Era l’hora d’anar cap a la capital de la Sardegna. Ens vam llevar amb aquest desig, ja en teníem ganes de veure com era Cagliari. I així ho vam fer. De Gúspini a Cagliari hi ha 69,20Km que els vam fer en 51 minuts. I ara venia lo més difícil, que era trobar l’allotjament, ja que havíem quedat a un carrer del barri antic de Cagliari, i no sabíem com anar-hi en cotxe. Finalment, vam poder mal-aparcar provisionalment el cotxe en una placeta, i ens hi vam acostar a peu. Ja estàvem a l’apartament.
L’apartament estava a la Via Corte d’Appello, 59, al barri de Castello, que és el casc històric de Cagliari. El vàrem reservar amb Booking. En cotxe no s’hi arriba perquè és un carrer molt estret, i després de descarregar hem de deixar el cotxe a un lloc habilitat, a uns 400 metres, a la via Camino Nuovo on hi ha aparcaments habilitats per això. Teníem por que l’apartament fos tipus Alghero, i no va ser així. Era un primer pis (i l’escala era normal) i l’apartament era bastant gran, tenia dos habitacions dobles, un bany, un estar i una cuina. Devia ésser el típic pis de la zona, i a nosaltres ja ens anava bé. Potser era una mica massa vell i s’haurien d’haver renovat alguns elements, com les aixetes o els focs de la cuina, però ja ens estava bé. Teníem espai, que és lo què volíem. El què no teníem eren vistes, ja que donava al mateix carrer que era súper estret.
Despertar en un bed and breakfast que t’agradi, i esmorzar en el mateix, ens va fer molta il·lusió perquè a l’Alghero no ho vam poder fer, degut a les males condicions de l’allotjament. Estàvem tant contents que la senyora de l’allotjament ens va regalar algun pot de melmelada que ella feia. La intenció del dia d’avui era anar a una de les millors platges de la zona i com no, de l’illa: CalaDomestica.
De Gúspini a Cala Domestica hi havien 45,10Km i varem tardar 1 hora a fer-los. Varem passar per llocs panoràmics amb unes grans vistes i vem descobrir més l’illa. Vam sortir de Gúspini per la carretera SS126 i al cap de 35 minuts vam canviar a una SP83 la qual ens va portar fins a la costa i aquí vam seguir com si fos una carretera panoràmica, anava intercalant platges, badies, cales i algun penya-segat, fins que vam arribar al trencall de Cala Doméstica. Vam decidir que a la tornada pararíem i faríem les corresponents fotos. L’aparcament de Cala Domestica estava força apartat de la platja, i això era bastant comú a l’illa. Suposo que ho fan per millorar el medi ambient i per separar clarament els usos del cotxe respecte de l’oci i el bany. Per l’hora que era hi havia molta gent, però a diferencia del dia de la Pelosa, com que aquí la platja és molt ampla, la gent no s’anava acumulant els uns sobre els altres.
Arribada a Cala DomesticaCala domestica
Cala Domestica és una de les platges més reconegudes de la costa oest de Sardegna, situada a pocs kilòmetres al sud de Buggerru. L’ensenada de la platja està protegida per dos penya-segats que protegeixen la seva riba i les petites dunes que van creixent cap a l’interior.
És una platja molt animada a l’estiu i perfecta per la tardor que és quan es queda tranquil.la. En el passat fou el lloc d’embarcament del mineral extret en les mines a cel obert del territori, fins que es va dissenyar la galeria de Porto Flavia, ubicada uns kilòmetres al sud. Encara es poden distingir alguns vells edificis, magatzems i dipòsits en els voltants de Cala Domestica.
A la dreta de la platja un petit camí ens condueix a la Caletta (o petita Cala Domestica), una petita cala més aïllada encara. En l’altre extrem de Cala Domestica, a l’esquerra mirant al mar, es troba la torre aragonesa utilitzada per vigilar la costa. L’aparcament és bastant gran, inclús apte per a autocaravanes, i en l’època estival hi ha un kiosk-bar amb música.
Petita cala domesticaPetita cala domestica
Vam estar tot el temps que vam necessitar, fins que vam dir que ja n’hi havia prou. Vàrem agafar el cotxe i vam anar cap a la segona atracció del dia, el Tempio di Antas. Teníem que desfer una mica del recorregut realitzat, o sigui que ens ho vàrem agafar amb calma, i vam anar seguint a la costa per una ruta panoràmica, Ens vam parar en algun punt a fer una foto, entre Portixeddu i Buggerru. La costa i el color de l’aigua de mar estaven increïbles. A Portixeddu es va acabar la carretera panoràmica de la costa i es va tornar interior fins que vam agafar el trencall per la SS126, que ens portaria fins a l’aparcament del complex del Tempio di Antas. En total, des de Cala Domestica vam tardar uns 42 minuts amb cotxe (fent un total de 33,00Km).
Vistes de la costa sarda
El Tempio di Antas està ubicat en una àrea arqueològica conjuntament amb més jaciments, entre ells una vil.la nuràgica, unes pedreres romanes, una calçada romana i alguna cosa que em descuido. L’entrada valia per visitar tot el conjunt, no només el temple.
Recreació 3D del Tempio di Antas
El temple fou construït com a santuari nuràgic, i també va estar actiu en la època precolonial, púnica i romana, però no hi ha testimonis d’una fase fenícia. Des de l’inici de l’Edat de Ferro, en el segle IX a.C., el lloc tenia una funció funerària, lligada al culte als avantpassats. En la època púnica, el santuari coneix dues fases de construcció: la primera, aproximadament en l’any 500 a.C., just després de la conquesta cartaginesa de l’illa; la segona, de marca púnic-hel·lenística, al voltant de l’any 300 a.C. Les lleugeres petjades de les dues fases, han estat identificades sota de l’escala monumental de l’època romana. Els diferents elements arquitectònics donen testimoni de que el temple, en la època púnica, tenia una notable importància.
