Els Alps Bernesos són un grup de serralades muntanyoses a la part occidental dels Alps, a Suïssa. Encara que el nom suggereix que es troben a la regió de l’Oberland del cantó de Berna, els Alps Bernesos s’estenen també als cantons adjacents del Valais, Lucerna, Obwalden, Fribourg i Vaud.
Dins els 8 dies que pernoctarem a Lauterbrunnen, es poden desglossar els mateixos en 3 zones visitables dels Alps Bernesos:
En principi, cadascuna de les 3 zones seran visitades i es dedicaran els dies que s’indiquen. Tot des del “camp base” de Lauterbrunnen, ja que les zones es consideren suficientment a prop com per desestimar un canvi de localització d’allotjament.
Sortim de Manresa per l’Eix Transversal (C-25) fins a enllaçar amb l’Autopista AP-7 que ens durà a la frontera amb França. En el país veí es converteix en l’autopista A9 i ens porta fins a Narbona, Bésiers, Montpeller i Nimes. Més endavant, enllaça amb l’autopista A7 la qual ens duu fins a la ciutat de Valença.
És aquí on agafarem el trencall que ens durà cap als Alps francesos. Vorejarem Valença per la N7 fins a trobar l’autopista A49 la qual enllaçarà amb l’autopista A48 a prop de Grenoble.
En direcció a Lió enllaçarem amb l’autopista A43 que ens durà a prop de Chambéry, on es converteix en autopista A41 i ens porta, a través d’Aix-Les-Bains, fins a Annecy.
Hem fet un total recorregut de 766Km en unes 7h i 13min, i ens mereixem una aturada i un descans.
Hem contractat un apartament al centre d’Annecy, per mitjà de la plataforma “booking”. L’apartament té bany privat, balcó, cuina, wifi, etc… I sobretot un aparcament privat, que ens surt gratuït, a les immediacions de l’apartament. L’apartament es diu “The Angel”, i està pensat per a 4 persones. Està ubicat a l’Avenue d’Aléry nº16.
Entrem a la ciutat d’Annecy per D3508 i D1501 i d’aquí trenquem a mà dreta a l’Avinguda du Rhône, on enllaçarem a partir d’una rotonda, amb l’Avinguda de Chévene que ens durà fins a l’Avinguda d’Aléry i d’aquí a l’aparcament contractat.
Annecy es troba al Departament de l’Alta Savoia, al nord del Llac d’Annecy, i per ella hi passa el riu Thiou, el qual desemboca al llac. Té una altitud de 448m i 128.199 habitants.
Començarem a explorar el Casc Històric, el qual és molt bonic i singular, a l’estar rodejat de canals d’aigua. Proposem iniciar la ruta a l’Oficina de Turisme, ubicada a la Rue Jean Jaurés. Nosaltres no ho varem fer producte de l’hora que era, i varem anar directament a passejar pels seus carrers.
Per arribar a l’Oficina de turisme des de l’allotjament hi ha uns 7 minuts a peu (uns 550m). Sortint pel carrer Rue Vaugelas i arribant a la Place de la Liberation, on a un xamfrà hi ha l’oficina de turisme.
Oficina de Turisme d’Annecy
La ruta s’endinsa en el Casc Històric i en les seves esglésies i carrers. Es tracta de la ruta de color violeta que donen a l’Oficina de Turisme, ja que és la que més s’adequa amb el que busquem: es tracta d’una ruta pel centre fent un total en previsió de 2h de recorregut. L’única dificultat per dir-ho d’alguna manera, és en el seu final, el qual ens porta al Castell i la Basílica de la Visitació.
Les altres fites de la ciutat, i que també visitarem, son el Palais de l’Ile (la ruta hi passa) i el Pont des Amours.
Adjuntem la nostra documentació gràfica i un mapa de google maps amb els imprescindibles que veurem:
Per no posar el nostre cos i la nostra ment al límit, entenem que producte de les distàncies entre Manresa i Suïssa, farem una ruta de dos dies en comptes de fer-ho seguit. A més, així podrem visitar un altre lloc i ampliar coneixements.
L’anàlisi de la ruta en cotxe ens diu que de Manresa a Lauterbrunnen hi ha un total de 1.029Km, fent una previsió d’hores de 9h 46min. La ruta passa per vàries ciutats importants, en el país veí, França. Ens quedem amb la ciutat d’Annecy, per el romanticisme que desprèn i perquè també segons com respira a Alps.
Pot semblar Suïssa un país petit, però a l’hora de planificar un viatge veus que hi ha una gran quantitat de llocs per a visitar. És difícil escollir entre tanta naturalesa i pobles i ciutats amb encant.
La intenció del viatge ha estat escollir les millors zones de Suïssa i veure-les a fons, sense cap necessitat de voler veure tot el país o el màxim d’ell. El concepte és el viatge “slow travel”, havent escollit prèviament les zones a visitar. Es tracta d’una ruta per Suïssa de 16 dies, visitant 2 grans regions:
A mode introductori, adjuntem el detall del viatge i el programa dels dies, amb tot el que donarà de si, i amb l’arribada i sortida i la jornada d’entremig:
Durant la nostra ruta per Suïssa ens desplaçarem mitjançant dues targes d’abonament. Per la regió dels Alps de Berna, la BERNER OBERLAND REGIONAL PASS (B.O.R.P.), i per la regió de Zermat, la PEAK PASS. És així producte de les coses que volem visitar i el que s’ofereix. Tant en el viatge d’anada, tornada i jornada d’entremig, serà necessari moure’ns amb cotxe propi, ja que és la manera més econòmica de viatjar durant els esmentats dies.
