I ha arribat aquest dia que no volíem que arribés: el dia de tornar a casa. Com ho vàrem fer a l’anada, també ho farem a la tornada. Partirem la tornada en dues jornades amb escala a Burgos (a l’anada a León). Per aprofitar bé els 2 dies, canviarem l’hora de realitzar els desplaçaments, posant-los a la tarda i visites pel matí. D’aquesta manera ens queda lliure aquest dia 14 pel matí, i nosaltres l’aprofitarem, a part d’anar-nos acostant cap a Burgos, per visitar alguna ciutat que ens vingui pel camí. En aquest cas, proposem visitar A Coruña, ja que és una ciutat que ens interessa i ens motiva per fer-li una visita.
I arriba l’últim dia a la Costa da Morte. Avui seguirem i finalitzarem la ruta que ahir vàrem començar, i a més, hi afegirem molts llocs d’interior que durant tots els dies els hem anat deixant. La ruta d’avui és la següent:
Sembla que sigui una ruta molt densa, però devia ésser una de les rutes que hem fet més de pressa, perquè a mitja tarda ja l’havíem acabat.
Varem decidir agafar el cotxe i començar per Torres do Allo. Es tracta d’un pazo històric, ja que és el pazo més antic de Galícia, i és considerat una joia arquitectònica. Es va començar a construir al segle XV i fou model per els demés pazos gallecs. D’estil barroc i renaixentista, és el successor civil dels castells medievals del Regne de Galícia. L’entorn de Torres do Allo està format també per camins, rouredes, fonts, hórreos, colomars, capelles i demés elements que constitueixen un conjunt etnogràfic molt ben conservat. En la part posterior del Pazo, es troben les restes d’un jardí barroc del segle XVIII. El gran protagonista és el gegantí avet de Vancouver de 20 metres d’alt. A dins el Pazo, hi ha una exposició museïtzada, la qual fa una radiografia de la Galícia rural dels últims segles: els oficis, les vestimentes, les relacions de poder, les costums, i detalls artístics del Pazo, etc… L’entrada és gratuïta i els horaris son tots els dies de 11:00h a 20:00h.
Pazo Torres do Allo
Sortint del pazo vàrem anar a veure un dolmen, que a Galícia n’hi ha molts. Aquest es diu el Dolmen de Dombate i potser és el més famós de tots. Hi varen construir un edifici per protegir-lo i perquè també s’havien trobat pintures a dins seu. El dolmen de Dombate és un monument d’època neolítica, catalogat com una tomba col·lectiva de corredor, i és considerat com la “catedral del megalitisme” a Galícia. L’entrada és gratuïta i es visita amb guia, tot i que nosaltres vam estar de sort i el vam poder visitar per lliure. Els horaris son tots els dies de 11-14h i de 16-20h.
Dolmen de Dombate
No ens vàrem tenir de moure gaire per anar a veure el castro de Borneiro, ja que està al mateix municipi que el dolmen (Cabana de Bergantiños). És un exemple de la cultura dels castres de finals de l’edat del ferro. Ha estat objecte de diverses obres d’excavació i reforma per habilitar-ne les visites. És un poblat fortificat permanent en el que varen viure entre 300 i 400 persones, que es dedicaven principalment a l’agricultura i a la ramaderia. El poblat presenta un complex sistema de defenses amb tres línies de muralles i fossars, a més de dues portes monumentals, una d’elles amb cos de guàrdia. En el castro, es poden distingir, en la part superior, el recinte principal o “croa”, on es troben les construccions domèstiques, i l’avantcastre, dedicat a les feines agrícoles. En l’entrada principal, destaca el barri exterior, que seria un espai balneari amb finalitats de rituals. L’entrada és gratuïta i l’espai està obert, o sigui que es pot visitar quan es vulgui.
Castro de Borneiro
Després d’una bona estona recorrent-lo, vàrem agafar el cotxe i vam anar finalment a Malpica de Bergantiños, el poble que és sortida o final de la Costa da Morte i de la Ruta dos Faros. A Malpica, val la pena recórrer el passeig marítim, que a l’estiu està ple de vida i esquitxat d’animades terrasses. El passeig voreja la platja i té varis murals decoratius. A l’hivern, en els dies de temporal, les onades agafen el control i és un lloc perillós i desafiant. El poble té una part alta, amb dos miradors, el “Da Cerca” i la “Atalaia”. També té un port pesquer bastant gran, on hi ha la Llotja. Sobre el port, edificis que semblen suspesos en l’aire. I és que Malpica és literalment un “tetris” de cases baixes enclavades entre moles de formigó que, a tot color, busquen com poden aprofitar l’espai d’aquest poble encaixat en una península. Més enllà del turisme, Malpica és un dels ports més famosos de Galícia. La veritat és que no sé si ens va acabar d’agradar o no. És un poble impactant, per els colors i les cases com penjades, però no el vàrem acabar de trobar gaire bonic del tot. Ens va decebre una mica.
Malpica de Bergantiños
Això sí, la ruta continuava, i era hora d’anar a un lloc més obert, assolellat i bonic, el Miradoiro i Santuario de Santo Hadrián (amb hache). Està a 4 kilòmetres al nord de Malpica, en la vessant est d’una península, amb vistes a Malpica, el mar, i les Illes Sisargas. A 1,5km al nord es pot anar fins al cabo de Santo Hadrián, per el camí de la ruta de los faros. Nosaltres vam estar a punt de fer-lo, però el vàrem desestimar a última hora, per la calor i el sol que feia (no hi havia cap ombra). El mirador i l’ermita estan ubicats un a tocar de l’altre. Des del mirador tens una bella panoràmica de l’horitzó i el mar trencant en els penya-segats, del poble de Malpica, i de la costa de Razo i Baldaio que s’estén després d’ella. A més, tens ben a prop les Illes Sisargas. També és un lloc privilegiat per l’albirament d’aus, i amb uns binocles pots contemplar la riquesa de la fauna i flora de les tres illes. Fins a l’ermita peregrinen els veïns de Malpica i visitants en la “romería” de San Hadrián. També vàrem veure gent que feia la ruta per gaudir de la natura i practicar esport.
Miradoiro de Santo Hadrián i les Illes Sisargas
Era l’hora de seguir i acabar la ruta del dia. Vàrem tornar per l’interior i ens vam parar al poble de Vimianzo per veure un….castell. Un castell a Galícia, sembla que no pugui ser. El Castelo de Vimianzo és un bonic castell ple d’història. Fou construït entre finals del segle XII i principis del XIII. De la primitiva fortalesa només queden restes del que va ésser una torre de l’homenatge, en l’actual pati d’armes. Al 1.973 el castell fou venut a la Diputació de A Coruña, i aquesta el va rehabilitar per dedicar-lo a ús públic. La fortalesa d’origen medieval es troba en molt bon estat de conservació, i està convertida en un museu d’artesania viu en el que durant tot l’any es poden contemplar els diferents oficis que existien i existeixen com les “palilleiras”, artesanes del lli, cistelleria, plata i vidre, cuir i maquetes de vaixells, amb exposicions permanents d’aquests treballs artesanals. En una de les torres hi ha un Centre d’Interpretació de A Costa da Morte. La fortalesa compta amb muralles i fossar, sobre del qual hi ha un pont llevadís. L’edifici està construït en planta poligonal i té quatre torres i un pati d’armes, amb uns murs de quasi dos metres de gruixària. Està ubicat a l’entrada del poble i al costat de la carretera comarcal AC-552. El castell està obert tots els dies de l’any excepte els dilluns (de 10:30-14h i de 16-20:30h), i l’entrada és gratuïta.
Castelo de Vimianzo
I així s’arriba al final de l’aventura per la Costa da Morte. Serà l’última nit que pernoctem aquí, i l’endemà al matí marxarem en direcció A Coruña. Esperem que la jornada d’avui us hagi agradat.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (126,00km amb 2h 12min).
Arriba un nou dia, amb noves experiències i una nova ruta, aquesta però, condicionada per un esdeveniment: tenim una reserva tots quatre per anar a cavall, al poble de Laxe, a les 11:00h del matí. Aquest fet condicionarà la ruta, ja que el que farem serà començar per Laxe i així ja som al lloc. La ruta queda representada gràficament de la següent manera:
Aquesta ruta formava part en principi d’una ruta més gran, en la qual s’arribava a Malpica de Bergantiños. Davant de l’experiència i del nombre d’atractius que hi havia, la vàrem partir en dos dies. Avui es fa el primer tram, i demà s’acaba amb el segon.
Arribem a Laxe abans de les 10h del matí. Ens dóna temps per anar a aparcar el cotxe a la zona del far i “turistejar” per allà. El far de Laxe no té res de l’altre món, però el que realment impressiona i ens va agradar moltíssim, és la força del mar i el ritme de les onades. El lloc és espectacular, només has de sentir-ho. Hi ha una escultura que representa a una dona que agafa el seu fill a braços i ambdós miren cap al mar amb cara de neguit. L’escultura es diu “A espera”, i fa referència a les esperes que han de tenir les parelles i famílies dels pescadors que van a pescar mar endins. Està molt ben aconseguida pel lloc on es troba, en contrast amb el far de Laxe.
