Autor: admin

I avui no ens mourem de la comarca en la qual som: Trasmiera. Primer de tot farem un petit trekking per veure un altre tram de la costa càntabre. La Ruta de Somo a Langre és ideal. Partirem del pàrking de la playa de loredo i recorrerem 9,60km d’anada i tornada, arribant fins a la playa de Langre, on ens hi banyarem. Acabarem el dia fent una altra caminadeta als pous de Noja, amb unes magnífiques vistes del litoral. Comencem.

Avui farem la Ruta de Somo a Langre per la costa. En la costa oriental de cantàbria, aquest passeig discorre entre Somo i Langre per la costa de Ribamontán al Mar, travessant la platja de El Puntal – Somo – Loredo, i la illa de Santa Marina. Nosaltres escurçarem aquesta ruta una mitja hora (anada) fent un total escurçat de 1 hora.

Per tant, serà una ruta de 4,80km (anada), d’una durada aproximada de 1 hora i 15 minuts (anada), amb desnivell escàs, únicament algo pronunciat en la baixada a la platja de Langre.

La ruta “oficial” surt de l’embarcador de Somo, però nosaltres escurçarem la ruta una mitja hora i aparcarem en el parking de la playa de Loredo. Continuarem caminant per la platja fins al seu final i prendrem el corriol que ens durà fins a l’aparcament de la playa de Los Tranquilos.

L’aparcament de la playa de Los Tranquilos està situat enfront a la illa de Santa Marina, que és la més gran del litoral cantàbric.

A partir d’aquest punt, el camí discorre per uns alts penya-segats (los Acantilados de Loredo), al llarg dels quals haurem de tenir la precaució de no apropar-nos massa a les vores.

En breu arribarem al mirador de Llaranza, que ofereix una espectacular imatge de la bravura del mar Cantàbric.

Superat aquest lloc, es veurà la bella playa de Langre, a la que haurem de baixar-hi des de l’aparcament de la platja.

Ens banyarem en aquesta meravellosa platja. Després, només ens quedarà la tornada pel mateix camí que hem fet.

Un cop acabem el trekking a l’aparcament de la platja de Loredo, agafarem el cotxe en direcció a Miera, per anar a fer la ruta a los pozos de Noja. De Loredo a Miera hi ha uns 35,70 kilòmetres cap a l’interior, que es fan en 50 minuts aproximadament. A Miera anirem en compte de trobar la carretera que ens deixi a l’aparcament de la Cueva Sopeña II. Allí deixarem el cotxe i farem la caminada fins als pous de Noja.

Com veiem, és una caminada d’uns 6,4km (anar i tornar), amb un temps efectiu total de 2 hores. Té una mica de desnivell tot i que la dificultat és fàcil.

Els pozos de Noja son dues llacunes artificials situades entre els municipis de Miera i Liérganes. Existeixen varies formes d’arribar als pous, però t’aconsello que si hi aneu amb nens, seguiu les indicacions d’aquesta ruta que surt des del poble de Miera, un preciós poble en el que podràs passar-hi unes hores estupendes. Si es vol, al final del dia i de la caminada, et recomanem una visita a la Cova de Sopeña i al poble de Miera. T’encantarà!

La ruta és per descobrir el balcó més bonic del Cantàbric, a 700 metres d’alçada…

Per arribar als pous de Noja com hem dit, haurem d’acostar-nos al poble de Miera. De la carretera CA-260 haurem de trencar a mà dreta i agafar la carretera CA-641 en direcció Miera i La Solana. És una carretera de tant sols 3 kilòmetres, però s’ha de fer amb paciència perquè hi ha corbes per avorrir.

A Miera t’hi trobes l’església de Nuestra Señora de Miera, que es coneix familiarment com “la Catedral de Miera” per la seva espectacularitat arquitectònica i per la seva portada i retaules barrocs. No te la pots perdre. Des d’aquí podràs gaudir d’unes vistes precioses de la vall de Miera.

Des de la majestuositat dels 400 metres d’alçada en els que se situa Miera podràs gaudir del paisatge llaurat per el riu del mateix nom. Des d’aquí haurem de tornar a agafar el cotxe i seguir per la mateixa carretera. Veuràs una indicació cap a la Cueva de Sopeña – Salitre II, el punt de partida de la nostra ruta de los Pozos de Noja.

Des de Miera fins a la Cueva de Sopeña son 4 kilòmetres d’una carretera de poble, així que no fa falta córrer molt, sinó que és millor gaudir del paisatge i fer-ho a poc a poc.

Al final arribaràs a un aparcament per a 4 places junt a una casa. És l’accés a la Cova de Sopeña. Aquí és on pots deixar el cotxe. Des d’aquí son tant sols 3 kilòmetres fins arribar a los Pozos de Noja.

Després d’aparcar comença la nostra pujada per la carretera. Son 1.700 metres d’un tram que segueix éssent asfaltat, amb molt poc tràfic, excepte per alguna furgoneta o tractor dels propietaris de les 3 o 4 cabanes que et trobaràs per el camí. És recomanable anar amb cura.

Les vistes son impressionants, i milloren a cada pas. A mà esquerra podràs gaudir del cuidat paisatge de la Vall del Miera format per infinits camps que els ramaders d’aquesta vall agreste cuiden amb tant d’amor.

Qui sap si els nostres fills seran la última generació que pugui gaudir d’aquests verds prats delimitats per murs de pedra, abans de que el seu abandó els converteixi en bosc i males herbes. Gaudiu d’aquest paisatge únic que sembla que ha nascut de la paleta d’un pintor.

Després de passar el barri de la Solana veuràs un creuament de camins. Assegura’t de seguir per la carretera de la dreta. No té pèrdua, però una foto explicativa mai està de més.

Després d’haver realitzat els primers 1.700 metres, veuràs un camí de terra que va cap a la dreta. Deixa la carretera i segueix per aquí.

En aquesta segona desviació tingues un xic més de cura. Fixa’t en la tanca del bestiar com a referència i agafa el camí de la dreta. Poc després veuràs que en el camí hi ha una cabana a mà esquerra. És la última que veuràs.

A partir d’aquesta desviació son 1.300 metres més fins als Pozos de Noja. Son de terra i el camí està bastant erosionat per l’efecte de l’aigua i dels tractors, així que per aquí no es pot anar amb cadiretes de nens.

Aquests últims metres son costa avall, així que passen volant. Quan comenci una última pujadeta cap amunt gira a l’esquerra i veuràs el primer Pozo de Noja.

Els Pozos de Noja son dos petits embassaments creats a principis del segle XX per alimentar una petita central hidroelèctrica de la Electra Pasiega, en la base de la muntanya. Es varen construir aprofitant les fondalades del terreny, i en el petit encara s’aprecia la canalització per la que baixava l’aigua. Les turbines que generaven la electricitat encara es troben en la carretera que uneix Liérganes amb San Roque de Riomiera, encara que estan molt deteriorades. Les anomenen “la fàbrica de la llum”. Encara que abandonades, estan ben visibles.

El primer Pozo és més gran, i està en el terme municipal de Miera. En canvi, el petit es situa en el de Liérganes. Entre ambdós podràs pujar-te a un mirador des del que es divisen més de 50 kilòmetres del litoral càntabre.

Des d’aquí podràs contemplar una de les millors vistes de la plana litoral, des de Santoña fins a la Badia de Santander.

Entre els dos pozos de Noja hi ha una campa gegant en la que els nens podran jugar sense cap tipus de perill mentres que els grans reposem forces.

Els Pozos de Noja son un ecosistema molt necessari per a aus i la vida aquàtica d’aquests cossos d’aigua. Et recomanem que tinguis molt de cura amb aquest enclavament tant delicat, i que els deixis almenys igual de bé de com t’ho has trobat.

Un cop arribat al teu destí, tant sols tens que tornar sobre els teus propis passos fins a l’aparcament de la Cueva de Sopeña – Salitre II i que t’expliquem a continuació.

Cueva de Sopeña – Salitre II La Cueva de Sopeña no és molt coneguda i té molt d’encant. És una cova-museu que recrea la Cueva de Salitre en Ajanedo, i a la que només hi poden accedir paleontòlegs. Aquest jaciment del Paleolític Superior i Mesolític té panells de pintures rupestres paleolítiques que han servit d’inspiració per la habilitació al turisme de la Cueva de Sopeña – Salitre II. Si us interessa la seva visita heu de contactar amb l’Ayuntamiento de Miera (942.53.97.46) o enviar un correu electrònic a ayuntamientodemieramail.com amb antelació.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (73,90km i 1 hora i 39 minuts):

Avui anirem a descobrir i explorar la Comarca històrica de los Valles Pasiegos. Primer ens perdrem per San Pedro del Romeral, una típica població “pasiega”. Després continuarem per Vega de Pas, una altra vil·la pasiega, amb la seva arquitectura rural tradicional. Ens enfilarem per les valls i muntanyes i passarem pel Mirador de la Braguía, en el Port de la Braguía, entre Selaya i Vega de Pas. Enllaçarem amb Puertoestacas y Puerto Lunada, una ruta per les dues valls en plena província de Burgos. Explorarem el Valle del Miera i acabarem la ruta del dia visitant la població de San Roque de Riomiera, una altra vil·la pasiega. Comencem.

De Liérganes a San Pedro del Romeral hi ha 60,20km que es realitzen amb poc més d’1 hora. Les terres pasiegas estan poblades des de fa segles, i això es reflexa en el paisatge. Les cabanes pasiegas es troben disseminades per tot el paisatge de pastures escarpades. Les Tres Vil·les Pasiegas: San Pedro del Romeral, Vega de Pas i San Roque de Riomiera son el millor exemple d’aquest modus de vida que les seves gents han sabut transmetre de generació en generació. Els cuidadíssims prats, encara que creats per la ma de l’home al llarg dels segles, son un atribut més d’un ecosistema en el que la naturalesa i les formes de vida tradicionals estan molt integrats. El Valle del Miera, amb estretes gargantes excavades en la roca per el riu, és el més tancat de la regió, i en el seu encapçalament s’hi troba un circ glaciar. El bosc autòcton –avellaners, freixes, castanyers, roures- es troba bastant reduït en favor dels prats.

Arribem i aparquem el cotxe a San Pedro del Romeral, la primera de les valls i vil·les pasiegues que visitem.

San Pedro del Romeral és una de les tres vil·les pasiegues, ubicada al sud-est de la comarca de Pas-Iguña, en la part alta de les valls del Pas.

Aquest poble és un dels grans oblidats d’aquestes famoses valls, probablement per la seva situació geogràfica. No conta amb grans atractius culturals, però els seus esglaiadors paisatges tenyits de les tradicionals cabanes pasiegues son un veritable delit per a la vista, un espectacle natural que no voldràs perdre’t.

La Cabana Pasiega

Segell d’identitat per excel·lència de la comarca del Pas… I no és per menys! Aquest tipus de construcció tant característic de les Valls Pasiegas comença a desenvolupar-se a l’Edat Mitjana, amb l’arribada a aquestes terres dels Pasiegos, el principal medi de vida del qual era el pasturatge.

No seria fins als segles XVI i XVII quan comença a formar-se el paisatge tant singular que coneixem avui en dia, doncs es passa d’un sistema pastoril comunitari a un d’individual, on cada pastor s’encarrega del seu propi bestiar. Com a resultat, cada família va tancar el seu terreny, conformant el paisatge actual.

En els segles XVIII-XIX s’acaba de donar forma als diferents tipus de cabanes pasiegas: la tradicional cabana pasiega, la funció principal de la qual és la de albergar el bestiar quan es puja a les pastures de la zona alta de la vall, i la cabana “vividora”, dotada amb més comoditats per el dia a dia, i que és més freqüent veure en els nuclis urbans o en les zones més baixes de la vall.

La distribució de la cabana és senzilla: en dues plantes, la part baixa amb capacitat d’albergar el bestiar; i la planta superior a mode de vivenda. Per a la seva construcció s’utilitza pedra per els murs, fusta per els posts i bigues, i lloses d’arenisca fosca a mode de teules.

Les parcel·les es limiten per mitjà de murs de pedra. Les pedres es col·loquen l’una sobre l’altra, conformant el mur, sense ciment o altres materials d’unió. És sorprenent veure l’extensió i aguant d’aquests murs, l’esforç i temps que haurà portat realitzar-los!

Església de San Pedro

Aixecada en el segle XVIII, de construcció senzilla, es distribueix en una nau coberta de volta de “terceletes” i una torre campanar.

Ermita del Rosario

Es troba en el barri de Bustiyerro, és un altre exemple de la simplicitat arquitectònica religiosa de los Valles Pasiegos. A l’igual que l’església de San Pedro, també es va construir en el segle XVIII.

Costums ancestrals – La Muda Alguns pasiegos a dia d’avui continuen practicant la transhumància, una costum ancestral que en la comarca del Pas es coneix com la “Muda”. La Muda consisteix en el canvi de cabana en busca de millors pastures per el bestiar, per lo que era freqüent que cada família tingués quatre o inclús cinc cabanes per a poder portar-ho a terme. Es traslladaven de l’una a l’altra, com si d’una mudança es tractés, emportant-se totes les seves pertinences amb ells. El camí no és fàcil, sol haver-hi varis kilòmetres de distància entre les cabanes, a través de muntanyes amb vessants escarpades i pronunciades pendents. Sense cap dubte un modo de vida tant fascinant com esgotador, lo que demostra la gran enteresa dels habitants d’aquestes valls.

Quan sortim de San Pedro del Romeral sortim per la seva zona nord, per anar a buscar el Mirador de San Pedro del Romeral, ubicat a una pista forestal al nord del poble, a 850 metres del mateix. Les vistes que es tenen son de la vall i del poble. Son espectaculars. Val la pena apropar-s’hi. També s’hi troben taules de pícnic i barbacoes.

Ens desplacem amb el cotxe fins a Vega de Pas, una altra de les vil·les pasiegas. S’hi arriba per la carretera local CA-632 que va a buscar la CA-263. En total son uns 12,8 kilòmetres que es recorren en uns 19 minuts.

Considerada la més important de les tres vil·les pasiegas, descobreix què podem veure a Vega de Pas.

Encara que no destaca especialment pel seu patrimoni històric, sí pel seu patrimoni natural gràcies a la seva ubicació entre altes muntanyes. Això, a més, ha permès que es conservin intactes les seves tradicions més arrelades, incloent les cabanes pasiegas que esquitxen el paisatge.

La visita comença inevitablement en la Plaza del Doctor Madrazo, envoltada per edificis d’arquitectura muntanyesa amb les seves tradicionals balconades de fusta.

En un extrem s’alça l’església de Nuestra Señora de la Vega, construïda entre els segles XVII i XVIII. De l’exterior crida l’atenció la seva monumental espadanya de tres obertures, la major de los Valles Pasiegos. Ja en l’interior val la pena aturar-se a observar la creueria gòtica estrellada, així com les diferents capelles.

En l’espai annex a l’entrada hi ha una antiga Mesa de Juntas de pedra, molt possiblement del segle XV. A més hi ha un quiosc de música i als seus peus un monument al sobao pasiego i la quesada, els dos productes gastronòmics més importants de la comarca.

A uns pocs metres de la Plaza Mayor es troba el complex sanitario del Doctor Madrazo, eminent cirurgià nascut en la vil·la en el 1850. En el 1894 va crear un sanatori quirúrgic, hospital pioner en la seva època amb capacitat per a vint pacients. Amb posterioritat, en el 1910 va fundar las Escuelas Públicas, amb un concepte molt més modern i integral de l’ensenyament.

Avui tot el complex es troba en ruïnes, però encara així, permet fer-se una idea de la importància del Doctor Madrazo per a Vega de Pas.

A continuació podem visitar el Museu de las Tres Villas Pasiegas, ubicat en l’antiga ermita de San Antonio. Ideal per a conèixer les costums pasiegas, inclou reproduccions, eines, mobles, utensilis i fons documental.

Els horaris d’estiu son de dimarts a diumenge de 11 a 13:30h i de 17 a 19:30h. El preu és de 2€ per persona. Gratuït pels menors de 6 anys.

A més del patrimoni històric del centre urbà de Vega de Pas, el seu principal atractiu resideix en l’arquitectura popular que esquitxa les valls dels voltants. Es tracta de les cabanes pasiegas, construccions que es venen utilitzant des de fa segles en la regió.

Son robustes edificacions de pedra, rematades amb teulades de lastres i disposades en parcel·les individuals tancades per murs. Els pasiegos les utilitzaven per a la muda, una forma de transhumància en la que tota la família es traslladava junt amb el bestiar en busca dels millors prats.