Ens despertem a Burgos amb una sensació agredolça, per una banda encara ens queda Burgos, i per l’altra, el viatge ja s’acaba. Tenim una cita a les 10h amb la Catedral de Burgos (vàrem reservar ja feia temps, preveient les cues com per exemple el dia de Santiago…), declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. L’entrada a la catedral val 8,00€ pels adults, i 2,00€ pels nens, i els horaris son cada dia de 10-19h. Després d’esmorzar en una cafeteria del Paseo del Espolón, ens vàrem dirigir a l’entrada sud-est de la catedral (a la Plaza del Rey San Fernando), on ja hi havia una mica de cues. Veure-la des de la plaça era espectacular. També es notava que fins fa relativament poc hi havia treballs de restauració. La pedra estava molt neta i sanejada, com molt ben acabades estaven les diferents escultures.
Entrada sud-est a la Catedral
Anteriorment a la Catedral actual, n’hi havia una altra de romànica (edificada entre 1.080 i 1.095). La primera pedra de la nova catedral, que serà amb estil gòtic, serà col·locada el dia 20 de Juliol de 1.221. S’inicia la primera construcció, que segueix el model de les catedrals franceses (Notre Dame de París, Reims, Amiens,…), i un cop finalitzada fou la primera catedral gòtica de la Península, que serviria de model a les següents construccions del Regne Castellano-Lleonès. La construcció fou molt ràpida; en els 9 primers anys ja estaven conclosos el cor i l’absis, la capçalera i les naus de la girola amb les seves capelles absidials, quedant disposada per el culte el 1.230, any en que es va realitzar la primera consagració. A partir d’aquesta data es comença a enderrocar la Catedral romànica, intacta fins aquell moment. Les obres continuen amb la conclusió de la nau del creuer y les seves portades i s’inicien la nau central i les laterals, que quedarien rematades el 1.260, any de la consagració del temple. Havien passat 39 anys, un rècord de construcció d’una catedral. No obstant, aquest temple se segueix ampliant i s’enriqueix amb noves edificacions. Es construeix un claustre nou al costat de la nau sud de la girola en l’últim terç del segle XIII i es remodelen les capelles absidials; a més, es van construint capelles des de finals del segle XIV fins al XVIII. En la segona meitat del segle XV es construeixen tres obres fonamentals a la catedral: La Capella dels Conestables, les agulles i el cimbori, que, és substituït a partir de 1.539 per l’actual. Les ampliacions es donen per finalitzades en el segle XVIII amb la nova sagristia i la Capella de les Relíquies.
Creuer i el cimboriLa Capella dels Conestables
Els interiors de la catedral son més que espectaculars. Ens hi passem unes dues hores contemplant totes les capelles, el cor, l’altar, el creuer i el cimbori, l’escala daurada, etc…
Interiors de la CatedralInteriors de la CatedralInteriors de la Catedral
I després de descobrir els interiors, descobrim les façanes, portalades i altres elements exteriors. Començant per la façana principal, a la Plaza Santa Maria. Vàrem donar la volta pels exteriors i vàrem anant descobrint els detalls exteriors de la catedral, les torres, les agulles, etc…
Exteriors de la CatedralExteriors de la CatedralExteriors de la Catedral
És un espectacle impressionant. No haguéssim parat de passejar-hi i tirar fotos. Se’ns feia tard per poder visitar la resta del Casc Històric, i vàrem fer un pensament. Vàrem anar cap al Mirador del Castillo, perquè era un lloc on es divisava molt bé la totalitat del Casc Històric, i posaríem de referència la catedral amb els altres edificis de la ciutat. El Mirador del Castillo està a uns 15 minuts de la catedral, en un turó que hi han les ruïnes del què fou Castell de Burgos. Des d’allà es divisa un panorama espectacular.
Mirador del Castillo
Des de llavors, el temps que ens quedava a Burgos ens el volíem passar passejant pel casc històric fins a l’hora de dinar i marxar. Vàrem conèixer altres monuments, com el Arco de Santa María, la Parroquia de San Nicolás de Bari, la Calle Huerto del Rey, la Casa del Cordón en la plaza Libertad, la Plaza Mayor, etc… La imatge i sensació que vàrem tenir de Burgos va ésser molt positiva, immillorable, ens va agradar molt, i amb això ens hem quedat.
Arco de Santa MaríaParroquia de San Nicolás de BariPlaza MayorCasa del Cordón
Adjuntem en un mapa de google Maps els imprescindibles que vàrem visitar a Burgos:
A la tarda, vàrem agafar el cotxe per tornar a Manresa, i començant per l’autopista AP-1 vàrem continuar el mateix recorregut, però a l’inrevés, que vàrem fer per el viatge d’anada. Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de km. recorreguts amb el temps invertit a la carretera (555km amb 5h 31min):
Un cop ens llevem i esmorzem, omplim el cotxe de maletes i ens dirigim cap a A Coruña. La intenció serà visitar la ciutat el matí (bàsicament els entorns de la Plaça de María Pita i el casc històric, que és petitet), i un cop dinats, passar per la Torre d’Hèrcules per veure-la de lluny com a mínim, i poca cosa més. Llavors, a la tarda faríem el desplaçament fins a Burgos.
Arribem a A Coruña per l’autovia AG-55 la qual ens deixa a les rondes de circumval·lació de la ciutat. Entrarem al casc urbà i ens dirigim cap a l’Aparcament de los 4 cantones, que està ubicat a 50 metres de l’obelisc, a la continuació dels Jardins de Méndez-Núñez. Entrem a la zona per la Rúa Cantón Grande. Un cop aparcats, ens dirigim a l’obelisc per contemplar la plaça i buscar l’inici de la nostra ruta que serà la Rúa Real.
La Rúa Real és un dels carrers més concorreguts de la ciutat, una artèria comercial que es diu, i ens dirigeix cap a la Plaça de María Pita, abans però, davant del Teatro Rosalía de Castro, la Rúa Real es transforma en la Rúa Riego de Agua.
