Mes: novembre de 2021

Avui és un dia molt intens, i sobretot, molt turístic. Havíem agafat el ritme a la durada i llargada de les jornades a Galícia i en volíem més. Doncs la intenció del dia d’avui era començar visitant el Cap de Fisterra i acabar per visitar Muxía, a 30km de l’anterior. La ruta estava molt ben acotada i era qüestió de començar a descobrir-la. Així doncs, vàrem anar per veure la fi del món, i vaja si el vam veure. No vam veure res, tot era boira, quina desil·lusió. Mira que hi vam anar d’hora al matí, però no, estava tot el cap cobert de boira i no es veia res. Vam decidir que hi tornaríem al finalitzar la jornada. No hi ha res com tenir l’allotjament a 17km d’allà.

Vàrem prosseguir amb els plans del dia, peti qui peti, i el proper pas era visitar el poble de Fisterra. No era com el poble de Muros, quina diferència. En canvi, Fisterra és més turístic. A nosaltres ens interessava per 2 o 3 atraccions. Vàrem aparcar el cotxe al límit del casc urbà, a la Igrexa de Santa Maria das Areas, perquè era un lloc estratègic per anar a peu a tot arreu, i perquè volíem veure la imatge del Sant Crist de Finisterre, la qual és una talla medieval. Doncs ens vam quedar amb un pam de nas, perquè l’església era tancada. Vam decidir anar a donar un tomb fins al Castillo de San Carlos, on hi havia un museu, el Museo do Mar, el qual era molt didàctic perquè t’explicaven els secrets de la pesca a la Costa da Morte. Ens varen ensenyar com pescaven els pops. Ens va costar 2€ per cap, em sembla. Després del museu vàrem anar caminant fins al port de Fisterra, per veure la Llotja, la qual és un edifici molt modern que ha guanyat algun premi. Per variar, també estava tancada.

Vàrem decidir d’acabar de caminar per alguns carrers del casc històric i quan ens vam cansar, vam agafar el cotxe i vam marxar a les afores per veure una platja, la Praia do Rostro, totalment verge, de 2km de longitud i amb un sistema dunar molt ben conservat. El mar i el seu onatge estaven espectaculars amb la platja, seguien un ritme que se’t posava a dins el cos i no podies moure’t ni marxar d’allà. La Praia do Rostro és una altra meravella salvatge de la Costa da Morte. Una oda al mar, al salnitre i a l’aire pur, un complet luxe per els sentits. Oberta a l’oceà Atlàntic, el constant vent que en ella colpeja durant bona part de l’any, ha format un extens sistema dunar, amb alçades importants i plenes de vegetació. Vàrem gaudir del passeig per la sorra, i vàrem escoltar el soroll d’aquest mar que en pocs llocs més podrem tornar a escoltar.

Era com recarregar les piles. Vàrem continuar el nostre camí, aquest cop cap a una altra platja, la Praia de Nemiña, de més difícil accés (vàrem haver d’anar a voltar quasi fins al nostre allotjament, ja ho veureu en el mapa final adjunt del google maps). Hi vam anar perquè era hora de dinar i sabíem que hi havia un restaurant, on prèviament vam reservar, per si de cas (es deia Restaurante Saburil, no gran cosa, ens van fer esperar moltíssim). La Praia de Nemiña no era tant espectacular com la del Rostro, però també ens va agradar. El mar aquí, estava més calmat.

Ja teníem ganes d’arribar en el pròxim lloc, un far, el Faro de Touriñán, que segons els càlculs que vam fer, és el punt més a l’occident de Galícia, i no el cabo Fisterra. Per arribar fins al Faro de Touriñán vam haver de passar quasi una odissea, entre l’estretor de les carreteres i els cops que et trobes a dins d’un Lugar o Barri sense saber com sortir… El google maps ens va guiar i quasi no ho expliquem. El far està a uns 4km del poblet de Touriñán, i s’hi arriba per una carretera simple molt estreta. A part d’això, en el far, vam al·lucinar. L’entorn era molt maco, ja que està ubicat a la punta d’una petita península, com un enorme sortint en la costa de més de 2 kilòmetres, i el mar xoca descaradament contra els penya-segats. El far original es va construir al 1.898, per a guiar les embarcacions durant la travessia per aquestes perilloses aigües. Hi ha un corriol que voreja tota la península del far i et porta molt a prop dels penya-segats. El nou far es va construir el 1.981, el qual és una torre de formigó de 11 metres d’alçada amb una llum que arriba a les 23 milles. Ens vam assentar una bona estona en alguna roca o en la gespa que voreja el far, per observar tot l’immens paisatge.

Per aquí hi passa el famós “O Camiño dos Faros”, el qual és un recorregut d’uns 200 kilòmetres per la vora del mar, que uneix Malpica i Finisterre, convenientment senyalitzat. La nostra intenció era fer-ne algun tram.

No haguéssim marxat mai de Touriñán, però era hora de continuar la ruta, ara ja directament cap al poble de Muxía. Lo més espectacular del poble de Muxía, estava als seus afores. El poble en si, no té res de l’altre món. En el seu casc històric encara es veuen alguns carrers i cases tradicionals. Però en els afores, és una altra cosa. Diguem-ne que lo que hi ha al voltant del far de Muxía és com fet per art de màgia. Hi ha una bona esplanada per aparcar, i des de l’aparcament, a davant tens una mola immensa que és el Santuari da Virxen da Barca. La història del Santuari i de les pedres del seu entorn va lligada a la història de la vil·la. El Santuari és objecte de culte màgic-religiós al llarg dels segles, i de veneració per els milers de peregrins que recorren el camí Xacobeo de Santiago a Muxía-Fisterra. L’arribada al Santuari es converteix en l’esperada recompensa a l’esforç realitzat per arribar al final del camí, el lloc on la Verge va arribar en una barca de pedra per donar-li ànims a l’Apòstol Santiago (això és lo què es diu). La romeria de la Barca està reconeguda com d’interès turístic nacional, rebent milers de visitants en el mes de Setembre de cada any.

El lloc és espectacular. Ho és el propi recinte religiós i l’atri que s’estén més allà del muret, cap on estan les pedres màgiques que diuen tenir propietats curatives i endevinatòries (la Pedra de Abalar, la Pedra de Os Cadrís,…), per la forma que tenen i les llegendes que expliquen. El temple fou reconstruït vàries vegades. La última, al 2.015. Des d’aquí, un caminet empedrat condueix a dalt del Monte Corpiño (68 metres) des del que es té una bona panoràmica del nucli urbà i la posta de sol, amb unes excel·lents vistes. També, a prop del Santuari, hi ha el Miradoiro Jesús Quintanal, el qual és una escultura feta per 2 immensos blocs de pedra, que es diu “la herida”, tractant-se de la ferida i el mal que va fer l’enfonsament del vaixell Prestige.

La jornada estava arribant al seu final, i és llavors quan ens vàrem adonar que el dia tenia d’acabar amb una exposició més de màgia, per tant, és llavors quan vàrem anar al Cabo de Fisterra. Vàrem recórrer els 33km que separen Muxía del cap de Fisterra, i ens vam presentar a la Praza de Stephen Hawking amb el cotxe per tal d’aparcar-lo (sort que en sortia algun, sinó l’haguéssim hagut de deixar vés a saber on). Des de la Praza de Stephen Hawking (on hi ha les botigues de souvenirs) fins al far, hi ha uns 250m, que ens van saber a glòria, com es diu. El sol brillava radiant, per enlloc hi havia rastre de les boires del matí. Era el millor moment del dia per plantar-se al cap, o sigui que ho vàrem encertar.

El cap de Fisterra és un promontori de granit d’una alçada de 600 metres constituït per una península que penetra uns 3 kilòmetres cap el mar. Els romans pensaven que aquest era el punt més occidental de la terra, i per tant, el món s’acabava aquí. El cap de Fisterra amaga el veritable secret de la Costa da Morte: paisatges agrestes i platges impressionants, i la gran atracció de tots els temps, la posta de sol sobre la immensitat de l’oceà, el mar de la fi del món. Sigui per curiositat o per viure una aventura, el Cap de Fisterra fou un imant des de la més remota antiguitat, atraient a viatgers de llunyans països i també, amb pitjor fortuna, a tants vaixells que naufragaren en les seves aigües. Avui, amb el seu potent far, segueix exercint un atractiu especial sobre els peregrins del Camino de Santiago, que no donen per finalitzat el seu viatge fins arribar aquí. Per alguna cosa serà. El far està construït a 1.853, a 138 metres sobre el nivell del mar

