Autor: admin

El motiu de la visita a Roquefort-sur-soulzon no és un altre que conèixer la fàbrica d’on es fan els formatges Roquefort. Vam comprovar que hi ha més d’1 empresa que els explota, per tant, en vam escollir una que fes visita i degustació, i hi vam anar. Es tracta de l’empresa Roquefort-Société.

En el sud-oest de França, al sud del massís central, s’amaguen multitud de llocs excepcionals, entre ells, les coves de Roquefort. Allí, la naturalesa ha donat forma a unes coves naturals en les que, des de fa segles, homes i dones elaboren aquest formatge fet a base de la llet de les ovelles que s’alimenten a l’altiplà de Les Causses, el Roquefort fou reconegut com la primera denominació d’origen de formatge francès en el 1925.

Avui en dia, les Coves Société reben cada any a més de 100.000 visitants, al mateix temps que es manté l’activitat.

Des de la creació de la marca Société en 1863, la innovació i el saber fer dels seus treballadors han estat la pedra angular del negoci, convertint a l’empresa en un referent en la transformació de la llet d’ovella. En el 2013, Societé va celebrar el seu 150è aniversari, mentre que la segona marca Société Crème, una versió més cremosa i delicada d’aquest formatge, va complir els 50 anys en el 2011.

S’ha de reservar visita amb antelació, i llavors et diran l’hora de la mateixa. Totes les visites son guiades, i duren aproximadament 1 hora. S’ha de portar roba d’abric perquè a les coves la temperatura és de 10ºC. Els preus per entrar son de 7,00€ pels adults, i de 4,00€ pels nens.

Vàrem fer la visita en el dia de desplaçament del canvi de regió: el dia que passàvem d’Albi a Carcassonna, juntament amb la visita al Viaducte de Millau i al poble de La Couvertoirade.

Construït fa 1.000 anys sobre una gegantina roca, el Castell de Belcastel fou originalment, en el segle IX, una Capella. Es mantingué de generació a generació el llegat de la Noblesa, els Cavallers i Bribons, convertint-se en una gran fortalesa. Avui en dia, el Chateau es manté com a residència privada, però també se li permet al públic fer recorreguts, per ésser Monument Nacional i magnífica galeria d’art. Trobaràs armadures medievals, un fossar d’aigua, exhibicions d’art i vistes panoràmiques. Mira de prop el treball de restauració, descobreix la història i la arquitectura, que és part de lo que fa la visita al Castell de Belcastel, una experiència meravellosa.

De la runa al poble més bonic

A principis del segle XX, només es podia accedir al poble de Belcastel per camins difícils. En aquell temps, encara es podien veure les restes encara formidables de la fortalesa, enfilada sobre una roca escarpada que dominava les cases pobres del poble. Al 1974, Fernand Pouillon, un dels arquitectes més prominents del seu temps, va comprar el castell en ruïnes i va emprendre sense demora la seva renovació. Gràcies a l’abnegació i bona voluntat activa de tots els seus col·laboradors i dels habitants del poble, el castell va recobrar el seu gloriós aspecte original. Aquesta iniciativa extraordinària va animar als habitants del poble a restaurar la resta del municipi, renovant les cases particulars i les institucions col·lectives.

Però, no es tracta d’un poble museu. Artistes contemporanis li han donat el seu crèdit, és el cas de Casimir Ferrer, autor d’un extraordinari Camí de Creu exposat en l’església, i tots els que participen en exposicions temporals. Gracies al conjunt de la seva població, Belcastel és avui, veritablement, un dels pobles més bonics de França.

Castell de Belcastel

És, indiscutiblement, un dels castells més bonics de l’Aveyron, que domina el poble. L’imponent edifici fundat en el segle XI està composat per una torrassa quadrada i torres angulars. Entrem al castell per un pont llevadís i podrem admirar el treball de restauració de l’arquitecte Fernand Pouillon. És a la vegada un monument històric i una galeria d’art que ens espera durant la nostra visita. Exposicions sobre l’univers de la il·lustració es poden veure durant tot l’any.

En horari d’estiu el castell-galeria d’art estan oberts de 10h a 13h i de 14h a 18h. Els preus de l’entrada son de 10,00€ pels adults i 5,00€ pels nens. Nosaltres, aquest cop no vam entrar al castell.

Museu de la forja

Tres nivells de sales d’exposicions presenten els oficis antics. Ferrers, fabricants d’esclops, pescadors,… Només son algunes de les tècniques artesanals antigues que podrem descobrir a l’antiga forja. Una visita lúdica, ideal per fer en família.

Obert de l’1 de juny al 31 d’agost. Els preus son de 2,50€ pels adults, i de 2,00€ pels nens. Ja que no vàrem entrar al castell, aquí sí que ho vam fer.

En aquest  poble no podem adjuntar la documentació gràfica perquè per fer la visita no n’hem disposat. El fulletó de la visita no conté el mapa de Belcastel amb tots els seus atractius.

Passejar per el poble de Conques per a descobrir un patrimoni arquitectònic excepcional de l’Edat Mitjana i miraculosament conservat, és com, en definitiva, fer un viatge per el passat (al temps de l’any 1000) i per l’espai, en el cor d’un dels més bonics llocs naturals de la província d’Aveyron.