Malgrat això, des del fons de les valls fins lo alt de les muntanyes, el paisatge ha quedat esquitxat de cabanes que mostren el llegat de la vida rural pasiega.

Moltes d’elles han estat reconvertides en allotjaments turístics, oferint al visitant totes les comoditats en un entorn tradicional.

Visitat el poble i el museu, anirem a buscar amb el cotxe el Mirador de la Braguía, en direcció al Puerto de la Braguía, per la carretera CA-262. El Mirador es troba a uns 5,5 kilòmetres de Vega de Pas, cap al nord. El Puerto de la Braguía és un gran port de muntanya de Vega de Pas, encarregat de connectar el poble amb la veïna localitat de Selaya. Per ell discorren les sinuoses corbes de la carretera CA-262, oferint immillorables vistes del paisatge.

Com hem dit, és imprescindible aturar-se en el Mirador de la Braguía, dins del terme municipal de Vega de Pas, encara que en la vessant de Selaya també hi ha varis observatoris. Recentment restaurat, ofereix una amplia zona verda amb vistes de quasi 360º, bancs i berenadors.

Tornarem a baixar cap a Vega de Pas per anar en direcció de l’altre gran port de muntanya, al sud de Vega de Pas: el Puerto de las Estacas de Trueba.

Es tracta del límit natural entre Cantàbria i Burgos, ofereix des dels seus diferents miradors espectaculars vistes de l’entorn.

S’hi arriba seguint la carretera CA-631 des de Vega de Pas, la mateixa és com un mirador natural de la vall, i una vegada a la província de Burgos passa a anomenar-se BU-570 per arribar fins a Espinosa de los Monteros.

L’alçada màxima és de 1.153 metres sobre el nivell del mar, on neix el riu Yera que es precipita per vertiginoses cascades.

De l’altra banda s’extén el cabañal de Las Machorras, als peus de l’imponent Cerro de Castro Valnera.

Un cop hem arribat al Puerto de las Estacas de Trueba, ens aturarem i prendrem consciència del paisatge que ens envolta. Seguidament recorrerem l’enllaç entre aquest port i el Puerto Lunada, a la província de Burgos (Castella i Lleó). S’ha de seguir a les carreteres BU-570 i BU-572 fent de trajecte uns 18 kilòmetres. Enllacem les dues valls, el valle del Yera i el valle del Miera. La carretera amb aquests 18 kilòmetres fins a Puerto Lunada ens fa d’impressionant mirador, creant una ruta totalment panoràmica.

Així doncs, entrarem a la Vall del Miera a partir del Puerto de Lunada (a 1.350 metres d’alçada). Baixarem i explorarem la Valle del Miera fins a aturar-nos a la seva població principal, San Roque de Riomiera, a 15,4 km del Puerto de Lunada (uns 23 minuts amb cotxe).

Baixarem poc a poc amb el cotxe per la Valle del Miera, observant aquesta vall espectacular. Des del Puerto de Lunada, però, de seguida ens haurem d’aturar, ja que hi ha dos miradors a peu de carretera que les vistes bé que valen la pena. El primer d’ells es diu Mirador de Covalruyo, es troba a una corba de 180º a 2,3 kilòmetres de dalt el Puerto, i s’ha de seguir un camí en principi ple de graons. El camí que segueix, el qual és una escala, ens porta, amb menys de 100 metres fins a un púlpit penjat de la vessant de la muntanya, on es tenen unes grans vistes. El lloc també és molt espectacular.

Baixarem del mirador amb cara d’haver-nos esglaiat, ja que l’emplaçament del mateix és imponent. Continuarem baixant per la carretera CA-643 fins a aturar-nos en el segon mirador, el Mirador de la Casa del Rey. Aquest mirador no és tant espectacular com l’altre, però val la pena igualment per les seves vistes, a peu de carretera. El mirador es troba a 3,7 kilòmetres de l’altre. Les vistes de la vall, tant mirant amunt com mirant avall, son superespectaculars.

Un cop gaudit de les vistes, continuarem el nostre viatge fins a arribar a la població de San Roque de Riomiera. Es troba a 9,4 kilòmetres de l’últim mirador (a uns 13 minuts amb cotxe).

És la tercera de les Tres Vil·les Pasiegas que hem descobert en el dia d’avui. Zona eminentment ramadera, amb una gran riquesa de pastures, al peu del Portillo de Lunada. Ofereix bellíssims paratges que a l’hivern, per la seva alçada, registren nevades copioses. La dispersió de la població és molt típica en aquesta comarca.

Encara que el paisatge i els poblaments rurals son sense dubte el seu principal atribut, San Roque de Riomiera conta també amb algunes manifestacions artístiques com l’església parroquial de La Pedrosa, edificada en el segle XVII encara que amb abundants reformes posteriors. La imagineria fou destruïda durant la Guerra Civil. El retaule major és de mitjans del XVIII i fou portat de Burgos.

Podem mencionar també l’ermita de Los Desamparados, a Morilla, una edificació popular del segle XVII. En gastronomia, San Roque de Riomiera sobresurt per les seves excel·lents carns de boví i de xai.

Hem de dir que ens hem enamorat de tal forma d’aquestes valls, que pensem tornar-hi un altre dia a realitzar una caminada per les mateixes i acabar de conèixer-les més a fons.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (147,00km i 3 hores i 5 minuts):

Anirem a passar el dia visitant la capital de Cantàbria, Santander. Santander té 171.951 habitants (any 2017), i és el municipi més poblat de la comunitat autònoma. És capçalera de l’àrea metropolitana de Santander, una conurbació de més de 300.000 habitants que s’extén al voltant de la badia de Santander. El terme municipal limita al nord amb el Mar Cantàbric, a l’est amb la badia homònima, que l’envolta també per el sud junt al municipi de Camargo, i a l’oest limita amb el municipi de Santa Cruz de Bezana. La seva cota màxima, situada en Peñacastillo, s’eleva 138 metres sobre el nivell del mar. Comencem.

Agafarem el cotxe per anar a Santander i l’aparcarem a prop de l’Oficina de Turisme del Centre, en el Parking Alfonso XIII, ubicat al Paseo Pereda, a menys de 100 metres de l’oficina de turisme, la qual també està ubicada en el Paseo Pereda.

Visitada l’oficina, la intenció que tenim per el dia d’avui és com fer dues rutes, una pel matí fins mitja tarda, i l’altra per la tarda fins al vespre:

• Del Centre Històric a la Península de la Magdalena
• Del Sardinero al Faro de Cabo Mayor, per la senda de Mataleñas

Una de les ciutats més elegants i belles de la costa nord d’Espanya i el destí ideal per organitzar una visita és, sens dubte, Santander. Tant el mar com la muntanya estan presents en aquesta ciutat que conquesta als forasters pel seu ambient senyorial, els seus edificis decimonònics, les seves encantadores terrasses o per la seva espectacular badia, reconeguda com a una de les més boniques del món.

Del Centre Històric a la Península de la Magdalena

Centre Històric

Començarem la visita a Santander pel seu centre històric, el qual s’ubica entre la Plaza Porticada i la Plaza Pombo. El nostre recorregut començarà en els Jardins de Pereda. Els creuem després de contemplar els seus cedres i magnòlies i entrem en el casc històric. No és molt ampli, així que lo millor per conèixer-lo és fer un passeig pels seus carrers, descobrir poc a poc els seus monuments i deixar-nos emportar pel seu aire distingit. El primer que ens cridarà l’atenció és la majestuositat de les façanes dels seus bancs, molt importants per Santander. Si seguim per el carrer Hernán Cortés, arribem a la Plaça Porticada, un dels llocs amb més vida de la ciutat i tot un símbol, ja que es va construir per ser el nou centre de la ciutat després de que un incendi arrasés Santander en el 1941.

Al costat, hi trobarem l’Iglesia del Cristo i la Catedral de Santander, enfront a l’Església de la Compañía. És el moment d’immortalitzar amb la nostra càmara la bellesa que ens envolta i de conèixer les llegendes dels orígens de la ciutat. Si continuem per la calle Juan de Herrera, arribarem fins a la Plaça de l’Ajuntament.

La Plaça de l’Ajuntament sempre té un ambient animat i segur que hi ha gent descansant en els seus bancs. Des d’aquí, podem apropar-nos fins al Museu Municipal de Bellas Artes o fins la Casa-Museu i Biblioteca Menéndez-Pelayo, un dels grans pensadors d’aquesta terra. Això sí, si lo què busquem és alegria i conèixer el dia a dia dels santenderins, res millor que entrar en el Mercat de la Esperanza, on es ven un dels millors peixos frescs d’Espanya.

Després d’un matí cultural, aprofitarem per fer compres. Si continuem per els carrers Jesús de Monasterio i San Fernando, estarem en la zona més comercial de Santander, ideal per adquirir un regal o un record.

Una ciutat oberta al mar

Just en aquesta zona i sobre tot en la calle Vargas (paral·lela a San Fernando) hi trobarem varis locals perfectes per a degustar la cuina marinera típica de Santander. No hem d’oblidar-nos de demanar les famoses rabas, els “caracolillos” o els “mejillones”. Deliciosos.

La tarda és el moment idoni per a conèixer el Santander marítim caminant junt a la bonica zona del moll. Sortim dels jardins de Pereda, junt als que es situa la famosa Grúa de Piedra, de 30 tonelades. Podem prendre un cafè en el Paseo de Pereda, ja que està ple d’elegants locals de tall literari que segur que ens encanten. A pocs metres, hi trobarem el Palacete del Embarcadero, i des d’aquí ens animem a fer una agradable excursió. I és que des d’aquest palauet surt un petit vaixell que ens farà donar una volta per tota la badia. La vista que obtenim de la ciutat des del mar és increïble, així que aquest viatge d’una hora suposa una experiència meravellosa.

A la nostra tornada, podem aprofitar per a visitar el que s’ha convertit en un dels nous símbols de la ciutat: el Centro Botín. És un espai cultural dedicat a l’art contemporani, la música, el cinema, el teatre i la literatura. L’edifici està dissenyat per l’arquitecte i premi Pritzker Renzo Piano i ocupa un lloc privilegiat a la vora de la badia de Santander.

Després, recorrent el Moll del Calderón, ens trobarem amb l’escultura de “Los Raqueros”, que representa a uns nens tirant-se a l’aigua i que es feu com a record dels nois que fa uns anys es llençaven a la badia per agafar les monedes que els hi llençaven els turistes. Junt a ells podem fer-nos una de les fotos més curioses i divertides del nostre viatge.

Si seguim caminant, passem junt al Club Marítimo Puertochico i enfront a cridaners edificis com el Planetari o el Palacio de Festivales. Per l’Avinguda de Luis Carrero Blanco, arribem al Museu Marítim del Cantàbric, que val la pena una aturada per tal de conèixer el seu interior, amb els seus moderns aquaris i aprendre més sobre la relació de l’home amb el mar.

Un cop que deixem enrere el museu, comença la zona de platges (la de los Peligros i la de La Magdalena son les primeres), on podem refrescar-nos i passar la resta de la tarda si volem. La nostra intenció, és però, continuar amb la ruta.

Península de la Magdalena

La Península de la Magdalena, és un dels entorns de Santander més bonics i especials. Abans d’arribar-hi, podem baixar per la calle Horadada fins a la vora de la platja, junt a les roques, obtenir una visió preciosa de les Islas de La Torre i Horadada. Avancem, ara sí, fins l’entrada d’aquest gran parc. Es tracta d’una zona extensa, d’unes 25 hectàrees, així que, si no volem caminar, sempre podem muntar-nos en el trenet turístic “Magdaleno”, que la recorre. Els horaris son de les 8 a les 22h, i els preus van des de 5€ per persona.

Però ens interessa més descobrir la península caminant. Passem a prop de la playa de Los Bikinis per trobar-nos amb l’Embarcadero Real i arribar fins el Faro de la Cerda. Si continuem rodejant la Península, arribarem a una esplanada que ens conduirà fins a la joia de Santander: el Palacio de la Magdalena. Estem en la cima de la península, així que és el moment de fer una foto d’aquest majestuós Palau Reial i de les immillorables vistes del paisatge de Santander que s’obtenen des d’aquí. Es tracta de la residència estival de la família reial. Es pot visitar: el preu de l’entrada general és de 5€, i l’entrada reduïda és de 3€ (estudiants, jubilats,…).

En el descens, trobarem tres autèntiques caravel·les que un mariner va donar a Santander (i que es diu que son una rèplica de les de Cristòfol Colom) i un divertit mini-zoo on podrem veure animals marins com foques, pingüins o lleons marins submergits en l’aigua que arriba directament des del mar.

La primera part de la visita ja l’hem realitzat, i ara continuarem amb la nostra ruta un cop sortim de la península de la Magdalena.

Del Sardinero al Faro de Cabo Mayor

Les Platges del sardinero

Després d’un matí i migdia molt agradables, pot ser que sigui el moment de menjar. Si avancem per l’Avinguda de la Reina Victòria i travessem els bells jardins de San Roque, arribem fins a la plaça de Italia. Aquí hi trobarem el majestuós i emblemàtic Gran Casino que, creat en el 1916, sembla presidir la ciutat i contribueix a augmentar aquesta sensació de conte en el que sembla que estiguem. Aquí, sobretot a l’estiu, hi ha multitud de terrassetes amb vistes a la platja, ideals per a menjar mentres la brisa marina amb olor a sal ens acompanya.

Estem en la zona més popular de la costa de Santander: El Sardinero, així que després de menjar no ha de faltar un bany en qualsevol de les seves magnífiques platges. Tenim varies per escollir: des de la del Camello (posseeix una roca la forma de la qual recorda aquest animal) o la de La Concha fins les pròpies del Sardinero (amb més d’un kilòmetre de longitud). Prendre el sol estirats en la seva fina sorra daurada i contemplar el paisatge que ens envolta o inclús animar-nos a practicar surf és una experiència que recordarem sempre.

Després d’una capbussada, sempre podem recórrer amb tranquil·litat el passeig marítim, fer una aturada en l’espectacular mirador dels Jardines de Piquío (molt romàntics, si anem en parella) i continuar fins al final del Parque de Mesones. Per el camí, veurem alguns dels palauets i casones més belles de la ciutat per una banda i vaixells de vela per l’altra.

Si hem preferit no donar-nos un bany i tenim temps, podem animar-nos a continuar i fer el recorregut que ens porta cap a l’altre extrem de la ciutat, al Faro de Cabo Mayor, de 30 metres d’alçada. Arribarem fins a ell per la Senda de Mataleñas i és perfecte si lo que busquem és un paisatge de naturalesa molt més salvatge, ja que allí el mar és més obert i els penya-segats son dignes d’admirar.

El Faro de Cabo Mayor és una de les fites més visitades de Santander però, en la seva majoria, els turistes opten per agafar el cotxe i aparcar allí mateix. Lo què avui et proposem és que et relaxis a través d’una ruta senzilla, curta i plena de bellesa entre platges i penya-segats. Sens dubte, un dels millors punts que veure a Cantàbria.

Un passeig per Santander: Senda de Mataleñas

Es tracta d’una petita senda en la que t’acompanyaran unes vistes meravelloses de tota la badia santanderina. Malgrat la seva innegable bellesa, és més freqüentat per els propis habitants de la ciutat que per els visitants. Gaudiràs d’unes hores de màxima tranquil·litat per un camí que no presenta cap dificultat. Per a tots els públics!

El sender és linial i pots finalitzar-lo en el moment que estimis oportú. L’accés al mateix camí son les escales ubicades en els darreres de l’Hotel Chiqui, la dificultat és baixa, i la longitud son 10 kilòmetres (contant anar i tornar). El temps estimat de caminada son de 2h i 45 minuts (anar i tornar).

El camí s’inicia just al final de la segona platja del Sardinero. En concret has de pujar per les escales que hi ha junt a l’Hotel Chiqui. No té pèrdua. Avantatges de Santander: pots combinar un perfecte dia de platja amb algo de senderisme i tot sense sortir de la ciutat.

Hi ha molt aparcament en la zona però no t’encantis. En temporada alta pots desesperar en l’intent de trobar un forat al costat de la platja. Son mils de turistes que gaudeixen de les seves vacances en les platges santanderines i la zona es converteix en un bullidor de cotxes i gent.