Rúa Real
Arribem a la Praza de María Pita, i hem de dir que és una plaça espectacular i molt maca. És el centre neuràlgic de la ciutat, i en ella es troba la Casa Consistorial en el Palau de María Pita. Va ésser projectada a mitjans segle XIX per resoldre el pas de la ciutat vella al barri d’A Pescadería. La resta d’edificis porticats tenen el baixos ple d’establiments i botigues. També hi fan concerts a l’estiu, ja que ens la vàrem trobar vallada i sectoritzada, amb un gran escenari. Lo què ens va agradar moltíssim és la secció de la plaça dels edificis porticats, els quals tenen a les terceres plantes el conjunt de tribunes volades característic d’A Coruña.
Praza de María Pita
Vista la plaça vàrem anar cap al barri antic de la ciutat o Ciudad Vieja. Hi vàrem entrar per la Praza da Constitución, la qual és una plaça encantadora on es pot veure la part posterior de l’església romànica de Santiago (segles XII-XIII), un bonic cruceiro antic i l’antiga caserna general militar.
Praza da Constitución
De la Praza da Constitución vàrem anar a parar a la Col·legiata de Santa Maria do Campo, la qual rep aquest nom perquè en el moment de la seva construcció probablement es trobava fora de les muralles de la ciutat. L’edifici actual possiblement sigui de finals del segle XIII o principis del XIV. Fou l’església dels gremis de la mar i del comerç.
Col·legiata de Santa Maria do Campo
Des de la plaça de Azcárraga es pot observar l’absis de la Iglesia de Santiago. Aquest temple romànic amb pinzellades gòtiques, dedicat a Santiago Apóstol, és el més antic de la ciutat i el segon monument amb més antiguitat del patrimoni històric i monumental de A Coruña, després de la Torre de Hércules. L’estructura principal de l’església és del segle XII. Tothom que la visita en destaca la seva impressionant bellesa i l’estat de conservació, veient i observant les façanes i els diversos elements artístics que la componen, i pujant les escalinates fins al seu atri. En el seu interior ens sorprenem al descobrir elements tals com tisores, petxines, martells, embarcacions, etc…, tallades entre les seves pedres i que representaven als diferents gremis de la ciutat.
Arribem a la Praza de Santo Domingo on hi ha el Convent i l’Església de Santo Domingo. El convent original es trobava en els extramurs de la ciutat, però, en 1.589, després d’una breu ocupació, fou cremada i destruïda. En el segle XVII fou reconstruïda, aquesta vegada a dins de la protecció del recinte emmurallat. Actualment, aquest imponent monument d’estil barroc, segueix mantenint una notable rellevància al predicar culte a la patrona de la ciutat, la Verge del Rosario.
Praza de Santo DomingoIgrexa de Santo Domingo
Seguim caminant, i al costat hi ha la Praza de las Bárbaras, la qual ha estat elegida una de les places més boniques de la ciutat, pels seus habitants. Una petita plaça acollidora ubicada davant dels murs del Convent de les Bàrbares, custodiada per acàcies i presidida per un dels creuers de pedra de la ciutat. Aquesta plaça pràcticament no ha sofert canvis, des de fa més de mig segle roman inamovible en el temps, a l’ésser nombrada conjunt històric-artístic per a poder preservar-la. Un lloc íntim, emocional, amb una bellesa abstracta i un recés de pau enmig de la ciutat, la converteix en un lloc imprescindible per a tots els corunyesos i molts visitants de la ciutat.
Sortim de la Ciudad Vieja per la Dársena i ens dirigim a la famosa Avenida Marina, la qual és un dels carrers amb més tradició de A Coruña. Les galeries de les cases d’aquesta artèria sempre han estat una de les imatges més conegudes d’aquesta ciutat. Això volíem veure. Ho teníem al cap d’haver-ho vist en imatges. A més, és una de les zones amb més vida de la ciutat i compta amb molts restaurants, bars i terrasses.
Avenida Marina
Vam tornar a entrar en els eixos comercials dels voltants de María Pita, per buscar un lloc per dinar. I avui sí, ens animem i com a colofó del viatge ens demanarem una graellada de Marisc. Us recomanem els restaurants de la Rúa Franja, concretament el “Xestal” que és on la vam fer.
Un cop ens vam posar les botes, vàrem anar a buscar el cotxe i en direcció a l’interior de la ciutat, on per vies soterrades et porten al fons de la península en el lloc on es troba la Torre d’Hércules. Vam mal-aparcar el cotxe a l’estàtua de Breogán, i la vàrem contemplar uns 10 minuts des de lluny. La Torre d’Hércules és un far de 57 metres d’alçada i gairebé 1.900 anys d’antiguitat ubicat a la costa de la ciutat. Té el privilegi de ésser l’únic far romà del món que roman en funcionament. Al llarg de la història, diverses llegendes han girat al voltant sobre la seva construcció. Per pujar a la torre d’Hércules t’has de presentar a primera hora al Centre d’Interpretació i de Visitants, que et donen numero ja que per la Covid han de restringir l’accés. No ho vàrem ni intentar. El preu és de 3,00€ els adults, i 1,5€ els nens, i els horaris d’obertura son de les 10h a les 21h.
Torre d’Hércules
Adjuntem el plànol dels imprescindibles visitats a A Coruña, mitjançant un mapa del google Maps:
I aquí vàrem finalitzar l’aventura per Galícia. Ara aniríem a buscar les carreteres que ens durien durant la tarda a Burgos.
El recorregut fins a Burgos és el següent: sortim de l’àrea de A Coruña per l’autopista AP-9, on enllaçarem a Betanzos amb l’autovia A-6 que ens durà a Lugo. Sortirem de Galícia per la mateixa autovia A-6 que ens durà fins a Astorga, i d’allà anirem a parar a l’autopista AP-71 que ens porta a l’àrea de León. De León a Burgos anirem per la autovia A-231 que ens portarà a la carretera N-121. Entrarem a Burgos per la mateixa nacional, seguint paral·lels al Riu Arlanzón, i trencarem a l’esquerra a l’alçada del Puente de San Carlos, per accedir a l’Aparcament públic “Parking Plaza Mayor de Burgos” a la plaça del Mío Cid.