Diguem-ne que Conques ha arribat intacte des de les profunditats de l’any 1000, i viu en una harmonia d’esquist gris-blavós, pedra sorrenca ocre i façanes amb entramat de fusta. Preneu-vos el temps per a passejar per aquest decorat amb colors autèntics i subtils, i trobi les petjades dels constructors de l’art romànic: des de la famosa església abacial Sainte-Foy fins al pont dels Peregrins sobre el riu Dourdou. Els dos estan declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO en concepte dels camins de Santiago de Compostel.la.

Conques està situat en la vall del riu Dourdou i és un dels centres de peregrinació més importants dins del Camí de Santiago Francès des del segle XI, data en la que els monjos de l’abadia traslladaren les relíquies de Santa Fe fins al seu monestir. La seva història es remunta a l’època romana encara que tot el que avui podem veure data del segle XV, de la Alta Edat Mitjana.

Està prohibit accedir a Conques amb vehicle així que ja se les han enginyat per preparar els vorals de la carretera i alguns aparcaments per a l’ocasió, ja que deixar el cotxe tot el dia costa uns 4€.

Visita a l’església abacial Sainte-Foy

És un viatge al cor de l’ànima mil·lenària de Conques. L’església abacial fou erigida en el segle XI en els fonaments d’una antiga ermita. Va forjar la seva reputació degut a les relíquies de Sainte-Foy, una jove màrtir cristiana de Agen. Abans d’entrar a l’església abacial, prengui’s el seu temps per a contemplar el seu timpà del Judici Final i els seus 124 personatges: una obra mestra de l’art romànic. En l’interior, les sòbries vidrieres contemporànies dissenyades en 1990 per el pintor Pierre Soulages (104 en total) sublimen l’arquitectura de l’església abacial i subratllen la seva força espiritual.

Vam començar a caminar per un dels carrers principals i de seguida vam poder veure emergir la famosa Abadia de Sainte-Foy entre les casetes de pedra i pissarra.

L’entrada a la mateixa abadia és gratuïta.

Aquest temple es va construir entre els anys 1041 i 1052 per l’abat Odolric, encara que la seva fundació data del segle XI, durant el regnat de Carlemany. Ha sigut modificat en diverses ocasions i des de l’any 1998 és Patrimoni de la Humanitat.

L’abadia està considerada una obra mestra en l’art romànic del sud de França, i ha sigut font d’inspiració per a vàries esglésies de la regió com la de Saint-Martial de Limoges, Saint-Martin de Tours o la majestuosa Saint-Sernin de Toulouse, totes elles es troben dins el famós Camí de Santiago. El temple compta amb una nau principal i dues de laterals. En el centre podem veure el cor que està rodejat per un deambulatori per on desfilen els fidels al voltant de les relíquies de Santa Fe, una jove que fou martiritzada brutalment en l’any 303 durant el govern de Daciano.

En l’interior destaquen les modernes vidrieres creades en 1994 per Pierre Soulages, el qual utilitza per aquest efecte, el vidre translúcid (el qual respecta les variacions de la llum natural) i el traçat dels ploms participa en la organització plàstica de la obra global.

També hi destaquen els capitells d’estil romànic i uns frescos que representen combats entre cavallers medievals, possiblement estiguin relacionats amb les Creuades dels segles XI, XII i XIII.

Sense cap mena de dubte, lo més destacat de la Abadia de Sainte-Foy és el timpà de la seva façana principal. Aquest es divideix en tres nivells que representen el Judici Final segons l’Evangeli de Mateu. En el centre trobem un gran Crist que està acompanyat per 124 figures entre les que es troben àngels, l’Arcàngel Sant Miquel o el mateix dimoni.

Accés al Tresor

Únic a Europa. En l’ala sud del claustre de l’església abacial, admiri el Tresor de Conques. És un dels 5 grans tresors europeus d’orfebreria medieval, i l’únic a França que reagrupa tants objectes de l’Alta Edat Mitjana. En aquest inestimable tresor de reliquiaris, cada qual més preciós, domina l’estàtua de la Majestat de Sainte-Foy. Datada en els segles IX i X, coberta d’or, pedres precioses i esmalts, és l’últim exemplar d’estàtua-reliquiari d’aquesta època.

Vam baixar per una escala lateral i vam anar a parar al claustre, arrasat en el segle XIX i del que només es conserven alguns arcs i capitells de la galeria occidental i una font. Des d’allí s’accedeix a l’antic refectori dels monjos on actualment s’exposa el Tresor.

L’entrada al tresor val 6,50€ pels adults, i 2,50€ pels nens. L’horari d’entrada és de 10h a 12h i de 14h a 18h.

La peça estrella d’aquest lloc és l’estàtua-reliquiari de Santa Fe, datada en el segle X i que fou robada de Agen. L’escultura és de fusta i està recoberta d’una capa d’or, plata i pedres precioses, encara que no és l’únic que es pot admirar en aquest museu, també podem veure el braç-reliquiari de Saint Georges, alguns cofres i altars o una lletra de plata donada per l’emperador Carlemany a l’abadia. Després de la nostra visita a l’abadia de Conques ens vam dirigir a la Oficina de Turisme, ubicada en la Rue du Chanoine Bénazech, per agafar alguna cosa d’informació sobre el poble i els voltants.