“A espera” i el Far de Laxe
En el mateix lloc que el far i l’escultura, hi ha un bonic “merendeiro”, amb taules de pícnic i bancs. Seria un bon lloc per menjar alguna cosa. El temps passa de pressa i ja son vora les 11:00h. Anem a buscar l’home dels cavalls, a 500 metres d’aquí on estem. L’empresa es diu “Rancho Chico” i ho porta un home, gallec, que li agraden molt els cavalls. Els preus son 20€ per hora, i la nostra intenció en el dia d’avui és fer 1 hora tots quatre. Ens diu que ens portarà amb els cavalls a la Praia de Soesto, una platja verge molt maca que està al costat de Laxe. Jo li volia demanar si ens hi portaria, i no ha fet falta demanar-li, ell mateix ens ho ha proposat. De seguida se n’adona que en sabem molt poc d’anar a cavall, i ens fa pujar un a un cadascú amb el seu cavall. El meu és una euga de color blanc, una mica esquifida, i es diu Lupita.
Els cavalls del “Rancho Chico”
Ens ensenya la forma com ens hi hem de comunicar i el què els hi hem de dir, més o menys per cadascun dels cavalls. La veritat que és una persona molt empàtica i detallista. La ruta és maquíssima i jo potser estic massa pendent del meu cavall (euga) que del paisatge, però faig el què puc. Arribem al cap de mitja hora a la Praia de Soesto. És una platja verge amb forma de ferradura i com si tingués unes grades de vegetació a tot el volt. La veritat és que és una platja súper maca. Hi haguéssim anat igualment encara que no haguéssim anat amb cavall. La tornada surt millor i definitivament gaudim moltíssim de l’experiència. Prometem que algun altre dia ho tornarem a provar. Ho solem fer a les vacances.
Praia de Soesto
Un cop deixats els cavalls, anem a peu a inspeccionar els voltants, i ens topem amb el Miradoiro da Insúa, un lloc semi-elevat des d’on es tenen grans vistes de les platges que hi ha al voltant de Laxe. També és una àrea de pícnic. Aquest país està ple d’aquestes àrees. Fomenta molt el turisme familiar.
Miradoiro da Insúa
Deixat el miradoiro ens acostem a una de les platges “imprescindibles” de visitar a Laxe, anomenada “La Praia de los cristales”. Resguardada per la costa, aquest arenal de tot just setanta metres de llarg i trenta d’ample, fou utilitzat durant dècades com a abocador de vidre. Amb les marees i la acció del mar, molts dels cristalls s’anaren trencant formant una platja de petits trossets de cristall polits i arrodonits. És una platja petita, bonica de veure, i atractiva pels turistes (molts s’emporten algunes boletes de cristall i això està prohibit, perquè no es vol que desaparegui). Ara, no és una platja per banyar-s’hi, perquè hi ha les corrents del mar que ho fan impossible.
Praia de los cristales
Visitada la platja, anem cap al poble i donem alguna volta. No hi ha molt a remarcar, només que tenen una platja enorme de sorra blanca (Praia de Laxe), i una bonica església, la Igrexa de Santa Maria da Atalaya.
Igrexa de Santa Maria da Atalaya
Està ubicada en ple casc urbà, en un turonet sobre el Port de Laxe. L’estil arquitectònic del temple és el denominat gòtic mariner, i en ell conflueixen tant elements del gòtic com del romànic. No hi vàrem poder entrar perquè estava tancada, però és l’interior la part més destacada de l’església, doncs en l’altar major podem observar una imatge medieval de la Verge de la Atalaia, un fris medieval en pedra que contempla cinc escenes de la Resurrecció de Crist, i un Crist Pantocràtor del s.XIV. En la façana principal s’obre la porta d’accés, finalitzada en un arc apuntat sobre el qual s’hi ubica una rosassa.
Deixem el poble per continuar amb la nostra ruta, i arribem a la localitat de Ponteceso, la qual també té molta història. Per carreteres locals i estretes anem a parar al Miradoiro de Monte Branco, un mirador sobre l’estuari del riu Anllóns, en el punt en el que el riu busca sortida al mar. Els vents pugen per la falda del Monte Branco cobrint-lo de fina sorra i donant-li aquesta aparença blanca que li atorga el nom. Des del mirador, hi ha vistes de platges, penya-segats, dunes i la gran llengua de sorra de la Praia de O Medio (denominada “A Barra”), que sembla que vulgui impedir que el riu Anllóns toqui el mar. També es contempla des d’aquí, la petita ria de Corme i Laxe.
Vistes de Laxe i la Ría de Corme i Laxe des del Miradoiro de Monte Branco
Contemplat aquest meravellós paisatge, ens dirigim amb el cotxe al poble de O Porto de Corme. Decidim si ens hi parem o no, i surt que no (ens hi passegem amb el cotxe, així ja l’hem vist). De O Porto de Corme agafem la carretera del final del poble que ens ha de dur a les immediacions del faro i el Cabo do Roncudo. És una carretera de 3,5Km, i de dos carrils (1 per sentit de circulació)!!!. Hi arribem de seguida, i un cop aparcats i baixats del cotxe, som conscients que estem en un altre lloc màgic. El millor de tot, no és el far, sinó l’emplaçament en el que es troba. El nom de Roncudo vé del soroll ronc que fa el mar quan es trenca en aquests penya-segats. La senzillesa del far, construït al 1.920 i amb una alçada de 11 metres, i l’entorn, rodejats de pedres de granit i un paisatge agrest, fan d’aquest lloc un lloc encara més misteriós. Les vistes panoràmiques de la ria de Corme i Laxe completen el conjunt.
Faro do Roncudo
Aquesta força del mar i les característiques de les aigües, fan d’aquestes roques el lloc ideal per el famós percebe del Roncudo, considerat el més saborós de Galícia i que és extret pels arriscats percebeiros que lluiten en aquestes condicions extremes, de les que alguna vegada en surten mal parats, com indiquen les dues creus que es veuen al costat del far. És aquí en el Roncudo el lloc on acabaren els seus dies molts altres vaixells que navegaven per aquestes aigües i que no foren capaços de sobreviure a la Costa da Morte. I molts d’aquests naufragis donaren noms a les pedres que rodegen el far. El lloc és colpidor. Sents que el mar té una força descomunal i et fa sentir molt poca cosa. El ritme de les onades se t’enganxa a dins el cervell i no pots marxar del lloc.
Mar xocant contra els penya-segats al voltant do Roncudo
Ens hi vam quedar molta estona, vàrem berenar i tot, fins que vam decidir de continuar la ruta cap a un altre lloc semblant amb aquest, el Cabo i Faro de Punta Nariga. Per arribar a Punta Nariga no sé com ho vàrem fer. Ens va costar moltíssim arribar-hi. El google maps es tornava boig i no sabem ben bé què ens indicava. Ens vàrem perdre algun cop i tot, però finalment hi vàrem arribar. Els 4 últims kilòmetres de la ruta sí que ens en recordem, sí, ja que es tractava d’una carretera súper estreta que amb prou feines hi passava un cotxe. Vam arribar a Punta Nariga i no sabem com.
L’entorn de Punta Nariga està ple de màgia. El fort vent regnant durant moltes èpoques de l’any va portar a la instal·lació d’un parc eòlic en les seves immediacions. Durant el petit recorregut que vàrem fer pels voltants del far, veiem roques de les més variades formes. A l’arribar al far, veiem la construcció de César Portela, inaugurada en el 1.997, que simula la proa d’un vaixell introduint-se en el mar. Té una alçada de 50 metres i un abast de 22 milles. És un dels fars més moderns del país, i és espectacular. En lo què seria el mascaró de proa, l’escultura “Atlante” realitzada en bronze per Manolo Coia es converteix en el lloc perfecte per a la foto.
Tenint molta cura podem passejar per les roques sobre les que se situa el far i que presenten singulars escultures degudes a la constant acció erosiva de l’aigua i del vent. Penseu que feia tant vent que se’ns emportava literalment. Vàrem aguantar en el lloc tot el què vàrem poder, però va arribar a un moment que vam dir: marxem, ja no podem més. El vent era terriblement fort. El far i el seu entorn, però, eren de 10 i no haguéssim marxat mai. Tant el faro O Roncudo com el de Punta Nariga, els tenim gravats en la memòria. Serà difícil d’oblidar-ho.
Faro de Punta NarigaMisticisme al voltant del faro de Punta Nariga
Vàrem tornar com vam poder, i al cap d’1 hora estàvem a l’allotjament. Demà serà un altre dia.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (143,00km amb 2h 57min).
Ens agradaria repetir algun dia com el d’ahir a Fisterra, però creiem que en la ruta que hem planificat no hi caben 2 dies iguals. Cada dia és diferent i fem coses diferents i així ha de ser. L’exemple, és el dia d’avui, el qual la nostra intenció és anar a explorar els entorns del faro Vilán, realitzant una petita caminada d’un tram de la Ruta de los Faros. Per tant, el programa d’avui queda així:
Hem titulat la ruta de Faro Vilán a Ensenada do Trece, però realment vàrem seguir amb una planificació que continuava amb la ruta. El títol només fa referència a lo més important. També cal dir, que no vam considerar idoni el fet de parar-nos a Camariñas (a part del Museo del Encaje no vàrem saber veure res que ens seduís del poble). Ja havíem vist molts poblets tradicionals i vam decidir començar la Ruta al Faro Vilán. La carretera canvia a partir de Camariñas, quan encara ens falten 10km per arribar al far. Aquest tram de carretera final és més estreta, però hi passen 2 cotxes perfectament.
L’emplaçament del Cap i del Far Vilán és realment espectacular. Quan vàrem arribar-hi en cotxe i el vam veure de lluny vam quedar totalment impressionats per la seva silueta. El far apareix com una majestuosa figura que s’endinsa al mar sobre un promontori rocós de 100 metres d’alçada en el que, sens dubte, és un punt clau de totes les rutes que hi ha pels voltants, com per exemple, el Camino de los Faros. L’entorn és impressionant. A davant d’ell, el penyal de Vilán de Fora, separat de la terra per el pas de O Bufardo, on el mar ho omple tot d’escuma blanca. El vent, present quasi tots els dies, esculpeix les roques dels voltants formant figures de les més variades formes. És l’hàbitat perfecte de les aus marines, alguna en greu perill d’extinció.