Tempio di Antas
L’estructura actualment visible del temple, va sorgir en l’època romana: una primera planta fou augusta, mentre que la segona fase de reestructuració, va sorgir en el segle III d.C. (com indica la inscripció llatina col·locada per sobre de les quatre columnes, dient que l’edifici estava en un greu estat de deteriorament en el que es va reorganitzar la seva restauració sota el govern de l’emperador Caracalla). El monument, construït amb la pedra calcària local, presenta una grada d’accés a un podi. La grada, de la que solament queden tres nivells, en part reconstruïts, es componia originalment de nombroses plantes pavimentades. El temple, es subdivideix longitudinalment en pronaos, cel.la i “adyton” bipartit. El pronaos, amb una profunditat de 6,6m, conta amb quatre columnes en la part frontal i una a cada cantó. Les columnes presenten un fust llis (aproximadament 8m d’alçada reconstruïts), bases àtiques i capitells iònics. La cel.la, d’aproximadament 11 metres de profunditat, presenta pilars adossats a les parets, mentre que el paviment conserva el revestiment de mosaic blanc en tota la seva superfície. En el mur del fons de la cel.la, apareixen dues portes que donen a dos minúsculs forats quasi quadrats (el “adyton” bipartit) proveïts de dues cisternes quadrangulars. L’àrea sacra entorn al temple, des de sempre considerada part integrant de l’anterior temple púnic, ha estat interpretada recentment com una part afegida d’una època posterior a Caracalla.
Tempio di AntasTempio di Antas
L’horari d’obertura del recinte en els mesos d’estiu és de les 9:30h a les 19:30h, i el preu per entrar és de 4,00€ pels adults i 3,00€ pels nens de 6 a 12 anys.
Bé, doncs, després de tanta cultura, ens convenia tornar a Gúspini i anar a donar un volt per la ciutat, i això és el què vam fer.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (118,00km amb 2h 43min).
Arribats a Gúspini vam intentar arribar a l’allotjament amb cotxe, però ens va ésser impossible, ja que el google maps es tornava boig. Vam haver de parar el cotxe, trucar a l’allotjament i que ens guiessin a poc a poc. Finalment, hi vàrem arribar per un carrer molt estret i crec recordar que vàrem haver d’entrar amb contra direcció i tot. El casc urbà de Gúspini, crec que li faltava molta coherència, no estava ben ordenat, però en fi, vàrem arribar. Gúspini és un poble de 12.500 habitants, i el vam triar com a centre d’operacions de dues nits, amb la possibilitat que dóna d’accedir a llocs de platja i costaners força interessants.
L’allotjament de Gúspini era un Bed & Breakfast, i es deia “B&B Annalù”, ja que el portava una dona amb aquest nom. El vam reservar amb Tripadvisor. Es tractava d’una caseta en el casc urbà, típica d’allà, amb la seva terrassa. Tenia molt d’espai, era com dues habitacions ajuntades en la planta pis, la terrassa sortia d’una de les habitacions, i en la planta baixa hi havia la cuina i un menjador on havíem de baixar per esmorzar. Ho tenia molt net i bonic, decorat amb idea. Ens va agradar molt, i el recomanem.
Avui és un dia de canvi d’allotjament, i en certa mesura, ho esperàvem. Ja ens va costar muntar les maletes i baixar-les per aquesta escala assassina, com per esperar que el pròxim allotjament sigui un xic més còmode. Vam marxar en direcció al poble de Bosa, per una carretera panoràmica molt maca on s’anaven succeint platges i penya-segats. Es tracta de la carretera SP105 que en qüestió d’1 hora et porta fins a Bosa, al sud de l’Alghero. Ens va agradar molt la carretera panoràmica, i fins i tot, ens hi aturàrem en algun mirador a llançar una foto. Al passar pel poble de Bosa també vam fer una foto a l’entramat de casetes de colors, però no ens hi vam poder aturar més, ja que teníem un dia de circuït amb cotxe força intens. Bosa és un petit poble d’origen molt antic, travessat per el riu Temo (l’únic riu navegable de Sardegna), i es caracteritza per típiques cases en colors pastel, els balcons de ferro forjat, els estrets carrerons de la ciutat vella…li donen un ambient màgic entregant a Bosa el títol d’un dels pobles més bonics d’Itàlia.
Carretera panoràmica de l’Alghero a BosaBosa
Passada Bosa, anàvem en direcció a la península de San Giovanni di Sinis, a l’alçada del Golfo d’Oristano. De Bosa a la propera parada (San Giovanni di Sinis) hi havia 69,90km de paisatge bàsicament per l’interior de la illa, i això feia que ens prenguéssim el viatge amb molta calma, per anar observant les diferents atraccions que ens poguéssim trobar, com poblets, rierols, muntanyes, alguna cala, etc…
Finalment vam arribar a San Giovanni de Sinis, a la mateixa península. Anàvem a buscar una cosa molt concreta, una església paleocristiana que encara s’aguantava dreta, del segle VI-VII.
El lloc on es troba l’església de San Giovanni di Sinis correspon a un sector de la necròpolis fenici-púnica de l’antiga ciutat de Tharros (això és el què visitaríem després de l’església). L’església de San Giovanni di Sinis exerceix un fort impacte gràcies al contrast amb el panorama marí, la proximitat de l’espectacular cap de Sant Marc, on hi ha les ruïnes de l’antiga ciutat de Tharros, les seves formes suaus i la cúpula que conclou el curvilini, ritmes de volums arquitectònics.
Església paleocristiana del segle VI-VII
L’edifici és el resultat de la transformació longitudinal de tres naus d’una església bizantina de planta de creu inscrita, datada en els segles VI-VII, de la que es conserva el cos voltat i els braços transversals, amb finestres geminades obertes en el primer romànic (segle XI).
L’observació des de l’exterior permet identificar els diferents edificis: un cub central elevat sobre els volums laterals que permeten albirar el creuer coronat per una cúpula i tancat a l’Est per l’absis.
En l’interior de l’església es poden veure les petjades de l’empunyadura d’una volta de canó originalment col·locada en un nivell inferior a l’actual, resultat de la reconstrucció. També a la fase d’ampliació pertany l’absis, caracteritzat per l’extradós que cau sobre la rosca de la contrafinestra, i els arcs cecs recolzats en els laterals de les naus laterals. En la part més antiga de l’església, s’aprecia amb quina habilitat els constructors de la època bizantina varen crear la cúpula, connectant l’espai quadrat delimitat en els vèrtexs per els pilars amb la contrafinestra circular de la cúpula. La connexió és possible gràcies a l’ús de plomes, una solució a la vegada atrevida i elegant, comú a altres àrees sota la influència de Constantinopla.