Vam buscar el nostre lloc un cop passats el far i l’edifici de la “vaca” de Fisterra, allà on hi ha la creu i les botes de ferro (botes de peregrí en referència als que acaben el camí de Santiago aquí). El sol estava radiant i el lloc també irradiava molta intensitat emocional. Hi havia moltíssima gent que feia el mateix i possiblement molts esperaven l’hora del capvespre. Nosaltres ens ho vàrem proposar i vàrem quedar per un altre dia. Estàvem cansats i era l’hora d’anar a l’allotjament després d’un dia força concorregut. Vàrem entrar a les botigues de souvenirs a comprar alguna coseta i ens en vàrem anar cap a Cee. Abans, però, de sortir del municipi de Fisterra, hi ha un mirador des de la carretera local AC-445, anomenat “Miradoiro de Fisterra”. S’entra a ell en direcció contraria al poble. Va ésser la última aturada del dia, per acomiadar-nos del poble i de la zona.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (119km amb 2h 51min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m60!1m12!1m3!1d182.38794366640818!2d-9.193109467503758!3d42.99497354984302!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m45!3e0!4m4!1s0xd2932d4c252c0cf%3A0x92f6923857f40c99!3m2!1d42.994987099999996!2d-9.1928337!4m4!1s0xd292c046b3d4733%3A0x1c6884b7e87f2463!3m2!1d42.882383499999996!2d-9.271838599999999!4m4!1s0xd292c3b91f3fcc3%3A0x613a72cafe346cd3!3m2!1d42.9017324!2d-9.2635677!4m4!1s0xd29321acf1061a7%3A0x4a30bf084108ea51!3m2!1d42.965708899999996!2d-9.266432!4m4!1s0xd2933c4a0724bc9%3A0xeeb79d8cbc45a850!3m2!1d43.0082895!2d-9.261581999999999!4m4!1s0xd2936939b5bdedb%3A0x5be5a5cc3f9b5843!3m2!1d43.053250899999995!2d-9.2981531!4m4!1s0xd294a9d88700001%3A0x49c129e0a43ef50c!3m2!1d43.1120099!2d-9.219401699999999!4m4!1s0xd292c04955e4ca7%3A0xc9db728736ed11e2!3m2!1d42.8847185!2d-9.2717086!4m3!3m2!1d42.9950307!2d-9.1929365!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637681912386!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

És el primer dia a Costa da Morte, el dia d’ahir no val perquè vam arribar tard producte de visitar O Grove. Avui farem una ruta molt interesant i a camp obert, canviant la orientació de la mateixa segons la nostra planificació prèvia. Havíem previst començar a Muros, però vam veure que era millor la idea de començar per la Cascada d’Ézaro, pel tema de les aglomeracions i possibles cues. Així que vam fer la ruta de nord a sud, segons aquest diagrama:

El primer que vàrem fer, doncs, és posar el rumb al poble d’Ézaro, en el qual s’hi troba una cascada (Fervenza en gallec) i un mirador espectaculars. Per arribar a la Fervenza s’ha de trencar des d’Ézaro a la Central Hidroelèctrica que hi ha. Allà mateix es deixa el cotxe i apareix una passarel·la de fusta (com la de piedras negras en O Grove) que et porta fins ben bé a sota la cascada. L’emplaçament és espectacular i la cascada sobta molt de la manera com cau l’aigua, sembla que llisqui per la vessant frontal de la muntanya. La cascada és un salt d’aigua format per el riu Xallas que cau directament al mar, a la seva desembocadura, per això diuen que és la única cascada d’Europa que cau directament al mar. No hem comprovat si és veritat o no. És la cascada més famosa de Galicia, un paratge natural que sens dubte et sorprendrà, un punt d’interès que et recomanem de visitar.

També és molt recomanable pujar amb el cotxe fins al mirador de Ézaro, el qual es troba a sobre de la cascada. Has de pujar per una carretera famosa per ser part habitual del recorregut de la Vuelta a España, i des d’ell es té una visió molt diferent del salt d’aigua, de la cala i fins i tot del cap de Fisterra.

Baixant per la carretera local AC-550 ens trobarem amb el municipi de Carnota, en el qual es troba la famosa Praia de Carnota. Es tracta de la platja més llarga de Galícia, d’uns 7km de longitud. Amb baixamar l’arenal supera els 500 metres d’amplada en alguns trams. És una platja gegantina, i ens vam estudiar el com s’hauria d’accedir a ella per veure-la millor. Vam triar accedir-hi per la Praia Boca do rio, al nord de la de Carnota, perquè és una zona que no té gaire profunditat i a més es formen com basses d’aigua immenses que tenen el seu encant. La veritat és que entrant per Boca do Rio ens va sorprendre moltíssim i no vàrem haver de caminar gaire, ja que una platja condueix a l’altra. Vam deixar el cotxe al mateix aparcament de la platja Boca do Rio.

Seguidament vàrem agafar el cotxe per anar a un altre mirador, el Mirador de Louredo. Hi vam anar des de Carnota, perquè el trencall que hi arriba surt d’aquí. Son uns 3,5km de carretera secundària, i et porten al millor mirador de la zona on es pot contemplar perfectament la Praia de Carnota i l’entorn. Degut a la seva ubicació estratègica, des d’aquest mirador es pot gaudir d’un dels paisatges més bonics de Galícia. El conjunt està declarat Lugar de Interés Comunitario (LIC), i també es poden apreciar els municipis de Lira, Carnota i Fisterra al fons. L’espai compta amb una sèrie de bancs en forma de mitja lluna, ubicats a primera línia amb vistes a l’Atlàntic, així com una àrea enjardinada amb taules i bancs i diversos panells explicatius amb informació sobre l’entorn. A l’espai central hi ha un conjunt d’arbres cremats, pintats i decorats per un artista local, amb la finalitat de donar-los-hi una segona vida.

Vàrem baixar de Louredo per tornar a Carnota, perquè no se’ns podia passar per alt el seu espectacular Hórreo, l’Hórreo de Carnota. És un dels més grans de Galícia. Es tracta d’un dels elements pel qual Carnota és coneguda, pel seu hórreo. Tothom que passa pel poble hi acaba anant. L’hórreo de Carnota fou construït en el 1.768. Té 34 metres de llarg i 1,90 metres d’ample. De planta rectangular, cambra tancada amb línies horitzontals que deixen entre elles escletxes per la ventilació, compta amb 22 parells de peus. En un costat s’obren 3 portes per l’accés a l’interior, i pinacles d’estil barroc. Hi ha un remat en creu assentada en una bola.

Després de veure l’hórreo de Carnota no sé si podria veure’m alterat per cap hórreo més, i doncs, si, al poble del costat, Lira, també té un hórreo grandiós. L’hórreo de Lira va ser construït entre el 1.779 i el 1.814. Apareix elevat sobre una plataforma de pedra amb la finalitat de salvar el desnivell del terreny. Igual que el de Carnota, compta amb 22 parells de peus, però mesura 36,53 metres de longitud i 1,60 metres d’ample.

Es tracta de 2 dels hórreos més grans de Galícia, i estan en pobles de costat per costat. Curiós. Com si hi hagués hagut una competició en el seu temps. No vàrem marxar de Lira, perquè aquest poble té encara 2 atractius més per mostrar-nos. Un d’ells, és la seva platja, la Praia Mar de Lira, que no competeix amb la de Carnota, però també té el seu encant. Està ubicada als afores del poble, i també hi neix una passarel·la de fusta que comunica la platja amb la del costat, Praia Portoancho. Hi ha espai per un parc infantil i alguna taula de pícnic. Consta d’una sèrie de cales que son la continuació del gran arenal de Carnota. En destaca la bellesa de l’entorn, la neteja i claredat de les seves aigües i la blancor de la seva sorra. Des d’ella es divisa el Monte Pindo, el gran arenal de Carnota, i en la llunyania, el cap Finisterre.

Sense sortir del terme municipal de Lira, ens acostem al Miradoiro de Lira, el qual s’accedeix per la barriada d’Agrobello. Està a 1,5km amunt cap a la muntanya, i les seves vistes han de ser espectaculars. I diem han de ser perquè quan hi vàrem anar, producte de la boira, no vam poder veure res de res. Ens ho hem apuntat per si un dia hi podem tornar. Segur que valdrà la pena, ja que es diu que té millors vistes i tot que l’anterior mirador de Louredo. No vam esperar que la boira marxés, sinó que nosaltres ens en vàrem anar a veure una altra platja, ja en el terme municipal de Muros. Es tracta de la coneguda Praia de Area Maior. S’accedeix per un trencall a mà dreta a la mateixa carretera local que anàvem seguint, la AC-550. Té una longitud de 1,5km i 40 metres d’amplada, encara que no sol rebre grans quantitats de visitants, però és d’una veritable bellesa que qualsevol persona hauria de conèixer. Té la sorra blanca i un onatge fort amb bastanta brisa. A prop d’ella hi ha la llacuna de Xalfas, i un cordó de dunes que comunica amb el mar a través d’un petit canal. La majoria de persones que van a aquesta platja son amants de la natura i del ecosistema, doncs la platja està molt ben conservada.

La intenció que teníem arribats en aquest punt, era pujar amb el cotxe a un altre mirador, el mirador del Monte Naraio, a 1,1km de la AC-550 cap amunt de la muntanya, per veure la platja, el Monte Louro i els entorns. Ho vàrem desestimar perquè per les muntanyes hi havia boira. Arribats aquí, només ens quedava anar a visitar el poble de Muros, que estava ben a prop.

Muros té un dels cascs històrics més bonics de Galicia: carrers amb suportals de pedra, les seves esglésies, les seves fonts i els seus nombrosos cruceiros evoquen un aire medieval que es barreja amb la seva tradició marinera. El seu important patrimoni arqueològic, les espectaculars platges del municipi i la seva gastronomia, fan de Muros un lloc no només per a visitar, sinó per viure’l i sentir la seva màgia que solament desprenen els pobles costaners de Galícia. La vila va ésser fundada en el segle XIII i declarada Conjunt Històric a l’any 1.970. Quasi la totalitat del poble és casc històric.