Cabo i Faro Vilán
En el Cabo Vilán hi havia un far de vapor funcionant des de 1.854, el Faro Vello, ubicat en una torre octogonal sobre una petita elevació, del que avui es poden veure les seves restes. Aquest far, al no estar situat en la part més alta, no era capaç de salvar la roca del cap i deixava zones cegues. Al 1.885 es va aprovar la construcció d’un nou far de primera ordre, i els desastres del Serpent en 1.890 i del Tinacria en 1.893 van obligar a accelerar la seva posada en funcionament. Sis anys després de la tragèdia del Serpent (al 15 de gener de 1.896), s’inaugura en la seva ubicació actual el primer far elèctric d’Espanya, suposant una notable millora per a la navegació. Amb la seva torre octogonal de 25 metres d’alt, la seva lluminositat arribava a les 10 milles, sent un dels més potents de l’època. Va ésser declarat d’interès nacional en el 1.933. En el 1.962 es va reformar la seva òptica arribant a les 28 milles i afegint-li una sirena antiboira. L’edifici que servia d’habitatge per els faroners i les seves famílies està separat de la torre per un túnel tancat d’escales. Avui dia podem visitar el museu, on veurem antigues òptiques i altres elements de la història del far, un centre d’interpretació dels naufragis, la sala d’exposicions i la cafeteria.
Volíem entrar al museu, però a causa de la Covid hi havia restriccions pels accessos i l’edifici estava complet, o sigui que ens vam tenir que conformar amb veure’l des de fora i veure les espectaculars vistes, que ja és molt. Vam trigar molt en marxar, això que el vent bufava amb molta força. El següent pas de la ruta era arribar per un camí de terra, amb el cotxe al Cementiri dels Anglesos. El camí que portava al Cementiri eren uns 6,5km, de terra, mitjanament arreglat, o sigui que anant a poc a poc ho vam poder fer bé. En principi havíem valorat la possibilitat de fer el camí a peu, però veient que molts cotxes hi passaven vam decidir fer el mateix, perquè no és gaire agradable caminar per un lloc on et van passant cotxes, un darrera l’altre. Les vistes del Far i del Cabo Vilán des del camí eren impressionants, perquè deixaven veure la silueta de tot plegat i veies la magnitud de les coses.
Cabo i Faro Vilán des del camí que porta al Cementiri dels Anglesos
Vàrem arribar emocionats al Cementiri dels Anglesos, i vam aparcar el cotxe en un espai habilitat. El lloc era tranquil i a mida que t’hi acostaves es respirava quietud i respecte per tot el què va succeir en aquest lloc.
El Cementiri dels Anglesos està ubicat entre la punta de O Boi i la punta A Cagada, un dels llocs més fatídics de la Costa da Morte (foren 8 els naufragis i 245 les víctimes). Però el naufragi més tràgic fou el del vaixell Serpent la nit del 10 de novembre de 1.890. Aquest cuirassat va sortir dos dies abans de Plymouth rumb a Sierra Leona. Derivà molt cap a terra i l’escassa llum del Faro Vilán (original) va fer que xoqués amb les roques. Dels 175 tripulants només se’n salvaren 3, que foren empesos a la Platja de Trece. El capellà del poblet de Xaviña va mobilitzar als veïns per a procedir a la sepultura dels 172 cossos en aquest emblemàtic lloc. En l’interior del cementiri, amb un tancat a part, hi havia les restes del capità i oficials, i en l’exterior (recinte gran) les restes dels mariners. En els primers anys, un vaixell de l’armada anglesa s’acostava fins aquí per llançar una corona de flors, i els vaixells de guerra llançaven salves d’honor. El Cementiri dels Anglesos està inclòs en la Ruta Europea de Cementiris Singulars, reconeguda igual que el Camí de Santiago com a Itinerari Cultural Europeu.
Arribant al Cementerio de los Ingleses
Realment, quan arribes a un lloc així, se’t posa la pell de gallina i passa força estona perquè puguis continuar amb la marxa prevista. La nostra intenció fou arribar allà on es van trobar la major part dels cossos, a l’Ensenada do Trece, la qual son un encadenament de platges verges amb sorra blanca molt espectaculars. Del Cementerio de los Ingleses a l’Ensenada do Trece hi havia aproximadament 2,5km que coincidien amb la Ruta de los Faros. Els vam anar fent tranquil·lament, i a l’arribar a les platges, vàrem dinar de pícnic. A darrera nostre es trobava el Monte Branco, la major duna rampant de Galícia, i als seus peus la major reserva de caramiñas, l’arbust protegit que dóna el nom al poble de Camariñas. Tornàvem a estar immersos en l’onatge espectacular de la costa gallega, i vam fer esforços per marxar d’allà ja que era un lloc que arribava molt endins. Vam desfer la caminada (els 2,5km) i vàrem tornar al cotxe per desfer també el camí de terra que ens havia de portar fins al Faro Vilán.
Cementerio de los InglesesEnsenada do Trece
Per nosaltres el dia es podia acabar aquí. Lo què acabàvem de veure i viure ens va fer reflexionar molt i potser ja en teníem prou, però vam decidir continuar la ruta, encara que no fos tant important el què veiem. Per carreteres secundàries ens vàrem acostar al poble d’Arou i del mateix poble sortia una carretera estreta que ens va portar en 2km fins a un mirador de la zona, el Miradoiro de Punta Lobeiras. Des d’ell es divisava el poble d’Arou i la Praia de Area Lobeiras. Era maco, però no cal dir, que en el dia d’avui, ens sabia a poc.
Praia de Area Lobeiras des del Miradoiro de Punta Lobeiras
Vam decidir anar a visitar 2 llocs a l’interior en comptes de la costa. Feia alguns dies que només visitàvem costa, doncs era qüestió també de donar una ullada a les atraccions que hi haguessin a l’interior del territori. El primer lloc que ens queia més a prop fou la Igrexa de San Xulián de Moraime, prop de Muxía (a 3,5km, per la carretera local AC-440 en direcció sud). Es tracta d’una església romànica d’un antic Monestir benedictí.
L’antic Monestir de San Xulián de Moraime, va constituir el centre religiós més influent de la Costa da Morte, ja que fins a finals del segle XV, va funcionar de manera independent. Es tracta de l’església d’un antic monestir benedictí, els orígens del qual es remunten al segle XI. Amb la desamortització de Mendizábal el monestir fou exclaustrat, passant des de llavors a funcionar com a temple parròquia del petit nucli habitat sorgit al voltant d’ell. Del conjunt monacal primitiu, només ha arribat a dia d’avui, l’església, dividida en tres naus separades per pilars de secció quadrada, quedant tancat l’espai mitjançant una coberta de fusta a dos aigües.
Església de San Xulián de Moraime
Vam donar alguna volta per tirar alguna fotografia, i el què més ens va agradar varen ser els detalls dels diferents pòrtics i lo què es veia de l’interior, bàsicament pintures (semblava que estava en restauració). A l’interior no hi vam poder accedir, només mirar des de la porta.
Seguidament vam marxar 11 kilòmetres més al sud, per carreteres locals i estretes, fins que vàrem arribar gràcies al google maps, a l’àrea habilitada d’aparcament de les Caldeiras do Castro. A part de l’aparcament, hi havia com una àrea recreativa amb taules per fer pícnic i alguns bancs. Vam deixar el cotxe i ens vam posar a caminar seguint el camí principal que portava al cap de 300 metres fins a les Caldeiras do Castro. Es tracta d’una espècie de piscines naturals que forma el riu Castro al caure formant una cascada de 8 metres, i varis ràpids descendint sobre unes roques escalonades, amb buits circulars a manera de “calderos” (Caldeiras do Castro) en un fantàstic paratge natural rodejat de vegetació. La millor època per anar-hi és durant els mesos d’estiu, ja que durant l’hivern, degut a les nombroses pluges de la zona, la quantitat d’aigua en el lloc pot fer impossible el bany. Això sí, l’espectacle de la cascada carregada d’aigua és únic en aquesta època.
Caldeiras do Castro
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (86,90km amb 2h 16min).
Avui és un dia molt intens, i sobretot, molt turístic. Havíem agafat el ritme a la durada i llargada de les jornades a Galícia i en volíem més. Doncs la intenció del dia d’avui era començar visitant el Cap de Fisterra i acabar per visitar Muxía, a 30km de l’anterior. La ruta estava molt ben acotada i era qüestió de començar a descobrir-la. Així doncs, vàrem anar per veure la fi del món, i vaja si el vam veure. No vam veure res, tot era boira, quina desil·lusió. Mira que hi vam anar d’hora al matí, però no, estava tot el cap cobert de boira i no es veia res. Vam decidir que hi tornaríem al finalitzar la jornada. No hi ha res com tenir l’allotjament a 17km d’allà.