Pugem les escales per a començar a caminar per un tram paral·lel a la costa i al Campo de Golf de Mataleñas. Anem guanyant una mica d’alçada per obtenir unes vistes privilegiades de tota la badia de Santander: des de les platges del Sardinero fins al Palacio de la Magdalena.

La nostra primera aturada serà la Platja de los Molinucos. Es tracta d’una petita cala de sorra fina que durant la pleamar queda completament coberta per el Cantàbric. És un racó encantador per a fer-se un bany lluny de la massificació de les platges urbanes.

El camí continua i ho fa pels penya-segats de Cabo Menor. Aquest tram canvia el ciment que ens hem trobat fins ara per un camí pedregós. Les vistes de la ciutat desapareixen a canvi d’una preciosa panoràmica de lo què t’espera d’ara en endavant. Salvem la punta de Cabo Menor per apropar-nos a la impressionant playa de Mataleñas, sempre amb el Faro de Cabo Mayor vigilant l’horitzó. Per nosaltres aquesta és una de les imatges més boniques que ens trobarem durant el passeig. Hi ha bancs de fusta estratègicament situats per quedar-se encantat amb les vistes.

La platja de Mataleñas, enclavada entre bellíssims penya-segats, és un lloc perfecte per relaxar-se i gaudir de l’entorn. Una de les millors platges de Santander. Malgrat trobar-se una mica apartada de la ciutat té bastant afluència de públic. És normal. Per nosaltres és una de les platges més boniques de tota la ciutat per el paisatge que l’envolta i les seves aigües cristallines. Sens dubte, un imprescindible de Santander. Això sí, per accedir a la sorra has de baixar més de 150 graons. Tot esforç té la seva recompensa.

Seguim la ruta enganxats a la costa amb un objectiu ben clar i visible: el Faro de Cabo Mayor. També anomenat Faro de Bellavista, el miris d’on el miris és una preciositat. Des de 1839, aquesta torre de 30 metres d’alçada compleix amb la seva important funció. Però, en l’actualitat, és també un dels llocs més visitats de Santander. Es pot accedir en cotxe, per lo que és freqüent trobar-se amb cents de persones gaudint del paratge. A més, és un lloc ideal per contemplar el capvespre i si tens sort, veure una posta de sol espectacular durant el camí de tornada.

Després de reposar forces en la cafeteria del far, prendrem la decisió de tornar cap a la platja del Sardinero. Això sí, si anem bé de temps, ens podem aventurar en continuar el camí a la vora de la costa. A partir d’aquí, el sender s’estreny, es torna més agrest, solitari i desapareix per moments. Però no hi ha pèrdua, sempre caminem a la vora dels penya-segats de Cueto. Els paisatges rocosos estan modelats a base d’un continu anar i venir d’onades furioses.

Després d’un bon tram caminant i després de creuar algunes passarel·les de fusta, arribem a una curiosa i petita construcció. Es tracta del Panteón del Inglés. Construït a finals del segle XIX per encàrrec del telègraf José Jackson Veyán, guarda una tràgica història entre els seus murs de pedra. En qualsevol cas, és un bon lloc per fer fotos i gaudir de la naturalesa. Les vistes de la costa càntabra des d’aquí son fantàstiques.

Si continuem la senda arribarem fins la platja de La Maruca. Nosaltres, però, hem quedat que tornàvem enrere des del faro de Cabo Mayor. Encara que sigui una ruta lineal, la tornada ens resultarà igual d’amena que la primera vegada. Si estàs de visita a Santander, calçat unes sabatilles i inspira’t amb aquests preciosos paisatges. Val la pena i molt.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (49,20km i 47 minuts):

I som en el dia que canviarem d’allotjament. Passem de San Vicente de la Barquera a Liérganes. Això sí, el dia l’anirem a passar al Parque de la Naturaleza de Cabárceno, més a prop del segon allotjament. Es tracta d’un recinte natural amb animals amb semi-llibertat, ubicat en la localitat de Cabárceno, a 17 kilòmetres de Santander. Comencem.

I avui anirem a passar el dia al Parque de la Naturaleza de Cabárceno, el qual és un recinte amb animals en semi-llibertat, ubicat en la localitat de Cabárceno (municipi de Penagos). El parc pertany a Cantur, l’empresa de promoció turística del Govern de Cantàbria. El parc de Cabárceno desenvolupa tant treballs d’investigació relacionats amb la conservació d’espècies en perill d’extinció, com a l’educació ambiental.

Els visitants poden veure des dels seus vehicles a rinoceronts, cérvols, daines o mones de Gibraltar, així com diferents tipus de plantes, situades normalment junt als llocs més visitats. En aquesta zona existien unes mines de ferro, les estructures industrials de les quals encara poden veure’s.

El Parc acull a quasi 120 espècies animals dels cinc continents que viuen en règim de semi-llibertat, distribuïts en recintes de grans superfícies on coexisteixen una o vàries espècies. Com hem dit, no es tracta d’un zoològic convencional ni un parc natural. És un espai naturalitzat per la mà de l’home, a partir de la bellesa primitiva del seu paisatge kàrstic, sobre les 750 hectàrees d’una antiga explotació minera a cel obert.

En el Parc la vida es desenvolupa en l’ambient més natural possible per els animals que l’habiten. Excepte la alimentació que se’ls hi facilita, la resta d’activitats estan marcades per la seva quasi total llibertat i instint. Pràcticament tots ells desencadenen baralles i lluites en època de zel per el control de les femelles i, per descomptat, excepte l’instint de supervivència, la resta dels seus sentits son tant salvatges com en el seu hàbitat natural.

En l’actualitat per la seva enorme qualitat, les instal·lacions del Parc de la Naturalesa de Cabárceno estan entre les millor valorades pels organismes que vigilen les condicions de vida dels animals.

El Parc està concebut amb finalitats educatives, culturals, científiques i recreatives, havent-se convertit en un dels majors atractius turístics del nord d’Espanya. Els més de 20 kilòmetres de carreteres que solquen el parc ens conduiran als diferents recintes a través de meravellosos congostos, plàcids llacs i suggerents figures rocoses. A més, per tot el parc existeixen nombroses zones d’aparcament i sendes que ens permeten descobrir racons de gran bellesa.

El Parc de la Naturalesa de Cabárceno és un lloc ideal per a passar el dia en família ja que disposa de nombroses zones d’esbarjo, berenadors, miradors, rutes botàniques, cafeteries, restaurants, parc infantil, etc… En ell descobriràs els secrets del mon animal, vegetal i mineral amb nombroses activitats per a tota la família. La visita al Parc es convertirà en una experiència inoblidable.

En el parc hi ha un Telecabina, el qual consta de dues instal·lacions independents que uneixen punts estratègics dins de les àrees dels accessos sud i est del parc, així com, en l’àrea del Mirador del Rubí i la que se situa en el perímetre superior del recinte dels Ossos.

Es tracta d’un traçat de 6 kilòmetres de longitud, en dues instal·lacions independents. La durada del trajecte complet (les dues línies), és de 50 minuts per a velocitats de transport entre 2 i 3 metres per segon.

La capacitat màxima de la instal·lació permet transportar al voltant de 1.200 persones per hora, per satisfer les puntes d’afluència del recinte, tenint la possibilitat d’afegir o suprimir vehicles d’acord amb la variació en l’afluència de visitants segons l’època de l’any.

El telecabina disposa de quatre estacions des de les que es pot accedir a la instal·lació, ubicades en punts estratègics.

Els horaris del telecabina durant els mesos d’estiu son de 10 a 19h. L’horari d’obertura del parc durant els mateixos mesos és de 9:30 a 18:00h (tancament de guixeta). Hem de dir que també hi ha un Ecobus que fa dues rutes, així com és possible llogar bicicletes elèctriques per recórrer el parc. L’horari de les tècniques de vol de les aus rapinyaires son a les 12h, 15:30h i 17:30h. L’horari del reptilari és de 9:30h a 19:45h (hora de tancament del parc).

Es pot comprar l’entrada per internet o a les guixetes del Parc, com vulgueu. Els preus en temporada alta son de 39€ l’entrada d’adult, i de 21,5€ pels nens de 4 a 12 anys.

Adjuntem el link per si voleu més informació sobre el parc: Parque de la Naturaleza de Cabárceno – Cantur – Cantabria – España – Inicio (parquedecabarceno.com)

Visitat el Parc de Cabárceno, serà l’hora d’anar a buscar el nostre nou allotjament a la població de Liérganes. Hi ha uns 22 kilòmetres aproximadament que es fan amb uns 20 minuts de cotxe. Un cop instal·lats, descansats i refrigerats, així com omplerta la nevera de l’apartament, anirem a donar un volt per Liérganes. Es tracta d’un bonic poble declarat Conjunt Històric-Artístic, a la comarca de Trasmiera.

Liérganes és un dels pobles medievals més bonics de Cantàbria. Aquest petit llogaret enamora pel seu fantàstic entorn natural, la seva tranquil·litat i ambient rural, les seves casones amb els balcons plens de flors i la llegenda de l’Home-Peix, que t’assegurem, un cop la coneguis, no et deixarà indiferent. Ara us enunciarem els 5 llocs imprescindibles de visitar a Liérganes:

1. Casc Antic

Després de deixar el cotxe en l’aparcament de l’allotjament, et recomanem que et perdis per els carrerons empedrats del casc antic o Barrio del Mercadillo, declarat conjunt històric-artístic i una de les millors coses que fer a Liérganes.

Durant el passeig des del carrer Jan Curtius fins la Plaza del Marqués de Valdecilla veuràs varies casones d’arquitectura classicista dels segles XVII i XVIII i cases blasonades amb escuts tallats en la façana i balconades de fusta.

Entre els edificis més importants i antics destaquen la Casa Rañada Portilla, la Casa Langre, la Casa de Cuesta Mercadillo, la Casona Setién i la Casa de los Cañones, de la que parlarem més endavant. A més de veure tots aquests punts d’interès pots entrar en alguna botiga per comprar artesanies o productes típics de la regió com les “quesadas”, les anxoves de Santoña i els “sobaos pasiegos”, o si tens gana menjar a “El Ojo del Ábrego” que és un dels restaurants on menjar a Liérganes més recomanats.

2. Casa de los Cañones

La Casa de los Cañones coneguda també com a Casa de los Cantolla i construïda entre els anys 1714 i 1716 per ordre de Domingo de la Cantolla Miera, secretari de la Inquisició, és un dels edificis que veure a Liérganes més importants.

Situada en la Plaza del Marqués de Valdecilla i realitzada en estil barroc, aquesta casa impressiona per l’aspecte ennegrit de la pedra de la façana en la que pots veure un balcó de ferro forjat, l’escut de Cantolla Miera, la creu i campana de lo que fou la capella del Carmen, una portada “almohadillada” i els canons que hi ha en els xamfrans de l’edifici, record de la fàbrica d’artilleria que hi havia en el poble.

3. Puente Mayor

El Puente Mayor, també conegut com Puente Romano, situat sobre el llit del riu Miera i que uneix els barris de El Mercadillo i El Calgar, és un altre dels llocs que visitar a Liérganes més bonics.

Construït entre 1587 i 1606 per Bartolomé de Hermosa, aquest pont fou un dels primers de pedra de Cantàbria i destaca pel seu aspecte elegant amb dos arcs de mig punt de diferents tamanys. A més el pont es conserva en un perfecte estat, el què junt a les vistes dels pics Marimón i Cotillamón de fons, anomenats popularment les “tetes” de Liérganes, forma un dels racons més màgics de tota la regió.

Després de creuar el pont i fer varies fotos des de diferents perspectives, t’aconsellem donar un agradable passeig per la riba del riu Miera en direcció Rubalcaba, que és sens dubte una de les experiències inoblidables que podràs emportar-te d’aquest encantador poble.

4. Estàtua de l’Home Peix

Sota el pont Major es troba l’estàtua realitzada en bronze en honor a l’Home Peix, un ésser llegendari de la mitologia de Cantàbria. Segons explica la llegenda, en l’any 1674, el jove Francisco de la Vega, veí de Liérganes, va desaparèixer en el riu Miera i no es va saber res més d’ell fins que uns 5 anys més tard, a Càdiz, uns pescadors troben en les seves xarxes una criatura marina, amb forma d’ésser humà i que únicament era capaç de pronunciar la paraula Liérganes.

Després de comprovar-se la seva identitat i ésser retornat a casa de la seva mare, Francisco va viure durant nou anys més a Liérganes fins que va tornar a desaparèixer en el mar sense tornar a saber-se res més d’ell. Al costat del pont es troba un antic molí fariner de 1667 que actualment alberga el Centre d’Interpretació de l’Home-Peix.

5. Palacio de Cuesta Mercadillo

Per acabar aquesta llista de llocs que veure a Liérganes imprescindibles, i si disposes de temps, t’aconsellem fer una ruta pels voltants del poble per visitar varis punts d’interès com l’Església de San Pantaleón, la Ermita del Humilladero i acabar en el Palacio de Cuesta Mercadillo.

L’Església de San Pantaleón, d’estil romànic i situada en un petit turó, fou construïda en la segona meitat del segle XIII i tens unes magnífiques vistes del poble, mentres que l’ermita del Sant Crist del Humilladero fou aixecada sota l’estil classicista en l’any de 1594 i destaca per la seva senzillesa i austeritat.

Encara que l’edifici més impressionant és el Palacio de Cuesta Mercadillo o Palacio de La Rañada, construït entre els anys 1724 i 1730 en forma de U, fou declarat Bé d’interès cultural i destaca per la seva magnífica portalada amb blasó.

Si vas amb nens pot ésser interessant visitar també l’Ecomuseu-Fluviarium, que et mostrarà la riquesa del patrimoni natural d’aquesta zona i està entre els millors museus de naturalesa del país. L’horari d’accés al museu durant l’estiu és de tots els dies de 10 a 14h i de 16 a 21h. Els preus per entrar son de 6€ pels adults, i 3,50€ pels menors de 14 anys i jubilats. Hi ha un passi per una família de 4 membres (2 adults i 2 nens) a 16,15€.

Adjuntem el mapa de Liérganes, amb els seus atractius:

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (80,60km i 56 minuts):

Avui farem una ruta de trekking de les més espectaculars que es poden fer a Cantàbria. Ens n’anirem fins a la Costa Quebrada i farem un trekking des de Playa de la Arnía a Playa de Pedruquías, tractant-se d’una ruta de 10 kilòmetres (anar i tornar) i d’una durada de 4 hores. La nostra intenció serà fer la caminada i a la seva finalització, poder-nos banyar en alguna de les millors platges de la Costa Quebrada, com la Playa de la Arnía, la Playa de Portío o la Playa de Somoscuevas. En triarem una, o dues si anem bé de temps… Finalitzarem el dia visitant el Mirador de la Corneja, en el municipi de Liandres, a la Costa Occidental, ideal per veure la posta de sol. Comencem.

La ruta que farem avui serà la de los Acantilados de Costa Quebrada, amb un total de 10 kilòmetres (anar i tornar), 82 metres de desnivell, i d’una durada aproximada a unes 4 hores. Pel camí, a part dels penya-segats ens n’anirem trobant platges i podem banyar-nos a les que vulguem. N’hem proposat tres, però poden ésser totes les que ens trobem. Nosaltres, però, ens mullem i en proposem.

Avui recorrerem la Costa Quebrada de Cantàbria, una senda que recorre un paisatge de vertiginosos penya-segats de la Cornisa Cantàbrica. Recorrerem la part que comprèn des de la Playa de la Arnía fins a la de Pedruquías i veurem tallants, bufons, coves, flysch, platges i cales de sorra daurada. Una bona manera de gaudir de la naturalesa, en la que rebrem una classe de geologia entenent la formació d’aquest abrupte paisatge.

El Parc Geològic de la Costa Quebrada s’extén al llarg de 20 kilòmetres de costa ubicats entre la ciutat de Santander i la de Cuchía. Durant tot aquest territori podem veure un conjunt molt divers de formacions, que ens ensenyen geologia i la constant evolució de la terra. Per a comprendre-ho tot, en el recorregut, hi ha panells que t’ho expliquen amb claredat. Tens amplia informació en la web del parc geològic (Inicio – COSTA QUEBRADA (parquegeologicocostaquebrada.com)).

La Costa Quebrada està catalogada com a Punt d’Interès Geològic i integrada en la Xarxa Natura 2000 com Lloc d’Importància Comunitària.

A més, l’erosió del mar produeix també illots que els converteixen en un lloc ideal per niar algunes aus marines com el cormorà “monyut” i el “paiño” europeu. A l’estar protegits per la llei, la converteixen en una Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA).