Casc històric de Conques

Des de l’Oficina de Turisme vam començar a pujar una costa cap a l’Ajuntament, just a sobre del mateix hi podem veure un antic assecador de castanyes, ja que en el segle XV eren molt comunes ja que aquest fruit era indispensable en la dieta de la població. Al costat del mateix, hi ha la Fontaine de Fumouze, situada en l’entrada est per la que accedien els peregrins del Camí de Santiago i que destaca pels seus arcs de calcària groga i dos vores de pedra que servien per recolzar els cubells d’aigua. Continuem la nostra ruta al mateix temps que comença a ploure. A escassos metres de la font està ubicat un dels dos forns comunals amb els que contava Conques. Estaven situats fora de les muralles per a protegir el poble en cas d’incendi i en l’actualitat estan restaurats i continuen en ús.

Continuarem el nostre passeig per la Rue Emilie Roudié on es troba la Résidence Dadon, un antic hospital del segle XVIII que acollia a nadons acabats de néixer abandonats, ancians sense família o que havien estat refusats, i malalts incurables. La seva façana és bastant austera però destaca el seu pòrtic monumental de fusta.

A uns 200 metres aproximadament de l’hospital està ubicat l’antic Convent de les Germanes de la Unió que s’encarregaven durant el segle XVIII de l’acollida i instrucció de les nenes del poble. Destaca la seva bonica escalinata de pedra que estava decorada amb moltes flors de colors. Vam anar a parar al Chateau de Humières que més que un castell sembla una gran mansió de pedra i pissarra ja que no té els típics baluards ni torres que surten en les pel·lícules medievals. Fou construït per Guy Humières a principis del segle XVI i destaca per les seves finestres geminades i la seva torre, coberta per una corona octogonal que pretén imitar el campanar de la abadia.

Vam creuar la Porte de la Vinzelle, que deu el seu nom a una localitat pròxima a Conques, per anar fins la Torre Enceinte, un antic post de vigilància del segle XV que estava adossat a les muralles, i antigament tenia un fossar que ja no existeix però sí que es poden apreciar en les seves parets varies sageteres per a canons.

Comencem a baixar de nou cap a la Plaça de l’Església passejant per el poble. Hi ha nombroses botigues i tallers d’artistes locals que venen des de bijuteria artesanal fins a castanyes acabades de collir. Els seus carrers eren preciosos.

En la mateixa plaça i en un carrer que baixa fins al claustre està situada la Fontaine du Plô, segons creuen els peregrins les seves aigües tenen propietats “miraculoses i curatives”.

Per finalitzar la nostra visita a Conques, vam agafar el cotxe i vam baixar fins al riu Dourdou. Es pot fer caminant però està una mica retirat. Allà està l’antic pont de pedra Romain del segle XIV que consta de cinc arcs de mig punt, des de l’any 1998 està declarat Patrimoni de la Humanitat. La veritat, ens va sorprendre que deixessin passar cotxes per sobre ja que personalment crec que és una joia que haurien de cuidar més.

Ah, però encara faltaria un apunt més a la visita. Al marxar, vàrem anar a veure el Mirador de Bancarel, a 1,9km del pont (uns 4 minuts amb el cotxe) en direcció sud, des d’on es tenen unes grans perspectives del poble de Conques amb el seu entorn. Aquesta vegada, sí, ens acomiadàvem de Conques.

Adjuntem la documentació gràfica que ens ha permès realitzar la visita turística a Conques:

Najac s’estén al llarg d’un sol i únic carrer. El poble es troba “penjat” en lo alt d’una cresta rocosa excepcionalment llarga. En l’altra punta es troba l’imponent castell i a baix els meandres del riu Aveyron. Najac és un poble verd rodejat de boscos que, tant a l’hivern com a l’estiu, es vesteixen de colors sorprenents i diversos. L’eixamplament del carrer per convertir-lo en ampla plaça cèntrica recorda la seva transformació en bastida a mitjans del segle XIII. Recorrent el carrer, podreu admirar un gran nombre de cases antigues i una font notable del segle XIV encara en peu.

Vam arribar a Najac amb cotxe per la Place du Fauburg, on es troba l’oficina de turisme del poble. Vàrem aparcar i vàrem entrar a l’oficina. Ens van explicar una mica del poble, ens donaren un mapa i també un llibret per les nenes que s’havia de completar amb coses que veuríem pel poble i pel castell. Va ésser molt divertit i interesant ja que això va fer que les nenes estiguessin atentes durant quasi tota l’estona de la visita. Et donaven un premi si ho portaves completat, i nosaltres sí ho vam fer (no recordo quin era el regal).