Arribats i aparcats a Burgos, vàrem anar a l’hotel per establir-nos, i a l’hora de sopar vàrem anar a donar un volt als entorns de la Plaza Mayor, que és on hi ha el gruix de restaurants de la ciutat. Vàrem anar a sopar al restaurant Hammmbur (ubicat a la Calle San Lorenzo, 28), una hamburgueseria que tenien una hamburguesa sense gluten que ja ens va anar força bé. Després, vàrem anar a dormir.
En el nostre hotel de Burgos hi passarem 1 nit. L’Hotel escollit fou l’Hotel Cuéntame La Puebla, un hotel de 3 estrelles al mig de la calle de la Puebla de Burgos, en ple casc històric, a 400 metres de la plaça Major de Burgos (uns 5 minuts a peu). Estem molt contents d’haver triat aquest hotel, per la seva ubicació i per les seves qualitats i característiques. Tot i que és un hotel petit, les habitacions son àmplies i netes. D’esmorzars, però, no en fan, i ens van donar referències de cafeteries i bars de la zona. També té wifi, aire condicionat, i aparcament (totalment necessari per arribar fins al centre). Tenen un conveni amb l’aparcament de la Plaza Mayor per deixar aparcar als hostes de l’Hotel (per uns 15€ la nit, aprox.). El recomanem totalment, sobretot la seva relació qualitat-preu.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (582km amb 5h 58min):
I ha arribat aquest dia que no volíem que arribés: el dia de tornar a casa. Com ho vàrem fer a l’anada, també ho farem a la tornada. Partirem la tornada en dues jornades amb escala a Burgos (a l’anada a León). Per aprofitar bé els 2 dies, canviarem l’hora de realitzar els desplaçaments, posant-los a la tarda i visites pel matí. D’aquesta manera ens queda lliure aquest dia 14 pel matí, i nosaltres l’aprofitarem, a part d’anar-nos acostant cap a Burgos, per visitar alguna ciutat que ens vingui pel camí. En aquest cas, proposem visitar A Coruña, ja que és una ciutat que ens interessa i ens motiva per fer-li una visita.
I arriba l’últim dia a la Costa da Morte. Avui seguirem i finalitzarem la ruta que ahir vàrem començar, i a més, hi afegirem molts llocs d’interior que durant tots els dies els hem anat deixant. La ruta d’avui és la següent:
Sembla que sigui una ruta molt densa, però devia ésser una de les rutes que hem fet més de pressa, perquè a mitja tarda ja l’havíem acabat.
Varem decidir agafar el cotxe i començar per Torres do Allo. Es tracta d’un pazo històric, ja que és el pazo més antic de Galícia, i és considerat una joia arquitectònica. Es va començar a construir al segle XV i fou model per els demés pazos gallecs. D’estil barroc i renaixentista, és el successor civil dels castells medievals del Regne de Galícia. L’entorn de Torres do Allo està format també per camins, rouredes, fonts, hórreos, colomars, capelles i demés elements que constitueixen un conjunt etnogràfic molt ben conservat. En la part posterior del Pazo, es troben les restes d’un jardí barroc del segle XVIII. El gran protagonista és el gegantí avet de Vancouver de 20 metres d’alt. A dins el Pazo, hi ha una exposició museïtzada, la qual fa una radiografia de la Galícia rural dels últims segles: els oficis, les vestimentes, les relacions de poder, les costums, i detalls artístics del Pazo, etc… L’entrada és gratuïta i els horaris son tots els dies de 11:00h a 20:00h.
Pazo Torres do Allo
Sortint del pazo vàrem anar a veure un dolmen, que a Galícia n’hi ha molts. Aquest es diu el Dolmen de Dombate i potser és el més famós de tots. Hi varen construir un edifici per protegir-lo i perquè també s’havien trobat pintures a dins seu. El dolmen de Dombate és un monument d’època neolítica, catalogat com una tomba col·lectiva de corredor, i és considerat com la “catedral del megalitisme” a Galícia. L’entrada és gratuïta i es visita amb guia, tot i que nosaltres vam estar de sort i el vam poder visitar per lliure. Els horaris son tots els dies de 11-14h i de 16-20h.
Dolmen de Dombate
No ens vàrem tenir de moure gaire per anar a veure el castro de Borneiro, ja que està al mateix municipi que el dolmen (Cabana de Bergantiños). És un exemple de la cultura dels castres de finals de l’edat del ferro. Ha estat objecte de diverses obres d’excavació i reforma per habilitar-ne les visites. És un poblat fortificat permanent en el que varen viure entre 300 i 400 persones, que es dedicaven principalment a l’agricultura i a la ramaderia. El poblat presenta un complex sistema de defenses amb tres línies de muralles i fossars, a més de dues portes monumentals, una d’elles amb cos de guàrdia. En el castro, es poden distingir, en la part superior, el recinte principal o “croa”, on es troben les construccions domèstiques, i l’avantcastre, dedicat a les feines agrícoles. En l’entrada principal, destaca el barri exterior, que seria un espai balneari amb finalitats de rituals. L’entrada és gratuïta i l’espai està obert, o sigui que es pot visitar quan es vulgui.