Geològicament parlant, la Costa Quebrada és un paisatge molt recent, ja que es va començar a produir quan va finalitzar la última glaciació. Era un paisatge de suaus turons que ha estat llaurat per l’incessant onatge.

La ruta de la Costa Quebrada és lineal per lo que pots fer-la tant llarga com vulguis tornant per el mateix camí, en total son 20 kilòmetres de costa. També pots fer-la circular i tornar per les poblacions de l’interior.

Nosaltres preferim fer-la lineal per el mateix camí d’anada i de tornada i gaudir doblement de la força del Cantàbric.

El tram que escollim fou des de la Platja de La Arnía fins passar la de Pedruquías, en quasi uns 10 kilòmetres d’anada i tornada.

El nostre passeig començarà en l’aparcament de la Playa de La Arnía. Si hi vas a l’estiu, convé anar-hi d’hora perquè l’aparcament es queda petit. Tens més llocs on aparcar en la ruta, tot depèn d’on vulguis començar i acabar aquesta.

Playa de La Arnía

Abans de començar la ruta de la Costa Quebrada ens dirigim a admirar a una de les joies que la composen: la Playa de La Arnía, en la que a més hi ha guinguetes per a fer una “aturada tècnica”. En ella podem veure dues zones completament diferents separades per un petit monticle. A un cantó una platja de sorra daurada i a l’altre cantó un impressionant conjunt de flysch, illots i crestes verticals cisellades per la força del mar i del vent.

Tornem a l’aparcament i en direcció oest ens endinsem per el Barri de la Arnía, després de passar algunes cases, un camí a mà dreta perpendicular al mar, et condueix al començament de la senda. Atura’t uns minuts a contemplar les vistes de la platja de La Arnía des de l’altra banda, i si tens sort potser vegis a escaladors que aprofiten les parets verticals per a practicar.

Embudo de Pedrondo

El paisatge no pot ésser més bonic, però compte, perquè encara que es vegi tot ben clar, et trobaràs amb una enorme oquedat a una banda del camí: l’embut de Pedrondo o Bufón de Liencres. Un enorme pou natural per el que, emergeix l’aigua a pressió en mala maror. Se sent el mar en el fons i està format per l’erosió que la mar produeix sobre les margues argiloses i el desprendiment de les roques superiors.

Urros de Liencres

Aquest és un bon lloc per a gaudir de la vista dels Urros de Liencres. Així és com es conèixen als illots que, amb formes capritxoses, s’han anat tallant junt a la costa en forma vertical. Un dels més famosos i fotografiats era l’anomenada Punta de las Gaviotas, una agulla espectacular que el mar s’emportà per davant en el 2017 i que demostra que la Costa Quebrada no deixa de canviar. Un altre és l’Urro del Manzano o de la porta, un bonic arc per el que circula el Cantàbric.

Playa de Portío

El següent punt important és la Playa de Portio o Piélagos, un petit arenal que es troba protegit per una barrera rocosa que sobresurt del mar. Abans de continuar amb el recorregut pujarem en aquesta per a contemplar l’espectacle de les formacions rocoses i dels flysch. Habitualment hi ha cavalls amb els seus genets, que aprofiten que la platja és buida (quan ho està) per a donar un passeig per l’arenal amb els seus cavalls.

Per continuar baixem a la platja i pugem per unes escales junt a la urbanització de Portio. Continuem per una estreta senda d’herba per la que no deixem de veure la platja. Hi ha zones que estan pràcticament a la vora del penya-segat i s’ha de caminar amb compte.

Ensenada de Portío

Arribem a una de les plataformes d’abrasió de la Costa Quebrada, on en ella hi desemboca el rierol de Las Llatas i contemplem des d’aquí la Ensenada de Portío. En ella hi ha dues platges en els seus cantons oposats: a l’est la Playa de Portio de la que venim i a l’oest la de Cerrias, a la que ens dirigim ara creuant la relliscosa plataforma, un tram un xic complicat.

Playa de Cerrías

Ascendim i passegem junt a una zona residencial per arribar poc a poc a la playa de Cerrías. Aquesta petita platja de sorra daurada té una vista privilegiada a la playa de Portío. Es va formar a partir d’una plataforma d’abrasió que fou poc a poc coberta per la sorra.

Playa de Somocuevas

Continuem caminant junt a urbanitzacions i de seguida arribem al parc de Somocuevas on hi ha una àrea recreativa i un aparcament.

Poc més endavant surt un sender cap a la punta de Somocuevas, el nom del qual procedeix de les coves que hi ha entre les roques de la punta de la Perla. La punta està dividida en dues parts, la zona rocosa més petita i la de l’arenal. Una altra zona amb meravelloses vistes de la Costa Quebrada.

La platja de Somocuevas és nudista, pots baixar per la seva llarga escala de fusta fins a l’arenal. Val la pena realitzar l’esforç perquè la platja és realment bonica.

Playa de Pedruquías

Deixem enrere Somocuevas per començar per una zona amb un paisatge de prats bastant plana i diferent a les pujades, baixades, entrades i sortides que havíem recorregut fins ara.

Ens apropem a la següent platja, però just abans d’arribar-hi, veiem l’impressionant Bufón del Madero per el que es pot escoltar el mar.

I just darrere del bufón, una altra impressionant platja d’aquesta ruta per la Costa Quebrada: la Playa de Pedruquías, amb una llarga plataforma d’abrasió que la protegeix.

Podem continuar una mica més, per a contemplar la Playa de Conallave i la de Valdearenas amb el Parque Natural de las Dunas de Liencres a la seva espatlla. Al fons, es troba el Monte Tolio i el Monte La Picota.

I aquest serà el punt més llunyà de la ruta. Ara ens quedarà la tornada pel mateix camí, igual d’espectacular.

La ruta per la Costa Quebrada no està senyalitzada, però no té pèrdua. A l’anar junt a penya-segats i contar amb bufons, s’ha de ser previnguts i mirar bé per on es trepitja. No té ombres, per lo que a l’estiu hem de protegir-nos del sol i portar aigua abundant.

Per admirar com cal la Costa Quebrada, lo millor és mirar la taula de marees per intentar que la major part del temps del nostre passeig coincideixi amb la marea baixa, si pot ser.

Com hem comentat a l’inici, proposem tres platges de la Costa Quebrada per prendre un bany: la playa de La Arnía (podem banyar-nos al començament o al final), la playa de Portío (bany entremig), i la de Somocuevas (bany entremig).

Finalment, un cop pres el bany i realitzada la caminada, emprendrem el camí de retorn a San Vicente de la Barquera, però pel camí ens aturarem a un mirador imprescindible, el Mirador de la Corneja.

El mirador es troba a 49,5 kilòmetres de la Playa de La Arnía (Costa Quebrada), uns 46 minuts amb cotxe, i a uns 14,3 kilòmetres de San Vicente de la Barquera (uns 19 minuts amb cotxe), aproximadament.

Per arribar-hi s’ha d’anar fins a la carretera de la costa CA-131 i agafar el trencall prop de Liandres, anomenat  Calle de los Remedios que ens durà fins a l’Ermita de N.S. de los Remedios. Hem de continuar en direcció al penya-segat i de seguida arribarem a un aparcament per deixar-hi el cotxe. El mirador és ideal per veure postes de sol (i sortides), i conté algunes taules de pícnic i un banc pels instagramers.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (118,00km i 1 hora i 46 minuts):

Avui anirem a passar el dia a la comarca de Saja-Nansa, i visitarem la majoria de llocs imprescindibles per veure a la comarca. S’ha de dir que serà un dia molt complet. Començarem visitant la Cueva El Soplao, una de les coves més espectaculars de la regió, on per accedir-hi utilitzarem un tren miner. Seguidament visitarem la Ferrería de Cades, mitjançant una visita reservada amb anterioritat, a una antiga fundició que produïa ferro a partir de la força de l’aigua. Visitarem dos pobles típics càntabres: Carmona, declarat Conjunt Històric Artístic, i Bárcena Mayor, un dels pobles més bonics del país, amb una arquitectura popular típica. Seguidament a les visites als pobles, anirem al Centro de Interpretación del Parque Natural Saja-Besaya, en el municipi de Saja, on ens explicaran i aprendrem coses sobre el Parc Natural en el què estem. Finalment, anirem fins al municipi de Cabezón de la Sal per visitar dues atraccions, la primera el Poblado Cántabro de Cabezón de la Sal, el qual és un museu a l’aire lliure dels pobles de l’Edat del Ferro, i la segona, un bosc de Secuoyas. Comencem.

Per visitar la Cueva El Soplao també serà essencial que ho portem reservat des de casa. Ens acostarem al poble de Celis (a 3km de la cova), a 21,2 kilòmetres (a 29 mints en cotxe de San Vicente de la Barquera). Allí hi ha el Centre d’Interpretació. Farem l’entrada i sortida des d’un tren miner. La visita té una durada de 1 hora.

La Cueva El Soplao, descoberta a principis del segle XX amb motiu de l’explotació de les mines de La Florida, està considerada una de les grans meravelles de la geologia, atresorant un paradís de espeleotemas (excèntriques, estalactites, estalagmites, colades, columnes, perles de les cavernes, etc…).

El Soplao constitueix un delit per tothom que s’apropi a visitar-la, que podrà gaudir d’un recorregut que sobrecollirà per l’espectacularitat, abundància i diversitat de les seves formacions excèntriques, que son les que fan de El Soplao “una cavitat única”.

A més del seu valor geològic, la cova i el seu entorn alberguen un excepcional patrimoni d’arqueologia industrial minera, amb més de 30 kilòmetres de galeries, castillets, forns de calç, rentadors, etc…. Els treballs miners es varen orientar a l’extracció de zinc i de plom.

Una recreació de tren miner ens trasllada, a través de la galeria minera de La Isidra, fins arribar a la cova. Un cop allí, es realitza un circuït a peu a través de diverses galeries i sales. La il·luminació, els colors, els efectes sonors i l’atmòsfera que es respira faran del recorregut de 1 hora un record inoblidable. A l’experiència geològica s’uneix la minera: galeries i arqueologia industrial mineres.

Es tracta d’una visita apta per tot tipus de públic, adaptada per persones amb mobilitat reduïda. El 90% del recorregut es pot realitzar amb cadira de rodes.

Els nens fins a 12 anys i les persones que necessitin cadira de rodes hauran d’anar acompanyats. No està permesa l’entrada de cadiretes infantils, es faciliten motxilles porta-bebès.

Es recomana l’ús de calçat còmode i roba d’abric. La temperatura interior és d’uns 12 o 13ºC.

Els horaris per accedir a la cova son en els mesos de Juliol de 10 a 19h i a l’Agost, de 10 a 21h. Els preus son de 13,5€ per l’entrada general, 11€ pels nens de 4 a 16 anys, i 10,5€ pels jubilats, estudiants, persones amb mobilitat reduïda,…

Visitada la cova, ens acostarem a la Ferrería de Cades, en el mateix municipi de Cades, a 9km de la cova (uns 13 minuts amb cotxe). L’edifici de la Ferrería de Cades forma part d’un conjunt rural del segle XVIII de singular complexitat acabant-se de construir en el 1752. La seva tipologia és la que ha predominat en les ferreries de Cantàbria: una forta construcció en maçoneria composta per dues naus principals comunicades entre sí i en les que s’allotgen els ingenis hidràulics, i quatre naus o carboneres que s’adossen transversalment a les mateixes. Les seves importants dimensions, unit a una obra hidràulica d’excel·lent qualitat, ens porta a trobar-nos davant d’una de les millors obres d’aquesta tipologia.

El molí annex a la ferreria completa aquest interessant conjunt rural. I com a final de cicle, l’aigua torna al riu Nansa, d’on es desvia per fer funcionar la maquinària. La Ferreria i el Molí de Cades son un dels pocs exemples d’ingenis hidràulics que en l’actualitat es poden veure en funcionament.

Durant les visites guiades es posen en marxa les seves màquines, traslladant al visitant a la vida dels ferrons i moliners d’aquella època.

Els horaris d’obertura de la Ferreria durant els mesos d’estiu son de dimarts a diumenge de 10:30 a 14h i de 15:30 a 18h, amb visites guiades amb demostració de funcionament a les 12h, 13h, 16h i 17h. Els preus son de 8,5€ per l’entrada general (visita guiada + demostració de funcionament), i 6€ per l’entrada reduïda (nens fins 14 anys, estudiants, jubilats,..). Per la visita lliure sense demostració, el preu és de 4€.

I després d’aquestes dues visites culturals, ens n’anirem a visitar el poble de Carmona, un dels pobles amb més encant de Cantàbria, declarat Conjunt Històric Artístic.

Però anem a descobrir què veure a Carmona. Un petit poble digne de visita. Perquè? Doncs per la seva cuidada arquitectura típica de la zona, pel seu entorn i per la seva tranquil·litat. Una bellesa de poble rural, autèntic i ideal per a la desconnexió i els amants de la naturalesa.

Per aparcar, eviteu entrar massa en el centre del poble. Per lo que un bon lloc és al voltant del riu i dels seus ponts. Per exemple, junt a la Posada El Puente.

Doncs, més que a veure, a Carmona es va a gaudir. A gaudir dels seus carrers i carrerons, de racons, alguns acolorits, i de les seves casones. A gaudir, senzillament, de lo rural. D’aquest ambient càntabre d’interior que manté intactes vestigis del seu passat i on la ramaderia i l’artesania encara es mantenen vigents i son de gran importància.

Encara es poden contemplar en els seus carrers oficis com la ramaderia i l’artesania. Tant és així que inclús podem veure una estàtua en honor a la vaca Tudanca, una raça bovina autòctona de Cantàbria.

Carmona, com hem dit, és un dels pobles més bonics de la regió, però en ell encara impera la tranquil·litat. No té tant turisme com, per exemple, Bárcena Mayor, Potes o Santillana del Mar, sens dubte altres pobles a visitar a Cantàbria.

I potser és aquesta calma, aquesta pau que envaeix a Carmona, lo què la fa més especial. Et pots trobar visitant el poble en ple agost i ser pràcticament els únics que ho esteu fent.

És meravellós passejar i deixar-se portar per aquest terra empedrat sense cap soroll atípic. Acompanyats únicament per el soroll dels propis habitants del poble, uns preparant els seus àpats i altres embolicats amb els seus oficis. Es podia inclús escoltar el soroll de les vaques i la naturalesa que envolta a Carmona. Aquests passejos son reconfortants i estan plens de vitalitat. Si vols gaudir d’una escapada romàntica a Cantàbria, Carmona també és una excel·lent opció.

Si tenim que destacar algun edifici d’interès a Carmona, aquest és el Palacio de los Díaz Cossio y Mier. És del segle XVIII i actualment és el Parador de Turismo. En les vivendes del poble destaca l’arquitectura de la típica casona muntanyesa.

I si us agraden els miradors amb àmplies vistes panoràmiques molt a prop es troba el Mirador de la Asomada del Rivero. S’ubica junt a la carretera, sortint de Carmona direcció Renedo de Cabuérniga o Cabezón de la Sal. Des del mirador es pot apreciar Carmona i el seu entorn, destacant els Picos de Ozalba i la Sierra del Escudo de Cabuérniga.

Així que si us agraden els pobles, l’autenticitat de l’ambient rural i a més voleu desconnexió en un entorn natural i privilegiat, aquest és un dels vostres llocs.

Impactats encara per la visió rural de l’emplaçament, marxem de Carmona en direcció al poble de Bárcena Mayor. Es troba a 26km de Carmona (uns 32 minuts en cotxe), i el primer que ens trobarem quan hi arribem, és el seu aparcament habilitat als afores de la població, per no massificar ni embrutar el poble.

En l’interior de Cantàbria, en ple Parque Natural del Saja-Besaya, es troba un dels pobles més bonics d’Espanya: Bárcena Mayor. La seva arquitectura, la seva bona conservació, el seu entorn i la seva exquisida gastronomia l’han convertit en un dels llocs imprescindibles que veure a Cantàbria. I encara que no hi ha gaires coses a veure a Bárcena Mayor, us assegurem que passejar pels seus carrers és una autèntica delícia.

Bárcena Mayor està ubicat en el municipi de Los Tojos a 495 metres d’alçada en la vall del riu Argoza i tant sols conta amb una població de 84 habitants. En el 1979 fou declarat com a conjunt Històric-Artístic. Als voltants es pot gaudir de boscos de roures i faigs.

