famoses de les Illes Fèroe, va portar a les autoritats a “posar-li preu” (taxa). La taxa d’accés per fer la caminada son 200DKK per persona (26,80€ per persona; els nens de 0 a 14 anys no paguen, els hi surt la caminada gratuïta), això si ho vols fer per lliure. Cada dia, segons la temporada, s’organitzen tres tours guiats (i val 450DKK per persona, incloent un guia turístic i un fullet informatiu), a les 9h, 12h i 15h. Es pot demanar un dinar per 100DKK addicionals. Nosaltres, no cal dir.ho, que ens va tocar pagar la caminada.
El començament de la caminada s’inicia com hem dit en una caseta de fusta que funciona com a recepció. És com un petit cobert on els visitants poden comprar begudes calentes, dolces i menjar tradicional feroès. També hi ha banys per si els necessites. Es pot pagar amb targeta de crèdit, si es vol.
Per obtenir més informació i reservar la caminada, has de visitar la web: www.trælanipan.fo
Un cop deixes enrere la caseta de fusta que funciona com a recepció i bar-restaurant amb lavabos, desapareix la “civilització”. Només una petita casa de fusta es veu a l’altra banda del llac. L’asfalt deixa pas a la terra, el soroll de cotxes i humans deixa pas al dels ocells i ovelles i la realitat deixa pas a la ficció.
El camí superior, amb les seves vistes sobre el llac i la petita població de Miðvágur, et deixaran extasiat. Les aus, amb els seus cants, sembla que volen explicar-nos el què estem a punt de descobrir mentre salten i s’amaguen al nostre pas. Les Illes Fèroe no estan massificades i les aus encara no tenen problemes amb els quatre “bojos” que treuen el cap en el camí.
El camí porta fins a Trælanípa, un mur de roca que s’eleva 142 metres sobre el nivell del mar. El nom Trælanipa significa literalment “muntanya d’esclaus”. El seu nom data de la època dels vikings, quan aquests tiraven els esclaus des d’allí, o això es creu.
Abans de començar la pujada, ens trobarem per primera vegada amb els penya-segats. Creurem estar preparats per qualsevol cosa que arribi. La vista dels penya-segats ens donarà energia per a pujar la paret amb la idea de que la que hi hauria des de dalt seria encara més èpica. Sens dubte, ho és. Com es pot imaginar un llac per sobre del mar, separat d’aquest per uns penya-segats rocosos? És massa bonic per arribar a pensar-ho sense haver-ho vist i massa surrealista com per ésser capaç d’imaginar-ho.
Seguim pujant, amb la respiració entretallada per la vista i per l’esforç d’aquesta costa amunt sobre la gespa. Cada pas ens durà a descobrir una imatge més impactant.
Els petits turons serveixen de límit al llac contrastant el verd de la seva gespa amb el blau de l’aigua i del cel (si tens un dia clar). A l’esquerra es veu el final del llac, i de nou, l’oceà. A la dreta les cases de fusta de Miðvágur. Ens preguntarem si podria haver-hi alguna cosa més bonica. I les vistes s’amplien, ja que a les espatlles del llac s’obre el paisatge i es divisen les illes de Koltur, Hestur i Streymoy.
En dies clars també es poden veure les illes del sud: Sandoy, Skúvoy i Suðuroy.
Encara que sigui una cosa secundària, en lo alt de Trælanipa ens trobarem també amb restes d’uns edificis construïts per l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial (també varen construir l’aeroport en el qual arribes). Quan ets a dalt de tot, farem desenes o centenars de fotografies, i llavors ens vindrà de gust assentar-nos i admirar un paisatge que sabem que serà difícil de superar… o això creurem.
I la màgia no finalitza amb aquestes vistes… El final del llac que divisem a l’esquerra des de lo alt de Trælanipa sí que es troba amb el mar, malgrat la diferència d’alçades. El salt ho salva amb la cascada Bøsdalafossur. Et sabia a poc la imatge del llac traient el cap sobre el mar rodejat de penya-segats? No t’havia convençut? Doncs la cascada lluitant contra les onades sobre els penya-segats de l’altra banda del llac acabaran per convèncer-te. Inclús és possible creuar el llac per un camí de roques i veure la cascada des de l’altre angle.
Tot i que no ho vam poguer aconseguir degut a la dificultat de caminar i sortejar les roques, la nostra intenció era sortejar les roques i buscar el lloc més senzill per on travessar la cascada. Una vegada en el cantó contrari, cuidadosament és possible trepar entre els penyals fins assolir un altre penya-segat. Darrera d’ell, s’amaga una bonica escarpadura en forma de daga erosionada per el vent i la força del mar.
Vam continuar meravellant-nos amb les vistes del llac, dels penyasegats i del xoc del mar contra les roques.