Castro de Borneiro
Després d’una bona estona recorrent-lo, vàrem agafar el cotxe i vam anar finalment a Malpica de Bergantiños, el poble que és sortida o final de la Costa da Morte i de la Ruta dos Faros. A Malpica, val la pena recórrer el passeig marítim, que a l’estiu està ple de vida i esquitxat d’animades terrasses. El passeig voreja la platja i té varis murals decoratius. A l’hivern, en els dies de temporal, les onades agafen el control i és un lloc perillós i desafiant. El poble té una part alta, amb dos miradors, el “Da Cerca” i la “Atalaia”. També té un port pesquer bastant gran, on hi ha la Llotja. Sobre el port, edificis que semblen suspesos en l’aire. I és que Malpica és literalment un “tetris” de cases baixes enclavades entre moles de formigó que, a tot color, busquen com poden aprofitar l’espai d’aquest poble encaixat en una península. Més enllà del turisme, Malpica és un dels ports més famosos de Galícia. La veritat és que no sé si ens va acabar d’agradar o no. És un poble impactant, per els colors i les cases com penjades, però no el vàrem acabar de trobar gaire bonic del tot. Ens va decebre una mica.
Malpica de Bergantiños
Això sí, la ruta continuava, i era hora d’anar a un lloc més obert, assolellat i bonic, el Miradoiro i Santuario de Santo Hadrián (amb hache). Està a 4 kilòmetres al nord de Malpica, en la vessant est d’una península, amb vistes a Malpica, el mar, i les Illes Sisargas. A 1,5km al nord es pot anar fins al cabo de Santo Hadrián, per el camí de la ruta de los faros. Nosaltres vam estar a punt de fer-lo, però el vàrem desestimar a última hora, per la calor i el sol que feia (no hi havia cap ombra). El mirador i l’ermita estan ubicats un a tocar de l’altre. Des del mirador tens una bella panoràmica de l’horitzó i el mar trencant en els penya-segats, del poble de Malpica, i de la costa de Razo i Baldaio que s’estén després d’ella. A més, tens ben a prop les Illes Sisargas. També és un lloc privilegiat per l’albirament d’aus, i amb uns binocles pots contemplar la riquesa de la fauna i flora de les tres illes. Fins a l’ermita peregrinen els veïns de Malpica i visitants en la “romería” de San Hadrián. També vàrem veure gent que feia la ruta per gaudir de la natura i practicar esport.
Miradoiro de Santo Hadrián i les Illes Sisargas
Era l’hora de seguir i acabar la ruta del dia. Vàrem tornar per l’interior i ens vam parar al poble de Vimianzo per veure un….castell. Un castell a Galícia, sembla que no pugui ser. El Castelo de Vimianzo és un bonic castell ple d’història. Fou construït entre finals del segle XII i principis del XIII. De la primitiva fortalesa només queden restes del que va ésser una torre de l’homenatge, en l’actual pati d’armes. Al 1.973 el castell fou venut a la Diputació de A Coruña, i aquesta el va rehabilitar per dedicar-lo a ús públic. La fortalesa d’origen medieval es troba en molt bon estat de conservació, i està convertida en un museu d’artesania viu en el que durant tot l’any es poden contemplar els diferents oficis que existien i existeixen com les “palilleiras”, artesanes del lli, cistelleria, plata i vidre, cuir i maquetes de vaixells, amb exposicions permanents d’aquests treballs artesanals. En una de les torres hi ha un Centre d’Interpretació de A Costa da Morte. La fortalesa compta amb muralles i fossar, sobre del qual hi ha un pont llevadís. L’edifici està construït en planta poligonal i té quatre torres i un pati d’armes, amb uns murs de quasi dos metres de gruixària. Està ubicat a l’entrada del poble i al costat de la carretera comarcal AC-552. El castell està obert tots els dies de l’any excepte els dilluns (de 10:30-14h i de 16-20:30h), i l’entrada és gratuïta.
Castelo de Vimianzo
I així s’arriba al final de l’aventura per la Costa da Morte. Serà l’última nit que pernoctem aquí, i l’endemà al matí marxarem en direcció A Coruña. Esperem que la jornada d’avui us hagi agradat.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (126,00km amb 2h 12min).
Arriba un nou dia, amb noves experiències i una nova ruta, aquesta però, condicionada per un esdeveniment: tenim una reserva tots quatre per anar a cavall, al poble de Laxe, a les 11:00h del matí. Aquest fet condicionarà la ruta, ja que el que farem serà començar per Laxe i així ja som al lloc. La ruta queda representada gràficament de la següent manera:
Aquesta ruta formava part en principi d’una ruta més gran, en la qual s’arribava a Malpica de Bergantiños. Davant de l’experiència i del nombre d’atractius que hi havia, la vàrem partir en dos dies. Avui es fa el primer tram, i demà s’acaba amb el segon.
Arribem a Laxe abans de les 10h del matí. Ens dóna temps per anar a aparcar el cotxe a la zona del far i “turistejar” per allà. El far de Laxe no té res de l’altre món, però el que realment impressiona i ens va agradar moltíssim, és la força del mar i el ritme de les onades. El lloc és espectacular, només has de sentir-ho. Hi ha una escultura que representa a una dona que agafa el seu fill a braços i ambdós miren cap al mar amb cara de neguit. L’escultura es diu “A espera”, i fa referència a les esperes que han de tenir les parelles i famílies dels pescadors que van a pescar mar endins. Està molt ben aconseguida pel lloc on es troba, en contrast amb el far de Laxe.
“A espera” i el Far de Laxe
En el mateix lloc que el far i l’escultura, hi ha un bonic “merendeiro”, amb taules de pícnic i bancs. Seria un bon lloc per menjar alguna cosa. El temps passa de pressa i ja son vora les 11:00h. Anem a buscar l’home dels cavalls, a 500 metres d’aquí on estem. L’empresa es diu “Rancho Chico” i ho porta un home, gallec, que li agraden molt els cavalls. Els preus son 20€ per hora, i la nostra intenció en el dia d’avui és fer 1 hora tots quatre. Ens diu que ens portarà amb els cavalls a la Praia de Soesto, una platja verge molt maca que està al costat de Laxe. Jo li volia demanar si ens hi portaria, i no ha fet falta demanar-li, ell mateix ens ho ha proposat. De seguida se n’adona que en sabem molt poc d’anar a cavall, i ens fa pujar un a un cadascú amb el seu cavall. El meu és una euga de color blanc, una mica esquifida, i es diu Lupita.