Església paleocristiana del segle VI-VII
Visitada l’església, anàrem a trobar la zona d’aparcament de l’antiga ciutat de Tharros, que era al costat de l’església, en una plaça on hi havia les taquilles i un edifici interpretatiu.
El jaciment fenici de Tharros és una de les visites culturals de l’oest de Sardegna. L’antiga ciutat fenícia es troba a la Península de Sinis, propera al poble de San Giovanni, municipi de Cabras, en la província d’Oristano.
El geògraf Ptolomeu ja fa menció en els seus textos, mostrant una importància comercial que va tenir aquest assentament a Sardegna. A l’igual que Pula (un altre jaciment a Sardegna), la ubicació estratègica per el comerç entre la península ibèrica, el nord d’Àfrica i el Mediterrani Oriental, va permetre a Tharros el seu desenvolupament a partir del segle IX i VIII abans de Crist.
Ja abans, la civilització nuràgica habitava la zona, com ho confirmen els nuraghe del turó de Muru Mannu. Les restes han servit per a estudiar els ritus de culte i de sacrificis fenicis, però de l’entramat urbà fenici poca cosa queda. Per contra, del període púnic que va del segle VI al III a.C. hi ha nombroses tombes i estructures de la ordenació viària. Les columnes dòriques d’un dels temples cartaginesos es presten a la fotografia amb el mar blavós de Sardegna de fons.
Del període romà es conserven millors restes, a partir del cor del cardo i el Decumano que articulaven el centre de la ciutat, com els dels edificis de termes, cisternes, temples, i part del fossar i fortificacions defensives.
Jaciment de Tharros
Després de la caiguda de l’imperi romà foren les comunitats cristianes les que varen mantenir la vida de Tharros, sempre atentes a les invasions sarraïnes i de pirates barbarescos, que finalment obligaren a abandonar la ciutat i refugiar-se en l’interior de l’illa. Molts dels edificis foren saquejats i serviren de material per aixecar altres en la ciutat d’Oristano durant l’Edat Mitjana.
Nosaltres vam dur a terme una visita guiada per a conèixer les ruïnes de Tharros, sent la millor manera de comprendre la importància de les ruïnes, fent-nos una idea més àmplia de l’assentament fenici. Les peces i objectes extrets en les excavacions de Tharros es poden observar en el Museu Arqueològic a Cagliari, en el Antiquarium Arborense, el Museu Arqueològic de la ciutat de Cabras, i en el British Museum de Londres. Els horaris de la visita guiada son durant els mesos d’estiu, de 9h a 20h, i l’entrada costa uns 6,50€ per persona (i 3,50€ pels nens fins als 17 anys). Hi ha la possibilitat de combinar l’entrada al jaciment amb la visita a una torre sarda que està una mica més avall, així com també combinar l’entrada amb el Museu Arqueològic de Cabras. Nosaltres només vam comprar entrada per el jaciment de Tharros.
Jaciment de TharrosJaciment de Tharros
Visitat Tharros era l’hora de continuar amb el viatge, avui totalment cultural, fins a la pròxima fita, el Nuraghe de Barumini. Per arribar-hi vam haver de recórrer des de Tharros uns 87,10Km, tardant 1h i 18min en fer-los. Els últims kilòmetres eren per carreteres locals interiors de Sardegna. El complex nuràgic de “Su Nuraxi de Barumini”, situat en el centre-sud i interior de Sardegna és un dels nuraghe més representatius de l’illa, i gràcies al seu magnífic estat de conservació de tota la fortificació és un dels exponents arqueològics de l’època preclàssica. Fins al segle passat es trobava semi-enterrat formant una espècie de turó artificial, que fou rebaixat en les excavacions efectuades entre 1951 i 1956.
No només és el nuraghe més espectacular (i millor conservat) entre els trenta que hi ha en aquesta zona, sinó el testimoni més important deixat per la civilització nuràgica. La zona arqueològica comprèn un nuraghe complex i un important poblat de cabanes, un lloc únic, que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat en el 1997. El lloc arqueològic fou tret a la llum en els anys cinquanta del segle passat gràcies a les excavacions realitzades per Giovanni Lilliu. Precisament a ell, “pare” de l’arqueologia sarda, se li ha dedicat un Centre Cultural, ubicat a prop del nuraghe, a on es celebren conferències, exposicions, concerts i tallers didàctics.
El nuraghe de Barumini
“Su Nuraxi”, construït en basalt, pedra volcànica procedent d’un lloc proper al parc de la Giara, presenta una estratificació de dos mil anys, des de el segle XVI a.C. fins el segle VII d.C. Amb una torre central (torrassa) i quatre torres en les cantonades unides per un bastió, i al voltant, un laberint de 50 cabanes, pous i cisternes. La torrassa, originalment de 18 metres d’alçada, és la torre més antiga de totes, ja que es va construir en l’Edat del Bronze Mitjà (s. XVI-XIV a.C.); està format per tres habitacions sobreposades i comunicades entre sí, amb parets que sobresurten, i el seu diàmetre va disminuint des de la base fins l’alçada. La coberta era de “tholos”(falsa cúpula). Successivament, en l’Edat del Bronze Recent (s. XIV-XII a.C.), a la torrassa se li va adossar una muralla amb quatre torres més petites –per aquell temps de 14 metres d’alçada- , unides per llenços orientats segons els punts cardinals. Des del bastió de quatre lòbuls s’accedia a un pati amb un pou, al que donaven les quatre torres, totes compostes per dues habitacions sobreposades i amb cobertes en tholos.
El nuraghe de Barumini
En la mateixa època es va edificar la part més antiga del poblat i es va construir un avant-mural amb tres torres, és a dir, una muralla defensiva, ampliada en l’Edat de Bronze Final (s. XI-IX a.C.) amb més torres. També el bastió de quatre lòbuls fou reforçat amb una muralla de tres metres d’ample. D’aquest període son les de planta circular amb un únic ambient, i la més important és la Cabana 80, anomenada Cabana de les Reunions, amb un llarg seient en tot el perímetre i cinc nínxols en les parets d’on es trobaren atuells, ornaments, utensilis, armes i imatges votives, lo que permet suposar que aquí se celebraven les reunions de la comunitat.