A l’arribar a Muros, ho vam fer per “O Curro da Praza”, la plaça principal i més cèntrica del poble. A on es reuneixen locals i turistes per a dinar, sopar o prendre alguna cosa, mentre els nens juguen lliurement per la gran esplanada que els rodeja. Aquí es troba l’edifici del Concello, i es concentren els restaurants i terrasses més turístiques, sent també un dels principals punts d’accés al magnífic casc històric de la població. I això vàrem fer, ens vàrem perdre per un laberint de carrerons del casc històric, que en el seu dia complien una funció defensiva i que ens condueixen en els punts de més encant del poble. El primer que ens crida l’atenció son les seves cases de pedra, acompanyades en la seva majoria per suportals i balconades fetes en ferro forjat, i galeries envidrades que es varen incorporar al segle XIX seguint la moda d’aquell segle, característiques que comparteixen amb els habitatges d’altres vil·les costaneres de Galícia. També contemplem el terra empedrat que ens condueix pas a pas per alguna de les places més emblemàtiques de Muros: la Praza da Pescadería Vella, y la Praza do Cristo. La primera és una freqüentada zona de vins i tapes, i la segona és coneguda per el cruceiro coronat per la imatge d’un Crist que presideix la plaça. Son nombrosos els edificis religiosos que es reparteixen per la vil·la i el municipi, entre ells destaquen la antiga Col·legiata de Santa Maria, el Santuari da Virxe do Camiño, i la Igrexa do Carme en la part alta. Tampoc s’ha de deixar de visitar el seu Mercado de Abastos, més per la seva ubicació que per la seva activitat.

Després de recórrer el seu casc històric, vàrem recórrer el seu animat passeig marítim, tot i que plovia feia una bona estona, es podia passejar amb un bon paraigües. El passeig s’ubica junt al mar i s’estén des del port a la propera parròquia de Serres bordejant tot el litoral costaner de la vil·la. Recórrer el passeig permet gaudir del mar i de la ria i al temps fer-se una idea de la arquitectura i fisonomia de Muros, plenament construïda en pedra, mentre anem veient els seus suportals allunyats i algunes de les seves places.

Acabat el passeig marítim, vàrem visitar el Port, que és un altre dels llocs imprescindibles en qualsevol vil·la marinera. El port de Muros és d’unes dimensions importants. La producció pesquera recollida en la seva Llotja és la més important de la costa compresa entre A Coruña i Ribeira.

Ara si que plovia encara més, doncs varem haver de donar per finalitzada la jornada i tornar a l’allotjament a Cee, pensant amb la mà d’atractius turístics que havíem pogut conèixer en el dia d’avui.

Adjuntem els documents gràfics del poble de Muros, en el qual s’observa el casc històric:

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats, els accessos als mateixos, i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (117km amb 2h 41min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m66!1m12!1m3!1d216.89681653397145!2d-9.192996830923324!3d42.99503694865345!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m51!3e0!4m4!1s0xd2932d4c252c0cf%3A0x92f6923857f40c99!3m2!1d42.994987099999996!2d-9.1928337!4m4!1s0xd2ed3c38dee0f6b%3A0x348ea1e9c2ee249c!3m2!1d42.9127276!2d-9.116329499999999!4m4!1s0xd2ed31a2b2f32eb%3A0xa4b7c769ed7150f9!3m2!1d42.916504499999995!2d-9.116739599999999!4m4!1s0xd2ed56e101d19c5%3A0x61323ffb0446d4!3m2!1d42.8412569!2d-9.1030654!4m4!1s0xd2ed6f01541daa5%3A0xf98134c7f69b8ef2!3m2!1d42.8620306!2d-9.0695099!4m4!1s0xd2f2bf8a783bedd%3A0x66080fa7a29b1680!3m2!1d42.8044461!2d-9.129251!4m4!1s0xd2f2a6ac2a069a9%3A0xbc9b86ee49f185db!3m2!1d42.7932686!2d-9.1256579!4m4!1s0xd2f295f5ffa7cc5%3A0x5b0a929eb025dde3!3m2!1d42.753827099999995!2d-9.0989297!4m5!1s0xd2f28fc270de3cf%3A0x63d3410580ecfe35!2sMuros!3m2!1d42.7746007!2d-9.057855199999999!4m3!3m2!1d42.9950238!2d-9.192936999999999!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637681150097!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Ja estàvem al municipi de Cee, al Lugar de Pereiriña (se’n deuen dir Barrios) que és un petit nucli rural a dins mateix del municipi de Cee. Vam escollir aquest emplaçament per estar més o menys al mig i a prop de la Costa da Morte.

La Costa da Morte és el nom donat a una part de la Costa Atlàntica de Galícia. S’estén des de Malpica de Bergantiños fins a Muros, a la Província de A Coruña. Rep el nom degut al nombre important de naufragis que s’han produït a la zona al llarg de la història. Hi ha versions, però, que escurcen l’extensió de la Costa da Morte i en diuen que arriba només fins a Finisterre. En el fons, a nosaltres tant ens fa, ja que ho visitarem igualment tot, perquè ho trobem bonic i interessant.

A l’hora de planificar les rutes i els dies, vàrem plantejar una zonificació de la Costa da Morte en diverses fases o zones i així vàrem trobar petites rutes d’1 dia per anar fent, on les sumaves totes i et quadraven en un total de dies, en funció dels atractius turístics, llocs a visitar, pobles, platges, i sobretot quilometratge (havia de ser molt suportable per les nenes i tothom), etc…

Vam determinar que visitaríem la Costa da Morte amb un total de 5 dies, necessaris al nostre entendre per a veure-la bé, a fons. Per tant, aquestes son les etapes que ens van sortir:

• De Muros a Ézaro
• De Fisterra a Muxía
• De Camariñas a Camelle
• De Laxe a Malpica (2 dies)

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m61!1m12!1m3!1d131403.74767722152!2d-8.937818417170384!3d43.30085951761631!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m46!3e0!4m5!1s0xd2f28fc270de3cf%3A0x63d3410580ecfe35!2sMuros!3m2!1d42.7746007!2d-9.057855199999999!4m4!1s0xd2ed3c38dee0f6b%3A0x348ea1e9c2ee249c!3m2!1d42.9127276!2d-9.116329499999999!4m4!1s0xd292c046b3d4733%3A0x1c6884b7e87f2463!3m2!1d42.882383499999996!2d-9.271838599999999!4m4!1s0xd294a9d88700001%3A0x49c129e0a43ef50c!3m2!1d43.1120099!2d-9.219401699999999!4m5!1s0xd2eb537b002b439%3A0x8260e62d84c433d6!2sCamari%C3%B1as!3m2!1d43.130513799999996!2d-9.1828065!4m5!1s0xd2eba0c140674e9%3A0xc9ee12504e1e7f9d!2sLaxe!3m2!1d43.2212167!2d-9.0063506!4m5!1s0xd2ebb18b9d2d30d%3A0x23c0101c7a409a6e!2sO%20Porto%20de%20Corme!3m2!1d43.2650806!2d-8.9630076!4m5!1s0xd2e98438ed1fbbd%3A0x76ca4bac7b649917!2sMalpica!3m2!1d43.3230079!2d-8.8106438!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637680031639!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Vam estructurar cadascun dels dies i vàrem buscar l’allotjament tenint en compte aquesta repartició, és a dir, l’allotjament havia d’estar a prop de tots els punts, o sigui que vam trobar un lloc “central” i que no hi hagués més d’1 hora de cotxe amb cap dels llocs de la ruta, i ho vam aconseguir amb l’Hostal Pereiriña. Del punt de més al sud, Muros, hi ha menys d’1 hora fins a Cee. I del punt de més al nord, Malpica, hi ha com a molt 1 hora.

Estem al vuitè dia i encara no hem anat a treure el cap a la ria d’Arousa. Això és imperdonable! Per tant, avui toca visitar-la i ho farem des d’una península on es diu que hi ha el millor marisc de Galícia: O Grove.

No sortirem d’O Grove, perquè la intenció és passar-nos-hi el dia, ja que d’O Grove se’n parla molt. Diuen que té un microclima propi, unes platges de sorra fina i aigües cristal.lines, un destí termal i una gastronomia de luxe.

Tot això va fer que reservéssim via internet un creuer per les muscleres de la ria (“Crucero de los Mejillones”), i avui és el dia que ho farem. L’empresa és Cruceros Pelegrín, i també opera des de Combarro. Vam pensar fer-lo des d’O Grove, per conèixer millor a la tercera ria que vèiem, la ría d’Arousa.

Tant bon punt vam sortir de l’apartament, ens en vàrem anar cap a O Grove, i ens vam aturar en el seu istme, en el qual hi ha ubicada una platja de renom, la Praia da Lanzada. És una platja llarguíssima, d’uns 3km, és una de les més conegudes de Galícia, i nosaltres vam decidir anar-hi a treure el cap, només el cap, ja que teníem el creuer allà mateix. Vàrem visitar la platja i també l’Ermita de Nuestra Señora da Lanzada, la qual està en una petita península des d’on es tenen grans vistes de la platja i de tot l’entorn.

Seguidament vam anar al port d’O Grove per anar a buscar el nostre vaixell. Vam tenir molta sort per trobar aparcament, ja que no vàrem veure cap superfície habilitada, com en altres llocs, i sí que vam veure molt volum de cotxes i el port col·lapsat pel trànsit.

Arribats al port, vam veure l’empresa i el vaixell, i el creuer ja estava a punt. Lo més interessant del creuer és que et dóna la possibilitat d’acostar-te i que t’expliquin què son les muscleres que hi ha per totes les ries, què emmagatzemen, com ho guarden, etc… També és que després pots fer un tast de musclos, però això ens pensàvem que era secundari, fins que va arribar l’hora. Les muscleres, son estructures per el cultiu de musclos, vieires i ostres (que això no ho sabíem, sabíem que era pels musclos però no per lo altre). Galícia és líder europeu en la producció de les muscleres.