Els cavalls del “Rancho Chico”
Ens ensenya la forma com ens hi hem de comunicar i el què els hi hem de dir, més o menys per cadascun dels cavalls. La veritat que és una persona molt empàtica i detallista. La ruta és maquíssima i jo potser estic massa pendent del meu cavall (euga) que del paisatge, però faig el què puc. Arribem al cap de mitja hora a la Praia de Soesto. És una platja verge amb forma de ferradura i com si tingués unes grades de vegetació a tot el volt. La veritat és que és una platja súper maca. Hi haguéssim anat igualment encara que no haguéssim anat amb cavall. La tornada surt millor i definitivament gaudim moltíssim de l’experiència. Prometem que algun altre dia ho tornarem a provar. Ho solem fer a les vacances.
Praia de Soesto
Un cop deixats els cavalls, anem a peu a inspeccionar els voltants, i ens topem amb el Miradoiro da Insúa, un lloc semi-elevat des d’on es tenen grans vistes de les platges que hi ha al voltant de Laxe. També és una àrea de pícnic. Aquest país està ple d’aquestes àrees. Fomenta molt el turisme familiar.
Miradoiro da Insúa
Deixat el miradoiro ens acostem a una de les platges “imprescindibles” de visitar a Laxe, anomenada “La Praia de los cristales”. Resguardada per la costa, aquest arenal de tot just setanta metres de llarg i trenta d’ample, fou utilitzat durant dècades com a abocador de vidre. Amb les marees i la acció del mar, molts dels cristalls s’anaren trencant formant una platja de petits trossets de cristall polits i arrodonits. És una platja petita, bonica de veure, i atractiva pels turistes (molts s’emporten algunes boletes de cristall i això està prohibit, perquè no es vol que desaparegui). Ara, no és una platja per banyar-s’hi, perquè hi ha les corrents del mar que ho fan impossible.
Praia de los cristales
Visitada la platja, anem cap al poble i donem alguna volta. No hi ha molt a remarcar, només que tenen una platja enorme de sorra blanca (Praia de Laxe), i una bonica església, la Igrexa de Santa Maria da Atalaya.
Igrexa de Santa Maria da Atalaya
Està ubicada en ple casc urbà, en un turonet sobre el Port de Laxe. L’estil arquitectònic del temple és el denominat gòtic mariner, i en ell conflueixen tant elements del gòtic com del romànic. No hi vàrem poder entrar perquè estava tancada, però és l’interior la part més destacada de l’església, doncs en l’altar major podem observar una imatge medieval de la Verge de la Atalaia, un fris medieval en pedra que contempla cinc escenes de la Resurrecció de Crist, i un Crist Pantocràtor del s.XIV. En la façana principal s’obre la porta d’accés, finalitzada en un arc apuntat sobre el qual s’hi ubica una rosassa.
Deixem el poble per continuar amb la nostra ruta, i arribem a la localitat de Ponteceso, la qual també té molta història. Per carreteres locals i estretes anem a parar al Miradoiro de Monte Branco, un mirador sobre l’estuari del riu Anllóns, en el punt en el que el riu busca sortida al mar. Els vents pugen per la falda del Monte Branco cobrint-lo de fina sorra i donant-li aquesta aparença blanca que li atorga el nom. Des del mirador, hi ha vistes de platges, penya-segats, dunes i la gran llengua de sorra de la Praia de O Medio (denominada “A Barra”), que sembla que vulgui impedir que el riu Anllóns toqui el mar. També es contempla des d’aquí, la petita ria de Corme i Laxe.
Vistes de Laxe i la Ría de Corme i Laxe des del Miradoiro de Monte Branco
Contemplat aquest meravellós paisatge, ens dirigim amb el cotxe al poble de O Porto de Corme. Decidim si ens hi parem o no, i surt que no (ens hi passegem amb el cotxe, així ja l’hem vist). De O Porto de Corme agafem la carretera del final del poble que ens ha de dur a les immediacions del faro i el Cabo do Roncudo. És una carretera de 3,5Km, i de dos carrils (1 per sentit de circulació)!!!. Hi arribem de seguida, i un cop aparcats i baixats del cotxe, som conscients que estem en un altre lloc màgic. El millor de tot, no és el far, sinó l’emplaçament en el que es troba. El nom de Roncudo vé del soroll ronc que fa el mar quan es trenca en aquests penya-segats. La senzillesa del far, construït al 1.920 i amb una alçada de 11 metres, i l’entorn, rodejats de pedres de granit i un paisatge agrest, fan d’aquest lloc un lloc encara més misteriós. Les vistes panoràmiques de la ria de Corme i Laxe completen el conjunt.
Faro do Roncudo
Aquesta força del mar i les característiques de les aigües, fan d’aquestes roques el lloc ideal per el famós percebe del Roncudo, considerat el més saborós de Galícia i que és extret pels arriscats percebeiros que lluiten en aquestes condicions extremes, de les que alguna vegada en surten mal parats, com indiquen les dues creus que es veuen al costat del far. És aquí en el Roncudo el lloc on acabaren els seus dies molts altres vaixells que navegaven per aquestes aigües i que no foren capaços de sobreviure a la Costa da Morte. I molts d’aquests naufragis donaren noms a les pedres que rodegen el far. El lloc és colpidor. Sents que el mar té una força descomunal i et fa sentir molt poca cosa. El ritme de les onades se t’enganxa a dins el cervell i no pots marxar del lloc.
Mar xocant contra els penya-segats al voltant do Roncudo
Ens hi vam quedar molta estona, vàrem berenar i tot, fins que vam decidir de continuar la ruta cap a un altre lloc semblant amb aquest, el Cabo i Faro de Punta Nariga. Per arribar a Punta Nariga no sé com ho vàrem fer. Ens va costar moltíssim arribar-hi. El google maps es tornava boig i no sabem ben bé què ens indicava. Ens vàrem perdre algun cop i tot, però finalment hi vàrem arribar. Els 4 últims kilòmetres de la ruta sí que ens en recordem, sí, ja que es tractava d’una carretera súper estreta que amb prou feines hi passava un cotxe. Vam arribar a Punta Nariga i no sabem com.