La tornada a Miðvágur només es pot fer per el mateix camí (abans, quan no estava sectoritzat ho podies fer també per la riba del llac). Per si sents curiositat, la profunditat mitja del llac és de 2,5 metres encara que la màxima supera els 59 metres.
Tornem doncs, pel mateix camí un cop recuperat aquest baixant per les roques al final de Trælanipa. Ens tornem a creuar les vistes dels penya-segats del primer mirador…
| Vaixell turístic de Vatnsoyrar Des del “port lacustre” de Vatnsoyrar (el poble que hi ha al final del llac, en la seva cara nord), hi salpa un petit vaixell turístic que fa el recorregut per el llac fins arribar al seu extrem sud, junt a la cascada Bøsdalafossur. Un cop a terra, a més de treure el cap al penya-segat, es pot pujar fins a Trælanipa per a gaudir de la vista. |
Si esculls la opció d’anar en vaixell, lo millor serà preguntar en l’oficina de turisme per tenir la informació actualitzada de preus i horaris (també s’ha de tenir en compte que les condicions meteorològiques poden impedir que salpi el vaixell). La durada de l’excursió amb vaixell és d’unes 3 hores (contant amb el temps que pots baixar i anar fins a Trælanipa). Per reservar i veure la resta de la informació, hi ha una pàgina web: www.lakeside.fo.
En un lloc tant especial no hi podien deixar de sorgir llegendes. Pensa, a més, que el clima hivernal fa que les onades del mar trepin pels penya-segats, que la boira cobreixi les muntanyes i que la llum quasi desaparegui (a l’hivern hi ha entre quatre i cinc hores de llum a l’arxipèl·lag).
| Llegenda del Nix o Nykur La llegenda que ens interessa a nosaltres està protagonitzada per una terrible criatura que viu en el llac, el Nix (o Nykur), que així s’anomena, sovint agafa la forma de un bonic cavall. S’apropa a la gent, i quan aconsegueix que el montin, corre cap al llac ofegant al seu genet. Si veus que s’apropa un cavall mentres recorres el camí, no oblidis que si l’anomenes per el seu nom, perd tot el seu poder i desapareix. Un cop estiguem en el cotxe, ens acostarem a la riba nord del llac, prop del poble de Vatnsoyrar, on hi ha una gran escultura anomenada “The Nix” en honor a aquesta llegenda. La veritat és que l’emplaçament triat fan que l’escultura sigui espectacular. Val la pena acostar-s’hi. A més, hi han instal·lat uns projectors i quan es fa fosc s’il·lumina… |
Després de tanta llegenda i trucs de màgia per part del paisatge, des d’aquí assegurem que el llac Sørvágsvatn és real, que aquest paisatge existeix, i que t’espera en les illes Fèroe.
2. Església de Sandavágur
Després de visitar al Nix, ens acostarem al poble de Sandavágur, el qual es troba a 3,4km del poble de Miðvágur, o sigui, molt a prop. Aparcarem en el centre on hi ha l’església, per a poder-la contemplar. Es tracta d’una església de fusta de postal. L’església és del 1917.
L’església ja ens havia captivat des de lluny, des de la mateixa carretera, però ara tenim la oportunitat d’acostar-nos-hi. Tot i que potser hem triat malament el dia, ja que creiem que avui hi ha una celebració o un casament que monopolitza els espais interiors de l’església. Ens haurem de conformar amb els exteriors, que no són pocs.
Just davant mateix de l’església ens crida l’atenció una escultura de pedra i figures de bronze que ocupa un petit monticle.
El monument s’anomena “The Shepherd of Sondum”, el qual és un home llegendari.
| Llegenda del pastor de Sondum Un dia, mentres cavalcava per cuidar les seves ovelles, un pastor es va topar amb un vestit en una gran roca junt al llac Fjallavatn. Les seves perles brillaven al sol. Va prendre el vestit i va emprendre el camí de retorn a casa. No sabia que el vestit pertanyia a un gegant. Quan el gegant va sortir a buscar-lo, es va donar compte que havia desaparegut. Va veure el pastor a l’horitzó i va avisar a sa germana que l’ajudés. La seva germana va córrer darrera el pastor, que es va donar compte que el perseguien. Al passar Miðvágur, el gegant s’havia apropat tant que va atrapar la cua del cavall i la va arrencar. El pastor va girar el seu cavall cap a l’església, doncs sabia que el gegant no podia xafar terra sagrat. A l’arribar a l’església, es va abalançar, però el gegant va aconseguir subjectar el vestit. Va tirar i tirar fins que el vestit es va estripar i el pastor només es va quedar amb una màniga. Tanmateix, la màniga era tant gran que podria haver-se convertit en la capa d’un clergue. El ministre encara l’utilitza a l’església de Sandavágur. |
3. Caminada al Mirador del Trollkonufingur
Un cop a Sandavágur, hem de saber que del poble surt el camí que ens portaria a una altra de les atraccions estrella de les illes Fèroe, els dits de la dona troll (anomenada Trøllkonufingur). El camí que surt del poble és asfaltat inicialment, és una carretera single track, i durant l’any creiem que es pot fer amb cotxe, però al cap de 2,4km mesurats des de l’església, el camí d’asfalt s’acaba. Allí on s’acaba és com un mirador i és on comença el camí de terra per realitzar-lo a peu. A l’estiu, però, degut al ser temporada alta de turistes prohibeixen, el seu pas des del seu inici de Sandavágur, totalment la circulació de qualsevol vehicle motoritzat. O sigui que haurem de deixar el cotxe a l’aparcament habilitat de Sandavágur i realitzar el camí a peu fins al mirador. Aparcarem allà on al “Google Maps” hi posa “Witges Finger Trail”. Es troba a 1,1km de l’església del poble. Adjuntem el punt de l’aparcament.