Després de les explicacions varen anar portant les plates de musclos en cada taula del vaixell, i vam dir, ostres que bé! Va ésser espectacular menjar-nos aquells musclos, però el que no sabíem era que després en vindria una altra de plata, i després de la segona, la tercera, o sigui que vam haver de dir prou, o quasi rebentem de musclos, i pensar que jo havia proposat pel mateix dia anar a fer una mariscada. Sort que ens vam tirar enrere…Per cert, el vaixell tenia una cambra de visió submarina, perquè poguéssim admirar tot el què hi ha a sota de les muscleres. Va ésser una visita molt interessant, i per l’hora que era, sobre les 12h del migdia, va ésser molt idònia, vam sortir quasi sense gens de gana per dinar.

Baixant del vaixell anàrem a buscar el cotxe, ja que a O Grove hi ha poc per veure, tot son restaurants de marisc, i ens en vam anar a la Illa de la Toja (Isla da Toxa), on vam fer un curt passeig fins arribar a l’ermita revestida de petxines, que es diu Ermita de San Caralampio y San Sebastián. Es tracta d’una ermita completament revestida de petxines de vieira. És espectacular. No us ho perdeu.

Vista la Toja, la nostra intenció era menjar de pícnic, o sigui que ens en vàrem anar a veure dos miradors del centre de la península, a veure si trobàvem algun lloc per fer el pícnic. El primer mirador es diu Miradoiro da Siradella, el qual té unes grans vistes de la península i de la platja da Lanzada. Aquí vam trobar una petita àrea de pícnic (merendeiro) on hi vam dinar. Acabats de dinar vam anar a l’altre mirador, que es diu, Miradoiro Con Da Hedra. En aquest no hi havia tant bones vistes com l’altre, tot i que es veia més o menys el mateix, amb la platja da Lanzada també.

Seguidament ens en vam anar a San Vicente do Grove, a buscar una passarel·la de fusta amb vistes panoràmiques del mar i de les roques la qual és una de les passarel·les més boniques de Galicia: la pasarela da Pedras Negras. La ruta comença just en el port esportiu de San Vicente i s’allarga uns 2,5 kilòmetres. És una ruta molt popular i turística, però no ens la vam trobar gaire massificada, es podia caminar bé i fer les fotos sense haver d’apartar a ningú. Al llarg del trajecte es veuen varies escultures de pedra, on en una d’elles és en honor als voluntaris que varen col·laborar en la neteja de la costa en el naufragi del Prestige.

El passeig no es va fer gens feixuc, al contrari, és molt agradable, perquè una de les coses que més impressiona son les formacions rocoses esculpides per l’erosió de l’aigua i del vent. Ens va recordar a la Costa del granit Rosa de Bretanya, salvant les diferències. A part de les roques, també vas passant per varies cales amb aigües cristal·lines de color turquesa, sens dubte un paisatge paradisíac, que si no fos per la temperatura de l’aigua, recordaria al Carib. Quan va finalitzar la passarel·la, el camí continua per un petit corriol de terra fins arribar a una bateria militar abandonada. De seguida vàrem girar cua i vam tornar a San Vicente do Mar. En definitiva, es tracta d’una ruta agradable i molt ben cuidada, d’on es pot gaudir d’unes estupendes vistes de les Rías Baixas, es pot realitzar perfectament amb nens petits i inclús amb persones de mobilitat reduïda.

Era el moment de fer el canvi. Era el moment d’agafar el cotxe i anar-nos-en a l’allotjament de la Costa da Morte. I així ho vàrem fer. Ja havíem carregat el cotxe el matí amb totes les bosses i maletes, i ara era l’hora de fer el trasllat cap al municipi de Cee, que és on teníem una pensió reservada. El trajecte fins a Cee el vàrem fer en dues fases, una primera per l’autopista AP-9 fins a Santiago, i una segona per carreteres locals fins a Cee. Vam contractar la pensió Hostal Pereiriña, de dues estrelles, on hi vàrem dormir 6 nits, i també esmorzar (cal dir que els esmorzars que fan valen molt la pena, i et donen moltes opcions per triar el què tu vulguis). Per sort hi havia suficients places d’aparcament per a tothom, no com a Combarro. El recomanem també per la seva professionalitat, neteja i simpatia cap als clients.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (195km amb 3h 15min), contant també el desplaçament a la Costa da Morte:

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m62!1m12!1m3!1d1226.957459004251!2d-9.193494529407708!3d42.994847589558816!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m47!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd2f42324b34ecdd%3A0xeb2044a218ac38ff!3m2!1d42.4298274!2d-8.8776233!4m4!1s0xd2f417a37a90b3f%3A0xc12ded9681fd880d!3m2!1d42.4529224!2d-8.8764261!4m4!1s0xd2f4163b5b6d941%3A0xc57dc6d5b3c65437!3m2!1d42.4956703!2d-8.8629407!4m4!1s0xd2f402d448064d9%3A0xd556183fb9eea7c4!3m2!1d42.4839972!2d-8.8465139!4m4!1s0xd2f410804c6f7f3%3A0xa087bf40a9700e9c!3m2!1d42.470119499999996!2d-8.8808632!4m4!1s0xd2f410fa2c5d123%3A0xd9d92e240433f913!3m2!1d42.4687111!2d-8.8893048!4m4!1s0xd2f46b34e21aadd%3A0x6f7538d7e2b54719!3m2!1d42.452167599999996!2d-8.924910299999999!4m4!1s0xd2932d4c252c0cf%3A0x92f6923857f40c99!3m2!1d42.994987099999996!2d-9.1928337!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637679595926!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui ha arribat un dia molt especial que tots esperàvem. Un dels dies més especials de les vacances, que és la visita al Casc Històric de Santiago de Compostel.la i en el seu monument més emblemàtic, que és la Catedral de Santiago. A més, la intenció no és realitzar una visita estàndard, entrant a la catedral i ja està, sinó que el què farem serà també visitar-la des de les teulades i des d’una de les torres (la de la carraca), i això ens donarà accés a altres parts del recinte de la catedral, com el Museu, Cripta, etc… O sigui que ens llevem amb ganes, esmorzem, i cap a Santiago de Compostel·la. Hi arribem per l’autopista de peatge AP-9, la qual ens acosta a les seves immediacions i entrem al casc històric per l’Avenida de Xoan Carlos I, i d’aquí, a la Rúa de San Clemente, que en el seu final, és on hi ha un aparcament (Aparcadoiro Santo Clemente – Praza do Obradoiro) i on deixarem el cotxe unes hores. L’avantatge d’aquest aparcament en comptes d’altres és la seva ubicació, a tocar de la Praza del Obradoiro.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m27!1m12!1m3!1d1461.840158406442!2d-8.54715299772897!3d42.879591202926676!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m12!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd2efe4171288a27%3A0x5adb13b9881116e1!3m2!1d42.8789802!2d-8.5470013!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637668664401!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Des de l’aparcament ens atansem a la Praza do Obradoiro a poc a poc, son poc menys de les 10h del matí, quan de sobte, a l’arribar-hi, amb moltíssima més gent, tenim l’impacte de veure la façana monumental de la catedral sobre tots nosaltres. Les càmeres de fotos i vídeos treuen fum, però ens n’adonem que el què hauríem de fer és anar a veure per on s’entra, davant de tanta gentada. En efecte, l’entrada a la Catedral es fa per Praza de Praterías, i seguim la cua i arriba més enllà de la Praza da Quintana. Ens hi posem i veiem que no avança. Aquí ens hi podem passar hores. Canviem d’estratègia. Primer de tot, tenim contractat per internet una visita a les cobertes i torres de la catedral sobre les 11h 30min. (vàrem pagar 12€ els adults, i 10€ els nens). Per tant necessitarem omplir aquesta franja amb una altra cosa, i és aquí on apareix el Xacobeo. Som en any Xacobeo, i vàrem llegir que obren la Porta de la Façana Posterior (recordo que es deia Puerta Santa) només en anys Xacobeo. Ens hi atansem i veiem que pràcticament no hi ha cua. El què passa és que aquesta entrada només és pel Sepulcre de Santiago i poca cosa més. Bé, però per algun lloc hem de començar.

Entrem a veure el Sepulcre de Santiago per la Puerta Santa i comencem a notar la grandesa de la Catedral al passar d’esquitllentes per el seu interior. La gent fa una fila de un i guarda un sepulcral silenci, mai millor dit. Fa impressió estar on estem amb tanta gent i aquest silenci místic. A la sortida veiem que la cua encara augmenta i ens n’anem a per la visita de les teulades i torres.

Per sort, arribem molt puntuals i de seguida es presenta la guia i l’hem de seguir que ens durà a dalt. Pugem per diferents escales i finalment sortim a l’exterior per a tenir unes vistes fora de lo normal. A part de les cobertes i torres estem envoltats del Casc Històric de Santiago i això fa que aquests moments siguin màgics.

La guia ens fa asseure a lo què seria el carener de la nau central i ens fa una explicació. Jo no paro de tirar fotos a tort i a dret. Diu que no ens podem moure sense el seu permís i que encara hi ha operaris que hi estan treballant, o sigui que vigilem. Les obres de restauració semblen acabades, però hi ha una petita part, en el creuer de la nau central, que tenen més feina de lo habitual per a poder-ho impermeabilitzar.

Recorrem les cobertes amunt i avall fins que la guia ens diu que podem pujar a la torre de la Carraca (la torre de l’esquerra vista des de la Praza do Obradoiro). El més impressionant de la pujada a la torre, a part de veure la Plaça del Obradoiro des de dalt, és sobretot veure i entendre que la façana de les torres i la catedral que dóna a la Praza do Obradoiro és una façana de revestiment molt posterior a l’època que van construir la totalitat del temple. És a dir, la catedral és romànica, una de les més maques del país, però la façana del Obradoiro no ho és, és barroca. Quan puges a les torres es veu aquest canvi d’estils, ho tens a tocar de la mà. A part, pots veure minuciosament cada detall, cada escultura, i això fa que siguin uns moments increïbles i màgics. La visita va passar molt ràpid al meu entendre, jo m’hi hagués quedat hores a dalt.