El nuraghe de Barumini
A principis de l’Edat del Ferro (s. IX-VI a.C.), el poblat fou destruït i sobre les seves ruïnes es va aixecar un altre amb tècniques i decoracions típiques d’una societat més avançada i en contacte amb altres civilitzacions. Les noves cabanes, anomenades de “pati central” o “de sectors”, presentaven parets circulars i varies habitacions quadrangulars disposades al voltant d’un pati enllosat. L’habitació més significativa és la “rotonda”, una petita sala coberta en “tholos”, en la que hi havia un seient i una palangana en mig en la que es tirava l’aigua utilitzada en els ritus lustrals relacionats amb el culte a aquest element. Les cabanes de su Nuraxi representen un exemple únic en la illa per la seva complexitat i evolució històrica. En el segle V a.C., els cartaginesos s’imposaren a la civilització nuràgica. Les dues cultures es barrejaren, però l’aspecte i la vida d’aquest poblat no sofriren grans canvis. En els segles II-I a.C., alguns edificis de l’assentament foren utilitzats pels romans com a sepultures. El lloc va estar habitat fins al segle III d.C. i freqüentat inclús fins la Alta Edat Mitjana (segle VII).
El nuraghe de Barumini
El patrimoni arqueològic de Barumini conta amb una altra meravella, un altre nuraghe complex, su Nuraxi ‘e Cresia, tret a la llum a finals del segle XX durant la restauració de la casa Zapata, una residència de barons sard-aragonesos, construïda a meitat del segle XVI sobre l’edifici nuràgic. Avui, aquesta noble mansió formada per la casa, el jardí i un ampli pati d’ús agrícola, alberga el museu homònim, organitzat en tres seccions: arqueològica, històrico-arxivística, i etnogràfica. L’horari d’accés al nuraghe és durant els mesos d’estiu de 9h a 20h, i els preus son de 14,00€ pels adults, 11,00€ pels nens de 13 a 17 anys, i 8,00€ pels nens de 7 a 12 anys. L’entrada també inclou dos altres atraccions relacionades: el Centre Giovanni Lilliu, i la Casa Zapata. Nosaltres, però, només visitarem el nuraghe.
Plànol del nuraghe de Barumini
La visita fou guiada i realment en vàrem quedar una mica impressionats del monument en sí, i la civilització que hi visqué. Sense més temps per perdre, vam tenir d’anar a buscar el cotxe i conduir fins a Gúspini, que ja ens esperaven a l’allotjament. El viatge des del nuraghe a Gúspini va ésser de 41 minuts (46,9km) pel centre-sud de la illa.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (251,00km amb 4h 20min).
Érem conscients que avui era el primer dia de platja, i menuda platja! Teníem d’agafar el cotxe i anar cap al nord, més amunt i tot d’allà on vàrem venir. Ens dirigíem com cada dia a la Piazzale della Pace a buscar el cotxe, i agafar la carretera SP42 com el primer dia de Porto Conte, però al revés. De la SP42 passem a l’alçada de Porto Conte a la SP57 que ens porta a Pozzo San Nicola. D’aquí agafem la SP34 que ja puja recta cap al nord de l’illa, creuem Stintino i arribem a les immediacions de la platja de la Pelosa. La veiem des del cotxe, i és emocionant el color de les aigües i el mar calmat com en una bassa. No hi ha aparcament enlloc, tot està ple, i hem d’anar a aparcar per la urbanització de darrera. Quan baixem de la urbanització veiem el total de la platja i… no es veu la sorra, està tot petat, i per l’hora que és déu n’hi do. Fins a la urbanització hem tardat 57 minuts (hi ha 57km des de l’Alghero).
Spiaggia de la Pelosa
Quan entrem a l’àmbit de la platja mirem de fer-nos un lloc a la sorra, però és complicat, tothom està igual, mesurant la parcel.la amb pams i sense poder-nos permetre cap luxe. També veiem una altra cosa: la gent es porta una espècie d’estoreta per posar a sota la tovallola i així no tocar amb la sorra. Pensem que deu ésser obligatori per tal de protegir la sorra, i efectivament, al cap d’una estona ens venen dos guardes i ens diuen que necessitem aquest tipus d’estoreta, però que per un dia no passa res, i nosaltres els diem que a la pròxima la portarem, i per avui quedem salvats, uf!
Spiaggia de la Pelosa
Finalment, estem assentats a la Platja de la Pelosa, amb la torre de la Pelosa al fons, i sabeu què, aquesta platja és de postal i d’anuncis. L’he vist alguna vegada en un anunci i en cartells també. És impressionant, no hi ha paraules per descriure-la. La Pelosa és un paradís a l’abast de totes les butxaques, amb unes aigües cristal·lines i de color blau turquesa. Segurament la Pelosa sigui l’atracció turística més famosa de Sardegna, inclús per davant de la illa de la Maddalena. Per entrar a la platja es pot fer des de diversos accessos, però per aconseguir estar justament davant de la famosa vista de la platja amb la torre enfront, s’ha d’avançar el màxim possible cap a Cabo Falcone.
Torre Pelosa
L’entrada a l’aigua és triomfal i anheles, tot just trepitjar la fina i blanca sorra, submergir-te en aquestes aigües cristal·lines, en alguns punts de blau turquesa, estil Carib, i en altres blau fort i blau-verdós, creant una gamma de colors en poc espai realment bella i sorprenent.
Un cop a dins l’aigua veus també que hi ha botigues a dins de la mateixa aigua, muntades amb dues canoes, plenes de polseretes i bosses de ma, i plenes de gent comprant. Mai havia vist alguna cosa similar. No tinc paraules. A mi no se m’hagués acudit mai de posar una cosa així aquí. També és curiós la mà de gent que porta el mòbil i càmeres a la mà, com jo mateix, ja que les aigües de la platja son poc profundes.
Botiguetes a la platja
L’aigua està calenta, però si us agrada més fresqueta com a mi, només tens que caminar una mica i endinsar-te una mica més per notar aquesta meravellosa sensació del canvi de temperatura de l’aigua.