Far de Fisterra al cabo de Fisterra
Vàrem prosseguir amb els plans del dia, peti qui peti, i el proper pas era visitar el poble de Fisterra. No era com el poble de Muros, quina diferència. En canvi, Fisterra és més turístic. A nosaltres ens interessava per 2 o 3 atraccions. Vàrem aparcar el cotxe al límit del casc urbà, a la Igrexa de Santa Maria das Areas, perquè era un lloc estratègic per anar a peu a tot arreu, i perquè volíem veure la imatge del Sant Crist de Finisterre, la qual és una talla medieval. Doncs ens vam quedar amb un pam de nas, perquè l’església era tancada. Vam decidir anar a donar un tomb fins al Castillo de San Carlos, on hi havia un museu, el Museo do Mar, el qual era molt didàctic perquè t’explicaven els secrets de la pesca a la Costa da Morte. Ens varen ensenyar com pescaven els pops. Ens va costar 2€ per cap, em sembla. Després del museu vàrem anar caminant fins al port de Fisterra, per veure la Llotja, la qual és un edifici molt modern que ha guanyat algun premi. Per variar, també estava tancada.
La Llotja de Fisterra
Vàrem decidir d’acabar de caminar per alguns carrers del casc històric i quan ens vam cansar, vam agafar el cotxe i vam marxar a les afores per veure una platja, la Praia do Rostro, totalment verge, de 2km de longitud i amb un sistema dunar molt ben conservat. El mar i el seu onatge estaven espectaculars amb la platja, seguien un ritme que se’t posava a dins el cos i no podies moure’t ni marxar d’allà. La Praia do Rostro és una altra meravella salvatge de la Costa da Morte. Una oda al mar, al salnitre i a l’aire pur, un complet luxe per els sentits. Oberta a l’oceà Atlàntic, el constant vent que en ella colpeja durant bona part de l’any, ha format un extens sistema dunar, amb alçades importants i plenes de vegetació. Vàrem gaudir del passeig per la sorra, i vàrem escoltar el soroll d’aquest mar que en pocs llocs més podrem tornar a escoltar.
Praia do Rostro
Era com recarregar les piles. Vàrem continuar el nostre camí, aquest cop cap a una altra platja, la Praia de Nemiña, de més difícil accés (vàrem haver d’anar a voltar quasi fins al nostre allotjament, ja ho veureu en el mapa final adjunt del google maps). Hi vam anar perquè era hora de dinar i sabíem que hi havia un restaurant, on prèviament vam reservar, per si de cas (es deia Restaurante Saburil, no gran cosa, ens van fer esperar moltíssim). La Praia de Nemiña no era tant espectacular com la del Rostro, però també ens va agradar. El mar aquí, estava més calmat.
Praia de Nemiña
Ja teníem ganes d’arribar en el pròxim lloc, un far, el Faro de Touriñán, que segons els càlculs que vam fer, és el punt més a l’occident de Galícia, i no el cabo Fisterra. Per arribar fins al Faro de Touriñán vam haver de passar quasi una odissea, entre l’estretor de les carreteres i els cops que et trobes a dins d’un Lugar o Barri sense saber com sortir… El google maps ens va guiar i quasi no ho expliquem. El far està a uns 4km del poblet de Touriñán, i s’hi arriba per una carretera simple molt estreta. A part d’això, en el far, vam al·lucinar. L’entorn era molt maco, ja que està ubicat a la punta d’una petita península, com un enorme sortint en la costa de més de 2 kilòmetres, i el mar xoca descaradament contra els penya-segats. El far original es va construir al 1.898, per a guiar les embarcacions durant la travessia per aquestes perilloses aigües. Hi ha un corriol que voreja tota la península del far i et porta molt a prop dels penya-segats. El nou far es va construir el 1.981, el qual és una torre de formigó de 11 metres d’alçada amb una llum que arriba a les 23 milles. Ens vam assentar una bona estona en alguna roca o en la gespa que voreja el far, per observar tot l’immens paisatge.
Far de Touriñán
Per aquí hi passa el famós “O Camiño dos Faros”, el qual és un recorregut d’uns 200 kilòmetres per la vora del mar, que uneix Malpica i Finisterre, convenientment senyalitzat. La nostra intenció era fer-ne algun tram.
No haguéssim marxat mai de Touriñán, però era hora de continuar la ruta, ara ja directament cap al poble de Muxía. Lo més espectacular del poble de Muxía, estava als seus afores. El poble en si, no té res de l’altre món. En el seu casc històric encara es veuen alguns carrers i cases tradicionals. Però en els afores, és una altra cosa. Diguem-ne que lo que hi ha al voltant del far de Muxía és com fet per art de màgia. Hi ha una bona esplanada per aparcar, i des de l’aparcament, a davant tens una mola immensa que és el Santuari da Virxen da Barca. La història del Santuari i de les pedres del seu entorn va lligada a la història de la vil·la. El Santuari és objecte de culte màgic-religiós al llarg dels segles, i de veneració per els milers de peregrins que recorren el camí Xacobeo de Santiago a Muxía-Fisterra. L’arribada al Santuari es converteix en l’esperada recompensa a l’esforç realitzat per arribar al final del camí, el lloc on la Verge va arribar en una barca de pedra per donar-li ànims a l’Apòstol Santiago (això és lo què es diu). La romeria de la Barca està reconeguda com d’interès turístic nacional, rebent milers de visitants en el mes de Setembre de cada any.
Santuari da Virxen da Barca
El lloc és espectacular. Ho és el propi recinte religiós i l’atri que s’estén més allà del muret, cap on estan les pedres màgiques que diuen tenir propietats curatives i endevinatòries (la Pedra de Abalar, la Pedra de Os Cadrís,…), per la forma que tenen i les llegendes que expliquen. El temple fou reconstruït vàries vegades. La última, al 2.015. Des d’aquí, un caminet empedrat condueix a dalt del Monte Corpiño (68 metres) des del que es té una bona panoràmica del nucli urbà i la posta de sol, amb unes excel·lents vistes. També, a prop del Santuari, hi ha el Miradoiro Jesús Quintanal, el qual és una escultura feta per 2 immensos blocs de pedra, que es diu “la herida”, tractant-se de la ferida i el mal que va fer l’enfonsament del vaixell Prestige.
Miradoiro Jesús Quintanal
La jornada estava arribant al seu final, i és llavors quan ens vàrem adonar que el dia tenia d’acabar amb una exposició més de màgia, per tant, és llavors quan vàrem anar al Cabo de Fisterra. Vàrem recórrer els 33km que separen Muxía del cap de Fisterra, i ens vam presentar a la Praza de Stephen Hawking amb el cotxe per tal d’aparcar-lo (sort que en sortia algun, sinó l’haguéssim hagut de deixar vés a saber on). Des de la Praza de Stephen Hawking (on hi ha les botigues de souvenirs) fins al far, hi ha uns 250m, que ens van saber a glòria, com es diu. El sol brillava radiant, per enlloc hi havia rastre de les boires del matí. Era el millor moment del dia per plantar-se al cap, o sigui que ho vàrem encertar.
Far del cap de Fisterra
El cap de Fisterra és un promontori de granit d’una alçada de 600 metres constituït per una península que penetra uns 3 kilòmetres cap el mar. Els romans pensaven que aquest era el punt més occidental de la terra, i per tant, el món s’acabava aquí. El cap de Fisterra amaga el veritable secret de la Costa da Morte: paisatges agrestes i platges impressionants, i la gran atracció de tots els temps, la posta de sol sobre la immensitat de l’oceà, el mar de la fi del món. Sigui per curiositat o per viure una aventura, el Cap de Fisterra fou un imant des de la més remota antiguitat, atraient a viatgers de llunyans països i també, amb pitjor fortuna, a tants vaixells que naufragaren en les seves aigües. Avui, amb el seu potent far, segueix exercint un atractiu especial sobre els peregrins del Camino de Santiago, que no donen per finalitzat el seu viatge fins arribar aquí. Per alguna cosa serà. El far està construït a 1.853, a 138 metres sobre el nivell del mar
Cap de Fisterra
Vam buscar el nostre lloc un cop passats el far i l’edifici de la “vaca” de Fisterra, allà on hi ha la creu i les botes de ferro (botes de peregrí en referència als que acaben el camí de Santiago aquí). El sol estava radiant i el lloc també irradiava molta intensitat emocional. Hi havia moltíssima gent que feia el mateix i possiblement molts esperaven l’hora del capvespre. Nosaltres ens ho vàrem proposar i vàrem quedar per un altre dia. Estàvem cansats i era l’hora d’anar a l’allotjament després d’un dia força concorregut. Vàrem entrar a les botigues de souvenirs a comprar alguna coseta i ens en vàrem anar cap a Cee. Abans, però, de sortir del municipi de Fisterra, hi ha un mirador des de la carretera local AC-445, anomenat “Miradoiro de Fisterra”. S’entra a ell en direcció contraria al poble. Va ésser la última aturada del dia, per acomiadar-nos del poble i de la zona.
Miradoiro de Fisterra
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (119km amb 2h 51min).
És el primer dia a Costa da Morte, el dia d’ahir no val perquè vam arribar tard producte de visitar O Grove. Avui farem una ruta molt interesant i a camp obert, canviant la orientació de la mateixa segons la nostra planificació prèvia. Havíem previst començar a Muros, però vam veure que era millor la idea de començar per la Cascada d’Ézaro, pel tema de les aglomeracions i possibles cues. Així que vam fer la ruta de nord a sud, segons aquest diagrama:
El primer que vàrem fer, doncs, és posar el rumb al poble d’Ézaro, en el qual s’hi troba una cascada (Fervenza en gallec) i un mirador espectaculars. Per arribar a la Fervenza s’ha de trencar des d’Ézaro a la Central Hidroelèctrica que hi ha. Allà mateix es deixa el cotxe i apareix una passarel·la de fusta (com la de piedras negras en O Grove) que et porta fins ben bé a sota la cascada. L’emplaçament és espectacular i la cascada sobta molt de la manera com cau l’aigua, sembla que llisqui per la vessant frontal de la muntanya. La cascada és un salt d’aigua format per el riu Xallas que cau directament al mar, a la seva desembocadura, per això diuen que és la única cascada d’Europa que cau directament al mar. No hem comprovat si és veritat o no. És la cascada més famosa de Galicia, un paratge natural que sens dubte et sorprendrà, un punt d’interès que et recomanem de visitar.