Vàrem baixar a poc a poc a visitar el Museu de la Catedral, des del qual es tenen molt bones vistes també de la Praza do Obradoiro. La visita també incloïa el Palacio de Xelmirez, que també vàrem visitar. El nostre cap, però, encara estava a les cobertes i pensant ja com podríem entrar a la catedral després de veure tanta cua. Vam decidir anar a dinar d’hora i provar-ho al migdia un altre cop. I així ho vam fer: vam dinar a prop de la Catedral i allà a les 14:30-15:00h vàrem anar a la Praza de Praterías per veure com estava la cua. Doncs la cua s’havia esfumat. Hi havia una mica de cua, però no lo què ens vam trobar al matí. Fent la mica de cua ens vam adonar del pòrtic magnífic romànic que té la Catedral a la Praza de Praterías.

És possiblement l’única part romànica que es veu en qualsevol de les façanes, i és per admirar. Finalment, doncs, vam entrar a l’interior de la Catedral, de forma gratuïta (gratis!) i vam anar seguint tots i cadascun dels pòrtics amb les seves capelles i capelletes, fins que a l’arribar al transsepte, vàrem veure el famós botafumeiro. També fa molt d’impacte l’altar major, amb les seves escultures i baldaquí barrocs. Aquest altar va substituir al seu temps un altre de romànic. Aquest el presideix Santiago en hàbit de peregrí, sobre el què es va col·locar l’espectacular baldaquí sostingut per àngels i coronat per la efígie eqüestre de l’Apòstol i l’escut d’Espanya.

Una altra de les coses que ens van impactar van ser les mides de la catedral. Per ésser romànica és una catedral molt alta i esvelta, i també hi deixa entrar bastanta llum. Això ens va impactar. L’única taca negra a la visita va ésser no poder veure el “Pórtico de la Gloria” del maestro Mateo, el pòrtic romànic de la nau principal que acabava de ser restaurat. En el seu dia vàrem pensar si contractar-hi visita o no, i producte del preu (també és de pagament) ens vàrem tirar enrere i vam decidir fer únicament les cobertes.

Sortíem de la catedral però vam veure també que amb l’entrada ens servia la Cripta. S’accedeix per la façana principal de la Praza do Obradoiro, per la zona de les escales, sota el Pórtico de la Gloria. La Cripta no té res de impactant, únicament, potser, l’alçada. Per ésser una cripta és molt alta, prova del desnivell que els antics mestres d’obres o arquitectes tenien que resoldre. Al sortir de la cripta ens vam adonar que estàvem a sota de la immensa façana barroca de la Catedral, i varem continuar tirant fotografies.

Vam decidir estar-nos a la Plaça contemplant-la una estona més. Així quasi se’ns va fer l’hora de marxar, i pensar que volíem dedicar el seu temps a la resta del Casc Històric. Doncs de seguida ens hi vàrem posar. Vam donar la volta als carrers que voregen a la Catedral i vàrem fer una ruta que ens havíem proposat fer, la Ruta d’Intramuros Monumental que marquen tots els plànols de la Oficina de Turisme. Diu que és una ruta d’unes 3 hores, però nosaltres crec que la vàrem fer en la meitat del temps. Sí és veritat que no ens vàrem anar parant a tots els llocs. Els carrers que més ens varen agradar, a part dels col·lindants amb la catedral, foren la Rúa do Franco, la Rúa do Vilar, i la Rúa Nova, tots tres carrers paral·lels entre ells i plens de vida, bars, restaurants, negocis i comerç, especialment la Rúa do Vilar que té cases i palauets de molt d’interès.

També vàrem passar per la Praza de Mazarelos i vàrem veure el Arco de Mazarelos. Passàrem per el Mercado de Abastos, i vam veure la vida que també hi ha. Es tracta del segon lloc més visitat de la ciutat, darrera mateix de la Catedral, el qual és un mercat tradicional cobert i descobert amb parades de tot tipus: carn, flors, productes agrícoles, etc… Finalment, vam tornar a la Praza do Obradoiro per la Rúa de San Francisco i acabar així amb la visita del casc històric. Durant tot el dia el cel ens va respectar, estava tapat, però. No va començar a descarregar una miqueta fins que vam ésser als carrers, era únicament un plugim, però es va anar aguantant. Abans d’anar a buscar el cotxe, vàrem anar a berenar al Parque de la Alameda, gran pulmó verd de Santiago tocant el Casc Històric per el Campo da Estrela.

La visita a Santiago de Compostel.la ja ha finalitzat, i adjuntem el nostre material gràfic on s’observen totes les atraccions, carrers i places que hem anat explicant, així com la ruta monumental que està marcada en una línia magenta-violeta per tot el casc històric:

Adjuntem els punts imprescindibles que vàrem realitzar durant la visita a Santiago de Compostel.la, en un mapa de google maps:

https://www.google.com/maps/d/u/3/edit?mid=1ZN-bhOTo9s-g9b0uoH6I1eDZferE_2Qq&usp=sharing

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (137km amb 1h 56min):

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m32!1m12!1m3!1d2945.0334551220803!2d-8.7077437300915!3d42.427022772038164!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m17!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd2efe4171288a27%3A0x5adb13b9881116e1!3m2!1d42.8789802!2d-8.5470013!4m4!1s0xd2f6ef6f15e5e55%3A0x1fa114fda4885b96!3m2!1d42.428695499999996!2d-8.7069527!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637669528508!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

El dia d’avui és una nova experiència, ja que anem a visitar dues ciutats, o més ben dit, un poble gran i una ciutat. La intenció és visitar Cambados al matí, dinar a Cambados, i visitar la tarda i si fa falta, el vespre, Pontevedra, la capital de Província. A més, avui hem reservat a Cambados, un tast de vins de la denominació d’origen Albariño, o sigui que avui també és un dia especial.

Cambados és un preciós poble mariner que pertany a la comarca del Salnés i és Capital del vi albariño, D.O. Rías Baixas, on també forma part de la Ruta do Viño Rías Baixas que recorre bodegues tant de Cambados com dels poblets veïns. Cambados conta amb un valuós patrimoni històric. En referència a això es troba la Torre de San Sadurniño (construïda per defensar-se dels constants atacs que rebia, en el segle XI), que és el monument més antic del poble. Se li fou concedida el nom de “Muy Real Villa” pel rei Fernando II en el segle XII, donant inici a un període d’esplendor que encara avui pot admirar-se en els magnífics pazos que es conserven al municipi. La actual Cambados està formada per la fusió de tres nuclis originaris: el senyorial de Fefiñáns, l’administratiu i comercial de Cambados, i l’autènticament mariner barri de Santo Tomé.

Per aquest últim barri vàrem començar la visita (Santo Tomé). Un barri totalment mariner, amb moltes façanes folrades de vieires i una distribució dels carrers com si fos un petit poblet en si mateix. És en aquest lloc on es troba la Torre de San Sadurniño, ubicada en la illa del mateix nom. Visitat el barri, ens trobem el primer dels pazos més importants, el pazo de Montesacro, que fa de frontissa entre el barri de Santo Tomé, i la resta de Cambados.

Continuem la visita per la Rua Hospital, on veiem la Capilla del Hospital en una zona més noble i ampla. Aquí se’ns succeeixen un seguit de pazos i residencies més nobles i senyorials. Passem per el Pazo de Fajardo i per la Casa de las Conchas, una casa, que com el seu nom indica, està revestida per petxines de vieira en les seves façanes. És un dels monuments de Cambados que ens va agradar més.

L’edifici fou aixecat en el segle XIX, i en la seva construcció es poden destacar varis elements que pertanyien a un estil neobarroc, combinats amb les petxines de vieira. La casa fou usada pels pescadors del municipi, i en destaca la bonica balconada central, amb dues grans portes que surten a la mateixa. També es pot contemplar una torre que es troba annexada a la part lateral esquerra de l’edifici, en la que hi ha tres nivells o plantes, amb sendes finestres en cada una d’elles. Totes aquestes finestres estan forjades en ferro. Arribem a l’alçada de la Casa Consistorial i de la Oficina de Turisme, en la qual, entrem per renovar el material gràfic i disposar-ne de nou i d’actualitzat. Per la rua do Principe ja es nota que entrarem al nucli senyorial de Cambados, i sobretot quan ens trobem a la Rua Real, ja veiem la Praza de Fefiñáns i la Iglesia de San Benito.

Parlant de Pazos, nosaltres tenim reservada un tast de vins Albariño en el Pazo de Fefiñáns, potser el pazo més bonic i fotografiat de Cambados. La visita a les bodegues és tot un encert, ja que l’edifici té una gran història, com la relació que té l’edifici amb el vi, que ve des del segle XVII. El pati interior és espectacular, ja que està vorejat per vinyes d’albariño, les quals son molt altes i permeten de passar per sota.

El pazo, amb planta de “L”, conté en el seu braç curt, una torre emmerletada. En els xamfrans exteriors de l’edifici hi destaquen grans balcons circulars, i la decoració renaixentista sobre de les finestres. També en la façana, es poden veure en estil barroc els escuts de les famílies nobiliàries. Com hem dit, actualment els baixos del Pazo alberguen una bodega de vins Albariño (“Bodegas del Palacio de Fefiñáns”), que es tenen per ésser la primera que va embotellar el vi de la zona, sota la marca “Albariño de Fefiñáns”, marca registrada en el 1.928.