Però si alguna cosa caracteritza a la Pelosa, a part del color de les seves aigües, és la magnífica torre aragonesa que hi ha a l’alçada de Cabo Falcone. La torre defensiva pròpia de la costa sarda atrau la mirada de tot el món. És tal el seu magnetisme que molta gent quan surt de l’aigua, torna d’esquena, com volent gravar en la retina tant majestuós panorama. Passen els minuts i les hores i ja és hora de marxar i anar a buscar el cotxe. La Pelosa és un lloc mític, on els problemes no hi tenen cabuda i on per un temps vius en un estat de total eufòria i felicitat. Així vam marxar, sabent que per la seva proximitat i per els seus assequibles preus, podríem tornar-hi una altra vegada.
La nostra propera parada és el poble de Castelsardo, un poble sard, típicament sard, amb un casc històric penjat en un turó, al nord de l’illa. Està a una distància de La Pelosa de 69,10Km al nord de l’illa, a 1h10min de la Pelosa. S’hi arriba per Stradas Provinciales (SP) i Stradas Statales (SS). Des de Porto Torres hem d’agafar la SP25 enllacem amb la SP48, després la SS200 que ja és una carretera més bona (estatal) i per entrar en la zona de Castelsardo tornem a agafar una Provincial, la SP90 que ens duu al trencall de Castelsardo. Entrem al casc urbà per la SS200 (que es torna a creuar) i d’aquí veiem tota la ubicació del mateix poble. Veiem com el casc urbà s’enfila a la muntanya, i a dalt de la mateixa hi ha el casc històric que és on volem anar per aparcar. Així que ens hi enfilem també amb el cotxe, i aconseguim aparcar a la Via Nazionale, a prop del castell que és el punt més alt…ah, i aparcament gratis!
Castelsardo
Castelsardo ha sorgit com un núvol amenaçant i imponent després de conduir per la costa, i quan més ens acostàvem a la falda de la muntanya, més ganes teníem d’aparcar el cotxe i “escalar” cap al centre. Primer s’anomenava Castelgenovese, posteriorment Castellaragonese, i un cop expulsada la corona d’Aragó rebé el nom actual de Castelsardo. La família genovesa dels Doria va fundar el nucli de Castelsardo, coneixedora de que amb la fortificació sobre la defensa natural de la muntanya, aconseguiria dominar la regió, i establir un pont comercial i militar entre el continent (i en concret Gènova) i la illa.
Carrerons del centre històric de Castelsardo
El centre de la ciutat, niat en les muralles, és un entramat de carrerons, rampes i escales que sempre en pendent ascendeixen cap al Castell dels Doria (Su Casteddu). El Castell es creu que va ésser construït el 1102, encara que és més probable que sigui de finals del segle XIII. Actualment alberga un museu, el Museu del Trenat Mediterrani, i es pot visitar. Es tracta d’un dels museus més visitats de l’illa. Obre cada dia de 9h a 22h, i els preus per entrar son de 5,00€ pels adults i de 4,00€ pels nens de 6 a 16 anys.
Carrerons del centre històric i campanar de la Catedral
Caminar per el centre quan encara no han arribat els autobusos plens de turistes és summament agradable, i podem agafar forces parant en les nombroses botigues de souvenirs, o tirant fotos de la gent local que segueix treballant de forma artesanal assentats en les portes de les seves cases. A Castelsardo no fan falta mapes ja que els camins et porten cap als llocs més importants, i un d’ells és la Catedral de Sant Antoni Abat, aixecada sobre el penya-segat del que sembla que pengi. És del segle XVI i destaca la torre del campanar que està separada de l’església.
Catedral de Sant Antoni Abad
El creixement del segle XX va crear un nou barri fora de les muralles, Su Bagnu, prop de les platges i que va absorbir el flux turístic que arribava a Castelsardo. Una de les coses que em van impactar més de Castelsardo era això, que tenia la sensació que els turistes no havien arribat a dalt del casc històric (nosaltres vam trobar aparcament fàcilment), i caminant pels seus carrers en ple més d’agost, no hi havia gaire gent. Millor, així no havies d’apartar a ningú quan feies una fotografia. Un cop visitat el centre històric de Castelsardo, ens en tornàrem a l’Alguer, a gaudir de l’últim vespre-nit que hi passaríem.
Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (195,00km amb 3h 7min).
Ens llevem el segon dia amb moltes ganes de veure territori. Continuarem dormint al mateix allotjament a l’Alghero i durant el dia farem una escapada al Capo Caccia i al Parque Naturale Porto Conte. Així que, un cop esmorzats ens n’anem a la Piazzale della Pace a buscar el cotxe i posar rumb al Capo Caccia. La nostra intenció és visitar la Grotta di Nettuno, unes grutes espectaculars que son les més grans de tot Sardegna. Primer faríem lo de les grutes i després faríem un tour més paisatgístic. Amb aquest ordre per evitar aglomeracions.
De l’Alghero al Capo Caccia hi ha 23,90Km (uns 30 minuts amb cotxe). Intentem anar d’hora als llocs, però aquí a Sardegna no sé què passa que hi ha moltíssima gent ja ben d’hora. Hi ha una cua que fa por. Demanem si és la cua de la cova i ens diuen que és la cua per comprar ticket per la cova. La cua de la cova és una altra cua. Ens diuen que quan compres el ticket et diuen a quina hora hi has d’anar, o sigui, que ens hi podem passar el dia aquí. I en efecte, passem hores… Finalment tenim el ticket per la Grotta di Nettuno. L’horari d’obertura de la gruta és de 9h a les 17h, i els preus per entrar son de 14,00€ pels adults, i 10,00€ pels nens de 7 a 14 anys. Déu n’hi do per començar!!!