Vam començar la visita a Najac des de la mateixa place Faubourg i vam anar seguint l’itinerari del plànol de l’oficina de turisme, on al final de l’article l’adjuntarem. Aquests son els monuments i imprescindibles que ens vam trobar a Najac:

A. Plaça del Faubourg (segles XIII i XIV): Fou construïda per acollir els mercats, la seva plaça, estreta i llarga, està vorejada per dues fileres de cases que abans formaven una urbanització lineal. Al sud, les cases de pedra i de fusta, dels segles XV i XVI, alineades, es prolonguen amb cobertes que protegien les mercaderies per vendre.

B. Font dels cònsuls (monument històric, 1344): Aquesta font pública cavada en un bloc monumental de granit, adornada amb l’estàtua d’un bisbe beneint, d’un rei i de diversos altres rostres, es situa a la part central del poble. Una inscripció amb llatí recorda la data de la seva construcció i els noms dels cònsuls que decidiren edificar aquest monument.

C. Capella de Sant Bartolomeu (segle XIV): Aquesta capella, en la que encara perdura el pòrtic i una porta baixa, estava antigament associada a un hospital i a un cementiri. Pertanyia a la “Dômerie d’Aubrac”.

D. Casa del Governador (segles XIII, XIV i XV):  Antiga residència destinada a l’administració reial, que després va passar a ésser propietat de diferents famílies nobles i de comerciants de l’Edat Mitjana. L’edifici conserva importants vestigis arquitectònics.

E. Casa del Senescal (segles XV i XVI): Construïda al peu de la fortalesa, aquesta casa de finals de l’Edat Mitjana, fou la residència del Senescal de Rouergue, en l’època que Najac era la capital administrativa i judicial de la província de Rouergue.

F. Fortalesa reial (monument històric, segles XII i XIII): La fortalesa de Najac, famosa en el sud-oest de França, fou construïda per defensar Rouergue quan els Comptes de Toulouse elegiren Najac com a capital de la Província de Rouergue. En el 1249, quan va morir el Compte Raymund VII, el va succeir el seu gendre Alfons de Poitiers, germà del rei de França Sant Lluís, que va reconstruir el castell en la seva totalitat entre 1253 i 1260. Classificat com a Monument Històric, aquest castell formava part de la xarxa de castells reials ubicats en la vall de l’Aveyron. És un clar exemple del domini reial sobre Najac després de l’episodi Càtar. Els templers varen ésser tancats en una masmorra en el castell després d’haver estat detinguts en 1307.

Malgrat d’haver estat desocupat durant molts anys, el castell s’ha conservat molt bé. Unes espitlleres de prop de 7 metres d’alçada (les més altes de França) protegien la torrassa circular, obra d’Alfons de Poitiers. Als amants del misteri, els hi agradarà el passadís estret, tancat per varies portes, que es va condicionar a dins de la muralla que enllaça l’antiga torrassa amb la nova (un veritable passadís secret). Si pugeu a la terrassa, tindreu un magnífic punt de vista sobre l’Aveyron i el poble.

Durant els mesos d’estiu, la fortalesa està oberta de 10:30h a 19h, i el preu per entrar és de 6,00€ pels adults i 4,50€ pels nens, en format de visita guiada.

G. Porta de la Pica (segle XIII): Aquest edifici defensiu, de la mateixa època que el castell edificat per Alfons de Poitiers, formava part inicialment de la muralla que tancava la ciutat fins al segle XVIII

H. Església Saint-Jean l’Evangeliste (monument històric, segle XIII): L’església, d’estil gòtic languedocià, de dimensions monumentals, fou construïda per ordre dels  inquisidors dominicans i amb l’ajuda dels seus habitants, alguns dels quals, sospitosos d’heretgia, foren condemnats després a pagar una multa per compensar les seves faltes.

I. Barri de la Pausa: Estància de descans (explica el nom “la pausa”: la pausa) en la via medieval (antiga via romana) que va cap a Najac, des del pont Saint Blaise i la vall. Aquest barri va estar actiu gràcies a les seves fires fins al final del segle XIX.

J. Pont de Sant Blas (monument històric, segle XIII): Construït entre 1259 i 1274, per l’antic camí que arribava fins a Villefranche de Rouergue, aquest pont permetia als comerciants i als peregrins, que anaven a Santiago de Compostel.la, travessar el riu Aveyron tant a l’hivern com a l’estiu.

Un cop acabada la visita seguint els punts històrics, vam desfer el camí caminat i vam tornar a la Place Faubourg que és on teníem el cotxe.

Adjuntem la documentació gràfica que ens varen entregar a l’oficina de turisme i en la qual ens va fer de guia pel poble de Najac:

Aveyron és un departament francès situat a la regió d’Occitània. La seva capital és Rodés. És un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ésser creat a partir de l’antiga província de Roergue. Quan el 1808 fou creat el departament de Tarn i Garona, Aveyron va perdre l’extrem a l’oest del seu territori.

Saint-Cirq-Lapopie, elegit “poble preferit dels francesos” en 2012 i entre un dels pobles més bonics de França, és un poble medieval classificat i amb 13 monuments històrics. Està ubicat a dalt un penya-segat a 100 metres per sobre del riu Lot, i és un dels llocs principals de la vall del Lot. El poble fou compartit durant l’Edat Mitjana entre tres dinasties feudals: els Lapopie, els Gourdon i els Cardaillac. Com a conseqüència d’això, varis castells i fortaleses constituïren el fort de Lapopie dominant el poble.