La visita a Cambados ja ha finalitzat, i adjuntem el nostre material gràfic on s’observen totes les atraccions, pazos i altres que hem anat explicant:

Adjuntem els punts imprescindibles que vàrem poder veure, en un mapa de google maps:

https://www.google.com/maps/d/u/3/edit?mid=1rfn58vGsuEPMru7K3nHP6hv88DlKp8R2&usp=sharing

Després de dinar ens arribem a Pontevedra, on aparquem en una gran superfície d’aparcaments que hi ha a l’altra banda del riu (Pabellón de Deportes) en la cara nord del casc històric. D’allà, travessem un pont (el pont per a vianants do Burgo), i ja som al casc històric. L’entrada al casc històric pel Ponte do Burgo, forma part del Camino de Santiago, per quin millor lloc entrar, doncs? Pontevedra és una ciutat amb un casc històric espectacular. És la ciutat europea amb el casc històric per a vianants més gran. Diguem que tot el seu casc històric és per a vianants, per tant, quin guany de qualitat de vida que tenen. No ens podem quedar amb un sol monument de Pontevedra, perquè la sensació que es té és que tots els monuments, carrers i places formen un conjunt hegemònic on tot ressalta. És una ciutat que ens va arribar molt endins. Vam entrar al casc històric per la Basílica de Santa Maria, la qual és un gran edifici gòtic, del segle XVI, i nomenada Basílica des de 1.962 per un Decret de Juan XXIII. És l’església principal de la ciutat, ja que no trobarem una catedral perquè la ciutat pertany a la Diòcesis de Santiago de Compostel.la. És sens dubte, un punt turístic important que veure a Pontevedra.

Vam seguir la ruta per la Casa del Barón, en la rua del Barón, el qual és un palau renaixentista del segle XVI i actual Parador de Turisme de Pontevedra. Compta amb una escalinata de pedra, decoracions a manta, i unes habitacions d’escàndol.

Després vàrem trobar les Ruïnes de l’església de Santo Domingo, la qual es reconeix per la capçalera porticada i el braç transversal del creuer. Aquest temple gòtic es va començar a construir gràcies als dominics en el segle XIII. Tres segles després es va intentar una reconstrucció neoclàssica però no es va acabar. I ja ens trobem una gran fita, la Església-Santuari de la Virgen de la Peregrina, la qual està construïda a partir de 1.778, i és l’últim exemple de les capelles gallegues de planta central (en aquest cas en forma de petxina de vieira, símbol del pelegrinatge a Compostel.la). En aquesta plaça de la Peregrina, també es troba una curiosa escultura a un lloro, el Loro Ravachol. Segons la tradició, aquesta Verge guiava als peregrins que visitaven Pontevedra creuant des de Baiona fins a Santiago. És possiblement el lloc més famós que visitar de turisme a Pontevedra.

Al costat d’aquest monument, n’hi ha un altre, que és l’Església de San Francisco. Diu la tradició que va ésser fundada durant els segles XIII-XIV per Francesc d’Assís al seu pas per Pontevedra com a peregrí a Santiago. És un edifici d’estil gòtic tardà, on a dins l’església hi podem trobar alguns sepulcres medievals, com el de Pai Gómez Chariño (ubicat a l’esquerra de la capella), el qual fou un trobador i almirall que avui descansa en una de les esglésies més maques de Pontevedra. Tot passejant ens acostem en una altra de les fites imprescindibles per veure a Pontevedra, en aquest cas, una plaça, la Praza da Verdura, on passat el segle XVIII es convertiria en el mercat de verdures. És un espai petit, però, màgic, que a l’estiu s’omple de terrasses i animació. A prop de la plaça n’hi ha una altra, la de Méndez-Núñez, en la qual eren famoses les tertúlies de finals de segle XIX, on hi participava Valle-Inclán, motiu per el que hi ha la seva estàtua.

Caminant també a prop, ens topem amb la petita Praza de la Leña, imprescindible, la qual es tracta d’una de les places més pintoresques i amb encant de la ciutat. El seu nom es deu a que antigament va existir aquí un mercat de llenya.

Si continuem per la rua del Padre Sarmiento, ens trobem la Església de San Bartolomé, una preciosa església d’estil barroc jesuític amb influències italianes. Al costat hi ha el Sexto Edificio del Museo de Pontevedra, el qual mereix una visita pel seu interior. El Museu de Pontevedra consta de diferents edificis escampats per la ciutat. Aquest, que és el 6è, contempla 23 sales d’exposicions permanents de totes les èpoques. Es pot trobar art gallec del gòtic, o art contemporani del segle XX. És interessant recórrer les sales amb temps i paciència, en un ordre establert cronològic i seguint el mapa. A més, amb l’entrada també pots veure el claustre de l’Església de San Bartolomé i altres àrees del temple.

Prop d’aquí hi ha la Praza da Pedreira, la qual és menys animada que les altres, no té terrasses amb taules com la de la Leña, però mereix també la pena una visita. Es diu així per el gremi que exercia la talla de pedres. Avui hi trobem el Pazo Mugartegui, un edifici noble del segle XVIII pertanyent a l’època barroca i que des de 1.998 gestiona l’Ajuntament de Pontevedra. S’utilitza sobretot, per actes protocol·laris, culturals i socials (des del seu balcó es dóna el pregó de les festes de la Peregrina). En la part inferior podem trobar un museu del vi.

I finalment, passejant amunt i avall, ens parem a fer un “tanto” a la Praza do Teucro, on a part de la plaça que és molt representativa i maca, observem un conjunt de detalls arquitectònics que en aquesta ciutat s’hi poden trobar, és com l’essència de Pontevedra, amb això ens quedem. Així finalitza la jornada.

En resum, lo més imprescindible que veure al Casc Històric de Pontevedra correspon a passejar i submergir-se en els seus carrers i placetes durant una bona estona, dos hores com a mínim, i lo ideal seria tot un dia. La visita a Pontevedra ja ha finalitzat, i adjuntem el nostre material gràfic on s’observen totes les atraccions, carrers i places que hem anat explicant:

Adjuntem els punts imprescindibles que vàrem veure, en un mapa de google maps:

https://www.google.com/maps/d/u/3/edit?mid=1xaidVAm3oDoUhjdiLKDlgyZnpaKIhd-h&usp=sharing

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (61km amb 1h 28min):

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m37!1m12!1m3!1d79196.64433319497!2d-8.791628908369644!3d42.46682388654884!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m22!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd2f6ab90a0c1d39%3A0x8324117c1d4ee9f2!3m2!1d42.512330399999996!2d-8.8182885!4m4!1s0xd2f71c13694bfdb%3A0x2e047bafdd5823b9!3m2!1d42.435853699999996!2d-8.6421747!4m4!1s0xd2f6ef6f15e5e55%3A0x1fa114fda4885b96!3m2!1d42.428695499999996!2d-8.7069527!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637667601556!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui és un dels dies que em fa més il·lusió de les vacances. Ja sigui perquè anem a explorar més bé que a veure, ja sigui per aquesta sensació d’anar a fer alguna cosa que no sabem si podrem fer… La intenció d’avui és anar a passar el dia a la península de O Morrazo, i ens hem planificat una ruta amb un inici i un final. El problema és que no sabem com ens trobarem els camins per arribar als corresponents caps i puntes geogràfiques, però això és anar a l’aventura. Comencem! L’inici de la nostra ruta és a les immediacions del cabo Home, la punta més a l’oest de la península del Morrazo. Per arribar-hi hi ha la carretera local que t’acosta fins a Cangas, i llavors hi ha altres carreteretes secundàries que t’acosten a la zona del cabo Home, però al final passa lo què jo em temia: ens topem amb camins de carro. Amb molta precaució els explorem i veiem que es poden fer, mínimament estan en bon estat, el cotxe potser patirà una mica però arribarem allà on volíem arribar. Volíem arribar a una àrea d’aparcament de la zona del cabo Home, al costat de la Praia de Milide. Des d’aquesta zona baixarem del cotxe i explorarem els caps i els fars. Adjuntem petit mapa marcat en una P la zona d’aparcament, i marcats els 3 caps i fars que es troben en la zona del cabo Home.

Nosaltres al baixar del cotxe vam anar directament a la Praia de Milide, que és espectacular perquè hi arribes a través d’una pineda, és totalment salvatge, amb els seus contrastos d’ombres i clars, i la seva sorra blanca i les aigües cristal·lines. Ens hi haguéssim quedat hores, però no anàvem preparats per banyar-nos, únicament per explorar els caps i els fars. De la praia de Milide vam observar un corriol que se n’anava cap a la zona del Faro de Punta Robaleira, i el vam seguir.

Érem conscients que estàvem davant d’un paratge excepcional, que mereix una atenció especial dins de l’article, ja que per mi és la zona més maca del Morrazo i potser també de les Rías Baixas

Era el camí que ens portava al Faro de Punta Robaleira, un petit far de color vermell cridaner, que està ubicat en un gran paratge. Com els dos altres fars, està ubicat en un cap rocós, on les onades xoquen incessants i els vaixells de pesca s’hi acosten amb precaució. Vàrem veure algun vaixell, algun pescador, i també alguna creu col·locada sobre les roques.

D’aquí vam buscar i trobar el camí cap al Faro de Cabo Home, el qual és un far de color blanc amb vistes sobre l’Atlàntic i senders que porten fins a dos dels altres fars, ubicat en un cap rocós. En aquest far, el paisatge és magnífic. Per una banda veus la Costa da Vela que son una paret de penya-segats cap a la zona de Donón, i per l’altra veus els diferents caps rocosos amb els corresponents fars. Aquí ens hi haguéssim quedat tot el dia, però havíem de continuar, perquè teníem més atraccions per veure a la ruta prèviament planificada.