L’accés a la gruta pels 656 graons Un cop arriba la nostra hora, ja podem anar-hi: Entre els penya-segats a plom sobre el mar en la part Nord-Occidental de Sardegna, apareix una gruta d’on podràs trobar autèntics brodats de la naturalesa, amb estalactites, estalagmites i un llac salat subterrani. És una de les coves marines més grans i famoses d’Itàlia: la gruta de Neptuno és un dels llocs que tens que visitar almenys una vegada en la vida. Es troba dins del Parc de Porto Conte i arribaràs a l’entrada gràcies a una escalinata, l’Escala del Cabirol: son un total de 656 graons que s’estrenyen en la costa oest de Capo Caccia fins a la boca. Les vistes des d’aquí son espectaculars i ha valgut la pena fer les cues que hem fet i el temps d’espera també. Més còmodament s’hi té accés pel mar, amb embarcacions de sortida, cada dia, des del port de l’Alghero o des del moll de Cala Dragunara cap a Porto Conte, gaudint així dels racons que ofereixen les parets rocoses a plom sobre el mar. Aquesta opció, però, nosaltres l’hem desestimat, per l’elevat cost que suposa. És a dir, ens preferim gastar els diners en altres coses.
L’entrada a la gruta es realitza a través d’un pas cobert de concrecions de vegetació i un recorregut atapeït d’estalactites i d’estalagmites. Dins de la gruta, més llarga d’un kilòmetre, hi trobaràs una platja de sorra blanca, el llac salat subterrani “Lamarmora”, amb quasi deu metres de profunditat, i quatre sales. A través d’un camí arribes a la sala de la Reggia (Sala del Palau) d’on una columna de 18 metres s’eleva cap a la volta i forma dos arcades espectaculars. Més endavant, una línia de columnes (de 9 metres d’alçada) condueix al llac, i d’aquí començaràs a visualitzar la platja. La sala està coronada per la Tribuna de la Música, que té vistes al llac. Hi trobarem també la sala delle Rovine (Sala de les Ruïnes) i la Sala Smith (o de l’orgue), anomenada així per el capità britànic que la va descobrir en el segle XIX. En el centre hi trobaràs el Grande Organo, una columna les colades de la qual s’assemblen a tubs d’orgue, precisament. En fi, arribaràs a la sala de las Trine i de los Merletti (las “Puntillas” i els “Encaixos”).
Grotta di NettunoGrotta di Nettuno
Les conformacions de pedra calcària, que remunten cap a uns dos milions d’anys, van fer la felicitat dels directors cinematogràfics. A més d’acollir visitants de tot el món, la gruta és un destí particularment atractiu per els espeleòlegs, els únics que tenen accés a les esquerdes més secretes, un recorregut que arriba al Llac dei Funghi (bolets), a través de la galeria Metrò, al gran saló ocupat per el llac semilunar.
En les roques de la protegida àrea marina de Capo Caccia, altres cavitats hi son imperdibles: la atractiva Grotta Verde, amb l’entrada just sobre el nivell del mar, i per els bussejadors més fanàtics (només amb guies experts) la submergida Grutta de Nereo, extensa i estupenda per visitar, deixa sensacions inoblidables als bussejadors.
Quan acabem la visita a la gruta, hem de desfer el camí d’anada, que era tot en baixada, i tornar pel mateix lloc, però ara, els graons en pujada. Un dels moments més durs del dia, i amb la calor que feia…
Agafem el cotxe i farem una parada al mateix Capo Caccia per veure la Isola Foradada. Hem de fer únicament 1,5km de recorregut amb el cotxe. Hi ha un lloc, on hi ha un mirador (Belvedere), a prop de la carretera principal. Ens hem de desviar una mica, fins a un aparcament, deixar el cotxe i mirar les vistes a l’oest. És espectacular les vistes de l’Isola Foradada des del mateix Capo Caccia!
Després de la breu parada al mirador Belvedere, ens tornem a parar ara, a la carretera principal, per veure les vistes de la Badia de Porto Conte, amb la torre del Bollo en primer terme. Estem en ple Parco Naturale de Porto Conte.
Badia de Porto Conte
De fet, veiem que és hora de dinar, i provem de trobar una àrea de pícnic o alguna cosa similar, però res de res, l’única àrea de pícnic que ens trobem pertany a un museu o a una institució privada i no ens hi deixen estar. Al final decidim que anem a la zona de la Torre di Porto Conte, que és a l’altre banda de la badia (també dita la Torre Nuova). Tenim noves bones vistes des del nou emplaçament. És un altre punt de vista del parc natural, i el què més ens sobta i ens agrada son les vistes que hi ha del Capo Caccia. Gràcies al lloc, el dinar de pícnic se’ns ha posat crec que bastant bé.
Vistes al Capo CacciaEl far i la Torre Nuova
Un cop descansats i dinats, decidim que anirem a veure una església romànica prou coneguda, la qual està en el municipi de Codrongianos, a uns 56,30Km d’allà on estem ara (uns 44 minuts en cotxe). Hem de vorejar la ciutat de Sàsser per arribar-hi. S’anomena la Basílica della Santíssima Trinitá di Saccargia. És el jaciment romànic més important de l’illa. La construcció és totalment de pedra local, amb un aspecte típic d’estil romànic toscà. Es tracta de les més notable i espectacular de les esglésies medievals que té l’illa de Sardegna.
El seu alt campanar es deixa veure des del camp circumdant quan s’està a prop del lloc, immers en el verd però fàcilment accessible des de la carretera nacional. La importància del monument resideix, a més de en la rellevant escala dimensional, en els frescos que decoren l’absis, entre els pocs de l’època romànica ubicats a Sardegna. Des de 1112, l’abadia de Saccarigia s’inclou entre les possessions sardes dels monjos camaldulenses. En el sud de l’edifici, poden apreciar-se les escasses estructures del claustre i del monestir, actualment en curs d’excavació.
L’església (21m x 7m i aproximadament 14m d’alçada) presenta una planta en “creu de Sant Antoni”, amb transsepte de tres absis orientat al nord-est. Els murs son de pedra sorrenca i de pedra volcànica. La façana està presidida per un pòrtic. Al sud s’hi adossen el campanar i la sagristia. Es distingeixen dos fases constructives en relació a diferents tècniques murals. La planta presentava el transsepte de tres absis amb volta de creueria i una aula més curta que l’actual. L’ús de cantells calcaris i volcànics sumàriament esbossats és típic de les ensenyances presents en el giudicat de Torres, entre finals del segle XI i principis del segle XII.