L’entorn de Punta Nariga està ple de màgia. El fort vent regnant durant moltes èpoques de l’any va portar a la instal·lació d’un parc eòlic en les seves immediacions. Durant el petit recorregut que vàrem fer pels voltants del far, veiem roques de les més variades formes. A l’arribar al far, veiem la construcció de César Portela, inaugurada en el 1.997, que simula la proa d’un vaixell introduint-se en el mar. Té una alçada de 50 metres i un abast de 22 milles. És un dels fars més moderns del país, i és espectacular. En lo què seria el mascaró de proa, l’escultura “Atlante” realitzada en bronze per Manolo Coia es converteix en el lloc perfecte per a la foto.
Tenint molta cura podem passejar per les roques sobre les que se situa el far i que presenten singulars escultures degudes a la constant acció erosiva de l’aigua i del vent. Penseu que feia tant vent que se’ns emportava literalment. Vàrem aguantar en el lloc tot el què vàrem poder, però va arribar a un moment que vam dir: marxem, ja no podem més. El vent era terriblement fort. El far i el seu entorn, però, eren de 10 i no haguéssim marxat mai. Tant el faro O Roncudo com el de Punta Nariga, els tenim gravats en la memòria. Serà difícil d’oblidar-ho.
Faro de Punta NarigaMisticisme al voltant del faro de Punta Nariga
Vàrem tornar com vam poder, i al cap d’1 hora estàvem a l’allotjament. Demà serà un altre dia.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (143,00km amb 2h 57min).
Ens agradaria repetir algun dia com el d’ahir a Fisterra, però creiem que en la ruta que hem planificat no hi caben 2 dies iguals. Cada dia és diferent i fem coses diferents i així ha de ser. L’exemple, és el dia d’avui, el qual la nostra intenció és anar a explorar els entorns del faro Vilán, realitzant una petita caminada d’un tram de la Ruta de los Faros. Per tant, el programa d’avui queda així:
Hem titulat la ruta de Faro Vilán a Ensenada do Trece, però realment vàrem seguir amb una planificació que continuava amb la ruta. El títol només fa referència a lo més important. També cal dir, que no vam considerar idoni el fet de parar-nos a Camariñas (a part del Museo del Encaje no vàrem saber veure res que ens seduís del poble). Ja havíem vist molts poblets tradicionals i vam decidir començar la Ruta al Faro Vilán. La carretera canvia a partir de Camariñas, quan encara ens falten 10km per arribar al far. Aquest tram de carretera final és més estreta, però hi passen 2 cotxes perfectament.
L’emplaçament del Cap i del Far Vilán és realment espectacular. Quan vàrem arribar-hi en cotxe i el vam veure de lluny vam quedar totalment impressionats per la seva silueta. El far apareix com una majestuosa figura que s’endinsa al mar sobre un promontori rocós de 100 metres d’alçada en el que, sens dubte, és un punt clau de totes les rutes que hi ha pels voltants, com per exemple, el Camino de los Faros. L’entorn és impressionant. A davant d’ell, el penyal de Vilán de Fora, separat de la terra per el pas de O Bufardo, on el mar ho omple tot d’escuma blanca. El vent, present quasi tots els dies, esculpeix les roques dels voltants formant figures de les més variades formes. És l’hàbitat perfecte de les aus marines, alguna en greu perill d’extinció.
Cabo i Faro Vilán
En el Cabo Vilán hi havia un far de vapor funcionant des de 1.854, el Faro Vello, ubicat en una torre octogonal sobre una petita elevació, del que avui es poden veure les seves restes. Aquest far, al no estar situat en la part més alta, no era capaç de salvar la roca del cap i deixava zones cegues. Al 1.885 es va aprovar la construcció d’un nou far de primera ordre, i els desastres del Serpent en 1.890 i del Tinacria en 1.893 van obligar a accelerar la seva posada en funcionament. Sis anys després de la tragèdia del Serpent (al 15 de gener de 1.896), s’inaugura en la seva ubicació actual el primer far elèctric d’Espanya, suposant una notable millora per a la navegació. Amb la seva torre octogonal de 25 metres d’alt, la seva lluminositat arribava a les 10 milles, sent un dels més potents de l’època. Va ésser declarat d’interès nacional en el 1.933. En el 1.962 es va reformar la seva òptica arribant a les 28 milles i afegint-li una sirena antiboira. L’edifici que servia d’habitatge per els faroners i les seves famílies està separat de la torre per un túnel tancat d’escales. Avui dia podem visitar el museu, on veurem antigues òptiques i altres elements de la història del far, un centre d’interpretació dels naufragis, la sala d’exposicions i la cafeteria.
Volíem entrar al museu, però a causa de la Covid hi havia restriccions pels accessos i l’edifici estava complet, o sigui que ens vam tenir que conformar amb veure’l des de fora i veure les espectaculars vistes, que ja és molt. Vam trigar molt en marxar, això que el vent bufava amb molta força. El següent pas de la ruta era arribar per un camí de terra, amb el cotxe al Cementiri dels Anglesos. El camí que portava al Cementiri eren uns 6,5km, de terra, mitjanament arreglat, o sigui que anant a poc a poc ho vam poder fer bé. En principi havíem valorat la possibilitat de fer el camí a peu, però veient que molts cotxes hi passaven vam decidir fer el mateix, perquè no és gaire agradable caminar per un lloc on et van passant cotxes, un darrera l’altre. Les vistes del Far i del Cabo Vilán des del camí eren impressionants, perquè deixaven veure la silueta de tot plegat i veies la magnitud de les coses.