Vam anar a buscar el cotxe i vam sortir per un altre camí de carro, fent que el recorregut fos circular, és a dir, que no et pots creuar amb cap cotxe de cara. Crec que està molt ben arreglat i indicat tot per millorar el manteniment i que el medi ambient no se’n ressenti. Vàrem anar a sortir a l’aparcament de la “Caracola” de Donón, i ens hi vam aparcar per veure la nostra pròxima atracció. La intenció és pujar al “facho” de Donón, però abans observarem les vistes i el paisatge des de la Caracola, que és una escultura d’acer col·locada en aquest emplaçament.

Les vistes des d’aquí son espectaculars, però més ho serien des de la muntanya del “facho” de Donón, o sigui, que ens n’hi anem!!! No és gaire la pujada, en total de 20 a 30 minuts, el problema, però que tenim avui és la boira. De cop i volta se’ns ha emboirat el cel i des de dalt del mirador no es veu res de res.

O “facho” de Donón és un punt singular al concentrar diversos valors patrimonials i paisatgístics. Està a la Costa da Vela, i posseeix una fantàstica perspectiva de les illes Cíes i Ons, i àmplies vistes sobre les bocanes de les ries de Pontevedra i Vigo. És una fita paisatgística, que sobresurt per la seva forma i concentra un ric llegat patrimonial destacant el facho (o far), petita construcció del segle XVII que va poder ésser un punt de vigilància. També és un antic Santuari Romà, que inclou un petit castro, i molts petroglifs.

Vam esperar ben bé una mitja hora a veure si la boira se n’anava, però no vam aconseguir veure res i ens en vam anar a continuar la ruta. Llàstima, perquè des de dalt del mirador haguéssim vist des del Cabo Silleiro (a Baiona), passant per tota la bocana de la Ría de Vigo, les Illes Cíes, la Ría de Pontevedra amb les illes Ons, tota la Costa da Vela, Finisterre i sobretot la immensitat de l’Oceà Atlàntic.

El pròxim punt de la nostra ruta era un cruceiro, concretament s’havia d’anar al poble de O Hio a admirar el cruceiro davant de l’església del poble. Semblava una atracció no tant important, però a l’arribar a la placeta del cruceiro ja vàrem veure que es tractava potser del cruceiro més ben treballat i més bonic de tot Galícia, i així està considerat (com un dels més importants).

La seva talla representa dramàticament els moments més significatius de la vida humana, des de la creació fins a la redempció, de forma simbòlica. La iconografia és barroca, i el propi simbolisme de les figures està molt discutit. Va ésser esculpit al 1872 per José Cerviño en una sola peça de granit. Està dividit en tres grans blocs de pedra que ens mostren la història de la cristiandat que comença en la base amb Adam i Eva consumant el pecat original, continua en el fust amb la imatge de la immaculada, i finalitza en la creu amb l’escenificació del desenclavament de Crist.

Finalment ens quedava un emplaçament encara per acabar la ruta proposada: el Cabo Udra. És el cap que separa la ria de Pontevedra amb la petita ria d’Aldán, i ens mostra una naturalesa verge pels 4 costats. Per sort, hi ha un caminet que voreja el cap i passa per el mig de tanta naturalesa. És un recorregut circular que comença a l’aparcament de la praia do Ancoradoiro. En total vàrem estar entre 30 i 40 minuts caminant i observant el nostre entorn, un mar immens i tranquil, de moment. Quan vàrem acabar vam decidir passar-nos per Cangas, i visitar Cangas, però estàvem una mica cansats i no ho vam fer gaire a fons. Vam veure un poble tradicional sense cap atracció fora de sèrie, amb alguns carrers i places per a vianants a destacar, i res més. Vàrem passejar una mica i ens assentàrem en una placeta a prendre alguna cosa i després tornar cap a casa.

De tornada, passem per una nova carretera per l’interior per tal de veure la Ría de Pontevedra des d’una altra visual. Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (123km amb 2h 50min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m57!1m12!1m3!1d94380.24249540959!2d-8.822358984964852!3d42.334366067770695!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m42!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd2f5e511715bb13%3A0x16d94d8bf06e5081!3m2!1d42.253282299999995!2d-8.8732461!4m4!1s0xd2f5f99368a638b%3A0xd7914250fb19d5d9!3m2!1d42.270955099999995!2d-8.861298399999999!4m4!1s0xd2f5e6c64311489%3A0x46adbcb63ddfc2ab!3m2!1d42.2728773!2d-8.8615777!4m4!1s0xd2f60a20d690505%3A0x9b0a8a077d0a8ba9!3m2!1d42.2701717!2d-8.8294842!4m4!1s0xd2f675ef876c435%3A0x23ae0484ef832c10!3m2!1d42.3347647!2d-8.825092699999999!4m4!1s0xd2f6104f4eba6fb%3A0x5bf3ecd1cef14d37!3m2!1d42.261048699999996!2d-8.785198399999999!4m4!1s0xd2f6ef6f15e5e55%3A0x1fa114fda4885b96!3m2!1d42.428695499999996!2d-8.7069527!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637665827313!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui ens despertem amb un altre aire, potser amb més ganes i tot. Hem de llevar-nos una mica més d’hora perquè avui anem a agafar el ferri per anar a les Illes Cíes, que és una de les principals atraccions del viatge. Hem estat molt de temps per planificar el dia d’avui, ja que per comprar el bitllet del ferri s’havia de fer amb força antelació i a més demanar un permís a la Xunta de Galícia per poder-ho fer. Tot plegat, ha arribat avui i estem a punt, o sigui que agafem el cotxe i cap a Cangas. Vam decidir partir de Cangas pel tema de l’aparcament, ja que en el poble hi ha molts llocs habilitats i tots gratuïts, no com a Vigo, que haguéssim hagut de pagar lo seu.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m26!1m12!1m3!1d2952.6861687676655!2d-8.784680436742859!3d42.26387404436904!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m11!3e2!4m4!1s0xd2f611a8ea48cb5%3A0x7162448ef887811!3m2!1d42.265712199999996!2d-8.782361!4m4!1s0xd2f610504c23f6f%3A0xedaf689020f0e1f7!3m2!1d42.2614746!2d-8.7835263!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637664540899!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

A Cangas deixem el cotxe en un descampat, que s’anomena aparcadoiro de Altamira, i n’hi ha varis més. Del cotxe al port hi ha entre 5 i 10 minuts a peu. Hem d’anar a buscar les dependències de la naviliera Piratas de Nabia (operen 2 navilieres més per anar a les Cíes). Arribem uns 20 minuts abans de partir, que ho farem a les 10:30h. El preu és de 19,50€ pels adults i 10,00€ pels nens.

Les Illes Cíes son un arxipèlag gallec ubicat a la boca de la Ría de Vigo. Van ser declarades Parc Natural el 1980, i estan incloses al Parc Nacional de les Illes Atlàntiques, creat el 2002. A més, per les importants colònies d’aus marines, les Cíes estan declarades Zona d’especial protecció per a les aus. També son un Lloc d’Importància Comunitària i Zona d’especial protecció dels valors naturals. Per tot això hi ha tantes restriccions. L’arxipèlag està format per tres illes principals: l’illa de Monteagudo (o illa del nord), l’Illa del Far (o illa del mig) i l’Illa de San Martiño (o illa del sud). L’any 2007 el diari britànic The Guardian va escollir la Platja de Rodas (ubicada a l’illa de Monteagudo), com la platja més bonica del món.

La nostra intenció del dia d’avui és fer una ruta senderista marcada per l’illa, i després anar a acabar de passar l’estança a la Platja de Rodas. Escollim la ruta groga del Faro de Cíes, la qual és una ruta d’anada de 3km i mig, de 1h 30min de durada, i un desnivell de 175m, ja que el far està a dalt d’una muntanya. A mig camí hi ha la Pedra da Campá, a 1h de la sortida. És la ruta amb major contrast de paisatges, des de l’arenal de Rodas i el Llac, fins als penya-segats del mirador del Faro de Cíes, amb l’amplitud de l’oceà per un costat i la Ría de Vigo per l’altre.

Quan portem un bon tros ens n’adonem que potser no estem preparats per arribar fins dalt del mirador del far, i ens quedem a la Campá, d’on es permet gaudir d’una bonica panoràmica del llac, així com dels penya-segats. Hi ha també un punt d’observació de les aus, i la pedra més famosa (pedra d’a campá).

En aquest lloc menjarem el pícnic que tenim preparat (a l’illa hi ha 2 o 3 restaurants, però no se’ns va acudir mirar com estaven, vam anar directament a fer-nos el pícnic, això et donava més llibertat per a tot lo altre). Un cop dinats, vam baixar a la Platja de Rodas i vam acabar de passar la tarda fins a la sortida del ferri de tornada, sobre les 17:30h.

La Playa de Rodas és espectacular, sembla que estiguis al Carib o en una altra ubicació. És la platja més extensa de les illes Cíes, ubicada a l’illa de Monteagudo. La platja té forma de mitja lluna amb sorra blanca i aigües blaves i verdes, que tanca la petita llacuna dos Nenos d’aigües transparents que separa les Illes de Monteagudo i do Faro. En els extrems de la platja hi ha pinedes que arriben fins a la sorra. Nosaltres ens vam quedar en un lloc central i d’allà no ens vam poder moure, ja sigui de l’emoció, o del vent que bufava que déu n’hi do!!! Només 1 dels 4 es va aconseguir banyar del tot, ja que la temperatura de l’aigua era molt freda.