Bárcena Mayor és el poble més antic de Cantàbria i un dels més petits. Podreu recórrer cadascun dels seus carrers i cases en poc més d’una hora, però si voleu fer una ruta de senderisme pels seus voltants necessitareu un dia complet.

Aquest poble rural de Cantàbria és perfecte per desconnectar del món, doncs encara que cada vegada és més turístic, és encara avui dia un lloc molt tranquil.

Per arribar al poble tindreu que fer-ho amb cotxe; no us preocupeu per les carreteres perquè no presenten cap dificultat. Només els residents i treballadors poden circular pel poble, així que tindreu que aparcar en un aparcament que hi ha just a l’entrada, que costa 2 euros al dia.

Visitar Bárcena Mayor és com retrocedir en el temps. Els seus carrers son tots empedrats i les seves cases son d’arquitectura muntanyesa rural dels segles XVI i XVII, encara que han estat restaurades i estan en perfecte estat.

Dels seus balcons de fusta treuen el cap un fotimer de plantes amb flors d’intensos colors, que semblen extretes d’una postal.

És per tot això que Bàrcena Mayor, com hem dit al principi, fou declarada Conjunt Històric-Artístic en el 1979. A més de les seves precioses casetes, també hi trobareu unes quantes botigues d’artesania en les que podreu comprar articles de fusta, de cuir, de vímet, de ceràmica,…

Bárcena Mayor conta amb una petita església, l’Església Parroquial de Santa Maria, que està ubicada en el centre del poble i data del segle XVII. Només està oberta algunes hores els diumenges i els dijous.

Un altre lloc curiós de veure a Bárcena Mayor son els rentadors públics, als que acudien les dones antigament per rentar les seves robes. Els trobareu en la Plaça de les Ovelles.

Adjuntem el plànol del petit poble de Bárcena Mayor:

Una de les millors coses que fer a Bárcena Mayor és una ruta pel Parc Natural Saja-Besaya, el parc més extens de Cantàbria.

Un cop acabem de visitar el poble, podem creuar el pont de pedra sobre el riu Argoza i començar alguna de les rutes de senderisme.

Hi ha 4 rutes en el Parc Natural de Saja-Besaya però la més coneguda és la que porta al pou de la Arbencia. Aquesta ruta pot continuar amb una altra molt més llarga que és la ruta dels Ports de Fuentes.

Segons el temps i les ganes que tingueu podeu fer una o l’altra, però sigui la que sigui estem segurs de que anireu a gaudir d’un impressionant paisatge de faigs, roures, teixos, avets, castanyers, freixes, aurons, avellaners,… i un sense fi d’espècies animals.

Visitat el poble de Bárcena Mayor, anirem a trobar el Centre d’Interpretació del Parc Natural Saja-Besaya, el qual es troba a 15,4km del poble, a la carretera CA-280 en direcció Soto/Espinilla (concretament en el punt kilomètric 13).

És un centre informatiu també, ens informaran sobre les activitats i caminades que es fan pel parc natural. L’entrada és gratuïta, i els horaris en l’estiu son de dilluns a diumenge de 10 a 19h.

Visitat el centre, agafarem la carretera i posarem rumb a Cabezón de la Sal (en direcció CA-280 nord). Hi ha uns 25,10km (estarem uns 30 minuts en cotxe). Hi anirem a buscar el Poblado Cántabro de Cabezón de la Sal. Es tracta d’un museu a l’aire lliure dels pobles de l’Edat de Ferro. La ubicació del poble és la Cima El Picu La Torre.

Després de travessa la immensa muralla que rodeja el Poblat Càntabre de Cabezón de la Sal ens n’adonem de que estem en un enclavament especial. En primer lloc perquè ens trobem en lo alt del conegut “Picu de La Torre”, petita elevació sobre la que existeix un bon domini visual del territori tal i com haguessin escollit els antics càntabres. De fet, aquest punt era la ubicació d’una antiga torre medieval de la qual es creu que prové (entre altres teories) el nom del municipi, ja que les esmentades edificacions rebien també el nom de “cabezos” i la toponímia ens acostaria a lo què seria el “Cabezo del Valle de la Sal”, derivant en el nom final.

Hipòtesis a part, el Poblat Càntabre de Cabezón de la Sal és junt al de Argüeso, el referent divulgatiu de l’Edat de Bronze i del Ferro en Cantàbria, recreant-se elements típics d’aquest arc cronològic per el gaudi del visitant.

La tècnica constructiva de les diferents cabanes que el composen és fidel a la utilitzada fa més de 2.000 anys, obtenint-se aquesta informació gràcies a les diverses campanyes arqueològiques en el nostre territori i al Nord de Palencia i Burgos (Regio Cantabrorum). En el poblat hi trobarem les típiques cabanes circulars, on ens submergirem en el modo de vida dels seus antics habitants. Aquí aprendrem quina era la seva distribució interior, observant els diferents estris i eines utilitzats en la vida quotidiana.

Per complementar l’arc cronològic a nivell constructiu, també ens trobarem dins del recinte amb la típica cabana quadrada, emmarcada en la II Edat del Ferro on la influència celtibèrica va aconseguir el major apogeu en territori dels antics càntabres. No podem passar per alt la gran muralla construïda al voltant de les terrasses de l’interior del poblat.

El Poblat Càntabre de Cabezón de la Sal és també conegut per la seva activitat didàctica i divulgativa. Sempre és important que la història i cultura de Cantàbria es transmeti d’un modo efectiu, allunyant-nos d’estereotips que poc o res tenen a veure amb la realitat. És en aquest punt on el seu treball adquireix major rellevància, ja que apropen la història als més petits d’una manera fascinant i divertida: realitzen tallers de ceràmica, elaboren petites cabanes de fang i palla, teixeixen en un teler com els antics càntabres, etc… Aquest tipus d’activitats i tallers, units a diferents iniciatives que desenvolupen durant tot l’any (conferències o visites nocturnes al poblat), fan d’aquest enclavament un lloc de visita obligat si vols conèixer el mil·lenari passat de la regió.

Els horaris d’accés al Poblat son de dimecres a diumenge, de 10 a 14h i de 16 a 19h. Els preus per accedir-hi son de 2€ per l’entrada general i 1€ per l’entrada reduïda (nens fins a 12 anys).

Visitat el poblat, ens acostarem a l’última de les atraccions del dia, el Bosc de Secuoyas de Cabezón de la Sal. Es troba a 2,9km del poblat en direcció nord. Hi ha un gran aparcament habilitat per deixar-hi el cotxe.

La veritat és que resulta realment curiós trobar-te amb dues hectàrees i mitja de secuoyas en una zona tant atípica per a aquestes plantacions com és Cantàbria. Les secuoyas és una espècie comú de la Costa Oest de EEUU, però tranquils que no fa falta anar tant lluny per veure-les.

Realment les secuoyas es varen plantar a Cantàbria per necessitats industrials de la zona al voltant de l’any 1940, durant la època del franquisme. Es decidiren plantar 848 secuoyas en aquesta zona donada la rapidesa amb la que creixen aquests arbres i així aprofitar la fusta per a la indústria, d’aquesta forma no seria necessari dependre de matèries primes exteriors.

Quan les secuoyes varen créixer ja no els hi va interessar tallar-les i allí es varen quedar plantades perquè les puguem gaudir nosaltres. Actualment és un dels paratges més bonics de Cantàbria i el bosc fou declarat Monument Natural.

L’entorn no pot ésser més peculiar. I és que aquest bosc té secuoyes de fins a 40 metres d’alçada, i un perímetre de uns dos metres. Jo crec que per abraçar algunes secuoyes necessites almenys tres persones…

Fer una passejada per allí resulta realment agradable i més amb els colors de la tardor. Últimament el bosc ha agafat més fama, però encara hi ha molts càntabres que encara no l’han trepitjat i altres tants que encara ni el coneixen. Per cert, no fa falta que siguis senderista experimentat.

Un cop que aparques el cotxe a l’aparcament, just al costat de la carretera, l’entrada al bosc comença per una passarel·la de fusta, facilitant així l’entrada als minusvàlids. La passarel·la té molt poca pendent i en tot just uns metres arribes a la profunditat del bosc.

Acabada la passarel·la, el bosc de secuoyes queda a l’esquerra. Continua per una espècie de camí natural, baixant per les “escales”. I, sobretot, ves amb compte de no passar-te les secuoyes que és fàcil agafar impuls. Com et despistis una mica, comença a canviar la vegetació en un plis plas i en comptes de secuoyes et plantes en un bosc normal i corrent.

En plena tardor, les fulles de les secuoyes es mantenen verdes, i el bosc té dos colors, ja que tot el terra està amb aquests tons daurats i marrons tant característics d’aquesta època de l’any.

L’espai de les secuoyes no és molt gran, és més aviat un recinte. Calcula que pots estar-t’hi el temps que vulguis. Ràpidament se’t passarà una hora o més. També pensa, que ja que estàs allí, pots aprofitar per continuar el passeig pel bosc que rodeja a les secuoyes, i més si ets a la tardor, amb els seus colors. Et recomano que continuïs el passeig per aquí així veus el contrast entre les secuoyes i la resta del bosc.

També tingues en compte, que l’accés és gratuït i no hi ha horaris, pots entrar-hi i estar-t’hi quan vulguis. Doncs quina millor manera d’acabar amb les activitats proposades per aquest dia.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (139,00km i 2 hores i 39 minuts):

Avui ens n’anirem a passar el segon dia a la comarca de Liébana, visitant primer les dues atraccions religioses més importants de la comarca, l’església de Santa Maria de Lebeña, la qual és una església preromànica del segle X, i el Monestir de Santo Toribio de Liébana, ubicat en un emplaçament impressionant. Seguidament visitarem el poble encantador de Mogrovejo, amb un centre històric distingit, i acabarem fent una ruta de miradors amb el cotxe, més o menys preveiem un total de 6 miradors per veure. Avui serà com si féssim una road-trip amb el cotxe. Comencem.

Tornarem a agafar la carretera que fa de frontera entre Astúries i Cantàbria, la N-621, la qual ens portarà, passat el Desfiladero de la Hermida, a l’església de Santa Maria de Lebeña. Hi arribarem a uns 45 minuts després de sortir de San Vicente (hi ha uns 42,30 kilòmetres).

És el principal monument preromànic de Cantàbria i un dels més importants de l’estil denominat “mossàrab”, on s’anticipen algunes solucions del romànic com els pilars de nucli quadrat amb columnes adossades.

Es tracta d’una església de planta rectangular de 16 metres de longitud per 12 metres d’amplada. Té tres naus rematades en tres absis paral·lels. La nau central és més ampla i alta que les laterals, estant cobertes les tres per voltes de canó i separades per pilars i columnes adossades preparades per a rebre els arcs torals i formers. Els pilars, rematats per capitells corintis, tenen collarí doble i suporten arcs de ferradura, a excepció de la zona de la capçalera, on els arcs son de mig punt.

L’edifici té adossat un pòrtic i una sagristia d’època barroca. Una torre exenta, que es va aixecar a finals del segle passat amb la dubtosa intenció d’embellir el monument, completa el conjunt.

L’horari d’obertura en els mesos estivals és tots els dies excepte els dilluns, de 10 a 13:30h i de 16 a 19:30h. Es fan visites guiades.

Visitada l’església, continuarem la nostra ruta en direcció a Potes. El paisatge és espectacular, i la vall de Camaleño ens espera amb moltes sorpreses. Passat Potes, prendrem un trencall a l’esquerra que ens durà fins al Monestir de Santo Toribio de Liébana (carretera CA-885).

Les primitives construccions que conformarien el monestir serien senzilles, dins de l’estil preromànic. Durant els segles X i XI s’hauria produït una gran expansió del monestir i en l’any 1256 es construeix l’actual església.

El temple segueix les directrius del gòtic monàstic d’influència cistercenca, amb la claredat de línies i d’espais i la sobrietat decorativa que caracteritza a l’arquitectura de la Orden de San Bernardo. Posseeix una capçalera de tres absis poligonals i un cos de tres naus de similar alçada. Totes les voltes son de creueria i algunes porten nervis de reforç.

La capella del Lignum Crucis, d’estil Barroc Colonial, fou construïda a principis del segle XVIII per el que fóra inquisidor a Madrid i Arquebisbe de Santa Fe de Bogotá (Colombia) Don Francisco Gómez de Otero y Cossío (1640-1714) –natural del veí poble de Turieno- l’estàtua del qual orant s’erigeix junt a l’altar.

El cambril d’estil Barroc, fet per albergar el Lignum Crucis, fou dissenyat cap a 1705 per Frai Pedro Martínez de Cardeña.

A l’exterior destaca la façana meridional on es troben les dues portalades. La més amplia és la principal, en arc apuntat rodejat d’arquivoltes, que es recolzen en capitells les representacions simbòliques dels quals fan referència als sagraments. A la seva dreta i embotida junt a un contrafort es va construir la Puerta del Perdón, que s’obre solemnement per el Jubileu. Als peus de l’edificació s’eleva una massissa torre de campanes, en l’interior del qual s’hi troba el cor.

Des de la plaça s’accedeix al claustre monàstic, edificat en el segle XVII, d’estil Herrerià, a l’entrada del qual es troba un admirable relleu de Jesús Otero, que representa a Beato en el seu Scriptorium. El centre del Claustre l’ocupa l’aigua. Durant l’Edat Moderna s’inicia la decadència del monestir, al transformar-se en parròquies un gran nombre de les esglésies que de ell depenien, acabant la seva vida monàstica amb la desamortització de Mendizábal, en 1837.

En el 1960, després de la restauració del ruïnós edifici, se’n fan càrrec els Frares Franciscans: la mateixa Ordre que custodia els Sants Llocs de Jerusalem.

Els horaris de visita son tots els dies de 10 a 13h i de 16 a 18h. L’entrada és gratuïta.

Visitat el Monestir, ens dirigirem al poble de Mogrovejo, però abans, sense sortir de l’àmbit del Monestir de Santo Toribio, ens aturarem i visitarem l’Ermita de San Miguel, ubicada a 500 metres del Monestir, en un gran emplaçament.

Ara sí, ens dirigim a Mogrovejo, el qual es troba a 15 minuts del Monestir de Santo Toribio de Liébana (uns 9km). Mogrovejo és un poble de pel·lícula i “membre” dels pobles més bonics d’Espanya.

La vall de Liébana amaga poblets meravellosos en els que desconnectaràs al 100% i podràs sentir-te a la glòria gràcies a la naturalesa que els rodeja.

Mogrovejo és un d’ells. Un poble que en l’any 2008 tenia tant sols 44 habitants, ubicat en el municipi de Camaleño (a 4km de Camaleño poble i a 10km de Potes). És un dels pobles que tens que afegir quan visites Potes i voltants, sense deixar de passar per el Mirador de Santa Catalina (tal com vàrem fer fa dos dies).

Nombrat “Poble de Cantàbria 2017” i des de 2020 “Poble més bonic d’Espanya” Mogrovejo és un poble de pel·lícula, t’ho expliquem.

Poble declarat Bé d’Interès Cultural i Conjunt Històric en el 1985, és ideal per a donar un passeig i conèixer un poble “típic” de la tierruca. Visitar Mogrovejo et portarà molt poc (potser mitja hora com a molt), per això és aturada obligatòria. En el teu passeig t’hi trobaràs:

• Torre de Mogrovejo: Del segle XIII (No es pot visitar per dins)
• Església de Nostra Senyora de la Asunción: Del segle XVII
• Casona Vicente de Celis i el seu escut de Estrada
• Museu Escola: un espai que destaca la importància del desenvolupament de les escoles rurals en la zona. Obert solament a l’estiu.
• Casones d’arquitectura popular típiques de la Vall de Liébana.

El massís de Ándara protegeix el poble, deixant una estampa típica de la Vall de Liébana. Des d’aquí surten varies rutes de senderisme.

Es tracta d’un poble de pel·lícula:

Fora bromes. En l’any 2016 Mogrovejo es va convertir en un poble dels Alps suïssos. Aquí es va rodar “Heidi, la reina de la Muntanya”(“Heidi, The Queen of the Mountain”): Els directors de la pel·lícula varen escollir Pendes, Mogrovejo i varies localitats de la zona com a escenaris per a “simular” els famosos Alps suïssos dels dibuixos de Heidi.

La cabana de Pedro es va construir en temps rècord a Mogrovejo, però res queda d’ella. El rodatge de la pel·lícula va ser una revolució en la zona, però poc se sap de la seva estrena (sembla ser que fou un fracàs).