Després de l’aula, es va “sobreelevar” i s’allargà cap a l’oest, amb una nova façana en tres ordres. El pòrtic, amb volta de creueria, el campanar i la sagristia apareixen en aquesta segona fase. La regular obra “bicromada” és característica de les ensenyances de formació pisano-pistolese, presents en la segona meitat del segle XII. Les intervencions de restauració de principis del segle passat han compromès la fisonomia original de l’església. El pòrtic ha estat enderrocat i reconstruït, el campanar “sobreelevat”, i les decoracions de la façana completament retocades. Llàstima que la basílica fos tancada i sense notícies de quan la podríem veure per dins. Tot i així, l’obra no deixa d’ésser espectacular per qui la contempla. Vam estar força estona contemplant-la i quan ens en vam cansar, vam tornar a l’Alghero, a passejar per el seu casc històric impressionant.
Trinitá di Saccargia
Ens hagués agradat de tenir més temps per visitar més coses, però aquest dia va passar volant, i ens quedava la tornada a l’Alghero. Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (147,00km amb 2h 24min).
Ja estàvem instal·lats a l’Alghero, i ja era l’hora de començar la seva visita. Es tracta d’una ciutat històrica en l’extrem nord de la costa occidental de Sardegna, avui dia mostra influències catalanes i és anomenada col·loquialment “la Balçaruneta”, és a dir, la Barceloneta. És també un famós centre turístic, i és una de les portes de l’illa així com una de les ciutats més apreciades pels visitants. Visitar l’Alghero et permet sentir-te en un altre moment temporal; realitzar un viatge a l’època medieval i viure els successos que aquí van tenir lloc en primera persona. En aquest viatge descobriràs lo que aquesta ciutat era quan formava part de la Corona d’Aragó en el segle XII; fita històrica que va convertir aquest poble pesquer en una de les fortaleses més importants de l’illa. Fou durant aquesta època que la ciutat fou emmurallada per defensar a les edificacions de les invasions estrangeres. A mesura que camines pels seus carrerons, notes el pas dels anys en ells; les diferents construccions arquitectòniques i la distribució dels carrers segons la època. Hi trobaràs carrers empedrats i estrets, places petites i altíssimes muralles que et permetran descobrir una ciutat fascinant i inoblidable. Quan estiguis pel centre històric, presta especial atenció a les cases antigues d’aquesta zona perquè son realment enlluernadores: amb el seu color ocre i el seu aspecte antic aporten un encant especial i singular a tot el barri, i enriqueixen més la visita a l’Alghero.
Cases i carrerons del casc històric de l’Alghero
A continuació t’expliquem els llocs més importants per visitar en aquesta ciutat medieval:
Les torres i la muralla: Un dels passejos fonamentals de l’Alghero consisteix en rodejar la ciutat guiant-te per la seva bonica i enorme muralla que la protegeix.
Torre de la murallaMuralles
Des d’ella podràs obtenir vistes al·lucinants del mar i admirar el treball dels que van aixecar aquest mur pedra a pedra. Les torres de la muralla son d’estil catalano-aragonès i tenen un valor arquitectònic impressionant; et recomanem que et reservis una bona estona en aquest passeig per a visitar aquestes imponents torres i obtenir magnífiques vistes de la ciutat.
La Catedral de Santa Maria: Aquesta catedral del segle XVI situada en la plaça principal de la ciutat (Duomo), és realment interessant de conèixer. La seva característica més atraient és el seu estil indefinit que es troba entre l’arquitectura gòtica i la renaixentista catalana, i el seu campanar octogonal. Et recomanem que la visitis també per dins, per a poder admirar la decoració del seu absis. A més, t’aconsellem que pugis al campanar des d’on podràs accedir a unes bones panoràmiques sobre la ciutat.
Al fons dels carrers, la Catedral
El carrer Humberto: Alghero està plena de carrers interessants, el carrer d’Humberto és un dels més autèntics i et recomanem que no deixis de visitar-lo. En ell podràs contemplar edificis antics summament atractius; entre ells es troba la Casa Doria (en el nº11) que destaca pel seu estil renaixentista i les seves boniques finestres gòtiques del segle XVI. Més endavant es troba el Palau Cúria, que és un dels més bonics de l’Alghero i que a més alberga tots els arxius episcopals de la ciutat. Finalment, hi trobaràs l’església de la Misericordia, un punt del camí ideal per a aturar-se, sobre tot si gaudeixes dels detalls de l’arquitectura eclesiàstica.
Via Príncipe Humberto
El Claustre de Sant Francesc: Aquest complex clerical està format per una església, un convent i un claustre i és un lloc que val la pena conèixer si vols visitar l’Alghero. En aquest conjunt d’edificis podràs apreciar la gran influència que la cultura catalana ha exercit sobre l’arquitectura de Sardegna. Foren construïts al 1300 i han sofert importants reformes al llarg del temps, la primera en el 1500 i la última durant el segle XVIII. Conèixer aquest claustre és una interessant forma de descobrir l’estil de vida dels monjos franciscans i la seva importància en la constitució d’aquesta illa.
El Port de l’Alghero: Hi ha vida més enllà de les muralles de la ciutat. Et recomanem una visita al Port de l’Alghero. Es tracta d’un lloc animat, ple de turistes i sards que gaudeixen de la bellesa del mar assentats en les terrasses dels bars que hi ha al moll. Pot ésser un bon moment per prendre’t un cafè o una cervesa ben fresca mentre descanses del passeig. En el Port de l’Alghero podràs observar catamarans i inclús, si et ve de gust, realitzar alguna de les rutes que ofereixen aquests per els turistes; una bona opció pot ser realitzar una excursió en vaixell a través de la costa de Sardegna.
Port de l’Alghero
Museu d’Art Diocesà de l’Alghero: Si t’interessa descobrir a fons la història de Sardegna i assabentar-te de com era la ciutat durant l’Edat Mitjana, el Museu d’Art Diocesà és el lloc adequat per fer-ho. En ell podràs descobrir totes les obres d’art sacre d’un gran interès artístic i històric i a més obtindràs informació sobre la distribució de la ciutat i l’estil de vida d’aquella època tant llunyana. El museu es troba a dins d’una església fundada en 1568 i en ell s’exposen una gran varietat d’objectes d’art sacre provinents de tota l’illa. També hi ha una diversa quantitat de relíquies i ornaments utilitzats durant el culte religiós en diferents períodes històrics, així com també obres d’art vinculades a la doctrina o el culte catòlic. Podràs observar una àmplia col·lecció de pintures, escultures de tot tipus de materials i obres d’ebenisteria, col·leccions de joieria,… Entre els nombrosos objectes i obres d’art que podràs apreciar en el museu, cal destacar una de les creus de plata, elaborada en el 1500 pels catalans; és la peça més admirada pels turistes i de valor més elevat. La segona obra favorita és una escultura de fusta de la Mare de Déu protectora dels mariners, realitzada en l’any 1400. Aquest museu es troba en el centre de la ciutat vella, just al costat de la Catedral. Pot visitar-se tots els dimarts i dijous de 10h a 13h i de 17h a 21h, i en els mesos de juliol i agost l’horari de tarda s’estén dues hores, de 18h a 22h. El preu de l’entrada és de 2,50€ (adults) i 1,50€ (nens i joves de 10 a 18 anys).