Fervenza do Ézaro
També és molt recomanable pujar amb el cotxe fins al mirador de Ézaro, el qual es troba a sobre de la cascada. Has de pujar per una carretera famosa per ser part habitual del recorregut de la Vuelta a España, i des d’ell es té una visió molt diferent del salt d’aigua, de la cala i fins i tot del cap de Fisterra.
Mirador de Ézaro
Baixant per la carretera local AC-550 ens trobarem amb el municipi de Carnota, en el qual es troba la famosa Praia de Carnota. Es tracta de la platja més llarga de Galícia, d’uns 7km de longitud. Amb baixamar l’arenal supera els 500 metres d’amplada en alguns trams. És una platja gegantina, i ens vam estudiar el com s’hauria d’accedir a ella per veure-la millor. Vam triar accedir-hi per la Praia Boca do rio, al nord de la de Carnota, perquè és una zona que no té gaire profunditat i a més es formen com basses d’aigua immenses que tenen el seu encant. La veritat és que entrant per Boca do Rio ens va sorprendre moltíssim i no vàrem haver de caminar gaire, ja que una platja condueix a l’altra. Vam deixar el cotxe al mateix aparcament de la platja Boca do Rio.
Praia de Carnota des de Boca do Rio
Seguidament vàrem agafar el cotxe per anar a un altre mirador, el Mirador de Louredo. Hi vam anar des de Carnota, perquè el trencall que hi arriba surt d’aquí. Son uns 3,5km de carretera secundària, i et porten al millor mirador de la zona on es pot contemplar perfectament la Praia de Carnota i l’entorn. Degut a la seva ubicació estratègica, des d’aquest mirador es pot gaudir d’un dels paisatges més bonics de Galícia. El conjunt està declarat Lugar de Interés Comunitario (LIC), i també es poden apreciar els municipis de Lira, Carnota i Fisterra al fons. L’espai compta amb una sèrie de bancs en forma de mitja lluna, ubicats a primera línia amb vistes a l’Atlàntic, així com una àrea enjardinada amb taules i bancs i diversos panells explicatius amb informació sobre l’entorn. A l’espai central hi ha un conjunt d’arbres cremats, pintats i decorats per un artista local, amb la finalitat de donar-los-hi una segona vida.
Mirador de Louredo
Vàrem baixar de Louredo per tornar a Carnota, perquè no se’ns podia passar per alt el seu espectacular Hórreo, l’Hórreo de Carnota. És un dels més grans de Galícia. Es tracta d’un dels elements pel qual Carnota és coneguda, pel seu hórreo. Tothom que passa pel poble hi acaba anant. L’hórreo de Carnota fou construït en el 1.768. Té 34 metres de llarg i 1,90 metres d’ample. De planta rectangular, cambra tancada amb línies horitzontals que deixen entre elles escletxes per la ventilació, compta amb 22 parells de peus. En un costat s’obren 3 portes per l’accés a l’interior, i pinacles d’estil barroc. Hi ha un remat en creu assentada en una bola.
Hórreo de Carnota
Després de veure l’hórreo de Carnota no sé si podria veure’m alterat per cap hórreo més, i doncs, si, al poble del costat, Lira, també té un hórreo grandiós. L’hórreo de Lira va ser construït entre el 1.779 i el 1.814. Apareix elevat sobre una plataforma de pedra amb la finalitat de salvar el desnivell del terreny. Igual que el de Carnota, compta amb 22 parells de peus, però mesura 36,53 metres de longitud i 1,60 metres d’ample.
Hórreo de Lira
Es tracta de 2 dels hórreos més grans de Galícia, i estan en pobles de costat per costat. Curiós. Com si hi hagués hagut una competició en el seu temps. No vàrem marxar de Lira, perquè aquest poble té encara 2 atractius més per mostrar-nos. Un d’ells, és la seva platja, la Praia Mar de Lira, que no competeix amb la de Carnota, però també té el seu encant. Està ubicada als afores del poble, i també hi neix una passarel·la de fusta que comunica la platja amb la del costat, Praia Portoancho. Hi ha espai per un parc infantil i alguna taula de pícnic. Consta d’una sèrie de cales que son la continuació del gran arenal de Carnota. En destaca la bellesa de l’entorn, la neteja i claredat de les seves aigües i la blancor de la seva sorra. Des d’ella es divisa el Monte Pindo, el gran arenal de Carnota, i en la llunyania, el cap Finisterre.
Praia Mar de Lira
Sense sortir del terme municipal de Lira, ens acostem al Miradoiro de Lira, el qual s’accedeix per la barriada d’Agrobello. Està a 1,5km amunt cap a la muntanya, i les seves vistes han de ser espectaculars. I diem han de ser perquè quan hi vàrem anar, producte de la boira, no vam poder veure res de res. Ens ho hem apuntat per si un dia hi podem tornar. Segur que valdrà la pena, ja que es diu que té millors vistes i tot que l’anterior mirador de Louredo. No vam esperar que la boira marxés, sinó que nosaltres ens en vàrem anar a veure una altra platja, ja en el terme municipal de Muros. Es tracta de la coneguda Praia de Area Maior. S’accedeix per un trencall a mà dreta a la mateixa carretera local que anàvem seguint, la AC-550. Té una longitud de 1,5km i 40 metres d’amplada, encara que no sol rebre grans quantitats de visitants, però és d’una veritable bellesa que qualsevol persona hauria de conèixer. Té la sorra blanca i un onatge fort amb bastanta brisa. A prop d’ella hi ha la llacuna de Xalfas, i un cordó de dunes que comunica amb el mar a través d’un petit canal. La majoria de persones que van a aquesta platja son amants de la natura i del ecosistema, doncs la platja està molt ben conservada.
Praia de Area Maior
La intenció que teníem arribats en aquest punt, era pujar amb el cotxe a un altre mirador, el mirador del Monte Naraio, a 1,1km de la AC-550 cap amunt de la muntanya, per veure la platja, el Monte Louro i els entorns. Ho vàrem desestimar perquè per les muntanyes hi havia boira. Arribats aquí, només ens quedava anar a visitar el poble de Muros, que estava ben a prop.
Muros té un dels cascs històrics més bonics de Galicia: carrers amb suportals de pedra, les seves esglésies, les seves fonts i els seus nombrosos cruceiros evoquen un aire medieval que es barreja amb la seva tradició marinera. El seu important patrimoni arqueològic, les espectaculars platges del municipi i la seva gastronomia, fan de Muros un lloc no només per a visitar, sinó per viure’l i sentir la seva màgia que solament desprenen els pobles costaners de Galícia. La vila va ésser fundada en el segle XIII i declarada Conjunt Històric a l’any 1.970. Quasi la totalitat del poble és casc històric.
O Curro da Praza
A l’arribar a Muros, ho vam fer per “O Curro da Praza”, la plaça principal i més cèntrica del poble. A on es reuneixen locals i turistes per a dinar, sopar o prendre alguna cosa, mentre els nens juguen lliurement per la gran esplanada que els rodeja. Aquí es troba l’edifici del Concello, i es concentren els restaurants i terrasses més turístiques, sent també un dels principals punts d’accés al magnífic casc històric de la població. I això vàrem fer, ens vàrem perdre per un laberint de carrerons del casc històric, que en el seu dia complien una funció defensiva i que ens condueixen en els punts de més encant del poble. El primer que ens crida l’atenció son les seves cases de pedra, acompanyades en la seva majoria per suportals i balconades fetes en ferro forjat, i galeries envidrades que es varen incorporar al segle XIX seguint la moda d’aquell segle, característiques que comparteixen amb els habitatges d’altres vil·les costaneres de Galícia. També contemplem el terra empedrat que ens condueix pas a pas per alguna de les places més emblemàtiques de Muros: la Praza da Pescadería Vella, y la Praza do Cristo. La primera és una freqüentada zona de vins i tapes, i la segona és coneguda per el cruceiro coronat per la imatge d’un Crist que presideix la plaça. Son nombrosos els edificis religiosos que es reparteixen per la vil·la i el municipi, entre ells destaquen la antiga Col·legiata de Santa Maria, el Santuari da Virxe do Camiño, i la Igrexa do Carme en la part alta. Tampoc s’ha de deixar de visitar el seu Mercado de Abastos, més per la seva ubicació que per la seva activitat.
Antiga Col·legiata de Santa Maria
Després de recórrer el seu casc històric, vàrem recórrer el seu animat passeig marítim, tot i que plovia feia una bona estona, es podia passejar amb un bon paraigües. El passeig s’ubica junt al mar i s’estén des del port a la propera parròquia de Serres bordejant tot el litoral costaner de la vil·la. Recórrer el passeig permet gaudir del mar i de la ria i al temps fer-se una idea de la arquitectura i fisonomia de Muros, plenament construïda en pedra, mentre anem veient els seus suportals allunyats i algunes de les seves places.
Acabat el passeig marítim, vàrem visitar el Port, que és un altre dels llocs imprescindibles en qualsevol vil·la marinera. El port de Muros és d’unes dimensions importants. La producció pesquera recollida en la seva Llotja és la més important de la costa compresa entre A Coruña i Ribeira.