Visitat i recorregut Mogrovejo, continuarem amb la nostra ruta del dia, que no serà més que anar a trobar una sèrie de miradors panoràmics espectaculars que hi ha per la comarca.

El primer que anirem a buscar és el Mirador del Collado de Llesba, ubicat en el municipi de Vejo. Hem de pujar fins al Puerto de San Glorio, a 27,3 kilòmetres de Potes (uns 36 minuts). Es tracta d’un port de la carretera N-621 que fa de frontera amb la província de León. Des de dalt del port de San Glorio, que ja es gaudeix d’unes grans vistes, hi surt una carretera pel vessant de la muntanya amunt, de 2km, pavimentada, que ens portarà al Mirador del Collado de Llesba.

Des del Collado de Llesba tenim per el Nord una visió completa del Massís Central i Oriental de Picos de Europa. Per el sud-est tenim una amplia visió d’algunes de les cimes de la Muntanya Palentina com el Bistruey, el pico Corcina, la aguja del Pico de Diego i per darrera al fons el Tres Mares.

En l’oest tenim cimes de León com el pico Coriscao, fàcilment accessible des del Collado de Llesba i un sens fi de pics lleonesos que es perden en la llunyania. En resum, un mirador difícil d’igualar i sense cap problema d’accés.

Peña Labra al fons, el Pico Corcina la cima del qual la tapa el núvol i per darrera, ocult per els núvols, el Pico Tres Mares. La foto està feta des del Monument a l’Ós, en les immediacions del Collado de Llesba.

Seguidament ens desplaçarem al següent dels miradors, el Mirador PiedrasLuengas. Aquest està ubicat a la província de Palència. Es troba a 56,9 kilòmetres del mirador anterior (a 1 hora i dotze minuts aprox.). Hem d’agafar la carretera CA-184 des de Potes, i hem de creuar la frontera amb la comunitat autònoma de Castella i Lleó. La carretera canvia de nomenclatura i es converteix en la carretera CL-627. De seguida arribem al mirador.

Si tenim temps i ganes, podem enllaçar amb tres miradors que estan situats bastant a prop entre ells. Es tracta dels miradors del Jabalí, el del Zorro i el de la Cruz.

El primer que es troba és el Mirador del Jabalí, ubicat a 4,5km del de PiedrasLuengas, però ja en territori càntabre. Hem de creuar la frontera de la comunitat i seguir per la carretera CA-281.

Ideal per veure frontalment la imatge impactant de la serralada dels Picos de Europa. Seguirem i anirem a trobar el Mirador del Zorro, ubicat a la mateixa carretera a 1,1km del Jabalí.

I finalment, a 600m del mirador del Zorro, ens apareix el Mirador de la Cruz de Cabezuela.

I només ens en queda 1 per acabar amb la ruta dels miradors. Es tracta del Mirador de Liébana, ubicat al poble de Cahecho (a 34,1 km de l’anterior mirador, hem de retornar cap a Potes per la carretera CA-184, i passats Cabezón de Liébana, desviar-nos cap a la dreta i anar a trobar el poble de Cahecho). Al mateix poble, que podem aprofitar per a visitar, hi ha aquest mirador.

El poble de Cahecho és conegut amb el sobrenom de “El Mirador a Picos de Europa”. A l’entrada del poble tenim les millors vistes al massís muntanyós des d’aquest mirador provist de bancs i taules per a poder gaudir d’una de les millors vistes dels Picos de Europa.

Encara que el dia estigui una mica ennuvolat, les vistes segueixen éssent molt bones, per lo què recomanem visitar el mirador sempre que sigui possible, sobretot, al capvespre.

Ens trobem a 15 minuts de Potes, que és la direcció per on hem de tirar per finalitzar amb la ruta del dia. Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (261,00km i 5 hores i 28 minuts):

Avui tornarem a banyar-nos. Visitarem part de la Costa Occidental i donarem la opció d’escollir la platja entre dues propostes: la Playa de Berellín en el municipi de Prellezo, o la Playa de Oyambre, en el municipi de Valdáliga. Seguidament anirem a visitar Comillas, on a part del poble, visitarem un edifici modernista projectat per Gaudí. Finalment, acabarem el dia d’una forma molt panoràmica, i ens acostarem als penya-segats de Bolao (Acantilados de Bolao), amb unes vistes descomunals de la costa cantàbrica.

Primer explicarem com son les dues platges que proposem com a opcions pel bany. Per una banda tenim la Playa de Berellín, la qual per arribar-hi ens hem de dirigir al centre de la localitat de Prellezo. Un cop allí ja trobarem indicadors per anar a la platja per camins asfaltats cap al nord-est (hi ha sobre uns 1500 metres fins arribar-hi). En total hi ha uns 6,5km des de San Vicente (es tarda uns 13 minuts a arribar-hi).

És una platja situada en la costa occidental de Cantàbria, de gran bellesa natural per les seves cridaneres formacions kàrstiques. En marea baixa el sorral permet acostar-nos a les seves formacions i gaudir amb els més petits descobrint racons. També és coneguda com a Playa de Barnejo o playa de Prellezo, localitat de la que dista 1,5km. El pàrking està a uns 300 metres de la platja, i té un accés únic per als vianants. Hi ha un bonic mirador junt a l’accés a la platja. Té 740 metres de longitud, el color de la sorra és blanc, i el tipus de sorra és fina.

Per l’altra banda, tenim la Playa de Oyambre, la qual és una extensa platja de més de 2km de longitud, caracteritzada per la seva sorra fina i envoltada d’un preciós entorn natural. Està situada en la costa occidental de Cantàbria, junt a la desembocadura de la Ría de la Rabia. Es tracta d’una de les millor conservades de la regió, destacant el seu camp de dunes, que la separa de la ría. Dista 4km de Comillas i 6km de San Vicente de la Barquera. La platja pertany al municipi de Valdáliga i forma part del Parc Natural de Oyambre. En l’actualitat, aquesta és una de les platges millor conservades del nord d’Espanya i una més de les raons per les que has de visitar Cantàbria si o si.

Aquí, entre petits penya-segats i frondosos boscos, podràs trobar l’autèntica essència del Mar Cantàbric. I és que estem, sens dubte, davant d’un dels territoris més bonics de la costa de Cantàbria. És per això que aquesta zona és una de les més concorregudes de la comunitat a l’estiu.

Tanmateix, la Playa de Oyambre, al trobar-se relativament aïllada, en una zona rural i un xic apartada de les zones més turístiques, no té grans aglomeracions de gent. Així, aquesta preciosa platja és un reclam potent per molts visitants que busquen la tranquil·litat de la naturalesa càntabra i l’experiència de les seves costes menys massificades.

Al ésser una platja pràcticament verge, com és lògic, no conta amb cap tipus de servei, per lo que et recomanem anar ben aprovisionat des de casa. En canvi, sí que conta amb un accés totalment adaptat perquè les persones de mobilitat reduïda puguin acudir a ella sense problemes. La platja també disposa d’un post de vigilància i de socorrisme, per fer de l’experiència en les seves aigües algo totalment segur.

Escollida una de les dues platges, continuarem la nostra ruta, ara visitant una població que bé es mereix la nostra visita, Comillas. Farem una llista dels millors llocs que veure a Comillas que t’ajudarà a no perdre’t res important d’un dels pobles més interessants d’Espanya, aprofitant al màxim el temps. Aquesta noble vil·la situada a 50 kilòmetres de Santander i assentada sobre suaus turons que la protegeixen del brau mar Cantàbric, enamora pel seu patrimoni arquitectònic en el que destaquen els seus edificis medievals, barrocs, casones muntanyeses i sobre tot, les obres mestres que van realitzar els principals arquitectes i artistes del Modernisme Català, com Antoni Gaudí.

Encara que els seus principals punts d’interès es puguin visitar en mitja jornada, valdria la pena fer-hi nit per a poder gaudir de tranquils passejos al capvespre pel seu centre històric o combinar-lo amb un dia de platja (per exemple, amb la propera platja de Oyambre). Aquests son els imprescindibles de Comillas:

1. Palacio de Sobrellano

Una de les millors coses a fer a Comillas és deixar el cotxe en l’aparcament del carrer del Marqués de Comillas i pujar caminant a l’imponent Palacio de Sobrellano. Construït en l’any 1888 per el reputat arquitecte català Joan Martorell per encàrrec del primer Marquès de Comillas (Antonio López y López), aquesta residència d’estiu impressiona per el seu estil neogòtic i les seves grans dimensions, que recorden als palaus venecians.

Després de pujar les seves fantàstiques escales et recomanem fer una visita guiada de 45 minuts pel seu interior en el que veuràs mobiliari original dissenyat per Antoni Gaudí i pintures d’Eduardo Llorens, a més de conèixer varies dades curioses, com que fou el primer edifici del país en utilitzar la llum elèctrica.

Els horaris d’obertura i visites en els mesos d’estiu son cada dia de 9:50h a 19:30h (última visita a les 18:40h). Els preus son de 5€ la tarifa normal, 3€ la tarifa reduïda (famílies nombroses i jubilats), i 1,5€ la tarifa per nens de 4 a 12 anys.

2. Capilla Panteón de Sobrellano

Junt al Palau de Sobrellano es troba la Capella Panteó, concebuda com una catedral a petita escala i un altre dels llocs a veure a Comillas més bonics. Construïda en el 1878 per Joan Martorell i dotada d’una girola, alberga en la planta inferior els mausoleus de marbre dels Marquesos de Comillas i una capella en el pis superior, on encara se celebren oficis religiosos.

Entre els principals elements decoratius estan les gàrgoles de l’exterior, mentres que en l’interior alberga un preciós altar, vidrieres policromades, pintures de Llorens i Masdeu i escultures de Joan Roig, mentres que en el setial, els reclinatoris i els bancs tenen el segell de Gaudí. L’horari és el mateix que el Palacio de Sobrellano i les entrades es compren en el mateix Palau.

3. El Capricho de Gaudí

Per a posar la cirereta a aquest trio de fantàstiques construccions, situades en el Parque de Sobrellano, no et perdis La Villa Quijano, popularment coneguda com “El Capricho de Gaudí”, una meravella modernista i una altra de les joies que visitar a Comillas. Construïda entre 1883 i 1885 com a residència d’estiu de l’indià Máximo Díaz de Quijano, El Capricho és de les poques obres que el genial Gaudí va dissenyar fora de Catalunya i s’ha convertit en el principal reclam turístic del poble amb més de 100.000 visites a l’any.

Aquest palauet de conte de fades que enamora per una façana en estil oriental amb una colorista torre cilíndrica, revestida completament de ceràmica, inclou a més elements inspirats en la naturalesa com els girasols ceràmics de l’exterior i l’hivernacle interior, que il·lumina totes les sales. A més, coneixent que Máximo Díaz era un gran pianista, Gaudí va incloure una barana de ferro forjat amb motius musicals i algun pentagrama ocult en la façana. Una bona forma de conèixer la història d’aquest edifici i del seu arquitecte és reservar una visita guiada amb la possibilitat d’incloure un tour per Comillas. Si prefereixes visitar-lo pel teu conte pots reservar l’entrada amb antelació.

L’horari de visita son tots els dies d’estiu de 10:30h a 21h (el temps mínim recomanat és de mitja hora). El preu és de 7€ per l’entrada general, 5€ per la reduïda (jubilats, estudiants, etc…), 3€ pels nens de 7 a 12 anys, i gratuïta pels menors de 7 anys.

4. Fuente de los Tres Caños

Després de la visita al Capricho pots acostar-te caminant al centre històric per començar una ruta en la bonica font dels Tres Caños, ubicada en la plaça del mateix nom i un altre dels llocs imprescindibles que veure a Comillas.

Aquesta font monumental dissenyada per el cèlebre arquitecte català Lluís Domènech i Montaner en el 1889, ret homenatge a Joaquín del Piélago, fill polític del primer Marquès de Comillas, que va financiar la canalització de les aigües del poble.

Després d’observar els seus motius vegetals i veure algun peregrí del Camino de Santiago, pots apropar-te a l’Ajuntament que alberga l’Oficina de Turisme i la Casa Ocejo, un bonic edifici d’estil indià on passaven els estius la família del Marqués de Comillas i on es va allotjar el rei Alfons XII.

5. Casc Antic

Una altra de les millors coses que fer a Comillas és una ruta per el casc antic començant per la Plaza de la Constitución, la Plaza Mayor del poble. En aquesta plaça rodejada de boniques casones tradicionals hi trobaràs l’antic Ajuntament del segle XVIII i l’Església Parroquial de San Cristóbal, que es va començar a construir en el segle XVII per els propis veïns.

A 200 metres d’aquesta plaça tens el bonic Santo Hospital de Comillas, que meravella per la seva modernista façana blanca amb tocs vermells, i una mica més lluny, a dalt d’un turó, el Palacio de La Coteruca, realitzat en estil francès i utilitzat com a casa d’estiueig de la família Riera.

La següent parada serà en la Plaza del Corro de San Pedro en la que destaquen les cases d’arquitectura típica muntanyesa amb balconades plenes de flors i la Fuente de la Farola, situada entremig.

Per el casc antic es concentren alguns dels millors restaurants on menjar a Comillas.

6. Puerta de los Pájaros

Des de la Plaza del Corro de San Pedro pots pujar fins l’Ermita de Santa Lucía, passant abans per la Puerta de los Pájaros o Puerta del Moro, dissenyada per Gaudí i un altre dels llocs que veure a Comillas imprescindibles. Com a curiositat veuràs que la porta té tres entrades: una pels cotxes, una altra per les persones i la més petita pels ocellets, d’aquí el seu nom.

Un cop en l’Ermita de Santa Lucía, que alberga en el seu interior la Vírgen de Santa Lucía, a qui els pescadors d’aquesta antiga vil·la marinera s’encomanaven abans de sortir a la mar, gaudiràs d’un mirador amb unes fantàstiques vistes a la platja, el port, el far i al mar Cantàbric.

7. Monumento al Marqués de Comillas

Vorejant la part alta del poble des del mirador de Santa Lucía, arribaràs a la Casa Duque, un palauet d’estil anglès i un altre dels llocs que visitar a Comillas. Després d’observar l’exterior d’aquesta casa des de les seves reixes pots apropar-te al Monument al Marqués de Comillas, una obra modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner realitzada en homenatge a Antonio López López, primer marquès de Comillas. En aquest gran pedestal en forma de proa de vaixell s’aixeca una columna amb l’estàtua del marquès i varies referències al passat marítim d’aquest cèlebre indià. Aquest espai verd, conegut com el Parque Güell y Martos, és un dels nostres preferits de Comillas al combinar unes vistes d’infart de la costa Càntabre amb la tranquil·litat d’un parc cobert de gespa, perfecte per fer un pícnic els dies de bon temps.

8. Cementerio de Comillas

Baixant del Parque Güell en direcció al port arribaràs al Cementiri, un dels més bonics d’Espanya i un altre dels llocs que veure a Comillas imprescindibles. Situat a dalt d’un suau turonet, en el mateix lloc on estava una església parroquial del segle XV o XVI, aquest cementiri gòtic va millorar amb l’ampliació realitzada per Lluís Domènech i Montaner en el 1893, conservant les ruïnes de l’anterior temple i realitzant la bonica façana d’accés, els mausoleus de l’interior i la imponent estàtua de l’Àngel Exterminador de Llimona.

9. Banyar-te en la platja

Donar-te una refrescant capbussada en les fredes aigües del mar Cantàbric, situat a 10 minuts caminant del centre, és una altra de les millors coses a fer a Comillas. Aquesta platja de sorra fina i daurada d’1 kilòmetre de longitud, disposa de tota classe de serveis i un agradable passeig marítim que et portarà fins al Port, ubicat en l’extrem esquerre, que conta amb un passat ballener i està protegit de la força de les marees per un dic a més de tenir un petit far i un reduït nombre de vaixells pesquers.

Si disposes de temps et recomanem acostar-te a la Platja de Oyambre (segona opció de les platges proposades aquest matí), ubicada junt a la desembocadura de la Ría de la Rabia, a 4 kilòmetres de Comillas, que té un magnífic camp de dunes i aigües de color esmeralda, que la converteixen en una de les millors platges de Cantàbria.

10. Universitat Pontificia

La Universitat Pontificia, dissenyada per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, en 1890, gràcies al patrocini de Antonio López López, és una de les més boniques d’Espanya i la nostra última recomanació d’aquesta llista de llocs que veure a Comillas imprescindibles.