Més avall del fort, els carrerons del poble, tancats amb portes fortificades, conservaren nombroses cases antigues amb façanes de pedra o amb entramats de fusta, i daten, en la seva majoria, dels segles XIII al XVI. Aquestes cases estretes es caracteritzen per les seves teulades de teules planes i una forta pendent.

Els carrers amb arcades de paradetes, conserven el record de les activitats artesanals que van fer la riquesa del poble: pelleters del carrer de la Pélissaria, calderers del carrer de la Peyrolerie, i sobre tot, torners de fusta. Als peus del penyal de Lapopie, molins, embassaments, ports, rescloses i un camí de sirga evoquen les èpoques de glòria d’una activitat barquera predominant en el seu moment.  Més recentment, el poble es va convertir en el lloc escollit pels pintors i escriptors.

Avui dia, el poble té 222 habitants, i una trentena d’ells passen l’hivern en aquest poblet medieval.

Aquests son els monuments imprescindibles que té el poble:

• Porta de la Peyrolerie: En un principi, enmig del carrer de la Peyrolerie hi havia una porta defensiva.

• Cases burgeses medievals: En la cantonada de la plaça, cases amb arcades i entramats de fusta dels segles XIII i XIV. La planta amb entramats de fusta és una transformació de finals del segle XV. La planta baixa donava a la plaça del Sombral, on tenia lloc el mercat des del segle XIII, però també a un carrer per a vianants principal, el carrer Droite o Grand Rue. En front, a l’altre banda del carrer, una successió de 5 arcades i de 4 portes amb arcs apuntats. Es tracta d’una sèrie de cases d’una planta utilitzades com a botigues i que es construïren en els segles XIII o XIV seguint un mateix model.

• Casa de la Fourdonne Ajuntament – Correus: Ajuntament. Teatre a l’aire lliure i jardí. La torre de l’escala de cargol dels segles XVI i XVII, que voreja un carreró empedrat, compta amb voltes.
• La roca de Lapopie: En la cima del penya-segat, la popie (de l’occità “popa”, promontori en forma de mama) suportava el primer castell construït en el segle X i reconstruït en el segle XII. Perduren els fonaments de la torre principal i de l’edifici senyorial que donava al fort, a més de les restes d’una porta fortificada del conjunt. La cima de la roca i el mirador de la part baixa, ofereixen una vista panoràmica de tota la vall.

• El Castell dels Cardaillac: A prop de l’església es troben les ruïnes d’una antic habitatge fortificat amb un edifici recolzat en una torrassa romana amb contraforts. Fou construït dins de l’antic pati d’un fort entre principis del segle XIII i el XIV, pertanyia a Cardaillac i formava part dels co-senyors del lloc. En el segle XV es va modernitzar, abans de que els senyors fossin abandonant-lo poc a poc, amb motiu de les destruccions que ordenaren Lluís XI, Carlos VIII i Enric de Navarra. Les terrasses del castell ofereixen unes precioses vistes de les teulades del poble.

• Casa Daura, residència internacional d’artistes: En aquesta casa medieval del segle XIII amb finestres amb columnes i arcs trilobulats, es trobava el taller del pintor català Pierre Daura. Es caracteritza per les finestres amb columnes i els arcs trilobulats que donen a la cantonada de la Grand Rue. Ampliada en el segle XV o XVI, al llarg del carreró de la Fourdonne, hi ha una sèrie de bigues construïdes per Pierre Daura, i sota l’entramat de fusta, la creu de Saint-André. Avui en dia, és una residència internacional d’artistes promoguda per el Consell Regional de Midi-Pyrénées.

• Església de Saint-Cirq Lapopie: Dedicada a Saint-Cyr (origen de “Cirq” de Saint-Cirq Lapopie) i Saint Julitte, la seva mare. Fou el màrtir més jove de la cristiandat (uns 3 anys). Però, fou Sant Amador qui va portar les relíquies a França. L’església gòtica que es va construir a partir de 1522, englobava l’antiga església parroquial romànica. Aquesta, conserva les restes de la seva decoració amb fulles d’acant del segle XII i fragments de pintures murals del segle XIII. Una de les capelles laterals de l’església està dedicada a Santa Catalina, patrona dels torners de fusta. Prop del pòrtic, als peus del campanar, es conserva una de les mesures de pedra que regulava la venta de gra en el mercat. En la part posterior de l’església, terrasses i un mirador a la vall.

• Hotel particular del segle XVI “Castell de Saint-Cirq Lapopie”: Aquesta casa fortificada pertanyia al fort senyorial.
• Museu Rignault: Una antiga casa dentada en el segle XV i implantada en el vorell del penya-segat. Hébrard de Saint-Sulpice la va construir en la part baixa del fort i va traslladar la seva residència a l’exterior del conjunt senyorial. Restaurada d’una manera espectacular per l’artista Joseph Rignault, avui en dia és un museu regional que proposa exposicions permanents i temporals, d’abril a octubre. També ofereix als visitants uns magnífics jardins amb unes meravelloses vistes de la vall de Lot.