Platges de l’Alghero: La platja més famosa és Le Bombarde: amb les seves aigües transparents i el fons llis de sorra, és la platja ideal per a famílies amb nens, joves i aficionats al surf. A tant sols un kilòmetre de distància, està el Lazzaretto, un grup de deu cales d’arena blanca i fina. En plena ciutat, hi destaquen l’esplèndida platja del Lido di San Giovanni i, a poca distància del centre, la platja de Maria Pia amb les seves dunes cobertes de ginebre.
Visitada la ciutat…de dia, quedava la de la nit. Quan cau la nit l’Alghero s’il·lumina d’una altra manera i els carrers i carrerons agafen unes altres tonalitats i tornen a ser bonics. És una ciutat molt maca per passejar i anar sense un rumb fixe. Això és el que vam fer de dia i de nit.
Bastioni Marco PoloPiazza Cívica
Adjuntem els documents gràfics que ens han permès visitar la ciutat i veure on son els principals monuments i imprescindibles de l’Alghero:
Vam fer els 36,90 kilòmetres que ens separaven de l’Alghero (vam tardar uns 46 minuts), passant per la carretera comarcal SP42, de doble sentit de circulació, amb un carril per sentit. Vàrem arribar a les immediacions de l’Alghero i vam agafar la ronda SS127bis que ens portaria fins a dins el casc urbà, en la zona del barri de Lido. La carretera es va transformar en una Avinguda, la Via Giuseppe Garibaldi. Vàrem vorejar el casc històric per la Via Sassari i per la Via XX Settembre i ja arribàrem a la Piazza Sulís que és on volíem deixar el cotxe provisionalment per anar a buscar l’allotjament.
L’apartament era a la Via Carlo Alberto, 107, a ple centre històric de l’Alghero. Un cop descarregades les maletes vàrem anar a aparcar el cotxe, ens van comentar que anéssim a un descampat que estava a prop del centre. Es tractava de la Piazzale della Pace, i hi havia alguns aparcaments lliures, i alguns de gratuïts.
L’apartament de l’Alghero era un piset a un àtic d’una finca antiga i estreta del barri antic, i sense ascensor. No recordo si vam pujar 3 o 4 pisos amb les maletes, el que si recordo era com estava l’escala, una escala vella, estreta i amb els graons a diferents mides que va fer que tota l’operació fos de risc. Un cop instal·lats vàrem veure que el nostre apartament també era molt petit, com la finca i l’escala. Hi havia un llit de matrimoni i un sofà llit, i l’espai que quedava llavors era quasi inexistent. Era una sola cambra on hi havia una barra amb la cuina (que tocaves al sostre amb el cap, ja que el sostre era la coberta de l’edifici i estava amb pendent), una taula pel menjador i un llit de matrimoni amb un sofà llit doble. A part, hi havia un bany on també tocaves de cap… No ens va fer gaire gràcia el fet de pensar que hi passaríem alguns dies, però com tot, al final ens vàrem acostumar a la situació. Vam contractar l’apartament amb l’empresa “Homelidays”. Lògicament, no el recomanem a ningú, potser a una parella si, però a quatre persones no.
La Piazzale della Pace estava a 900 metres de l’apartament, a uns 12 minuts a peu. El trajecte ens el vam aprendre ràpid de tant fer-lo servir.
Vam començar per anar fins al Port de Barcelona a buscar el vaixell que ens tindria que portar a Sardenya. El vaixell és de l’empresa “Grimaldi Lines” i es diu “Cruise Barcelona”. Vam haver d’arribar al Port dues hores abans, temps previst per organitzar els cotxes i obtenir les targetes d’embarcament. El vaixell no sortia fins a les 22:15h. I aquest va sortir ben puntual. L’import del bitllet ens va costar 266,65€ pel viatge d’anada.
Vam travessar el Port de Barcelona i ens ho miràvem des del vaixell, perquè no ens ho volíem perdre ja que no estem acostumats a sortir des del Port de Barcelona. Un cop vam deixar les llums del Port vam anar a intentar dormir al camarot.
Port de BarcelonaPort de Barcelona
L’endemà al matí, ja ens vam despertar quan arribàvem al Port de Porto Torres. Va ser molt ràpid: atracar el vaixell i de seguida vam sortir amb els cotxes, nosaltres en direcció a l’Alghero.
Pot semblar Sardegna una regió o territori petit, però a l’hora de planificar un viatge veus que hi ha una gran quantitat de llocs per a visitar. És difícil escollir entre tanta naturalesa i pobles i ciutats amb encant.
La intenció del viatge ha estat escollir les millors zones de Sardegna i veure-les a fons, sense cap necessitat de volguer veure tot el país o el màxim d’ell. El concepte és el viatge “slow travel”, havent escollit prèviament les zones a visitar. Es tracta d’una ruta per Sardegna de 12 dies, visitant des de 5 llocs diferents, fent com un recorregut circular per l’illa:
A mode introductori, adjuntem el detall del viatge i el programa dels dies, amb tot el que donarà de si, i amb l’arribada i sortida:
Tant en el viatge d’anada com en el de tornada, ens mourem mitjançant un vaixell que fa la ruta Barcelona a Porto Torres (Sardenya) i a l’inrevés. El cotxe el portem a dins del mateix vaixell. La resta de jornades del viatge (12 dies), serà necessari moure’ns amb cotxe propi, ja que és la manera més económica i pràctica de viatjar durant els esmentats dies.