Cabo i Faro Vilán des del camí que porta al Cementiri dels Anglesos
Vàrem arribar emocionats al Cementiri dels Anglesos, i vam aparcar el cotxe en un espai habilitat. El lloc era tranquil i a mida que t’hi acostaves es respirava quietud i respecte per tot el què va succeir en aquest lloc.
El Cementiri dels Anglesos està ubicat entre la punta de O Boi i la punta A Cagada, un dels llocs més fatídics de la Costa da Morte (foren 8 els naufragis i 245 les víctimes). Però el naufragi més tràgic fou el del vaixell Serpent la nit del 10 de novembre de 1.890. Aquest cuirassat va sortir dos dies abans de Plymouth rumb a Sierra Leona. Derivà molt cap a terra i l’escassa llum del Faro Vilán (original) va fer que xoqués amb les roques. Dels 175 tripulants només se’n salvaren 3, que foren empesos a la Platja de Trece. El capellà del poblet de Xaviña va mobilitzar als veïns per a procedir a la sepultura dels 172 cossos en aquest emblemàtic lloc. En l’interior del cementiri, amb un tancat a part, hi havia les restes del capità i oficials, i en l’exterior (recinte gran) les restes dels mariners. En els primers anys, un vaixell de l’armada anglesa s’acostava fins aquí per llançar una corona de flors, i els vaixells de guerra llançaven salves d’honor. El Cementiri dels Anglesos està inclòs en la Ruta Europea de Cementiris Singulars, reconeguda igual que el Camí de Santiago com a Itinerari Cultural Europeu.
Arribant al Cementerio de los Ingleses
Realment, quan arribes a un lloc així, se’t posa la pell de gallina i passa força estona perquè puguis continuar amb la marxa prevista. La nostra intenció fou arribar allà on es van trobar la major part dels cossos, a l’Ensenada do Trece, la qual son un encadenament de platges verges amb sorra blanca molt espectaculars. Del Cementerio de los Ingleses a l’Ensenada do Trece hi havia aproximadament 2,5km que coincidien amb la Ruta de los Faros. Els vam anar fent tranquil·lament, i a l’arribar a les platges, vàrem dinar de pícnic. A darrera nostre es trobava el Monte Branco, la major duna rampant de Galícia, i als seus peus la major reserva de caramiñas, l’arbust protegit que dóna el nom al poble de Camariñas. Tornàvem a estar immersos en l’onatge espectacular de la costa gallega, i vam fer esforços per marxar d’allà ja que era un lloc que arribava molt endins. Vam desfer la caminada (els 2,5km) i vàrem tornar al cotxe per desfer també el camí de terra que ens havia de portar fins al Faro Vilán.
Cementerio de los InglesesEnsenada do Trece
Per nosaltres el dia es podia acabar aquí. Lo què acabàvem de veure i viure ens va fer reflexionar molt i potser ja en teníem prou, però vam decidir continuar la ruta, encara que no fos tant important el què veiem. Per carreteres secundàries ens vàrem acostar al poble d’Arou i del mateix poble sortia una carretera estreta que ens va portar en 2km fins a un mirador de la zona, el Miradoiro de Punta Lobeiras. Des d’ell es divisava el poble d’Arou i la Praia de Area Lobeiras. Era maco, però no cal dir, que en el dia d’avui, ens sabia a poc.
Praia de Area Lobeiras des del Miradoiro de Punta Lobeiras
Vam decidir anar a visitar 2 llocs a l’interior en comptes de la costa. Feia alguns dies que només visitàvem costa, doncs era qüestió també de donar una ullada a les atraccions que hi haguessin a l’interior del territori. El primer lloc que ens queia més a prop fou la Igrexa de San Xulián de Moraime, prop de Muxía (a 3,5km, per la carretera local AC-440 en direcció sud). Es tracta d’una església romànica d’un antic Monestir benedictí.
L’antic Monestir de San Xulián de Moraime, va constituir el centre religiós més influent de la Costa da Morte, ja que fins a finals del segle XV, va funcionar de manera independent. Es tracta de l’església d’un antic monestir benedictí, els orígens del qual es remunten al segle XI. Amb la desamortització de Mendizábal el monestir fou exclaustrat, passant des de llavors a funcionar com a temple parròquia del petit nucli habitat sorgit al voltant d’ell. Del conjunt monacal primitiu, només ha arribat a dia d’avui, l’església, dividida en tres naus separades per pilars de secció quadrada, quedant tancat l’espai mitjançant una coberta de fusta a dos aigües.
Església de San Xulián de Moraime
Vam donar alguna volta per tirar alguna fotografia, i el què més ens va agradar varen ser els detalls dels diferents pòrtics i lo què es veia de l’interior, bàsicament pintures (semblava que estava en restauració). A l’interior no hi vam poder accedir, només mirar des de la porta.
Seguidament vam marxar 11 kilòmetres més al sud, per carreteres locals i estretes, fins que vàrem arribar gràcies al google maps, a l’àrea habilitada d’aparcament de les Caldeiras do Castro. A part de l’aparcament, hi havia com una àrea recreativa amb taules per fer pícnic i alguns bancs. Vam deixar el cotxe i ens vam posar a caminar seguint el camí principal que portava al cap de 300 metres fins a les Caldeiras do Castro. Es tracta d’una espècie de piscines naturals que forma el riu Castro al caure formant una cascada de 8 metres, i varis ràpids descendint sobre unes roques escalonades, amb buits circulars a manera de “calderos” (Caldeiras do Castro) en un fantàstic paratge natural rodejat de vegetació. La millor època per anar-hi és durant els mesos d’estiu, ja que durant l’hivern, degut a les nombroses pluges de la zona, la quantitat d’aigua en el lloc pot fer impossible el bany. Això sí, l’espectacle de la cascada carregada d’aigua és únic en aquesta època.
Caldeiras do Castro
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (86,90km amb 2h 16min).