• Alberg dels mariners Casa de André Bréton: Caracteritzada per l’edifici i la torre, aquesta casa amb finestres gòtiques representa les cases dels cavallers que donen a la vall, prop del fort. Aquesta casa és la més antiga del poble, data del segle XIII i la torre, del segle XII. Antigament fou la casa de l’escriptor surrealista André Breton.
• Plaça del Carol: Rodejada per el jardí i el colomar-mirador del pintor Henri Martin, aquest lloc ofereix una vista panoràmica de la planura de Tour de Faure. Punt de sortida d’un sender que baixa fins la riba i el molí medieval de Aulanac, prop de la resclosa.
• Capella dels mariners: Ruïnes d’una petita capella del segle XVI dedicada a la verge, protectora dels mariners i barquers. La vall del Lot es caracteritza per nombrosos llocs com aquesta capella.
• Carrer de la Pelissaria: Cases de pis amb entramat de fusta del segle XV i XVI. Una mica més lluny, prop de la Porta de la Pelissaria, una sèrie de cases porxades dels segles XV a XVII evoquen l’activitat dels “pellejeros” que donaren el seu nom al carrer.

• Porta de la Pelissaria: A l’extremitat del carrer de la Pelissaria que prolonga el carrer Dreta, la última porta de la ciutat, anomenada també, porta de Rocamadour, és la millor conservada. Reflexa a la Porte de la Peyrolerie –anomenada de Cahors- els vestigis de la qual es poden veure, arribant al carrer Dreta.

La visita al poble de Saint-Cirq-Lapopie es pot realitzar en mitja jornada. Es pot combinar amb la visita al poble de Rocamadour, que és com nosaltres ho vàrem fer.

Adjuntem la documentació gràfica amb format plànol, del poble, on es veuen els monuments i imprescindibles reflectits:

Lloc mític de l’Occident cristià des de l’Edat Mitjana, Rocamadour veritable ciutat en equilibri aferrada al seu penya-segat de roca calcària, a sobre del canó de l’Alzou, és un desplegament vertical de penyals secrets i sostres bruns, una prodigiosa superposició de cases i santuaris. Declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO, la Basílica de Sant Salvador i la Cripta de Sant Amadour s’ofereixen al visitant després de la pujada de la gran escala dels Peregrins i els seus 216 graons, per adorar, en el buit de la roca, la Verge Negra.

El carrer principal que travessa el poble és puntuat per antigues portes defensives i per posts, transformats avui en botigues i restaurants. Les belles cases medievals i l’Ajuntament amb les seves finestres a creuers donen a la ciutat un aire atemporal. A Rocamadour veurem el Castell, els Santuaris, i el poble medieval:

El Castell de Rocamadour

Vam arribar a Rocamadour i de seguida vam trobar l’Oficina de Turisme, on vam preguntar per aparcar el cotxe i ens indicaren que lo millor era deixar el cotxe en un dels aparcaments que hi ha junt al Castell, en la part superior del poble. Així que seguint els cartells vàrem arribar a un dels aparcaments, que sorprenentment era gratuït.

La primera visita que vam realitzar fou la del Castell, que és un dels imprescindibles de veure a Rocamadour. Per entrar al castell s’ha de passar per un torn que es desbloqueja amb una moneda de dos euros, un preu excessiu si aneu varis ja que l’interior del Castell no es pot visitar perquè és privat, tant sols es pot accedir a les muralles.

Així i tot, val la pena per veure les vistes de vertigen que hi ha sobre el penya-segat en el que es troba el Castell, a uns 150 metres del riu.

Vàrem passejar per les muralles junt a les teulades, i en l’interior d’una torre vàrem poder contemplar el mecanisme del rellotge i observar el jardí que té el castell i la Plaça de les Capelles que està just a sota. Des d’aquí et dones compte de que tant el poble, com el santuari i el castell estan incrustats a la roca, construïts en nivells superposats com si fossin un niu d’àligues, desafiant a la gravetat sobre el canó del riu Alzou.

Al sortir del castell tens dues opcions per visitar el poble: baixar caminant a través del Camí de la Creu (Chemin de croix) o a través d’un funicular subterrani (de pagament) que porta directament a la Porta de Sant Marcial (Porte St. Martial), a través de la qual s’accedeix al Santuari.

Vam escollir baixar caminant a través del camí per així poder recórrer-lo còmodament. Es tracta d’un camí en zig-zag que va descendint des del castell i en el que hi ha un viacrucis.

Estem fent el camí invers al que feien els peregrins, ja que ells pujaven des del santuari i el camí els guiava al llarg de 14 estacions amb escultures fins al final del seu recorregut. El camí transcorre per un bosc que el fa més suportable en els dies de molta calor, com el que ens tocà a nosaltres. En el camí hi trobem la Capella de Saint-Michel, que està excavada a la roca.