Ara si que plovia encara més, doncs varem haver de donar per finalitzada la jornada i tornar a l’allotjament a Cee, pensant amb la mà d’atractius turístics que havíem pogut conèixer en el dia d’avui.
Adjuntem els documents gràfics del poble de Muros, en el qual s’observa el casc històric:
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (117km amb 2h 41min).
Ja estàvem al municipi de Cee, al Lugar de Pereiriña (se’n deuen dir Barrios) que és un petit nucli rural a dins mateix del municipi de Cee. Vam escollir aquest emplaçament per estar més o menys al mig i a prop de la Costa da Morte.
La Costa da Morte és el nom donat a una part de la Costa Atlàntica de Galícia. S’estén des de Malpica de Bergantiños fins a Muros, a la Província de A Coruña. Rep el nom degut al nombre important de naufragis que s’han produït a la zona al llarg de la història. Hi ha versions, però, que escurcen l’extensió de la Costa da Morte i en diuen que arriba només fins a Finisterre. En el fons, a nosaltres tant ens fa, ja que ho visitarem igualment tot, perquè ho trobem bonic i interessant.
A l’hora de planificar les rutes i els dies, vàrem plantejar una zonificació de la Costa da Morte en diverses fases o zones i així vàrem trobar petites rutes d’1 dia per anar fent, on les sumaves totes i et quadraven en un total de dies, en funció dels atractius turístics, llocs a visitar, pobles, platges, i sobretot quilometratge (havia de ser molt suportable per les nenes i tothom), etc…
Vam determinar que visitaríem la Costa da Morte amb un total de 5 dies, necessaris al nostre entendre per a veure-la bé, a fons. Per tant, aquestes son les etapes que ens van sortir:
Vam estructurar cadascun dels dies i vàrem buscar l’allotjament tenint en compte aquesta repartició, és a dir, l’allotjament havia d’estar a prop de tots els punts, o sigui que vam trobar un lloc “central” i que no hi hagués més d’1 hora de cotxe amb cap dels llocs de la ruta, i ho vam aconseguir amb l’Hostal Pereiriña. Del punt de més al sud, Muros, hi ha menys d’1 hora fins a Cee. I del punt de més al nord, Malpica, hi ha com a molt 1 hora.
Estem al vuitè dia i encara no hem anat a treure el cap a la ria d’Arousa. Això és imperdonable! Per tant, avui toca visitar-la i ho farem des d’una península on es diu que hi ha el millor marisc de Galícia: O Grove.
No sortirem d’O Grove, perquè la intenció és passar-nos-hi el dia, ja que d’O Grove se’n parla molt. Diuen que té un microclima propi, unes platges de sorra fina i aigües cristal.lines, un destí termal i una gastronomia de luxe.
Tot això va fer que reservéssim via internet un creuer per les muscleres de la ria (“Crucero de los Mejillones”), i avui és el dia que ho farem. L’empresa és Cruceros Pelegrín, i també opera des de Combarro. Vam pensar fer-lo des d’O Grove, per conèixer millor a la tercera ria que vèiem, la ría d’Arousa.
Tant bon punt vam sortir de l’apartament, ens en vàrem anar cap a O Grove, i ens vam aturar en el seu istme, en el qual hi ha ubicada una platja de renom, la Praia da Lanzada. És una platja llarguíssima, d’uns 3km, és una de les més conegudes de Galícia, i nosaltres vam decidir anar-hi a treure el cap, només el cap, ja que teníem el creuer allà mateix. Vàrem visitar la platja i també l’Ermita de Nuestra Señora da Lanzada, la qual està en una petita península des d’on es tenen grans vistes de la platja i de tot l’entorn.
Praia da LanzadaErmita de Nuestra Señora da Lanzada
Seguidament vam anar al port d’O Grove per anar a buscar el nostre vaixell. Vam tenir molta sort per trobar aparcament, ja que no vàrem veure cap superfície habilitada, com en altres llocs, i sí que vam veure molt volum de cotxes i el port col·lapsat pel trànsit.
Arribats al port, vam veure l’empresa i el vaixell, i el creuer ja estava a punt. Lo més interessant del creuer és que et dóna la possibilitat d’acostar-te i que t’expliquin què son les muscleres que hi ha per totes les ries, què emmagatzemen, com ho guarden, etc… També és que després pots fer un tast de musclos, però això ens pensàvem que era secundari, fins que va arribar l’hora. Les muscleres, son estructures per el cultiu de musclos, vieires i ostres (que això no ho sabíem, sabíem que era pels musclos però no per lo altre). Galícia és líder europeu en la producció de les muscleres.
Musclera en la ría d’ArousaTast de musclos i vieires
Després de les explicacions varen anar portant les plates de musclos en cada taula del vaixell, i vam dir, ostres que bé! Va ésser espectacular menjar-nos aquells musclos, però el que no sabíem era que després en vindria una altra de plata, i després de la segona, la tercera, o sigui que vam haver de dir prou, o quasi rebentem de musclos, i pensar que jo havia proposat pel mateix dia anar a fer una mariscada. Sort que ens vam tirar enrere…Per cert, el vaixell tenia una cambra de visió submarina, perquè poguéssim admirar tot el què hi ha a sota de les muscleres. Va ésser una visita molt interessant, i per l’hora que era, sobre les 12h del migdia, va ésser molt idònia, vam sortir quasi sense gens de gana per dinar.
Baixant del vaixell anàrem a buscar el cotxe, ja que a O Grove hi ha poc per veure, tot son restaurants de marisc, i ens en vam anar a la Illa de la Toja (Isla da Toxa), on vam fer un curt passeig fins arribar a l’ermita revestida de petxines, que es diu Ermita de San Caralampio y San Sebastián. Es tracta d’una ermita completament revestida de petxines de vieira. És espectacular. No us ho perdeu.
Ermita de San Caralampio y San Sebastian
Vista la Toja, la nostra intenció era menjar de pícnic, o sigui que ens en vàrem anar a veure dos miradors del centre de la península, a veure si trobàvem algun lloc per fer el pícnic. El primer mirador es diu Miradoiro da Siradella, el qual té unes grans vistes de la península i de la platja da Lanzada. Aquí vam trobar una petita àrea de pícnic (merendeiro) on hi vam dinar. Acabats de dinar vam anar a l’altre mirador, que es diu, Miradoiro Con Da Hedra. En aquest no hi havia tant bones vistes com l’altre, tot i que es veia més o menys el mateix, amb la platja da Lanzada també.
Miradoiro da Siradella
Seguidament ens en vam anar a San Vicente do Grove, a buscar una passarel·la de fusta amb vistes panoràmiques del mar i de les roques la qual és una de les passarel·les més boniques de Galicia: la pasarela da Pedras Negras. La ruta comença just en el port esportiu de San Vicente i s’allarga uns 2,5 kilòmetres. És una ruta molt popular i turística, però no ens la vam trobar gaire massificada, es podia caminar bé i fer les fotos sense haver d’apartar a ningú. Al llarg del trajecte es veuen varies escultures de pedra, on en una d’elles és en honor als voluntaris que varen col·laborar en la neteja de la costa en el naufragi del Prestige.
Pasarela de Pedras Negras
El passeig no es va fer gens feixuc, al contrari, és molt agradable, perquè una de les coses que més impressiona son les formacions rocoses esculpides per l’erosió de l’aigua i del vent. Ens va recordar a la Costa del granit Rosa de Bretanya, salvant les diferències. A part de les roques, també vas passant per varies cales amb aigües cristal·lines de color turquesa, sens dubte un paisatge paradisíac, que si no fos per la temperatura de l’aigua, recordaria al Carib. Quan va finalitzar la passarel·la, el camí continua per un petit corriol de terra fins arribar a una bateria militar abandonada. De seguida vàrem girar cua i vam tornar a San Vicente do Mar. En definitiva, es tracta d’una ruta agradable i molt ben cuidada, d’on es pot gaudir d’unes estupendes vistes de les Rías Baixas, es pot realitzar perfectament amb nens petits i inclús amb persones de mobilitat reduïda.
Era el moment de fer el canvi. Era el moment d’agafar el cotxe i anar-nos-en a l’allotjament de la Costa da Morte. I així ho vàrem fer. Ja havíem carregat el cotxe el matí amb totes les bosses i maletes, i ara era l’hora de fer el trasllat cap al municipi de Cee, que és on teníem una pensió reservada. El trajecte fins a Cee el vàrem fer en dues fases, una primera per l’autopista AP-9 fins a Santiago, i una segona per carreteres locals fins a Cee. Vam contractar la pensió Hostal Pereiriña, de dues estrelles, on hi vàrem dormir 6 nits, i també esmorzar (cal dir que els esmorzars que fan valen molt la pena, i et donen moltes opcions per triar el què tu vulguis). Per sort hi havia suficients places d’aparcament per a tothom, no com a Combarro. El recomanem també per la seva professionalitat, neteja i simpatia cap als clients.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (195km amb 3h 15min), contant també el desplaçament a la Costa da Morte:
Avui ha arribat un dia molt especial que tots esperàvem. Un dels dies més especials de les vacances, que és la visita al Casc Històric de Santiago de Compostel.la i en el seu monument més emblemàtic, que és la Catedral de Santiago. A més, la intenció no és realitzar una visita estàndard, entrant a la catedral i ja està, sinó que el què farem serà també visitar-la des de les teulades i des d’una de les torres (la de la carraca), i això ens donarà accés a altres parts del recinte de la catedral, com el Museu, Cripta, etc… O sigui que ens llevem amb ganes, esmorzem, i cap a Santiago de Compostel·la. Hi arribem per l’autopista de peatge AP-9, la qual ens acosta a les seves immediacions i entrem al casc històric per l’Avenida de Xoan Carlos I, i d’aquí, a la Rúa de San Clemente, que en el seu final, és on hi ha un aparcament (Aparcadoiro Santo Clemente – Praza do Obradoiro) i on deixarem el cotxe unes hores. L’avantatge d’aquest aparcament en comptes d’altres és la seva ubicació, a tocar de la Praza del Obradoiro.