El camí des de l’aparcament del poble fins a trobar-nos el primer mirador, són uns 1,3km que es fan en uns 30 o 40 minuts aproximadament. Ah!, s’ha de dir que és una caminada gratuïta.
Com hem dit, el lloc on arribem és com un primer mirador. Està sectoritzat per un tancat de fusta, i es considera que aquest és el punt on més a prop pots arribar del Trollkonufingur.
Hi ha gent que considera que les vistes a Trøllkonufingur no son del tot completes i volen continuar caminant per descobrir-ne de millors. Aquí cadascú s’haurà de fer responsable de lo seu. “In situ” en el lloc, no veiem que hi hagi una continuació probable ni fàcil i creiem sincerament que no val la pena jugar-te la vida per això. Si voleu, es tracta d’anar seguint la carena dels penyasegats.
I vist el dit de la dona troll, serà el moment per donar la caminada per finalitzada i emprendre el camí de retorn a Sandavágur (uns altres 30 o 40 minuts), amb la imatge gravada a la retina, de la costa plena de penya-segats, una altra de les imatges màgiques de les Illes Fèroe.
Un cop a l’aparcament, continuarem amb la nostra ruta del dia que és arribar fins a Kirkjubøur, l’antiga capital de les Illes Fèroe, ubicada passat Tórshavn a l’illa de Streymoy.
4. Kirkjubøur
De Sandavágur agafarem la carretera principal nº11 i creuarem el túnel submergit Vágartunnilin. Arribarem a Tórshavn per la nostra carretera preferida de les muntanyes (nº50), i finalment arribarem a Kirkjubøur. En total hi ha uns 46km, que es fan en cotxe en uns 45 minuts aproximadament.
Kirkjubøur està ubicat a la costa occidental de la illa de Streymoy, i és la població de més al sud de la mateixa. En el 2012 contava amb 74 habitants. Durant l’Edat Mitjana fou seu episcopal de les illes Fèroe i actualment és el lloc històric més important de l’arxipèl·lag. S’hi troben tres del monuments més coneguts de les illes Fèroe:
- Catedral de Sant Magnus
- Edifici de fusta de Kirkjubøargarður
- Església de Sant Olav
Un cop aparcats al seu aparcament públic, començarem la visita pel monument que està més lluny, i potser el més imponent, la Catedral de Sant Magnus. La catedral de Sant Magnus fou concebuda cap al 1300 per ésser el major temple de l’arxipèl·lag. És una construcció gòtica inacabada, per lo que no té finestres, sostre ni torre. Adjunto la pàgina web del monument.
Just al costat de la catedral, es troba l’edifici conegut com Kirkjubøargarður, un vell edifici de fusta del segle XI que fou residència episcopal, escola, domini reial i actualment residència de l’influent família Patursson, encara que també funciona com a museu. Com podeu imaginar, es tracta de la casa de fusta més antiga del món, anomenada també Roykstovan, i habitada per la mateixa família durant 17 generacions.
La part més antiga de l’edifici està oberta al públic. L’horari d’obertura és cada dia de 9:00h a 17:00h excepte els caps de setmana que obren de 14:00h a 17:00h. El preu per entrar és testimonial, tot i que no hem sabut veure quan val. Adjunto la seva pàgina web. Nosaltres no hi varem entrar perquè vam arribar bastant més tard de l’hora de tancar.
El tercer monument del poble és la petita església de Sant Olaf, que data del segle XII i és la més antiga de les Illes Fèroe que encara està en ús. La seva “silleria” medieval de pedra tallada es troba avui en el Museu Nacional de les Illes Fèroe a Tórshavn i constitueix un dels majors tresors artístics medievals de les illes.
Kirkjubøur és candidata per ingressar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Amb aquestes visites donem la jornada per finalitzada i retornarem a la capital Tórshavn, per acabar el dia.
Adjuntem la ruta realitzada avui amb el cotxe, mitjançant un mapa de google maps, amb la indicació de totes les atraccions i el kilometratge realitzat i el temps destinat al mateix (100km i 1h 46min):