Els Santuaris de Rocamadour

D’aquesta forma arribem a la Porta de Sant Marcial (Porte Saint-Martial) del segle XIII que dóna accés als santuaris. Des d’aquí s’ha de travessar una espècie de túnel, que té moltes inscripcions gravades en plaques de marbre penjades a les seves parets, com accions de gràcies per els miracles realitzats per la Verge o el Sant. D’aquesta forma accedim al recinte del Santuari, i aquí, al voltant d’una plaça central, es troben set esglésies i capelles, sent la més important de totes la dedicada a la Verge Negra. Es tracta d’un lloc màgic i sembla que hagis viatjat en una altra època. Aquesta zona del Santuari és de les imprescindibles que visitar a Rocamadour.

L’església de Sant Salvador (l’église Saint-Sauveur) i la cripta de Sant Amador (crypte Saint-Amadour) estan inscrites per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial degut a la seva importància dins del Camí de Santiago. Aquests santuaris semi-troglodites foren edificats des del segle XII en l’espai estret i escarpat d’una terrassa rocosa.

L’església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) és la més gran del grup. Es tracta d’una església construïda en el segle XIII darrera del descobriment del cos incorrupte de Saint-Amadour. En l’Edat Mitjana tenia dos parts, una d’elles servia per alberg de peregrins, i l’altra era utilitzada pels monjos. En l’any 1913 li fou atorgada la consideració de Basílica. Es tracta d’una església de dos naus amb elements d’estil romànic i gòtic, amb volta de creueria i algunes vidrieres.

Dues de les parets de la basílica son la pròpia roca; una altra cosa cridanera és que té dos altars i l’espai principal de la nau no compta amb bancs com sol ésser habitual, sinó amb cadires i al final de la nau, en la part oposada a l’altar, hi ha un cor en dos nivells amb barana de fusta, als quals es puja a través d’una escala de cargol central. Sota de la església de Sant Salvador es troba la Capella de Saint-Amadour amb la seva cripta del segle XII, on es troben les restes del sant.

Junt a l’església de Sant Salvador es troba la Capella de Notre Dame, a la que es pot accedir des de l’exterior o des d’una porta que hi ha en un lateral de l’església de Sant Salvador. És una capella en penombra en la que es troba la imatge d’una misteriosa i miraculosa Verge Negra (Notre Dame de Rocamadour), encara que es té constància de què abans del segle XVII no era d’aquest color, sembla que alguna cosa hi ha tingut a veure el fum dels milers de ciris que els peregrins han encès al llarg dels segles.

Aquesta capella era la més important que visitar a Rocamadour durant l’Edat Mitjana.

Ens cridaren l’atenció unes maquetes de vaixells suspeses del sostre de la capella, i ens vam preguntar que què feien allí tant lluny del mar. Doncs resulta que la Verge de Rocamadour és la patrona dels mariners, ja que molts s’encomanaven a ella quan sofrien algun naufragi i segons la llegenda, cada vegada que la Verge salvava als mariners, una campana que també es troba penjant de la volta de la capella, es movia i sonava sola per anunciar el miracle. Per aquesta raó Nostra Senyora de Rocamadour és venerada també en vàries capelles de Finisterre o Quebec.

Per si aquestes llegendes fossin poques per atraure els peregrins, clavat en la roca, a la sortida de la Capella de Notre Dame, es troba la que segons la llegenda és Durandal, l’espasa de Rolando, nebot de Carlemany. Narra la història que, davant lo imminent de la seva mort a mans dels infidels, la va llançar a l’aire perquè no caigués en mans dels seus enemics, arribant l’espasa des de Roncesvalles fins al lloc a on es troba en l’actualitat.

Vam visitar la resta de capelles, que son més petites que l’anterior i passejàrem per la resta del complex del Santuari. Criden l’atenció els frescos exteriors i les pintures romàniques que encara sobreviuen en alguns murs aïllats.

No dóna la impressió d’ésser un lloc religiós, sinó més aviat un lloc palatí medieval que sorprèn per el lloc en el que està construït, a l’abric de la muntanya i excavant part de la mateixa. No ens estranya que els peregrins que arribaven a ella quedessin captivats amb l’espectacle.

Encara que, en realitat lo que veiem ara és la reconstrucció que va fer Eugène Viollet-le-Duc en el segle XIX, amb la seva particular visió de l’Edat Mitjana (és el mateix arquitecte que reconstruí Carcassonne). Dins del recinte hi ha 7 santuaris, però hi ha un vuitè santuari, que és el més modern de tots. Es troba fora de les petites muralles que resguarden a la resta, i el més curiós és que està dedicat a Nostra Senyora del Óvalo, patrona dels jugadors de rugbi. En una gran vitrina vàrem veure que estan exposades les camisetes d’equips com els All Blacks neozelandesos o el Stade Toulousain, l’equip de la regió.

El poble de Rocamadour

Si el recinte del santuari és espectacular, no pots anar-te’n d’allà sense visitar el poble de Rocamadour, que també és preciós. Un cop visitat el recinte del Santuari baixem al poble per la Gran Escala, que era la última prova que tenien que passar els peregrins abans d’accedir als santuaris, i que pujaven moltes vegades de genolls.

Es tracta d’una escala de 216 graons, que si ens hi fixem bé veurem que estan plens de fòssils. D’aquesta forma arribem a la Place de la Carreta i d’allí al carrer Roland le Preux, que és l’únic carrer normal del poble.