Des de l’aparcament ens atansem a la Praza do Obradoiro a poc a poc, son poc menys de les 10h del matí, quan de sobte, a l’arribar-hi, amb moltíssima més gent, tenim l’impacte de veure la façana monumental de la catedral sobre tots nosaltres. Les càmeres de fotos i vídeos treuen fum, però ens n’adonem que el què hauríem de fer és anar a veure per on s’entra, davant de tanta gentada. En efecte, l’entrada a la Catedral es fa per Praza de Praterías, i seguim la cua i arriba més enllà de la Praza da Quintana. Ens hi posem i veiem que no avança. Aquí ens hi podem passar hores. Canviem d’estratègia. Primer de tot, tenim contractat per internet una visita a les cobertes i torres de la catedral sobre les 11h 30min. (vàrem pagar 12€ els adults, i 10€ els nens). Per tant necessitarem omplir aquesta franja amb una altra cosa, i és aquí on apareix el Xacobeo. Som en any Xacobeo, i vàrem llegir que obren la Porta de la Façana Posterior (recordo que es deia Puerta Santa) només en anys Xacobeo. Ens hi atansem i veiem que pràcticament no hi ha cua. El què passa és que aquesta entrada només és pel Sepulcre de Santiago i poca cosa més. Bé, però per algun lloc hem de començar.
Entrada al Sepulcre de Santiago, per la Puerta SantaSepulcre de Santiago
Entrem a veure el Sepulcre de Santiago per la Puerta Santa i comencem a notar la grandesa de la Catedral al passar d’esquitllentes per el seu interior. La gent fa una fila de un i guarda un sepulcral silenci, mai millor dit. Fa impressió estar on estem amb tanta gent i aquest silenci místic. A la sortida veiem que la cua encara augmenta i ens n’anem a per la visita de les teulades i torres.
Per sort, arribem molt puntuals i de seguida es presenta la guia i l’hem de seguir que ens durà a dalt. Pugem per diferents escales i finalment sortim a l’exterior per a tenir unes vistes fora de lo normal. A part de les cobertes i torres estem envoltats del Casc Històric de Santiago i això fa que aquests moments siguin màgics.
Visita a la coberta i les torres de la Catedral
La guia ens fa asseure a lo què seria el carener de la nau central i ens fa una explicació. Jo no paro de tirar fotos a tort i a dret. Diu que no ens podem moure sense el seu permís i que encara hi ha operaris que hi estan treballant, o sigui que vigilem. Les obres de restauració semblen acabades, però hi ha una petita part, en el creuer de la nau central, que tenen més feina de lo habitual per a poder-ho impermeabilitzar.
Treballs de restauració sense finalitzar
Recorrem les cobertes amunt i avall fins que la guia ens diu que podem pujar a la torre de la Carraca (la torre de l’esquerra vista des de la Praza do Obradoiro). El més impressionant de la pujada a la torre, a part de veure la Plaça del Obradoiro des de dalt, és sobretot veure i entendre que la façana de les torres i la catedral que dóna a la Praza do Obradoiro és una façana de revestiment molt posterior a l’època que van construir la totalitat del temple. És a dir, la catedral és romànica, una de les més maques del país, però la façana del Obradoiro no ho és, és barroca. Quan puges a les torres es veu aquest canvi d’estils, ho tens a tocar de la mà. A part, pots veure minuciosament cada detall, cada escultura, i això fa que siguin uns moments increïbles i màgics. La visita va passar molt ràpid al meu entendre, jo m’hi hagués quedat hores a dalt.
Vistes de la façana principal de la Catedral des de la Torre de la CarracaVistes des de la Torre de la Carraca
Vàrem baixar a poc a poc a visitar el Museu de la Catedral, des del qual es tenen molt bones vistes també de la Praza do Obradoiro. La visita també incloïa el Palacio de Xelmirez, que també vàrem visitar. El nostre cap, però, encara estava a les cobertes i pensant ja com podríem entrar a la catedral després de veure tanta cua. Vam decidir anar a dinar d’hora i provar-ho al migdia un altre cop. I així ho vam fer: vam dinar a prop de la Catedral i allà a les 14:30-15:00h vàrem anar a la Praza de Praterías per veure com estava la cua. Doncs la cua s’havia esfumat. Hi havia una mica de cua, però no lo què ens vam trobar al matí. Fent la mica de cua ens vam adonar del pòrtic magnífic romànic que té la Catedral a la Praza de Praterías.
Pòrtic romànic a la façana de Praterías (façana sud-oest)
És possiblement l’única part romànica que es veu en qualsevol de les façanes, i és per admirar. Finalment, doncs, vam entrar a l’interior de la Catedral, de forma gratuïta (gratis!) i vam anar seguint tots i cadascun dels pòrtics amb les seves capelles i capelletes, fins que a l’arribar al transsepte, vàrem veure el famós botafumeiro. També fa molt d’impacte l’altar major, amb les seves escultures i baldaquí barrocs. Aquest altar va substituir al seu temps un altre de romànic. Aquest el presideix Santiago en hàbit de peregrí, sobre el què es va col·locar l’espectacular baldaquí sostingut per àngels i coronat per la efígie eqüestre de l’Apòstol i l’escut d’Espanya.
El BotafumeiroL’altar Major
Una altra de les coses que ens van impactar van ser les mides de la catedral. Per ésser romànica és una catedral molt alta i esvelta, i també hi deixa entrar bastanta llum. Això ens va impactar. L’única taca negra a la visita va ésser no poder veure el “Pórtico de la Gloria” del maestro Mateo, el pòrtic romànic de la nau principal que acabava de ser restaurat. En el seu dia vàrem pensar si contractar-hi visita o no, i producte del preu (també és de pagament) ens vàrem tirar enrere i vam decidir fer únicament les cobertes.
Sortíem de la catedral però vam veure també que amb l’entrada ens servia la Cripta. S’accedeix per la façana principal de la Praza do Obradoiro, per la zona de les escales, sota el Pórtico de la Gloria. La Cripta no té res de impactant, únicament, potser, l’alçada. Per ésser una cripta és molt alta, prova del desnivell que els antics mestres d’obres o arquitectes tenien que resoldre. Al sortir de la cripta ens vam adonar que estàvem a sota de la immensa façana barroca de la Catedral, i varem continuar tirant fotografies.
Sortint de la Cripta i mirant amuntFaçana barroca de la Catedral
Vam decidir estar-nos a la Plaça contemplant-la una estona més. Així quasi se’ns va fer l’hora de marxar, i pensar que volíem dedicar el seu temps a la resta del Casc Històric. Doncs de seguida ens hi vàrem posar. Vam donar la volta als carrers que voregen a la Catedral i vàrem fer una ruta que ens havíem proposat fer, la Ruta d’Intramuros Monumental que marquen tots els plànols de la Oficina de Turisme. Diu que és una ruta d’unes 3 hores, però nosaltres crec que la vàrem fer en la meitat del temps. Sí és veritat que no ens vàrem anar parant a tots els llocs. Els carrers que més ens varen agradar, a part dels col·lindants amb la catedral, foren la Rúa do Franco, la Rúa do Vilar, i la Rúa Nova, tots tres carrers paral·lels entre ells i plens de vida, bars, restaurants, negocis i comerç, especialment la Rúa do Vilar que té cases i palauets de molt d’interès.
Rúa do Vilar
També vàrem passar per la Praza de Mazarelos i vàrem veure el Arco de Mazarelos. Passàrem per el Mercado de Abastos, i vam veure la vida que també hi ha. Es tracta del segon lloc més visitat de la ciutat, darrera mateix de la Catedral, el qual és un mercat tradicional cobert i descobert amb parades de tot tipus: carn, flors, productes agrícoles, etc… Finalment, vam tornar a la Praza do Obradoiro per la Rúa de San Francisco i acabar així amb la visita del casc històric. Durant tot el dia el cel ens va respectar, estava tapat, però. No va començar a descarregar una miqueta fins que vam ésser als carrers, era únicament un plugim, però es va anar aguantant. Abans d’anar a buscar el cotxe, vàrem anar a berenar al Parque de la Alameda, gran pulmó verd de Santiago tocant el Casc Històric per el Campo da Estrela.
La visita a Santiago de Compostel.la ja ha finalitzat, i adjuntem el nostre material gràfic on s’observen totes les atraccions, carrers i places que hem anat explicant, així com la ruta monumental que està marcada en una línia magenta-violeta per tot el casc històric:
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (137km amb 1h 56min):
El dia d’avui és una nova experiència, ja que anem a visitar dues ciutats, o més ben dit, un poble gran i una ciutat. La intenció és visitar Cambados al matí, dinar a Cambados, i visitar la tarda i si fa falta, el vespre, Pontevedra, la capital de Província. A més, avui hem reservat a Cambados, un tast de vins de la denominació d’origen Albariño, o sigui que avui també és un dia especial.