Situada a dalt d’un turó que pots arribar-hi en cotxe previ pagament de 2€ per el pàrking, aquest enorme complex d’estil neogòtic-mudèjar amb elements modernistes es va construir coma seminari catòlic per instruir a sacerdots.

Val la pena fer una visita guiada pel seu interior després de creuar la magnífica portada d’entrada per observar de prop les portes de bronze i el sostre de l’edifici principal amb un artesonat de fusta, a més de les fantàstiques vistes al poble des del seu jardí.

Els horaris de les visites guiades son durant els mesos d’estiu a les 10h, 11h, 12h, 13h, 16h, 17h, 18h, i 19h.

Visitades les atraccions imprescindibles de Comillas, continuarem amb la nostra ruta del dia d’avui. Ens dirigirem a los Acantilados de Bolao, a 9 kilòmetres a l’est de Comillas. Ens hi acostarem per la carretera CA-131, i ens dirigirem a la localitat de Toñanes, pertanyent al municipi d’Alfoz de Lloredo, per tal d’accedir a una de les innombrables meravelles que la línia de la costa i els seus penya-segats ens ofereixen. Es tracta del penya-segat “El Bolao”.

Aquest àmbit del litoral constitueix un paisatge característic de la Marina Occidental de Cantàbria, territori característic d’una antiga plataforma d’abrasió marina, de relleu pla però ondulat, on es combinen penya-segats, platges, nuclis rurals, praderies i elements singulars com el Molí El Bolao.

La localitat de Toñanes es situa sobre la plataforma, a uns 600 metres de la línia de costa.

És un paisatge rural de praderies i terrats solcat per una complexa xarxa de camins, amb sòls de gran valor agrològic. El relleu pla s’interromp abruptament en arribar a la costa, formant penya-segats i puntes, que poden assolir els 60 o 70 metres de desnivell.

Mentre avancem cap al penya-segat, les vaques ens observen amb santa paciència.

A l’horitzó apareixen les ruïnes de l’altre element significatiu d’aquesta part del territori: les ruïnes del molí El Bolao.

Tot i que per la línia de platja el perfil és continu, l’erosió de la riera de la Presa sobre el penya-segat li ha fet retrocedir uns 100 metres cap a l’interior, formant-se una cascada.

A cada costat de la riera apareixen els espectaculars penya-segats de calcarenites amb intercalacions margoses. La dinàmica erosiva costanera s’aprecia per la gran quantitat de despreniments rocosos. És possible baixar cap al llit del riu i ascendir pel costat oposat fins al cim del penya-segat, on hi ha un banc des del qual s’afirma que es poden contemplar extraordinaris capvespres.

En direcció a ponent es tanca aquesta badia per la Punta de la Rebollera.

Contrasta, en comparació amb altres punts de la Costa Cantàbrica, com a la Costa Quebrada cap a llevant, per l’horitzontalitat de les seves capes geològiques sedimentàries.

Un atractiu turístic és buscar al conjunt el perfil de la cara de l’indi de Bolao.

Qualsevol lloc és bo, i aquest és fantàstic, per relaxar-se o fer-se una selfie.

L’altre atractiu del lloc son les ruïnes d’un antic molí hidràulic del qual no se’n coneix amb exactitud la seva època de construcció, probablement de l’Edat Mitjana.

El molí que aprofitava l’energia del Rierol la Presa al punt on es forma la cascada, a pocs metres de desembocar al mar.

Queden les restes de dos edificis i un mur tester d’un altre, així com la retenció sobre la riera formant una petita presa des de la qual canalitzar l’aigua cap al molí. Les dues edificacions sense sostre.

Al costat de la resclosa i la cascada les restes del molí i, davant, un mur tester d’un possible habitatge. Totes les parets són de carreuó amb les cantonades i les obertures de les portes de carreus. Les parts de formigó corresponen a obres de consolidació recents per evitar accidents.

L’altre edifici rectangular podria haver estat un magatzem i/o quadra.

Al costat del molí, la resclosa i el petit embassament que forma.

Encara subsisteixen algunes bigues i estructures de fusta. Ha desaparegut tot el vestigi de la maquinària.

Uns 200 metres més amunt, sembla que es troben les ruïnes d’un altre molí, que no visitem.

No sé quina és la situació actual, però en els darrers anys hi ha hagut un debat sobre si s’havia de construir un mirador al lloc, idea rebutjada per ecologistes i conservacionistes.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (54,50km i 1 hora i 18 minuts):

Avui farem una de les rutes més panoràmiques de Cantàbria: pujarem en el telefèric de Fuente Dé cap als Picos de Europa i farem una ruta de trekking de baixada des del Mirador del Cable a Fuente Dé. Es tracta d’una de les rutes més emblemàtiques i de postal que hi ha a la regió. Visitarem la capital de la Vall de Liébana, Potes, i tornant, ens acostarem al Mirador de Santa Catalina, en ple “Desfiladero” de la Hermida, amb unes vistes espectaculars. Comencem.

En ple cor del Parc Nacional dels Picos de Europa, el Telefèric de Fuente Dé, salva un desnivell de 753 metres, i situa al viatger a 1.823 metres d’alçada en tant sols 4 minuts, a una velocitat de 10 metres per segon. Des de l’estació superior el visitant s’emocionarà per un paisatge d’immensa bellesa.

Per arribar-hi des de San Vicente de la Barquera hem hagut de fer 72,9 kilòmetres (una hora i 21 minuts de recorregut amb cotxe).

La cabina del telefèric té una capacitat per a 20 passatgers, un temps recorregut de 3 minuts i 40 segons, i com hem dit, salva un desnivell de 753 metres.

En la instal·lació es disposa de dues cafeteries, una ubicada en la cota inferior del telefèric (cafeteria “Fuente Dé”) amb capacitat per a 200 comensals i una altra en l’estació superior (cafetería “El Cable”) per a 150 persones. Junt a aquesta última hi ha un balcó mirador orientat al sud des del que es divisa una extraordinària panoràmica de la Serralada Cantàbrica, quedant al nord les cimes del massís central o dels “urrielles” de Picos de Europa.

Els horaris per agafar el telefèric son tots els dies de 8 a 19h. Recomanen fer una reserva “on-line”. Els preus son de 20€ pels adults (anar i tornar) i de 10€ pels nens de 6 a 12 anys (anar i tornar).

En el nostre cas només comprarem el bitllet d’anada i baixarem a peu, això son 11€ pels adults i 5€ pels nens de 6 a 12 anys.   

La intenció que tenim és fer la Ruta de los Puertos de Áliva, la qual és un recorregut molt típic de la vessant Cantàbrica de los Picos de Europa. El recorregut ens permet aprofitar la pujada amb el telefèric de Fuente Dé i realitzar tota la baixada caminant per un sender còmode i accessible. Paisatges d’alta muntanya i extenses praderies ens delecten durant tot un clàssic del senderisme càntabre. La ruta és d’uns 14,5 kilòmetres i pot durar fins a 4 hores.

Després de pujar en telefèric iniciem la ruta des de l’estació superior (El Cable). El camí serà en la seva major part de baixada, excepte en el tram final, on petites rampes ens faran que ens haguem d’esforçar una mica després d’haver caminat un munt de kilòmetres. El camí transcorre entre grans prats de muntanya en els massissos Central i Oriental dels Picos de Europa, coneguts com als Puertos de Áliva. Un cop els deixem enrere ens endinsarem en un frondós bosc per acabar d’arribar a la vall de Camaleño des d’on hem agafat el telefèric.

Iniciem aquesta preciosa i clàssica ruta pels Picos de Europa des de l’estació del telefèric de Fuente Dé, éssent la forma més còmode i espectacular d’accedir a la part superior. En menys de 5 minuts de trajecte superarem aproximadament 750 metres de desnivell.

Un cop en l’estació superior del telefèric, El Cable, (0:00h – 1.845m), a quasi 1.850 metres per sobre el nivell del mar, ens trobarem una zona de cafeteria, punt d’informació i serveis.

En la part alta, no podem deixar passar l’oportunitat de contemplar l’espectacular panoràmica del mirador del Cable, un gran balcó que ens permet dominar la vall de Camaleño. I ara sí, anem a començar la caminada. L’inici del camí és amb un petit desnivell de pujada entre grans muntanyes de roca.

No hauríem de tenir cap problema per a seguir-lo, ja que és l’únic sender que surt del telefèric. A més, veiem com estan les marques blanques i grogues per remarcar-lo. La pista és molt ampla i perfectament condicionada, i un cop superat aquesta petita pujada la resta serà un descens constant entre grans prats d’alta muntanya.

Des del punt més alt veurem clarament tot el camí de baixada i el nostre primer punt de referència. Es tracta del Chalet Real (0:30h – 1.735m), construït en l’estiu de 1912 i estrenat perquè el rei Alfonso XIII pogués anar de cacera.

Continuarem avançant seguint les direccions en Fuente Dé i veurem la segona i última construcció feta per l’home en aquest recorregut, l’Hotel Refugio de Áliva.

La baixada és molt tranquil·la i a més també és molt habitual de trobar-hi vaques que pasten relaxadament molt a prop nostre. Aproximadament portem uns 4 kilòmetres de recorregut quan arribem a l’Hotel Refugi de Áliva (1:00h – 1.670m), on trobarem unes taules de pícnic i una cafeteria.

Seguim baixant sense desviar-nos en cap moment del sender principal. A mig matí ja es comença a notar l’afluència d’excursionistes en aquests bonics paratges. Al cap de 6,5km des de la sortida, arribarem a l’encreuament de los Invernales de Igüedri. Nosaltres girarem a mà dreta per sobre del petit pont de fusta que travessa el riu Nevandi.

Aquesta segona part del recorregut és probablement la més difícil, ja que transcorre majoritàriament per petits senders i amb unes quantes pujades. El camí s’endinsa en els espessos boscos al peu de les muntanyes i estarem durant bona part del recorregut a l’ombra de grans fagedes i roures.

En la part final ens trobarem un últim creuament però clarament indicat. Seguim direcció Fuente Dé per aquest sender molt pintoresc. El trajecte finalitza en el peu de la muntanya, en el pàrking just davant de l’estació del telefèric. Com es pot veure, uns paisatges espectaculars.

Finalitzada la caminada i un cop descansats, ens n’anirem fins al poble de Potes, el qual té un gran centre històric (declarat Conjunt Històric Artístic). Del telefèric al poble de Potes hi ha 22,6 kilòmetres (uns 26 minuts en cotxe), que els fem per la carretera CA-185, recorrent la Vall de Camaleño. Es tracta d’una carretera panoràmica on gaudirem especialment de les vistes a les muntanyes.

La vil·la dels ponts i de les torres es presentarà davant nostre com un imprescindible en el camí. Aquí us expliquem els 4 llocs més imprescindibles de veure a Potes.

Estem en ple cor de la vall de Liébana, en un dels pobles més turístics de Cantàbria (també ho dèiem ahir de Santillana), i a la seva vegada, més bonics. La seva situació, a més, et permet arribar a molts punts interessants i importants d’aquesta zona càntabre en molt poc temps.

Potes és una vil·la de muntanya que no et deixarà indiferent i que gaudiràs de lo què t’ofereix de si mateixa, del seu entorn i per suposat de la seva gastronomia. La vil·la en sí pots visitar-la perfectament en mitja jornada o inclús en 1 dia tranquil·lament sense presses, però nosaltres reservaríem 2 o 3 dies per a conèixer els seus voltants. Per això, un altre dia tornarem a venir en aquesta comarca, per acabar de visitar el què ens quedarà avui.

Passejar per els seus carrers empedrats i admirar les seves casones populars faran la resta…

La capital de la comarca de Liébana apareix mencionada documentalment des de mitjans del segle IX a l’època medieval i, encara que no es trobessin restes en l’antiguitat i de la seva possible ocupació, sí situen en ella restes de la prehistòria per els vestigis trobats en la regió de Liébana. Acolliria també als habitants de la època preromana i, per suposat, als romans. Aquí desenvoluparien a més les seves lluites medievals les poderoses cases de los Mendoza i los Manrique però des de finals d’aquesta època Potes estaria vinculada a la Casa del Marquès de Santillana primer i a la de l’Infantado després.

El seu patrimoni arquitectònic és un dels més rics d’aquesta regió tant el religiós com el civil o popular però, sobre tot, son importants les seves tradicions com és el Jubileu a Santo Toríbio de Liébana.

Potes es troba situada en el sud-oest de Cantàbria, entre les serres de Peña Sagra i Peña Labra i el massís de Picos de Europa, territori pla rodejat de muntanyes i ubicat en el centre de la comarca de Liébana (d’aquí vé una de les raons perquè sigui la seva capital). En ella s’uneixen els rius Deva i Quiviesa, fet que l’ajuda a estar integrada en un espectacular paisatge en la confluència de quatre valls de la comarca, a més de poder gaudir d’una espècie de microclima al trobar-se protegida de muntanyes que li fan ser una zona més càlida i seca.

Adjuntem en un mapa, els principals atractius que veure a Potes que seguidament explicarem:

En el mapa s’hi ha assenyalat els punts més destacats però Potes és una vil·la on passejar i perdre’t per els seus carrerons, sense grans rutes marcades, lo què et traslladarà a una altra època, especialment passejant per els ponts de San Cayetano i de la Cárcel, construïts sobre la confluència del riu Quiviesa juntament amb el riu Deva, ambdós creuant Potes.

El secret de Potes és perdre’s per la seva part vella, una zona amb moltíssim encant que et descobrirà una vil·la tranquil·la i plena de raconets per els que passejar, gaudir o seure a prendre algo en una terrasseta però, com us comentàvem abans, posseeix a més una rica arquitectura que formen els llocs imprescindibles que veure a Potes.

És un poblet tant petit i acollidor que no hem seguit un ordre per veure tots els seus atractius però te’ls anunciarem perquè no te’n perdis cap i puguis planificar millor el teu dia:

1. Església de San Vicente

Podem dir que son dues esglésies en una, la antiga datada en el segle XIV i la nova que es va començar a construir a finals del segle XIX, ja que amb el creixement de la vil·la l’anterior església era insuficient i començava a tenir un estat ruïnós. El seu interior guarda tresors que han de contemplar-se, com son els seus retaules barrocs, procedents en la seva majoria de l’antic convent de San Raimundo de la ordre de Santo Domingo que existia abans a Potes.

Destaquen per sobre de tots, dos elements del tresor en particular. El primer és el Cristo de Burgos, la imatge del famós Crist que es conserva a la Catedral de Burgos i que conta amb una llegenda pròpia ja que, segons la tradició popular, la imatge va aparèixer flotant en la badia de Santander amb lo que despertaria una gran devoció entre els habitants de la vil·la i passaria a convertir-se en el patró dels emigrants que sortien cap a les Índies. L’altre retaule important representa la Conversión de San Pablo. Una visita imprescindible a veure a Potes.

2. La Torre del Infantado

Un dels símbols de lo què veure a Potes i un dels edificis més destacats de tota Cantàbria. Aquesta Torre, que ara té la funció d’Ajuntament i a la vegada de Sala de Exposicions, en el seu dia exercia el paper de presó. Es tracta d’una casa-torre construïda en el segle XIV i situada en el centre del casc antic (el qual sembla que presideix), que va pertànyer a Don Tello, Señor de Liébana, encara que a partir del segle XVI passa a mans de la família Santillana després dels enfrontaments per el senyoriu. Un detall original en les fortaleses càntabres (i que té aquesta torre) és que en el seu interior posseeix un pati que il·lumina les estàncies interiors.

Mercat tradicional entre San Vicente i la Torre del Infantado: Si la teva visita a Potes et coincideix en dilluns, podràs veure i gaudir del mercat que es celebra aquest dia on es mostren els productes típics i tradicionals que la gent dels diferents punts de la comarca porten cap a Potes. Llegums, fruita, embotits o formatges produïts en la zona i base del seu plat principal, el “cocido lebaniego” que es pot acompanyar per el típic “orujo lebaniego” o el tradicional “Té del Puerto”.

Per arribar a la Torre tens que pujar una escalinata que fa que tingui un aire més senyorial. Declarat Conjunt Històrico-Artístic pot ser un punt d’inici per el teu passeig per els carrers de lo que fou la vil·la medieval de Potes. Oberta al públic després d’un llarg procés de restauració, està distribuïda en sis plantes al voltant d’aquest pati interior.