És un carrer per a vianants d’un kilòmetre de llarg que està ple de botigues de souvenirs, de restaurants i hotels, i sembla ser que sempre ha estat així. Per els amants dels trens turístics, dir-los que a Rocamadour hi ha un trenet que fa un recorregut de la part més baixa de la ciutat nova (en la que també hi ha una zona d’aparcament) fins a la ciutat Medieval.

Rocamadour fou un lloc difícil de protegir, ja que la falta d’espai impedia la construcció de muralles, però com que era un lloc que atreia molt diner dels peregrins es va convertir en l’objectiu de múltiples pillatges. Per defensar-se, els comerciants de Rocamadour varen construir fins a 11 portes fortificades al llarg del carrer, de les que queden en peu unes poques com la Porte Salmon, la Porte du Figuier o la Porte Basse.

El que no pots deixar de provar, vagis quan hi vagis, és el boníssim formatge de Rocamadour, un formatge de cabra fonamental en tots els menús.

Vam continuar descobrint els racons de Rocamadour, com el taller d’un pintor que es troba en un dels seus carrerons, les restes de les portes que protegien la ciutat, les cases típiques,…

Com que teníem el cotxe en la part superior del poble, aquesta vegada sí que vàrem haver de seguir el camí dels peregrins, pujant l’escala fins al Santuari.

Si tens problemes de mobilitat, hi ha un ascensor de pagament que et puja fins allí.

Tornàrem a recórrer el complex dels santuaris, descobrint llocs que no havíem vist abans, com unes terrasses que es troben vorejant els santuaris i des de les quals vam gaudir d’unes vistes magnífiques, que aprofitàrem per a fotografiar.

A partir d’allí com que encara teníem que pujar fins al castell, i la calor era sufocant, vam decidir pujar en el funicular subterrani que ens va deixar al costat de l’aparcament en el que havíem deixat el cotxe.

Amb el cotxe vam anar a l’oficina de turisme, ja que davant d’ella es situen les restes de l’Hospitalet, el petit hospital de peregrins al que acudien els peregrins malalts o ferits, per a curar-se abans d’arribar als santuaris. Junt a l’Hospitalet, s’hi ubica “El camp dels pobres”, un cementiri en el que s’enterraven als peregrins que morien en l’hospital o a les gents de condició humil. També vàrem poder visitar la capella del petit hospital, que és lo únic que queda en peu d’aquest complex.

Finalment, adjuntem la documentació gràfica que ens va servir per posar-nos en marxa i traçar una ruta de visita, així com de la ubicació de les atraccions, miradors, etc…:

Lot és un departament francès ubicat en la part sud del país, des del passat 1 de gener de 2016, pertanyent a la nova regió d’Occitània. Deu el seu nom al riu Lot.

Dominada per la silueta dels seus dos imponents castells, la vil·la medieval de Bruniquel, inclosa entre els pobles més bonics de França, és una autèntica joia arquitectònica. Aquesta antiga plaça forta és un lloc propici per passejar. El comerç del cànem, lli i el safrà va portar l’esplendor en aquesta ciutat, i encara conserva testimonis del seu esplendorós passat. Un passeig pels seus carrerons empedrats plens d’encant ens trasllada a l’ambient fastuós de l’Edat Mitjana, mostrant-nos un gran nombre de mansions de pedra dels segles XIV, XV i XVI, algunes d’elles decorades amb boniques finestres amb mainells.

La casa Payrol, antiga mansió dels governadors de Bruniquel, és un esplèndid exemple de l’arquitectura civil medieval. Alberga pintures murals del segle XIII, un sostre renaixentista i un museu en el que s’exposa una col·lecció d’objectes relacionats amb la història local.

Un cop finalitzada la visita, el passeig prossegueix en direcció a lo més alt del poble, on s’alcen els dos castells de Bruniquel, el Castell vell (segles XIII-XIX), i el Castell nou (segles XV-XVII). La seva visita ens permetrà admirar la torre de la Reina Brunehaut, la sala dels cavallers, amb les seves finestres geminades, o la galeria renaixentista, amb la seva esplèndida panoràmica de la vall de l’Aveyron. Una exposició permanent sobre la prehistòria i sobre la pel·lícula “El Viejo Fusil”, de Robert Enrico, que es va rodar en part en aquest lloc, així com alguna exposició temporal, completen el descobriment d’aquest lloc.

Per entrar als castells durant els mesos estivals s’hi ha d’anar de 10h a 19h. Els preus de l’entrada son de 3,50€ pels adults i 3,00€ pels nens.

Cada any, a finals de juliol principis d’agost, el festival líric consagrat a Jacques Offenbach (Festival dels Castells de Bruniquel) constitueix el punt culminant del calendari festiu de la vil·la.

Adjuntem la documentació gràfica que disposàvem per fer una visita pel poble:

Tarn i Garona és un departament francès situat a la regió d’Occitània. Va ésser creat durant el primer imperi per decisió de Napoleó Bonaparte, el 4 de novembre de 1808, amb territoris presos als departaments veïns.