La tarda passa ràpid i som vora les 17:30h que és l’hora que marxava el nostre ferri cap a Cangas. La veritat és que ha valgut la pena visitar les Illes Cíes, perquè son com un petit paradís enmig de tot lo altre. Ho aconsellem totalment.

Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (187km amb 2h 49min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m32!1m12!1m3!1d94357.51586955957!2d-8.786769587024413!3d42.349508033962216!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m17!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd2f611a8ea48cb5%3A0x7162448ef887811!3m2!1d42.265712199999996!2d-8.782361!4m4!1s0xd2f6ef6f15e5e55%3A0x1fa114fda4885b96!3m2!1d42.428695499999996!2d-8.7069527!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637664879370!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

És únicament el tercer dia del viatge, i és un dia molt intens, a causa de l’alt quilometratge que ens espera i de la àmplia zona a abastar. La intenció és visitar la Península de Vigo, d’un extrem a l’altre i passant pels llocs més atractius. Des de la Ría de Vigo, passant per l’oceà Atlàntic, i entrant per l’estuari del riu Miño.

Baiona és la primera ciutat que ens crida. Pel seu casc antic, però sobretot per el seu patrimoni històric medieval. Arribem a la ciutat i aparquem en el seu centre (aparcadoiro del Porto de Baiona), així ens estalviem grans caminades, ja que si volem visitar tot el patrimoni necessitarem de tots els esforços programats en el dia d’avui. Hem vingut a Baiona per recórrer les muralles de la Fortaleza de Monterreal. Son uns 3km de muralles que estan a una península natural, i l’envolten. A dins s’hi troba el Castelo de Monterreal, però forma part del Parador Nacional. El més bonic és recórrer les muralles perquè des d’elles es veu el poble de Baiona, les illes Cíes, el port i la reproducció de la caravel.la Pinta (ja que va arribar a Baiona procedent de les Amèriques, per error, però va arribar aquí, i han construït una reproducció exacta al port que es pot visitar), l’entrada de la ria de Vigo i l’immens mar.

Recorregudes les muralles i visitats els entorns, agafem el cotxe i ens n’anem al Mosteiro de Oia, a uns 20km de Baiona, en el poble d’Oia, el qual està a davant del mar i no de la ria com Baiona. Ens ha cridat l’interès per la visita del monestir perquè té molta història, i Galícia està plena de monestirs amb història. Nosaltres hem volgut sentir aquesta i ens hem apuntat a una visita turística guiada per explicar-nos el monestir. És un antic monestir cistercenc del s.XII. Durant el segle passat va estar àmpliament restaurat producte del seu estat semi-ruïnós. Avui dia es pot visitar quasi tot bé, i la visita turística dura aprox. 1 hora per les diferents dependències del monestir. El què ens va agradar més fou el claustre i com els diferents estils arquitectònics es barrejaven en l’edifici. El preu de la visita és de 6,00€ els adults i 2,5€ els nens. Hi ha visites de dimecres a diumenge de 11:30 a 13:00h i de 16:30 a 18:00h. En temporada alta recomanen fer reserva prèvia de la visita (és lo què vam fer nosaltres), per no deixar-se ningú a fora.

Als entorns del monestir hi ha algun bar-restaurant d’interès, que fou en un en el qual vàrem dinar. Es diu Cafeteria A Riña i està al Tripadvisor. L’experiència va estar molt bé, i la relació qualitat-preu estupenda.

Seguidament vam prosseguir amb la ruta fins a la punta  de tota la península, allà on desemboca el riu Miño, hi ha un poble que es diu A Guarda, i té una muntanya, que es diu Santa Trega (en gallec) o Santa Tecla (en castellà). Per pujar a la muntanya et fan pagar un petit peatge (uns 3,00€ crec recordar) ja que a dalt s’hi troben vàries atraccions. Per una banda, un cop aparcats, vam visitar el Castro de Santa Trega, un dels castros gallecs més ben conservats i en un gran enclavament, amb grans vistes a l’entorn i al mar.

Els castros son molt típics a Galícia, n’hi ha molts i amb diferents fases de conservació. Es tracta d’un poblat fortificat de la cultura celta, en general preromà i propi de finals de l’edat del bronze i del ferro.

El castro de Santa Trega és un dels millors de Galícia, ja sigui per la seva conservació com per la seva ubicació. Vist el castro, vàrem pujar fins al cim de la muntanya on hi ha el Museo Arqueolóxico Monte Santa Trega (MASAT). Es tracta d’un museu on s’exposen troballes relacionades amb el Castro vist anteriorment. L’horari d’obertura és de 10:00h a 19:00h. No hi vàrem entrar perquè vam preferir voltar pels entorns i miradors per veure les panoràmiques realment espectaculars de l’emplaçament. També s’hi troba l’ermita de Santa Trega, i un viacrucis, ja que s’hi celebren diverses peregrinacions. Però lo millor del Monte de Santa Trega, a part del castro, son les espectaculars vistes que hi ha a 360º, ja que es veu l’estuari del Miño, Portugal, el poblet d’A Guarda al fons, i l’immens oceà Atlàntic. Teníem molta activitat en tirar les fotos que crèiem necessàries i la veritat és que no donàvem l’abast.

Aconsello passar-hi una bona estona i aparcar a l’aparcament habilitat del Castro (que és on el vam deixar nosaltres) i no a dalt de tot, perquè així has de fer el tram final a peu i et vas trobant totes les atraccions seguides, una darrera l’altre, per anar gaudint a poc a poc.

Havia arribat l’hora de marxar i prosseguir amb la ruta. Aquí vam tenir una mica de friccions, perquè algú volia variar una mica la ruta prevista i anar a xafar terreny portuguès. Ho vam fer tot. Primer de tot ens atansàrem al poble medieval de Tui, on el seu casc històric és una preciositat. El seu conjunt històric-artístic és fascinant, a més té la Catedral de Santa Maria, que és el seu màxim exponent artístic de la ciutat. La seva construcció es va iniciar a finals del segle XI, per tant l’estil inicial és el romànic, amb una extraordinària riquesa i importància, la seva influència es va estendre a tota la regió del Miño gallec i portuguès.

La solució exterior del temple, ja sigui amb la gran portalada abrigant les formes originals, o amb les seves torres de defensa, tendien a un aspecte defensiu, una de les característiques que es veuen i s’entenen ja que la ciutat es trobava en una gran confluència de camins i s’havia de preservar. Els horaris de visita de la Catedral son de 10:45h a 20:00h, i el preu per accedir-hi son 9,00€ (també hi ha la possibilitat de pujar a les cobertes de la catedral, ho fan a les 13:30h de dilluns a dissabte). La Catedral està a dalt d’un turonet, i lo més interessant, a part de contemplar-la, és caminar per els carrers que descendeixen el turonet i donen la volta al mateix. Alguns tenen grans vistes al riu Miño.

Finalitzada la visita vam anar a complir una promesa que era xafar terreny Portuguès. Vam anar fins al pont de ferro que travessa el Miño en direcció a Valença, el vam creuar amb el cotxe, i la Júlia va obrir la porta i va xafar la carretera, portuguesa, així es va complir la promesa.

Ens hagués agradat de tenir més temps per visitar més coses, però aquest dia va passar volant, i ens quedava la tornada a Combarro que la vàrem fer per autopista. Us deixem les principals fites del dia marcades en un plànol de google maps on s’observen cadascun dels atractius visitats i el total de kilòmetres recorreguts amb el temps invertit a la carretera (187km amb 2h 49min).

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m52!1m12!1m3!1d318331.35245053115!2d-8.944059466774378!3d42.16066616750344!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m37!3e0!4m5!1s0xd2f6ef25e04bd5f%3A0xdeb83c23c222fbc0!2sCombarro!3m2!1d42.4305807!2d-8.706737799999999!4m4!1s0xd25f35adc09a7cd%3A0xa4b6c40d0195b6f7!3m2!1d42.121611!2d-8.849976999999999!4m4!1s0xd25ed318f9ec237%3A0xc3b74da2b15ed327!3m2!1d42.0029408!2d-8.8764196!4m4!1s0xd25c02808450d7b%3A0xe66667be26565f7d!3m2!1d41.8924795!2d-8.8697056!4m4!1s0xd25c028c8cbd283%3A0xf586d1c87dbdc1cb!3m2!1d41.8888775!2d-8.8711497!4m4!1s0xd259abd07957cb9%3A0xffd363fe151bddff!3m2!1d42.0501946!2d-8.6463935!4m4!1s0xd2f6ef6f15e5e55%3A0x1fa114fda4885b96!3m2!1d42.428695499999996!2d-8.7069527!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1637664336817!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Les Rías Baixas son una part de l’àrea costanera de Galícia. Ocupen la costa oest de la Província de la Corunya, i tota la costa de la Província de Pontevedra, des del cap de Fisterra fins al Cap Silleiro. Es caracteritzen per la seva mida, que és gran en relació a la resta de ries gallegues (Rías Altas i Rías Medias). Son les més conegudes de Galícia a conseqüència del turisme. A les ries, el ritme de les marees és molt més visible que en el mar obert.

Planificant el viatge, teníem clar que havíem de venir a veure les Rías Baixas, i sobretot a tres d’elles: la Ría de Vigo, la Ría de Pontevedra, i la Ría de Arousa, que son les més “famoses” turísticament parlant.

Per altra banda, vam deixar per visitar altres ries quan fóssim a la Costa da Morte, com per exemple, la Ría de Corcubión, i la Ría de Muros e Noia. Dins els 6 dies que pernoctarem a les Rías Baixas, es poden desglossar els mateixos en 6 zones visitables diferents. Cada dia és únic i pot no tenir relació amb els demés.