Cambados és un preciós poble mariner que pertany a la comarca del Salnés i és Capital del vi albariño, D.O. Rías Baixas, on també forma part de la Ruta do Viño Rías Baixas que recorre bodegues tant de Cambados com dels poblets veïns. Cambados conta amb un valuós patrimoni històric. En referència a això es troba la Torre de San Sadurniño (construïda per defensar-se dels constants atacs que rebia, en el segle XI), que és el monument més antic del poble. Se li fou concedida el nom de “Muy Real Villa” pel rei Fernando II en el segle XII, donant inici a un període d’esplendor que encara avui pot admirar-se en els magnífics pazos que es conserven al municipi. La actual Cambados està formada per la fusió de tres nuclis originaris: el senyorial de Fefiñáns, l’administratiu i comercial de Cambados, i l’autènticament mariner barri de Santo Tomé.
Per aquest últim barri vàrem començar la visita (Santo Tomé). Un barri totalment mariner, amb moltes façanes folrades de vieires i una distribució dels carrers com si fos un petit poblet en si mateix. És en aquest lloc on es troba la Torre de San Sadurniño, ubicada en la illa del mateix nom. Visitat el barri, ens trobem el primer dels pazos més importants, el pazo de Montesacro, que fa de frontissa entre el barri de Santo Tomé, i la resta de Cambados.
Pazo de Montesacro
Continuem la visita per la Rua Hospital, on veiem la Capilla del Hospital en una zona més noble i ampla. Aquí se’ns succeeixen un seguit de pazos i residencies més nobles i senyorials. Passem per el Pazo de Fajardo i per la Casa de las Conchas, una casa, que com el seu nom indica, està revestida per petxines de vieira en les seves façanes. És un dels monuments de Cambados que ens va agradar més.
Casa de las conchas
L’edifici fou aixecat en el segle XIX, i en la seva construcció es poden destacar varis elements que pertanyien a un estil neobarroc, combinats amb les petxines de vieira. La casa fou usada pels pescadors del municipi, i en destaca la bonica balconada central, amb dues grans portes que surten a la mateixa. També es pot contemplar una torre que es troba annexada a la part lateral esquerra de l’edifici, en la que hi ha tres nivells o plantes, amb sendes finestres en cada una d’elles. Totes aquestes finestres estan forjades en ferro. Arribem a l’alçada de la Casa Consistorial i de la Oficina de Turisme, en la qual, entrem per renovar el material gràfic i disposar-ne de nou i d’actualitzat. Per la rua do Principe ja es nota que entrarem al nucli senyorial de Cambados, i sobretot quan ens trobem a la Rua Real, ja veiem la Praza de Fefiñáns i la Iglesia de San Benito.
Praza i Pazo de Fefiñáns
Parlant de Pazos, nosaltres tenim reservada un tast de vins Albariño en el Pazo de Fefiñáns, potser el pazo més bonic i fotografiat de Cambados. La visita a les bodegues és tot un encert, ja que l’edifici té una gran història, com la relació que té l’edifici amb el vi, que ve des del segle XVII. El pati interior és espectacular, ja que està vorejat per vinyes d’albariño, les quals son molt altes i permeten de passar per sota.
Pati i vinyes del Pazo de Fefiñáns
El pazo, amb planta de “L”, conté en el seu braç curt, una torre emmerletada. En els xamfrans exteriors de l’edifici hi destaquen grans balcons circulars, i la decoració renaixentista sobre de les finestres. També en la façana, es poden veure en estil barroc els escuts de les famílies nobiliàries. Com hem dit, actualment els baixos del Pazo alberguen una bodega de vins Albariño (“Bodegas del Palacio de Fefiñáns”), que es tenen per ésser la primera que va embotellar el vi de la zona, sota la marca “Albariño de Fefiñáns”, marca registrada en el 1.928.
Pazo de Fefiñáns
La visita a Cambados ja ha finalitzat, i adjuntem el nostre material gràfic on s’observen totes les atraccions, pazos i altres que hem anat explicant:
Després de dinar ens arribem a Pontevedra, on aparquem en una gran superfície d’aparcaments que hi ha a l’altra banda del riu (Pabellón de Deportes) en la cara nord del casc històric. D’allà, travessem un pont (el pont per a vianants do Burgo), i ja som al casc històric. L’entrada al casc històric pel Ponte do Burgo, forma part del Camino de Santiago, per quin millor lloc entrar, doncs? Pontevedra és una ciutat amb un casc històric espectacular. És la ciutat europea amb el casc històric per a vianants més gran. Diguem que tot el seu casc històric és per a vianants, per tant, quin guany de qualitat de vida que tenen. No ens podem quedar amb un sol monument de Pontevedra, perquè la sensació que es té és que tots els monuments, carrers i places formen un conjunt hegemònic on tot ressalta. És una ciutat que ens va arribar molt endins. Vam entrar al casc històric per la Basílica de Santa Maria, la qual és un gran edifici gòtic, del segle XVI, i nomenada Basílica des de 1.962 per un Decret de Juan XXIII. És l’església principal de la ciutat, ja que no trobarem una catedral perquè la ciutat pertany a la Diòcesis de Santiago de Compostel.la. És sens dubte, un punt turístic important que veure a Pontevedra.
Real Basílica de Santa María la Mayor
Vam seguir la ruta per la Casa del Barón, en la rua del Barón, el qual és un palau renaixentista del segle XVI i actual Parador de Turisme de Pontevedra. Compta amb una escalinata de pedra, decoracions a manta, i unes habitacions d’escàndol.
Després vàrem trobar les Ruïnes de l’església de Santo Domingo, la qual es reconeix per la capçalera porticada i el braç transversal del creuer. Aquest temple gòtic es va començar a construir gràcies als dominics en el segle XIII. Tres segles després es va intentar una reconstrucció neoclàssica però no es va acabar. I ja ens trobem una gran fita, la Església-Santuari de la Virgen de la Peregrina, la qual està construïda a partir de 1.778, i és l’últim exemple de les capelles gallegues de planta central (en aquest cas en forma de petxina de vieira, símbol del pelegrinatge a Compostel.la). En aquesta plaça de la Peregrina, també es troba una curiosa escultura a un lloro, el Loro Ravachol. Segons la tradició, aquesta Verge guiava als peregrins que visitaven Pontevedra creuant des de Baiona fins a Santiago. És possiblement el lloc més famós que visitar de turisme a Pontevedra.
Església-Santuari de la Virgen de la Peregrina
Al costat d’aquest monument, n’hi ha un altre, que és l’Església de San Francisco. Diu la tradició que va ésser fundada durant els segles XIII-XIV per Francesc d’Assís al seu pas per Pontevedra com a peregrí a Santiago. És un edifici d’estil gòtic tardà, on a dins l’església hi podem trobar alguns sepulcres medievals, com el de Pai Gómez Chariño (ubicat a l’esquerra de la capella), el qual fou un trobador i almirall que avui descansa en una de les esglésies més maques de Pontevedra. Tot passejant ens acostem en una altra de les fites imprescindibles per veure a Pontevedra, en aquest cas, una plaça, la Praza da Verdura, on passat el segle XVIII es convertiria en el mercat de verdures. És un espai petit, però, màgic, que a l’estiu s’omple de terrasses i animació. A prop de la plaça n’hi ha una altra, la de Méndez-Núñez, en la qual eren famoses les tertúlies de finals de segle XIX, on hi participava Valle-Inclán, motiu per el que hi ha la seva estàtua.
Caminant també a prop, ens topem amb la petita Praza de la Leña, imprescindible, la qual es tracta d’una de les places més pintoresques i amb encant de la ciutat. El seu nom es deu a que antigament va existir aquí un mercat de llenya.
Praza de la leña
Si continuem per la rua del Padre Sarmiento, ens trobem la Església de San Bartolomé, una preciosa església d’estil barroc jesuític amb influències italianes. Al costat hi ha el Sexto Edificio del Museo de Pontevedra, el qual mereix una visita pel seu interior. El Museu de Pontevedra consta de diferents edificis escampats per la ciutat. Aquest, que és el 6è, contempla 23 sales d’exposicions permanents de totes les èpoques. Es pot trobar art gallec del gòtic, o art contemporani del segle XX. És interessant recórrer les sales amb temps i paciència, en un ordre establert cronològic i seguint el mapa. A més, amb l’entrada també pots veure el claustre de l’Església de San Bartolomé i altres àrees del temple.
Sexto Edificio del Museo de Pontevedra
Prop d’aquí hi ha la Praza da Pedreira, la qual és menys animada que les altres, no té terrasses amb taules com la de la Leña, però mereix també la pena una visita. Es diu així per el gremi que exercia la talla de pedres. Avui hi trobem el Pazo Mugartegui, un edifici noble del segle XVIII pertanyent a l’època barroca i que des de 1.998 gestiona l’Ajuntament de Pontevedra. S’utilitza sobretot, per actes protocol·laris, culturals i socials (des del seu balcó es dóna el pregó de les festes de la Peregrina). En la part inferior podem trobar un museu del vi.
Praza da Pedreira i Pazo Mugartegui
I finalment, passejant amunt i avall, ens parem a fer un “tanto” a la Praza do Teucro, on a part de la plaça que és molt representativa i maca, observem un conjunt de detalls arquitectònics que en aquesta ciutat s’hi poden trobar, és com l’essència de Pontevedra, amb això ens quedem. Així finalitza la jornada.
Praza do Teucro i detallsPraza do Teucro i detallsPraza do Teucro i detalls
En resum, lo més imprescindible que veure al Casc Històric de Pontevedra correspon a passejar i submergir-se en els seus carrers i placetes durant una bona estona, dos hores com a mínim, i lo ideal seria tot un dia. La visita a Pontevedra ja ha finalitzat, i adjuntem el nostre material gràfic on s’observen totes les atraccions, carrers i places que hem anat explicant:
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (61km amb 1h 28min):