Els horaris d’obertura en els mesos d’estiu son de 9:30 a 14h i de 16 a 19:30h, tots els dies. Els preus son de 3€ la tarifa general, i la tarifa reduïda son de 1,5€ (nens de 4 a 12 anys).

Potes no és denominada com la vil·la dels ponts i de les torres per casualitat. Torres com la del Infantado o la propera Orejón de la Lama son un clar exemple. També solen acollir exposicions i altres programacions culturals les torres de Calseco, Linares i Osorio.

En la última planta d’aquesta magnífica Torre del Infantado pots accedir a les més impressionants vistes del poble, dels rius Deva i Quiviesa, el mont de la Viorna, les ermites que anuncien el monestir de Santo Toribio i els Picos de Europa.

3. Antic Convent de San Raimundo

Un convent dominic fundat en el segle XVII per el frare Frai Toribio Vélez la importància de la qual resideix en que tenia en el seu poder els importantíssims retaules que avui en dia es poden veure en l’església de San Vicente i que el convent conservaria fins a l’any 1837 quan es va produir la fi de la congregació religiosa. Va arribar a ésser seu de l’Ajuntament i, avui en dia, acull una exposició permanent sobre la comarca de Liébana i els Picos de Europa. Conserva de la seva època la façana i el claustre.

4. El barrio viejo o casco histórico de Potes

No et pots perdre aquesta visita imprescindible a Potes ja que bona part del seu encant l’allotja cada carrer del seu barri vell o casc antic, unit per els dos ponts que us hem mencionat abans (el de San Cayetano y la Cárcel).

Algunes de les seves laberíntiques calçades conserven el típic ambient d’altres èpoques com un dels barris més característics, el de la Solana.

El seu aspecte medieval t’enamorarà i gaudiràs al cent per cent d’un dels conjunts històrics monumentals més espectaculars de Cantàbria.

També pot ésser interessant acostar-nos a la “Casa del Oso en Liébana”, en la qual hi ha una exposició interactiva sobre l’ós. Està ubicat el museu en la Casa del Capitán, al costat de la Torre del Infantado. Els horaris d’accés son de dimarts a diumenge de 12 a 21h, i l’entrada és gratuïta.

Visitada Potes, anirem a buscar el cotxe per emprendre el camí de retorn, però ens aturarem a contemplar el Desfiladero de la Hermida, el qual és el congost més extens del país, pel qual hi passa la carretera N-621. El millor que podem fer és anar-nos-en a veure’l des d’un mirador. Anirem amb el cotxe fins al Mirador de Santa Catalina. Per arribar-hi s’ha de trencar a mà dreta un cop arribem a l’alçada de l’Alberg de la Hermida (que està al barri de la Hermida). Trencarem doncs a mà dreta i agafarem la carretera CA-282 per la qual hi rodarem uns 8,7 kilòmetres (uns 14 minuts amb cotxe). Arribarem al trencall a mà dreta un altre cop amb l’ermita de Santa Catalina i el Mirador i continuarem per allí uns 1700 metres més fins que arribem al cim d’una muntanya que és on hi ha el mirador. Les vistes que es tenen des del mateix del Desfiladero de la Hermida son espectaculars.

Com podeu comprovar aquest mirador mereix una aturada obligatòria. Es tracta d’un mirador obert cap al Desfiladero de la Hermida, en el municipi de Peñarrubia. Això sí, no és apte per a tots els estómacs. Construït en el 1999 en lo més alt del mont homònim, en voladís, sota els peus del visitant hi ha més de 1.000 metres de caiguda fins al riu Deva…

També cal dir que en l’estiu del 2019 varen inaugurar la “Senda Mitológica del Monte Hozarco”, just aquí en el camí que porta al mirador de Santa Catalina. Es tracta d’un recorregut de 2 kilòmetres d’extensió (des del desviament de Piñeres fins al Mirador): La ruta és una senda temàtica amb personatges de la mitologia de Cantàbria en l’interior d’un bosc de roures, faigs, castanyers i avellaners.

Per el camí t’hi trobaràs fins a 15 personatges típics de la mitologia de Cantàbria. Estan fets a tamany real (a gran tamany) i han estat elaborats amb materials de fusta i fibra de vidre. Fran Querol és l’autor de les peces. Junt a cada personatge hi trobaràs un panell explicatiu amb informació de cada personatge, així com pistes per seguir trobant a aquests personatges mitològics. Ull! Estigues ben atent, n’hi ha algun que està ben amagat entre la vegetació. És un pla genial per fer amb nens, i també amb adults. A més, el camí acaba en el mirador de Santa Catalina, així que té premi! El recorregut total a peu és de 3 kilòmetres (anar i tornar) i amb un desnivell de 150 metres.

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (160km i 3 hores i 6 minuts):

El primer dia sencer que passarem a les vacances a Cantàbria el dedicarem a un dels plats forts de les mateixes. Explorarem la Costa Occidental de Cantàbria, amb les poblacions de Santillana del Mar i el Museu d’Altamira. Entrarem al laberint de Villapresente i a la tarda anirem a veure els famosos penya-segats de Ubiarco, realitzant un petit trekking per conèixer-los, i per acabar banyant-nos, si volem, a la Playa de Santa Justa.

Ens acostarem al poble de Santillana del Mar amb la reserva al Museu d’Altamira ja feta amb antelació. Per evitar aglomeracions, primer ens dirigirem al Museu. El Museu ofereix la oportunitat de conèixer, gaudir i experimentar sobre la vida dels qui pintaren i habitaren la cova de Altamira. L’exposició permanent “Los tiempos de Altamira”, mostra als caçadors recol·lectors en les seves feines quotidianes; pel·lícules, escenografies i dibuixos animats expliquen l’ús dels objectes arqueològics conservats i exhibits. Integrada en l’exposició, la Neocueva ens  mostra com era Altamira en l’inici de la nostra història, com a lloc habitat i com a santuari.

Qualificada com la “capella sixtina” de l’art rupestre, aquesta cova conté probablement les pintures prehistòriques més famoses del món. El descobriment de la cova d’Altamira, a finals del segle XIX, va provocar una profunda polèmica i posterior commoció entre la comunitat científica de l’època, reticent en un principi a admetre l’antiguitat real de les seves pintures (14.000 anys). La part més famosa de la cova, coneguda com la “sala dels polícroms”, no fou descoberta tanmateix fins al 1879.

Durant el segle posterior al seu descobriment, la massiva afluència de visitants a la cova va començar a inquietar als científics davant d’un possible deteriorament de les pintures. Això va provocar que en el 1979 es tanqués la Cova d’Altamira, primer totalment i després un tancament controlat per tal de preservar el seu valuós contingut. Degut a la fragilitat de l’art rupestre d’Altamira, es crea una rèplica de la cova per delit dels visitants en el 2001. En aquest any s’inaugura també l’actual seu del museu, la qual alberga la Neocueva, una reproducció que permet la difusió de l’art d’Altamira a tots els públics.

Els horaris per entrar al Museu son, en els mesos d’estiu, de dimarts a dissabte de 9:30h a 20:00h i diumenge de 9:30h a 15:00h. Els preus son de 3€ per l’entrada general, i 1,5€ per l’entrada reduïda.

La Neocueva presenta Altamira tal com era entre fa 36.000 i 13.000 anys, quan l’habitaren diferents grups de persones integrades en bandes familiars. Obtenien els aliments caçant i recol·lectant, aprofitant els recursos de les diferents àrees d’un extens territori que recorrien de forma planificada en funció de les estacions.

L’activitat quotidiana es desenvolupava entorn a varies fogueres prop de l’entrada. Cap a l’interior de la cova l’espai servia per expressar aquelles idees, valors o creències que necessitaven o eren acompanyades de figures i signes, amb un codi quasi indesxifrable que es va estendre per tota la cova. En la galeria final, també al final de la Neocueva, junt als mateixos animals i semblants signes del gran sostre, hi trobem les màscares de quins habiten o es manifesten allí, de quins es fan aparents davant nosaltres, ens observen i acompanyen.

Gravat, dibuix i pintura s’utilitzen aïllada o conjuntament; el carbó vegetal de les fogueres i els vermells o marrons del mineral ocre son els colors d’Altamira. L’art d’Altamira destaca per la qualitat de les seves pintures i gravats, per la diversitat de tècniques i estils i per haver acumulat en el seu interior obres diverses durant més de deu mil anys; per tot això és particularment interessant per els estudiosos i atractiva per a tots.

Visitat el Museu d’Altamira, anirem fins al poble de Santillana del Mar. Cita imprescindible per el turista que visita Cantàbria, Santillana del Mar és sense lloc a dubtes una de les localitats de major valor històric-artístic d’Espanya, fins al punt de que tot en ella és monument.

Coneguda com la vil·la de les tres mentides (doncs ni és “santa”, ni “llana”, ni té “Mar”), Santillana del Mar és la capital d’un municipi de 4.000 habitants dedicats en la seva majoria a l’activitat agropecuaria, i sobretot al turisme. Com hem vist, parlar de Santillana del Mar és fer-ho també de la Cova d’Altamira, encara que realment Santillana del Mar és molt més que la Cova. Ja en el segle IX existia en la vil·la el Monestir de Santa Juliana, que donaria pas a la prestigiosa col·legiata de Santa Juliana en el segle XII, el primer i més important dels exponents de l’art romànic de Cantàbria. Al voltant de la Col·legiata i el seu bell claustre, de finals del XII – principis del XIII, es va desenvolupar un nucli de població que va viure èpoques de gran esplendor econòmic, com evidencia la riquesa de les nombroses casones i palaus que conformen aquesta vil·la.

Per visitar la Col·legiata s’ha de fer per telèfon (639.830.520) o e-mail, així com per saber dels seus horaris d’obertura.

Les Torres de Merino i Don Borja (avui seu de la Fundació Santillana) figuren entre les construccions civils més antigues d’una localitat empedrada que és imprescindible recórrer a peu per admirar en tota la seva plenitud la bellesa dels seus carrers i edificacions medievals. Ens trobarem així enfront a esplèndids edificis com les cases de l’Águila i la Parra (on el Govern Regional ha instal·lat una sala d’exposicions), el palau i la torre de Velarde, la casa de Leonor de la Vega, els palaus de Barreda, Tagle i Villa i un llarguíssim etcètera que seria massa extens d’enumerar.

Santillana del Mar és seu d’una intensa activitat cultural, que es desenvolupa durant tot l’any en les seves diferents sales d’exposicions i museus.

En els seus empedrats carrers medievals podem trobar també múltiples tallers artesans i degustar una saborosa llet amb bescuits, el berenar més popular en la vil·la.

A l’Oficina d’Informació i Turisme de Santillana del Mar ens indicaran les diferents rutes que podem fer per la localitat, com per exemple la Ruta Monumental Medieval:

També podem fer la ruta  Monumental Renaixentista i Barroca:

Igualment, és del nostre interès, la visita a un altre dels seus museus, el Museu de la Tortura, el qual és un museu on es revelen les pràctiques de la Inquisició. Es tracta d’un museu únic on es mostren diversos mètodes i instruments de tortura utilitzats al llarg de l’història.

Els horaris del museu pels mesos d’estiu son de les 10h a les 21h tots els dies. Els preus son de 4€ l’entrada general i 2,80€ l’entrada reduïda (per majors de 65 anys i nens de 8 a 14 anys). Els menors de 8 anys entren gratuïtament.

A les immediacions de Santillana ens trobarem també a més amb un bufó Parc Zoològic que fa les delícies de grans i petits, ja que té una cuidada varietat d’espècies i també disposa d’un Parc Quaternari (les espècies pintades per l’home d’Altamira).

Els preus per entrar al Parc son de 25€ pels adults i 10€ pels nens (de 4 a 12 anys). Els horaris son de les 9:30h a les 20:00h aprox.

Santillana del Mar és, en definitiva, per la seva història i riquesa natural, un dels punts més atractius de Cantàbria i un dels seus principals focus d’atenció turística.  

Finalitzada la visita a Santillana, agafarem el cotxe per anar-nos-en a visitar el Laberinto de Villapresente, a menys de 10 minuts de Santillana. Es tracta del laberint més gran del país, ubicat en el municipi de Villapresente. És un gran laberint de bardisses famós pels girs i obstacles, i una torre d’observació de fusta. S’ha fet tant famós que t’aconsellem si hi voleu anar, de reservar-ho amb antelació.

Els horaris pels mesos d’estiu son de 10:30h a 20h tots els dies. Els preus son de 4€ per l’entrada general (adults i nens a partir de 13 anys), i de 3€ per l’entrada reduïda (nens entre 7 i 12 anys inclosos). Es recomana reservar.

Un cop hem trobat la sortida al laberint, ens n’anirem a la costa, a les immediacions de Santillana del Mar, a menys d’un quart d’hora del poble, als anomenats penya-segats d’Ubiarco, i farem una petita excursió per conèixer-los.

En aquesta ruta a peu recorrerem els penya-segats d’Ubiarco partint de la Playa de Santa Justa on sorprèn l’enclavament d’una petita ermita. Es tracta d’un tram de costa càntabra de gran bellesa, conformada per penya-segats coronats per prats verds en els que pasturen vaques. Entre els penya-segats s’amaguen boniques i petites cales.

Iniciarem la ruta en la Playa de Santa Justa, on hi ha espai per aparcar i una guingueta. La platja pertany al municipi de Santillana del Mar i per arribar-hi amb cotxe hem de passar pel poble de Ubiarco. La ruta que farem pels penya-segats té uns 10 kilòmetres de longitud amb uns 200 metres de desnivell, és lineal, i els primers 2 kilòmetres son de dificultat moderada, la resta fàcil. No té pèrdua, ja que sempre es segueix el litoral.

És una enorme curiositat trobar-te enfront amb l’ermita de Santa Justa encastada en el penya-segat. Malgrat considerar-se una construcció semi-rupestre per aprofitar la pròpia roca del terreny com a parets, la construcció actual no és molt antiga, del segle XVI, encara que expliquen que l’original es remuntava a segles anteriors quan l’habitava un anacoreta. Dalt del mateix penya-segat veiem les ruïnes de la Torre de San Telmo, construcció del segle XV que exercia de talaia de vigilància i defensa costanera.

El camí dels penya-segats d’Ubiarco surt de l’esquerra de la platja, al final del petit passeig marítim. Iniciarem llavors una pujada al primer penya-segat per un estret sender de pescadors. I així serà la tònica dels primers 2 kilòmetres, camins molt estrets, quasi tancats de vegetació a la vora del penya-segat. Pot ésser inclús perillós, especialment si està humit, ja que a vegades no veus on col·loques el peu i el terreny és irregular i inclinat. Amb precaució anirem avançant, salvant penya-segats i obrint-se a la nostra vista cada vegada un nou panorama.

Transcorreguts 2 kilòmetres deixarem el sender perquè desembocarem en una pista de terra, per la qual continuarem ja de forma més còmoda i a pas més lleuger. Es podria caminar més a prop del mar per estrets camins o camp a través sense dificultat ja que el terreny és més pla, però tot el terreny costaner està ple de filats delimitant les parcel·les ramaderes en les que pasturen vaques.

Per la pista arribarem a l’Ensenada de Calderón, punt més llunyà de la ruta, per lo que després de quedar-nos una estona contemplant-la continuarem amb la tornada quan portem uns 4 kilòmetres de caminata. L’Ensenada de Calderón és una preciosa badia envoltada de petits penya-segats. Enfront hi veurem cases en una ubicació privilegiada sobre verds turons que s’eleven sobre el mar.

En la tornada evitem els complicats 2 kilòmetres que vàrem recórrer inicialment per estrets camins de pescadors sobre els penya-segats, per lo que continuarem per pista fins arribar de nou a la platja de Santa Justa.

Pujarem llavors per el penya-segat situat a l’est de la platja per apropar-nos a l’ermita de Santa Justa i per arribar a la Torre de San Telmo. No ens estranya que antigament escollissin aquest lloc com a punt de vigilància costanera. Des d’aquí divisem tota la costa occidental de Cantàbria fins a Astúries a l’oest. Cap a l’est gaudim d’una altra preciosa estampa, la Platja de Tagle i els penya-segats de Punta Ballota.

És hora de reposar forces en la guingueta de la platja de Santa Justa, on serveixen racions, entrepans o plats. El menjar sembla que està força bé, i l’emplaçament és fantàstic. Si voleu, ens podem banyar. Val la pena després de la caminada…

Adjuntem en un mapa de google maps els itineraris realitzats en el dia d’avui així com els kilòmetres i el temps destinat per això (102km i 1 hora i 29 minuts):